|
Envia per correu-e aquest* Article
|
|
Anàlisi :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
Cultura de la Intuïció versus cultura de la fruïció
|
|
per Xavier Pla
Correu-e: xavierplabonet ARROBA terra.es (verificat) |
13 nov 2003
|
|
Als anomenats plebeus, tots aquells que no formem part de les classes privilegiades (integrades per gent que pertany a algun dels tres poders de la democràcia: Executiu, Legislatiu i Judicial, sigui quin sigui el seu àmbit d’actuació, o a algun grup de poder influent sobre ells –econòmica, política i socialment parlant-) se’ns ha relegat a intuïr la cultura no pas a fruïr d’ella. |
Fa uns dies vaig tornar a la meva estimada ciutat natal, Lleida. Una visita de caire familiar, normalment no baixo (o pujo, segons es miri) a la ciutat de Ponent. Abans per motius de feina, ara per motius de feina i de l’AVE. Tinc por, vés que hi farem. Un pà nic terrible inunda el meu cos (calfreds, taquicà rdies, suor freda...) quan m’apropo a qualsevol estació de ferrocarril. Ja em passarà , suposo.
Havent dinat a casa dels meus pares (de manera excel·lent, la meva mare i el meu pare, cada dia cuinen millor) vaig fullejar un dels diaris locals, El Segre, activitat que faig rutinà riament en acabar de dinar amb el cafè a la tauleta. Sorpresa majúscula, quan de sobte llegeixo que aquella mateixa tarda havia programada una actuació del mestre Jordi Savall i la Capella Reial de Catalunya a la Seu Vella. Sorpresa majúscula per segon cop, quan llegeixo atònit que l’acte en qüestió era gratuït. No estic acostumat a allò que s’anomena cultura a l’abast de tothom, o sigui gratuïta. Cada cop és més difÃcil que una institució pública organitzi un acte sense fer pagar una entrada. No és que cregui que els actes organitzats per institucions públiques hagin de ser gratuïts, ni molt menys, però de tant en tant els crec, del tot necessaris. A més a més, sovint aquesta entrada, es paga com si el acte fos organitzat per una iniciativa privada i no pública, és a dir a un preu elevat, quasi prohibitiu per la meva precà ria economia, i sense facilitar l’entrada, ni gens ni mica, a col·lectius “menys afavoritsâ€? per l’economia neoliberal. Vull explicar que em dedico a l’art escènic, i dins d’aquesta parcel·la laboral, hi han molts pocs treballadors que cobrin un sou prou elevat per anar, quan a un li ve de gust, a gaudir d’un espectacle. En contra de la creença popular que diu que nosaltres “els artistesâ€? podem entrar gratis a tots els llocs, m’agradaria dir :â€?Ho sento, però no és aixÃ, davant d’una entrada, sóc exactament com vostè senyor estudiant, senyor mestre d’escola o vostè senyor peó d’obraâ€?.
Continuem. Sense poder acabar de creure’m aquella oportunitat única, (Jordi Savall a la Seu Vella de Lleida i sense pagar un duro), vaig trucar a un parell d’amics que encara em queden a la ciutat, per si n’estaven assabentats i per si volien gaudir d’una vetllada com aquella al meu costat. Efectivament, ho estaven i vam decidir presentar-nos a l’acte 30 minuts abans del seu inici, preveient una assistència massiva, degut al seu caire gratuït. No anà vem pas errats. Mitja hora abans del començament de l’acte, totes les cadires estaven ocupades per fidels oients, amants de la música del Renaixement. De fet, per ser exactes, no estava tot ple. Al final de tot, a uns 100 metres aproximadament de l’espai d’actuació, quedaven tres fileres de seients buides, les últimes. I davant de tot, a un metre aproximadament de l’espai d’actuació, quedaven tres fileres, les primeres. Davant d’aquesta dicotomia, últimes o primeres, 100 metres o un metre, sense dubte vam optar per seure a les primeres. En Jordi Savall ja ho havia declarat en la roda de premsa del dia anterior: “És un bon espai, té una bona acústica, però les darreres files no ho escoltaran del tot béâ€?. Fent cas del mestre, vam dirigir-nos cap a les cadires de les primeres fileres, però una persona encarregada del protocol de l’acte, ens va aturar, molt educadament, i ens informar que les cadires en qüestió eren reservades per les autoritats. Obedientment, doncs som civilitzats i acceptem el joc democrà tic, vam dirigir-nos al final de tot, a les últimes fileres. Més tard, un cop asseguts em preguntava: qui deuen ser aquestes autoritats? PolÃtics? Advocats? Banquers? Persones del clero? Representats de la cultura institucional? Els antigament anomenats de la realessa o aristocrà cia? Els de primera classe? Els escollits? Si és aixÃ, ho son per grà cia divina o democrà tica? I sobretot, per que ells i no nosaltres?, els artistes, pagesos, camioners, soldadors, secretaris, oficinistes, botiguers, taxistes... és a dir tot aquest col·lectiu de gent que no pertanyem a aquesta classe privilegiada. De fet, només es tractava d’escoltar un concert de música, per tant tenien tan dret ells com nosaltres a gaudir de les primeres fileres, o no? Una altra pregunta en venia al cap: tenen privilegis d’aquest tipus per haver nascut en el si d’una famÃlia determinada o es una cortesia del poble en vers aquesta classe, un be que hem decidit atorgar-los-hi? En el primer cas, on estan escrits aquests privilegis? Som al Renaixement o a la Modernitat? Evidentment, acceptem “democrà ticamentâ€? asseure’ns a les últimes fileres perquè acceptem el joc democrà tic, però repeteixo, només era un concert, oi?
