Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: criminalització i repressió
La noció de «entorn» i l'abolició de l'amistat
per max	16 abr 2004
Gran article d'Alfonso Sastre
Alfonso Sastre - Dramaturg -La noció de «entorn» i l'abolició de l'amistat La història de la relació entre els delictes ­entre les transgressions greus de les normes­ i les penes al llarg de la història judeocristiana és llarga i complexa i a més jo no la conec, però si que sé que ha tingut moments més benèvols i humanistes i altres més severs i fins decididament cruels; hauria de consultar a algun jurista perquè m'aclarís alguns punts d'aquesta història; però ja he aventurat en alguna altra ocasió que, contra el que pugui semblar, la cridada Llei de Talió, per exemple, va anar un moment «humanista», com rèplica als càstigs desmesurats, múltiples i varis, que s'aplicaven a agressions úniques i simples. «Ull per ull» era una bona cosa davant tanta desmesura: ull per ull i no cent ulls per un ull, o un ull i una cama i un trencament de crani i dues cames trencades a qui havia trencat tan sol ­i no és que sigui poc això­ una cama de la seva víctima. Després Jesús va venir a abolir aquesta llei del talió segons la qual, a «tal» agressió correspondria justament «tal» rèplica ­la mateixa i no major ni menor, que això és el «talió»­, amb allò de posar l'altra galta davant les bufetades, el que ja va ser el súmmum d'un humanisme que va resultar gairebé inhumà (els extrems es toquen); i ara, en el nostre temps, l'Estat d'Israel ha tornat a la barbàrie anterior a tots aquests fets, i així veiem com un atemptat artesà i mortal per al militant mateix que ho realitza és replicat per l'Exèrcit d'Israel amb bombardejos de barris sencers però a més, concretament, de la pobra casa en la qual viu la desventurada família de la persona que ha realitzat l'atemptat. No és res de nou, sens dubte; perquè des de fa molts anys és pràctica comú i infame el bombardeig de poblacions civils, encara que no hagi estat amb la precisió d'intentar matar a la mare o als germans del combatent, terrorista o no. En els últims anys s'ha afegit alguna dada a aquesta deshumanització de la justícia, i és una noció que sí em sembla nova: la de «entorn» de la delinqüència, que converteix en delinqüents a les persones que viuen al voltant ­en els entorns­ de qui són acusats d'alguna transgressió, sobretot si es tracta del «terrorisme», assumpte que ha empitjorat granment des d'aquella jornada memorable del 11 de setembre per antonomàsia. En la cultura clàssica ja es va plantejar aquesta qüestió de manera així mateixa memorable, i avui podem recordar aquell llegat sota el signe potser de «síndrome d'Antígona», mite que Sòfocles va plantejar, entre altres significacions, com la qüestió de la lleialtat d'una persona amb els seus éssers estimats, germans, amants o amics, sense que aquesta fidelitat pugui ser abolida pel fet que aquestes persones estimades siguin transgressores de la llei i perseguides per la policia o condemnades pels tribunals. Així, Antígona desobeeix la llei i enterra al seu germà mort, contra l'ordre del rei Creont que no sigui enterrat, com càstig a la seva rebel·lió i en defensa de l'ordre públic, per a restaurar-lo. «I a la veritat ­exclama Antígona en la seva escena clau amb el rei­, com hagués jo pogut arribar a glòria més cèlebre que donant sepultura al meu propi germà?». I a continuació: «Jo no he nascut per a compartir odi sinó amor». S'han fet moltíssims tractaments del mite, alguns moderns, i entre ells em permeto citar el meu, "Antígona 84", en el qual es tracta de la relació d'amor d'una dona amb un «terrorista» en l'Alemanya Federal; drama al que pertanyen aquestes mostres del diàleg entre Antígona i un cap de la Seguretat de l'Estat (Creont): «Creont.- És cert que vostè va allotjar en el seu domicili a un terrorista? Antígona.- No, senyor. (...) Stefan Kratisch era el meu germà. Creont.