Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: criminalització i repressió
La veu de les preses, més enllà dels murs
per Alguna de totes	25 oct 2016
La doble discriminació –per ser dona i per estar reclosa– afecta diàriament milers d’internes a diferents centres penitenciaris de l’Estat espanyol. Col·lectius com CAMPA i Cassandra combaten aquest estigma social a través de la sensibilització i l’acompa
El mes d’agost de l’any 2016, a les presons espanyoles, hi havia 60.685 persones. El 92% són homes i tan sols un 7,68% són dones, 4.639 en total. Tot i que la taxa de delinqüència de l’Estat espanyol és de les més baixes de la Unió Europea (setze punts per sota de la mitjana europea segons l’Eurostat), paradoxalment, és un dels països amb més població reclosa (133 preses per cada 100.000 habitants l’any 2015) i amb les condemnes més llargues. “Si la taxa d’encarcerament s’emparellés a la de criminalitat, prop d’un 50% de les persones preses actualment estarien en llibertat”, sosté la Red de Organizaciones Sociales del Entorno Penitenciario (ROSEP) en un informe presentat l’any passat. L’Estat espanyol ocupa el tercer lloc del rànquing de població penitenciària de la Unió Europea, amb les penes més llargues després de Portugal i Romania. En aquest sentit, cal destacar que, el 31 de març de 2015, es va començar a aplicar la màxima pena privativa de llibertat a l’Estat espanyol: la presó permanent revisable. L’altre factor que explica que la població de persones preses sigui alta és la manca de mesures alternatives a la reclusió penitenciària, aplicades a d’altres països europeus a través de diferents propostes de justícia restaurativa i/o de caràcter social, comunitari o terapèutic. Des del sorgiment dels sistemes penitenciaris moderns a Europa, a finals del segle XVIII –sota la premissa d’impulsar un sistema de reeducació de la persona delinqüent amb procediments de tipus militar i escolar–, hi ha enfocaments dispars i enfrontats al voltant de l’existència i el format de les presons. Un ventall que comprèn des de la perspectiva reformista i de transformació de les institucions i els sistemes penitenciaris fins a les postures abolicionistes, que advoquen per la seva eliminació i critiquen l’enfocament que sosté que la penalitat regenera les infractores. L’abolicionisme defensa que la presó se serveix de les persones recluses per a la producció de dominació amb una utilitat econòmica de fons i sosté i administra el que Foucault anomena una “economia dels il·legalismes”. Fins avui, ambdues perspectives topen amb una realitat permanent: la concepció estesa socialment de la presó com a mal necessari, allunyat i amagat de la vista de la societat; com una zona hermètica, amb cossos “que s’emmagatzemen, es castiguen i es reformen”, segons Foucault. Aquesta realitat penitenciària té un impacte especial en el cas de les dones. El mateix informe de ROSEP calcula que, de les 4.639 dones preses a l’Estat espanyol, tan sols 556 han comès delictes violents (homicidis, lesions,...). Tanmateix, les discriminacions diàries d’origen patriarcal, existents a la vida d’extramurs, es tradueixen en unes afectacions i desigualtats de tracte més que rellevants en la trajectòria i la supervivència d’una dona presa. Transformar les presons des del feminisme “Hi ha problemes al taller mixt de ioga i la solució és expulsar les dones”, “Les citologies no ens les fa un ginecòleg, sinó un metge de família”. Desenes de denúncies com aquestes, exposades per dones privades de llibertat al mòdul 13 de la macropresó de Zuera (Saragossa), són difoses i compartides més enllà dels murs pel Colectivo de Apoyo a Mujeres Presas en Aragón (CAMPA). Aquest grup de dones no mixt, assembleari i horitzontal fa més de dos anys que intervé per transformar la realitat penitenciària denunciant i sensibilitzant sobre les condicions de vida dins els centres penitenciaris (CP) i acompanyant les dones preses, expreses i les seves famílies en el procés dins i fora de les presons. Segons Justa Fernández, membre del col·lectiu: “La nostra intenció és crear espais que ens permetin traslladar la veu de les preses a l’opinió pública, basant-nos en la seva experiència directa i en coses concretes: des de la mida del llit a quan posen la calefacció o com és el menjar”. “El fet de treure aquestes qüestions a la llum trenca amb una de les condicions de repressió que existeix a les presons, que és la incomunicació i el silenci sobre el que hi ocorre dins”, explica Fernández; “nosaltres volem fer saber tot allò que no apareix