Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Anàlisi :: pobles i cultures vs poder i estats
El Kurdistan amb Catalunya (I - Bakur). Idees-força del Confederalisme Democràtic de cara a construir una força revolucionària a Catalunya
per grupreflexioautonomia.org	08 mar 2016
“(…) com podríem alçar el vol cap a l’univers d’allò que anomenem la “vida lliure”, basat en la integració dels sentits, per a que la vida torni a ser colmada amb les nostres utopies i la seva màgia, que són aspectes expulsats i aniquilats en la vida moderna capitalista, sota l’absoluta hegemonia de les estructures materials.” “(…) els motllos de la vida moderna capitalista treuen tot el sentit a la vida, són un intent de defugir la mort, degut a que aquests motllos han acabat amb tot lo sagrat, portant-nos a una era de constant mort i dia del Judici final, arrancant a la vida tots els seus aspectes màgics, conmovedors i poètics.” Abdu­llah Öcalan1
Introducció L’ob­jec­tiu d’a­quest text és el de con­tri­buir al des­ple­ga­ment de la vida lliure, de la vida autò­noma i comu­nal, per a recu­pe­rar les pràc­ti­ques i nar­ra­ti­ves que ens aju­din a cons­truir a Cata­lu­nya i arreu una força revo­lu­ci­o­nà­ria capaç de posar fi al sis­tema injust i inde­sit­ja­ble sota el qual vivim i de donar peu a la cre­a­ti­vi­tat de les for­mes de vida no sot­me­ses a aquest. Com diuen les com­pa­nyes kur­des, la millor forma de soli­da­ri­tat amb la seva lluita es cons­truint un movi­ment revo­lu­ci­o­nari a Europa, i aquest text pre­tén res­pon­dre a aquesta sol·lici­tud. Per això, basant-nos en la nos­tra expe­ri­èn­cia a Cata­lu­nya i al Kur­dis­tan, farem una anà­lisi de la lluita kurda a la regió del Kur­dis­tan ano­me­nada Bakur (“nord” en kurd), situ­ada dins les fron­te­res de l’Es­tat turc, dels seus punts forts i febles, mit­jan­çant la qual puguem fer auto­crí­tica de les dife­rents ini­ci­a­ti­ves, pro­jec­tes i movi­ments que estem desen­vo­lu­pant a Cata­lu­nya. Cre­iem que tenim molt a apren­dre d’a­quest movi­ment, dels seus 40 anys d’his­tò­ria de pra­xis revo­lu­ci­o­nà­ria, que ens pot ser real­ment útil per donar res­posta a mol­tes man­can­ces i pro­ble­mà­ti­ques que patim a les llui­tes que es desen­vo­lu­pen a Cata­lu­nya que impe­dei­xen que puguem esde­ve­nir una força capaç de pro­po­sar real­ment una altra forma de viure i orga­nit­zar-se alter­na­tiva al sis­tema impe­rant. Cal asse­nya­lar, a més, que les refle­xi­ons que en aquest text plan­te­gem s’han nodrit també dels debats que d’ençà que vam tor­nar hem rea­lit­zat amb nom­bro­ses com­pa­nyes que tre­ba­llen colze a colze amb nosal­tres, i que per tant prové de quel­com més gran que les idees de dues per­so­nes. Per sim­pli­fi­car el text, uti­lit­zem sovint el terme “sis­tema”. Quan par­lem de sis­tema, ens estem refe­rint a l’es­truc­tura social hege­mò­nica del món on vivim, basada en jerar­quies i con­cen­tra­ció del poder en poques mans, en acu­mu­la­ció dels recur­sos pro­duc­tius en les clas­ses altes i els paï­sos del nord, i des­pos­ses­sió i espoli de les clas­ses bai­xes i els paï­sos del sud. Par­lem que uns pocs deci­dei­xen per tota la majo­ria. Par­lem d’un món en el que hem de donar per assu­mi­des les coses tal com són, tal com eren des que vam néi­xer, i en el qual sor­tir de la norma implica rebuig, pres­sió o mort social. Per sis­tema ens refe­rim a sis­tema capi­ta­lista, a sis­tema d’Es­tats-naci­ons, a sis­tema patri­ar­cal, a statu-quo. Per sis­tema ens refe­rim també a nosal­tres matei­xes, als valors indi­vi­du­a­lis­tes i com­pe­ti­tius pels quals ens regim, al sis­tema que por­tem dins i que repro­duïm en les nos­tres acti­tuds, fei­nes, pràc­ti­ques, rela­ci­ons, etc. Context: enmig de les clavegueres del sistema sorgeix la tercera via kurda2 L’O­ri­ent Mitjà. Ter­ri­tori poblat per àrabs, turcs, per­ses, kurds, arme­nis, assi­ris, jueus, etc., una potent diver­si­tat cul­tu­ral i reli­gi­osa que ha sobre­vis­cut els embats del «pro­grés». Al mateix temps, es tracta d’un ter­ri­tori d’alt valor geo­es­tra­tè­gic per la seva situ­a­ció entre Europa, Àsia i Africa, i per tenir les reser­ves de petroli més impor­tants del pla­neta. En el sis­tema en què vivim, basat en el con­sum crei­xent de recur­sos, així com la com­pe­ti­ció, espoli i acu­mu­la­ció dels matei­xos en poques mans, aquesta riquesa i valor ha supo­sat un con­tinu anar i venir de guer­res. En els dar­rers anys, nom­bro­sos con­flic­tes hi han estat ins­ti­gats per part de les potèn­cies lide­ra­des per Estats Units, d’una banda, i per Rús­sia-Xina, de l’al­tra, en la seva guerra pel con­trol de la zona i dels seus recur­sos. A la trin­xada pobla­ció local se li han pre­sen­tat dos grans tipus d’op­ci­ons apa­rent­ment con­tra­po­sats, però que en el fons aca­ba­ven supo­sant tant l’un com l’al­tre la guerra i la sub­mis­sió al sis­tema que la pro­voca. D’una banda, la pri­mera opció és atan­sar-se ober­ta­ment a les grans potèn­cies. De l’al­tre, ali­men­ta­des per l’odi a occi­dent i a la seva colo­nit­za­ció, sor­gei­xen les vies del fona­men­ta­lisme. Con­trà­ri­a­ment al que podria sem­blar, aques­tes sego­nes vies també són ins­ti­ga­des des de la pugna pel con­trol de la zona per part de les grans potèn­cies (Estats Units i Europa, Rús­sia i Xina), així com des del com­plex entra­mat de pug­nes de les potèn­cies regi­o­nals (Tur­quia, Arà­bia Sau­dita, Iran, Israel…). Quan una potèn­cia o grup de potèn­cies con­trola molt una zona, les potèn­cies con­trà­ries hi afa­vo­rei­xen el fona­men­ta­lisme i els con­flic­tes ètnics per a deses­ta­bi­lit­zar-la i obrir-hi pos­si­bi­li­tats de més con­trol per part seva. En aquest joc maca­bre, el resul­tat sem­pre acaba sent la deses­ta­bi­lit­za­ció de la zona, és a dir, la guerra i la bar­bà­rie. Be, sem­pre no. Exis­teix una ter­cera via, quan el poble s’or­ga­nitza per auto­de­fen­sar-se del joc maca­bre de les elits. I l’in­tent més potent d’això, amb dife­rèn­cia, té com a epi­cen­tre la cul­tura kurda. Sent una ètnia espe­ci­al­ment comu­ni­tà­ria i dis­persa, els kurds han rebut de totes ban­des, com a mino­ria ètnica als dife­rents Estats on ha que­dat con­fi­nada la mun­ta­nyosa terra on viuen. Al mateix temps, tan­ma­teix, han anat desen­vo­lu­pant una pro­funda cul­tura de resis­tèn­cia vers les estruc­tu­res esta­tals i la seva repres­sió homo­ge­ne­ït­za­dora, a mesura que aques­tes avan­ça­ven. Això ha per­mès que per­vis­qui la seva cul­tura for­ta­ment comu­na­lista, i que d’una forma molt àmplia tin­guin clar que l’Es­tat, el Capi­ta­lisme i el Patri­ar­cat tenen un ori­gen comú i cons­ti­tu­ei­xen un sis­tema d’or­ga­nit­za­ció