Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Anàlisi :: guerra
Saddam Hussein i els crims d'estat
25 gen 2004
Noam Chomsky

El Periódico de Catalunya, 22 de gener de 2004, 25 de gener de 2004

article d´opinió
Els prolongats i tortuosos llaços entre Saddam Hussein i Occident plantegen interrogants sobre quins temes i situacions compromeses podrien emergir en un tribunal. En un procés just a Saddam (un fet impossible d'imaginar), un advocat defensor podria cridar a prestar testimoni Colin Powell, Dick Cheney, Donald Rumsfeld, Bush pare i altres alts funcionaris dels governs de Ronald Reagan i George Bush que van oferir un suport destacat al dictador, fins i tot en les seves pitjors atrocitats.

Un procés just hauria, almenys, d'acceptar l'elemental principi moral d'universalitat: els acusadors i l'acusador han de ser sotmesos a les mateixes normes. En tribunals de crims de guerra, els precedents són tèrbols. Fins i tot a Nuremberg, el menys defectuós d'aquest tipus de tribunals (i amb la pitjor col.lecció de gàngsters processats mai), la definició de "crim" va ser una acció que els alemanys van cometre, i els aliats, no.

"Hussein, com Milosevic, mirarà d'avergonyir Occident parlant de l'anterior suport que va rebre el seu règim. Potser és irrellevant des del punt de vista legal, però és un fet que crisparà les cares de Jacques Chirac i de Donald Rumsfeld", va assenyalar fa poc a The Boston Globe Gary J. Bass, professor de la Universitat de Princeton i autor de Stay the Hand of Vengeance: The Politics of War Crimes Tribunals.

Un procés just demostrarà, com ho indiquen abundants registres del Congrés i d'altres fonts, que Washington va fer un sacríleg matrimoni de conveniència amb Saddam durant la dècada dels 80. El pretext inicial va ser que l'Iraq podia conjurar el perill de l'Iran, país al qual va atacar amb el recolzament nord-americà, però el mateix suport va continuar després que la guerra s'acabés. Ara, aquells que en van ser responsables per la política de compromís estan portant Saddam davant les estrades de la justícia.

Rumsfeld, com a enviat especial de Reagan al Pròxim Orient, va visitar l'Iraq el 1983 i el 1984 per establir relacions més fermes amb Saddam (al mateix temps que el Govern criticava l'Iraq per utilitzar armes químiques).

Powell va ser assessor nacional de seguretat de Bush pare entre el desembre del 1987 i el gener del 1989, i uns quants mesos més tard es va convertir en cap de l'estat major conjunt de les forces armades. Cheney va ser secretari de Defensa de Bush pare. Per tant, Powell i Cheney ocupaven alts càrrecs en l'època en què Saddam va cometre les pitjors atrocitats, la matança amb gasos letals dels kurds el 1988 i l'esclafament de la rebel.lió xiïta del 1991 que el podria haver enderrocat.

En l'actualitat, amb Bush fill, Powell, Cheney i d'altres esmenten de manera constant aquelles atrocitats per justificar la destrucció del dimoni. I això està bé, encara que no es parla de l'element crucial del suport nord-americà a Saddam durant aquell període. L'octubre del 1989, Bush pare va emetre una directiva de seguretat nacional en què declarava que "les relacions normals entre els Estats Units i l'Iraq serviran als nostres interessos a llarg termini i promouran l'estabilitat al golf Pèrsic i al Pròxim Orient".

Els Estats Units van oferir subsidiar l'enviament d'aliments que el règim de Saddam necessitava després de la destrucció de la producció agrícola kurda, juntament amb tecnologia avançada i agents biològics destinats a armes de destrucció massiva. Després que Saddam es passés de la ratlla i envaís Kuwait l'agost del 1990, la política i els pretextos van variar, però un element va continuar constant: el poble de l'Iraq no havia de controlar el seu propi país.

El 1990 les Nacions Unides van imposar sancions econòmiques a l'Iraq, que van ser administrades en bona part pels Estats Units i la Gran Bretanya. Aquelles sancions, que van continuar durant l'època del president Bill Clinton i van seguir amb Bush fill, són potser el llegat més lamentable de la política nord-americana amb l'Iraq.

