Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Anàlisi :: pobles i cultures vs poder i estats
[Reconstruir el Comunal] Les col·lectivitzacions a Barcelona, 1936-39 (I)
10 jul 2016
Fragment introductori de Les col·lectivitzacions a Barcelona, 1936-1939, estudi d’Antoni Castells Duran, doctor en Ciències Econòmiques, publicat el 1993 per Hacer Editorial. Sobre l’experiència d’aquest intent aixafat, enmig d’una guerra, de posar sota gestió popular bona part dels recursos econòmics generals. Aquest juliol fa 80 anys que va començar l’aixecament militar que va desembocar en la guerra civil. El llibre sencer queda afegit a la Biblioteca.
col·lectivitzacions 1936 1.jpg
Les col·lectivitzacions a Barcelona, 1936-39 (I)
Motivació i objecte de l’estudi

La derrota que el 19 de juliol de 1936 van sofrir a Barcelona els militars sublevats contra el Govern de la República va donar lloc a l’inici d’una profunda transformació econòmico-social a tot Catalunya. Així mateix, a la resta de zones de l’Estat espanyol en què els rebels van ser derrotats, també es produïren canvis i transformacions econòmico-socials, encara que de diferent intensitat i característiques segons la zona que es tractés –va ser diferent el cas d’Aragó, que el del País Basc o el de Madrid–. Aquest llibre tracta exclusivament de la transformació econòmico-social esdevinguda a Catalunya, que va tenir unes característiques pròpies i específiques, diferents, en gran part si més no, de les que es van donar a d’altres parts de l’Espanya Republicana, la qual cosa va ser motivada, bàsicament, per l’alternativa ideològica predominant dins la classe treballadora catalana –on es trobava el poder de fet, a partir del 19 de juliol–, per una part, i, per una altra, a les diferències que hi havia el 1936 entre l’estructura econòmico-social de Catalunya i la de les altres parts de L’Estat espanyol. Al mateix temps, el gran marge d’independència del poder central que va gaudir Catalunya fins a la segona meitat de 1937, li va permetre desenvolupar el seu projecte amb una gran autonomia.

L’experiència col·lectivista que va tenir lloc a Catalunya, encara que no va poder assolir plenament els seus objectius a nivell global, a causa dels condicionaments i dificultats amb què va haver d’enfrontar-se, constitueix, malgrat tot, una de les transformacions més radicals que s’ha esdevingut al segle XX, que afectà pràcticament tots els aspectes de l’activitat econòmica i social. Al mateix temps, la transformació col·lectivista catalana, que va tractar de portar a la pràctica els principis dels socialisme antiautoritari, constitueix una experiència original, única al món. El seu valor com a model o alternativa econòmico-social s’ha d’emmarcar, alhora, en el període en què va tenir lloc, és a dir, en el període comprès entre la revolució bolxevic el 1917 i l’acabament de la Segona Guerra Mundial el 1945, quan davant la crisi econòmico-social que es va obrir en el si del capitalisme i la incapacitat del propi capitalisme liberal per superar-la, es varen propugnar i es van dur a terme una sèrie d’alternatives econòmico-socials que d’una manera més o menys profunda tractaven de transformar o substituir el capitalisme liberal a fi de poder superar l’esmentada crisi. A més de l’alternativa col·lectivista desenvolupada a Catalunya, s’han de citar, per la seva importància i significació com a alternatives que es van posar en pràctica durant aquest període: el socialisme d’Estat a la Unió Soviètica, l’experiència feixista i nacional-socialista a Itàlia i Alemanya respectivament i la política del New Deal promoguda pel Brain Trust, que el President T. Roosevelt va desenvolupar als EUA.

Totes aquestes alternatives presentaven entre elles diferències importants, però al mateix temps, a excepció de la col·lectivista, tenien totes un important element comú: el d’assignar a l’Estat, en major o menor grau, un considerable increment del seu poder i de les funcions que havia de desenvolupar en el conjunt de l’activitat social en general, i en l’activitat econòmica en particular, donant-li el paper d’ordinador actiu de la vida econòmica, que el capitalisme liberal confiava exclusivament als mecanismes del mercat.

