Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: altres temes
Contra la Barcelona modernista, contra el modernisme i el que representa.
07 gen 2020
Durant els dies de Nadal s’ha pogut veure a la façana principal de l’Hospital de Sant Pau un espectacle de gust discutible, una projecció de vídeo, un «mapping», un seguit d’imatges de colors en moviment i, entre elles un panegíric a Domènech i Montaner, prohom del modernisme i de la política catalana, arquitecte i president de la Mancomunitat i de la Lliga Regionalista.
Es tracta d’una baula més de la promoció turística i cultural de l’arquitectura modernista, un moviment compromès amb els opressors i traficants de persones, compromès amb els capitalistes, amb les polítiques estatals i amb l’industrialisme devastador....
Una de les «marques» distintives de Barcelona, com a marca turística, com destí d’inversions i contenidor d’esdeveniments diversos, és l’arquitectura modernista. De la resta del moviment modernista, especialment de la part literària generalment ningú en sap molt, o res.
No entrem en el debat sobre la qualitat artística dels arquitectes, les seves virtuts innovadores ni la seva creativitat o competència tècnica, ens mirarem el tema des de el punt de vista social, punt de vista des de el que no es sol tractar l’arquitectura sumptuària d’aquell període.
I malgrat tot, els qui no són astres arquitectònics del moviment modernista, qui no forma part de l’univers comercialitzat barceloní, van tenir un gran valor, creatiu però també social. Poca gent coneix persones com en Jaume Brossa, escriptor perseguit durant la onada de repressió antianarquista dels processos de Montjuïc, empresonat i exiliat (mentre en Maragall departia als salons de la burgesia), o dels dramaturgs socials que van animar teatres i cabarets amb obres d’alt contingut social com en Joan Puig i Ferreter o l'Ignasi Iglésias, que també varen patir les represàlies del poder, dels burgesos, els fabricants i la església. Entre la gent de teatre destaca en Felip Cortiella, destaca per oblidat, fou un obrer (tipògraf) que va mantenir una intensa activitat literària, sobretot lligada al teatre social, intensament vinculat a agrupacions semi professionals i d’aficionats, sobretot a través de l’Agrupació Avenir.
L’arquitectura va prendre partit per una de las parts de la guerra social que es va desenvolupar des de finals del XIX fins l’adveniment de la dictadura d’en Primo de Rivera, va prendre partit per els Güell, els Muntades, els Godó... i en contra dels milers de treballadors, nens i nenes que amb al seva sang, la seva salut i les seves vides van construir l’imperi industrial de la Manchester espanyola.
ELS ARQUITECTES MODERNISTES I LA URBANITZACIÓ DE BARCELONA:
Els arquitectes modernistes van estar directament relacionats amb els processos urbanitzadors especulatius a Barcelona, malgrat el desgrat que sentien per l’Eixampla, no van dubtar en construir (i desconstruir) el Pla Cerdà. Entre aquestes urbanitzacions en destaquen tres (deixant a part la macro urbanització de l’Eixample mateix) que varen marcar fortament l’urbanisme i la societat de Barcelona. Amb aquestes urbanitzacions van emmarcar el desenvolupament de la ciutat i la van definir, segurament n’hi han d’altres més grans, més representatives i fins i tot més interessants, però hem triat aquestes tres.
La primera és el passeig de Gràcia constituint una avinguda que unia el centre financer i del govern de la ciutat, amb el barri obrer de Gràcia, sumptuoses cases distribuïdes en tota la seva longitud, així com algunes seus de companyies comercial i fabrils (la Pedrera, la Casa Ametller, la Casa Batlló, Casa Fuster, Casa Rocamora, Casa Lleó Morera…).
La segona gran operació urbanística va ser la urbanització de l’Avinguda del Tibidabo, promoguda per la Sociedad Anónima del Tibidabo (1889) liderada per l’empresari farmacèutic Dr. Andreu i d’altres prohoms, una part important de la viabilitat de la urbanització era el tramvia (el Tramvia del Tibidabo inaugurat el 1901).
Al llarg de l’avinguda del Tibidabo es van anar construint les luxoses mansions de la flor i nata dels depredadors industrials catalans. A l’avinguda hi han cases d’en Puig i Cadafalc, d’Enric Sagnier, Rubió i Tudurí, Alfons Ruiz... dedicades als prominents burgesos, en Teodor Rubiralta, en Fornells, els Muntades (els de l’España Industrial, grans explotadors de la classe treballadora de Sants), els Casacuberta ... etc
La darrera és una urbanització fallida per ricatxos que, hores d’ara, és el Parc Güell, en ella Eusebi Güell va intentar construir una urbanització integral que va resultar fallida, va construir sols la infraestructura, la urbanització i algun edifici... fins i tot un quarter de la Guàrdia Civil (l’actual Casa de la Muntanya).
