Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Juny»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
          01 02
03 04 05 06 07 08 09
10 11 12 13 14 15 16
17 18 19 20 21 22 23
24 25 26 27 28 29 30

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Anàlisi :: pobles i cultures vs poder i estats
El Kurdistan amb Catalunya (I - Bakur). Idees-força del Confederalisme Democràtic de cara a construir una força revolucionària a Catalunya
08 mar 2016


“(…) com podríem alçar el vol cap a l’univers d’allò que anomenem la “vida lliure”, basat en la integració dels sentits, per a que la vida torni a ser colmada amb les nostres utopies i la seva màgia, que són aspectes expulsats i aniquilats en la vida moderna capitalista, sota l’absoluta hegemonia de les estructures materials.”

“(…) els motllos de la vida moderna capitalista treuen tot el sentit a la vida, són un intent de defugir la mort, degut a que aquests motllos han acabat amb tot lo sagrat, portant-nos a una era de constant mort i dia del Judici final, arrancant a la vida tots els seus aspectes màgics, conmovedors i poètics.”
Abdu­llah Öcalan1
Introducció

L’ob­jec­tiu d’a­quest text és el de con­tri­buir al des­ple­ga­ment de la vida lliure, de la vida autò­noma i comu­nal, per a recu­pe­rar les pràc­ti­ques i nar­ra­ti­ves que ens aju­din a cons­truir a Cata­lu­nya i arreu una força revo­lu­ci­o­nà­ria capaç de posar fi al sis­tema injust i inde­sit­ja­ble sota el qual vivim i de donar peu a la cre­a­ti­vi­tat de les for­mes de vida no sot­me­ses a aquest. Com diuen les com­pa­nyes kur­des, la millor forma de soli­da­ri­tat amb la seva lluita es cons­truint un movi­ment revo­lu­ci­o­nari a Europa, i aquest text pre­tén res­pon­dre a aquesta sol·lici­tud.

Per això, basant-nos en la nos­tra expe­ri­èn­cia a Cata­lu­nya i al Kur­dis­tan, farem una anà­lisi de la lluita kurda a la regió del Kur­dis­tan ano­me­nada Bakur (“nord” en kurd), situ­ada dins les fron­te­res de l’Es­tat turc, dels seus punts forts i febles, mit­jan­çant la qual puguem fer auto­crí­tica de les dife­rents ini­ci­a­ti­ves, pro­jec­tes i movi­ments que estem desen­vo­lu­pant a Cata­lu­nya.

Cre­iem que tenim molt a apren­dre d’a­quest movi­ment, dels seus 40 anys d’his­tò­ria de pra­xis revo­lu­ci­o­nà­ria, que ens pot ser real­ment útil per donar res­posta a mol­tes man­can­ces i pro­ble­mà­ti­ques que patim a les llui­tes que es desen­vo­lu­pen a Cata­lu­nya que impe­dei­xen que puguem esde­ve­nir una força capaç de pro­po­sar real­ment una altra forma de viure i orga­nit­zar-se alter­na­tiva al sis­tema impe­rant.

Cal asse­nya­lar, a més, que les refle­xi­ons que en aquest text plan­te­gem s’han nodrit també dels debats que d’ençà que vam tor­nar hem rea­lit­zat amb nom­bro­ses com­pa­nyes que tre­ba­llen colze a colze amb nosal­tres, i que per tant prové de quel­com més gran que les idees de dues per­so­nes.

Per sim­pli­fi­car el text, uti­lit­zem sovint el terme “sis­tema”. Quan par­lem de sis­tema, ens estem refe­rint a l’es­truc­tura social hege­mò­nica del món on vivim, basada en jerar­quies i con­cen­tra­ció del poder en poques mans, en acu­mu­la­ció dels recur­sos pro­duc­tius en les clas­ses altes i els paï­sos del nord, i des­pos­ses­sió i espoli de les clas­ses bai­xes i els paï­sos del sud. Par­lem que uns pocs deci­dei­xen per tota la majo­ria. Par­lem d’un món en el que hem de donar per assu­mi­des les coses tal com són, tal com eren des que vam néi­xer, i en el qual sor­tir de la norma implica rebuig, pres­sió o mort social. Per sis­tema ens refe­rim a sis­tema capi­ta­lista, a sis­tema d’Es­tats-naci­ons, a sis­tema patri­ar­cal, a statu-quo. Per sis­tema ens refe­rim també a nosal­tres matei­xes, als valors indi­vi­du­a­lis­tes i com­pe­ti­tius pels quals ens regim, al sis­tema que por­tem dins i que repro­duïm en les nos­tres acti­tuds, fei­nes, pràc­ti­ques, rela­ci­ons, etc.
Context: enmig de les clavegueres del sistema sorgeix la tercera via kurda2