Tot el que s’ha exposat fins aquí posa en evidència l’interès que té l’experiència col·lectivista desenvolupada a Catalunya a partir del 19 de juliol de 1936, tant pel fet de formar part de la història recent de la societat catalana, com per constituir la posada en pràctica –encara que fos de manera parcial i condicionada–, en un país industrialitzat, d’un model o sistema econòmico-social amb unes característiques específiques que el diferencien clarament dels altres models que fins avui han existit o existeixen en les societats industrialitzades. Ara bé, malgrat el seu interès, actualment encara és, després d’haver passat més de 50 anys del seu inici, una experiència poc coneguda, fins i tot entre els que es dediquen a l’estudi de la Història i de l’Economia del nostre país.

La transformació que es va desenvolupar en la societat catalana a partir de juliol de 1936 va abastar, tal com ja s’ha assenyalat, pràcticament tots els aspectes de la realitat política, econòmica i social del país. Ara bé, en aquest llibre es pretén, exclusivament, procedir a l’anàlisi de les transformacions que van tenir lloc a la indústria i als serveis, a Barcelona –ciutat i província–. El fet que no es tractin altres aspectes de la realitat social, com ara el de l’ensenyament, la sanitat, l’administració de justícia, la cultura, les forces armades i del d’ordre públic, etc., ni l’anàlisi d’altres aspectes i sectors de l’activitat econòmica, com el sector agrícola, el sector financer, etc, no és perquè s’infravalori la seva importància, sinó únicament a causa de les limitacions produïdes per l’estat en què es troba la investigació sobre aquest tema i a les imposades per la pròpia extensió del text. La qual cosa no significa, no obstant això, que l’elecció s’hagi fet a l’atzar, ans al contrari, és motivada per dues raons: a) considerar que les transformacions esdevingudes en l’organització, funcionament i desenvolupament de l’activitat productiva en la indústria i els serveis constitueixen, en una societat industrialitzada, un dels aspectes més significatius de la mateixa i b) que la indústria i els serveis constitueixen un dels camps on les transformacions col·lectivistes van assolir un més gran desenvolupament. Per tot això, l’estudi de les transformacions col·lectivistes en la indústria i els serveis té un valor especial per a la comprensió i caracterització de l’alternativa econòmico-social que va representar l’experiència col·lectivista catalana. Quant a la limitació territorial a Barcelona –ciutat i província– és causada, òbviament, pel nivell de concentració existent de la indústria i els serveis.

Per últim, centrar l’objecte de l’estudi a analitzar en què va consistir i què va representar el procés de creació i desenvolupament de les agrupacions o concentracions d’empreses de la indústria i els serveis, està motivat pel fet que l’agrupació en unió de l’empresa col·lectivitzada foren les dues concrecions més importants de l’experiència col·lectivista desenvolupada en la indústria i els serveis de Catalunya, i que l’agrupació, en ser la forma més complexa i elevada d’organització col·lectivista que es va donar a Catalunya, constitueix una realització fonamental per al coneixement de l’experiència col·lectivista i és, al mateix temps, la que pot aportar el nombre més gran d’elements sobre els trets principals de la socialització que pretenia assolir l’alternativa col·lectivista.

Abans de tractar de les agrupacions, s’ha considerat convenient incloure, a continuació, un breu resum de les principals característiques de la societat catalana el 1936, dels pressupostos i posta en marxa de la transformació col·lectivista a Catalunya, dels factors que van limitar el seu desenvolupament i de les seves etapes. Tot això constitueix el marc en què es van crear i desenvolupar les agrupacions. Tanmateix, s’ha dedicat un primer capítol a l’empresa col·lectivitzada, perquè juntament amb l’agrupació constitueixen les dues concrecions més importants de l’experiència col·lectivista.
Antecedents, pressupostos i desenvolupament de la transformació col·lectivista a Catalunya

La societat catalana anterior al 19 de juliol de 1936. Característiques principals

Aspecte econòmic.

A les vigílies de la rebel·lió militar de juliol de 1936, Catalunya era un país amb un alt nivell d’industrialització –el 54% de la població activa estava ocupada en la indústria–. La seva economia es trobava fortament imbricada en la del conjunt de l’Estat Espanyol, V activitat productiva predominant del qual, a diferència de la catalana, era del sector primari –un 52% de la població activa hi treballava–.

