1) Introducció: sobre les diferents específiques
Ja fa uns anys que funcionen a Catalunya diferents organitzacions específiques de l’anarquisme (Embat, Federació Anarquista de Catalunya, Federació Anarquista Ibèrica, La Bretxa i Unió Anarco-Comunista). Són el que podríem anomenar, amb totes les reserves necessàries, “partits” anarquistes. I ho dic perquè a Espanya, històricament, aquest concepte té certa càrrega pejorativa que és inclús anterior al mateix anarquisme. Aquest és el teló de fons que s’afegeix, lògicament, a una crisi més actual deguda a que el capitalisme desregulat ha fet emergir nous subjectes socials i polítics que han posat en qüestió la capacitat de representació dels partits polítics del sistema. Com diu el sociòleg madrileny Emmanuel Rodríguez López, les classes mitjanes són “el Poble de l’Estat” (l’únic Poble que l’Estat realment reconeix) i per tant la seva progressiva depauperació ha d’afectar, necessàriament, a la funció representativa dels seus aparells polítics. L’objectiu d’aquest article és aportar alguns elements, a un nivell general, per a la reflexió sobre la pràctica i condicions de possibilitat de les específiques anarquistes: l’objectiu de les quals és portar un projecte global d’impugnació al sistema.
2) Genealogia espanyola d’una concepció pejorativa
La recepció històrica de la idea de “partit” en aquest país prové, en el seu origen, del constitucionalisme monàrquic britànic del segle XVIII. Ja, però, Carles III sortí al pas de la creació de diferents faccions (“aragonesos”, partidaris dels antics furs i la monarquia estamental, i “golillas”, partidaris del “despotisme il·lustrat”) amb l’expressió:
“los partidos que se han formado, destructivos de la buena armonía y correspondencia que debe haber entre unos mismos compatriotas”
De totes maneres, aquesta primera idea, però, serà eclipsada per la Revolució Francesa hostil a la idea de qualsevol “cos intermedi” entre el ciutadà i l’Estat: procés que influirà als guerrillers independentistes liberals que lluitaren contra la invasió napoleònica, a través de la idea de “voluntat general” rousseauniana. De fet, s’utilitzava la noció “partit” de forma pejorativa, només, per la facció “josefina” dels afrancesats (partidaris del Rei Josep I, germà de Napoleó). Durant el Trienni Liberal (1820-1823), on Rafael del Riego obligà al Rei absolutista Ferran VII a firmar una Constitució, els mateixos liberals protestaven quan es qualificava les seves “societats patriòtiques” de partits (més semblants als clubs revolucionaris francesos que als partits parlamentaris a l’anglesa).
Així quan el propi secretari del despatx de governació Ramón Feliu afirmà en una exposició a les Corts aquesta idea, el liberal exaltat Palarea contestà:
“los serviles son un partido; los afrancesados son un partido [...] los liberales es (sic) toda la nación; los liberales no son, ni han sido nunca, un partido; son, lo repito, toda la Nación”.
Així tenim que, històricament, hi ha dos forts corrents “anti-partidistes” a Espanya: la que ve de l’absolutisme, més o menys il·lustrat, i que podríem dir que té la seva continuació en el regeneracionisme, d’autors com Joaquin Costa, qui proposà un règim militar i corporatiu per acabar amb la corrupció i la “lluita entre partits” (idees en les que es van inspirar el dictador Miguel Primo de Rivera i el seu fill José Antonio, fundador de la feixista Falange) i la que ve dels revolucionaris liberals que utilitzaven el terme “Nació” com a metafísica de la classe burgesa, en aquell moment, en ascens i en lluita revolucionària contra les restes de l’Antic Règim, a les que qualificava pejorativament de “partits”. El fet que l’absolutista Ferran VII no fos un monarca a l’estil britànic i els clubs liberals espanyols fossin més semblants als revolucionaris francesos va dibuixar, des d’un inici, un fort corrent “anti-partidista” tant a la dreta autoritària com a l’esquerra liberal. Espanya és, històricament, un país d’extrems polítics degut a una situació social, també, extremadament injusta i desigual.
