Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Entrevista :: pobles i cultures vs poder i estats
[Reconstruir el Comunal] Història comunal i cooperativisme obrer
08 oct 2016
Entrevista d’Eduardo Muriel a Ivan Miró, sociòleg i cooperativista, soci de La Ciutat Invisible i autor de Les cooperatives obreres de Sants. Autogestió proletària en un barri de Barcelona (1870-1939). Publicada al número 41 de la revista mensual La Marea, setembre de 2016.
la marea fuerza cooperativas.jpg
Cada vegada es rescata més la memòria dels béns comunals que posseïen els municipis a l’Edat Mitjana. Va ser tan fosca aquella època?

No he investigat concretament aquest període històric, però sí que és interessant recuperar les pràctiques de gestió comunal. Sempre s’ha definit, efectivament, l’Edat Mitjana com un període d’obscuritat, de poques llibertats polítiques, d’un monopoli del poder per part de l’Església i els senyors feudals. En canvi, cada vegada més estan emergint investigacions que profunditzen en això, i és interessant veure que hi ha una propietat que no és privada però tampoc estatal, sinó que és comunal. Terres, forges, eines, molins, farineres, fonts d’aigua, drets d’ús sobre terres, el bosc, etc. El que és interessant és recuperar la memòria de l’existència d’aquests béns comuns sobre tot associada també a les institucions polítiques del comú. No hi ha béns comuns sense consells comunals, com els consells oberts, aquí a Catalunya, els concejos a Castella… Per tant, recuperar l’existència dels béns comuns amb les seves institucions de gestió ens pot donar pistes per a la pràctica política d’avui.

Tot això es va perdre durant el segle XVIII.

A l’Estat Espanyol els béns comunals pateixen unes ofensives de forma successiva al llarg de la història. Durant el segle XV ja es donen, o el 1714, amb la conquesta borbònica de Catalunya, que és un moment de retrocés fort dels béns comunals. Encara que és cert que la gran ofensiva contra els béns comunals arriba amb els règims liberals, les desamortitzacions i altres eines de mercantilització i privatització. Així com de destrucció progressiva de les institucions del comú. La mercantilització dels béns comuns es dóna de forma paral·lela a la privatització de les institucions del comú i la consolidació de l’Estat liberal. Això és interessant: l’Estat es consolida a partir de la destrucció de les institucions d’autogovern comunal. És a dir, mercat i Estat arriben de la mà. A vegades es presenten el mercat i l’Estat com a dinàmiques contraposades, però en aquest cas emergeixen conjuntament i de forma, diguem, molt cohesionada.

En la seva anàlisi explica que ambdues iniciatives es toquen en el temps i són diferents expressions del mateix.

Clar, al llarg del segle XIX es donen les grans ofensives contra els béns comuns i a la ciutat l’acumulació de capital genera, en el cas de Catalunya, la industrialització en el tèxtil. Hi ha un moviment de migracions important de pagesos desposseïts que arriben a la ciutat i fan que antics pobles del pla de Barcelona com Sants o Poble Nou, que tenen 5.000 habitants, en pocs anys es converteixin en suburbis proletaris de la gran Barcelona de la indústria tèxtil. Passen a 50.000 habitants durant el segle XIX, unes dades bastant contundents. Aquest procés genera una destrucció dels vincles socials, populars, i crea una nova composició de classe, l’obrera, que és un procés sociològic però també polític. Aquesta classe es constitueix a si mateixa a través de les noves institucions obreres que, trencat l’anterior vincle comunal, creen un altre nou vincle col·lectiu, l’obrer associatiu i cooperatiu. No és una visió lineal i automàtica però penso que el cooperativisme és a l’era industrial o moderna el que allò comunal pot ser a l’Edat Mitjana. Això no implica que haguem de creure en un determinisme i que el comunal no pugui existir en la fase actual. A partir d’aquí es dóna una altra forma d’agregació social, que és l’associacionisme obrer. Les principals lluites a Catalunya durant el segle XIX es donen al voltant del dret a l’associació. Aquest és el gran conflicte de classe a l’època. A partir d’aquí es formen les noves institucions obreres, les associacions de subsistència, les associacions d’oficis, i totes les noves institucions del que s’anomenarà l’economia social de l’època, és a dir, el cooperativisme, el mutualisme, els ateneus…

On apareix el moviment cooperatiu?