social que aboca a l’a­bisme les seves comu­ni­tats, la seva cul­tura i la natura que l’a­cull. El pal de paller d’a­questa ter­cera via ha estat el PKK, una orga­nit­za­ció nas­cuda el 1978 amb l’ob­jec­tiu d’a­lli­be­rar el poble kurd. Ser­vint-se dels prin­ci­pis de la clàs­sica teo­ria mar­xista-leni­nista, bus­cava acon­se­guir-ho a tra­vés de la cons­truc­ció d’un Estat Soci­a­lista kurd. Des­prés d’un llarg i con­vuls perí­ode de for­ma­ció, però, la orga­nit­za­ció s’a­donà que els seus nom­bro­sos pro­ble­mes interns i externs (llui­tes intes­ti­nes, con­flic­tes armats estan­cats…) pro­ve­nien d’es­tar uti­lit­zant un para­digma erroni. El 1993 ence­ta­ren, des­prés de decla­rar un alto al foc uni­la­te­ral, un perí­ode d’au­to­crí­tica, refle­xió i for­mu­la­ció d’un nou para­digma que s’a­jus­tés als seus objec­tius. En aquest perí­ode, que durà més de deu anys, dues veus tin­gue­ren espe­cial impor­tàn­cia dins el PKK: el movi­ment de dones, que posà sobre la taula la impor­tàn­cia del Patri­ar­cat dins l’a­pa­rell opres­sor al qual volien fer front, i la del pre­si­dent del PKK Abdu­llah Öcalan, que va fer una tasca d’a­nà­lisi a fons de l’ex­pe­ri­èn­cia revo­lu­ci­o­nà­ria fins lla­vors, de recerca his­tò­rica i polí­tica, i de for­mu­la­ció del nou para­digma ano­me­nat Con­fe­de­ra­lisme Demo­crà­tic, on tin­gue­ren espe­cial influ­èn­cia les idees del pen­sa­dor lli­ber­tari ame­ricà Mur­ray Bookc­hin2. La idea d’Es­tat-Nació kurd fou rebut­jada, doncs per ser cons­truït neces­si­tava la homo­ge­ne­ït­za­ció de la pobla­ció, fet que impli­cava repres­sió a les mino­ries, i per tant com­por­tava els matei­xos pro­ble­mes dels quals volien fugir. Així, enfront de la visió d’una soci­e­tat cons­tru­ïda de forma cen­tra­lit­zada (ja fos des de l’Es­tat o des d’una van­guàr­dia revo­lu­ci­o­nà­ria) calia desen­vo­lu­par un model de soci­e­tat des­cen­tra­lit­zada, auto­crons­tru­ïda, on cada part d’a­questa s’or­ga­nit­zés per sí mateixa i s’u­nís a tra­vés d’una con­fe­de­ra­ció de comu­ni­tats. El Con­fe­de­ra­lisme Demo­crà­tic es tracta, a més, d’un model que va més enllà dels interes­sos de l’èt­nia kurda per pro­po­sar una solu­ció de fons de paci­fi­ca­ció de l’O­ri­ent Mitjà i de cons­truc­ció d’un món on la diver­si­tat sigui una riquesa i no un pro­blema. La nostra experiència Som dues per­so­nes amb tra­jec­tò­ries dife­rents, però con­vic­ci­ons sem­blants. Des­con­ten­tes amb el model de vida que se’ns imposa, sen­si­bles davant el pati­ment i les injus­tí­cies que aquesta vida suposa arreu del pla­neta, hem bus­cat res­pos­tes i hem estat influ­ï­des per dife­rents expe­ri­èn­cies, idees i veus, com ara l’a­nar­quisme a Cata­lu­nya de prin­ci­pis de s. XX, la pro­posta de la Demo­crà­cia Inclu­si­va3, la del Muni­ci­pa­lisme Lli­ber­tari, els nos­tres expe­ri­ments de vida comu­ni­tà­ria i tre­ball col·lec­tiu per l’au­to­no­mia… És així com hem arri­bat a dues àmplies con­clu­si­ons: les nos­tres cri­sis inter­nes i soci­als tenen com ori­gen estruc­tu­ral el fet que uns pocs, però molt orga­nit­zats, deci­dei­xen per tota la resta, pri­vant-nos de la pos­si­bi­li­tat de res­pon­dre a la pre­gunta «com volem viure la vida?» per nosal­tres matei­xes. en la nos­tra quo­ti­di­a­ni­tat seguim repro­duint inèr­cies de com­pe­ti­ció, ego­isme indi­vi­du­a­lista, etc. que difi­cul­ten poder orga­nit­zar-nos per res­pon­dre con­jun­ta­ment aquesta pre­gunta. Fruit d’això, ja fa uns anys que, defu­gint el der­ro­tisme impe­rant, inten­tem cons­truir, des de l’àm­bit local però mirant glo­bal­ment, un altre model de vida, apos­tant per la cre­a­ció d’au­to­no­mies regi­o­nals (i comu­ni­tats en sen­tit ampli) en con­fron­ta­ció amb l’or­dre esta­blert. Front al para­digma de frag­men­ta­ció pro­mo­gut pel sis­tema actual (famí­lia, oci, tre­ball, lluita, natura… cada dimen­sió de la vida com­par­ti­men­tada, sepa­rada de la resta), bus­quem inte­grar les dife­rents ves­sants de la vida i la lluita, posant al cen­tre la idea de comu­ni­tat i d’au­to­no­mia. Així podem fer que es retro-ali­men­tin els pro­ces­sos d’a­lli­be­rar-nos de les depen­dèn­cies del sis­tema i de llui­tar per can­viar-lo. Som par­ti­da­ris, a més, de defu­gir el nar­ci­cisme revo­lu­ci­o­nari que ens fa cen­trar-nos en el que ens dife­ren­cia dels altres en comp­tes del que ens uneix, i per tant bus­quem con­nec­tar-nos entre els dife­rents pro­jec­tes que llui­ten en la mateixa línia. Aquesta és la pers­pec­tiva que ens ha empès a anar a Bakur, on fa anys que s’hi desen­vo­lupa un movi­ment que adopta aquesta posi­ció radi­cal i alhora ha sabut con­nec­tar amb una gran majo­ria de la pobla­ció, i que ens mou ara a tras­lla­dar les refle­xi­ons que aquesta expe­ri­èn­cia ens ha ins­pi­rat. Tro­bà­vem interes­sant comen­çar visi­tant el movi­ment a Bakur enlloc de Rojava per­què la situ­a­ció és més simi­lar a la que patim a Cata­lu­nya, al tenir un Estat omni­pre­sent que tracta per tots els mit­jans d’im­pe­dir que ens puguem orga­nit­zar. També ens sem­blava impor­tant per­què el PKK i el movi­ment té el seu ori­gen en aquesta regió. Des que el vam des­co­brir ens ha sem­blat un refe­rent i hem deci­dit anar-hi per apren­dre’n direc­ta­ment i esta­blir-hi vin­cles. No obs­tant això, cal dir que les difi­cul­tats que hem tro­bat no han estat pas poques: no hem sabut tro­bar gai­res ponts a dis­po­si­ció entre els movi­ments de Cata­lu­nya i els del Kur­dis­tan; ben poca gent sap anglès i nosal­tres tot just comen­çà­vem a xam­pur­re­jar la llen­gua kurda; va cal­dre un perí­ode d’a­dap­ta­ció a un con­text ben dife­rent, amb un clima de guerra de baixa inten­si­tat, etc. A la vegada, però, l’e­norme hos­pi­ta­li­tat kurda i la volun­tat de fer vin­cles entre llui­tes ha jugat al nos­tre favor i el viatge ha estat una expe­ri­èn­cia molt enri­qui­dora, de la qual hem tret molta ins­pi­ra­ció. Crítica i autocrítica Aquesta és la pri­mera idea a res­sal­tar del movi­ment kurd, des­crita per la seva gent com «la font de la nos­tra força». Accep­tar que estem mala­ment no ens ha de por­tar al der­ro­tisme, sinó a la volun­tat de millora, d’a­pren­dre. Així, si ens pre­dis­po­sem a replan­te­jar-nos, a expo­sar-nos al canvi, a no donar res per des­comp­tat, el pro­cés revo­lu­ci­o­nari esdevé un pro­cés de pro­var, expe­ri­men­tar, equi­vo­car-se, rec­ti­fi­car… i, de retruc, evi­tem caure en dog­mes o idees ina­mo­vi­bles. Per aquí també va el «cami­nar pre­gun­tando» del zapa­tisme, un altre movi­ment que no per coin­ci­dèn­cia és pun­ter pel que fa a cons­truir altres mons. Dit així podria sem­blar fàcil, però el cas és que la crí­tica