Segons l’historiador francès Pierre Vilar, hi ha una continuïtat clara entre el liberalisme revolucionari i l’anarquisme a Espanya. Així referint-se a la relació entre obrers i política:
“la del siglo XIX les decepcionó siempre, lo que explica su ‘apoliticismo’. Pero al mismo tiempo adquieren la pasión de la libertad y el odio hacia el Estado, en su actitud contra un constante autoritarismo policiaco. El liberalismo conserva entre ellos un secreto prestigio (…)”
És a dir, segons la meva opinió, es pot llegir el rebuig a la idea de “partit” dins l’anarquisme espanyol des d’una perspectiva múltiple: des de la crítica anarquista de Bakunin a la idea d’avantguarda política marxista sobre el proletariat per part de la intel·lectualitat petit burgesa, des de la crítica sindicalista revolucionària de Sorel de que és el sindicat (i no el partit) qui ha de dirigir la revolució i organitzar la societat futura o des de les influències del liberalisme revolucionari que venen de la Guerra d’Independència i el Trienni liberal i que, per tant, entenen l’anti-partidisme com una forma de defensar la classe revolucionària en ascens (de la qual es consideraven els legítims representants) rebutjant els grups socials partidaris de l’antic sistema. L’únic que pels anarquistes serà, en aquesta ocasió, el proletariat un cop la burgesia ja havia esgotat el seu paper històric.
Aquesta discussió no es baladí perquè indica, en relació a aquesta última perspectiva, que l’anarquisme espanyol (com hereu de les millors tradicions revolucionàries liberals d’Espanya) no es considerava, simplement, com un corrent més del moviment obrer sinó com el mateix “moviment obrer organitzat” adjudicant-li, en nombroses ocasions, als altres corrents ser representants de sectors socials regressius com l’aristocràcia obrera funcionarial, la petita burgesia, els intel·lectuals no compromesos etc. La vella consigna anarquista “partits obrers, obrers partits” indica que la crítica llibertària als partits polítics no anava dirigida únicament al seu caràcter d’aparells de l’Estat sinó al seu paper de divisió entre els obrers el que entronca amb aquesta “voluntat general” rousseauniana que defensaven els liberals espanyols de la Guerra d’Independència i el Trienni Liberal.
3) Consideracions sobre el model de “partit” revolucionari de Marx i Engels (no de Lenin)
L’any 1968, Monthy Johnstone (dirigent del Partit Comunista Britànic) publicà l’article “Marx y Engels y el concepto de Partido” on afirma que, si bé els dos teòrics comunistes afirmaren la necessitat de que el proletariat es constituís en partit, en cap moment presenten en forma sistemàtica una teoria del partit proletari, la seva naturalesa i característiques. No entraré a valorar si això és més o menys cert però m’interessa, ara, seguir el fil argumental d’aquest article. De fet, afirma que la van anar creant i modificant sobre la marxa en funció dels esdeveniments. En un primer moment, per exemple, es van limitar a assessorar organitzacions obreres ja existents, considerant una mostra de sectarisme imposar formes d’organització al proletariat “des de fora” (aquesta primera idea del partit com a “grup assessor” de Marx i Engels xocaria, doncs, amb la mateixa concepció leninista del partit).
Per exemple, a principis de 1846 començaren, amb base a Brussel·les, la formació d’uns “Comitès de Correspondència Comunistes” que s’havien de preocupar dels assumptes interns del “Partit Comunista en gestació” tot i que en aquella època el veien més com una “societat de pensament” que com una organització política en el sentit modern. El seu objectiu era influenciar a la “Lliga dels Justos” (organització secreta d’artesans alemanys) que després es convertiria en la “Lliga dels Comunistes” que Marx i Engels consideraven exclusivament amb funcions propagandístiques. Es definien, simplement, com el sector més avançat teòricament de les diferents organitzacions obreres. Segons Monthy Johnstone, aquest model d’organització estava condicionat també per la falta de llibertat de premsa i paraula que hi havia pels i les revolucionàries.