Ara bé, malgrat l’important pes específic que en l’economia catalana tenia la indústria, aquesta es trobava constituïda, majoritàriament, per empreses mitjanes i petites que, en general, disposaven d’unes instal—lacions i maquinàries atrassades tecnològicament, envellides físicament, i una bona part en estat de conservació deficient. L’alt nivell d’envelliment i d’obsolescència de la major part de les instal—lacions industrials catalanes, junt amb una estructura empresarial i comercial poc efectiva, feia que els nivells mitjans de productivitat de la indústria fossin baixos i que la seva competitivitat a nivell internacional fos minsa. Cal afegir a tot això, la presència important del capital estranger –anglès, francès, belga, suís, etc.– que controlava gran part de la producció d’alguns sectors bàsics –mineria, producció elèctrica, etc.– i també un alt percentatge de les empreses de més volum i de tecnologia més avançada de les diferents branques industrials.

Al mateix temps, el sector financer català, especialment després de la fallida dels principals bancs del país, era particularment dèbil, amb les conseqüències negatives que tot això comportava per al conjunt de l’economia catalana.

A més a més, cal afegir que la crisi econòmica internacional que va afectar greument el capitalisme existent en aquella època –l’anomenada crisi del 29–, es va fer sentir també a Catalunya, encara que la seva incidència fou menor que la que va tenir a la major part dels països capitalistes d’Europa i Amèrica, motivat principalment pel relatiu aïllament de l’economia espanyola. Els efectes més importants per a l’economia catalana van ser: l’augment de l’atur, –bastant més baix que l’enregistrat en els altres països industrialitzats– especialment entre els treballadors de la indústria, i la disminució de les exportacions, la qual cosa va aguditzar encara més la dependència de l’economia catalana del mercat espanyol.

Així, doncs, el 1936 l’economia catalana, a causa bàsicament d’una sèrie de factors interns (el fet que la burgesia no modernitzés ni posés al dia la indústria, i que no comptés amb l’estructura financera adequada, entre els més importants) damunt els quals va incidir una situació internacional desfavorable –agreujant les seves conseqüències– es trobava en decadència, amb uns nivells baixos d’eficàcia i competitivitat. Es pot afirmar que era el propi model de desenvolupament que havia impulsat la burgesia liberal el que es trobava en decadència, la qual, malgrat les seves particularitats, s’emmarcava en la profunda crisi que per aquells anys patia el capitalisme a escala internacional. L’esmentada crisi del tipus o model de desenvolupament, plantejava en conseqüència, la necessitat urgent de procedir a substituir-lo per un altre que permetés al país la restructuració de la seva activitat econòmica.

Aspecte político-social.

La realitat político-social catalana, en vigílies de la sublevació militar, es caracteritzava per:

1) L’existència d’una burgesia –la classe dominant del país– que després del fracàs dels intents realitzats al s. XIX per transformar l’Estat Espanyol en un estat capitalista modern semblant als que existien a l’Europa Occidental, es limitava, mitjançant la seva representació política, La Lliga Catalana, a practicar un cert catalanisme davant l’Estat centralista i a demanar la utilització de la seva força repressiva davant els treballadors, segons requeria la defensa dels seus interessos i les circumstàncies del moment. Aquesta burgesia, a diferència de les classes i forces conservadores de l’Estat Espanyol, confiava, en general, que la salvaguarda del seus interessos podia dur-se a terme –i fins i tot de la manera més efectiva– sota un règim de democràcia parlamentària, no considerant –amb excepcions– que per aquesta defensa s’hagués de recórrer, forçosament, a règims totalitaris.

2) La forta implantació del republicanisme i del nacionalisme català, mútuament interpenetrats, en el si de les classes mitjanes catalanes –que constituïen un percentatge important de la població–, la representació política de les quals era ostentada majoritàriament per Esquerra Republicana de Catalunya –la primera força política del país–, la qual cosa va conduir aquestes classes mitjanes a un enfrontament obert amb l’Estat centralista i amb les institucions i forces conservadores de l’Estat espanyol. El republicanisme i el nacionalisme van influenciar també alguns sectors de la classe treballadora catalana, tal com es pot comprovar si s’analitza el procés de formació dels dos partits marxistes que hi havia el 1936 a Catalunya. Finalment, cal constatar també, que l’enfrontament del nacionalisme català amb l’Estat centralista, que era el que durant segles havia exercit el poder polític a Catalunya, va contribuir a propagar entre una part de la població un cert antiestatisme genèric, de manera semblant a com l’enfrontament del nacionalisme amb l’exèrcit espanyol, va ajudar a generalitzar l’antimilitarisme dins la societat catalana.

