Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: criminalització i repressió
Crònica de l'acte 'Contra el seus sistema de misèria i mort: AFIRMEM LA VIDA'
per mai ens tindran	07 nov 2022
El 18 d'Octubre del 2019, en el context d'una vaga general, els Mossos d'Esquadra van disparar una bala de foam al cap d'una companya posant en greu risc la seva vida uns dies i deixant-li seqüeles irreversibles. Casi... però no. Jugaven a matar i, en aquest cas, van perdre. Tothom a la Conselleria d'Interior pot saber el nom de l'escopeter que va disparar. Evidentment aquest nom mai s'ha fet públic. És més, un jutge va arxivar el cas. Fa 2 anys vam posar una demanda administrativa que no resolen. Els Mossos disparen per protegir els interessos de la Generalitat, i tant la Generalitat com els jutges garanteixen la impunitat legal del seu cos policial. Perquè és gràcies a, entre d'altres coses, un cos policial armat que es conté qualsevol possibilitat de canvi social. L'Octubre de l'any passat, quan feia 2 anys dels fets, vam decidir prendre el carrer i, amb les nostres pròpies mans i cossos, posar una placa al lloc dels fets recordant el que havia passat (https://www.youtube.com/watch?v=3n-nltEH4nY). L'Ajuntament la va treure en menys de 24 hores. Aquest passat 20 d'octubre, 3 anys després del que ens van fer, vam tornar al lloc on van disparar a la nostra companya, a Jardinets de Gràcia, per a tornar a posar la placa, per a què les voreres dels carrers parlin del que passa en aquesta ciutat. Vam prendre la paraula varies persones que portem ferides a sobre fruit de la violència policial, fruit de participar en mobilitzacions al carrer, o fruit d'atacs racistes o classistes. Vam prendre la paraula explicant el que ens ha passat, celebrant que aquí estem, i afirmant que continuem resistint. (A sota adjuntem el text que va llegir la companya). Una setmana després de posar la placa operaris de l'Ajuntament de Barcelona la van treure. L'Ajuntament no permet cap altra memòria als carrers que no sigui la seva. Han tornat a posar les rajoles al carrer, com si res no hagués passat. Però no estem disposades a acceptar l'oblit. Ni d'aquesta vivència, ni d'altres. Vam tornar al lloc dels fets a enganxar centenars d'enganxines i cartells amb la foto de la placa i assenyalar al terra el lloc on era la placa. Volen amagar que aquest dia a dia d'apatia i misèria es sosté amb violència i morts. L'oblit és la seva arma, volen que continuem les nostres vides com si no hagués passat res. I, a part que no podem, no hi estem disposades. Perquè la memòria ens manté vives. I perquè compartir, sana. El capitalisme es manté amb violència i morts. NOSALTRES CONTINUEM LLUITANT ALS CARRERS I A LES CASES PER LA VIDA. LA VIDA DE TOTES. #AfirmemLaVida #QuasiPeròNo https://18oct2019.noblogs.org/post/2021/10/24/comunicat/ https://directa.cat/una-bala-de-foam-una-setmana-a-luci-i-sequeles-de-pe; ---------------------     "Des de fa 3 anys els octubres són durs per a mi. Ho són perquè estic inquieta.     Perquè quan més s'acosta el 18, el dia que em van disparar, més m'inquieto, més sento la ferida.     Perquè del 18 al 20 les ferides em fan mal. Sento en profunditat el dolor que porto a sobre. M'abaten una mica un altre cop. Torno al dolor que recordo, aquells dies d'octubre, a la cara de la gent que m'estima al veure'm, i a com intentaven dissimular-lo.     Torno aquí. A les furgones de la BRIMO apareixent. Als dispars. Al voler aixecar-me del terra i no poder. A les esperes. A que reapareguessin les furgones, tornessin a obrir les portes i, que al veure'ns no s'atrevissin ni a tornar a disparar. Recordo les filigranes de la meva amiga per a aconseguir un vehicle. Arribar a l'hospital. Entrar a la UCI. El: “T'hem d'operar”. Joder, aquests dies em torno a sentir preguntant-li amb por a la neurocirugiana: “Hem despertaré, oi!?”