L’O­ri­ent Mitjà. Ter­ri­tori poblat per àrabs, turcs, per­ses, kurds, arme­nis, assi­ris, jueus, etc., una potent diver­si­tat cul­tu­ral i reli­gi­osa que ha sobre­vis­cut els embats del «pro­grés». Al mateix temps, es tracta d’un ter­ri­tori d’alt valor geo­es­tra­tè­gic per la seva situ­a­ció entre Europa, Àsia i Africa, i per tenir les reser­ves de petroli més impor­tants del pla­neta. En el sis­tema en què vivim, basat en el con­sum crei­xent de recur­sos, així com la com­pe­ti­ció, espoli i acu­mu­la­ció dels matei­xos en poques mans, aquesta riquesa i valor ha supo­sat un con­tinu anar i venir de guer­res. En els dar­rers anys, nom­bro­sos con­flic­tes hi han estat ins­ti­gats per part de les potèn­cies lide­ra­des per Estats Units, d’una banda, i per Rús­sia-Xina, de l’al­tra, en la seva guerra pel con­trol de la zona i dels seus recur­sos.

A la trin­xada pobla­ció local se li han pre­sen­tat dos grans tipus d’op­ci­ons apa­rent­ment con­tra­po­sats, però que en el fons aca­ba­ven supo­sant tant l’un com l’al­tre la guerra i la sub­mis­sió al sis­tema que la pro­voca. D’una banda, la pri­mera opció és atan­sar-se ober­ta­ment a les grans potèn­cies. De l’al­tre, ali­men­ta­des per l’odi a occi­dent i a la seva colo­nit­za­ció, sor­gei­xen les vies del fona­men­ta­lisme. Con­trà­ri­a­ment al que podria sem­blar, aques­tes sego­nes vies també són ins­ti­ga­des des de la pugna pel con­trol de la zona per part de les grans potèn­cies (Estats Units i Europa, Rús­sia i Xina), així com des del com­plex entra­mat de pug­nes de les potèn­cies regi­o­nals (Tur­quia, Arà­bia Sau­dita, Iran, Israel…). Quan una potèn­cia o grup de potèn­cies con­trola molt una zona, les potèn­cies con­trà­ries hi afa­vo­rei­xen el fona­men­ta­lisme i els con­flic­tes ètnics per a deses­ta­bi­lit­zar-la i obrir-hi pos­si­bi­li­tats de més con­trol per part seva. En aquest joc maca­bre, el resul­tat sem­pre acaba sent la deses­ta­bi­lit­za­ció de la zona, és a dir, la guerra i la bar­bà­rie.

Be, sem­pre no. Exis­teix una ter­cera via, quan el poble s’or­ga­nitza per auto­de­fen­sar-se del joc maca­bre de les elits. I l’in­tent més potent d’això, amb dife­rèn­cia, té com a epi­cen­tre la cul­tura kurda. Sent una ètnia espe­ci­al­ment comu­ni­tà­ria i dis­persa, els kurds han rebut de totes ban­des, com a mino­ria ètnica als dife­rents Estats on ha que­dat con­fi­nada la mun­ta­nyosa terra on viuen. Al mateix temps, tan­ma­teix, han anat desen­vo­lu­pant una pro­funda cul­tura de resis­tèn­cia vers les estruc­tu­res esta­tals i la seva repres­sió homo­ge­ne­ït­za­dora, a mesura que aques­tes avan­ça­ven. Això ha per­mès que per­vis­qui la seva cul­tura for­ta­ment comu­na­lista, i que d’una forma molt àmplia tin­guin clar que l’Es­tat, el Capi­ta­lisme i el Patri­ar­cat tenen un ori­gen comú i cons­ti­tu­ei­xen un sis­tema d’or­ga­nit­za­ció social que aboca a l’a­bisme les seves comu­ni­tats, la seva cul­tura i la natura que l’a­cull.