La burgesia volia allunya-se de l’ambient tòxic de la Barcelona Vella, tòxic des de el punt de vista higienista i tòxics des de el punt de vista social, conviure amb gent sobreexplotada, i alguna d’elles disposades a revelar-se, era un conflicte estressant al que els industrials no volien sotmetre’s.
EL PAS DEL MESTRE DE CASES A L’ARTISTA DE L’ARQUITECTURA.
L’arquitectura modernista consolida el paper del tècnic superior en la construcció. L’arquitecte procedent de la Universitat i d’una classe social determinada, desplaça al mestre de cases, que queda limitat a les tristes cases de la classe treballadora.
Es tracta d’un desplaçament social, el mestre de cases baixa un graó dins l’escola social, mentre que els nouvinguts, els arquitectes es situen a 4 o 5 per sobre... son reconeguts com «artistes».
Just abans de l’esclat de l’arquitectura modernista es van fundar les Escoles d’arquitectura, com a institucions d’aprenentatge deslligades dels camins tradicionals dels oficis, és una el·litització classista del que havia estat, no un art, sinó un ofici.
La primera, la de Madrid provenia de la “Real Academia de las Tres Nobles Artes” (pintura, escultura i arquitectura), aquesta Academia va donar les primeres acreditacions al marge dels gremis, directament de l’autoritat reial (el 1757), el 1884 es desvincula de l’Academia en forma de “Escuela Especial de Arquitectura de Madrid”.
La de Barcelona, la Escola Provincial d’arquitectura es va fundar el 1875, provenia de les classes d’arquitectura de l’escola de Nobles Arts de la Llotja (promoguda per la Reial Junta de Comerç), un fet significatiu és que Lluís Domènech i Muntaner (un dels factòtum del modernisme) en va ser el director durant dos períodes, 1900/1901 i 1905/1919 i catedràtic casi des de la seva fundació (1877). Domenech i Muntaner va estudiar a Madrid, Puig i Cadalac i Antoni Gaudí estudien ja a Barcelona (i en Domenech és un dels seus professors)..
El senyalament social, entre els arquitectes i la gent d’ofici s’ha perllongat al llarg del temps fins a l’actualitat. Així al Catàleg del Patrimoni Arquitectònic Històrico-Artístic de la Ciutat de Barcelona (https://bcnroc.ajuntament.barcelona.cat/jspui/handle/11703/101775?locale) es diu, referint-se a la casa Faiol (coneguda com la casa de la Papallona) al carrer Llançà 20, als límits entre Sants i l’Eixample, que la casa és «una assimilació epidèrmica de trets fonamentals de caire modernista» i que pertany a «l’arquitectura no culta», val a dir que la esplèndida papallona que corona el senzill edifici va ser dissenyat per un pollós, un mestre de cases, en Josep Graner i Prat. La papallona de la casa Faiol , és una fantasia creativa que va més enllà del barroquisme formal, recarregat i classista de Puig i Cadafalc o Domènec i Muntaner.
L’HABITATGE A BARCELONA DE FINALS DEL XIX I PRINCIPIS DEL XX.
Mentre es bastien els ornamentats edificis del modernisme la ciutat no parava de créixer, passant del quart de milió cap a 1877 fins a 700.000 al final de la segona dècada del segle XX, un creixement ràpid triplicant la població. Aquest creixement va se impulsada per la creixent industrialització, l'Exposició Universal de 1888 i les diverses obres públiques lligades a ella.
Tots aquells treballadors desplaçats varen ser allotjats en pèssimes condicions, en pisos sobreocupats per vàries famílies, en pisos als terrats, rellogats en habitacions, en baixos foscos i porteries i en infra habitatges a passatges i patis de mançana, en aquella època apareixen els primers assentaments barraquistes, el barri de Pequin, el Somorrostro, les primeres barraques de Montjuic. La exposició va provocar una inflació galopant en els productes de primera necessitat i en el els lloguers.
Mentre que els obrers eren allotjats en aquestes condicions en Domènech i Muntaner construïa el restaurant de la exposició, el Castell dels Tres Dragons i començava a preparar el projecte del Palau Montaner, Antoni Gaudí acabava el Palau Güell i la Casa Vicens, poc temps desprès Puig i Cadafalc començava el Palau Macaya...
ELS CLIENTS DELS ARQUITECTES MODERNISTES...
La seva cartera de clients és estremidora: abusadors, esclavistes, explotadors, especuladors… i aquest és sols el catàleg de “virtuts públiques”, caldria veure el de les «virtuts privades…
Per simplificar la narració agafarem els encàrrecs de la casa Calvet, la casa Batlló, la casa de les Punxes i alguns dels edificis patrocinats per en Güell...
