1) De Ciutat del Cap a Barcelona: intervenció dels companys
El passat divendres, 12 de juliol de 2024, a les 19: 00 hores, es va realitzar a l’Ateneu Llibertari del Palomar (c/ Pare Secchi, 11) una xerrada-debat amb dos companys anarquistes de Sud-àfrica, estudiants de la Universitat de Ciutat del Cap. Actualment, estan intentant re-estructurar un moviment anarquista inactiu. El context és de certa agitació, després d’un temps de desert contestatari, amb la presència d’un moviment estudiantil solidari amb Palestina. Parlaren de la presència d’una organització de joves (Keiko) que no és, estrictament, anarquista, però hi ha companys que hi participen. Tot seguit, feren una mica de contextualització històrica, identificant-se amb la generació “post-apartheid”. Hi va haver un moment de, suposada, llibertat l’any 1994 però, actualment, la gent ja no creu en l’Estat ni en el Govern: el problema radica, doncs, en que, tot i així, no entreveuen una alternativa clara.
En els Estats colonials, la lluita sempre ha estat a través del poder de l’Estat, afirmà, però molta energia venia de base. Amb això, entenc que es referia a que els moviments d’alliberament nacional que van protagonitzar els processos de descolonització (amb la peculiaritat que a Sud-àfrica es tractava d’una lluita contra el “colonialisme intern” d’un Estat racista) confiaren en l’Estat com un agent de canvi social amb la problemàtica que té de ser una estructura, en bona part, heretada del període anterior. Es referien, amb la idea de “l’energia de base”, al moviment social que venia dels “town-ships” (barris populars) que prioritzava l’organització i l’educació política. Aquest últim aspecte en relació a que sempre va existir la consciència popular, segons els ponents, de que l’apartheid fou un sistema, no només de dominació econòmica i social, sinó sobretot psicològica.
L’apartheid començà l’any 1945 tot i que el racisme venia d’abans. Hi havia segregació escolar. S’educava als blancs per ser advocats o metges i als negres per fer treballs manuals. Durant aquest règim van aparèixer, en un primer moment, com a resposta els “Black Community Projects” (“Projectes comunitaris negres”) que tenien algunes idees anarquistes com l’autogestió de la sanitat i l’educació. Elaboraven una teorització de les “vies de poder duals” per fora de l’Estat. Aquest concepte de “poder dual” prové del primer leninisme, anterior a les “Tesis d’Abril”, i es refereix al moment en què els “soviets” rivalitzen amb l’Estat (assumint moltes de les seves funcions) amb l’objectiu de bastir una estructura que l’acabés substituint. Ha tingut desenvolupaments teòrics posteriors com, només per posar un exemple entre varis, l’opuscle del revolucionari argenti Mario Roberto Santucho “Poder Burgués y poder revolucionario”.
Els ponents van recordar la figura de Steve Biko (activista anti-apartheid dels primers temps) que va ser assassinat pel règim i es va convertir en un referent per les generacions posteriors. Aquesta situació d’agitació social portà al Govern de Sud-àfrica a crear un “Estat d’emergència” perquè es mostrava incapaç de governar. Els companys anarquistes sud-africans ens explicaren com el “Congrés Nacional Africà” (ANC, en les seves sigles en anglès) va parlar amb el règim racista i acabaren agafant el poder de les bases per integrar-lo a l’Estat. El partit estava format per una elit intel·lectual negra (gaudint d’alguns privilegis, com moure’s entre “Town-ships”) que forjà una aliança amb les “Unions de Treballadors” i el Partit Comunista (“Aliança Tripartita”). L’Estat que en va sorgir és de naturalesa neoliberal (encara que, en ocasions afegiria jo, amb una retòrica antiimperialista de postal).
