Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Juliol»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
    01 02 03 04 05
06 07 08 09 10 11 12
13 14 15 16 17 18 19
20 21 22 23 24 25 26
27 28 29 30 31    

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
La matrioixca de la dominació social: reflexions àcrates sobre Rwanda i Catalunya
04 mar 2020
descarga.jpg
D3kUbNVWAAQ_S6J.jpg
foto-3614552_1_630x630.jpeg
03.jpg
Recentment Firmin Dusabe, politòleg rwandès resident a Vic, ha publicat amb wanafrica l’obra La diàspora rwandesa: viure el conflicte i construir la pau que versa sobre el paper de la comunitat del país a l’estranger (sobretot a Bèlgica, antiga metròpoli imperial) en la política interna d’aquest país dels Grans Llacs i el seu possible “procés de democratització”. És interessant l’esbós que realitza de la història contemporània del país, el sistema de dominació política del qual era semblant a un joc de matrioixques russes: la primera i més gran (en poder) eren els colonitzadors (primer alemanys i després belgues) que dominaven a l’aristocràcia nyiginya (formada pels ramaders tutsis) que, a la vegada, mitjançant el sistema de l’ubuhake sotmetia als camperols hutus.

Així es va configurar una dinàmica on, per una banda, el poder nyiginya es resistia a l’intrusisme dels colonitzadors i adoptava una postura “nacionalista” (expressada en l’oposició a acceptar el cristianisme, per exemple, i que va portar a la destitució d’un dels monarques) i on, per l’altra, els umugaragu (els servents majoritàriamernt hutus de l’aristocracia nyiginya reduïts a una condició de semi-esclavitud) celebraven, paradoxalment, algunes de les mesures del poder colonial belga como l’abolició del règim de l’ubuhake, l’1 d’abril de 1954, a que fou forçat el Rei Mutara Rudahigwa i obligava als tutsis a compartir el ramat (font del poder tradicional) amb els hutus. A aquesta paradoxa dels que aguanten la base de la piràmide celebrant una mesura dels que estan dos nivells per sobre d’ells, s’hi afegeix el fet que, a la vegada, els belgues havien reforçat la segmentació de la població impedint l’accés a l’educació dels hutus així com la seva entrada a l’administració colonial.

Però al tancar-se una porta se n’obrí una altra i molts joves hutus entraren als seminaris de l’Església Catòlica (precisament la institució a la que s’havia oposat el rei nyiginya tutsi). D’alguna manera la duplicitat d’institucions dels colonitzadors fou aprofitada per expressar la lluita de classes dels umugaragu hutus no tant contra aquests colonitzadors sinó contra els seus servidors autòctons. D’una manera semblant es recorda a Llatinoamèrica a Fray Bartolomé de las Casas com a protector dels indígenes i com un referent de la “Teologia de l’Alliberament” quan no es pot oblidar que bona part de les seves preocupacions humanistes no es poden abstraure de la dificultat per evangelitzar les persones sotmeses al règim de la encomienda dels nobles aventurers (adelantados). El 1959 esclatà l’anomenada “Revolució Hutu” i es produí el primer èxode massiu de tutsis.

A conseqüència d’aquests fets els colonitzadors belgues van disminuir progressivament el poder reial, es va crear un exèrcit nacional fora del seu control i es van convocar comicis electorals. Als primers que es van convocar, el Moviment Democràtic Republicà – Partit del Moviment d’Emancipació Hutu (MDR – Parmehutu) els va guanyar àmpliament, doncs, la Unió Nacional Rwandesa dels tutsis no hi va participar sota la postura “nacionalista” d’una conxorxa belga-hutu per eliminar la monarquia que interpretaven com a vertader símbol nacional rwandès. Així ens trobem que amb la independència, sota el triomfant relat hutu d’haver desfet amb la lluita l’opressiu règim nyiginya hi queda soterrat un altre relat que atribueix als hutus el paper de col·laboracionistes amb el colonialisme occidental.

