Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: amèrica llatina
zapatismo o barbarie, WU MING
07 gen 2004
Un article excelent, produit des de dins el moviment de moviments, i que pot anar bé per situar el debat actual.
Per cert, no estaria tampoc malament que totes les avanguardies, revolucionaris i nacionalistes que polulen per l'Indy en prenguessim bona nota
Zapatismo o barbarie, por Wu Ming

Ya han pasado casi diez años desde aquel famoso 1 de enero de 1994 [fecha del comienzo de la sublevación indígena en Chiapas], y parece superfluo reseñar los méritos históricos de los zapatistas, a quienes se reconoce de forma muy generalizada haber sido los primeros que, sobre el escenario mundial, han devuelto la voz a quienes sufren la globalización capitalista sobre su propia piel. Lo hicieron en plenos años 90 del siglo pasado, cuando Occidente aún se atiborraba de teoría y teología neoliberal, y caminaba uniformemente hacia la mayor recesión económica de la historia contemporánea. También es innegable que, por primera vez desde hace muchos años, el EZLN había sabido poner en marcha una estrategia comunicativa eficaz, adecuada a los tiempos, demostrando así que aunque no se posea grandes medios de comunicación de masas también se puede desafiar al adversario en este terreno, de una manera nueva, eficaz. Durante los últimos años, mucho se ha escrito y dicho sobre la genial guerrilla semántica y semiótica conducida por el EZLN, o sobre el "estilo" de la insurgencia zapatista.

No obstante, hoy podemos decir que la recepción dada a este patrimonio de intuiciones y experimentos, en buena parte asumido por el movimiento post-Seattle, no ha bastado para desentrañar realmente el nudo central y específico propio del zapatismo, con el cambio de paradigma político -antropológico, podría decirse- que representa.

Si bien la ferocidad de la globalización capitalista permanece, más que nunca, en el orden del día, por otra parte nos encontramos con que la toma en consideración de las formas y modos "zapatistas" de la política parece haber quedado en un segundo plano, pese a que durante los últimos tres años hemos asistido a la más evidente materialización concreta de estas intuiciones: hemos visto movilizarse sin tregua a la sociedad civil mundial, ese eficaz espectro retórico, pero hecho de sangre y carne; hemos visto a millones de personas moviéndose sin banderas, al margen de los aparatos, retomando en sus manos, con una óptica nueva, la propia vida y el propio destino colectivo, o al menos intentar hacerlo, conscientemente o no. En suma, hemos visto cómo se expresaba una posible política "desde abajo".

El motor de este movimiento no han sido los viejos partidos, sino miles de asociaciones, comités, grupos, organizaciones, "perros" sin dogal, conectados en una red planetaria y capaces de dialogar entre sí pese a proceder de espacios políticos muy diversos. El motor ha sido su trabajo cotidiano y certero, que ha mantenido activas las energías y las mentes, y que ha producido sentido y conflicto en todos los rincones del planeta, más allá incluso de las grandes movilizaciones en las calles. No se nos ocurre nada que pueda ser más "zapatista" que todo esto. Y, sin embargo, la cesura entre el pasado y el presente sigue siendo un problema sin resolver, un problema que asume una importancia crucial precisamente cuando nos encontramos saliendo de este fogoso periodo.

No debe olvidarse que el zapatismo ha cortado amarras definitivamente con el Novecento, constituyendo una ruptura que hace época respecto al imaginario de las izquierdas históricas occidentales. Ante todo, barrió muchas las dicotomías típicas de la tradición política novecentista: reformismo / revolución, vanguardia / movimiento, intelectuales / clase, toma del poder / éxodo, violencia / no violencia, etc. Y también ha derribado la teoría marxiana del derrumbe, de la crisis y de la necesidad de su aceleración por parte de los movimientos antagonistas, pues se ha tomado conciencia de que ahora este sistema de producción y dominio vive y se alimenta de su crisis permanente. La crisis no establece de por sí una posibilidad de liberación, aunque sí el escenario estructural dentro del que moverse para construir, autónomamente, hipótesis parciales de conflicto, de autogobierno y de alternativa posible. Desde este punto de vista, el zapatismo ha descartado cualquier visión teleológica y prometeica de la historia, abandonando tanto el evolucionismo iluminista como el mecanicismo positivista. La cuestión del poder, precisamente, o, para ser más exactos, la cuestión del no-poder, ha hecho del zapatismo algo "herético" a ojos de las izquierdas históricas, radicales o socialdemócratas. Se trata del paso de la figura del "revolucionario" (o su versión débil, soft, el "reformista"), que quiere tomar el poder para cambiar el mundo, a la figura del rebelde, que, por el contrario, quiere poner en discusión el poder y corroer sus fundamentos, para dar vida a formas de participación paralelas, alternativas y auto-organizadas de la sociedad civil. La práctica zapatista no pretende formular un nuevo mundo, sino que experimenta y hace alusión a la construcción de muchos mundos posibles. Por tanto, más que como una teoría o una ideología, el zapatismo se presenta como un método abierto, un hábito mental, infinitamente readaptable.

Este salto paradigmático respecto al pasado y, sobre todo, el salto "al otro lado del océano" no ha sido fácil y sigue encontrando tenaces resistencias. No se trata, obviamente, de negar la diferencia entre contextos culturales y geopolíticos muy distantes, sino más bien de reconocer la reincidencia mental que ha frenado el uso compartido de de este método. Más allá de las consignas ampliamente difundidas y de las fórmulas que han inundado la retórica del movimiento, estamos pagando el precio de esa distancia y de las reticencias a dar ese salto.