Els ponents afirmaren, irònicament, que la retòrica democràtica era de “llibertat per tothom” però que es convertí en “llibertat per a l’elit”. Es produí un fort moviment de cooptació dels sindicats incorporant-se els seus dirigents a les “Unions Mineres” empresarials. Aquí els companys recordaren al teòric anti-colonialista Frantz Fannon quan parla de la “Burgesia nacional” africana després de les independències que no van voler canviar l’estatus quo (degut al seu caràcter dependent del capital internacional). Cinc o deu anys després de la democràcia la gent es donà compte que les promeses no es complirien. A més a més, s’ha de tenir en compte l’aparició d’un nou partit d’esquerres “Lluitadors per la llibertat econòmica” (EFF, per les seves sigles en anglès) amb el què significa de tornar al cicle de recuperació electoralista de tot el moviment social d’oposició a les polítiques neoliberals de l’ANC.
Els ponents afirmaren, en definitiva, que l’Estat esta configurat de forma que té la força per “treure l’energia” als moviments de base. Actualment, hi ha poques organitzacions que facin quelcom. Les ONG treballen per l’Estat amb la política d’associar-se “amb individus” i no amb les comunitats, digueren. Els companys ponents van començar creant un “centre comunitari” en cert context de recuperació social, tot i que molt incipient, d’idees anarquistes com el “poder horitzontal”. També han treballat amb moviments estudiantils a la Universitat contra l’encariment d’unes matricules que són prohibitives per als fills i filles de la classe treballadora. El govern, concretament una branca d’ell afirmaren, donà diners als estudiants de classe baixa i els líders estudiantils foren cooptats però, en anys posteriors, el pressupost s’ha anat retallant i la situació ha tornat a empitjorar.
Els companys ponents afirmaren que, malgrat la fi del règim polític racista, l’apartheid es manté de forma econòmica. Així els “coloured” (persones mestisses d’ascendència indonèsia o malaia) son empesos a les afores i la gent blanca es queda al centre de la ciutat. En aquest context, es va okupar un hospital abandonat de les afores on hi vivien unes 1000 persones. Els companys ens informaren que iniciaren allà algun projecte educatiu d’inspiració anarquista. Però al final, degut a les dificultats d’encaixar el seu projecte a l’espai, obriren un local propi. Afirmaren que a Ciutat del Cap hi ha molta seguretat privada, la va anomenar sense embuts “la milícia més gran del món” i digueren que es necessita molta violència per mantenir les coses així. Un dels ponents comentà que sabia de la brutalitat de la policia arreu però que a Sud-àfrica és un altre nivell amb la policia matant gent com a Estats Units.
Per acabar la seva exposició, comentaren que és impossible fer canvis estructurals des de l’Estat pels acords que hi ha amb el Banc Mundial i els Estats Units. També citaren la cèlebre obra “Com Europa subdesenvolupà Africa” de Walter Rodney.
2) Les intervencions dels i les assistents
Malgrat que l’assistència no va ser molt alta, és una de les xerrades a les que he assistit, últimament, on recordo més interès per part dels assistents en informar-se i fer preguntes aclaridores. Fet que demostra un gran interès pel país, tant històrica com actualment, i per la situació del seu moviment llibertari. Un company preguntà quin era el paper dels “coloured” en l’estructura social del règim de l’apartheid, què passà amb col·lectius anarquistes com “Zabalaza” o “Bikisha Collective” i què hi havia de cert en la noticia apareguda als mass-media de l’incendi d’un edifici okupat a Johannesburg amb la mort de vàries persones. Els ponents contestaren que el règim d’apartheid dividia a la població en varis estrats jeràrquics de manera que no hi pogués haver solidaritat entre grups. La gent negra no era ciutadana de Sud-àfrica sinó dels “Bantustants” (de forma similar amb el que passa amb els palestins i l’Estat d’Israel, afirmà). Els “coloured” si ho eren.