i l’au­to­crí­tica són capa­ci­tats que no s’en­se­nyen a les esco­les, entre altres coses per­què el sis­tema actual en va ben fal­tat. Enfront d’això, el movi­ment kurd s’ha pres molt seri­o­sa­ment la neces­si­tat d’a­pren­dre-les i prac­ti­car-les, i ha desen­vo­lu­pat i arre­lat dins seu una meto­do­lo­gia de cer­cles de crí­tica i auto­crí­tica. Aquesta dinà­mica és rea­lit­zada quo­ti­di­a­na­ment, per part de qual­se­vol agru­pa­ció o sub-part del movi­ment (des dels pro­fes­sors de les esco­les fins les guer­ri­lles), en aca­bar qual­se­vol acti­vi­tat o perí­ode. Tot i que hi ha vari­a­ci­ons segons el con­text, bàsi­ca­ment con­sis­teix en: una per una, les per­so­nes par­ti­ci­pants s’ai­xe­quen i fan auto­crí­tica de la seva acti­tud i acci­ons durant el perí­ode i, abans de pas­sar a la següent per­sona, reben també les apor­ta­ci­ons crí­ti­ques cons­truc­ti­ves per part de les seves com­pa­nyes, evi­tant entrar en dinà­mi­ques de rèpli­ques i con­trar­rè­pli­ques (on sol sor­gir l’ego i per­dre’s el clima de millora per­so­nal). Aquí l’ad­jec­tiu «cons­truc­tiu» és molt impor­tant, i fa refe­rèn­cia al fet de con­nec­tar la crí­tica amb com el sis­tema afecta el nos­tre fer i a les pro­pos­tes de com millo­rar la nos­tra acti­tud. A més, aquesta pràc­tica va més enllà d’a­llò per­so­nal i queda en molts casos trans­crita per tal de bene­fi­ciar tot el movi­ment, de manera que algu­nes per­so­nes que el lide­ren, com Öcalan, han pogut fer estu­dis dels patrons psi­co­lò­gics que s’hi repe­tei­xen i que es tro­ben al dar­rera de molts dels con­flic­tes que l’a­fec­ten, així com les mane­res de millo­rar la forma d’a­bor­dar-los. La cen­tra­li­tat d’a­quest tema en el movi­ment kurd per­met enten­dre millor com va ser capaç d’a­do­nar-se als anys 90 que no s’es­ta­ven fent bé algu­nes coses i que calia un perí­ode de replan­teig, que final­ment va per­me­tre aban­do­nar l’an­tic para­digma mar­xista de l’Es­tat-Nació soci­a­lista kurd, per adop­tar un para­digma radi­cal­ment dife­rent com és el Con­fe­de­ra­lisme Demo­crà­tic. Aquesta pre­dis­po­si­ció a desen­vo­lu­par la crí­tica i l’au­to­crí­tica con­trasta força amb els movi­ments a casa nos­tra, on hi solen haver mol­tes veus que fins i tot rebut­gen la idea de cri­ti­car o de «jut­jar» les per­so­nes. A la vegada, ens costa fer crí­ti­ques cons­truc­ti­ves, i ten­dim a fer bàn­dols i posar-nos moral­ment per sobre de les altres per­so­nes, és a dir, a “con­dem­nar-les”. Així, jut­jar pot ser entès com un acte de crí­tica cons­truc­tiva total­ment neces­sari per millo­rar-nos com a per­so­nes i fer la revo­lu­ció, i el pro­blema és més aviat con­dem­nar. Ente­nem la dife­rèn­cia entre amb­dós con­cep­tes en l’ac­ti­tud aco­lli­dora, dins de les nos­tres pos­si­bi­li­tats, davant les parts fos­ques o com­pli­ca­des que totes tenim, bus­cant també com­pren­dre el con­text i his­tò­ria de cada per­sona. Fer crí­ti­ques sense sen­ten­ciar l’al­tra per­sona (en la línia “tu ets tal, i mai podràs can­viar”) ni rebut­jar-la o excloure-la. Sabem que això no és fàcil, doncs estem lluny de saber trac­tar amb totes les rea­li­tats que arri­bem a viure al ser huma­nes. Per això és part ine­lu­di­ble del pro­cés l’a­pre­nen­tatge a tots els nivells i la posada en comú de les infi­ni­tes rea­li­tats que som. La crí­tica, en el fons, es tracta de posar en movi­ment i en con­tacte uns valors sobre el com viure. És quel­com neces­sari si volem cons­truir vides comu­nes. Les com­pa­nyes kur­des donen molta impor­tàn­cia a tro­bar-nos en els valors, al con­trari d’al­gu­nes visi­ons rela­ti­vis­tes basa­des en la idea de que “cadascú té la seva veri­tat” i no tenim dret a qües­ti­o­nar-les, plan­te­ja­ment clau per a l’im­peri de l’in­di­vi­du­a­lisme i la renún­cia a viure amb ètica i cohe­rèn­cia. Quan rebem una crí­tica estem rebent uns valors als que no estem parant prou aten­ció, en les nos­tres pràc­ti­ques i acti­tud. No es tracta de fer una crí­tica des del “amb tu no”, sinó des del “i nosal­tres com?”. L’autodefensa i la muntanya Si bé hi ha alguns intents ini­ci­als a les grans ciu­tats kur­des, el movi­ment s’o­ri­gina a les mun­ta­nyes. La raó d’això és que la mun­ta­nya, com a ele­ment físic on el ter­reny és irre­gu­lar, és difí­cil­ment con­tro­la­ble pels Estats i els seus exèr­cits i, per tant, un lloc de pro­tec­ció per les altres for­mes de viure. Així, va ser a les mun­ta­nyes del Kur­dis­tan on els kurds van poder cons­ti­tuir-se com a força revo­lu­ci­o­nà­ria, entre­nant-se i for­mant-se ide­o­lò­gi­ca­ment, fent inci­dèn­cia a les zones més rurals, i adqui­rint així capa­ci­tat d’au­to­de­fensa. Pre­ci­sa­ment, una altra base del movi­ment és que per poder llui­tar i cons­truir un altre model pri­mer cal ser capaç d’au­to­de­fen­sar-se. El con­cepte d’au­to­de­fensa, que als ini­cis era bas­tant res­trin­git a la lluita armada, s’ha anat des­ple­gant molt més enllà fins al punt d’a­fir­mar que “totes les parts de la vida poden ser for­mes d’au­to­de­fensa”: dis­po­sar de recur­sos col·lec­ti­vit­zats és auto­de­fensa front a la vio­lèn­cia eco­nò­mica que rebem en forma de pre­ca­ri­e­tat, que les dones s’or­ga­nit­zin i creïn les seves prò­pies estruc­tu­res és auto­de­fensa front a la vio­lèn­cia patri­ar­cal, etc. D’a­questa manera es trenca amb la típica dico­to­mia entre cons­truir i des­truir, com en una rosa (“teo­ria de la rosa”, així ho ano­me­nen ells): per fer créi­xer quel­com bonic calen espi­nes per pro­te­gir-se. Aquesta capa­ci­tat d’au­to­de­fensa implica: Empo­de­ra­ment a tots els nivells per defen­sar allò en què cre­iem. Orga­nit­za­ció per part de les per­so­nes opri­mi­des per ser for­tes davant l’o­pres­sió, superant la postura de víc­tima des­em­pa­rada o depe­nent de les estruc­tu­res esta­tals. Espe­cí­fi­ca­ment, els grups més dam­ni­fi­cats pels sis­te­mes de domi­na­ció (com, per exem­ple, les dones, les mino­ries ètni­ques…), quan s’or­ga­nit­zen entorn i enfront l’o­pres­sió espe­cí­fica que patei­xen, poden par­ti­ci­par en les estruc­tu­res més aglu­ti­na­do­res des d’una posi­ció d’em­po­de­ra­ment, men­tre que els indi­vi­dus no orga­nit­zats són més vul­ne­ra­bles. Acon­se­guir la segu­re­tat per con­fron­tar l’o­pres­sor (també el que por­tem a dins) des d’una posi­ció inte­gra­dora, i obrir vies per a que passi a ser un com­pany enlloc d’un ene­mic. Compromís revolucionari Només farem una petita intro­duc­ció a aquest apar­tat que desen­vo­lu­pa­rem més en un següent arti­cle sobre Rojava i Cata­lu­nya. Des­prés de la con­vi­vèn­cia amb les com­pa­nyes kur­des i de conèi­xer la his­tò­ria del seu movi­ment, estem