Tras un trienio como el que dejamos a nuestras espaldas, podemos decir que la política es todavía fuerte, aunque no lo sean las estructuras que la practicaron y que nacieron de ella. Si tales estructuras se encuentran debilitadas y vacías, en ellas está presente, sin embargo, una compulsión hacia la repetición de las viejas lógicas. En todas las conexiones de la izquierda italiana y europea, tanto si son institucionales como si están relacionadas con el movimiento, permanece, transversalmente, un imprinting "leninista" (absit iniuria, es decir, dicho sin ánimo de injuria) todavía muy visible, aunque se decline según los contextos y las necesidades.

Los problemas ligados a la hegemonía, al control sobre pequeñas o grandes áreas políticas, la obsesión por la identidad, el tacticismo, el desarrollo de excrecencias formadas por clases políticas "profesionalizadas", siguen siendo patrimonio de las estructuras que han atravesado el movimiento, y no sólo de aquellas que se han limitado a seguir al movimiento. No resulta difícil darse cuenta de la distancia entre el movimiento real -fluctuante, complejo, articulado, horizontal, inmiscuido en las cosas- y las estructuras pre-existentes, hoy en lucha entre ellas para disputarse los frutos políticos. No se trata de proponer una lectura maniquea y populista de las circunstancias, sino de comparar las dinámicas producidas desde abajo en estos años con los encuentros y desencuentros marcados por la vieja idea de la política que siguen compartiendo estructuras y partidos. Según este paradigma los movimientos serían fenómenos "excepcionales", sobre los que cabalgar o en los que sumergirse para emerger de nuevo más reforzados que cambiados; o bien epifenómenos incontrolables, de los que hay que desconfiar y a los que hay que contener y hacer volver al lecho del profesionalismo electoralista. Ambas actitudes son hijas de la matriz tercerointernacionalista, matriz que produjo una parte buena de los errores y los horrores del Novecento, y ambas comparten la idea de que tarde o temprano tiene que terminar la estación de las "giras de ciudad en ciudad" y que será inevitable una fase de "repliegue", o incluso directamente de reflujo, en la que recontar las propias fuerzas, hacer las cuentas, redefinir las alianzas entre aparatos, a la luz de todo aquello que los movimientos han producido. Tras la apertura, el cierre. Todo comienza otra vez como al principio. E inútil es subrayar que mientras se hace todo esto, serán bendecidos el método y el mérito del cuestionamiento zapatista.

Que existen momentos de sedimentación de las energías movilizadas en las grandes luchas es un dato histórico, y tal vez hasta psicológico, ineludible, lo que hace tanto más extraordinario un periodo de tres años como el que acabamos de vivir. El zapatismo, sin embargo, no puso sobre el tapete la ingenua idea de una movilización permanente, sino las de una constante y prolongada participación, un acceso ilimitado a la política, una abolición de los derechos de autor sobre la política como dominio separado de la vida civil cotidiana y llevado a cabo por los capataces encargados de hacerlo. Por eso, el zapatismo ha dado tanta importancia al municipalismo, a las comunidades locales auto-organizadas (y autodefendidas, cuando se intenta aplastarlas por la fuerza, como en Chiapas), a la experimentación de formas nuevas de participación política sobre los territorios. Por eso, el zapatismo rechazó convertirse en una fuerza parlamentaria y rechazó también aceptar el compromiso, no ya con las instituciones o con el poder en abstracto, sino con sus deterioradas manifestaciones inmanentes, mediaciones con la vieja idea de la política. Y si alguna vez ha habido una brizna de idealismo en el zapatismo, reside completamente en esto. Y no es poco.

Esta misma idea ha sido puesta en práctica en el Norte del mundo, a partir de Seattle, y entra necesariamente en conflicto con la concepción "hegemonista" y "numérica" que distingue a la vieja política. Sería estúpido fingir que esta contradicción no está ante nuestros ojos.

Quien hoy vuelve a razonar según los parámetros de antes, está forzando las cosas de una manera que conduce a que la energía liberada en estas años sea comprimida. Y está claro que esto se puede hacer con las mejores intenciones, simplemente por incapacidad para cambiar, por inadecuación a la historia, por la esclerotización del cerebro. Y el tránsito entre la conservación y la reacción puede ser breve.

Nos damos cuenta de ello, por ejemplo, cuando tras la victoria del centro-izquierda en las elecciones administrativas italianas [regionales, provinciales y municipales], muy pocos de los vencedores se han mostrado dispuestos a reconocer que el mérito de esos resultados corresponde a un cambio general en la atmósfera social, producto de un movimiento que durante tres años se ha opuesto en plazas y calles a la política berlusconiana, mientras El Olivo se empeñaba en mirar su propio ombligo.

Nos damos cuenta de ello cuando las candidaturas a los grandes ayuntamientos son decididas en torno a las mesas de las secretarías de los partidos.

Y, por otra parte, también nos damos cuenta de ello cuando determinadas áreas del movimento recuperan del cuarto de los trastos viejos lógicas vanguardistas y solipsistas que, como dice el propio subcomandante Marcos, no llevan a ninguna parte. O cuando se nos convoca a grandes referendos, útiles para marcar posición pero políticamente inútiles, desde el momento que entramos en la cabina electoral sabiendo ya que vamos a perder.

Nos damos cuenta de ello cuando nos encontramos una y otra vez ante las mismas figuras gesticulantes de "machos guerreros" al frente de las dinámicas públicas y políticas; mientas que, por el contrario, el único militante zapatista que entró en el Parlamento mexicano fue la Comandante Esther, portadora de uno de los documentos (aquí) más bellos producidos por el EZLN, centrado en la condición indígena y femenina.

Nos damos cuenta de ello, más en general, cuando nos invade la sensación de haber sido de nuevo reducidos a "electores", después de haber sido, durante un periodo que no fue breve, "ciudadanos".