- (riu) S'ha pres molt de debò el seu paper d'Antígona. És de suposar que en el millor dels casos, Stefan Kratisch va ser el seu amant. En l'altre, que vostè forma part d'aquesta banda terrorista. És cert llavors que vostè va allotjar en la seva casa a Stefan Kratisch? Antígona.- Vivíem junts en una casa que havia estat meva i que després... va ser la nostra casa. Creont.- Tenia vostè idea d'aquestes activitats? Antígona.- Sí, senyor. Creont.- Quins eren les seves activitats, segons vostè? Antígona.- L'era un militant dels Comandos Rojos del Proletariat. Creont.- De què es tracta? És potser una societat benèfica, filantrópica? Antígona.- Són una organització armada. Creont.- Armada de què? De tirabeques? Antígona.- Jo no hi entenc, d'armes.» Etcètera. Crec que aquí vaig deixar plantejada de la manera més descarnada la reivindicació de l'amor personal i de la lleialtat a qui s'estima, sigui o no un transgressor de la llei, i a qui el seu germà acollirà en la seva casa quan sigui perseguit, sense que això pugui comportar un càstig penal; sent Antígona la xifra mítica d'aquesta reivindicació; i darrere de tot això hi ha la legitimació social i popular de les associacions de familiars de presos, polítics o no, la base llunyana dels quals van ser les organitzacions del Socors Roig durant la dictadura, fenomen que se situa en la vorera d'enfront de la «col·laboració ciutadana» entesa avui com un departament de la Policia i un aparell de confidents i xivatos. (A Euskadi es va donar no fa molt un cas d'Antígona molt espectacular: determinat ciutadà va ocupar el lloc del seu germà en una presó, aprofitant la circumstància d'una visita. És d'esperar que no prosperi la idea que ell mateix ha de ser condemnat com pertanyent a l'organització armada en qüestió. En realitat, és el tema que jo estic plantejant aquí el qual estarà en qüestió quan aquest cas se sotmeti a judici). Entretant, i en aquesta fase de gran regressió intel·lectual i judicial, s'ha anat imposant aquesta noció espúria i que danya l'honor de la Judicatura, que és la de «entorn», segons la qual la taca de la culpa s'estén indiscriminadament per extenses zones de la vida social. Estranya situació, d'índole kafkiana: doncs dir que formen part d'ETA una sèrie d'organitzacions populars i d'instal·lacions culturals ­com diaris ­ i persones reconegudament lliurades a labors de cultura i organització social (per exemple, al servei de la legítima causa de l'euskara i la seva recuperació), és una mentida que comporta un mal social i personal incalculable , i que hauria de ser objecte d'una crítica molt severa. La vida humana mereix, efectivament, com proclamen els apòstols hipòcrites dels drets humans (i és veritat!), un gran respecte, i en els últims temps moltes vides humanes estan sent greument danyades pels dictàmens de jutges incompetents o malintencionats o servils a uns interessos polítics. Ells haurien de ser objecte de greus sancions, en un procés desitjable de recuperació de respecte a l'aparell judicial. Tingui's en compte que avui estan en la presó o processats i en llibertat provisional ­amb una amenaçadora espasa de Dàmocles sobre els seus caps de ciutadans no transgressors de les lleis­ multitud de persones que simplement són partidaris de determinada opció política, o han tractat d'organitzar-se i ho han fet per a la millora de la situació dels presos i dels seus familiars o per l'amnistia, o han posat els seus esforços a favor de millorar i activar la recuperació de l'euskara. En definitiva, s'ha arribat a una situació en la qual l'anomenat «entorn» -­aquesta noció indeterminada i acientífica-­ s'ha arribat a confondre amb l'existència de les organitzacions i particularment d'una organització, ETA, a la qual tot el món pot pertànyer sense haver pertangut mai a ella. És de veure que segons el jutge anomenat Garzón, de infausta notorietat i ridícula traça, una gran part de la població basca pertany a ETA, el que magnifica enormement a aquesta organització, i avui és tal la regressió cultural i política en la qual vam viure que s'ha procedit a la policificació de la