més fer­ma­ment con­ven­çu­des que mai que sense com a mínim un nucli de per­so­nes total­ment com­pro­me­ses en dedi­car les seves vides a aca­bar amb el sis­tema i cons­truir una alter­na­tiva, no hi ha pos­si­bi­li­tat d’as­so­lir l’è­xit. Què vol dir aquest com­pro­mís revo­lu­ci­o­nari? Par­lem d’un com­pro­mís en el que s’ar­riba a posar per davant el tre­ball per la trans­for­ma­ció social que la prò­pia vida indi­vi­dual i pri­vada. Les com­pa­nyes que aga­fen aquest com­pro­mís renun­cien fins i tot a tenir famí­lia o pos­ses­si­ons prò­pies i es dedi­quen de ple cos i cor a llui­tar per can­viar el món. Pot­ser no cal arri­bar a aquest punt, prin­ci­pal­ment per­què dub­tem que estem pre­pa­ra­des per quel­com així, però sí que cal des­mun­tar mol­tes idees amb les quals ens limi­tem i auto­en­ga­nyem, com per exem­ple la idea que per poder tre­ba­llar pel col·lec­tiu pri­mer neces­si­tem estar bé amb nosal­tres matei­xes. Les com­pa­nyes ens diuen que això és fals, doncs mai arri­ba­rem a estar bé indi­vi­du­al­ment si el nos­tre entorn, la nos­tra comu­ni­tat i la nos­tra soci­e­tat no estan també bé. Per tant, el nos­tre tre­ball s’ha de des­ple­gar a la vegada en amb­dós fronts. La nos­tra expe­ri­èn­cia polí­tica i comu­nal ens con­firma aquesta idea, doncs pre­do­mina el posar les nos­tres neces­si­tats indi­vi­du­als per sobre de les neces­si­tats col·lec­ti­ves, amb el resul­tat que poques vega­des ens tro­bem amb com­pa­nyes que esti­guin dis­po­sa­des a assu­mir el com­pro­mís que cal pel tre­ball que ens toca rea­lit­zar. Pluralisme radical Vivim en un món on les dife­rèn­cies entre nosal­tres s’u­ti­lit­zen per posar-nos en con­tra. Aquest pano­rama és caldo de cul­tiu per a l’a­pa­ri­ció de tot tipus de fona­men­ta­lis­mes. Tan­car les por­tes als altres, crear bàn­dols o no inte­grar les dife­rèn­cies pro­ba­ble­ment no ser­virà per­què els reac­ci­o­na­ris dei­xin de ser-ho i farà que n’a­pa­re­guin de nous. El movi­ment kurd, enmig d’una guerra entre mol­tís­si­mes fac­ci­ons a l’O­ri­ent Mitjà, es troba for­jat sobre el fona­ment del plu­ra­lisme radi­cal, amb la volun­tat ferma d’in­te­grar les dife­rents rea­li­tats i for­mes de vida dam­ni­fi­ca­des pel sis­tema en un sol movi­ment. Això porta a l’e­vi­dèn­cia que aquesta cos­mo­vi­sió no hi cap dins les fron­te­res de cap Estat. En parau­les d’Öcalan: "L’Es­tat-Nació en la seva forma ori­gi­nal apunta a la mono­po­lit­za­ció de tots els pro­ces­sos soci­als. Ha de lliu­rar-se de la diver­si­tat i la plu­ra­li­tat, en un enfoc que porta a l’as­si­mi­la­ció i al geno­cidi. (…) assi­mila tot tipus de cul­tu­res i idees espi­ri­tu­als i intel·lec­tu­als per pre­ser­var la seva prò­pia exis­tèn­cia."4 L’Es­tat, per la seva exis­tèn­cia, reque­reix exer­cir l’o­pres­sió polí­tica, cul­tu­ral, mili­tar i eco­nò­mica con­tra el con­junt de la soci­e­tat que regenta. Aquest esforç per inte­grar vol dir també donar cabuda a les diver­ses for­mes i graus d’im­pli­ca­ció que poden exis­tir, per tal que tot­hom trobi com ser-ne part, evi­tant les postu­res de supe­ri­o­ri­tat o con­fron­ta­ció per les dife­rents for­mes d’a­por­tar al canvi, en la línia de la crí­tica cons­truc­tiva que hem expli­cat ante­ri­or­ment. Així s’a­con­se­gueix una mul­ti­pli­ci­tat de tàc­ti­ques que, coor­di­na­des entre sí, doten al movi­ment d’una força trans­for­ma­dora immensa. La potèn­cia inte­gra­dora d’a­questa cos­mo­vi­sió revo­lu­ci­o­nà­ria dista molt del pano­rama que ens tro­bem dins els nos­tres “movi­ments”, amb grups que tre­ba­llen per interes­sos i llui­tes con­cre­tes de forma frag­men­tada (sovint estan­cat-se -o aco­mo­dant-se- en rela­ci­o­nar-se amb un mateix grup o tipus de per­so­nes, que solem ano­me­nar “guetto”), sense veure les cau­ses comu­nes dels sis­te­mes de domi­na­ció que ens tra­ves­sen. ONGs que sus­ten­ten for­mes de neo­co­lo­ni­a­lisme, movi­ments pels drets LGTB que cauen en aspi­ra­ci­ons bur­ge­ses, inde­pen­den­tis­mes esta­tis­tes, capi­ta­lis­mes verds, defen­ses del con­sum ètic sense mirar en què es tre­ba­lla, movi­ments antir­ra­cis­tes pro-assis­ten­ci­a­lisme esta­tal (i pater­na­lista), femi­nisme(s) ins­ti­tu­ci­o­nal(s), anar­quis­mes indi­vi­du­a­lis­tes… Dar­rere d’això hi ha gent amb molt bones inten­ci­ons, sen­si­bi­li­tats impor­tants per a la cons­truc­ció d’al­tres mons i piles de feina. Cal un dià­leg col·lec­tiu, reco­nèi­xer-nos, inte­grar totes aques­tes llui­tes en un movi­ment comú que apunti al sis­tema actual, amb les seves estruc­tu­res de con­cen­tra­ció de poder i els seus meca­nis­mes d’as­si­mi­la­ció, com a causa de tots aquests pro­ble­mes; tro­bar-nos i apro­fi­tar tota aquesta cre­a­ti­vi­tat trans­for­ma­dora en una cosa comuna, quel­com que pugui arri­bar a tenir la força per rein­ven­tar les for­mes de viure. Pragmatisme (i religió) La his­tò­ria de la lluita kurda està mar­cada per alguns girs ide­o­lò­gics (i ètics) molt impor­tants, ver­te­brats pel para­digma de la inte­gra­ció: un exem­ple, que no conei­xem sufi­ci­ent, va ser la rela­ció que el PKK tenia res­pecte les tri­bus, forma d’or­ga­nit­za­ció tra­di­ci­o­nal entre els kurds, al pas­sar de per­se­guir-les, per con­si­de­rar-les feu­dals i con­ser­va­do­res, a tenir la visió cons­truc­tiva d’a­pro­fi­tar i apren­dre de tota la tra­di­ció comu­na­lista que les carac­te­ritza. Un altre exem­ple deter­mi­nant va ser la reli­gió. Al comen­ça­ment es tenia una con­cep­ció mar­xista de la mateixa, degut a la qual va ser per­se­guida pel movi­ment. Les reli­gi­ons, com la musul­mana en el seu cas, han estat uti­lit­za­des com a ins­tru­ments per ene­mis­tar a per­so­nes i pobles, cons­truint dog­mes i doc­tri­nes, dotant de poder diví als oli­gar­ques-patri­ar­ques del moment; les seves vides osten­to­ses sos­tin­gu­des sobre la domi­na­ció i la vio­lèn­cia als pobles als que se’ls hi havia coop­tat el(s) Deu(s). Aquesta postura dels prin­ci­pis del movi­ment kurd, a part d’es­tar enca­bida en una altra forma de fer reli­gió com era l’es­ta­li­nisme, ali­men­tava els fona­men­ta­lis­mes, ja que es con­fron­tava amb les cre­en­ces espi­ri­tu­als de la major part de la pobla­ció. Això donava peu a enfor­tir encara més els dog­mes ina­mo­vi­bles de les visi­ons fona­men­ta­lis­tes, que com sabem es carac­te­rit­zen per voler impo­sar la seva forma de pen­sar o viure com a única admis­si­ble. Avui en dia, en canvi, la posi­ció de les kur­des davant la reli­gió és radi­cal­ment inte­gra­dora. Les com­pa­nyes del “Con­grés de les Dones Lliu­res” (KJA) ens expli­ca­ven que, des de les aca­dè­mies, on desen­vo­lu­pen allò que ano­me­nen “jine­o­logi”, estu­dien la his­tò­ria de les reli­gi­ons. I en aquesta es parla que les reli­gi­ons, en el seu ori­gen, es trac­ta­ven de movi­ments popu­lars, cons­tru­ïts des de baix i con­tra sis­te­mes opres­sors. Els pro­fe­tes com Moham­med o Jesús eren revo­lu­ci­o­na­ris -i mís­tics- de la seva època. Les com­pa­nyes deien que hi ha altres mane­res de veure -i viure- les reli­gi­ons. Es tracta de prag­ma­tisme revo­lu­ci­o­nari: segons elles, és absurd anar con­tra les per­so­nes reli­gi­o­ses per les seves cre­en­ces quan aques­tes impli­quen també valors al vol­tant dels quals ens podem tro­bar. En canvi, no inte­grar-les afa­vo­reix els fona­men­ta­lis­mes que, al cap i a la fi, s’o­ri­gi­nen també en l’o­pres­sió. Des de fa temps també nosal­tres hem rebut­jat la reli­gió, prin­ci­pal­ment la catò­lica, com a ins­tru­ment mit­jan­çant el qual s’ha opri­mit molts pobles. No ens agra­den les esglé­sies, ni els cape­llans, ni el seu Regne de Déu o els seus intents per con­tro­lar els nos­tres ven­tres. Per això rebut­gem tota ins­ti­tu­ció ecle­si­às­tica. Però reco­nei­xem l’e­xis­tèn­cia en la nos­tra his­tò­ria de pràc­ti­ques i vides que es con­si­de­ra­ven cris­ti­a­nes (hete­ro­do­xes, heret­ges, paga­nes) que s’a­pro­pen molt a la “uto­pia comu­nal” que a vega­des ima­gi­nem, com els movi­ments mil·lena­ris­tes de l’E­dat mit­jana o el cris­ti­a­nisme pri­mi­tiu. Podem dis­tin­gir entre les ins­ti­tu­ci­ons que s’han apro­fi­tat d’u­nes cre­en­ces per enfor­tir elits, i les expe­ri­èn­cies par­ti­cu­lars d’al­tres cris­ti­a­nis­mes des de les bases de les seves vides i des d’una auto­no­mia espi­ri­tual. Així mateix, amb els temps que cor­ren pel que fa al fona­men­ta­lisme islà­mic i el des­co­nei­xe­ment immens que tenim sobre la reli­gió musul­mana i l’Al­corà, bus­quem refe­rèn­cies de lec­tu­res ins­pi­ra­do­res del mateix, com la que fa l’au­tor Abden­nur Prado en el lli­bre “El Islam como anar­quismo mís­tico” intro­duint-nos en la pra­xis pro­fè­tica i la vida comu­nal dels pri­mers ado­ra­dors d’Al-lâh. En aquest lli­bre ens parla de la idea de l’a­nar­quisme mís­tic, i de l’is­lam en el seu ori­gen com a exem­ple del mateix. Volem bus­car els punts de con­ne­xió amb les per­so­nes musul­ma­nes d’una forma crí­tica i des d’una volun­tat de conei­xe­ment, per no caure, d’una banda, en tòpics que ali­men­tin la xeno­fò­bia ni, de l’al­tra, en postu­res “bonis­tes” tant de moda entre l’es­querra que invi­si­bi­lit­zin les ves­sants opres­so­res i patri­ar­cals que es mani­fes­ten des d’al­guns enfocs islàmcs. Les per­so­nes han cons­truït cre­en­ces al llarg de la his­tò­ria com a for­made rela­ci­o­nar-se i rela­tar-se tot allò inex­pli­ca­ble de l’e­xis­tèn­cia i tot allò que mou els cors de les per­so­nes i la vida; han tin­gut expe­ri­èn­cies mís­ti­ques i d’u­nió amb el tot, tro­bant mane­res de viure la vida i la mort que les ele­va­ven per sobre del sense sen­tit que sem­bla que ens rodeja. Les inqui­e­tuds de l’à­nima a vega­des han tro­bat ins­pi­ra­ció en l’o­ri­gen de les reli­gi­ons que ara ens tra­ves­sen. Volem tro­bar-nos en tot allò que aug­menti la nos­tra potèn­cia revo­lu­ci­o­nà­ria. El moviment de les dones lliures Les per­so­nes que escri­vim aquest text ens sen­tim his­tò­ri­ca­ment en deute amb les llui­tes de les dones per la seva eman­ci­pa­ció que s’han lliu­rat sota el nom de femi­nisme i sense ell. D’al­guns femi­nis­mes, com el negre o el deco­lo­nial, hem après que des de les llui­tes occi­den­tals a vega­des invi­si­bi­lit­zem o ins­tru­men­ta­lit­zem les llui­tes de ter­res llu­nya­nes, menys­te­nint altres for­mes d’a­fron­tar els pro­ble­mes d’o­pres­sió de gènere. Volem comen­çar així fent una crí­tica a totes aque­lles com­pa­nyes que ano­me­nen femi­nista el movi­ment de les dones kur­des. En parau­les d’a­ques­tes dones, si s’a­no­me­nen o no femi­nis­tes és una pre­gunta que els hi fan totes les euro­pees. I la res­posta que donen sem­pre és: nosal­tres llui­tà­vem per l’e­man­ci­pa­ció de la dona molt abans de saber que exis­tia una cosa que es deia femi­nisme. Per això, i men­tre elles no diguin el con­trari, cre­iem que cal res­pec­tar aquesta postura i no ser occi­den­tal-cen­tris­tes. Com ente­nem que la forma com s’a­no­me­nin o dei­xin de fer-ho no té cap relle­vàn­cia, sinó que l’im­por­tant és com i en què estan llui­tant, ens reme­tem a això. El movi­ment kurd con­si­dera que la dona és el pri­mer sub­jecte colo­nit­zat de la huma­ni­tat. Es reme­ten a l’es­tudi de les soci­e­tats neo­lí­ti­ques, l’o­ri­gen de les quals es troba pre­ci­sa­ment a la Meso­po­tà­mia. Rela­ci­o­nen aquesta pri­mera opres­sió amb totes les que van venir des­prés arri­bant a la con­clu­sió que, per aca­bar amb el capi­ta­lisme i les jerar­quies, cal rever­tir la domi­na­ció sobre les dones que impera en el sis­tema actual. Per aquesta inda­ga­ció his­tò­rica han desen­vo­lu­pat una cièn­cia de les dones, que ano­me­nen jine­o­logi, mit­jan­çant la qual pre­te­nen mirar tant el pas­sat com les cièn­cies que avui en dia pre­do­mi­nen en l’a­ca­dè­mia des d’una mirada de la his­tò­ria oculta de totes aque­lles que no sur­ten a la his­tò­ria que el sis­tema ens ha expli­cat, comen­çant per les dones, superant les visi­ons posi­ti­vis­tes i frag­men­tà­ries. Sense revo­lu­ció de les dones no hi ha revo­lu­ció, d’una banda, per­què impli­ca­ria estar dei­xant mitja part de la soci­e­tat fora i, de l’al­tra, per­què no esta­ria rever­tint l’o­ri­gen fun­da­ci­o­nal de les estruc­tu­res jeràr­qui­ques que ara són hege­mò­ni­ques. Les dones del KJA amb les que vam par­lar mos­tra­ven una visió binà­ria de la sexu­a­li­tat, par­lant en tot moment en ter­mes d’ho­mes i dones, sense visi­bi­lit­zar les altres rea­li­tats sexu­als que exis­tei­xen. En aquest sen­tit, deien que en gene­ral les dones són més gene­ro­ses que els homes, que les guer­ri­lles no mix­tes fun­ci­o­nen millor que les mix­tes per­què les dones es cui­den millor entre elles i són menys orgu­llo­ses i mes pru­dents, etc. Vam inten­tar inda­gar si es trac­tava d’una certa visió essen­ci­a­lista, i la res­posta que ens van donar va ser que cre­ien que en el cos col·lec­tiu de les dones s’ha­vien trans­mès els valors bàsics per la demo­crà­cia. El sen­tit d’a­questa idea és que les dones són soci­a­lit­za­des en valors com les cures i que, per fer la revo­lu­ció, cal posar aquests valors al cen­tre, en la línia dels femi­nis­mes que par­len de posar les cures al mig de la lluita. El punt fort de la lluita per l’e­man­ci­pa­ció de les dones kur­des és, com ja hem dit, l’es­truc­tura paral·lela no mixta que con­forma totes les parts