Estamos en medio de un vado cuya importancia histórica apenas logramos intuir, pero que se respira en el aire.

Hoy, la opción zapatista, en su sentido más amplio y más abierto a diversas declinaciones, es, más que nunca, una cuestión central, quizá vital, para todos nosotros. O sabremos mantenerla viva, traducida a un nuevo tiempo y a nuevas ocasiones, distantes de cualquier inercia derrotista, o el riesgo involutivo se convertirá en una amenaza concreta. O bien la inteligencia colectiva que impulsó el movimiento sabrá inventar el modo de mantener la cohesión y la cooperación de las energías positivas que liberó, manteniendo activa su capacidad de generar proyectos y poner en marcha experimentos concretos, o bien será difícil lograr la puesta en valor del elemento de novedad política que ha emergido durante los últimos años. El camino del reflujo y del retorno a los huertos y patios privados está siempre abierto.

A nosotros nos toca demostrar que estamos a la altura de este momento de transición y de este desafío.

Comentaris

REBAJAS DE ENERO
07 gen 2004
no sus vendriais, mireia y wu ming, de vendedores de democracia imperial (que garantizareis garantizan los zapatistas) al moro?

SUS NESESITAMOS!!
Re: zapatismo o barbarie, WU MING
07 gen 2004
Creo que estamos de acuerdo en le fondo pero no en las formas. Estimado Mr.Perplejo, tu exposición de la evolución de la tierra y sus seres vivientes es muy correcta e instructiva. En complemento metafórico me permito hacer esta pequeña síntesis: âImaginemos que la evolución de la tierra desde su creación hasta hoy en día, (4,5 billones de anõs) es transmutada a un lapsus de tiempo de 24 horas(un día)â?---- âde acuerdoâ? Bajo este concepto, supongamos que la tierra se crea a las 0:00h, la vida en la tierra alrededor de las 5:00h de la mañana y se desarrolla durante todo el día, alrededor de las 20:00h aparecen los primeros moluscos y solamente a las 23:00h aparecen los dinosaurios que se extingen a las 23:40h dejando el campo abierto a la evolución rápida de los mamíferos, nuestros antepasados del paleolítico aparecen solo cinco minutos antes de las 24:00h y su celebro dobla de volumen en el ultimo minuto(23:59), la revolución industrial ha comenzado hace una âcentésima de segundoâ?. Si he comprendido bien tus comentarios y interpretándolos bajo el concepto temporal de 24h de la evolución, le queda menos de un minuto a nuestra especie(el ser humano). Un saludo atento
tota idea original crea als seus pilotes i academics de torn
07 gen 2004
La primera cosa a destacar en el text que has posat i que "marca la diferencia" és el to. L'autor aporta idees i plantejaments i en critica d'altres. Per que ens entenguem, un exemple:
tu escrius: "no estaria malament que -qui sigui- en prengues bona nota"
ell escriu: "un imprinting "leninista" (absit iniuria, es decir, dicho sin ánimo de injuria) "

(qui ets tu, la mestreta que ha d'alliconar els incults?? si's plau; aquesta mateixa actitud de sobrats de tornada la tenien els pimpollos que se n'anaven a fer vacances "solidaries" a Nicaragua els 80 , en sa vida havien fotut un duro aqui per res i es gastaven una pasta per fer l'excursioneta progre, tornaven aqui i continuaven en l'ONG de torn...)

Que passa, que t'has cansat de seguir acriticament uns liders messianics i ara en necessites uns altres?? Desfeu un altar per fer-ne un altra.

La vostra critica a l'avantguardisme es completament un timo, un pirulon. Perque feu exactament el mateix. En lloc de ser obert i usar les idees no per anar d'espabilat/da sino per fer critica i estar obert a aportacions les feus servir com "martillo de herejes" que no estan tan "a la page" tan in com vosaltres. Sou nefastos. I principalment perque les idees que exposa el teu autor de capçalera es llegeixin correctament, d'una forma CRITICA (no se si es una paraula massa complexa)

Es més, un pensament s'enriqueix amb la critica, situant el mateix pensament a diferents realitats i situacions. Contrastant amb diferents pensaments que existeixen a cada situacio (es bo que a Indymedia hi hagi pluraritat i que sigui un reflex del que corre per aqui, digue-li pais, aquesta cantonada o el que en dongui la gana) Les idees son per utilitzar-les. N'hi ha que ho fa al reves. Les idees l'utilitzen! De tota manera aixo n'hi ha a pertot arreu. No tans sols aquesta colla que fa unes setmanes que escriviu aqui i nomes sabeu matxacar cincuenta vegades la fraseta de torn ("moviment de moviments", no se qui se la inventar pero estic segur que qui va ho fer li fotaria un mal d'estomac al veure que hi ha penya que l'usa com vosaltres: per EXCLOURE, per dir el que es "moviment" i el que no, quin fastic, erem quatre mal avinguts i a dos se'ls hi acut posar-se a excloure)

per altra banda si tinc de llegir Wu Ming, Chomsky o qui sigui m'abstindre de fer-ho mitjançant aquestes planes, no sigui que per culpa de quatre babaus els hi acabi agafant mania. A passeig.
Re: zapatismo o barbarie, WU MING
07 gen 2004
"Nos damos cuenta de ello cuando las candidaturas a los grandes ayuntamientos son decididas en torno a las mesas de las secretarías de los partidos"

YO DE MAYOR QUIERO SER CANDIDATA DEL MOVIMIENTO
Re: zapatismo o barbarie, WU MING
08 gen 2004
doncs jo penso que aquesta tendència postmoderna de menysprear tota l'esquerra revolucionària anterior al zapatisme és molt perillosa i contraproduent des d'una perspectiva revolucionària.