No hi ha occidentals que coneguin més bé l'Iraq que Denis Halliday i Hans von Sponeck, que van servir de manera successiva com a coordinadors d'ajuda humanitària de l'ONU entre el 1997 i el 2000. Tots dos van renunciar en protesta per les sancions, que Halliday va qualificar de "genocides". Tal com Halliday, Von Sponeck i d'altres han assenyalat, durant anys, les sancions van devastar la població iraquiana i van enfortir el règim de Saddam i els seus sequaços i van augmentar la dependència del poble del tirà, com a única forma de sobreviure. "Nosaltres vam emparar (el règim de Saddam) i vam negar qualsevol possibilitat de canvi", va dir Halliday el 2002. "Crec que si els iraquians haguessin recuperat la seva economia i restablert la seva forma de vida, s'haurien encarregat del tipus de govern que consideren adequat per al seu país".

No sabem si es permetrà que aquesta història sigui divulgada en un tribunal. Però el tema de qui es farà càrrec de l'Iraq en el futur continua sent crucial, i és molt disputat actualment.

A més d'aquest assumpte central, aquells a qui els preocupava la tragèdia de l'Iraq tenien tres objectius bàsics: primer, enderrocar el tirà; segon, posar fi a les sancions que van afectar el poble, però no els governants, i tercer, preservar certa aparença d'ordre mundial.

No hi pot haver desacord entre la gent decent sobre els dos primers objectius. Haver-los aconseguit és motiu de celebració, especialment per part d'aquells que es van oposar al suport dels Estats Units a Saddam i després al règim de letals sancions. Aquestes persones poden aplaudir sense hipocresia. El segon objectiu es podria haver aconseguit, i possiblement també el primer, sense soscavar el tercer.

El Govern de Bush ha declarat de manera oberta la seva intenció de desmantellar el que queda de l'ordre mundial i governar el món per la força. En aquest sentit, l'Iraq és un projecte d'exhibició. Aquesta intenció ha provocat por i amb freqüència odi a tot el món, així com desesperació entre aquells a qui els preocupa les possibles conseqüències de ser còmplices de l'actual política nord-americana d'agressió a voluntat. Per descomptat, l'alternativa a aquesta política és una opció que descansa en gran part a les mans del poble nord-americà.

Comentaris

Re:Irak i Palestina la mateixa guerra
25 gen 2004
a www.kaosenlared.net


Les posicions que mantenen una visio mes regional del conflicte de l'Iraq i que en consequencia considerenun mateix projecte colonial per a l'Orient Mitja, les ocupacions de l'Iraq i Palestina s'han convertit en majoritaries
Marc Jamal [25.01.2004 14:02

L'altre dia en J.Pijuan ens enviava els documents que el CSCA ha traduit al castella de la coalicio ANSWER i de la Comunitat Arab i Musulmana dels EEUU. Crec que val la pena fer-lis un cop d'ull perque pel que sembla, en el si del moviment antiguerra dels EUA, hi ha un debat que transcorre parallel al que tenim aqui a Catalunya.

Finalment, les posicions que mantenen una visio mes regional del conflicte de l'Iraq i que en consequencia considerenun mateix projecte colonial per a l'Orient Mitja, les ocupacions de l'Iraq i Palestina s'han convertit en majoritaries. Aixi mateix es fa una mensio especifica a rebutjar solucions neocolonialistes com son les alternatives de "internacionalitzar l' ocupacio de l'Iraq" o de renunciar al "dret al retorn dels refugiats Palestins".

Tot plegat crec que es una importantissima noticia la que ens ve dels EUA, mes encara, quan la reflexio sobre les causes i les solucions del conflicte a l'Orient Mitja transcorre parallela a banda i banda de l'Atlantic, pero sobretot tambe, a banda i banda de la Mediterrania.

Aquest 20 de Mars, sera un veritable dia internacional de lluita anticolonial, felicitem-nos i seguim treballant encara amb mes forsa!Fins aviat!

Links dels comunicats de referencia:

Comunicat de la Comunitat Arab i Musulmana dels EEUU.http://www.nodo50.org/csca/agenda2004/iraq/arabes-eeuu_16-01-04.html "El pueblo palestino y el pueblo iraquí están fuertemente ligados en una indisoluble unidad al frente del Movimiento Internacional contra la Guerra, convirtiéndose este marco en su encarnación y pagando por su defensa con lo más preciado: su propia existencia. [...] No aceptamos que se desvincule la lucha del pueblo palestino del Movimiento contra la Guerra [...]."

Comunicat de ANSWER http://www.nodo50.org/csca/agenda2004/iraq/answer_16-01-04.html "La invasión y ocupación de Iraq forman parte del amplio proyecto colonial de la Administración que tiene como blanco a los pueblos de Oriente Medio. Mientras gasta dos mil millones de dólares por semana en ocupar Iraq, la Administración Bush gasta 15 millones diarios en su apoyo a la guerra de Israel contra el pueblo palestino."
Sindicat