Estem immerses, i tornem a sofrir, una nova campanya electoral, després de la qual es procedirà a votar el nou Govern de l’Estat espanyol. La particularitat d’aquest procés electoral és que hi ha bastantes possibilitats de veure un Govern PP-VOX, la qual cosa espanta a la gent de conviccions esquerranes. Malgrat la formació de SUMAR com a conjunt de forces polítiques situades a l’esquerra del PSOE, el personatge clau és Pedro Sánchez.
La seva elecció de la data electoral va descol·locar l’espai polític de l’esquerra parlamentària, en haver de buscar amb rapidesa una aliança que, a causa dels enormes personalismes tòxics, dona la sensació externa de ser fins i tot contra natura i condemnada a les baralles internes.
De totes maneres, el motiu d’aquest article és l’arribada al poder del feixisme. Qui segueixi les xarxes socials i els comunicats de les organitzacions llibertàries no veurà massa preocupació. Al cap i a la fi les polítiques que després duu a terme el feixisme quan arriba en poder fins i tot les posen en pràctica els governs del PSOE. No és que no ens preocupi que arribi al poder qui amenaça la nostra pròpia existència, ens preocupa. El que passa és que no tenim motius per a fer costat als seus contraris: la nostra proposta és empoderar a la població perquè s’autoorganitzi, i l’esquerra parlamentària és un fre per a aquesta necessària autoorganització popular.
I més en aquestes dates, cal recordar qui va aturar el feixisme quan realment estava a la porta el 18 i 19 de Juliol de 1936: les organitzacions populars amb les anarquistes al davant. Aquest ‘llop’ que volen fer servir per tancar files davant de la seves polítiques socioliberals de sempre no ens farà caure al parany.
Les eleccions del 28M van suposar un xoc a Catalunya. Govern de PP i VOX al País Valencià, 150.000 vots per a VOX, aparició del FNC en alguns ajuntaments i l’alcaldia de Sílvia Orriols a Ripoll.
S’entén que aquest nou auge de les polítiques d’extrema dreta és part d’un procés global o, més aviat, d’Occident. A ningú se li escapa que a una part de les elits econòmiques i als qui posseeixen uns certs ressorts de l’aparell de l’estat (per exemple, la judicatura o la policia) no li interessava la democràcia. Eren demòcrates mentre guanyessin els seus.
Però la crisi de 2008 va trencar el consens entre dretes i esquerres parlamentàries. Per a aquesta part de l’elit capitalista ja no tenia sentit la democràcia. Per tant, van apostar per altres vies. Aquí va fer la seva aparició per la porta gran la dreta populista, una sort d’extrema dreta més moderna, ja que aplica aspectes que no eren típics de l’antiga ultradreta.
Per això l’extrema dreta de casa nostra és més dreta populista (ultraconservadora, d’arrel catòlica, neoliberal, anti-feminista, tradicionalista, nacionalista, etc.) que feixista. El feixisme té una connotació de militarisme que aquesta extrema dreta no mostra tant, a pesar de ser-hi una base forta dins les seves estructures fidels. Potser perquè ara com ara no li fa falta, ja que aspira a controlar l’Estat per mitjans legals.
Això no vol dir que no hi hagi feixistes reals. Com demostren les notícies, cada poc temps es deté en algun punt d’Europa o de les Amèriques una cèl·lula terrorista amb un arsenal d’armes bastant considerable. A la seva manera preparen la seva revolució, les branques més impacients.
El populisme de dretes comparteix amb el feixisme la necessitat de tenir a la seva base social mobilitzada. Això ho fan amb campanyes d’odi, amb campanyes nacionalistes o directament amb discursos conspiracionistes. Les campanyes d’odi se centren en atacar les persones diferents: immigrants, persones LGTBI, minories ètniques i nacionals i contra els moviments politicosocials que se’ls oposen: feministes, independentistes, anarquistes, comunistes, antifeixistes i fins a socialdemòcrates. La promoció demagògica de sentiments de por i d’odi serveixen per a construir aquest enemic col·lectiu de la pàtria, que és com una hidra de diversos caps. L’enemic, nosaltres, som un boc expiatori que disciplina tota la població.
