Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: antifeixisme : criminalització i repressió : pobles i cultures vs poder i estats : dones
Entrevista a Neus Català, supervivent de Ravensbrück.
25 nov 2003
Neus Català. Supervivent de Ravensbrück. Testimoni de 'Les dones als camps nazis' (Proa)
Neus Català. Supervivent de Ravensbrück. Testimoni de 'Les dones als camps nazis' (Proa)
"Els nazis n'obtenien un gran plaer, del nostre dolor"

Enric Vila

E.V. Com hi va anar a parar, a Ravensbrück?
N.C. Era un enllaç dels maquis i em van denunciar a la Gestapo.
E.V. I la van detenir.
N.C. A mi i al meu primer marit, que ja no va tornar del camp d'extermini; em van explicar que va morir la vetlla de l'alliberament tancat dins un vagó amb d'altres presoners, explicant acudits per aixecar els ànims dels supervivents. Imagina-t'ho: envoltat de cadàvers i de companys que s'anaven morint d'inanició! Era un sant baró. El dia del nostre casament, el 29 de desembre de 1942, ja vam acollir dos guerrillers a casa.
E.V. I la detenció, quan va ser?
N.C. Poc abans de l'any de casats, l'11 de novembre. Va ser una detenció original...
E.V. Què vol dir?
N.C. Que els SS venien a fer una neteja de maquis i anaven armats fins a les dents.
E.V. Va ser espectacular.
N.C. Força. Onze SS van envoltar la casa, van plantar dues metalladores de campanya i van entrar amb metralletes i bombes de mà. Teníem el mapa de l'estat major darrere la porta del dormitori i com que la van tirar a terra va quedar amagat a sota.
E.V. Sort!
N.C. Sí, perquè si el troben ens cremen vius allà mateix.
E.V. Com?!
N.C. Ho feien, ho feien. Ens haurien fet això o qualsevol altra barbaritat de les que feien als deportats.
E.V. Què va passar, al final?
N.C. Em van portar a Perigús. Allà no em van pegar però em van tenir mitja hora amb dues pistoles al cap i una metralladora a l'esquena jugant amb el sistema de seguretat de les armes i dient-me que cantés.
E.V. Va aguantar.
N.C. Sí. On vaig patir va ser en el segon interrogatori, a Llemotges. Allà em van clavar cops de bastó, puntades de peu, cops de puny. Era una bona presó, feien avortar les embarassades amb puntades de peu a la panxa i tenien una tortura que consistia a clavar un ferro roent pel taló fins a la cama.
E.V. ¿Ha arribat a alguna conclusió sobre la bestialitat dels nazis?
N.C. Jo veia que n'obtenien un gran plaer, del que feien.
E.V. ¿I ha vist més gent d'aquesta, acabada la guerra?
N.C. Oh, i tant que n'hi ha, d'aquests petits monstres! Mira el PP.
E.V. Dona!
N.C. Oh! Tot el que fan és una provocació, i van apujant el to; així es comença.
E.V. I després de Llemotges?
N.C. Al cap de dos mesos em van portar a un camp de triatge i d'allà a Ravensbrück. A l'estació vaig veure el meu marit per última vegada. Anava en un altre tren. No sé què ens devíem dir, però vam arrencar-li una llàgrima a un SS. Va ser l'únic signe d'humanitat que vaig veure mai en un d'aquests monstres.
E.V. ¿Ja sabia què passava als camps d'extermini?
N.C. Sentíem a parlar dels camps de la mort, però el que vam trobar era impensable.
E.V. Quin record té de la seva arribada?
N.C. El que sents quan entres en un camp no he trobat cap deportat que ho sàpiga explicar. És un dels problemes que tenim els deportats: com ens podem fer entendre, si no trobem paraules per explicar-nos?
E.V. Descrigui'm els fets.
N.C. Vaig arribar-hi, després de 4 o 5 dies de viatge, en un tren que duia un miler de dones, apilades de 80 en 80 a cada vagó. Estàvem mortes de gana i de set perquè els nazis només ens van donar un vaset de líquid en tot el viatge; mortes de cansament perquè no hi cabíem estirades, i l'aire del vagó ens havia atordit, perquè només hi havia un petit respirador. Era el 3 de febrer de 1944. De matinada. En un lloc que li deien la Petita Sibèria: devíem estar a 18 sota zero. Van obrir les portes i ens van fer passar cap als barracons entre crits, fuetades, cops de porres, els dòbermans i els corbs.
E.V. Corbs?
N.C. Sí, sí, i estaven grassos. ¿No saps que Ravenbrück vol dir pont dels corbs?
E.V. No es va enfonsar, llavors?
N.C. Sí. No m'avergonyeixo de dir que em vaig deprimir. Només arribar t'agafava un regust fastigós a la gola, dels crematoris. No volia menjar. Deia a les meves companyes: "¿Oi que ens morirem aviat?" I elles em deien: "Sí, i tu la primera, que ens provoques mala consciència fent-nos menjar la teva sopa."
E.V. Què la va revifar?
N.C. Vaig veure una noia que s'havia suïcidat electrocutant-se. I vaig fer un clic: em vaig proposar sortir-me'n i explicar-ho.
E.V. Com va aconseguir-ho?
N.C. Gràcies a la sort i a les ganes de viure. Al final, quan una companya em deia que no podia més, li responia: "Aguanta, que la vida és bella. Aquí és horrorosa però el nostre patiment contribuirà a fer-la més bella per a les generacions posteriors".
E.V. Quin valor!

Avui, 25-11-03
Mira també:
http://www.avui.com
http://paisoscatalans.org/succedani
Sindicato Sindicat