Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: antifeixisme
Reflexions d’un militant de l’Esquerra Independentista al voltant dels successos de Berga
per OLP Correu-e: OLP@HOTMAIL.COM (no verificat!)	30 mai 2005
Josep Maria Isanta, crònica d’una mort anunciada...
La punyalada mortal que va travessar el cor de Josep Maria Isanta a la una de la matinada de dissabte passat a Berga és un fet que ha trigat massa a passar. Que no s’entengui malament l’afirmació i és que amb la quantitat d’agressions d’aquest tipus que no acaben amb mort i que són invisibles davant l’opinió pública era estrany que passés tant de temps sense cobrar-se una víctima mortal. La mort d’en Josep Maria podria haver passat una nit d’un dissabte qualsevol a Sabadell, Sant Feliu de Llobregat, Salt, Igualada, Cervera o el barri del Carme de València, per citar algunes poblacions del país. La impunitat amb que s’ha mogut i actuat violentament l’espanyolisme sociològic pels carrers de Catalunya durant els darrers dotze anys és preocupant. I ho és per molts motius però en especial per un de concret: la permissivitat que han mostrat els cossos i forces de seguretat de l’Estat i la poca duresa de la justícia en la imposició de penes. Aquest espanyolisme sociològic que va irrompre amb força a Catalunya poc abans de mitjans dels noranta es diferencia amb l’ultradreta tradicional perquè no té un partit o organització al darrere que ho dirigeixi. L’aparició d’un model de marxa nocturna que combinava un tipus de música –l’electrònica- amb una estètica molt atractiva pel jovent -l’skinhead- va crear un còctel que, sumat amb noves substàncies estupefaents, va aconseguir enganxar milers de joves catalans. I allí, en aquest model d’oci nocturn, l’espanyolisme va estar hàbil i s’hi va colar mentre l’idependentisme el rebutjava. Anys més tard però, no és poca la denominada ‘gent del rotllo’ que ha acabat escoltant aquest tipus de música i ja no diguem consumint drogues com la cocaïna, que ha irromput amb una força preocupant en el si del nostre moviment aquests darrers dos anys. Així, entre els anys 95 i 2000 es va constituir, sense exagerar, un autèntic moviment de masses impregnat d’espanyolisme. No hi havia vila ni ciutat al Principat que no tingués el seu grup de rapats-xandaleros. I principalment d’un extracte social i d’una procedència molt determinada: fills de la immigració espanyola. I tot això no és casual. Les casualitats, en aquest país i en aquestes temàtiques, difícilment existeixen. A cap fabricant de roba li dóna per posar-se a teixir -l’any 1993 i a iniciativa pròpia- polos amb el ribet amb la ‘rojigualda’ al coll perquè sí. Potser algun dia coneixerem qui va estar al darrere de tot plegat. Després del període 95-2000, el fenomen va anar reduint-se, numèricament parlant. Però al contrari del que passava anteriorment, l’espanyolisme sociològic va començar a organitzar-se i n’han nascut grups estables, amb poca infrastructura però amb la suficient dosi de violència i ganes de notorietat com per desembocar en episodis de tanta gravetat com el de la Patum de Berga. Així, l’aprofitament per part d’aquests grups d’eines com ara Internet ha fet que poblacions com les abans esmentades hagin vist la presència de grups organitzats de violència espanyolista als seus carrers. No cal ser profeta per preveure que, de ben segur, l’espanyolisme violent seguirà i augmentarà la seva presència als carrers del nostre país en els pròxims anys. I el seu activisme serà directament proporcional a l’extensió i normalització de la simbologia independentista. Com més present és l’independentisme amb normalitat en celebracions populars com la Patum, les festes de Gràcia o fins i tot les celebracions dels títols del Barça, més virulència adquiriran les seves accions. Tampoc és casual sinó molt significativa la preocupació que ha creat en els intel·lectuals de l’espanyolisme afincats a Catalunya la normalització de la simbologia i l’extensió del llenguatge en clau nacional catalana. No és un fet gratuït que Francesc de Carreras, Arcadi Espada, Ivan Tubau o Francisco Caja mostrin la seva intenció de crear un nou partit a Catalunya perquè, segons ells, el PSC ha caigut en la trampa dels ‘nacionalistes