Entenent això, ens quedarà més clar perquè la ultradreta parlamentària llança missatges que semblen sortits d’una caverna. Deroguen lleis que garanteixen drets per a sembrar el descoratjament i destruir la voluntat de resistència. Pretenen assenyalar-nos la porta: dins d’Espanya no hi ha res a fer, qui vulgui viure d’una altra manera que agafi un avió.
Aquesta serà una manera de governar que podem anar veient en els pròxims anys en alguns estats (i hem vist mostres d’això a països com Polònia o Brasil), basat en l’exclusió de drets de la classe treballadora i en la protecció dels privilegis de l’elit i els seus partidaris. És aquesta gent la que pilotarà transició eco-social de les pròximes dècades i s’enfrontarà a l’escassetat i la crisi climàtica. Sincerament, no pinta bé.
Però no volem deixar la sensació que no hi ha res a fer. Pas al contrari. Ja sabem que el capitalisme ens deixarà un món en ruïnes i que amenaçarà fins i tot la supervivència del planeta. Entenguem que l’alternativa és la revolució social i la construcció d’una societat que hagi eliminat les estructures de dominació, que hagi construït una economia col·lectivitzada, que viva en confederalisme i lliure associació, que sigui capaç de defensar-se i que tingui una hegemonia cultural en sintonia amb el nostre comunisme llibertari.
La utopia és creure que el capitalisme no destruirà el món. Però per a construir el comunisme llibertari es requereix un compromís amb la vida i el futur. No hi ha mitges tintes.
Aquest compromís amb la construcció d’una utopia socialista llibertària passa, necessàriament, per l’apuntalament de totes les estructures populars que serveixen per centrifugar una cultura política de compromís i autonomia amb aquest projecte. I que aquests sí són la barrera fonamental, no només per aturar el feixisme, sinó per destruir el capitalisme, abans que ell ens deixi sense món que habitar. Per articular-ho cal, creiem, reforçar les organitzacions que assenyalin, amb les seves estratègies, tàctiques, i el seu programa, a aquesta utopia socialista llibertària, més necessària que mai.
Amunt les que lluiten!
Lluitem per guanyar!
Visca el Poble Fort!
Visca el comunisme llibertari!
Embat, Organització Llibertària de Catalunya. Juliol 2023
(CAST)
No hay medias tintas
Estamos inmersas, y volvemos a sufrir, una nueva campaña electoral, tras la cual se procederá a votar al nuevo Gobierno del Estado español. La particularidad de este proceso electoral es que hay bastantes posibilidades de ver a un Gobierno PP-VOX, lo que asusta a la gente de convicciones izquierdistas. Pese a la formación de SUMAR como conjunto de fuerzas políticas situadas a la izquierda del PSOE, el personaje clave es Pedro Sánchez.
Su elección de la fecha electoral descolocó el espacio político de la izquierda parlamentaria, al tener que buscar con rapidez una alianza que, debido a los enormes personalismos tóxicos, da la sensación externa de ser fines y todo contra naturaleza y condenada a las peleas internas.
De todas formas, el motivo de este artículo es la llegada al poder del fascismo. Quien siga las redes sociales y los comunicados de las organizaciones libertarias no verá demasiada preocupación. Al fin y al cabo las políticas que después lleva a cabo el fascismo cuando llega al poder incluso las ponen en práctica los gobiernos del PSOE. No es que no nos preocupe que llegue al poder quien amenaza nuestra propia existencia, nos preocupa. Lo que ocurre es que no tenemos motivos para apoyar a sus contrarios: nuestra propuesta es empoderar a la población para que se autoorganice, y la izquierda parlamentaria es un freno para esta necesaria autoorganización popular.
Y más en estas fechas, cabe recordar quién detuvo el fascismo cuando realmente estaba en la puerta el 18 y 19 de Julio de 1936: las organizaciones populares con las anarquistas en frente. Este 'lobo' que quieren utilizar para cerrar filas ante sus políticas socioliberales de siempre no nos hará caer en la trampa.
Las elecciones del 28M supusieron un choque en Catalunya. Gobierno de PP y VOX en la Comunidad Valenciana, 150.000 votos para VOX, aparición del FNC en algunos ayuntamientos y la alcaldía de Sílvia Orriols en Ripoll.
