|
Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
|
|
Notícies :: globalització neoliberal |
|
Dos escenaris que no han estat possibles i quatre anys per davant
|
|
|
per ulls |
17 des 2003
|
|
Editorial de vilaweb.com, escrit per Vicent Partal |
La constitució del nou govern de la Generalitat em provoca una barreja de sensacions. La il·lusió que sempre genera una nova etapa i la curiositat per observar com és el canvi, en la pràctica, se’m barreja amb la tristesa per les dues oportunitats que s’han perdut durant el procés negociador i la preocupació per l’esquerda tan profunda que s’ha obert entre ERC i CiU. La via sobiranista, de fet, avui està molt més lluny del que ho estava la nit electoral.
La nit de les eleccions, el sentit final del vot afavoria la hipòtesi que el Principat havia votat en clau sobiranista i que, per tant, s’obria una nova època. CiU es presentava a la contesa amb un missatge i unes llistes renovades, que trencaven prou contundentment les formes i maneres d’actuar dels anys anteriors. Molt especialment pel que fa a la relació amb Espanya. I, malgrat les evidents dificultats a les quals feia front, Artur Mas va guanyar les eleccions. Al costat seu Esquerra Republicana, amb un programa independentista, feia un salt històric i trencava el bipartidisme. Era lògic, en aquelles primeres hores, pensar que els uns i els altres, junts, podien formar govern i obrir el camí cap a una nova relació jurídica del Principat amb Espanya i Europa en un moment clau de la nostra història. Un moment marcat per la deslegitimització creixent de la democràcia espanyola, per la crisi total oberta a Euskadi i per les oportunitats que encara ofereix la Unió Europea.
La derrota de Pasqual Maragall en les eleccions va ser tan significativa com el vot a Mas i Carod (la 'victòria dels nacionalistes', segons el titular d’El Periódico del dia després). Maragall havia fet una campanya basada en un model nou de relació amb Espanya, però amb un plantejament contrari als expressats per ERC i CiU. L’ara president va obrir la campanya cridant 'Escolta Espanya!' i la va centrar en una voluntat manifesta de refer l’estat, fent-lo fort des d’una posició plural. No enganyava ningú. És el seu projecte, absolutament legítim, expressat de la mateixa manera des de fa anys. Amb els vots encara calents, tanmateix, va semblar que el país no era això el que volia. I després de mesos de donar per feta la victòria del PSC la realitat, de sobte, era una altra i Maragall assumia que ell no en seria el president. Dirigents del PSC han reconegut que aquella nit fins i tot va pensar a dimitir. Ben aviat, amb tot, es va veure clar que els dos partits que s’havien presentat a les eleccions amb plantejaments sobiranistes sobre la taula no s'entendrien entre ells. I aquesta seria la primera oportunitat perduda.
Esquerra Republicana durant la campanya havia anunciat de manera persistent que el seu interès era crear un govern de la més àmplia unitat, amb vista al fet que la negociació del nou estatut i la situació a l’estat espanyol i la Unió Europea obrien un nou periode de caràcter constituent. Aquesta voluntat aparent semblava avalar una segona hipòtesi de govern, constituït ara per CiU, PSC-Ciutadans pel Canvi i ERC. Era una fórmula ja menys contundent en termes nacionalistes, rebaixada, menys sobiranista, però que a canvi incorporava alguns valors molt interessants. Especialment que evitava la creació d’una situació a la basca, amb un enfrontament rotund entre nacionalistes catalans i, diguem-ne, 'constitucionalistes'. Però també que cent onze escons a la banda del govern eren un argument rotund, inapel·lable, amb vista a negociar a Madrid el nou estatut. Aquesta segona opció tampoc va ser possible perquè el PSC s’hi va negar del tot. Fins i tot a parlar-ne. I la 'gran coalició' va passar a ser la segona oportunitat perduda en les negociacions postelectorals.
Finalment Esquerra va decidir. I el que va decidir va ser fer president Maragall. Una decisió evidentment legítima, però inesperada i polèmica. Amb alguns punts especialment conflictius. Per exemple, que el president no seria el candidat guanyador de les eleccions (un fet simbòlicament molt important en aquest país, tal com ha posat en relleu Salvador Cardús en diversos articles publicats els darrers dies). O, per exemple, que la possibilitat concreta de començar un procés sobiranista queda ajornada sense data. O, també, que s’obre una fractura enorme entre els votants d’Esquerra i els de CiU, que em tem que durarà dècades i que hipotecarà la possibilitat de fer plantejaments nacionals més ambiciosos. I dic això perquè considere que, ens agrade o no, CiU i ERC s’hauran d’entendre, bàsicament, si volem que aquest país se situe en una altra cota d’autogovern. Cap dels dos ho aconseguirà sol ni cap dels dos trobarà un aliat de més relleu enlloc.