Es comença "barriendo" les dicotomies que han marcat la història i s'acaba dient que la lluita de classes i, fins i tot, les classes socials mateixes són només reliquies del passat.

Aquestes afirmacions són sorprenentment pròximes a certs postulats neoliberals.

Que no ens donin gat per llebre
Re: zapatismo o barbarie, WU MING
08 gen 2004
Sap greu llegir aquests comntaris, a part del que pugui haver afegit la Mireia, totalment fora de lloc, si jo hagues fet el seu mateix comentari i a sota hagues posat un poema de marti pol o de qui sigui podrieu fer ls mateixos comentaris...I per acabar el comentari de Rosa maria que no ha tingut ni la dignitat de llegir i entendre el text... puta mare.. ale... jo he llegit "Partit politic" oooooooo porcs ,venuts... si us plau...

Pensar que aquest text es mereix una crítica més enllà de la que es mereix un article d'opinió és donar-li la categoria que vosaltres li voleu negar i no té.

Crítica i construcció.

Salut!

Gaxan
Re: zapatismo o barbarie, WU MING
08 gen 2004
perdoneu, però no he entès alguns comentaris que hi han a sota del artícle, estaría be fer una crítica mes clara i concisa.

Sobre l' article, està bé el debat que obre de fons, que crec que es vital per als moviments socials, no al moviment de moviments, jo no tinc el gust de coneixe'l, per tant crec en la gent que es mou en el meu entorn perque es amb la que treballem i amb la que debatim sobre la nostre realitat i amb la que decidim que es bo per a cada moment, no necessitem de dogmes ni d' instruccions de cap moviment de moviments, ni de wu ming, ni de marx ni de bakunin. Evidentment si de les idees que proposen però amb una lectura pròpia i real.
De totes maneres crec que l'idea de fons sobre la presa del poder es prou important com per debatre, ja que trenca amb tot el pensament d' esquerres tradicional i obre un altre camp de lluita on cal pensar més i això es prou interessant ja que no hi ha res preestablert i obliga a una construcció constant i imaginativa als col.lectius que l' adoptin (l' idea).

Suposo que com jo hi ha molta gent que està en col.lectius, que no necessiten de difinició ideòlogica, ja que això precissament es el que provoca la divisió, que jo estigui definit provoca que jo tinc la raó i que els altres no, personalment crec que davant de qualsevol problema (diguen-me capitalisme)vaig amb una idea però no tancada, ja que això significa que no escoltaré el que els altres opinen i potser sigui millor idea que la meva.
exemple: Quan estic amb companys amb retòrica marxista hi puc estar molt d' acord però igual que amb un que sigui llibertari, perque en el fons l' objectiu es el mateix: justícia social. Però per aconseguir-la si un imposa a l' altre la seva idea llavors es quan hi ha fractura, això es el que no interessa.
En definitiva som les persones les que fem els moviments i no les idees. Si la idea està molt bé però la persona nomès el que vol es protagonisme personal i li dona igual la transformació social llavors cagada ( a quants col.lectius els hi ha passat?).

Crec que ara es tracta més que mai de repensar-ho tot, sense idees prefixades, però amb la mateixa contundència que va tenir marx o bakunin, la cnt a principis de segle, el poum, els sandinistes, o qualsevol altre moviment transformador i que no han funcionat per alguna cosa. no?
REBAJAS DE ENERO
08 gen 2004
no sus vendriais, mireia y wu ming, de vendedores de democracia imperial (que garantizareis garantizan los zapatistas) al moro?

SUS NESESITAMOS!!
Re: zapatismo o barbarie, WU MING
08 gen 2004
Perdoneu si m´excedeixo amb aquest comentari, però és que el moratdelo aquest és un imbècil d´aquest que et fan posar dels nervis. Si els únics arguments que té per contrarrestar tot el que diu l´article dels Wu Ming, millor que ens deixi en pau a aquells que volem continuar plantejant-nos noves formes de crear realitats alternatives des de ja. Ell que continui esperant a que el truquin per avisar-lo de que ja pot anar a pendre el palau d´hivern, o si no que continui de baretos, prenent birras!!

Salut
Re: zapatismo o barbarie, WU MING
08 gen 2004
El text està bé perque obre portes a discutir sobre fets i dicussions que estan passant ara a dins els moviments socials, discussions (petites o grans) que per altre part tampoc són gaire novedoses.

Una cosa mínima és que, en un principi, més o menys tothom diu que Un altre món és possible, i necessari. El problema és el com, i el com no. Ara, estariem vivint com un replegament de les forçes (o he entés algo així) però això no significa que hem de deixar de lluitar ni de plantejar alternatives, el que passa és que hem de consolidar i de construir més maneres d´oposar-nos al sistema. I l´aixecament zapatista en el seu moment va ser una esperança, però és molt exagerat deixar entreveure que Marcos té la raó i hem de copiar l´estratègia indigena i calcar el model. Estic d´acord amb els conceptes, però les realitats són diferents.

Per acabar, també volia dir que per mi totes ls formes de lluita si són sinceres compten amb el meu respecte, però estaria bé coordinar-nos de tant en tant.
Re: zapatismo o barbarie, WU MING
08 gen 2004
crec que cal precisar més el debat.

El que es planteja jo penso que si que es nou, o al menys no tenia tanta força com ara.
Es planteja un moviment que no vulgui la tranformació de la societat mitjançant una revolució per aconseguir el poder, això planteja molts dubtes i a la vegada un nexe d' unió per a molta gent.
sobre el comentari del plot que totes les lluites si son sinceres tenen el teu respecte, jo crec que en un debat més precís no ho hagessis afirmat d' aquesta manera. exemple: Pol Pot era molt comunista i es va carregar a dos milions de cambotjans (per posar un exemple exagerat, i no un altre amb més matitzos).
REBAJAS DE ENERO
08 gen 2004
no sus vendriais, mireia y wu ming, de vendedores de democracia imperial (que garantizareis garantizan los zapatistas) al moro?