La casa Calvet, obra de l’Antoni Gaudí, al Carrer Casp num. 48, la va fer construir l’industrial tèxtil Pere Martir Calvet Martorell des de mitjans del segle XIX, entre d’altres fàbriques va adquirir la colònia Ymbern (colònia el Pelut) a Orís (Osona).
Els seus dos fills, Pere i Eduard varen heretar les fàbriques, l’Eduard, amb venalitats culturals i polítiques, es va dir republicà, però va ser membre de la Lliga i diputat per Solidaritat Catalana i fou president del Fomento del Trabajo Nacional el 1913. Els dos fills van construir les cases per els obrers de la colònia, amb l’assessorament d’en Gaudí. A la colònia els explotadors l’anomenaven el «Paradís Obrer Modernista» (no és broma en deien així). Els jardins al voltant de la Casa del Director van ser dissenyats per en Rubió i Tudurí (un altre arquitecte de la elit modernista).
Les condicions laborals al «Paradís Obrer Modernista» eren espantoses, a tall d’exemple el 1914 es va fer, a tota la conca del Ter, una vaga de 39 dies, per reclamar (entre d’altres reivindicacions) la jornada de 10 hores (60 hores setmanals), l’habitual eren 11, 12 hores o més... van perdre i a l’asfixia econòmica de 39 dies de vaga s’afegiren desenes d’acomiadats i alguns engarjolats... realment un paradís modernista.
La coneguda com Casa de les Punxes (ningú la coneix com la Casa Terrades) va ser obra d’en Puig i Cadafalch, l’encàrrec va ser de Bartomeu Terrades Brotau, hereu de les nissagues d’explotadors del tèxtil dels Terrades (Barcelona) i dels Brotau (Sabadell), la principal aportació econòmica procedia de «Sucesores de Buenaventura Brutau» la part de la dona.
L’hereu va construir el palauet per les seves tres germanes solteres, un palauet ple de referències cristianes (àngels), catalanistes (Sant Jordi) i de la família, les inicials de Rosa (RTB) a la façana.
En Güell és un cas paradigmàtic, va acollir sota la seva protecció diversos artistes, entre ells el sensible poeta Joan Verdaguer i l’arquitecte Antoni Güell, va subvencionar obres literàries i construccions sumptuoses a major glòria del mecenes.
La família Güell va marcar bona part de la història de Catalunya del XIX i bona part del XX, fabricants, polítics, colonialistes, traficants de persones... no hi ha espai de la dominació i l'explotació que algun dels membres de la saga (en benefici de tots) no hagi ocupat.
El fundador de l’estirp, en Joan Güell va ser un colon extractivista i traficant d’esclaus a Cuba, dirigent de les organitzacions defensores de l’esclavitud i en contra de la emancipació de Cuba. Va fer un «bon matrimoni» amb Francesca Bacigalupi, d’una rica família d’origen genovès.
El seu únic fill l’Eusebi va participar en les empreses de la família, especialment a les participacions de sa mare (Banco Hispano-Colonial, Compañía de Tabacos de Filipinas, Compañía Trasatlántica Española, Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España).També va ser copropietari (amb la família Romanones) de la Compañia Española de Minas del Rif, companyia explotadora i colonialista. Els interessos d’aquesta companyia estan darrera de la guerra colonial que va estar a l'origen de la Setmana Tràgica.
Per via paterna era copropietari del Vapor Vell de Sants, la empresa havia patit molta conflictivitat social degut a les dures condicions laborals , el 1855 un piquet de treballadors va matar a Josep Sol i Padrís, director de la fàbrica i ma dreta d’en Güell. Donada aquesta conflictivitat, el capitalista va optar per allunyar la producció de les males influències sindicals i ideològiques de Barcelona traslladant-la a Santa Coloma de Cervelló: va deportar als treballadors al camp de concentració paternalista de la Colònia Güell (en bona part obra de Gaudí) per estalviar mals de cap i guanyar més.
Si el que volia Güell era ser recordat, la elecció de Gaudí va ser encertada el Palau Güell, la Colònia Güell, Parc Güell, la Bodega Güell...
ELS ARQUITECTES
Ja n'hem anat parlant, però concretarem una mica el dels tres notables:
1.-Lluís Domènech i Montaner, va ser un home de dretes, un dels fundadors de la Regionalista, se'n va separar, però els ambients massa esquerranosos del catalanisme fora de la Lliga va fer que deixes la política, malgrat això va seguir rebent encàrrecs de l’ajuntament de Barcelona i de les plataformes de poder (Hospital de Sant Pau, Fira Universal...) (http://casamuseu.canetdemar.org/2.castella/3.1.biografia/pdf/biografia.p ).