Evidentment per aquells ciutadans i ciutadanes que creuen que la sobirania no ha d’estar en l’agenda immediata del país aquestes qüestions són menors i poden ser substituïdes com a prioritat per moltes altres, sens dubte importantíssimes també. No esperava, amb tot, que foren prescindibles per ERC. No m’ho imaginava. I encara m'imaginava menys que a l’hora de justificar el pacte Esquerra ressuscités una divisió imaginària entre catalans d’origen i catalans emigrats que simplement no té sentit. O que es digués que no som (ni volem ser?) Euskadi o Irlanda o el Quebec, afirmant que es busca desempatar el que en aquestes nacions és un empat permanent entre nacionalistes de l’un i l'altre signe. La definició és bonica. Però sembla que significa que hem d’enterrar les aspiracions de tenir un estat propi pel fet que com a molt només podem aspirar a empatar el partit entre 'nosaltres' i 'ells', que diria Joan Fuster. O potser vol dir que hem de renunciar a la hipòtesi sobiranista mentre això continue passant. Però, com podrem aconseguir que una majoria del país entenga la independència com una opció políticament vàlida si ja d’entrada els independentistes neguem la possibilitat d’arribar-hi? És molt contradictori.
La confusió dels arguments esgrimits per justificar el pacte crec que genera malestar. Un malestar que em sembla que ara se salva molt majoritàriament perquè per moltíssims ciutadans l’alternança al govern és un valor estimable i el fet que CiU passe a l’oposició és una bona notícia. També alguns dels noms que sonen com a consellers generen una gran il·lusió. O hi ha idees, paraules fins i tot, pronunciades aquests dies pel nou govern d’esquerres que esperàvem escoltar fa molts anys i reconforten. Però Esquerra Republicana ha de saber, i crec que ho sap, que si aquest tripartit no funciona la responsabilitat que els caurà serà molt gran. Enorme. Si pel contrari el nou govern és capaç de demostrar en la pràctica que el canvi era necessari perquè el país avança de manera palpable i ràpida, si es deixen enrere polítiques errònies, si es genera il·lusió, confiança i autoestima i s’assoleixen de manera tangible objectius que amb CiU al govern mai no es van aconseguir, aleshores estic segur que molts votants oblidarem, o condicionarem, aquest gust agredolç amb el qual rebem avui el president Maragall i el conseller en cap Carod.
Postdata: Aquests dies, més lectors que mai han opinat amb passió sobre el nou govern a través dels fòrums de VilaWeb i les enquestes. M’ha semblat que hi havia moltes intervencions sensates i interessants. També n'hi havia moltes d'apassionades i prou. I algunes, ben poques, intolerants. Però he observat també una pauta que m’ha preocupat: la banalització dels arguments contraris. Es ve a dir que qui està contra aquest pacte és un convergent. O que qui hi està a favor és una mena de traïdor al nacionalisme. Vull expressar el meu desacord amb aquest estil. La meua opinió, ja l’he explicitada. Però, dit això, escolte amb molta atenció i aprecie els arguments dels qui diuen que tot això que jo dic és menys important que el relleu a l’administració, que les polítiques socials o, fins i tot, que fer pagar els notables errors de CiU, sobretot el pacte amb el PP. Reivindique el dret a discrepar del govern de les esquerres des de l'esquerra. No hi ha un manera única de veure el país i res no em fa més por que el pensament únic. Especialment si concorda amb el que jo pense. |
Mira també:
http://www.vilaweb.com
|
Comentaris
|
Re: Dos escenaris que no han estat possibles i quatre anys per davant
|
|
per si us plau |
17 des 2003
|
Ostima....tant us costa entendre que CiU ha d'estar a l'oposició...per un temps..?
Es nota qeu no treballeu a la Generalitat, l'esgotament del programa, les corrupteles i corrupció, la sensació de que és la seva finca...per fi hi haurà un cavni..i si ho fan malament..d'aci a 4 anys..ja els canviarem!!! |
|
Re: Dos escenaris que no han estat possibles i quatre anys per davant
|
|
per agredolç en persona |
17 des 2003
|
Al menys ara es veu ón està cadascú, i la voluntat de crear fronts nacionalistes a dintre de Catalunya, que CiU ha volgut construïr amb els seus 23 anys de dictadura dretana.