NESESITAMOS OPERARIOS DE OPERETA!!
felicitats
08 gen 2004

Felicitats pel canvi de to en el debat (ho sento Mireia pero no es pot començar un debat aixi, em sap greu si he estat dur i m'he passat), vaig entrar a l'article pel titol i l'autor, em semblem cridaners.

Sobre el contingut de l'article. Per una banda crec que te rao en "marxista". Per un historiador afeccionat com mi mateix no veig massa clar els intents de fer "borron y cuenta nueva" que es fa des de certes perspectives (fa anys que penso, despres d'haver llegit Thompson, p.ex., que el tall que ha fet el marxisme historicament entre moviment obrer de l'era industrial i precedents, o socialisme utopic i "cientific", es fals, cal resituar el m. obrer com a continuació de les lluites populars precedents, la qual cosa et dona una visio més rica). Pero tampoc crec que un hagi de veure l'enemic en tota formulació nova. Les reformulacions que s'han fet des de l'ecologisme, l'antimilitarisme, el feminisme, els autonoms ... els anomenats nous moviments socials a partir del 68 ... han ajudat a plantejar-se les coses d'una forma que els "antisistema" (marxistes i anarquistes) d'abans de 1940 ni si imaginaven. A més de reformular aquestes vells pensaments amb noves formes. Tambe algunes de les idees que inspiren aquestes noves formulacions no son noves. Per exemple, intents de "mestissatge" entre Marx i Bakunin, per dir-ho d'una forma facil, tenen mes de mig segle (el socialisme llibertari de Guerin). El freudomarxisme de Reich i Marcuse o el situacionisme de Debord i altres no són tampoc aliens a una perspectiva heterodoxa, no dogmatica, de replantejar-se els intents de transformació social (en el fons, el marxisme i l'anarquisme clàssics no són sino heterodoxies als pensaments imperants a mitjans del XIX, dels que beuen).

Dit aixo i concretant en el text, vull situar alguns punts: sobre el nou llenguatge que fan servir els zapatistes vull dir que amb el sandinisme tambe hi va haver una renovació en les formes d'aquest llenguatge i alguns temes: la centralitat de la democracia o la acceptacio de formes de democracia representativa al costat de formes de democràcia directa va ser causa de que els sandinistes rebessin l'acusacio de reformistes, traidors etc. I crec que 25 anys despres del 19 de juliol el debat no es va tancar, sobretot despres de 1991.

Sobre la presa del poder o "l'enfrontament final" a l'estil de revolucions precedents: No tinc massa clar -digueu-me ignorant- fins a quin punt el zapatisme pensava que la seva lluita portaria a la situacio d'avui. I si aixo és un èxit o un fracàs. Per altra banda l'Estat mexicà, que sorgí de la revolució dels anys 10, no és equivalent a l'estat titella dels ianquis de Nicaragua o Guatemala. Per més corrupte que sigui. No s'ha d'oblidar, per exemple, l'importancia que va a tenir a Mexic el cardenisme o el suport d'aquest Estat als exilats republicans d'aqui o el suport a Cuba que hi ha a Mexic o l'existencia d'importants corrents trosquistes -com a minim des de finals dels 60- etc, etc. (per altra banda, no se si és cert o no, alguna vegada he vist que en Marcos deia que ells havien partit en els primers anys de la seva intervencio de pressupossits marxista-leninistes, s'identificaven aixi, igual que moltes guerrilles de Centreamèrica i Sudamèrica) Ben complicat.

I anem a una ultima qüestió que te a veure amb el debat de les ultimes setmanes sobre nacionalisme i questio nacional (dieu-me "antic" per la manera d'expressar-ho) Crec que no es pot extrapolar l'actitud del zapatisme sobre la questio india a l'Europa occidental o d'altres zones. La questió india -m'imagino, no ho conec prou- deu ser general no tan sols a tot Mèxic, sino que tambe a Guatemala o tota l'Amèrica llatina (a recordar: el sandinisme en els seus primers anys va fer una autèntica i sonada "pifia" en relació els pobles indis de la costa atlàntica). Per tant els plantejaments són molt diferents dels que puguin haver-se originat als Països Catalans, a Corsega, al Kurdistan, a Canàries o a Palestina. Els plantejaments que es facin des de Llatinoamèrica en aquesta questió (que allà crec que en son dos: questió india i nacionalisme antiimperialista) poden aportar llums el que passa aqui. Pero no es pot "importar" tot. De la mateixa manera que tampoc es podia "importar" la lluita dels moviments d'alliberament nacional de països com Algeria, Moçambic o Palestina. Ni tampoc crec que es pugui fer mimetisme dels processos ocorreguts a l'Europa oriental a partir del 1989. Tots poden aportar idees. Pero la questió nacional en estats com França, Espanya o Anglaterra té unes caracteristiques diferents: una d'elles, per exemple, és l'existencia de fortes burgesies nacionals que han fet de l'anomenat "doble patriotisme" un senyal d'identitat (i crec que ja estic generalitzant massa)..