El pal de paller d’a­questa ter­cera via ha estat el PKK, una orga­nit­za­ció nas­cuda el 1978 amb l’ob­jec­tiu d’a­lli­be­rar el poble kurd. Ser­vint-se dels prin­ci­pis de la clàs­sica teo­ria mar­xista-leni­nista, bus­cava acon­se­guir-ho a tra­vés de la cons­truc­ció d’un Estat Soci­a­lista kurd. Des­prés d’un llarg i con­vuls perí­ode de for­ma­ció, però, la orga­nit­za­ció s’a­donà que els seus nom­bro­sos pro­ble­mes interns i externs (llui­tes intes­ti­nes, con­flic­tes armats estan­cats…) pro­ve­nien d’es­tar uti­lit­zant un para­digma erroni. El 1993 ence­ta­ren, des­prés de decla­rar un alto al foc uni­la­te­ral, un perí­ode d’au­to­crí­tica, refle­xió i for­mu­la­ció d’un nou para­digma que s’a­jus­tés als seus objec­tius.

En aquest perí­ode, que durà més de deu anys, dues veus tin­gue­ren espe­cial impor­tàn­cia dins el PKK: el movi­ment de dones, que posà sobre la taula la impor­tàn­cia del Patri­ar­cat dins l’a­pa­rell opres­sor al qual volien fer front, i la del pre­si­dent del PKK Abdu­llah Öcalan, que va fer una tasca d’a­nà­lisi a fons de l’ex­pe­ri­èn­cia revo­lu­ci­o­nà­ria fins lla­vors, de recerca his­tò­rica i polí­tica, i de for­mu­la­ció del nou para­digma ano­me­nat Con­fe­de­ra­lisme Demo­crà­tic, on tin­gue­ren espe­cial influ­èn­cia les idees del pen­sa­dor lli­ber­tari ame­ricà Mur­ray Bookc­hin2.

La idea d’Es­tat-Nació kurd fou rebut­jada, doncs per ser cons­truït neces­si­tava la homo­ge­ne­ït­za­ció de la pobla­ció, fet que impli­cava repres­sió a les mino­ries, i per tant com­por­tava els matei­xos pro­ble­mes dels quals volien fugir. Així, enfront de la visió d’una soci­e­tat cons­tru­ïda de forma cen­tra­lit­zada (ja fos des de l’Es­tat o des d’una van­guàr­dia revo­lu­ci­o­nà­ria) calia desen­vo­lu­par un model de soci­e­tat des­cen­tra­lit­zada, auto­crons­tru­ïda, on cada part d’a­questa s’or­ga­nit­zés per sí mateixa i s’u­nís a tra­vés d’una con­fe­de­ra­ció de comu­ni­tats. El Con­fe­de­ra­lisme Demo­crà­tic es tracta, a més, d’un model que va més enllà dels interes­sos de l’èt­nia kurda per pro­po­sar una solu­ció de fons de paci­fi­ca­ció de l’O­ri­ent Mitjà i de cons­truc­ció d’un món on la diver­si­tat sigui una riquesa i no un pro­blema.
La nostra experiència

Som dues per­so­nes amb tra­jec­tò­ries dife­rents, però con­vic­ci­ons sem­blants. Des­con­ten­tes amb el model de vida que se’ns imposa, sen­si­bles davant el pati­ment i les injus­tí­cies que aquesta vida suposa arreu del pla­neta, hem bus­cat res­pos­tes i hem estat influ­ï­des per dife­rents expe­ri­èn­cies, idees i veus, com ara l’a­nar­quisme a Cata­lu­nya de prin­ci­pis de s. XX, la pro­posta de la Demo­crà­cia Inclu­si­va3, la del Muni­ci­pa­lisme Lli­ber­tari, els nos­tres expe­ri­ments de vida comu­ni­tà­ria i tre­ball col·lec­tiu per l’au­to­no­mia… És així com hem arri­bat a dues àmplies con­clu­si­ons:

les nos­tres cri­sis inter­nes i soci­als tenen com ori­gen estruc­tu­ral el fet que uns pocs, però molt orga­nit­zats, deci­dei­xen per tota la resta, pri­vant-nos de la pos­si­bi­li­tat de res­pon­dre a la pre­gunta «com volem viure la vida?» per nosal­tres matei­xes.

en la nos­tra quo­ti­di­a­ni­tat seguim repro­duint inèr­cies de com­pe­ti­ció, ego­isme indi­vi­du­a­lista, etc. que difi­cul­ten poder orga­nit­zar-nos per res­pon­dre con­jun­ta­ment aquesta pre­gunta.