del movi­ment, des de comu­nes i con­sells de bar­ris, fins coo­pe­ra­ti­ves i aca­dè­mies, pas­sant pel seu propi cos armat per l’au­to­de­fensa. Les dones són les encar­re­ga­des dels con­sells de pau i con­sens en tots aquells con­flic­tes on el gènere ha estat el fac­tor pri­mor­dial, com ara casos de vio­lèn­cia de gènere. Tenen poder per vetar deci­si­ons dels espais mix­tes quan els hi afec­ten par­ti­cu­lar­ment. La filo­so­fia d’a­ques­tes estruc­tu­res no mix­tes no par­teix només d’una volun­tat de crear espais pro­te­gits, sinó prin­ci­pal­ment de l’e­vi­dèn­cia que per par­ti­ci­par en les estruc­tu­res gene­rals par­tint d’una posi­ció de sub­jecte opri­mit cal par­tir d’una orga­nit­za­ció prò­pia. Això vol dir que cada dona en el movi­ment kurd repre­senta tot el col·lec­tiu de dones, en el qual fan un tre­ball a fons per decons­truir els rols patri­ar­cals i per inda­gar què vol dir ser dona, quin és el paper que ha jugat en la his­tò­ria i que pot jugar en l’ac­tu­a­li­tat per asso­lir la seva eman­ci­pa­ció. En les con­ver­ses que vam poder com­par­tir amb aques­tes dones, van fer refe­rèn­cia en dife­rents oca­si­ons de forma crí­tica als femi­nis­mes occi­den­tals euro­peus. La major part de la crí­tica a aquests femi­nis­mes és cone­guda per nosal­tres: no cre­uen en una lluita que bus­qui que la dona arribi a posi­ci­ons avui osten­ta­des per homes; “no volem ser homes”, en les seues parau­les, “no volem ser caps, grans empre­sà­ries, capi­ta­lis­tes”. Opi­na­ven que era un pro­blema que la lluita femi­nista esti­gués sepa­rada de la resta de llui­tes i poc con­nec­tada amb la soci­e­tat i la rea­li­tat de la majo­ria de dones, que no esti­gués emmar­cada dins un pro­jecte més gran i que només s’o­cu­pés d’as­sump­tes “de dones”. Una part impor­tant de la pràc­tica que aques­tes dones han desen­vo­lu­pat, mit­jan­çant la crí­tica i l’au­to­crí­tica, ha estat aca­bar amb el “mas­cle domi­nant”, no en sen­tit físic o lite­ral, sinó en el sen­tit de la men­ta­li­tat de mas­cle domi­nant, també la que tenen les dones. Aquest mas­cle domi­nant ha estat el sub­jecte sobre el qual s’ha eri­git el sis­tema actual. Per això, han estat tre­ba­llant colze a colze amb els seus com­panys per aca­bar amb les dinà­mi­ques d’o­pres­sió que aquests ten­dien a exer­cir sobre elles i les dinà­mi­ques de sub­mis­sió que elles mos­tra­ven en res­posta, donant lloc al des­ple­ga­ment d’u­nes rela­ci­ons de pro­funda amis­tat revo­lu­ci­o­nà­ria basa­des en el tren­ca­ment d’a­ques­tes cade­nes. L’excepció de les minories LGTBI El movi­ment kurd dista molt d’es­tar en una situ­a­ció en la que, segons els nos­tres parà­me­tres, hi hagi lli­ber­tat sexual i afec­tiva. Aquest és un tema deli­cat i mol­tes coses que ens cos­ten d’en­ten­dre o com­par­tir s’han de pas­sar pel fil­tre d’es­tar par­lant d’un con­text molt dife­rent al nos­tre. Par­lem d’això per­què és una part que, des del nos­tre punt de vista i amb la humi­li­tat que puguem, cre­iem que cal cri­ti­car. El con­text gene­ral, com des­cri­via una com­pa­nya que escri­via a Kur­dis­Cat, és que a nivell social l’ú­nica forma de rela­ció sexo-afec­tiva que s’ac­cepta és la del matri­moni hete­ro­se­xual. Les rela­ci­ons fora d’això són rebut­ja­des per la gent més con­ser­va­dora, i les d’'o­ri­en­ta­ció sexual no hete­ro­se­xual per una part molt gran de la pobla­ció. Una expe­ri­èn­cia interes­sant ha estat conèi­xer les com­pa­nyes de Keske­sor, una orga­nit­za­ció LGTBI kurda. Ofi­ci­al­ment no per­tany al movi­ment, tot i que les seves mem­bres són al mateix temps mem­bres d’al­tres orga­nit­za­ci­ons kur­des i se sen­ten total­ment part d’ell. A nivell pràc­tic, mol­tes per­so­nes joves són par­ti­dà­ries dels drets LGTBI, i des dels con­sells de barri les acti­vis­tes LGTBI reben tot el suport quan són repri­mi­des o ata­ca­des. No obs­tant això, el movi­ment rebutja inte­grar aquesta rea­li­tat. Les com­pa­nyes ens expli­ca­ven que això es deu, d’una banda, a l’ho­mo­fò­bia exis­tent en la soci­e­tat kurda, on el patri­ar­cat encara roman molt pre­sent i, de l’al­tra, a una visió estra­tè­gica sobre l’as­sumpte: en teo­ria, la soci­e­tat kurda encara no està pre­pa­rada per assu­mir aques­tes rea­li­tats. Quan han trac­tat d’in­tro­duir el movi­ment o col·labo­rar-hi han rebut atemp­tats, i volen evi­tar que mol­tes veus a l’O­ri­ent Mitjà se’ls posin en con­tra. Des de Keske­sor estan fent un tre­ball paral·lel d’in­ten­tar intro­duir en l’i­ma­gi­nari revo­lu­ci­o­nari les visi­ons de la his­tò­ria i de la reli­gió musul­mana que inte­gren l’e­xis­tèn­cia i defensa d’al­tres sexu­a­li­tats. Com­par­tei­xen tots els postu­lats gene­rals sobre els orí­gens de les opres­si­ons i la tri­ada Estat-capi­ta­lisme-patri­ar­cat com allò a des­truir. Són, per això, molt crí­tics amb els movi­ments LGTBI que hi ha a Europa (reien quan els hi par­là­vem de que a l’Es­tat espa­nyol els matri­mo­nis homo­se­xu­als són legals, mos­trant una postura con­trà­ria a la ins­ti­tu­ció del matri­moni en si). Inten­ten fer tro­ba­des a les mun­ta­nyes amb les milí­cies, lloc on es forja l’a­vant­guarda de la revo­lu­ció. Volem tras­lla­dar amb aques­tes parau­les la inqui­e­tud que sen­tim per les per­so­nes de sexu­a­li­tats i gène­res no nor­ma­tius al ter­ri­tori kurd, i ani­mem les com­pa­nyes kur­des a ini­ciar un dià­leg dins i fora de la Meso­po­tà­mia per resol­dre com aco­llir també aquesta diver­si­tat. A més, volem poder qües­ti­o­nar en les nos­tres ter­res si la forma en què estem tre­ba­llant per tren­car amb aques­tes opres­si­ons és la que ens pot con­duir real­ment a l’a­lli­be­ra­ment de les matei­xes o si, al con­trari, cor­rem el risc de no anar més enllà de crear noves iden­ti­tats des­con­nec­ta­des de la resta, nous pro­duc­tes per con­su­mir, etc. L’economia com a eina política El movi­ment kurd uti­litza la dimen­sió eco­nò­mica com una eina per afa­vo­rir els seus interes­sos polí­tics: Millo­rant les seves capa­ci­tats d’au­to­sus­tent pel que fa a les neces­si­tats mate­ri­als. Val a dir que la seva lògica interna va més enllà de qual­se­vol lògica de l’in­ter­canvi. Hi podem tro­bar mul­ti­tud de kurds que van emi­grar en el seu moment a Europa i ara envien part del seu sou al movi­ment (és la seva forma d’a­por­tar, tan vàlida i neces­sà­ria com qual­se­vol altra), així com mul­ti­tud d’ac­ti­tuds de suport mutu entre les per­so­nes que l’in­te­gren, per tal que fun­ci­oni. No n’es­pe­ren res a canvi, doncs se sen­ten part de quel­com més gros. Aju­dant el movi­ment s’es­tan aju­dant a ells matei­xos, i vice­versa. Això es deu prin­ci­pal­ment a dos