societat. Tota detenció, amb gran freqüència arbitrària, és ja una condemna en si, l'aplicació del càstig de la qual comença en el moment mateix de la detenció (la tortura), havent-se abolit aquella respiració civil de la «presumpció d'innocència»; i una vegada en la presó l'avenir és un sofriment sense límits, amb la prohibició que els presos dediquin el seu temps a alguns estudis o tasques, i sense possibilitat de redempció alguna. Alguns dirigents d'aquest nou humanisme cristià ho han dit: que es podreixin aquí dintre! Evidentment es tracta d'un salt endarrere en la marxa del món. (Casos com el de Guantánamo fa uns anys haguessin estat difícilment creïbles, a pesar de tota la bruta història de l'imperialisme nord-americà). Es pot recordar amb nostàlgia el curs de la història dels delictes i les penes que, durant els segles XVIII i XIX, va tenir alts moments de progrés, avui en una fase francament regressiva. En el Segle XVIII, amb les Llums, va haver treballs tan lúcids i tan influents com el de Cesare Beccaria i veritables llums com els testimoniatges teòrics d'escriptors tals que Pietro Verri contra la pena de mort i contra la tortura, i per una superació de les legislacions monstruoses dels temps bàrbars. S'ha donat un salt ­cap a endarrere­ als nostres dies després d'haver transitat, fa ja tants anys, durant el segle XIX i més endavant per escoles sociològiques i marxistes que postulaven tenir en el compte de la penalitat la complexitat dels fets delictius, amb la consegüent humanizació de les penes. va Florir llavors el bell món de l'estimació de les circumstàncies endògenes (com la bogeria) i exògenes (com la pobresa), concurrents en els fets, amb particular estimació de la importància de les relacions afectives entre les persones. S'havia deixat endarrere el gest paleolític del càstig infame, avui recuperat sota aquesta reclamació que els presos han de ser enfonsats en l'infern i que allí es podreixin. En l'ampli camp de la regressió intel·lectual que estem vivint, es pot situar el cas de la recent detenció, en termes inacceptables, del professor Alfonso Martínez Lizarduikoa, que crec poder associar, per les poques dades que posseeixo, amb la síndrome d'Antígona tal com he anat exposant-lo en les línies anteriors. Un presumpte delicte de solidaritat humana? La notícia recent de la seva llibertat provisional sota fiança no ens tranquil·litza gens referent a això. Davant el conjunt d'aquests fets regressius, jo crec que el menys que podrem fer qui no podem fer gens és postular un assalt teòric a aquesta regressió i reclamar amb les nostres veus, que és l'única cosa que tenim i amb prou feines, la reincorporació del Dret al corrent progressista de la història; en un debat per la rehumanizació de les lleis penals. Jo tinc molt present que en l'altre costat ­en la vorera d'enfront de l'ordre públic, en la de la subversió­ tenim l'activitat armada no convencional («terrorisme») en termes també severament durs, sense pietat, i sé que és aquest cercle viciós el qual es tractaria de trencar. Cercle que només es podrà resoldre en termes de instauració d'estructures de justícia i no mitjançant el món dels grans exèrcits i de les poderoses policies. En definitiva està pendent ni més ni menys que el final de la prehistòria, i en el dia d'avui tot just podem conformar-nos amb altra cosa que exigir vehementment, com signe d'un canvi de rumb necessari, interpel·lacions al Sistema com, avui mateix, la llibertat immediata del professor Alfonso Martínez Lizarduikoa, en la línia d'una lluita per una societat no penal, no carcerària, en la qual es recuperin tresors espirituals com ho van anar la noció de presumpció d'innocència, avui perduda. Pensant en aquestes qüestions jo he de plantejar avui que la diferència entre democràcia i tirania pot establir-se així: allí on Antígona és detinguda per les forces de l'ordre públic, això és una tirania. Tan senzill com això. -
Mira també: http://www.gara.net
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more