Fruit d’això, ja fa uns anys que, defu­gint el der­ro­tisme impe­rant, inten­tem cons­truir, des de l’àm­bit local però mirant glo­bal­ment, un altre model de vida, apos­tant per la cre­a­ció d’au­to­no­mies regi­o­nals (i comu­ni­tats en sen­tit ampli) en con­fron­ta­ció amb l’or­dre esta­blert. Front al para­digma de frag­men­ta­ció pro­mo­gut pel sis­tema actual (famí­lia, oci, tre­ball, lluita, natura… cada dimen­sió de la vida com­par­ti­men­tada, sepa­rada de la resta), bus­quem inte­grar les dife­rents ves­sants de la vida i la lluita, posant al cen­tre la idea de comu­ni­tat i d’au­to­no­mia. Així podem fer que es retro-ali­men­tin els pro­ces­sos d’a­lli­be­rar-nos de les depen­dèn­cies del sis­tema i de llui­tar per can­viar-lo. Som par­ti­da­ris, a més, de defu­gir el nar­ci­cisme revo­lu­ci­o­nari que ens fa cen­trar-nos en el que ens dife­ren­cia dels altres en comp­tes del que ens uneix, i per tant bus­quem con­nec­tar-nos entre els dife­rents pro­jec­tes que llui­ten en la mateixa línia.

Aquesta és la pers­pec­tiva que ens ha empès a anar a Bakur, on fa anys que s’hi desen­vo­lupa un movi­ment que adopta aquesta posi­ció radi­cal i alhora ha sabut con­nec­tar amb una gran majo­ria de la pobla­ció, i que ens mou ara a tras­lla­dar les refle­xi­ons que aquesta expe­ri­èn­cia ens ha ins­pi­rat. Tro­bà­vem interes­sant comen­çar visi­tant el movi­ment a Bakur enlloc de Rojava per­què la situ­a­ció és més simi­lar a la que patim a Cata­lu­nya, al tenir un Estat omni­pre­sent que tracta per tots els mit­jans d’im­pe­dir que ens puguem orga­nit­zar. També ens sem­blava impor­tant per­què el PKK i el movi­ment té el seu ori­gen en aquesta regió.

Des que el vam des­co­brir ens ha sem­blat un refe­rent i hem deci­dit anar-hi per apren­dre’n direc­ta­ment i esta­blir-hi vin­cles. No obs­tant això, cal dir que les difi­cul­tats que hem tro­bat no han estat pas poques: no hem sabut tro­bar gai­res ponts a dis­po­si­ció entre els movi­ments de Cata­lu­nya i els del Kur­dis­tan; ben poca gent sap anglès i nosal­tres tot just comen­çà­vem a xam­pur­re­jar la llen­gua kurda; va cal­dre un perí­ode d’a­dap­ta­ció a un con­text ben dife­rent, amb un clima de guerra de baixa inten­si­tat, etc. A la vegada, però, l’e­norme hos­pi­ta­li­tat kurda i la volun­tat de fer vin­cles entre llui­tes ha jugat al nos­tre favor i el viatge ha estat una expe­ri­èn­cia molt enri­qui­dora, de la qual hem tret molta ins­pi­ra­ció.
Crítica i autocrítica

Aquesta és la pri­mera idea a res­sal­tar del movi­ment kurd, des­crita per la seva gent com «la font de la nos­tra força». Accep­tar que estem mala­ment no ens ha de por­tar al der­ro­tisme, sinó a la volun­tat de millora, d’a­pren­dre. Així, si ens pre­dis­po­sem a replan­te­jar-nos, a expo­sar-nos al canvi, a no donar res per des­comp­tat, el pro­cés revo­lu­ci­o­nari esdevé un pro­cés de pro­var, expe­ri­men­tar, equi­vo­car-se, rec­ti­fi­car… i, de retruc, evi­tem caure en dog­mes o idees ina­mo­vi­bles. Per aquí també va el «cami­nar pre­gun­tando» del zapa­tisme, un altre movi­ment que no per coin­ci­dèn­cia és pun­ter pel que fa a cons­truir altres mons.