De tota manera el que no pot fer el moviment antiglobalitzacio, el "moviment de moviments" o com es prefereixi dir és obviar l'existència d'aquesta questió. Historicament s'ha manifestat de molt diverses formes. Els estats han maldat en el seu intent d'etnocidi cultural (un repas a l'historia del franquisme en relacio a la seva politica nacional hauria de resultar aclaridora, per exemple). I a més, tampoc es pot obviar com el catalanisme popular ha pres també molt diverses formes. L'existència d'un requitzell d'entitats que tenen com a objectiu fer moviment entes en el sentit més civic i menys politic de la paraula (a destacar noms com la CAL, Acció Cultural del Pais Valencià o en el passat, la Crida) han de fer pensar a qualsevol que es planteji que les transformacions socials passen bàsicament per l'extensió de la participació social, ciutadana o com es vulgui dir (i per altra banda i a un nivell més concret, és contradictori estar destacant un text que valora entre d'altres l'impuls dels zapatistes al municipalisme i no adonar-se que a Catalunya una de les corrents que ha fet més aixo sigui l'independentisme amb les Cup, independentment que un hi estigui o no d'acord!)

I és dificil que des de Paris, Porto Alegre o Florència es pugui fer aportacions sobre el tema fetes per gent que no el viu en primer terme. Lògicament correspon a gent dels Països Catalans, el Pais Basc o Irlanda que hom hi ha de trobar aportacions que plantejin la questió nacional en l'epoca de la globalització capitalista. En aquest sentit, l'article d'en Julia de Jodar publicat anteriorment per aqui em sembla un primer pas (Els moviments d'alliberament nacional davant la globalització ). Fa com la proposta del Forum social dels Països Catalans (que sembla que s'ha convertit en la "llavor de la discòrdia", qui ho havia de dir!). Tal proposta formava part d'un conjunt d'idees sobre trobades i plantejaments que continuo pensant s'han de llegir sense els apriorismes que crec haver constatat aqui les darreres setmanes.

I no ha de ser gens incompatible el treballar amb noves idees i vells problemes. Per més que es pretengui a vegades, no crec que els clàssics marxistes o anarquistes hagin tingut massa en compte aquesta qüestió tampoc, amb rares excepcions. Bàsicament perque provenien de llocs on aquesta qüestió no es manifestava en primer terme. I ha correspos als marxistes o anarquistes catalans, bascos o irlandesos adequar més be o més malament aquests plantejaments generals a la realitat pròpia, a vegades reformulant-los. A més, cal tenir en compte que un determinat "nacionalisme" ha estat el senyal d'identitat dels estats. I també de les esmentades burgesies nacionals. I això fa que el debat hagi estat sempre complicat. I que les posicions i les maneres d'enfocar aquest debat, salvant distàncies temporals, s'assemblin. ...

felicitats
08 gen 2004

Felicitats pel canvi de to en el debat (ho sento Mireia pero no es pot començar un debat aixi, em sap greu si he estat dur i m'he passat), vaig entrar a l'article pel titol i l'autor, em semblem cridaners.

Sobre el contingut de l'article. Per una banda crec que te rao en "marxista". Per un historiador afeccionat com mi mateix no veig massa clar els intents de fer "borron y cuenta nueva" que es fa des de certes perspectives (fa anys que penso, despres d'haver llegit Thompson, p.ex., que el tall que ha fet el marxisme historicament entre moviment obrer de l'era industrial i precedents, o socialisme utopic i "cientific", es fals, cal resituar el m. obrer com a continuació de les lluites populars precedents, la qual cosa et dona una visio més rica). Pero tampoc crec que un hagi de veure l'enemic en tota formulació nova. Les reformulacions que s'han fet des de l'ecologisme, l'antimilitarisme, el feminisme, els autonoms ... els anomenats nous moviments socials a partir del 68 ... han ajudat a plantejar-se les coses d'una forma que els "antisistema" (marxistes i anarquistes) d'abans de 1940 ni si imaginaven. A més de reformular aquestes vells pensaments amb noves formes. Tambe algunes de les idees que inspiren aquestes noves formulacions no son noves. Per exemple, intents de "mestissatge" entre Marx i Bakunin, per dir-ho d'una forma facil, tenen mes de mig segle (el socialisme llibertari de Guerin). El freudomarxisme de Reich i Marcuse o el situacionisme de Debord i altres no són tampoc aliens a una perspectiva heterodoxa, no dogmatica, de replantejar-se els intents de transformació social (en el fons, el marxisme i l'anarquisme clàssics no són sino heterodoxies als pensaments imperants a mitjans del XIX, dels que beuen).

Dit aixo i concretant en el text, vull situar alguns punts: sobre el nou llenguatge que fan servir els zapatistes vull dir que amb el sandinisme tambe hi va haver una renovació en les formes d'aquest llenguatge i alguns temes: la centralitat de la democracia o la acceptacio de formes de democracia representativa al costat de formes de democràcia directa va ser causa de que els sandinistes rebessin l'acusacio de reformistes, traidors etc. I crec que 25 anys despres del 19 de juliol el debat no es va tancar, sobretot despres de 1991.

Sobre la presa del poder o "l'enfrontament final" a l'estil de revolucions precedents: No tinc massa clar -digueu-me ignorant- fins a quin punt el zapatisme pensava que la seva lluita portaria a la situacio d'avui. I si aixo és un èxit o un fracàs. Per altra banda l'Estat mexicà, que sorgí de la revolució dels anys 10, no és equivalent a l'estat titella dels ianquis de Nicaragua o Guatemala. Per més corrupte que sigui. No s'ha d'oblidar, per exemple, l'importancia que va a tenir a Mexic el cardenisme o el suport d'aquest Estat als exilats republicans d'aqui o el suport a Cuba que hi ha a Mexic o l'existencia d'importants corrents trosquistes -com a minim des de finals dels 60- etc, etc. (per altra banda, no se si és cert o no, alguna vegada he vist que en Marcos deia que ells havien partit en els primers anys de la seva intervencio de pressupossits marxista-leninistes, s'identificaven aixi, igual que moltes guerrilles de Centreamèrica i Sudamèrica) Ben complicat.