És important aquesta reflexió perquè ens mostra com la pre-existència d’un poder opressiu autòcton, abans de l’arribada dels colonialistes, dibuixa un escenari més complex on la conjunció de la lluita per l’alliberament “nacional i social” no és tan automàtica ja que, per una banda, hi ha un sector polític que, com a mínim, sembla donar més importància a la seva condició de servitud social a mans dels seus connacionals que a la dominació estrangera i, per l’altra, un altre que s’erigeix com a defensor de l’autenticitat rwandesa a través de la defensa de la monarquia. De fet, Firmin Dusabe senyala com el rei Kigeri V Ndahinduwra, enfrontat amb els belgues, va aprofitar la independència del Congo per contactar amb els països de l’orbita soviètica i els líders anti-imperialistes africans perquè recolzessin la seva causa. Es pot imaginar una paradoxa més gran que un monarca absolutista filo-comunista defensant una via a l’alliberament nacional contra uns sectors populars aliats per conveniència amb una potència imperial?

Fa poc s’ha fet un bany de masses a Perpinyà el representant d’un poder burgès que ha dessagnat al proletariat amb el seu neoliberalisme criminal. Deia fa un temps portar dins seu una pulsió anarquista, afirmació corroborada per cert cantant de rap antifeixista. Aquesta mena de nyiginya català busca amb aquestes agosarades afirmacions el suport de la Internacional Anarquista i de l’esquerra revolucionària, com si fossin la nova Unió Soviètica, llesta a recolzar la seva peculiar insurrecció defensora de privilegis. I es passeja de la mà d’un alcalde pied-noir que permet homenatges a aquells que criticaven l’Estat Francès, no per mantenir una possessió al nord d’Àfrica durant més de cent anys, sinó per no deixar-los governar-la totalment com ells volien.

Què fer davant d’aquesta situació? Com posicionar-se davant un escenari en què un poder opressiu enarbora una bandera de resistència enfront un altre poder amb més mitjans materials per oprimir? Per a una part de la classe treballadora catalana, la vivència quotidiana d’un Estat espanyol opressor és llunyana i més aviat irreal. La seva experiència d’opressió i explotació guarda avui dia més relació amb les estructures del semi-estat català, ara rupturista ara col·laboracionista segons l’hi convingui. Per a una altra, queda reflectida en les dificultats burocràtiques per normalitzar la seva situació al país i això ho sap bé aquest semi-estat que intenta atreure’l, en conseqüència, a les seves xarxes polítiques clientelars; com denunciava el sociòleg ecuatoguineà Edmundo Sepa Bonaba al seu llibre ¿Convergente, conveniente o intruso?.

Tornant a Rwanda, tot i ser tutsis no hi hauria d’haver hagut més sectors despresos que, com deia Amilcar Cabral, s’haguéssin “suïcidat com a classe” posicionant-se amb els patiments que patien els hutus sota el règim nyiginya? I, per altra banda, no haurien d’haver els grups polítics hutus fet un esforç més convincent per marcar distàncies amb els colonialistes i així no despertar les suspicàcies dels tutsis? Només són preguntes que em faig des del meu desconeixement i motivat per la interessant lectura del llibre de Firmin Dusabe. Doncs si bé és cert que, per una banda, no s’han de treure conclusions precipitades fent paral·lelismes forçats, també és veritat que de tots els processos històrics se’n poden treure ensenyances si som capaços de veure els perills o oportunitats que ens mostren.

El genocidi de Rwanda de 1994 va ser la culminació de tota aquesta tensió social que, com s’ha vist, els colonitzadors belgues van contribuir a reforçar emparant-se, de forma oportunista, ara en el règim nyiginya ara en la elit política hutu. A Catalunya, si bé no té les característiques d’una colònia africana posterior a la Segona Guerra Mundial, si que és cert que la presència d’un poder burgès nacionalista català ha produït, fins fa poc, l’adhesió electoral paradoxal de certs sectors de la classe treballadora amb el xovinisme espanyolista de Ciutadans. Com ens recorda molt bé Firmin Dusabe, tot i l’estructura estamental o de classes que s’ha explicat, ni tots els tutsis eren ramaders ni tots els hutus eren agricultors i hi havia hagut històricament certa mobilitat social. Precisament l’arbitrarietat de la distinció, reforçada pels colonialistes belgues, crec que va desviar la lluita de classes cap a l’odi ètnic amb nefastes conseqüències.

Crec que aquesta lliçó no s’ha d’oblidar mai

Alma apátrida
Mira també:
https://alma-apatrida.blogspot.com/2020/03/la-matrioixca-de-la-dominacio-social.html
https://alma-apatrida.blogspot.com/

This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more