Dit així podria sem­blar fàcil, però el cas és que la crí­tica i l’au­to­crí­tica són capa­ci­tats que no s’en­se­nyen a les esco­les, entre altres coses per­què el sis­tema actual en va ben fal­tat. Enfront d’això, el movi­ment kurd s’ha pres molt seri­o­sa­ment la neces­si­tat d’a­pren­dre-les i prac­ti­car-les, i ha desen­vo­lu­pat i arre­lat dins seu una meto­do­lo­gia de cer­cles de crí­tica i auto­crí­tica. Aquesta dinà­mica és rea­lit­zada quo­ti­di­a­na­ment, per part de qual­se­vol agru­pa­ció o sub-part del movi­ment (des dels pro­fes­sors de les esco­les fins les guer­ri­lles), en aca­bar qual­se­vol acti­vi­tat o perí­ode. Tot i que hi ha vari­a­ci­ons segons el con­text, bàsi­ca­ment con­sis­teix en: una per una, les per­so­nes par­ti­ci­pants s’ai­xe­quen i fan auto­crí­tica de la seva acti­tud i acci­ons durant el perí­ode i, abans de pas­sar a la següent per­sona, reben també les apor­ta­ci­ons crí­ti­ques cons­truc­ti­ves per part de les seves com­pa­nyes, evi­tant entrar en dinà­mi­ques de rèpli­ques i con­trar­rè­pli­ques (on sol sor­gir l’ego i per­dre’s el clima de millora per­so­nal). Aquí l’ad­jec­tiu «cons­truc­tiu» és molt impor­tant, i fa refe­rèn­cia al fet de con­nec­tar la crí­tica amb com el sis­tema afecta el nos­tre fer i a les pro­pos­tes de com millo­rar la nos­tra acti­tud. A més, aquesta pràc­tica va més enllà d’a­llò per­so­nal i queda en molts casos trans­crita per tal de bene­fi­ciar tot el movi­ment, de manera que algu­nes per­so­nes que el lide­ren, com Öcalan, han pogut fer estu­dis dels patrons psi­co­lò­gics que s’hi repe­tei­xen i que es tro­ben al dar­rera de molts dels con­flic­tes que l’a­fec­ten, així com les mane­res de millo­rar la forma d’a­bor­dar-los.

La cen­tra­li­tat d’a­quest tema en el movi­ment kurd per­met enten­dre millor com va ser capaç d’a­do­nar-se als anys 90 que no s’es­ta­ven fent bé algu­nes coses i que calia un perí­ode de replan­teig, que final­ment va per­me­tre aban­do­nar l’an­tic para­digma mar­xista de l’Es­tat-Nació soci­a­lista kurd, per adop­tar un para­digma radi­cal­ment dife­rent com és el Con­fe­de­ra­lisme Demo­crà­tic.

Aquesta pre­dis­po­si­ció a desen­vo­lu­par la crí­tica i l’au­to­crí­tica con­trasta força amb els movi­ments a casa nos­tra, on hi solen haver mol­tes veus que fins i tot rebut­gen la idea de cri­ti­car o de «jut­jar» les per­so­nes. A la vegada, ens costa fer crí­ti­ques cons­truc­ti­ves, i ten­dim a fer bàn­dols i posar-nos moral­ment per sobre de les altres per­so­nes, és a dir, a “con­dem­nar-les”. Així, jut­jar pot ser entès com un acte de crí­tica cons­truc­tiva total­ment neces­sari per millo­rar-nos com a per­so­nes i fer la revo­lu­ció, i el pro­blema és més aviat con­dem­nar. Ente­nem la dife­rèn­cia entre amb­dós con­cep­tes en l’ac­ti­tud aco­lli­dora, dins de les nos­tres pos­si­bi­li­tats, davant les parts fos­ques o com­pli­ca­des que totes tenim, bus­cant també com­pren­dre el con­text i his­tò­ria de cada per­sona. Fer crí­ti­ques sense sen­ten­ciar l’al­tra per­sona (en la línia “tu ets tal, i mai podràs can­viar”) ni rebut­jar-la o excloure-la. Sabem que això no és fàcil, doncs estem lluny de saber trac­tar amb totes les rea­li­tats que arri­bem a viure al ser huma­nes. Per això és part ine­lu­di­ble del pro­cés l’a­pre­nen­tatge a tots els nivells i la posada en comú de les infi­ni­tes rea­li­tats que som.