El cooperativisme es dissemina on hi ha la nova indústria, on hi ha republicanisme federal i, en el cas de Barcelona, als pobles del pla de Barcelona, que són absorbits. El cooperativisme juga un paper no ja d’autoabastiment alimentari, com en el cas de les cooperatives de consum, sinó també de creació de les identitats populars i obreres dels antics pobles i els suburbis. Els noms dels barris estan molt presents en els noms de les cooperatives. Practiquen l’ajuda mútua, la millora de les condicions de treball, xarxes mutualistes… i a partir d’aquí es van bifurcant cap a formes més sindicals, que es dediquen més a l’àmbit de la producció.

El cas de la CNT és el paradigmàtic.

Però la CNT és molt posterior. Al principi apareixen agrupacions d’obrers molt anteriors. La CNT serà, 30 o 40 anys després, el resultat de la federació de totes aquestes entitats obreres. Abans era la Solidaridad Obrera, que era aquella federació d’associacions. El societarisme és la fase anterior del sindicalisme. No està tan integrada i és més territorialitzada. Tots aquests actors s’aniran configurant, reconfigurant, donant lloc a organitzacions internacionals com l’AIT. Totes les derrotes que aniran patint, com la Setmana Tràgica, les van forçant a crear una eina més forta, la CNT.

Pot el cooperativisme per si mateix posar en escac els monopolis?

Des de les cooperatives de consum defensen que elles són l’escola per a la futura societat. En aquest sentit, aquest debat serà recurrent al llarg dels primers 70 anys del cooperativisme obrer, fins el 1939. Què passa? Que la cooperativa és una eina més del moviment obrer en aquells anys, una eina de rereguarda. Nosaltres diem que segurament la lluita de classes a Catalunya té una eina ofensiva que és el sindicalisme revolucionari, però que el proletariat ha de dotar-se d’eines de rereguarda. La revolució té uns costos també, personals, amb les vagues, els lock-outs… generen uns costos i el proletariat necessita unes eines de suport. El cooperativisme en aquest terreny ha jugat un paper important. El cooperativisme mai serà tan gran com el sindicalisme revolucionari a Catalunya, però qualitativament oferirà solucions complementàries enmig de la lluita de classes, en aquest sentit. Podran millorar la vida de les classes treballadores. Perquè quan fem teories maximalistes a vegades descuidem que a la gent també li agrada resoldre les seves necessitats mentre no es doni la revolució.

Podria posar un exemple pràctic?

En aquest sentit les cooperatives juguen un paper fonamental a Catalunya després de la vaga de La Canadenca, el 1919, justament un any després del congrés de la CNT en el qual es va passar del societarisme al sindicalisme. Amb els sindicats de ram construeix una organització a l’alçada del nou capitalisme industrial, més organitzat. Ja no és el patró individual. La CNT va guanyar La Canadenca, la mare de totes les vagues de l’època. Aquí les cooperatives creixen perquè quan es produeix un lock-out, en el qual els empresaris tanquen per matar l’organització obrera, aquestes ofereixen bons d’ajuda, ofereixen aliments que es pagaran quan acabi tot… Les cooperatives s’arruinen el 1919. La federació de cooperatives tanca, hi ha un esgotament dels recursos del cooperativisme. El que passa és que el seu prestigi a la classe treballadora creix i el cooperativisme creix. Aixecarà edificis propis, farà escoles, biblioteques, cafès, grups culturals, l’esperanto, les excursions, el nudisme, la camaraderia amorosa… Això es produeix al voltant de figures com els ateneus de les cooperatives. Es fa una economia de proximitat. Es dóna un debat entre dos tipus de cooperatives, les individuals i les col·lectives, que ara també seria interessant tractar. Els més socialitzants del cooperativisme comencen a dir: no s’han de repartir excedents a finals d’any entre els socis de manera individual, sinó que s’han de convertir en capitals col·lectius. Anaven a fons d’ensenyament, fons de reserva per a la cooperativa i fons socials per a les caixes de resistència, per a les baixes per malaltia, per a la jubilació…

Una espècie de seguretat social cooperativa.