3) La presència d’un moviment obrer fort, lluitador i radicalitzat, dins del qual, amb la decepció que van patir els treballadors davant la incapacitat del règim republicà per millorar la seva situació col·lectiva, va augmentar la influència dels qui defensaven la necessitat que l’esmentat moviment protagonitzés una transformació radical de la societat. Aquest moviment obrer tenia una sèrie de característiques que el diferenciaven clarament de la resta de moviments obrers europeus i americans. Entre les més rellevants cal esmentar les següents:

a) En primer lloc, per la seva importància, destaca la incontestable majoria de què disposava en el si del moviment obrer català una central sindical d’orientació anarquista –la CNT–. Mentre que, gairebé en la totalitat dels països industrialitzats d’Europa i Amèrica el moviment anarquista es trobava, de fet, reduït a l’activitat de petits nuclis de militants amb poca incidència en el moviment obrer, Catalunya n’era l’excepció, perquè comptava amb un moviment llibertari, ampli i lluitador, del qual la CNT, que aglutinava la major part del proletariat català, en formava part.

b) La inexistència en el moviment obrer català d’organitzacions polítiques i sindicals socialdemòcrates, que, ben al contrari, comptaven amb una força important en la majoria de països industrialitzats.

c) La reduïda incidència de les organitzacions marxistes no socialdemòcrates en el moviment obrer català, més la particularitat de l’existència en aquest àmbit polític junt a un partit –el PSUC1– adherit a la III Internacional, d’un altre partit –el POUM– d’orientació marxista revolucionària, que mantenia una posició crítica davant la III Internacional i que tenia una incidència real, per bé que reduïda, en el moviment obrer, la qual cosa en la dècada dels trenta era una excepció.

Cal conèixer la realitat econòmica i político-social de la societat catalana el juliol de 1936 per poder comprendre el perquè de la resposta que es va produir en l’esmentada societat contra la sublevació militar i sobretot el perquè del procés revolucionari i les seves característiques, que es va començar després de la derrota de la sublevació. Encara que la sublevació militar i la seva desfeta van poder contribuir a crear l’ocasió perquè comencés el procés revolucionari, això no vol dir, ni de bon tros, que en fossin la causa –així ho evidencia, també, el desigual desenvolupament dels esdeveniments posteriors a la derrota de la sublevació, en els diferents llocs d’Espanya on va tenir lloc–, ans les causes i raons del procés revolucionari que va començar a partir del juliol de 1936, i les seves particularitats es troben en les pròpies característiques econòmiques, socials i polítiques de la societat catalana del 1936. En destacarem, per la seva importància, la crisi del model de desenvolupament econòmic impulsat per la burgesia catalana, la influència important del republicanisme i del nacionalisme en les classes mitges que les enfrontava a l’Estat espanyol i el predomini de l’anarquisme i anarco-sindicalisme en el moviment obrer català.

Inici i desenvolupament del procés de transformació col·lectivista

La transformació col·lectivista: els seus pressupostos i posada en marxa.

Derrotada la rebel—·lió militar a Barcelona i a la resta de Catalunya, els treballadors –els manuals en particular– que havien jugat un paper important en l’obtenció de la victòria contra els sublevats i que en ensorrar-se l’aparell de l’Estat i desintegrar-se el seu poder –motivat bàsicament per la desfeta del seu pilar bàsic: l’exèrcit– foren els qui van obtenir la victòria política2, van iniciar una àmplia i profunda transformació revolucionària de la societat catalana.