La crí­tica, en el fons, es tracta de posar en movi­ment i en con­tacte uns valors sobre el com viure. És quel­com neces­sari si volem cons­truir vides comu­nes. Les com­pa­nyes kur­des donen molta impor­tàn­cia a tro­bar-nos en els valors, al con­trari d’al­gu­nes visi­ons rela­ti­vis­tes basa­des en la idea de que “cadascú té la seva veri­tat” i no tenim dret a qües­ti­o­nar-les, plan­te­ja­ment clau per a l’im­peri de l’in­di­vi­du­a­lisme i la renún­cia a viure amb ètica i cohe­rèn­cia. Quan rebem una crí­tica estem rebent uns valors als que no estem parant prou aten­ció, en les nos­tres pràc­ti­ques i acti­tud. No es tracta de fer una crí­tica des del “amb tu no”, sinó des del “i nosal­tres com?”.
L’autodefensa i la muntanya

Si bé hi ha alguns intents ini­ci­als a les grans ciu­tats kur­des, el movi­ment s’o­ri­gina a les mun­ta­nyes. La raó d’això és que la mun­ta­nya, com a ele­ment físic on el ter­reny és irre­gu­lar, és difí­cil­ment con­tro­la­ble pels Estats i els seus exèr­cits i, per tant, un lloc de pro­tec­ció per les altres for­mes de viure. Així, va ser a les mun­ta­nyes del Kur­dis­tan on els kurds van poder cons­ti­tuir-se com a força revo­lu­ci­o­nà­ria, entre­nant-se i for­mant-se ide­o­lò­gi­ca­ment, fent inci­dèn­cia a les zones més rurals, i adqui­rint així capa­ci­tat d’au­to­de­fensa.

Pre­ci­sa­ment, una altra base del movi­ment és que per poder llui­tar i cons­truir un altre model pri­mer cal ser capaç d’au­to­de­fen­sar-se. El con­cepte d’au­to­de­fensa, que als ini­cis era bas­tant res­trin­git a la lluita armada, s’ha anat des­ple­gant molt més enllà fins al punt d’a­fir­mar que “totes les parts de la vida poden ser for­mes d’au­to­de­fensa”: dis­po­sar de recur­sos col·lec­ti­vit­zats és auto­de­fensa front a la vio­lèn­cia eco­nò­mica que rebem en forma de pre­ca­ri­e­tat, que les dones s’or­ga­nit­zin i creïn les seves prò­pies estruc­tu­res és auto­de­fensa front a la vio­lèn­cia patri­ar­cal, etc. D’a­questa manera es trenca amb la típica dico­to­mia entre cons­truir i des­truir, com en una rosa (“teo­ria de la rosa”, així ho ano­me­nen ells): per fer créi­xer quel­com bonic calen espi­nes per pro­te­gir-se.

Aquesta capa­ci­tat d’au­to­de­fensa implica:

Empo­de­ra­ment a tots els nivells per defen­sar allò en què cre­iem.

Orga­nit­za­ció per part de les per­so­nes opri­mi­des per ser for­tes davant l’o­pres­sió, superant la postura de víc­tima des­em­pa­rada o depe­nent de les estruc­tu­res esta­tals.

Espe­cí­fi­ca­ment, els grups més dam­ni­fi­cats pels sis­te­mes de domi­na­ció (com, per exem­ple, les dones, les mino­ries ètni­ques…), quan s’or­ga­nit­zen entorn i enfront l’o­pres­sió espe­cí­fica que patei­xen, poden par­ti­ci­par en les estruc­tu­res més aglu­ti­na­do­res des d’una posi­ció d’em­po­de­ra­ment, men­tre que els indi­vi­dus no orga­nit­zats són més vul­ne­ra­bles.

Acon­se­guir la segu­re­tat per con­fron­tar l’o­pres­sor (també el que por­tem a dins) des d’una posi­ció inte­gra­dora, i obrir vies per a que passi a ser un com­pany enlloc d’un ene­mic.

Compromís revolucionari

Només farem una petita intro­duc­ció a aquest apar­tat que desen­vo­lu­pa­rem més en un següent arti­cle sobre Rojava i Cata­lu­nya. Des­prés de la con­vi­vèn­cia amb les com­pa­nyes kur­des i de conèi­xer la his­tò­ria del seu movi­ment, estem més fer­ma­ment con­ven­çu­des que mai que sense com a mínim un nucli de per­so­nes total­ment com­pro­me­ses en dedi­car les seves vides a aca­bar amb el sis­tema i cons­truir una alter­na­tiva, no hi ha pos­si­bi­li­tat d’as­so­lir l’è­xit.

