|
|
|
|
|
Notícies :: globalització neoliberal |
|
La fallida de l"esquerra" i dels seus intel·lectals
|
|
|
per ulls |
22 abr 2004
|
(Entre talps i gallines, revisat)
Heinz Dieterich Steffan |
|
Durant la meva estafa estada a la Fira Internacional del Llibre, a l’Havana, alguns intel·lectuals internacionals i cubans van saludar aquesta anà lisi van proposar-ne l’ampliació. Aquesta n’és la versió revisada.
Si George Orwell tornés a escriure la seva sà tira Rebel·lió a la Granja (Animal Farm), sobre el règim estalinista, però usant com a tòpic la situació de l’esquerra contemporà nia i els seus intel·lectuals, diagnosticaria probablement que els espècimens dominants no són els porcs ni els gossos, sinó els talps i les gallines, amb el suport dels camaleons.
De fet, una estranya moda intel·lectual s’ha apoderat d’una gran part de la classe pensant global i dels lÃders de l’esquerra i els fa gronxar-se amb una alegre frivolitat entre posicions d’un cru empirisme decimonònic i les fal·là cies del postmodernisme recent, enriquits amb revellides fórmules anarcoïdes i posats d’un fals escepticisme agnòstic.
L’essència d’aquesta moda és la suposada impossibilitat de discernir una alternativa sistèmica a la barbà rie del capitalisme actual. Inviable el present, indesxifrable (encara) la societat postcapitalista del futur, els fòrums públics d’intel·lectuals, lÃders polÃtics i sindicals a nivell nacional, regional i mundial es converteixen en l’equivalent funcional del Mur de les Lamentacions, que serveix com a caixa de ressonà ncia als cants lúgubres dels protagonistes estel·lars.
La incapacitat de parlar congruentment del futur social i organitzar les masses al seu voltant és, per descomptat, objectiva. La ceguesa dels, per una altra banda, sempre visionaris intel·lectuals d’esquerra i centreesquerra no és subjectiva. Per tant, un mea culpa no fa al cas. Es voldria ser un bon intel·lectual anticapitalista, però la complexitat de realitat dolenta no ho permet.
El desig subjectiu de transformació –que resulta del fet cap persona amb ètica pot ser còmplice de la barbà rie actual- no va unit al paradigma postcapitalista, perquè la pobra epistemologia cientÃfica no dóna per a tant. L’esfinx s’ha quedat sense respostes, tret de les de la dramatúrgia i la coreografia dominants. Res en aquesta performance escenificada s’acosta a l’honestedat de l’Edip. Tot plegat és posat del bufó teatral.
A la pregunta sobre les caracterÃstiques que tindria l’alternativa al neoliberalisme que la docta ignorà ncia suposadament està buscant sense trobar-la, la resposta és: “No ho tenim clar. Nosaltres vam saber resistir al neoliberalisme, però no som capaços, fins ara, de saber com sortir-ne, d’aquest model. Sabem allò que no volem.â€? La modèstia del pluralis majestatis feudal, la règia substitució del jo pel nosaltres, fa al cas. Allò que jo no sé, ningú ho sap.
Plantejar que l’única alternativa al caos neoliberal és el socialisme del segle XXI són “ampul·lositats grandiloqüents�, va dir un altre protagonista de la Granja Global en un dels Fòrums de Porto Alegre, el qual va recalcar no és “un fòrum per a un retorn al passat… No puc dir quina és l’opció viable i crec que ni aquà ni a Davos ho sabem�, però és “massa aviat per elaborar un programa únic d’acció�.
El moviment altermundista és una arma que ha de ser “afilada� contra el nou imperialisme, es va afirmar al Fòrum Social Mundial de Mumbai. Tanmateix, en l’horitzontalitat de l’esdeveniment no es va concretar la necessà ria configuració paradigmà tica antisistèmica, sinó tot va quedar parcialitzat en propostes keynesines, possibles protestes contra corporacions particulars beneficiades per la invasió a l’Iraq, la secularitat de l’esfera pública, l’opressió de la dona, la dignitat multicultural, la preservació ecològica i el retorn al socialisme del passat, entre d’altres.
És clar que tots aquests temes són importants, però és igualment evident que la seva dispersió farà impossible les solucions globals i els canvis qualitatius del sistema, que cal per millorar subatancialment la qualitat de vida de la majoria.
