|
|
|
La tragèdia de l'atur
|
|
|
per (penjat per) Antoni Ferret |
07 oct 2003
|
|
La ignomínia de l'atur contra la dignitat de les persones. |
LA TRAGÈDIA DE L'ATUR
Isabel-Clara Simó, l'única persona que llegeixo cada dia, i amb força interès, és una escriptora honestíssima i brillant en la manera de remarcar allò que cal que sigui remarcat. Però és una notable representant de la classe mitjana (de la bona, és clar), i els seus centres d'interès quasi sempre responen a aquesta característica, i poques vegades als valors principals de la classe treballadora. Per això cal celebrar com un gran esdeveniment que, en pocs dies, dues vegades hagi tocat tema social. I, tal com vaig fer amb les opinions del «senyor» Stiglitz, també avui porto les seves paraules a Indymedia, perquè s'ho val.
ATURATS
L'altre dia vaig veure, per pura casualitat, una pel·lícula espanyola de prestigi. Em refereixo a «Los lunes al sol». És de debò magnífica, i no sols per l'encertada direcció de León de Aranoa, sinó per una interpretació (...) Però sobretot m'ha agradat el text, el diàleg. I l'atmosfera. I tot allò que fa d'un argument una obra d'art. Com que suposo que la pel·lícula és prou famosa per no haver de contar-la (...), només voldria dir que tracta sobre un tema incorrectíssimament polític, en l'Espanya d'Aznar: el de l'atur. De l'humiliant, ofegador, indigne, injust, brutal atur, de la vida desconcertada i amarga dels aturats, de la humiliació permanent, de la fàcil crítica del que ho viu des de fora i, molt en especial, tracta de la revolta simbòlica —un fanal trencat, una esbravada al bar, el segrest d'un transbordador...—, en la qual, i després de tants silencis, hom torna a parlar d'unitat davant de la injustícia, davant del poder.
Us en recordeu? Nosaltres havíem cridat «unitat» moltes vegades en aquells inútils aldarulls que fèiem contra el franquisme, que es va acabar amb espectacular placidesa i que ha fet pujar els seus cadells com l'escuma.
Doncs la pel·lícula, però, em sembla que tracta, en el fons, d'una altra cosa més transcendent encara: de la dignitat humana. Recordo que fa una pila d'anys, el meu admirat i estimat Paco Candel me'n va parlar: un amo, un encarregat, un representant de l'empresa, pot fer el que vulgui, però quan a un no li queda res, el que no es deixarà fer és que se li trepitgi la dignitat. Segur que l'escriptor ho deia a propòsit d'algun fet sindical que ja no recordo, però crec que és una observació universal: som capaços d'aguantar-ho tot; hi ha persones que viuen d'una manera inacceptable, i no em refereixo sols als dissortats germans que han travessat l'Estret amb una pastera o que han patit l'ofec d'un camió de ramat de bens; però quan un se sent indigne, deixa de ser persona. La petulància dels personatges de «Los lunes al sol» és perquè són persones que no volen deixar de ser-ho. Els meus aplaudiments.
_____________________________________________
Els meus aplaudiments també a Isabel-Cara Simó, amb el gran desig que el fet de tractar temes socials, de la classe treballadora, no sigui un «esdeveniment».
Antoni Ferret |
|
gràcies Ferret
|
|
per un@ indy@ |
07 oct 2003
|
|
gràcies per seguir publicant el que mes t'agrada |