als informes oficials”, rebla. El CAMPA es defineix com un col·lectiu feminista i abolicionista: “El feminisme ens permet desestructurar el sistema patriarcal, racista i heterosexista present a les presons, com a la resta de la societat. Ens considerem abolicionistes perquè no creiem en una reforma del sistema penal, sinó en la idea d’autoorganitzar-nos fora de la lògica punitiva i construir alternatives més respectuoses”, comenta l’activista. Tanmateix, considera “important incidir i fer veure a l’opinió pública que les presons no són l’única via per aconseguir una suposada pau social” i que “existeixen altres vies com la justícia restaurativa, que no passen per l’empresonament de les persones”. Des d’aquest col·lectiu, també es denuncia l’estigmatització de rols que es produeix als tallers i en la distribució de tasques dins els CP: “L’accés de les dones a la feina està limitat a la cuina, la neteja, atendre a l’economat... poques dones poden accedir als tallers productius“, explica Fernández. “A les presons de l’Estat espanyol –només n’hi ha tres exclusivament per a dones, a la resta tan sols ocupen un mòdul–, les dones es converteixen en una minoria desatesa i els seus drets son violentats amb més freqüència que els dels homes. Quasi totes les dones amb qui ens comuniquem han experimentat episodis de violència de gènere tant dins com fora de la presó”, conclou. Acompanyar i incidir des de l’experiència Mónica i Vivienne van decidir crear el col·lectiu Cassandra després de la seva experiència com a internes al CP Brians I. “Vam estar aproximadament cinc anys sense veure el carrer i, quan va arribar el moment de poder gaudir de permisos, la Junta de Tractament ens va oferir la possibilitat de pujar al Departament d’Atenció Especialitzada (DAE) per poder fer un seguiment i un tractament del nostre problema amb les drogues”. El DAE del CP Brians I –l’únic departament penitenciari de Catalunya que tracta les addiccions a substàncies estupefaents en dones– té una capacitat limitada de vint recluses, tot i que la meitat de les internes del centre –al voltant de tres-centes– han estat empresonades per il·lícits penals vinculats a les drogues. “Va ser justament en aquest període quan se’ns va ocórrer la idea de crear el col·lectiu”, explica Mónica. “No totes tenim la sort o, simplement, no estem d’acord a passar pel DAE i això fa que moltes no gaudim de contactes, recursos ni coneixements de la realitat que hi ha fora de la presó. El que nosaltres volem és poder donar suport a altres dones que es trobin en aquesta situació a través de la nostra experiència i acompanyar-les, tant dins com fora de la presó”, afirma. El col·lectiu també ofereix xerrades de sensibilització i denúncia, imparteix tallers al mòdul de dones del CP Mas d’Enric (Tarragona), s’encarrega de fer entrades de paquets de roba i manté contacte per carta amb les internes d’aquest centre, del CP Brians I i de Wad-Ras. El que sí que aconsegueix saltar els murs de les presons és el patriarcat. Segons Mónica: “La presó és com una microsocietat i, dins els seus murs, es repeteixen els rols masclistes per tot arreu. Per començar, l’estigma social d’estar a la presó és molt més dur per la dona que per l’home, ja que, als ulls de la societat, hem fallat en tots els papers esperats: com a mares, com a esposes, com a dones de la seva casa o com a treballadores productives”. Vivienne, per altra banda, explica: “Els mòduls de dones són un granet de sorra a les presons, creades per homes en un principi. Els homes poden sortir cada dia al poliesportiu, mentre que nosaltres només un cop per setmana. Tenen les millors feines als tallers productius (i, per tant, les més ben remunerades) i oportunitats de sortir del mòdul per activitats mixtes, que en el nostre cas estan limitades per prejudicis cap a la dona com a única responsable d’una relació sexual. Els vis-a-vis es fan sempre als mòduls d’homes i les dones s’hi han de desplaçar, també els fills i la família. Si el vis-a-vis és a una altra presó, també és la dona la que es mobilitza amb un furgó custodiat per les forces de l’ordre, fet que deixa el missatge subliminal que la dona continua sent qui assisteix i té cura de la relació. Per últim, cal afegir que les xifres de dones empresonades que han patit violència de gènere és alarmant; aquesta seria una representació més que visible dels efectes del patriarcat dins i fora de la presó”.
Mira també: https://directa.cat/veu-de-preses-mes-enlla-dels-murs
This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more