Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: globalització neoliberal : ecologia : amèrica llatina
Reflexions sobre la darrera reforma agrària
per n	08 jun 2004
Les cada cop més recurrents crisis alimentàries, les pressions de l’Organització Mundial del Comerç contra polítiques proteccionistes (que anomena polítiques de distorsió de preus) en el sector agroalimentari, l'elevat pressupost comunitari destinat a la Política Agrària Comunitària (PAC), les crítiques ambientalistes a l'agricultura productivista, la demanda per part dels consumidors de productes de més qualitat i barats..., davant tot plegat l'únic en que tothom es posava d'acord era en la conveniència de reformar la PAC. http://www.viacampesina.org
De totes maneres és sens dubte l'ampliació cap a l’Est i el Mediterrani de la UE el que ha convertit en inajornable la reforma de la PAC, per tal de redistribuir el pressupost agrari ja per una Europa de 25. Malgrat tot, aquesta "reforma intermèdia" (ja que s'ha dut a terme a mig camí del període 2000-2006 pel qual s'havien acordat els pressupostos), que ha Catalunya entrarà en vigor l ´1 de gener del 2006, no és més que la continuació d'un procés de reforma de la PAC que s'inicià el maig del 1992 amb el Tractat de Maastricht, on s'introduí per primer cop mesures agroambientals i de sensibilitat rural. També els preus garantits es començaren a fer baixar. Cal tenir en compte que l’agricultura no és una política més dins la UE, és la principal (si no única) política comuna. L’ampliació als 10 nous socis, suposa que la superfície agrària útil s’incrementa en 38,6 milions d’hectàrees (30%) i el número d’agricultors en un 53%. Tot això implica adaptar la PAC a una ampliació, que principalment Alemanya però també la resta de països contribuents han aconseguit que sigui a "cost zero". És a dir, s’ha de dur a terme amb els mateixos fons que si es tractés de l’Europa dels 15. Els principals punts claus de la reforma són els següents: - Tendència cap a una ajuda única anual per explotació, a fi de simplificar l’actual batibull de primes; - Desacoblament parcial, és a dir, les subvencions tendeixen a deslligar-se de la producció; - Condicionalitat, és a dir, les ajudes es vinculen al compliment de mesures de respecte al medi ambient, al benestar animal, a la qualitat alimentària, a la seguretat laboral i al manteniment de terres en bones condicions ambientals i agronòmiques; i - Reducció de les ajudes directes a les explotacions més grans, i redistribució dels fons generats per incrementar el finançament de noves mesures de desenvolupament rural. Malgrat el que pugui semblar però, aquesta és una reforma propiciada principalment per la pressió liberalitzadora de l’OMC i els problemes pressupostaris de la UE (cal no oblidar a més a més els problemes en relació al dèficit públic que estan patint tant Alemanya com França). La PAC absorbeix un 43% del pressupost comunitari, tot i així l’any 2001 la població agrària activa no era més d’un 4,2% y només aportava un 1,7% del PIB. Aquesta reforma es centra en els consumidors i els contribuents, i deixa els agricultors en mans del mercat. Fins ara, cap al 70% dels beneficiats de la PAC rebien menys de 5.000 Euros/any, i un 50% menys de 2000 Euros/any; mentre que un 7% rebien el 50% de les ajudes, i menys de 2000 productors rebien més de 300.000Euros/any. Aquestes dades són escandaloses i la reducció de les ajudes directes a les explotacions més grans és de bon tros insuficient. La modulació aprovada és molt dèbil (reducció del 3-5% pels beneficiaris de més de 5.000Euros/any). La PAC continua doncs deteriorant la cohesió social. A més a més, la reforma no elimina els subsidis a l’exportació que tan de mal estan fent a països empobrits. Els preus dels productes agrícoles mundials es segueixen mantenint artificialment baixos. La UE no corregeix la seva vocació agroexportadora i seguirà inundant el mercat mundial amb els seus productes. Finalment, a pesar que el parcial desacoblament de les ajudes directes té certes evidències antiproductivistes, és molt i molt dubtós com aquesta PAC reformada pot induir una transició cap a una agricultura i àmbit rural més sustentables. També amb aquest desacoblament hi ha el perill de incitar a l’abandonament de terres (com ja és ben sabut l’abandonament de terres constitueix un gravíssim problema que estan patint moltes àrees rural catalanes) o a que uns quants caçaprimes rebin ajudes directes sense fer res. És evident doncs que la PAC aboca els agricultors i ramaders a ser competitius o a la pluriactivitat per subsistir. Així, la tendència segueix. La PAC segueix empenyent cap a una agricultura d'uns pocs agricultors molt competitius i per uns quants més no agricultors. Feliu López Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental, Universitat Autònoma de Barcelona
This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more