Des de l’Ã?ndia a Brasil, Rússia i Alemanya, la situació és la mateixa. Després d’examinar al llarg de vuit-centes pà gines el sistema en la seva obra El llibre negre del capitalisme. Cant fúnebre a l’economia de mercat, el crÃtic anticapitalista amb més talent de la República Federal d’Alemanya, Robert Kurz, arriba a la conclusió que és probable que no hi haurà un “nou moviment d’emancipació socialâ€?.
L’opció de praxi crÃtica en aquest cas seria aleshores una “cultura de la denegacióâ€? (Verweigerung) i la conversió del ciutadà crÃtic en “emigrant dins dels seu propi paÃsâ€?. És a dir, una emigració del subjecte cap al seu interior. Resumeix Kurz, resignat, la seva anà lisi, desplegant una bandera del romanticisme llibertari alemany del segle XVII (sic): “les idees són lliures, encara que sigui l’única cosa lliure que quediâ€?.
La perspectiva de l’analista antisistèmic alemany més agut és el retorn a la perspectiva de l’Escola de Frankfurt dels anys seixanta, en la seva fase de resignació davant la fèrria i, pel que sembla, indestructible força i brutalitat de la civilització del capital, tal com l’expressen Theodor W. Adorno a la seva Dialèctica Negativa i Herbert Marcuse a L’home unidimensional. Davant la pronosticada i absolutament adialèctica invencibilitat del sistema, només queda el recurs del demòcrata alemany davant del totalitarisme burgès: “l’emigració interna�, la denegació i el sabotatge individual.
L’actual dilema de l’esquerra i els seus intel·lectuals , en termes generals, de tres elements. El primer factor és una manca de coneixement de l’epistemologia i metodologia cientÃfica. La gran majoria dels intel·lectuals coneguts i quadres dirigents van rebre la seva formació intel·lectual en les ciències socials, advocacia, periodisme, filosofia, filologia o literatura, que, sense excepció, afavoreixen el pensament assagÃstic en detriment del rigor analÃtic del protocol cientÃfic i que, a més, destaquen, en general, per una organització disciplinà ria decimonònica i pel fet de no mantenir cap lligam amb les ciències de la natura.
A aquest il·literatisme epistemològico-metodològic s’afegeix una posició de classe privilegiada, que es concreta en la seva posició social especÃfica, molt diferent de la de les bases socials. Aquest obrerisme aristocrà tic, ja analitzat per Friedrich Engels, i les prebendes dels intel·lectuals generen, en la majoria dels casos, la tendència a prioritzar el manteniment de l’status quo sobre la promoció decidida d’un projecte històric antisistèmic, que invariablement serà sancionat pel sistema i que fa impossible la coexistència pacÃfica amb els amos del capital.
El tercer factor del dilema és l’estructura oligopòlica del mercat de les idees i de les innovacions teòriques, sobretot en el segment de la crÃtica moderada (centreesquerra), però també en el seu segment marginal, anticapitalista. Aquest mercat està dominat per uns grans diaris, portalades d’internet, editorials, partits polÃtics, Estats progressistes, moviments socials i intel·lectuals orgà nics que actuen dins el mercat com els Chief Executive Officers (CEO) ho fan a les seves corporacions transnacionals, protegint-se la seva quota de mercat mitjançant cà rtels, mètodes de competència deslleial i l’abús del poder.
Dintre de les relacions de producció d'aquest mercat de la superestructura ideològica i de l'economia polÃtica dels lideratges de les aristocrà cies intel·lectuals i obreres, resulta irrellevant el signe polÃtic d’"esquerra" o "dreta" que precedeix les relacions mercantils: els mecanismes del mercat oligopòlic són els mateixos i la lluita per la quota de poder conquerida i els privilegis de vida que se’n deriven és brutal i excloent. En aquest sentit, el fordisme i l’estalinisme són germans bessons de la relació mercantil.
Il·literatisme cientÃfic, economia polÃtica del lideratge partidista, sindical, intel·lectual i de grups de pressió, aixà com l’estructura oligopòlica de l’esfera de circulació (mercat) de les idees, produeixen, per una banda, el posat de l’agnosticisme escèptic esmentat més amunt i, per l’altra, les falses disjuntives de transformació dels sistema.