fac­tors en siner­gia: en pri­mer lloc, que encara és ben pre­sent la cul­tura comu­na­lista kurda; en segon lloc, que el movi­ment s’e­di­fica sobre quel­com que va més enllà dels interes­sos par­ti­cu­lars, una idea de com cons­truir la vida con­jun­ta­ment, i el com­pro­mís amb ella per part de tan­tes i tan­tes per­so­nes (algu­nes d’e­lles esde­vin­gu­des màr­tirs) hi crea un clima de con­fi­ança i amor. D’al­tra banda, des del movi­ment es fa una lec­tura estra­tè­gica de com auto­de­fen­sar-se de l’es­poli capi­ta­lista, i com con­tra­a­ta­car-hi. Bàsi­ca­ment, s’a­pro­fita la seva força polí­tica per fer fora les macro­em­pre­ses capi­ta­lis­tes, que espo­lien la seva gent, i al seu lloc fer créi­xer una eco­no­mia coo­pe­ra­tiva desen­vo­lu­pada entre per­so­nes poli­tit­za­des i com­pro­me­ses amb el movi­ment, i arti­cu­lada amb aquest. Un exem­ple il·lus­tra­tiu que ens van expli­car és el cas del carbó a la zona de Cizre. La situ­a­ció de les explo­ta­ci­ons d’a­quest mine­ral a la zona fa uns anys era que dues macro­em­pre­ses tur­ques s’em­por­ta­ven la majo­ria dels bene­fi­cis de l’ex­trac­ció, men­tre que la resta era por­tada per mul­ti­tud de petits pro­duc­tors. Davant d’a­questa situ­a­ció, la branca eco­nò­mica del movi­ment kurd va pen­sar que podien actuar per treu­re’n par­tit. D’una banda, van ini­ciar reu­ni­ons amb els petits pro­duc­tors i els van con­vèn­cer d’a­jun­tar-se i for­mar una coo­pe­ra­tiva lli­gada a les assem­blees locals i al movi­ment. De l’al­tra, van anar visi­tant totes les assem­bles de barri de la regió per expli­car l’es­tra­tè­gia i pro­po­sar que la gent dels bar­ris dei­xés de com­prar carbó a les grans empre­ses tur­ques i pas­sés a com­prar-ho a la coo­pe­ra­tiva. La gent del movi­ment, és a dir, l’àm­plia majo­ria de la pobla­ció de la regió, va seguir les con­sig­nes i van acon­se­guir dis­mi­nuir sig­ni­fi­ca­ti­va­ment els bene­fi­cis de les empre­ses tur­ques men­tre es comen­çava a desen­vo­lu­par un altre model de ges­tió del carbó de la zona. Tot això grà­cies a tenir una base polí­tica d’as­sem­blees de barri des d’on actuar, així com a com­par­tir les idees del Con­fe­de­ra­lisme Demo­crà­tic entre una majo­ria social àmplia i sen­tint-se part d’un movi­ment que busca desen­vo­lu­par-les; a això ens refe­rim quan diem que l’ac­ti­vi­tat eco­nò­mica és uti­lit­zada com una eina polí­tica, al ser­vei d’un movi­ment d’ar­rel polí­tica. Cal afe­gir, no obs­tant això, que la lluita en aquesta dimen­sió tot just s’ha comen­çat a desen­vo­lu­par fa uns pocs anys, i gene­ral­ment en aquells llocs on es veien opor­tu­ni­tats com la de Cizre i el carbó. Al movi­ment eco­nò­mic de Bakur encara li falta rodatge per ser capaç de pla­ni­fi­car i tei­xir una estra­tè­gia gene­ral. De nou, obser­vem con­tras­tos amb els movi­ments a casa nos­tra, on mol­tes coo­pe­ra­ti­ves i ini­ci­a­ti­ves d’au­to­sus­tent no par­tei­xen, no ja d’un movi­ment polí­tic potent com el kurd, sinó ni tan sols d’uns objec­tius polí­tics con­crets. Al no haver-hi aquest subs­trat polí­tic des del qual par­tir, al qual nodrir i del qual ser nodri­des, que­den obli­ga­des a seguir les lleis del mer­cat capi­ta­lista per poder sobre­viure, si és que ho acon­se­guei­xen. Només aque­lles que tenen una massa social de gent dar­rera que les recolza per quel­com més que el seu interès par­ti­cu­lar són capa­ces d’es­ca­par el cer­cle viciós de la com­pe­ti­ti­vi­tat capi­ta­lista. A mode de pro­posta per avan­çar en aquesta direc­ció, cre­iem que seria bo que les nom­bro­ses ini­ci­a­ti­ves coo­pe­ra­ti­ves i d’au­to­sus­tent (SCCLs, eco­xar­xes, mone­des soci­als, coo­pe­ra­ti­ves inte­grals…) ten­dis­sin a unir la seva acti­vi­tat amb unes idees de trans­for­ma­ció social en la línia que pro­posa el Con­fe­de­ra­lisme Demo­crà­tic, per pos­si­bi­li­tar així que un inci­pi­ent movi­ment de per­so­nes uni­des per aquests fins pogués recol­zar-les, i així inte­grar la seva tasca en quel­com més gran, con­so­li­dant així suports mate­ri­als per a aquest model de vida dife­rent en cons­truc­ció. En aquest sen­tit, resul­ten molt per­ti­nents la ini­ci­a­ti­ves d’au­to­sus­tent eco­nò­mic coo­pe­ra­tiu en l’àm­bit local, vin­cu­la­des a pro­jec­tes polí­tics que es basin en la cons­truc­ció de vin­cles comu­ni­ta­ris entre les veï­nes que habi­ten un poble, una vall o un barri. Cal­dria, a nivell més gene­ral, que ens anés­sim alli­be­rant de la lògica hege­mò­nica de fer les coses a canvi d’algo, per desen­vo­lu­par una lògica del sus­tent i suport mutu. A la vegada, això impli­ca­ria des­di­bui­xar la forma com ens ente­nem a nosal­tres matei­xes com a indi­vi­dus sepa­rats de la resta, per pas­sar a enten­dre’ns com una part de quel­com més gran: un movi­ment revo­lu­ci­o­nari, la comu­ni­tat, la natura… Conclusió general i propostes En un con­text mun­dial deso­la­dor, on la bar­bà­rie sem­bla que es fa hege­mò­nica i costa veure com fer front al seu enorme poder, movi­ments revo­lu­ci­o­na­ris com el kurd s’e­ri­gei­xen com a autèn­tics tre­sors, fonts d’es­pe­rança en la huma­ni­tat que ens empe­nyen a seguir llui­tant allà on vivim, i dels quals podem treu­re’n excel·lents lli­çons revo­lu­ci­o­nà­ries. Tan­ma­teix, seria un error caure en un elogi acrí­tic del movi­ment, sense veure que té mol­tes con­tra­dic­ci­ons inter­nes, com les difi­cul­tats per inte­grar les mino­ries sexu­als, com hem expli­cat, rep­tes als quals fer front, i que el seu desen­llaç no és clar. De la mateixa manera, tam­poc té sen­tit creure que podem expor­tar el model kurd fil per randa a les nos­tres ter­res, doncs pre­ci­sa­ment una de les vir­tuts d’a­quest és que s’ha sabut ade­quar al con­text de l’O­ri­ent Mitjà, con­nec­tant amb la cul­tura ances­tral kurda i tra­ient par­tit de les seves espe­ci­fi­ci­tats. El que sí que té sen­tit, i molt, és atan­sar-nos-hi, conèi­xer’l amb pro­fun­di­tat, fer-hi vin­cles i apren­dre’n, de cara a fer la revo­lu­ció comen­çant per casa nos­tra. Refe­rents com el kurd (així com també Chi­a­pas, Oaxaca, o el movi­ment lli­ber­tari de prin­ci­pis de s. XX a Cata­lu­nya) ens poden ator­gar molta més soli­desa en la tasca de cons­truir un altre món, però a par­tir d’a­quí la nos­tra feina con­ti­nua, i no és pas poca. De cara a cons­truir una força revo­lu­ci­o­nà­ria des de Cata­lu­nya amb aspi­ra­ci­ons de girar la truita al sis­tema, cre­iem, per les següents raons, que el cas con­cret del Con­fe­de­ra­lisme Demo­crà­tic és una gran ins­pi­ra­ció i sedi­ment sobre el qual tre­ba­llar: Prové en pri­mer lloc d’una pra­xis revo­lu­ci­o­nà­ria, i es retro­a­li­menta amb ella en una rela­ció