Han infectat tant les mentalitats de tanta gent, que sembla que l'únic problema sigui aquest....i de mentre l'Escola s'esfondra, les desigualtats es disparen, els monopolis s'acumulen, els pactes amb "Madrid" (mediàticament l'enemic, subreptíciament l'amic (dels diners, no del consens i l'apropament entre pobles)) i demés bajanades CiUeres. Em deixo el clientelisme i la política de carnet, pròpia del règim franquista, dels quals van ser hereus, ja que molta d'aquesta xarxa clientelar-pseudo policíaca vivia de rendes del franquisme.
Fins i tot als moviments suposadament alternatius s'hi han ficat.
Bona patada al cul mereixen. Emperò ja ténen asos a la mànega (+victimisme, +merda).
El somni humid d'alguns de fer de Catalunya una mena de Païs Basc, s'esfondra sí. Però és molt possible que el veritable patriotisme, el veritable treball per a la nació (entesa com a la societat, la base social) comenci a néixer ara.
Tan de bò CiU (PP) desapareixessin per sempre. No mereixen un bri de reconeixement, tots aquests franquistes encoberts, que han enganyat al poble, tot modificant, per la via del poder, la mentalitat creativa pròpia dels catalans i catalanes. |
|
Re:per agrdolç en persona
|
|
per Morales |
17 des 2003
|
mu bien
tan bien que casi casi dices lo que dicen todos
pero canvia de eslogan, que te se nota en eso del verdadero buen govierno patriota... |
|
Re: Dos escenaris que no han estat possibles i quatre anys per davant
|
|
per llautònik |
17 des 2003
|
Aquest mateix "front nacionalista" (selectiu), amb el que no estic gens d'acord, ja el podia haver fet CiU fa quatre anys (ara CiU+ERC només tenen un diputat més) però els nacionalistes monàrquics de CiU van optar per pactar amb els "nacionales" monàrquics del PP.
Potser cal repetir-ho, van pactar AMB EL PP!
tot lliurant a canvi el poder de l'estat a algú que, entre d'altres coses, ens ha involucrat en la agressió bèlica més vergonyant del nou segle.
La diferència entre aleshores i ara pel que fa a la suma CiU-ERC és que ara tenen un escó més. I això, els amics -deixem'ho així de moment- dels convergents ens ho volen vendre com el gran què que tot ho determina. Potser caldria tenir en compte una altra diferència molt més rellevant entre els resultats de llavors i els d'ara i és que ara CiU+PP només sumen 61 escons i res del que pactin hi té cap incidència. I això com s'ha vist ha estat determinant a l'hora de decidir qui controla la menjadora. És per això que sobta deduir que algú tan ben informat com en Vicent Partal no s'hagi adonat d'aquest fet o de la seva transcendència.
Vull dir que, o comencem a presentar les coses amb menys cinisme i més respecte per la intel·ligència del lector o al final encara ens voldreu fer creure que els senyoritus convergents, són tan modestets i considerats ells, que s'han estat esperant 23 anys a que ERC obtingués una bona porció del vot nacionalista-independentista per decidir que era el moment (ara toca) d'endegar un procés sobiranista de debò. Ves per on, quina llàstima! Ara que els havia sonat el despertador fan tard.
Pero el cas és que al sr. Vicent Partal (no-convergent però bon proveïdor del govern convergent) com d'altres que comparteixen la seva privilegiada situació, fa quatre anys no van fer declaracions de l'estil:
"Finalment CiU (ara diu Esquerra) va decidir. I el que va decidir va ser (ara diu: fer president Maragall) fer president a Pujol a canvi de pactar la dependència d'Aznar i del PP. Una decisió evidentment legítima, però inesperada i polèmica. Amb alguns punts especialment conflictius [..] per exemple, que la possibilitat concreta de començar un procés sobiranista queda ajornada sense data. O, també, que s’obre una fractura enorme entre els votants d’Esquerra i els de CiU, que em tem que durarà dècades i que hipotecarà la possibilitat de fer plantejaments nacionals més ambiciosos. I dic això perquè considere que, ens agrade o no, CiU i ERC s’hauran d’entendre, bàsicament, si volem que aquest país se situe en una altra cota d’autogovern. Cap dels dos ho aconseguirà sol ni cap dels dos trobarà un aliat de més relleu enlloc."