La transformació revolucionària iniciada a partir del 19 de juliol, es basava en els plantejaments anarquistes i anarco-sindicalistes de la CNT-FAI, perquè aquesta organització era la que tenia una influència majoritària entre els treballadors –els protagonistes de la victòria–. El contingut bàsic de l’alternativa o projecte social que pretenia dur a la pràctica l’esmentada transformació pot resumir-se, en la construcció d’una societat que tenia com a objectiu social prioritari, la consecució d’un desenvolupament global i igualitari en el seu conjunt, i de cada un dels individus que la formen en particular. Global perquè pretenia abastar el conjunt de les necessitats i aspiracions de l’home, tant de tipus econòmic com de tipus espiritual i les que fan referència al benestar i desenvolupament corporal; i igualitari perquè havia de beneficiar a tots en la mateixa mesura. Per aconseguir aquest objectiu es considerava indispensable l’abolició de la propietat privada dels mitjans de producció i de l’Estat i l’establiment de la propietat col·lectiva i d’un nou tipus de poder, basat en l’exercici de la democràcia directa a partir dels centres de treball i habitació, passant pels successius nivells de coordinació sectorial i territorial fins abastar el conjunt de la societat.

Aquest projecte econòmico-social, que es trobava en la base de les transformacions revolucionàries que van començar el juliol de 1936, constituïa una clara i radical alternativa a l’estructuració capitalista de la societat catalana que hi havia en aquelles dates, i s’inscrivia, a la vegada, entre les alternatives que tractaven de reemplaçar o modificar l’organització capitalista anterior a la guerra de 1914-1918, que es trobava en crisi.

Pel. que fa a les transformacions que es donaren a la indústria i als serveis, els treballadors, en reprendre l’activitat productiva després del 19 de juliol, van procedir de seguida per pròpia iniciativa –els dies i setmanes següents– a la posada en marxa del procés col·lectivitzador. Van assumir directament el control i la direcció de la majoria de les empreses, i cal esmentar que tot això ho van fer de manera espontània3.

Cal precisar que quan es remarca que la posada en pràctica de la col·lectivització-socialització de la indústria i els serveis va ser causada per l’actuació espontània dels treballadors, no es vol dir, ni que de repent, per generació espontània, els treballadors tinguessin aquesta idea i la posessin en pràctica, ans al contrari, el que va possibilitar que els treballadors comencessin aquesta transformació, sense directrius ni consignes, va ser precisament que durant un llarg període de temps –des dels anys 1868-1870– s’havia fet una gran tasca de formació i propaganda de les idees llibertàries mitjançant ateneus, sindicats, cooperatives, etc.; ni tampoc vol dir que els treballadors no tinguessin organització o que la seva actuació es desenvolupés al marge de tota organització, perquè precisament en la majoria dels casos la iniciativa va sortir de les organitzacions sindicals –en general de la CNT– a nivell de fàbrica o ram.

El caràcter espontani de la col·lectivització-socialització vol dir que no es va dur a terme seguint les consignes, instruccions o directrius d’algun òrgan de direcció central de l’Estat o d’algun partit o sindicat4, sinó a partir de la decisió dels propis treballadors, que mitjançant les seves organitzacions de fàbrica i ram van posar en pràctica les idees i concepcions que tenien de la manera d’organitzar i

funcionar la societat en general i l’activitat econòmica en particular; gran part d’aquestes idees eren fruit de la propaganda i formació llibertària desenvolupades durant anys.

Factors limitadors i desenvolupament de la col·lectivització-socialització.

El desenvolupament de l’experiència col·lectivista catalana es va veure limitat i condicionat per una sèrie de factors externs i interns a la societat catalana, Els més importants són. els següents:

Factors externs: a) L’existència de la guerra, que va condicionar el funcionament de la societat en general, i de l’activitat econòmica en particular, al mateix temps que va provocar la partició en dos del mercat espanyol, amb qui es trobava estretament vinculada l’economia catalana; b) L’animadversió internacional de les classes posseïdores i dirigents, que exerciren diferents pressions –econòmiques, polítiques, militars, etc.– per fer fracassar l’experiència col·lectivista, pressions a les quals, a més, no s’hi oposà l’ampli moviment de suport i solidaritat internacional dels treballadors que feia falta per contrarestar-les –en part al menys– al comptar amb escassa influència en el moviment obrer internacional els grups o organitzacions que compartien els plantejaments de l’alternativa col·lectivista catalana; c) El boicot del Govern de la República, que va procurar primer frenar i després fer retrocedir i eliminar, tant com es pogués, les realitzacions col·lectivistes a Catalunya.