Un exemple d’aquests falsos dilemes d’alliberament ha estat expressat recentment de la manera següent: l’esquerra guanyaria més si emprengués un estudi pacient de “les complexes i contradictòries realitats de les lluites nacionals i de classe, en lloc d’embarcar-se en grandioses profecies globals de llarg termini, desvinculades dels moviments populars�.
La contraposició entre el coneixement empÃric de la realitat de lluita i els grans paradigmes d’interpretació representa un enfocament que correspon als nivells de coneixement epistemològic del segle XVII, no pas del segle XXI. Prendre’l seriosament ens condemnaria a navegar entre l’Escil·la de l’empirisme precientÃfic i la Caribdis del postmodernisme.
La proposició no té cap mèrit, per dues raons. Des de fa algun temps sabem que les inferències inductives o la generalització de les induccions no poden copsar la lògica dels sistemes dinà mics complexos, com són la societat global, els blocs regionals de poder i els Estats nacionals. És per això que la idea d’elaborar la solució nacional, regional o global al problema capitalista, a l’estil de les matriusques russes, és a priori equivocada i que el respectiu consell metodològic de Newton resulta inadequat.
El segon pol de la suposada contradicció, la prescripció de no caure en “grandioses profecies globals de llarg termini�, ens retorna sobtadament a la ideologia dels “metarelats� del postmodernisme burgès, que, per manca de substà ncia, no mereix cap mena de consideració discursiva.
L’alternativa real per al canvi no es troba ni en l’empirisme populista dels talps -que pretenen que l’orella que registri el pols del poble, proporcionarà les terà pies de curació, ni en l’especulació utòpica. Aquesta confusió entre la dada empÃrica i la teoria es penosa. Galileu ja la va resoldre de manera clà ssica en la seva famosa carta a Kepler, on deia que "ut quod mente tenebam indubium, ipso etiam sensu comprehenderem", (només) allò que la ment tenia configurat (la hipòtesi), va ser copsat pels sentits.
L’art de la ciència no consisteix a acumular dades, tot i que aquesta en sigui una precondició important. L’art de la ciència consisteix en la integració pertinent d’aquestes dades, molts cops preexistents, en un paradigma teòric que les configuri -mente concipio en el llenguatge de Galileu- tal com va succeir en els casos de Newton i Einstein.
L’alternativa real es troba en el processament teòric de la informació empÃrica dels processos socials, recollida en contacte directe amb les lluites de la gent i els seus moviments de base, dins del paradigma cientÃfic universal del socialisme del segle XXI, i adequat regionalment i nacionalment tant en els programes de transició per a Amèrica Llatina, Europa, Nord-Amèrica, Àsia i Àfrica com en els programes nacionals respectius; tot això, en un dià leg constant d’aprenentatge mutu entre ambdós subjectes de la transformació.
Si es corre la cortina de fum de la coqueteria agnòstica i de les fal·là cies metodològiques dels lÃders i intel·lectuals d’esquerra, la tasca anticapitalista -que suposadament no es pot endegar encara- perd totes les seves preteses incògnites i es fa evident amb absoluta claredat.
Ser revolucionari sempre ha significat complir amb tres requisits: a) tenir un Projecte Històric que demostri la possibilitat objectiva de substituir les institucions del règim establert per una institucionalitat qualitativament diferent; b) tenir un programa de transició que porti progressivament a la negació del règim establert i, c) tenir una praxi congruent amb aquest Nou Projecte Històric (NPH) revolucionari, és a dir, actuar d’acord amb el NPH des del punt de vista teòric, prà ctic i ètic.
Com que qualsevol persona amb sentit comú entén que la institucionalitat de la civilització capitalista es fonamenta en tres subsistemes bà sics -l’economia nacional de mercat, la democrà cia formal plutocrà tica i l’Estat de classe-, qualsevol persona amb sentit comú entén també que, pel que fa al seu primer requisit, ser revolucionari l’any 2004 significa tenir o estar elaborant un projecte històric de substitució d’aquesta institucionalitat burgesa per la de la democrà cia participativa postcapitalista.