D’altra banda, aquestes reflexions me’n porten a una altra, una mica més interessant, segons el meu punt de vista. La cultura en majúscules, no la popular, la dirigeixen, decideixen i imposen aquesta classe privilegiada, no pas el poble. Sempre ha estat aixÃ, prou que ho sabem. Però el més greu és que la resta de mortals ens fiem dels seus criteris i gustos, i creiem fermament que la seva decisió és la bona, artÃsticament parlant. No es estrany que nosaltres ens en fiem d’ells, doncs no podem mai jutjar com caldria, una obra de teatre, òpera o concert, per una senzilla raó: sempre intuïm l’obra, no la vèiem o escoltem mai en perfectes condicions, sempre hi han 50 o 100 metres que la distorsionen. És el que anomeno Cultura de la Intuïció. M’explico.
Sempre ha existit una relació en el món de l’espectacle: Més a prop de l’artista - Millor recepció de l’espectacle - Entrada més cara. Aquesta relació comporta conseqüències artÃsticament funestes per aquest sector de gent anomenat plebs. És a dir, qui pot accedir a aquestes entrades, aquelles que ens permetrien una recepció de l’espectacle idònia, son la gent que pertany a aquesta primera classe, ja sigui per què té uns ingressos mensuals superiors a la mitjana, ja sigui perquè pertany a un grup privilegiat (famÃlia, empresa, grup polÃtic o lobbie associat), i la resta ens hem de conformar amb allò que podem pagar, sovint les últimes fileres. Mentre uns pocs frueixen de l’espectacle, uns molts l’intueixen. SabÃem que la cultura costava diners, ho sabem, i per això paguem els nostres impostos, però cal que en paguem més per democratitzar la cultura? O potser aquesta classe privilegiada paga un cà non especial per accedir a aquestes primeres files? Si és aixÃ, a quan ascendeix a l’any, perquè potser també la puc pagar jo i gent com jo. O de qui m’he de fer amic? O a quin partit polÃtic m’he d’afiliar? O es un problema de naixement, de casta?
Els plebeus, intuïm la cultura, les classes privilegiades la perceben en tota la seva magnitud. La cultura no és un seient d’avió o de tren. On hi ha business i turista, primera o segona. No ens confonguem. No vull estar a primera fila de platea per estar més còmode, més ample, hi vull estar per gaudir de l’espectacle en tota la seva magnitud.
Hi han dos grups privilegiats que sovint s’asseuen en aquestes primeres fileres: els nostres representats polÃtics i els nostres representants socials, d’empreses o d’entitats.
Sovint assisteixen a aquestes actes per obligació més que per devoció, l’anomenada i malaguanyada disciplina de partit, d’empresa o entitat. En el fons els interessa poc allò que van a veure, els avorreix. Jo els entenc. Perquè han d’assistir a actes que no els interessen? Perquè han d’actuar en contra de la seva llibertat individual? El partit, l’empresa o l’entitat, en el fons només vol que el públic assistent se n’assabenti que els seus representants han assistit a l’acte i punt. Crec que tinc la solució.
Si només venen en qualitat de persona del carrer que li agradaria gaudir de l’espectacle en qüestió, facin cua com tots els altres. Nosaltres els reconeixerem i estarem contents per veure’ls al nostre costat, com si fossin un més. Si vénen perquè han de ser vistos pel públic, jo el que faria és que instants abans de començar l’acte s’aixequin de la cadira, es girin cap a la concurrència, saludin (nosaltres, si volen, aplaudirem) i marxin, deixant la cadira a altres com nosaltres, la gent de a peu, la gent del carrer, el poble. De veritat els hi dic, jo i els demés assistents no els trobarem a faltar si no els veiem la resta de l’acte.
El poble ha decidit que unes persones el representin, però no ha decidit que li robin el plaer de la cultura. Cal anar a fer polÃtica als teatres o als auditoris? No. Cal que la facin als locals destinats a tal efecte (parlaments i sales consistorials).
Per acabar, dir que el concert va ser molt agradable, però el mestre Savall tenia tota la raó, des del fons de la platea el so arribava amb dificultat, apagat, trist, amb deficiències. Vaig intuir el concert, no el vaig pas fruir, doncs formo part d’aquest grup de gent de la Cultura de la Intuïció. A jutjar pels aplaudiments de les primeres fileres, a una setmana de les eleccions catalanes, allò va ser un èxtasis total, una revelació divina, el Cel. Jo vaig intuir que també va ser aixÃ.
Xavier Pla
Director, dramaturg, docent, ajudant de direcció, regidor, maquinista, tècnic, i altres tasques relacionades amb l’art escènic.
13 de Novembre de 2003 |
Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more
|