catalans’. L’espanyolisme s’espanta quan veu que una gran majoria de la ciutadania de Catalunya normalitza amb total naturalitat símbols com el burro català o l’estelada. S’espanta quan veu que la societat civil és un clam unànime reclamant un nou sistema de finançament just per Catalunya i un nou marc de relacions amb Espanya perquè l’actual model ha estat desbordat i superat i representa un fre al progrés i el benestar. La mateixa ràbia que sentia Santiago Pachón, l’assassí de Berga, divendres a la nit quan veia que centenars de joves de la comarca i d’arreu del país s’identificaven amb el moviment independentista i participaven del seu concert la senten els intel·lectuals espanyolistes que veuen com l’independentisme ha guanyat la batalla ideològica. L’independentisme ha convençut bona part de les catalanes i catalans que Espanya és un mal negoci per la seva llengua, la seva cultura o la seva butxaca. I ha convençut amb una sola arma: la força de la raó. En una lectura en clau més interna per a la militància independentista, tot el succeït al voltant de l’assassinat de Josep Maria Isanta ens hauria de fer replantejar no poques de les nostres actituds. En primer lloc és evident que cal demanar responsabilitats als Mossos d’Esquadra per no haver previngut els desgraciats incidents. Però som els primers que ens haguéssim queixat abastament si la presència de la policia catalana al voltant de la zona de barraques de Berga hagués estat nombrosa. Prou control social, stop control, haguéssim dit, com hem fet tantes i tantes vegades. Si hi són ens queixem perquè hi són i si no hi són ens queixem perquè no hi són. Siguem seriosos. És evident que els comandaments del Cos de Mossos d’Esquadra poden prevenir -que no evitar- que es produïssin fets com aquest amb una mesura tan senzilla com posar dos agents de paisà que haguessin controlar tots els moviments de grups susceptibles a buscar brega a la Patum. A Berga no hi hauria massa grups com el liderat per Pachón. Era, per tant, relativament fàcil sotmetre’ls a una vigilància discreta. I quan es generessin situacions de risc imminent, que haguessin avisat als destacaments d’uniformats que hi havia destinats. De vegades sembla que el sentit comú sigui el menys comú dels sentits d’alguns dels nostres dirigents i governants. Des de l’Esquerra Independentista hem de demanar, hem d’exigir als Mossos d’Esquadra una sola cosa: que dispensin a l’espanyolisme violent el mateix tracte amb que la Policia Nacional espanyola i la Guàrdia Civil va tractar durant anys els moviments socials alternatius i l’esquerra independentista. El mateix a les instàncies judicials. Ni més ni menys. L’espanyolisme violent a diferència de nosaltres, és, en part, un problema d’ordre públic perquè no té cap mena de suport social entre la ciutadania catalana. Si el Santiago Pachón hagués donat ‘con los huesos en la cárcel’ que diuen ells no hauria capitanejat la banda de crios menors que liderava i potser Berga hauria passat la millor Patum de la seva història mesos abans de ser declarada patriomoni de la humanitat. I el que és més important, el Josep Maria seguiria entre els seus. En segon terme hauríem de preguntar-nos per què els independentistes no hem estat capaços d’atreure cap al nostre moviment molts joves catalans descendents de catalans d’adopció que s’han identificat amb aquest espanyolisme sociològic. Potser el nostre discurs era poc creïble per ells: fills de treballadors amb unes determinades mancances i amb unes preocupacions diàries de subsistència els hi sonaven poc propers els grans discursos que impregnaven els nostres pamflets i publicacions parlant de revolucions proletàries i socialistes. Potser és que difícilment podem atreure aquesta part de poble treballador si els que elaboren la discursiva no han treballat ni doblegat el llom fins als 28 o 30 anys. Tot el que s’explica o es predica, si no s’ha viscut, difícilment es percep com a autèntic. O senzillament és que tampoc hem anat a fer proselitisme en barris que no fossin els nostres guettos particulars. Són comptades les organitzacions i persones de l’Esquerra Independentista que han anat a fer proselitisme de les nostres idees en territoris comanxes, en