I anem a una ultima qüestió que te a veure amb el debat de les ultimes setmanes sobre nacionalisme i questio nacional (dieu-me "antic" per la manera d'expressar-ho) Crec que no es pot extrapolar l'actitud del zapatisme sobre la questio india a l'Europa occidental o d'altres zones. La questió india -m'imagino, no ho conec prou- deu ser general no tan sols a tot Mèxic, sino que tambe a Guatemala o tota l'Amèrica llatina (a recordar: el sandinisme en els seus primers anys va fer una autèntica i sonada "pifia" en relació els pobles indis de la costa atlàntica). Per tant els plantejaments són molt diferents dels que puguin haver-se originat als Països Catalans, a Corsega, al Kurdistan, a Canàries o a Palestina. Els plantejaments que es facin des de Llatinoamèrica en aquesta questió (que allà crec que en son dos: questió india i nacionalisme antiimperialista) poden aportar llums el que passa aqui. Pero no es pot "importar" tot. De la mateixa manera que tampoc es podia "importar" la lluita dels moviments d'alliberament nacional de països com Algeria, Moçambic o Palestina. Ni tampoc crec que es pugui fer mimetisme dels processos ocorreguts a l'Europa oriental a partir del 1989. Tots poden aportar idees. Pero la questió nacional en estats com França, Espanya o Anglaterra té unes caracteristiques diferents: una d'elles, per exemple, és l'existencia de fortes burgesies nacionals que han fet de l'anomenat "doble patriotisme" un senyal d'identitat (i crec que ja estic generalitzant massa)..

De tota manera el que no pot fer el moviment antiglobalitzacio, el "moviment de moviments" o com es prefereixi dir és obviar l'existència d'aquesta questió. Historicament s'ha manifestat de molt diverses formes. Els estats han maldat en el seu intent d'etnocidi cultural (un repas a l'historia del franquisme en relacio a la seva politica nacional hauria de resultar aclaridora, per exemple). I a més, tampoc es pot obviar com el catalanisme popular ha pres també molt diverses formes. L'existència d'un requitzell d'entitats que tenen com a objectiu fer moviment entes en el sentit més civic i menys politic de la paraula (a destacar noms com la CAL, Acció Cultural del Pais Valencià o en el passat, la Crida) han de fer pensar a qualsevol que es planteji que les transformacions socials passen bàsicament per l'extensió de la participació social, ciutadana o com es vulgui dir (i per altra banda i a un nivell més concret, és contradictori estar destacant un text que valora entre d'altres l'impuls dels zapatistes al municipalisme i no adonar-se que a Catalunya una de les corrents que ha fet més aixo sigui l'independentisme amb les Cup, independentment que un hi estigui o no d'acord!)

I és dificil que des de Paris, Porto Alegre o Florència es pugui fer aportacions sobre el tema fetes per gent que no el viu en primer terme. Lògicament correspon a gent dels Països Catalans, el Pais Basc o Irlanda que hom hi ha de trobar aportacions que plantejin la questió nacional en l'epoca de la globalització capitalista. En aquest sentit, l'article d'en Julia de Jodar publicat anteriorment per aqui em sembla un primer pas (Els moviments d'alliberament nacional davant la globalització ). Fa com la proposta del Forum social dels Països Catalans (que sembla que s'ha convertit en la "llavor de la discòrdia", qui ho havia de dir!). Tal proposta formava part d'un conjunt d'idees sobre trobades i plantejaments que continuo pensant s'han de llegir sense els apriorismes que crec haver constatat aqui les darreres setmanes.

I no ha de ser gens incompatible el treballar amb noves idees i vells problemes. Per més que es pretengui a vegades, no crec que els clàssics marxistes o anarquistes hagin tingut massa en compte aquesta qüestió tampoc, amb rares excepcions. Bàsicament perque provenien de llocs on aquesta qüestió no es manifestava en primer terme. I ha correspos als marxistes o anarquistes catalans, bascos o irlandesos adequar més be o més malament aquests plantejaments generals a la realitat pròpia, a vegades reformulant-los. A més, cal tenir en compte que un determinat "nacionalisme" ha estat el senyal d'identitat dels estats. I també de les esmentades burgesies nacionals. I això fa que el debat hagi estat sempre complicat. I que les posicions i les maneres d'enfocar aquest debat, salvant distàncies temporals, s'assemblin. ...

Re: zapatismo o barbarie, WU MING
09 gen 2004
doncs no aniré a analitzar tot el text que has fet, perque no tinc gaire temps. L' únic que crec es que has entrat massa en el tema del nacionalisme, quan precisament això es un motiu de divisió.
En un poble amb justicia social no hi haurien problemes territorials.
crec que és bàsic primer parlar de l' alliberament dels pobles, però de les persones no del territori físic.
Si tothom sap i pot gaudir de llibertat, dignitat,...no hi ha problema per referèndums etc... Si per el contrari viu en un estat fastigòs com Espanya o qualsevol país del món no alliberat socialment (que hem smbla que no n' hi ha cap)llavors tens un gran problema.

De totes maneres, egoistament parlant i crec que era el que m' interesaba, era la posició sobre la presa del poder. Dóna igual que el EZLN diguès una cosa o un altre, la qüestió és la redefinició de noves possibles lluites.

Personalment, he llegit abans més adalt una notícia d' aquests del MAR, evidentment per el que es destila, ells volen la presa del poder, i realment a mi em fa por gent com aquesta, perque imagina't que algún dia fan la revolució! A mi es al primer de pelar!
De veritat està molt bé llegir a Marx,Engels,Bakunin, Malatesta,Proudhon,rosa de luxemburgo, ...però la realitat avui es prou complexa i diferent a llavors, el capitalisme ens a penetrat a l' ànima i cal reformular-ho tot,però crec que es vital reformular-ho a partir de les persones i la nostre comunicació, no a partir de teories passades que han aportat molt, però ara mateix es necessiten d' accions i d'idees que "engresquin".