Sobre “Zabalaza” afirmaren que tenia molta activitat a internet però era un grup petit de gent i no estaven gaire presents a les comunitats. Respecte les okupacions van dir que a Johannesburg són protagonitzades per immigrants que fugen de la xenofòbia present als “town-ships”. La policia i el govern han fet molt per fomentar aquest odi a l’estranger a fi de que no puguin organitzar-se. Respecte l’incendi, comentà, que la infraestructura era molt dolenta i per això va succeir la tragèdia. A Ciutat del Cap és diferent i els deixen okupar a les afores perquè no volen aquelles terres per res. Ara bé, els problemes comencen a venir quan les comunitats s’organitzen per reivindicar serveis bàsics, llavors envien a la policia a reprimir-los. Existeix, van dir, un “apartheid espacial” que es retroalimenta: els habitants d’aquests assentaments acaben gastant-se la meitat del sou en anar al centre a treballar. La xarxa de servei de transport públic és molt deficient o inexistent. I així el govern està content perquè la pobresa no es veu.
Un altre company va preguntar sobre l’extractivisme i els companys contestaren que hi ha companyies internacionals que extreuen or i platí. Han canviat una mica la seva imatge pública amb la incorporació a les seves directives de persones provinents de l’elit negra. Recordaren que Sud-àfrica havia estat una aliada contra el “comunisme” a la regió per això les eleccions van venir, en bona part, després de la caiguda de la Unió Soviètica. Afirmaren, que l’ANC juga un paper doble de ser aliat dels països capitalistes occidentals, a la vegada que teixeix acords amb els països emergents (BRICS). Recordà, altra volta, que els sindicats foren destruïts per la cooptació i que ara n’han sorgit de nous però són més petits. Recordà, com a iniciativa interessant, als joves de “Keiko” i la seva activitat solidària amb el poble palestí, els migrants o la lluita per l’habitatge.
Afirmaren que, actualment, estan fent un treball de base per crear les estructures que facilitin futures mobilitzacions. Comentaren que, a nivell social, es fàcil fer un discurs crític amb l’ANC (només un 15% els van votar, a les últimes eleccions, d’una participació del 40%). Ara bé, el més difícil és convèncer-los de que no s’ha de votar perquè et diuen que estàs sent irresponsable, que vols destruir el país i arguments de l’estil. Respecte a una altra intervenció sobre els suports a l’ANC degut a la seva àuria de martirologi per haver lluitat contra l’apartheid, els companys anarquistes sud-africans contestaren que molta gent que va estar a la presó no eren de l’ANC i que la importància de la lluita armada havia estat exagerada, fou més important les protestes succeïdes als “town-ships”.
La última intervenció d’una companya consistí en preguntar si hi havia organitzacions, ètnicament, mixtes dins els moviments socials o si hi havia organitzacions negres que defensessin no organitzar-se amb activistes blancs. Els ponents contestaren que, malauradament, l’apartheid espacial, que comentaren anteriorment, es reprodueix als moviments i iniciatives socials. De totes maneres, comentà que les organitzacions negres fan una crítica al “racisme blanc”, a nivell estructural, però això no vol dir que rebutgin la participació honesta de persones blanques sempre i quan no intentin dirigir ni imposar-se. Més aviat, digueren, els discursos sobre la suposada existència d’aquesta “discriminació” contra els blancs vindrien de plantejaments demagògics, per part de sectors conservadors i racistes, que volen fer mala propaganda de les organitzacions negres.
3) Concloent...
A tall de conclusió només diré, i per no allargar-me massa més, que els problemes de la cooptació dels moviments socials és freqüent als Estats post-colonials on les institucions polítiques acostumen a ser un agent social i econòmic de pes. Per altra banda, és freqüent en alguns grups especifistes i plataformistes que la retòrica política no es correspongui, del tot, a la realitat de la seva activitat social però aquesta crítica ja excedeix el propòsit d’aquesta crònica. Si que creuria important, però i en la mesura del possible, difondre aquests actes internacionalistes, pels mitjans que sigui, entre les persones de la regió a fi de fer arribar les propostes anarquistes a més gent a través d’incidir en la seva realitat social d’origen.
Alma apátrida |