Ara bé, a partir de 1849 canvien d’estratègia i impulsen la creació d’un ampli partit de les masses treballadores, i independent dels demòcrates petit burgesos, però l’esclat d’una insurrecció al sud i oest d’Alemanya avortà els seus plans. Al fracassar la revolució, i amb la divisió de la “Lliga dels Comunistes”, un Engels retirat dirà sarcàsticament:
“¿Como pueden personas como nosotros, que se apartan de las posiciones oficiales como de la peste, adaptarse a un ‘partido’?”
En la concepció marxista i engelsiana (que no leninista que és la que després, històricament, ha quedat com a exemple de “partit comunista”) hi ha, doncs, la idea del “partit” com a simplement un grup de propaganda destinat a influenciar altres organitzacions socials i polítiques obreres, així com també la idea d’un partit de masses però no de quadres. Aquesta idea originària de “partit” marxista no tindria relació, doncs, amb la idea d’un gran partit revolucionari que tingués com a objectiu el creixement numèric ni tan sols amb la idea de la “inserció social” a través de la doble militància en el partit i els moviments socials. Seria format per una “societat de pensadors” l’objectiu de la qual seria influenciar (no, necessàriament, dirigir) a la resta de les organitzacions obreres mitjançant una gran producció teòrica i propagandística. I aquesta posició estaria condicionada per un moment de reflux de les posicions revolucionàries ja que el següent pas seria la creació d’aquest partit de masses en un moment d’ofensiva.
4) Consideracions sobre el model de “partit” revolucionari de Bakunin, la FAI i la Plataforma
L’organització política anarquista que fundarà Mikhail Bakunin es dirà “Aliança Internacional de la Democràcia Socialista”. Però primer formà part de la “Lliga per la Pau i la Llibertat”: organització de la burgesia progressista a la que Bakunin volia atreure a les posicions de la Internacional Obrera. Aquest primer intent fou un fracàs. I d’aquest fracàs sorgí el seu “partit” l’octubre de 1868. El primer intent de Bakunin fou que l’aliança treballés pel desenvolupament de l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT) integrant-s’hi com a secció ideològica, proposta que fou rebutjada.
Julian Vadillo Muñoz a la seva “Historia de la FAI” (Catarata, 2021) ens explica:
“A pesar de que se generó un debate sobre mantener o no la Alianza como un elemento independiente de la Internacional, el propio Bakunin consideró poco práctica tal decisión, teniendo en cuenta que ambas entidades tenían objetivos y procedimientos idénticos”.
Segons Wolfang Eckhardt a “La Primera Internacional y la Alianza en España” (Fundación Anselmo Lorenzo, 2017) citat pel mateix Julián Vadillo:
“Tras rechazarse la objeción de Bakunin, que consideraba la doble estructura poco práctica y generadora de rivalidades, la Alliance International de la Democratie Socialiste quedó fundada en Ginebra como organización internacional autónoma y a la vez elemento integrante de la Internacional”.
És a dir, que si ens atenem als fets històrics (exposats per Vadillo i Eckhardt) no es correspondria a la realitat el paral·lelisme que alguns grups especifistes pretenen fer entre l’Aliança de Bakunin i el seu plantejament de “dualisme organitzatiu” doncs, pel que sembla, Bakunin sempre hauria mirat d’evitar aquesta situació mitjançant la integració orgànica (com a “secció ideològica”) dins la Internacional Obrera. S’assemblaria més al model del “Partit Revolucionari Socialista Anàrquic” de Malatesta i la seva crítica a l’anarcosindicalisme apostant per un sindicalisme unitari. El que més s’acostaria al plantejament de Bakunin seria l’anomenada “trabazón” que implicaria la participació conjunta dels grups de la FAI i la CNT en els “Comités de Defensa Confederal”. S’hi assemblaria, com a forma d’integració orgànica, però en un sentit diferent a “secció ideològica” de la Internacional Obrera que plantejava Bakunin.