P.D. Si us sembla bè, penjarè el comentari a la noticia del holloway sobre zapatisme tambè. ho sinó perdem la comunicació.
answers
09 gen 2004
Nomes algunes coses. sobre la questio nacional senzillament he respost el primer post. Evidentment no estic d'acord amb tu. La teva afirmació per mi és equivalent a abans deia abans: el socialisme portarà l'alliberament de la dona o el respecte al medi ambient o... No. No va aixi. Perque es faci camí hi ha d'haver-hi i no es pot esperar solucions miraculoses amb cap tema. Ni nacional, ni social, ni de genere, ni sexual ...

Sobre el tema que a tu t'interessa i portant la contrària (és el meu vici :) per portar debat. Presa del poder. Poder popular. El govern sandinista era antipopular? El "Consejo de Defensa de Aragon" era antipopular? El Comitè Central de Milicies Antifeixistes era antipopular? La Comuna de Paris era antipopular?

En el fons el concepte "poder" per mi es una entelèquia. Per exemple, al 1936 el problema no estava entre anarquia o socialisme. El poum i la cnt (que abans esmentaves) no deien el mateix, pero aquest no era el problema (com s'organitza una societat revolucionaria). El problema era que "els altres", els contrarrevolucionaris, tenien un grapat de mecanismes de poder (=capacitat) intactes, a partir dels quals van reconstruir l'aparell de l'estat republicà a Catalunya, que va posar fi a la revolució. Aixi de clar.

Reformular-ho tot. És interessant. Però a vegades va be tambe llegir el que esta escrit (estic segur que el 90 % dels que escrivim aqui ha llegit 3 llibres i amb les parrafades que posem n'ha escrit 3 mes, a banda d'omplir 15 revistes del Quiz). El capitalisme ha canviat. Pero en essència continua essent el mateix.

(Sobre aquest tipus de polèmiques a mi em semblem bé. Questionar-se el tema del poder té més anys que llonganisses. Pero jo parteixo d'una cosa. Em penso que el Che dixit que el primer que ha de fer un revolucionari (digue-li "transformador" digue-li "rebel" diguem-li el que sigui) és "pegarse al terreno". Que vull dir. Que amb certs debats sembla ser el que no es busca és aprofitar les capacitats, els problemes, les questions que ha generat aquest "terreno". Sino que el que es busca es "rizar el rizo", fer la cosa ben complicada, intentant resoldre ja i en els nuvols uns temes ben antics. A la practica, la forma d'enfocar-los només porta a la divisió, la desqualificació, etc, etc. Tot ben inutil. Si el que es vol es discutir el tema del poder, doncs be, discutir-m'ho. Si el que es vol, com passa sovint -i no tu- es desqualificar a una serie de sectors que aqui fan una feina, no cal plantejar tanta discussio. Perque llavors el tema de la discussio es vicia. Es ben senzill, ens diem el nom del porc o quedem un dia a pl. catalunya i ens fotem d'osties entre indepes i no indepes, anarcos, rojos i ... diemt "neoradicals" i ja està...
Pero no es mes facil i més util intentar apropar plantejaments que veure diferencies? -per mi el problema des del MAR no és el que diuen, sino que tothom és el seu enemic)

(per cert a mi els pensadors antics m'engresquen, pero es clar encara conservo com una joia un parell de discos de Genesis i Led Zeppelin :)
tall primer paragraf ben escrit
09 gen 2004
...La teva afirmació per mi és equivalent al que abans es deia: "el socialisme portarà l'alliberament de la dona o el respecte al medi ambient o..." No. No va aixi. Perque es faci camí hi ha d'haver-hi cames...

:) No es podria fer a Indymedia com a d'altres planes un boto de "vista prèvia" per evitar pifies...?)
Re: zapatismo o barbarie, WU MING
09 gen 2004
Resposta a Txirrik:

Bé, crec que en un debat més concret ho hagués dit d´un altre forma, però és que el que diu WU MING també és molt ambigu.

Sobre el tema de la pressa del poder, la revolució social i el zapatisme...és un tema que se m´escapa, però molta gent que li dona voltes. Si més no, crec que els MOVIMENTS SOCIALS han de continuar treballant de forma assambleària i horitzontal, i ser apolítics.

En el tema del poder, la veritat ara per ara no m´imagino els mm.ss. entrant als ajuntaments i als consells comarcals proclamant el ZAPATISME. La qüestió és organitzar-se i lluitar en tots els camps de la societat.

Sobre la qüestió nacional, sense matitzar massa, una cosa bàsica és el dret d´autodeterminació.

Per últim, estaria bé tenir en compte la realitat del dia a dia i quina és la societat en que vivim alhora de fer grans formulacions ideològiques sobre la pressa del poder. Per exemple, d´aquí a tres mesos tenim eleccions, els moviments socials deien que una "altra democràcia és possible" i bla, bla, bla, la dreta espanyola està molt crescuda i la possible alternància pufff.... com ho enfocaries tu tot això?

salut
tall primer paragraf ben escrit
09 gen 2004
...La teva afirmació per mi és equivalent al que abans es deia: "el socialisme portarà l'alliberament de la dona o el respecte al medi ambient o..." No. No va aixi. Perque es faci camí hi ha d'haver-hi cames...

:) No es podria fer a Indymedia com a d'altres planes un boto de "vista prèvia" per evitar pifies...?)
Re: zapatismo o barbarie, WU MING
26 gen 2004
saber sobre ela
Sindicato Sindicat