dia­lèc­tica. Des d’a­questa base expe­ri­en­cial rea­litza, en bona part grà­cies als esfor­ços d’Öcalan, una sín­tesi de com­po­nents del pen­sa­ment occi­den­tal i ori­en­tal des d’una pers­pec­tiva mun­dial. Això ens pot per­me­tre al mateix temps anar més enllà del pen­sa­ment dico­tò­mic-cate­gò­ric occi­den­tal, superant dico­to­mies que ens han sepa­rat com la qües­tió del sobi­ra­nisme, la qües­tió de “cons­truir vs. des­truir”… així com la unió des de la plu­ra­li­tat i sota uns objec­tius comuns revo­lu­ci­o­na­ris de movi­ments com el femi­nista, l’e­co­lo­gista, o l’an­tir­ra­cista. Actu­al­ment s’està desen­vo­lu­pant amb molta força, la qual cosa sig­ni­fica que el podem visi­tar per esta­blir-hi vin­cles i no ens hem d’a­con­ten­tar amb lle­gir-lo als lli­bres, i grà­cies a les seves ges­tes, com les de Kobane o Shen­gal, està adqui­rint un nota­ble ressò inter­na­ci­o­nal. Algu­nes pro­pos­tes en aquesta línia a Cata­lu­nya serien: En pri­mer lloc, seria pri­o­ri­tari per als pro­pers anys mar­car-se la tasca de, tot apro­fi­tant les idees força de la pro­posta del Con­fe­de­ra­lisme Demo­crà­tic, bus­car com podríem adap­tar aques­tes al nos­tre con­text i pro­cés. Es podria comen­çar per la cre­a­ció de grups d’es­tudi per al conei­xe­ment en pro­fun­di­tat de les idees del CD, que més enda­vant podrien pas­sar a fer una tasca de recerca i pro­posta més enfo­cada al con­text català. Ja de cara a un ter­mini més llarg, es podria con­tri­buir a la for­ma­ció d’a­ca­dè­mies popu­lars en la línia del CD, que rein­ter­pre­tes­sin i ree­la­bo­res­sin els conei­xe­ments here­tats des de la pers­pec­tiva de poble, de les colo­nit­za­des, de les silen­ci­a­des, bus­cant des­lli­gar-se total­ment de les ins­ti­tu­ci­ons del sis­tema. En con­cret, seria fona­men­tal l’estudi de la nos­tra prò­pia his­tò­ria, la his­tò­ria del poble, inten­tant des­lliu­rar-nos de la his­to­ri­o­gra­fia feta des de les ins­ti­tu­ci­ons esta­tals, que és par­cial a favor de la legi­ti­ma­ció del sis­tema actual. Resulta sor­pre­nent i molt enri­qui­dor veure com a les nos­tres ter­res tenim un lle­gat d’ins­ti­tu­ci­ons i valors comu­nals i col·lec­ti­vis­tes, que van per­du­rar fins ben tard (van con­nec­tar amb el movi­ment anar­quista de prin­ci­pis del segle XX), mal­grat l’ús rei­te­rat de vio­lèn­cia de les dife­rents elits per tal d’im­po­sar un sis­tema que les pri­vi­le­giés. Fins i tot podem apro­fi­tar alguns tes­ti­mo­nis vivents d’a­quest pas­sat, com la pro­pi­e­tat comu­nal de Gis­cla­reny (Ber­guedà) o, ja una mica més lluny, la quan­ti­tat d’al­dees galle­gues en les quals els seus veïns seguei­xen ges­ti­o­nant les mun­ta­nyes i altres béns de forma comuna. Des­co­brim d’a­questa manera que la nos­tra lluita con­necta amb la dels nos­tres avant­pas­sats, i la mag­ni­tud del roba­tori que com a poble se’ns ha fet. Un excel·lent pri­mer pas és el recent tre­ball El comú català. La his­tò­ria dels que no sur­ten a la his­tò­ria" de David Algarra; cele­brem poder-ho asse­nya­lar. Ens cal així mateix conèi­xer a fons la rea­li­tat de la soci­e­tat en què vivim per­què el tre­ball per la revo­lu­ció ha de ser un tre­ball con­nec­tat amb aquesta. Això vol dir inte­grar-nos en els nos­tres bar­ris i pobles, conèi­xer la vida i pre­o­cu­pa­ci­ons de les nos­tres veï­nes i enten­dre les dife­rents mane­res en què el sis­tema ens afecta. Per això cal també aca­bar amb fetit­xis­mes i guet­tos que ens fan mar­ci­a­nes als ulls dels demés, doncs si real­ment volem can­viar les coses i cons­truir altres models de vida neces­si­tem ser capa­ces de ser pro­pe­res a aque­lles per­so­nes amb les que hau­rem de tre­ba­llar colze a colze, ja siguin les nos­tres famí­lies, els veïns “pro­gres” o “car­ques”, les com­pa­nyes de feina, etc. Això passa fins i tot per cui­dar aspec­tes com l’es­tè­tica dels nos­tres espais i dels nos­tres aspec­tes físics, la forma de comu­ni­car-nos (sense caure en “rebai­xar el dis­curs”) i les acci­ons que pri­o­rit­zem en cada moment. Cal detec­tar les agres­si­ons que patim, des de les exer­ci­des sobre la natura fins la vio­lèn­cia eco­nò­mica en forma de pre­ca­ri­e­tat o explo­ta­ció labo­ral, la vio­lèn­cia sobre els nos­tres cos­sos o la repres­sió poli­cial. Així podem foca­lit­zar-nos en crear for­ces capa­ces d’au­to­de­fen­sar-se de forma pro­por­ci­o­nal a les agres­si­ons que patim, per­què els pro­jec­tes i les llui­tes que cons­truïm esti­guin segu­res i pro­te­gi­des. Per això neces­si­tem for­mar-nos inte­gral­ment, des d’as­pec­tes teò­rics fins a físics i pràc­tics. En aquesta línia són interes­sants ini­ci­a­ti­ves com el sin­di­cat de barri del Poble-sec, el sin­di­cat dels man­ters a Bar­ce­lona, el Grupo de Res­pu­esta Inme­di­ata de la Fede­ra­ción anar­quista de Gran Cana­ria, els grups d’au­to­de­fensa femi­nista, etc. Tre­ball de gènere a fons, seguint les línies tra­ça­des pel movi­ment kurd, i con­nec­tant amb la feina ja feta per part del femi­nisme revo­lu­ci­o­nari català. Posar la dona al cap­da­vant de la lluita revo­lu­ci­o­nà­ria vol dir a la vegada recu­pe­rar el paper que a la his­tò­ria hi ha jugat, grà­cies a la seva soci­a­lit­za­ció en el rol d’a­ten­ció a les rela­ci­ons, les cures i les emo­ci­ons de la comu­ni­tat, pilars bàsics pel fun­ci­o­na­ment d’a­ques­tes, i superar la seva rele­ga­ció a un paper secun­dari. Òbvi­a­ment, això implica un com­pro­mís amb la qües­tió per part de tot­hom, a tra­vés del tre­ball d’uns per sor­tir del rol d’o­pres­sor i de les altres per orga­nit­zar-se i des­lliu­rar-se de tot vic­ti­misme. Tenim la cer­tesa que el fruit d’a­quest tre­ball, com al Kur­dis­tan, pot ser deter­mi­nant­ment empo­de­ra­dor per al movi­ment revo­lu­ci­o­nari que volem cons­truir. (pro­ba­ble­ment la més impor­tant de totes) Desen­vo­lu­pa­ment de la crí­tica i auto­crí­tica en els nos­tres pro­jec­tes, a tra­vés de diver­ses eines com els cer­cles de crí­tica i auto­crí­tica, així com tre­ball ètic de millora per­so­nal i revo­lu­ci­o­nà­ria, des­ti­nat a refor­çar el nos­tre com­pro­mís amb aquest camí que ens faci for­tes davant els pro­ble­mes que ani­rem afron­tant. Això inclou­ria també anar dei­xant de banda les anti­gues divi­si­ons i eti­que­tes (com ara “inde­pes” i “anar­cos”), per reco­nèi­xer-nos i deba­tre con­jun­ta­ment sobre com podem impul­sar aquest nou món que volem cons­truir des de Cata­lu­nya. El model del CD pot ser un molt bon nexe d’u­nió en aquest sen­tit, com hem inten­tat expli­car.
Mira també: http://www.grupreflexioautonomia.org/ca/el-kurdistan-amb-catalunya-i-bakur/
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more