Se entiende que este nuevo auge de las políticas de extrema derecha forma parte de un proceso global o, más bien, de Occidente. A nadie se le escapa que a una parte de las élites económicas ya quienes poseen ciertos resortes del aparato del estado (por ejemplo, la judicatura o la policía) no le interesaba la democracia. Eran demócratas mientras ganaran los suyos.
Pero la crisis del 2008 rompió el consenso entre derechas e izquierdas parlamentarias. Para esa parte de la élite capitalista ya no tenía sentido la democracia. Por tanto, apostaron por otras vías. Aquí hizo su aparición por la puerta grande la derecha populista, una suerte de extrema derecha más moderna, aplicando aspectos que no eran típicos de la antigua ultraderecha.
Por eso la extrema derecha de nuestra casa es más derecha populista (ultraconservadora, de raíz católica, neoliberal, antifeminista, tradicionalista, nacionalista, etc.) que fascista. El fascismo tiene una connotación de militarismo que esta extrema derecha no muestra tanto, a pesar de ser una base fuerte dentro de sus estructuras fieles. Quizás porque por ahora no le hace falta, ya que aspira a controlar el Estado por medios legales.
Esto no significa que no haya fascistas reales. Como demuestran las noticias, cada poco tiempo se detiene en algún punto de Europa o Américas una célula terrorista con un arsenal de armas bastante considerable. A su modo preparan su revolución, las ramas más impacientes.
El populismo de derechas comparte con el fascismo la necesidad de tener en su base social movilizada. Esto lo hacen con campañas de odio, con campañas nacionalistas o directamente con discursos conspiracionistas. Las campañas de odio se centran en atacar a las personas diferentes: inmigrantes, personas LGTBI, minorías étnicas y nacionales y contra los movimientos político-sociales que se les oponen: feministas, independentistas, anarquistas, comunistas, antifascistas y hasta socialdemócratas. La promoción demagógica de sentimientos de miedo y de odio sirven para construir este enemigo colectivo de la patria, que es como una hidra de varias cabezas. El enemigo, nosotros, somos un chivo expiatorio que disciplina a toda la población.
Entendiendo esto, nos quedará más claro porque la ultraderecha parlamentaria lanza mensajes que parecen salidos de una caverna. Derogan leyes que garantizan derechos para sembrar el desánimo y destruir la voluntad de resistencia. Pretenden señalarnos la puerta: dentro de España no hay nada que hacer, quien quiera vivir de otra forma que coja un avión.
Ésta será una manera de gobernar que podemos ir viendo en los próximos años en algunos estados (y hemos visto muestras de ello en países como Polonia o Brasil), basado en la exclusión de derechos de la clase trabajadora y en la protección de los privilegios de la élite y sus partidarios. Es esta gente la que pilotará transición eco-social de las próximas décadas y se enfrentará a la escasez y crisis climática. Sinceramente, no pinta bien.
Pero no queremos dejar la sensación de que no hay nada que hacer. Al contrario. Ya sabemos que el capitalismo nos va a dejar un mundo en ruinas y que amenazará incluso la supervivencia del planeta. Entendamos que la alternativa es la revolución social y la construcción de una sociedad que haya eliminado las estructuras de dominación, que haya construido una economía colectivizada, que viva en confederalismo y libre asociación, que sea capaz de defenderse y que tenga una hegemonía cultural en sintonía con nuestro comunismo libertario.
La utopía es creer que el capitalismo no va a destruir el mundo. Pero para construir el comunismo libertario se requiere compromiso con la vida y el futuro. No hay medias tintas.
Este compromiso con la construcción de una utopía socialista libertaria pasa necesariamente por el apuntalamiento de todas las estructuras populares que sirven para centrifugar una cultura política de compromiso y autonomía con este proyecto. Y que éstos sí son la barrera fundamental, no sólo para detener el fascismo, sino para destruir el capitalismo, antes de que él nos deje sin mundo que habitar. Para articularlo es necesario, creemos, reforzar a las organizaciones que señalen, con sus estrategias, tácticas, y su programa, a esta utopía socialista libertaria, más necesaria que nunca.
¡Arriba las que luchan!
¡Luchamos por ganar!
¡Viva el Pueblo Fuerte!
¡Viva el comunismo libertario!
Embat, Organización Libertaria de Cataluña. Julio 2023 |