Factors interns: a) L’existència de sectors socials, que en conjunt constituïen una base social important –quantitativament i qualitativament–, que encara que es posessin en contra de la sublevació militar, s’oposaven a l’alternativa col·lectivista, o perquè defensaven la propietat privada dels mitjans de producció, o perquè defensaven la seva propietat estatal . Aquesta oposició fou canalitzada i defensada per ERC, ACR, UR, PSUC i UGT; b) A l’oposició de caràcter ideològic –exposada a l’apartat a)– s’unia una oposició de caràcter polític, reforçant-la, defensada per les mateixes organitzacions, que sustentava la posició que per guanyar la guerra calia mantenir el tipus de relacions econòmico-socials que hi havia abans del 19 de juliol i constituir, a partir d’aquesta base, una aliança interclassista antifeixista davant la posició contrària que per guanyar la guerra calia dur a terme les transformacions revolucionàries que exigien els interessos dels treballadors, i que defensaven la CNT, la FAI i el POUM; c) La renúncia dels òrgans dirigents de la CNT i de la FAI d’intentar portar a la pràctica, globalment, els plantejaments i alternatives que durant anys havien propagat entre els treballadors, renúncia que es va iniciar molt aviat5 i els va portar al progressiu abandonament dels seus pressupostos i principis; d) Que les organitzacions, de la CNT o influenciades pels seus principis, a nivell d’empresa i ram, generalment, encara que procuraven dur a terme la col·lectivització en el seu àmbit respectiu, no van intentar influir en la resolució de la problemàtica general, que la van deixar en mans de les direccions dels partits i sindicats, la qual cosa, portà conseqüències nefastes per a la col·lectivització-socialització, i més si tenim en compte la renúncia de la CNT-FAI.

Degut, per una part, a que la col·lectivització-socialització constituïa un procés que s’havia iniciat amb la confiscació i col·lectivització de les empreses, i que havia d’anar avançant –i així va passar parcialment– en la coordinació de l’activitat econòmica de baix a dalt, fins assolir la plena socialització de la riquesa i, per una altra part, a causa també i d’una manera molt decisiva a l’enfrontament i correlació de forces existents en cada moment entre col·lectivistes i anticol·lectivistes, el desenvolupament del procés de col·lectivització-socialització va evolucionar en el temps6. S’hi poden distingir quatre etapes:

En la primera etapa –juliol a octubre 1936–, es va posar en marxa l’economia col·lectivista de signe llibertari, i va ser el període en què es van realitzar la majoria de les col·lectivitzacions d’empreses, i també quan s’inicià la constitució de bona part de les agrupacions. Es va desenvolupar sense entrebancs l’autogestió obrera, encara que els partits i sindicats ja van començar la formació d’organismes que, en el futur, la limitarien i la desvirtuarien.

La segona etapa –octubre 1936 a maig 1937–, es va iniciar amb la promulgació, el 24 d’octubre, del Decret de col·lectivitzacions i Control Obrer, redactat i aprovat per totes les organitzacions polítiques i sindicals antifeixistes –va constituir una solució de compromís–. Malgrat tot, la seva acceptació, a la pràctica, va ser parcial, i cadascú el va interpretar a la seva manera i se’n va prescindir en nombroses ocasions. En aquesta etapa, amb el predomini polític en mans dels col·lectivistes, va continuar el desenvolupament del procés de col·lectivització-socialització. Es va avançar en la concentració i coordinació de la nova economia i es va legalitzar part de les conquestes col·lectivistes però, al mateix temps, també va anar augmentant la força política dels anticol·lectivistes i la influència de l’Estat. Tot això provocava una contradicció que només podia conduir a un enfrontament directe tal com efectivament va passar els primers dies de maig de 1937.

La tercera etapa –maig 1937 a febrer 1938–, va començar amb els «Fets de maig», és a dir, amb l’enfrontament armat a Barcelona i a d’altres poblacions catalanes entre els qui impulsaven les transformacions revolucionàries i els qui s’hi oposaven, que va acabar amb la victòria política dels últims. Durant aquesta etapa en què es va reprimir el POUM i que la CNT-FAI perdé el seu predomini en l’àmbit polític, es va produir un augment del control estatal i del de les burocràcies sindicals en detriment de l’autogestió obrera, i els col·lectivistes passaren a la defensiva. Des dels llocs de treball presentaren una forta resistència als intents d’acabar amb l’experiència iniciada cl juliol de 1936. En la quarta etapa –febrer 1938 a gener 1939–, eliminat el POUM i havent abandonat, en la pràctica, els òrgans dirigents de la CNT-FAI els principis llibertaris en general i la defensa de l’autogestió obrera en particular7, es van duplicar els atacs a les col·lectivitzacions, es va desenvolupar una política d’estatitzacions i reprivatitzacions i, no obstant això, no es va aconseguir la seva eliminació total, com ho prova la supervivència de nombroses empreses col·lectivitzades i agrupacions fins la seva supressió per les tropes de Franco.