barris difícils. Les revolucions de porro i borratxera al nostre bar del rotllo o les xerrades d’autoconsum que hem fet durant molts anys només convencen els convençuts, els que popularment ens autodenominem malalts. Amb tot, aquesta tònica sembla que comença a canviar i és de justícia reconèixer que la presència d’ERC en molts ajuntaments on l’independentisme mai havia estat present està normalitzant a marxes forçades el nostre moviment i les nostres idees. Per completar-ho, l’Esquerra Independentista haurà de fer el pas i ser al carrer d’aquests barris que alguns denominen l’altra Catalunya, la Catalunya que alguns van pretendre fer invisible durant dècades de govern però que és tant Catalunya com la Catalunya catalana. I amb el mateix grau d’importància, o més, que els anteriors cal revisar en què emprem la nostra ‘violència’. Per què som tan valents enfrontant-nos en la distància amb les forces de seguretat de l’Estat o els mateixos Mossos en mil i una manifestacions i ens quedem paralitzats de por quan un grup de 20 elements hostils irromp en un concert amb 500 dels nostres? No ho dic per aquest cas de Berga perquè desconeixo els detalls però és el que acostuma a passar en casos d’aquests. Malauradament, de vegades sembla que només som valents a l’hora d’hostiar-nos entre nosaltres com els episodis repetits cíclicament en la història del Moviment Català d’Alliberament Nacional (MCAN) com els lamentables espectacles al Fossar de les Moreres o al Pi de les Tres Branques? Per què som tant ‘xungos’ trencant vidres de caixers automàtics però no som capaços de plantar cara a algú que ens ve a provocar al nostre propi concert, a casa nostra? I per últim, caldrà que algú sigui valent en el discurs davant el repte que planteja l’arribada de la nova immigració. S’ha arribat a escriure en alguns fòrums de l’Esquerra Independentista que els assassins de Berga són víctimes del sistema, un subproducte de l’exclusió que imposa el model capitalista. A Berga com a Manresa o Falset qui vol treballar troba feina. Qui té feina té ingressos i sovint els ingressos de feines denominades ‘no qualificades’, que són les que acostumen a fer els nouvinguts, estan millor remunerades que els treballs de molts sociòlegs o llicenciats en humanitats o filologia. I de sociòlegs, politòlegs i altres grans llicenciatures, al moviment independentista en tenim a cabassos. Qui és més precari precari, l’immigrant que cobra 300.000 de les antigues pessetes per treballar a l’obra o la catalaneta de família mitjana que fa cinc anys que ha acabat la llicenciatura d’història i treballa d’administrativa per 550 euros al mes? El pitjor que podem fer amb la nova immigració és aquest grau de condescendència, aquesta discriminació en positiu que ultrapassa la lògica generositat inicial que hem de dispensar per la gent que arriba a un nou país i comença una nova vida. Però passat aquest estadi inicial, el pitjor que podem fer és no tractar-los amb normalitat, com tractaríem qualsevol altre veí. Ni més privilegis ni menys drets. I els mateixos deures. Els discursos demagògics de l’esquerra pija institucional i intel·lectual en matèria d’immigració han fet més mal que bé als propis immigrants. I és fàcil fer aquest discurs des del cotxe oficial o des del pis a la zona alta en què viuen o des de la segona residència que tenen a la Cerdanya. Mentre, la convivència entre les nostres classes populars i els nouvinguts empitjora. Si es detecten privilegis aparentment desmesurats, els recels augmenten. La permissivitat amb què estan comptant les cada cop més presents bandes llatines en les grans ciutats del país n’és un exemple. Malauradament, la vida d’en Josep Maria Santa no ens la tornarà ningú. Com tampoc ens van tornar la d’en Guillem Agulló i tants altres assassinats per l’espanyolisme violent. Que la seva mort serveixi almenys perquè el Moviment Català d’Alliberament Nacional reflexioni en profunditat. Només amb un reposicionament clar que desterri tics i actituds que arrosseguem des de fa dècades podrem seguir endavant i esdevenir un moviment respectat i amb ascendència entre les classes populars catalanes. Vagi per en Josep Maria.
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more