Sí, i es va donar prèviament a l’Instituto de Seguridad Social. Totes aquestes polítiques autogestionades fan que l’impacte de les cooperatives sigui major. Una cooperativa individual és transformadora fins a cert punt. Una cooperativa col·lectivista ja no persegueix només la cooperació entre els associats, sinó com a sistema d’organització social. Aquest último model és el que anirà guanyant pes en aquella època a Catalunya.

I aquest debat no es dóna avui en dia?

Bé, és obligatori per llei destinar fons a la formació dels socis, però poden ser una eina molt més gran per fer polítiques socials i autogestionades. No ens enganyem, a les cooperatives ens costa molt tirar endavant i també és complicat parlar d’això. A vegades ja costa molt arribar al dia a dia. Però sí que és un debat interessant.

Una conclusió seria que les cooperatives per si soles no podrien fer la revolució.

En els estatuts de moltes als anys 30 es deia que l’objectiu era substituir el capitalisme. El que passa és que és cert que el cooperativisme d’aquella època té els límits que té. A Barcelona hi havia unes 60 cooperatives de consum, amb milers de famílies associades, però el gran salt qualitatiu es dóna amb les col·lectivitzacions el 36.

En aquest moment ja hi ha una massa social organitzada gràcies a tota l’experiència prèvia.

Exacte. Hi ha hagut 70 anys d’aprenentatge obrer amb diferents eines i les cooperatives són la producció de la ciutat, i les col·lectivitzacions són l’apropiació social. L’interessant del cooperativisme de l’època és que està molt lligat a les corrents socialistes, republicanes radicals i llibertàries, que entenen que és una eina de transformació social, global de l’economia i la societat. Aquesta visió a tornat a replantejar-se amb l’arribada de la crisi econòmica.

No obstant això, el propi franquisme va impulsar cooperatives.

Però impulsa el cooperativisme agrari, perquè històricament té una naturalesa molt diferent al cooperativisme obrer, de consum i de producció. La fase del cooperativisme obrer a Catalunya mor el 1939.

Com s’acaba amb un moviment com aquest?

Bàsicament destruint la seva base social. La victòria franquista va suposar la destrucció de la base obrera organitzada. D’altra banda, en comarques catalanes s’expropia el patrimoni cooperatiu. El primer que fan els franquistes al arribar és donar-li la cooperativa a la falange. A Barcelona motles tanquen, ja que els seus socis marxen a l’exili, o estan amagats o a la presó. Algunes cooperatives sobreviuen després de l’apropiació d’algunes cooperatives per part del règim.

Fins quan va durar aquest desert per al cooperativisme?

Viu una restauració a partir de la dècada de 1960, amb la renovació pedagògica, d’ensenyament. Es volen crear escoles catalanes laiques, democràtiques, mixtes. Comença a néixer una nova onada de cooperativisme, amb pares i mestres crítics. El cooperativisme agrari és un altre camp, en el qual l’Església ha tingut el seu paper, és de propietaris. En el cooperativisme obrer tot és de tots, una persona un vot. Al franquisme agrari no li genera contradicció, i a més pateix un problema gran de producció. Igual que el cooperativisme d’habitatge. N’hi ha molt de tall catòlic.

– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

Relacionat:

L’autogovern popular (El comú català) (20/03/16)
El comunal (El comú català) (25/10/15)
Cooperativisme al Port de la Selva: el Pòsit Pescador i la xarxa comunal (08/09/16)
El dret obrer i les institucions del comú (10/05/16)
Les col·lectivitzacions a Barcelona, 1936-39 (I) (10/08/16)
Mira també:
http://reconstruirelcomunal.net/historia-comunal-cooperativisme-obrer
http://reconstruirelcomunal.net

This work is in the public domain

Comentaris

Aureli Gonzato'x stimulations
10 oct 2016
AZIONE.article19_1.jpg
Aurelio.gonzato.11.jpg
Rojava faro do mundo!
Confederalism democratic
otra cara de comunalismo.
Sindicat Terrassa