Estabilitat

L'any 1991 les repúbliques bàltiques es van proclamar independents de la Unió Soviètica. Jacques Delors va reaccionar cridant els presidents respectius i amenaçant-los que mai de la vida no entrarien a la Unió Europea, perquè el seu gest posava en perill l'estabilitat de la zona.

Ahir Espanya va 'donar la benvinguda' al nou estat de Montenegro, alhora que la Unió Europa es posava a negociar-hi. Tot és aprendre'n. Europa va fer el ridícul l'any 1991 i ara no vol tornar-hi. Ha après que les fronteres es desfan tan fàcilment com es fan i que l'estabilitat no pot anar contra la llibertat.

Recorde perfectament l'escena. Jo era al palau del parlament de Vílnius, entrevistant el president de la cambra, quan aquest va rebre una telefonada i la cara se li li va trasmudar. Va penjar, blanc com la cera, i es va deixar caure a la cadira on seia. Jo no sabia què fer.

Els paracaigudistes russos eren a pocs metres de l'edifici i vaig pensar que li anunciaven un atac imminent o alguna cosa així.

Quan es va refer em va explicar que la Unió Europea amenaçava Lituània de no reconèixer-li la independència tot just proclamada perquè posava en perill l'estabilitat de la Unió Soviètica. Quan es va alçar de la cadira (jo no sabia ben bé què dir) va acostar-se a un gran mapamundi de National Geographic penjat a la paret.

Al mapa, Lituània hi apareixia marcada amb un color propi, amb una nota que aclaria: 'El govern dels Estats Units no reconeix l'annexió forçosa de les repúbliques bàltiques a la Unió Soviètica.' El text, jo ja el coneixia. M'havia cridat molt l'atenció que sempre apareguera a tots els mapes americans. Però encara havia de venir una sotragada més grossa.

Des del final de la Segona Guerra Mundial els americans havien sostingut una fantasmagòrica 'ambaixada' de Lituània a Washington i unes setmanes després es disposaven a tancar-la amb el mateix argument: no convenia irritar l'URSS. A pocs metres del parlament hi havia un parc, on unes grues treballaven per retirar una estàtua de Lenin.

Quan vaig ser-hi al davant em ressonà la pregunta que m'havia fet el president del parlament lituà: 'Com s'explica que ens diguen que no hem de ser lliures per donar tranquil·litat a qui sempre ha estat el seu gran enemic?'

Ara aquell home és eurodiputat i seu a la cambra de Brussel·les barrejat amb conservadors de tot Europa. Lituània, evidentment, no sols va independitzar-se, sinó que va entrar a la Unió Europea.

Algú de la diplomàcia europea, en algun racó del sempre intrigant Berlaymont, devia aprendre la lliçó: les fronteres es mouen i n'apareixen de noves, sense que l'estabilitat tinga res a veure-hi, necessàriament... Reconec que en aquells anys una cosa tan simple i evident era difícil de creure perquè la guerra freda s'havia basat en la idea que, si una bota militar travessava una frontera europea equivocada, podia portar, ni més ni menys, un holocaust nuclear.

Des d'aleshores han passat molts anys i moltes coses. Han aparegut moltes noves fronteres, alhora que dins la Unió Europea se'n desfeien també moltes, sense que foren coses contradictòries. Que la Unió Europea siga refractària a un canvi de fronteres europees i en remugue sempre és fàcil d'entendre. Però sembla que ha après la lliçó i a Montenegro ha obert un camí. L'estabilitat de Sèrbia ha passat a un segon pla...

Vilaweb