(I al voltant d'això caldria afegir que si la "fractura" no es va obrir aleshores és perquè ni els republicans es creien que el pacte anti-natura CiU-PP pogués arribar gaire lluny)
També fan somriure ara quan s'entesten a presentar a Mas com a "guanyador" malgrat haver-se deixat pel camí gairebé un 20% del suport electoral. La imatge que dóna per molt que diguin és la de PERDEDOR (com en Maragall, però ara encara MÉS). A més, si la gent hagués volgut un govern CiU hagués votat CiU i no ESQUERRA Republicana de Catalunya.
També provoca la reflexió el fet de que els no-convergents defensors del front sobiranista no apel·lin també a ICV o EUiA. ¿és que no són prou sobiranistes per als seus estàndards? ¿O és que creuen que amb aquests seria més difícil el repartiment del control de la menjadora?
au |
|
escenaris possibles
|
|
per KIKU |
17 des 2003
|
Madrid. -- El presidente de la Xunta de Galicia, Manuel Fraga, ha recordado al presidente de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, la existencia del Artículo 155 de la Constitución, que contempla los supuestos para la suspensión de la autonomía a una Comunidad Autónoma, al tiempo que le ha advertido de que el Artículo 8 recoge que las Fuerzas Armadas españolas garantizan "la soberanía e independencia de España y su integridad territorial".
Fraga ha respondido, además, con vivas a la Constitución a las declaraciones realizadas por Maragall en las que aseguraba que el "drama estaría servido" si no se iniciaba una "nueva relación de Catalunya con España". Tras proclamar la vigencia de la Carta Magna en varias ocasiones, ha recordado al lider del PSC que hay una nación "indivisible y patria de todos los españoles" donde el Estado debe garantizar la solidaridad y la igualdad de derechos y deberes en todo el territorio".
Suspensión de la autonomía
Poco después, el presidente gallego ha advertido a Maragall de que existe un artículo (el 155) --que contempla la suspensión de autonomía-- y un artículo (el 8) en el texto constitucional donde se recoge que la misión de las Fuerzas Armadas es garantizar la soberanía e independencia de España y defender su integridad territorial. "Si ese es el drama que alguno quiere acometer, allá ellos. ¡Viva la constitución de España!", ha proclamado.
El presidente gallego ha realizado estas declaraciones tras recibir el premio que concede el Foro Nueva Economía a los padres de la Constitución y ha destacado que "el éxito de estos 25 años está ahí". |
|
Re: Dos escenaris que no han estat possibles i quatre anys per davant
|
|
per Morales |
17 des 2003
|
"el éxito de estos 25 años está ahí"
ahi, don manolito, recuerdele a estos "republicanos de izquierda" de "llibertad y estatut" quienes son y por donde los hemos hecho pasar con nuestro arte torero, que vienen muy crecidos de la borrachera de masas que les hemos proporcionado... |
|
Re: Dos escenaris que no han estat possibles i quatre anys per davant
|
|
per Morales |
17 des 2003
|
|
mi cuñao, que es legionario, me dice que en el moro esta muy estresado y muy cortado, que alli hay que andarse con mucho cuidado..., pero que con vosotros va a disfrutar de lo lindo... |
|
Re: Dos escenaris que no han estat possibles i quatre anys per davant
|
|
per internacionalista |
18 des 2003
|
Y si tornessim a les velles idees internacionalistes de solidaritat, coneixement, respetc i interpenetrración entre pobles sobiras, idea aquesta dinamitada per 23 anys de nacionalisme de dretes, excloent i elitista, qie jo diria també ha infectat a bona part de les poblacions de Catalunya, Espanya y la resta del món?
Per les societats sobiranes i la unitat respectuosa entre essers humans!! |
|
Re: Dos escenaris que no han estat possibles i quatre anys per davant
|
per unnegatiu
unnegatiu ARROBA terra.es (verificat) |
01 gen 2004
|
|
exacte, sobretot per a les dones dels musulmans que viuen a Catalunya, llibertat per a elles! |
|
Re: Dos escenaris que no han estat possibles i quatre anys per davant
|
|
per agent policial negatiu |
01 gen 2004
|
|
exacte, exacte, sobretot llibertat i DRETS per a les dones nascudes, vingudes o nouvingudes a Catalunya q han de suportar el masclisme, el classisme i el racisme. |
Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more
|