En quan al model d’organització de la FAI n’ha tingut dos, històricament: la “federació de grups d’afinitat” i les “agrupacions territorials” que es corresponen a la transició d’una organització “de quadres”, és a dir, de grups reduïts de persones, ideològicament anarquistes, unides per un llaç flexible, com una federació, a un progressiu procés de massificació i burocratització de l’organització, on ja no s’hi entrava tant per adhesió als ideals, sinó per participar dels beneficis que les posicions influents del Moviment Llibertari dins l’estructura institucional de l’Estat Republicà atorgava. El canvi organitzatiu no es pot abstraure de l’abandó progressiu dels principis revolucionaris anarquistes.
Finalment, m’agradaria fer alguns apunts sobre la Plataforma. Aquesta va ser una proposta del grup d’anarquistes russos exiliats “Dielo Truda” (“La Causa del Treball”) el 1926. En ella s’afirma:
“Los anarquistas, que agitamos y luchamos por la emancipación del proletariado, debemos, a toda costa, poner fin a la dispersión y la desorganización que abundan en nuestras filas, ya que éstas destruyen nuestra fortaleza y nuestros esfuerzos libertarios. La forma de superar esto, es crear una organización que, quizás no agrupe a todos los militantes activos, pero ciertamente a la mayoría de ellos, sobre la base de posiciones tácticas y teóricas específicas, y nos lleve a un firme entendimiento de cómo estas se deben aplicar en la práctica”.
Respecte a aquest text, Juan Gomez Casas a la seva “Historia de la FAI” l’ acusarà de estar sota la influència del “eficacismo leninista” si bé Luiggi Fabbri criticarà més aviat el seu “dirigismo”. El fet és que desconfia en què la “direcció espiritual” es converteixi en una direcció “de fet”. Juan Gómez Casas ens recordarà que la influència de la Plataforma a Espanya va ser minsa ja que els motius que van portar a la seva redacció (preponderància bolxevic, falta d’influència en el moviment obrer) no es donaven a Espanya. Ara bé, a les acaballes de la Guerra Civil en vam tenir la nostra pròpia versió, arrelada en la nostra experiència històrica, el “durrutisme” de Jaume Balius i Pablo Ruiz.
De totes maneres, algunes de les crítiques que apunta aquest document són compartides (respecte l’anarquisme espanyol) per l’historiador francès Pierre Vilar qui, a la seva cèlebre obra “Historia de España”, es definia com un marxista analític però no, necessàriament, polític. En ella diu sobre la cultura anarquista:
“La Escuela Moderna, los folletos a precios económicos y los ateneos populares marcarán a varias generaciones. Esta cultura se creerá más amplia (más “enciclopédica”) que la cultura marxista, pero dejará a los militantes más desarmados ante los problemas reales.”.
Doncs jo considero, sincerament, que no només és que ho creiés sinó que ho era de veres. Però també és cert que una de les debilitats històriques de l’anarquisme és la falta d’un pensament estratègic elaborat com ja apunta la Plataforma.
5) Conclusions
En aquest text s’han vist diferents models de “partit” les característiques dels qual crec que estan presents, amb més o menys intensitat, en les diferents específiques de l’anarquisme a Catalunya. Això no vol dir tampoc que estigui dient, necessàriament, que una organització respon totalment a un model. Per altra banda, tampoc tinc masses problemes en incorporar qüestions teòriques de l’anarquisme i el marxisme de forma eclèctica sempre que es sigui coherent amb els mínims que exigeix una línia llibertària. El model primigeni del “partit” comunista, de Marx i Engels, dels “grups de correspondència” com a “societat de pensament” és interessant perquè permet, en condicions hostils, tenir una influència a nivell estratègic sense haver de dedicar excessius esforços a l’estructura. Més si es considera que podria ser vulnerable als cops repressius. Aquests esforços es poden dedicar al treball teòric a la vegada que els militants participen activament en les lluites.
