Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: amèrica llatina
Crònica de la xerrada llibertària Què és el magonisme? Al CSA Can Vies (Sants-Barcelona)
07 oct 2019
EEU2E4HVUAIUcG1.jpg
descarga.jpg
8801.jpg
El passat divendres 4 d’octubre a les 19:00 hores, Acció Llibertària de Sants i la Federació Anarquista de Catalunya van organitzar la presentació del llibre “Terra i Llibertat! El magonisme i l’anarquisme espanyol (1910-1915)” amb l’autor Eliseu Argenté. Aquest va destacar que el fet que l’obra hagi estat editada conjuntament amb la Federación Anarquista de México és una mostra de la solidaritat internacionalista que porta als anarquistes, de diferents latituds, a portar a terme projectes en comú. Eliseu va començar explicant que la Revolució Mexicana de 1910 fou una de les més importants del segle XX però que, sorprenentment, quedà oblidada a casa nostra. Senyalà que és a partir de 1900 quan comença l’activitat política dels germans Magón (Ricardo i Enrique) durant el govern de Porfírio Díaz, liberal “sui generis”, doncs, exercia un govern repressor i autoritari.

El seu govern fou fruit de les lluites entre liberals i conservadors, en les que s’imposen els primers, promulgant la Constitució de 1857. El “Porfiriato” va representar, doncs, certa estabilitat econòmica i política però a costa d’unes desigualtats socials tremendes. El país estava controlat per empreses multinacionals franceses, britàniques i nord-americanes. El peó que treballava als camps anava a comprar a les “tiendas de raya” (anomenades així perquè es ratllava el seu nom, un cop retirats els productes alimentaris) que eren dels mateixos propietaris de les hisendes. Mentrestant seguien les tensions entre els liberals i els sectors conservadors de la societat mexicana com l’Església Catòlica amb els atacs al laïcisme per part del Bisbe de San Luís de Potosí que enerven els primers.

Amb aquestes tensions alguns sectors es desprenen del liberalisme oficial: Camilo Arriaga funda el “Club Liberal” on hi entren els germans Magón. Posteriorment funden el periòdic “Regeneración” partint de la base que la corrupció és deguda a que hi ha “mala gent”, així es dediquen a recollir les queixes de la gent a través de les cartes que els hi envien des de diferents indrets del país. El 1901 els hi prohibeixen el periòdic i Ricardo Flores Magón es passa 20 mesos empresonat. El 1903 s’instal·la a Saint Louis (Missouri) fugint de la persecució del “Porfiriato”. El 1905 es creen les “bases para la unificación del PLM” i el 1906 es crea el “Partido Liberal Mexicano”. La seva ideologia es basava, en un inici, en un radicalisme avançat que defensava la jornada de 8 hores, la prohibició del treball infantil i la devolució de les terres a les comunitats indígenes.

El partit dels germans Magón s’organitzà en uns 44 grups d’entre 50 i 100 membres cada un. El PLM promogué una insurrecció armada l’any 1908 que fracassà. També realitzaren agitació en diferents moviments vaguístics com el del mineral de Cananea (Sonora) on hi havia un “Club Liberal” de caràcter clandestí. Així mateix s’ha de destacar el moviment vaguístic del ram del tèxtil a “Rio Blanco” on la repressió del “Porfiriato” va produir entre 500 i 800 morts. El President Porfirio Díaz, tot seguit i com a mostra del seu caràcter criminal i anti-obrer, va convocar un banquet per les “molèsties” sofertes pels empresaris degut a la vaga. Eliseu Argenté ens va explicar com l’estratègia del PLM es basava en tres eixos: difusió del pensament revolucionari, promoció de les insurreccions armades i recolzament als moviments vaguístics.

Com a conseqüència de tota aquesta agitació, doncs, de 1907 a 1910 Ricardo Flores Magón va estar tancat a la presó. Mentrestant alguns sectors de la classe dominant també comencen a estar descontents amb el “Porfiriato” i és així com Francisco Ignacio Madero funda el Partit Anti-Re-eleccionista conjuntament amb Pascual Orozco. Els magonistes es neguen a pactar amb ells perquè intueixen correctament que només pretenen alguns canvis polítics cosmètics i es neguen a tocar l’estructura de propietat de la terra. El descontent amb el govern de Porfirio Díaz produeix una insurrecció generalitzada i el President s’exilia a París. Tot i així, les forces revolucionàries no accepten el nou govern de Madero i aquest acaba sent assassinat per membres de la contra-revolució porfirista. En aquestes el PLM edita un document del que se’n distribueixen milers de còpies per tot el país “Manifiesto contra el Estado, el Clero y el Capital de la Junta Organizadora del PLM” de tendència clarament anarco-comunista.