NOTES

1 La constitució del PSUC va tenir lloc pocs dies després del 19 de juliol de 1936, concretament el 21 de juliol.

2 Entre d’altres coses, ho demostra l’entrevista que Companys va tenir amb els dirigents de la CNT-FAI perquè es fessin càrrec del Govern de la Generalitat i el fracàs posterior de l’intent de constituir un govern al marge de la CNT, el dos d’agost de 1936.

3 En el propi preàmbul del Decret de Col·lectivitzacions es reconeix que la reacció popular davant la sublevació ha provocat una gran transformació econòmico-social, que els treballadors s’han incautat d’empreses i que tot això, afirma, cal recollir-ho i orientar-ho.

4 Fins i tot els primers comunicats de la FAI i de la CNT els dies 26 i 28 de juliol, es limitaven a fer una crida a la lluita contra el feixisme el primer i ordenar la represa del treball el segon, quan ja, el 21 de juliol, els treballadors havien dut a terme algunes confiscacions.

5 L’inici de la renúncia, ja es troba en la participació -indispensable en aquells moments- de la CNT-FAI en la creació del Consell d’Economia, l’onze d’agost de 1936, amb la qual cosa renunciava a que el procés de col·lectivització-socialització pogués acabar el seu desenvolupament, i amb la seva participació en el Govern, de la Generalitat, el 26 de setembre de 1936.

6 La diferent correlació de forces entre col·lectivistes i anticol·lectivistes va donar lloc també a un desenvolupament desigual de la col·lectivització-socialització, segons rams i localitats.

7 En el pacte UGT-CNT del 18 de març de 1938, la CNT va acceptar plenament i de forma oficial l’estatització de l’economia.

– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

Relacionat:

El dret obrer i les institucions del comú (09/05/16)
Comunes pageses i cooperatives (26/09/15)
El municipalisme llibertari (05/09/15)
Economia social, cooperativa i comunal a Rojava (21/06/15)
Mira també:
http://reconstruirelcomunal.net/collectivitzacions-barcelona-1936-39-i/

This work is in the public domain

Comentaris

En la lengua colonial
10 jul 2016
(desde el extranjero o exterior de Katalunia, no sabiendo vuestra lengua natural, os escribo en esta impuesta con la violencia típica castellana, con su clásica brutalidad genocida y saqueadora; saqueadora además, de culturas, cuando consigue destruirlas; pero bueno, ahora se queda también como herramienta inter-nacional; hasta los indios renegados saboteadores de indymedias la utilizan, sean ellos estalinistas u otra aberración “de izquierdas”; aquí arriba sabemos de esto; por desgracia)

xxxx

Era para deciros que también en EUSKAL HERRIA trabajamos sobre el AUZOLAN (trabajo de barrio), casi en la misma línea del CONFEDERALISMO DEMOCRATICO del PKK, a pesar de que – visto el nivel teórico, ideológico y político de muchos camaradas “de izquierdas” y "vascos" - aquí también se cometen muchos errores.
No solo.
Se tiene niveles teóricos bastante pobres, como lo que han permitido el desmantelamiento y absorción de la gran experiencia KAS, de nivel parecido a lo que los (las, claro) camaradas curdas están logrando ahora en Kobane y en todo ese herrialde, o cantón.
Después de más de 20 años del desmantelamiento del ENAM, ahora tenemos nuevas posibilidades.

GLOBALES, además!

Bueno, veo que la lucha realmente democrática, y no solo votocrática como dice el Raveli, sigue.
En Katalunia y en la Rojava.
Cada uno a su manera.
En EH despertaremos (se espera) otra vez; después de la degradación socialdemócrata actual, que desde luego no va a terminar muy pronto: un precio muy alto se nos hace pagar, al socialismo o comunismo real independentista.
Bla bla blas a parte.
Sindicat Terrassa