Aquesta nova institucionalitat postcapitalista tampoc no és cap enigma, malgrat el que els oracles de l’establishment “d’esquerraâ€? pretenen fer creure a la gent i, particularment, a la joventut. La Gestalt de la nova institucionalitat, és a dir, els seus continguts i formes, han estat identificats ja de manera cientÃfica. Es tracta de l’economia d’equivalències, basada en el valor, de la democrà cia plebiscità ria-representativa universal i de l’Estat com a ens que “mana obeintâ€? la volonté genérale (voluntat de tothom).
Si la tasca actual de qualsevol individu anticapitalista és, per tant, absolutament clara, per què “l’esquerra� i els seus intel·lectuals no l’encaren? Per què no converteixen la realitat capitalista en objecte de transformació antisistèmica, en lloc de mantenir-la com a mur de lamentacions? Per què repeteixen fòrum rere fòrum la mateixa lletania sobre la maldat del neoliberalisme i s’acontenten amb les seves ritualitzades propostes terapèutiques inspirades en Keynes, Tobin i Stiglitz, tal com va succeir una vegada més a la "VI Trobada Internacional sobre Globalització i Problemes de Desenvolupament", que tingué lloc recentment a l'Havana?
Al voltant de mil quatre-cents economistes i acadèmics de cinquanta països es van reunir durant cinc dies al Palau de Convencions per discutir-hi amb uns premis Nobel reaccionaris els mecanismes i la immoralitat del neoliberalisme: un gegantesc malbaratament de temps, justificable només com a esdeveniment diplomà tic o turÃstic.
Considerant set hores d'activitats dià ries, els 1.469 participants van gastar un total de 51.000 hores/home en un exercici acadèmic, sense cap importà ncia per a l'avenç del projecte anticapitalista de les majories o la formació del Bloc Regional de Poder per al creixement entre Argentina, Brasil, Cuba i Veneçuela, que és l'única estratègia econòmica immediata viable per als nostres pobles.
Des de fa vuitanta-quatre anys, quan el frustrat delegat brità nic John Maynard Keynes va redactar l'obra The Economic Consequences of Peace -en la qual critica les conseqüències econòmiques del Tractat de Versalles i la seva insistència en les reparacions que, juntament amb altres deficiències, farien impossible la rehabilitació econòmica d'Europa-, coneixem la crÃtica socialdemòcrata a aquest efecte destructiu de l'ortodòxia monetarista imperial i al capital financer.
Quin sentit té continuar discutint aquests temes des del punt de vista socialdemòcrata amb els seus criminals de coll blanc, com el Premi Nobel d'Economia 2000, James Heckman, en lloc de concentrar els recursos intel·lectuals, diguem-ne, seguint l'esperit de Lenin, en la pregunta decisiva: com acumularem les forces necessà ries per neutralitzar el poder expoliador del capital financer a la Pà tria Gran, a través de la integració econòmica, polÃtica, cultural i militar del Bloc Regional de Poder (BRP)?
No hauria estat infinitament millor invertir el total de cinquanta-un mil hores/home debatent i treballant sobre una matriu de desenvolupament sostenible del BRP? Per exemple: com crear una lÃnia aèria llatinoamericana que compri gran part del seu parc a Embraer, per tal de fomentar aquest pol de desenvolupament d'alta tecnologia criolla? Com reactivar la indústria naviliera llatinoamericana perquè les gegantesques exportacions de primeres matèries beneficiïn el BRP i es redueixi l'enorme dèficit en aquest sector de serveis? Com crear una transnacional biofarmacèutica basada en la biotecnologia cubana i en les indústries farmacèutiques del Brasil i l’Argentina? Com integrar el sector energètic de Veneçuela, Brasil, Argentina i BolÃvia en una gran empresa competitiva a nivell mundial? Com integrar el pol de desenvolupament computacional cubà amb els d'altres països del bloc? Com reaccionar en bloc davant les mesures de confiscació pel no-pagament del deute extern d'un dels membres del bloc?
En fi, hi ha una infinitat d'aspectes i problemes econòmics concrets i urgents que han de resoldre's perquè el BRP, prefigurat pel Brasil, l’Argentina, Cuba i Veneçuela, i la prompta associació de Cuba, pugui avançar i en què es pot avançar molt en 51.000 mil hores de feina -i que van quedar desatesos, pel fet de debatre amb els neoliberals.