Eliseu Argenté també va assenyalar les diferències sociològiques entre les dues principals forces revolucionàries del moment: els “zapatistes”, que es nodrien de les comunitats indígenes del sud de Mèxic, i els “villistes” que ho feien del proletaris d’hisenda del nord. Els magonistes, que eren la força més minoritària, no simpatitzaven amb Pancho Villa ja que no veien clar que tingués un programa de transformació social massa clar. Eliseu Argenté ens va explicar, com a fet anecdòtic, que el líder de la contra-revolució porfirista, Victoriano Huerta l’hi agradava tant el conyac i la marihuana que se’n va composar una cançó satírica “La cucaracha” coneguda, fins i tot, fora de les fronteres mexicanes. El 1914 villistes i zapatistes organitzen la “Convención de Aguas Calientes” mentre els magonistes envaeixen la “Baja california” reben la solidaritat estatunidenca d’anarquistes com Emma Goldmann i sindicalistes revolucionaris com Joe Hill.

Les forces revolucionàries es divideixen entre “constitucionalistes” (Carranza i Obregón) i “convencionistes” (villistes i zapatistes). Aquí, Eliseu Argenté ens va senyalar el fet que considera va ferir de mort la revolució que fou el pacte dels anarcosindicalistes de la “Casa del Obrero Mundial” amb Carranza en contra dels segons, on aquests obrers van arribar a crear els “Batallones Rojos” i les “Brigadas Sanitarias Anarquistas” per enfrontar-se als “convencionistes”. L’autor del llibre va explicar que la desconfiança que generaven els zapatistes entre els anarcosindicalistes urbans, amb imatges impactants i qualificades de “reaccionàries” com l’entrada d’aquests primers a Ciutat de Mèxic amb imatges de la “Virgen de Guadalupe”, així com el fet de aquests anarcosindicalistes provenien majoritàriament de l’emigració europea i tenien cert desconeixement de la realitat de l’interior del país, va fer que no quallés una aliança que hagués donat resultats fructífers.

Per altra banda, el mateix Ricardo Flores Magón va criticar aquest pacte entre Carranza i els anarcosindicalistes de la COM. Eliseu Argenté va acabar aquesta part senyalant-nos com, posteriorment, els principals líders de la Revolució Mexicana foren assassinats i com aquesta es va institucionalitzar en un sistema corporativista “sui generis” que alguns politòlegs han definit com una simbiosis de “sovietisme” i “feixisme”. Els últims apunts de l’autor van ser referents a la interpretació que van fer d’aquest procés els anarquistes espanyols que oscil·laren des de posicions netament favorables (destacant les campanyes dels sindicats per recollir diners) a certes idees, influenciades pel positivisme evolucionista racista, que definien el poble mexicà com “embrutecido e ignorante” i a la Revolució com a part d’una suposada “conxorxa d’empreses estatunidenques” mantenint una actitud equidistant i estèril enfront aquest moviment de masses que buscava la justícia social.

Segurament tingui raó l’autor del llibre quan afirma que la incomprensió dels anarcosindicalistes de la COM, respecte als zapatistes, va ser el motiu de la derrota de la revolució i la seva posterior institucionalització corporativa. Aquesta tensió entre camp i ciutat ja estava en les discussions de Marx i Bakunin quan el primer senyalava el proletariat alemany com a avantguarda de la revolució i el segon destacava el paper que podia jugar l’esperit comunitari dels camperols russos. Posteriorment algunes tradicions marxistes seran estrictament obreristes, com el trotskisme, mentre d’altres apostaran pels camperols sense terra com a subjecte revolucionari, el maoisme. Precisament aquest és un dels motius de que els soviètics acusessin als maoistes d’anarquisme. La història dels moviments socials i polítics està plena de paradoxes d’aquest tipus. Avui com ahir, doncs, la unió entre els assalariats del camp i la ciutat és la base de la revolució abans que fronts interclassistes amb la petita burgesia urbana o rural.

Alma apátrida
Mira també:
https://alma-apatrida.blogspot.com/2019/10/cronica-de-la-xerrada-llibertaria-que.html
https://alma-apatrida.blogspot.com/

This work is in the public domain
Sindicat