Per altra banda, considero que vivim en una època de retrocés dels plantejaments revolucionaris i en un buidatge conceptual i, en ocasions, banalització de l’anarquisme. Per tant, el model d’agrupacions territorials a mi em sembla poc adient en aquest context degut a la inèrcia que porta, per la seva mateixa estructura, de prioritzar el creixement. Aposto per una tornada als grups d’afinitat com a finals dels 90 i principis dels 2000. En aquella època només faltava un apartat de correus, una publicació regular i l’agitació constant per ser el complement perfecte d’organitzacions més estructurades com l’anarcosindicalisme o altres moviments socials d’inspiració llibertària. Ja s’ha vist també que la rigidesa del plantejament de “dualisme organitzatiu” no es correspon, pròpiament, ni en les idees de Bakunin ni en l’experiència de la “trabazón” de la CNT i la FAI.
Ara bé, si avui dia no existeix una Aliança que es plantegi com a “secció ideològica” de la Internacional Obrera si es pot fer feina a través de les fundacions o centres d’estudis per part d’aquells militants anarquistes igualment interessats en la promoció de les idees i en estrènyer llaços amb els anarcosindicats.
Finalment, respecte a la Plataforma apostaria més aviat per un estudi i actualització de les idees de “Los Amigos de Durruti” i, en aquest sentit, l’obra de recuperació que ha fet Agustin Guillamón és ben interessant. En aquest sentit, apostaria a que en totes les presentacions de llibres sobre el període es mirés de fer èmfasi en les conseqüències actuals de les idees que s’exposen perquè, moltes vegades, no es fa aquest esforç d’analogia i ens perdem unes ensenyances valuoses que passen com coses soporíferes del passat.
De fet, finals del segle XX i principis del XXI s’ha caracteritzat per un “revival” de la història contemporània espanyola als mass-media a través de grans produccions audiovisuals “La Lengua de las mariposas (1999)”, “El Laberinto del fauno (2006)”, “Cuéntame como pasó (2001)”, “Amar en tiempos revueltos (2008)” etc. Però en elles es promou amb freqüència un relat acrític del passat on predominen la banalitat i la nostàlgia. Tot amb la conseqüència de produir individus desorientats que no puguin explicar, i per tant transformar, el que els envolta. El combat per la història és també part de la lluita de classes.
Salut i anarquia!
Alma apátrida
🔥EL DEBATE del SIGLO🔥 | BAKUNIN vs MARX | ANARQUISMO vs COMUNISMO
https://www.youtube.com/watch?v=5rFrhxEBlaM
Bibliografia:
FERNÁNDEZ SEBASTIÁN, JAVIER i FRANCISCO FUENTES, JUAN Diccionario político y social del siglo XIX español Alianza Editorial, 2002. Pàgines 502, 503 i 504.
VILAR, PIERRE Historia de España Critica – Grupo editorial Grijalbo, marzo de 1979. Pàgina 109 i 110.
JOHNSTONE, MONTHY Marx y Engels y el concepto de partido a CERRONI, UMBERTO; MAGRI, LUCIO; JOHNSTONE, MONTY Teoria marxista del partido político/1 Ediciones Uno en Dos Madrid, 2023. Pàgines 166, 167, 171, 172, 173 i 189.
VADILLO MUÑOZ, JULIÁN Historia de la FAI: El anarquismo organizado Catarata, 2021. Pàgina 26, 27, 149
ECKHARDT, WOLFANG La Primera Internacional y la Alianza en España. Colección de documentos inéditos o raros Fundación Anselmo Lorenzo. Madrid, 2017 citat a VADILLO MUÑOZ, JULIÁN Historia de la FAI: El anarquismo organizado Catarata, 2021. Pàgina 27.
GRUPO DIELO TRUDA Plataforma Organizativa para una Unión General de Anarquistas Aldarull edicions, Enero 2010. Pàgina 82.
GÓMEZ CASAS, JUAN Historia de la FAI Fundación Anselmo Lorenzo, las distribuidoras Sur Libertario y La Idea, los grupos anarquistas Tierra y Albatros, 2002. Pàgines 114 i 115.
FRANCISCO FUENTES, JUAN i RUEDA LAFFORD, JUAN CARLOS Diccionario de símbolos políticos y sociales del siglo XX español Alianza Editorial, 2021. Pàgina 357. |