Però, això sÃ, es va aconseguir fer feliç a un Premi Nobel. "Un Premi Nobel és com una vaca sagrada", ens informa la publicació digital de l'Associació Nacional d'Economistes i Comptadors de Cuba (ANEC), en la seva edició online, reproduïda a Rebelión, el 24.2.2004. "Però si exposa amb sinceritat els seus criteris davant un auditori divers, i després desferma un debat d'altes temperatures i fins i tot desperta alguns interrogants, és potser més feliç. Almenys alguna cosa aixà deu haver sentit el professor nord-americà James Heckman, quan va respondre a les preguntes de diversos participants a la Trobada de Globalització. I va agrair el pebre que ell mateix va estimular."
I en una altra part del mateix text s'afirma: "I va ser precisament la discussió plural amb un Premi Nobel el que va fer molt productiva la jornada de dimarts. Al capdavall, Heckman va confessar que n’havia gaudit en gran manera. I va somriure." Missió acomplerta.
Als economistes no se'ls pot demanar que coneguin l’onzena tesi sobre Feuerbach. Però, no seria convenient que aquests intel·lectuals i els organitzadors de l'esdeveniment apliquessin algunes categories de la seva disciplina a la seva pròpia praxi? Que el temps és un recurs no renovable; que existeixen costos d'oportunitat; que hi ha activitats productives i improductives; que els recursos han ser optimitzats i que el que fan és, econòmicament parlant, consum sumptuós, no-producció: producció teòrica que requereix la transformació social.
Tornant a la dimensió epistemològica i al predicament dels talps, el seu cas és molt clar. Moltes vegades el seu anticapitalisme és genuÃ, però la seva falta de formació cientÃfica els converteix en predicadors d'una arma sense tall. Hi ha altre grup de persones subjectivament honestes que sofreixen una variant de la ceguesa dels talps, en haver-se quedat estancats en la teoria del coneixement objectiu vuitcentista.
La solució al problema de la “filosofia de la praxiâ€? del segle XXI és, per a ells, l’estudi de les obres completes de Marx/Engels, Lenin, Rosa Luxemburg i, eventualment, Leon Trotsky. Aquesta pretensió seria comparable a una estratègia d’investigació en la fÃsica i biologia contemporà nia, que abandona Einstein per tornar a Newton, i Crick i Watson, per tornar a Darwin, per resoldre els problemes de l’actualitat.
Einstein no és possible sense Newton, com Marx no és possible sense Hegel. La disjunció és artificial i equivocada. La resposta consisteix en la conjunció, en Newton i Einstein, entenent-hi la funcionalitat i validesa, igual que les limitacions, d'ambdues teories per a les seves respectives esferes d'investigació de la realitat natural i social.
Al seu torn, les gallines són els espècimens més menyspreables de la Granja dels Animals. Fingeixen dificultats objectives que no existeixen, per encobrir els seus interessos reals i mantenir el seu discurs pseudoradical i pseudosocialista, adequat a les necessitats dels amos de la Granja Global.
Existeix una tercera espècie que són els camaleons. Mimetitzen les expressions que neixen en la lluita popular per substituir la seva pròpia incapacitat d'innovació teòrica amb conceptes que es converteixen en la seva prà ctica poc ètica en pseudosolucions o simples consignes buides per als problemes de la lluita global.
En aquest sentit són presentats "els cargols" zapatistes davant els auditoris internacionals, que desconeixen l'abast real d'aquestes institucions, com a possibles instruments de lluita globals. O clonen el llenguatge zapatista, parlant, per exemple, de la creació de la "xarxa de xarxes", com si aquesta noció fos una aportació real a la teoria de la transformació anticapitalista de l'actualitat, i no pas una simple frase maca.
Ja ha arribat l’hora que els altres habitants de la Granja tornin a pensar en la rebel·lió. El primer pas consisteix a córrer el vel amb què les gallines i els talps confonen els camins que porten cap als gossos i porcs que dominen la granja. El segon consisteix en la destrucció de la fortalesa que han aixecat.
I el tercer i definitiu consisteix en la construcció de la nova societat en què el lema de les bèsties dominants (“Tots els animals són iguals. Alguns són més iguals que d’altres�) no serà més que la memòria d’un terrible passat. |
This work is in the public domain |
|
|