. Aquests dies sento més la bretxa que tinc de punta a punta del crani. Se'm fa més pesat no sentir-hi d'una orella. I em fan pal els antiepilèptics i pensar que seran per sempre.     Sou uns maleïts cabrons. SOU UNS MALEÏTS CABRONS.     El 18 em van disparar. El 19 em van operar d'urgència i el 20... vaig començar a ressuscitar. I és que per sort i, com hem dit ja molts cops: casi... però no. Ja quan passa el dia 20 part de la inquietud se'n sol anar, i començo a sentir la força i l'alegria d'haver sobreviscut. I si, tinc ferides dins que van amb mi per sempre. Però és molt bèstia sentir la força d'haver sobreviscut. I d'aquells dies és molt bèstia sentir la força de l'amor de la gent que estimo. De les que m'heu fet sobreviure. No ho dic per dir: tal com he sentit un dolor molt intens, he sentit molt profundament l'amor de les persones que m'heu sostingut. Em sento molt afortunada.     I si ens posem cíniques, a vegades casi que penso que he de donar les gràcies al mosso que va disparar, al caporal que va donar l'ordre als altres de poder disparar o al cap de dispositiu dels mossos que va optar per la estratègia de disparar bales de foam a discreció per a generar pànic entre les que estàvem prenent els carres. Si em poso a donar les gràcies, no acabo. Crec que també li dec unes al Conseller d'Interior de torn, Miquel Buch, que sabent el que havia passat va avalar i encobrir que els seus Mossos disparessin saltant-se tots els seus protocols. Un agraïment també al president Quim Torra, que va fer un cínic tweet preocupant-se pel meu estat de salut a la vegada que encobria que la responsabilitat del dispar era seva i de funcionaris de la seva Generalitat. Agraïda també a la gran majoria de Parlamentaris, que felicitaven als Mossos per la seva valentia i les seves actuacions aquell Octubre. Una menció especial al jutge Santiago García García que va decidir no obrir cap investigació desprès de que li arribés des de l'Hospital, d'ofici, el cas de que una noia estava en estat molt greu a la UCI fruit d'una agressió.     A veure, no ens equivoquem: de gràcies RES. Teniu les mans tacades de sang. I és que aquest món de misèria, apatia i expoli que defenseu, sense taques de sang no es sosté.     Crec important parlar d'aquest dolor que m'apareix als Octubres perquè al final, aquests dies d'octubre, i altres dies de l'any, per a mi no serien dolorosos si ja no continuessin fent el que em van fer a mi. No serien dolorosos si ja no hi hagués policia disparant pels carrers. O apallissant a persones a alguns barris. O si ja no hi hagues presons amb funcionaris que vexen i maten. Si no hi hagués, en aquest Regne, fronteres militaritzades que assassinen a 5 persones al dia. 5 persones. O si no hi hagués la majoria de les persones que habiten aquest món amb l'aigua al coll per a poder menjar i tenir un sostre. O si no hi haguessin tíos que es permeten la llicència de violar.     Les ferides a aquestes altures, són col·lectives. Del que ha passat no ens en podem oblidar. Sento que quan ens han tocat tant profund, no és possible sanar fins que ells i el seu món no deixin de ferir. Joder, i ja ho he dit abans però sang, en aquest món n'hi ha, i molta. I som moltes les que, o ens muntem en la bojeria d'intentar frenar el seu món i afirmar altres maneres d'organitzar-nos, o ens morim. I, un altre cop: casi... però no. No estem mortes. No estem mortes, seguim intentant-ho.     Les ferides que no es miren, que s'aparquen, supuren. Gràcies per venir aquí a mirar avui amb mi. Perquè això sana. En aquest món que es sosté amb morts és vital sostenir-nos les unes a les altres. Em sento molt afortunada. Poden tornar a treure la placa, però si alguna cosa som, és cabudes. No ens poden treure la memòria. I estem massa ferides com per no seguir lluitant per la vida, la de totes."
This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more