2.-Josep Puig i Cadafalc, també un dels fundadors de la Lliga Regionalista, va ser president de la Mancomunitat de Catalunya entre 1917 i 1923. Va passar recolzant al poder al llarg dels fets de la Vaga de la Canadenca, del locaut posterior, del pistolerisme, sempre a favor de la patronal. Finalment va donar suport a Primo de Rivera pensant en «desactivar» la lluita social, fins veure que Primo no es conformava amb reprimir a la CNT, sinó també a la llengua catalana... es va exiliar i seguidament va mantenir, fins la seva mort el 1956, un perfil baix catalanista (https://www.capgros.com/mataro/historia/la-trascendencia-de-puig-i-cadaf ).
3.-Antoni Gaudí Cornet en la seva joventut va estar vinculat al sectors populars del cooperativisme a Mataró, d’aquella època es conserva la «Nau Gaudi» de Mataró, una construcció senzilla que hauria d’estar més valorada. El contacte amb en Güell el va projectar internacionalment i el va separar de les seves conviccions anteriors, va donar suport a la Lliga i va vincular-se al catolicisme conservador de la Lliga Espiritual de la Mare de Deu de Montserrat. La seva posició social queda clara en algunes de les escultures de la Sagrada Família (imatge que incloem). Actualment es reivindicat per el catolicisme i està en procés de beatificació, imagino que quan s’acabi la Sagrada Família (2026?) se’l santificarà.( https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0029421.xml )
L’ACTUALITAT DE L’ARQUITECTURA MODERNISTA.
Els edificis modernistes conserven en bona part la seva funció de residencia per privilegiats, de seu d’empreses i usos hotelers, des de hotels pròpiament dits com la casa Fuster fins a desenes de pisos turístics de luxe (segurament amb llicència legal).
Hi ha però alguns edificis que son un espectacle en si mateixos, que cobren entrada, que tenen centre d’interpretació i botiga, que banalitzen la historia i transmeten la ideologia de dominació. D’aquests destaquem la casa Vicenç a Gràcia, la casa de les Punxes, la Pedrera i, sobretot la casa la casa Batlló (https://www.casabatllo.es ).
La casa Batlló a desenvolupat un sistema especialment repel·lent i classista, hi han tres tipus d’entrada la Blue (25€), la Silver (33€) i Golden Priority (35€) segons es vulgui una visita general amb “smart guide”, una visita que inclou el Saló Modernista i la “smart guide premium” o veure tot l’edifici lliurament.
A més els explotadors de la casa envaeixen l’espai públic per formar tres cues a l’acera, amb uns cartells que especifiquen si els qui fan la cua son Blue, Silver o Golden, val a dir que la Golden sol estar buida ja que passen directament.
LA SAGRADA FAMÍLIA.
La Sagrada Família és un cas apart, mentre que les altres van ser acabades per els seus autors o be es van acabar dins d’un període raonable, la Sagrada Família està en construcció permanent. Era un temple “expiatori” perquè els barcelonins “expiessin” les seves culpes, no deurien tenir-ne moltes ja que encara no està acabada.
Malgrat que el Patronat afirmi que es tracta d’un edifici religiós, és ben clar que ens trobem davant d’una màquina de fer diners a costa de tensar el barri convertit en un espai merament turístic.
La Sagrada Família està descontextualitzada, avui ningú pretén expiar res a través d’un edifici de culte cristià (ni tan sols els catòlics), quina és doncs la seva funció?.
La Sagrada Família (el model de mona de pasqua més utilitzat de tota Barcelona) és un símbol de la ciutat del capitalisme actual, igual que els altres edificis modernistes ho van ser del capitalisme de principis del XX, una ciutat ostentosa, centrada en la generació de diners “fàcils” (fàcils per empresaris i especuladors) a través de la especulació immobiliària i el turisme, una ciutat que promou el control social.
La Sagrada Família és un pol de control, blindada amb barricades de ciment, rodejada de mossos amb armament de guerra, plena de segurates, de sensors i de càmeres (http://negreverd.blogspot.com/2017/01/la-sagrada-familia-control-social- ), aquest control social s’estén pel barri i cada cop son més les escales de veïns amb el cartell de la videovigilància.
L’arquitectura modernista, tal i com s’utilitza avui, es en el seu conjunt un bon negoci per els dominadors que crea recursos monetaris i no monetaris (ideologia i dominació), els arquitectes modernistes continuen essent uns actors actius (malgrat el temps passat) en l'opressió a Barcelona.
Mira també:
http://www.negreverd.blogspot.com

This work is in the public domain
Sindicat