Què vol dir aquest com­pro­mís revo­lu­ci­o­nari? Par­lem d’un com­pro­mís en el que s’ar­riba a posar per davant el tre­ball per la trans­for­ma­ció social que la prò­pia vida indi­vi­dual i pri­vada. Les com­pa­nyes que aga­fen aquest com­pro­mís renun­cien fins i tot a tenir famí­lia o pos­ses­si­ons prò­pies i es dedi­quen de ple cos i cor a llui­tar per can­viar el món.

Pot­ser no cal arri­bar a aquest punt, prin­ci­pal­ment per­què dub­tem que estem pre­pa­ra­des per quel­com així, però sí que cal des­mun­tar mol­tes idees amb les quals ens limi­tem i auto­en­ga­nyem, com per exem­ple la idea que per poder tre­ba­llar pel col·lec­tiu pri­mer neces­si­tem estar bé amb nosal­tres matei­xes. Les com­pa­nyes ens diuen que això és fals, doncs mai arri­ba­rem a estar bé indi­vi­du­al­ment si el nos­tre entorn, la nos­tra comu­ni­tat i la nos­tra soci­e­tat no estan també bé. Per tant, el nos­tre tre­ball s’ha de des­ple­gar a la vegada en amb­dós fronts. La nos­tra expe­ri­èn­cia polí­tica i comu­nal ens con­firma aquesta idea, doncs pre­do­mina el posar les nos­tres neces­si­tats indi­vi­du­als per sobre de les neces­si­tats col·lec­ti­ves, amb el resul­tat que poques vega­des ens tro­bem amb com­pa­nyes que esti­guin dis­po­sa­des a assu­mir el com­pro­mís que cal pel tre­ball que ens toca rea­lit­zar.
Pluralisme radical

Vivim en un món on les dife­rèn­cies entre nosal­tres s’u­ti­lit­zen per posar-nos en con­tra. Aquest pano­rama és caldo de cul­tiu per a l’a­pa­ri­ció de tot tipus de fona­men­ta­lis­mes. Tan­car les por­tes als altres, crear bàn­dols o no inte­grar les dife­rèn­cies pro­ba­ble­ment no ser­virà per­què els reac­ci­o­na­ris dei­xin de ser-ho i farà que n’a­pa­re­guin de nous. El movi­ment kurd, enmig d’una guerra entre mol­tís­si­mes fac­ci­ons a l’O­ri­ent Mitjà, es troba for­jat sobre el fona­ment del plu­ra­lisme radi­cal, amb la volun­tat ferma d’in­te­grar les dife­rents rea­li­tats i for­mes de vida dam­ni­fi­ca­des pel sis­tema en un sol movi­ment. Això porta a l’e­vi­dèn­cia que aquesta cos­mo­vi­sió no hi cap dins les fron­te­res de cap Estat. En parau­les d’Öcalan: "L’Es­tat-Nació en la seva forma ori­gi­nal apunta a la mono­po­lit­za­ció de tots els pro­ces­sos soci­als. Ha de lliu­rar-se de la diver­si­tat i la plu­ra­li­tat, en un enfoc que porta a l’as­si­mi­la­ció i al geno­cidi. (…) assi­mila tot tipus de cul­tu­res i idees espi­ri­tu­als i intel·lec­tu­als per pre­ser­var la seva prò­pia exis­tèn­cia."4 L’Es­tat, per la seva exis­tèn­cia, reque­reix exer­cir l’o­pres­sió polí­tica, cul­tu­ral, mili­tar i eco­nò­mica con­tra el con­junt de la soci­e­tat que regenta.

Aquest esforç per inte­grar vol dir també donar cabuda a les diver­ses for­mes i graus d’im­pli­ca­ció que poden exis­tir, per tal que tot­hom trobi com ser-ne part, evi­tant les postu­res de supe­ri­o­ri­tat o con­fron­ta­ció per les dife­rents for­mes d’a­por­tar al canvi, en la línia de la crí­tica cons­truc­tiva que hem expli­cat ante­ri­or­ment. Així s’a­con­se­gueix una mul­ti­pli­ci­tat de tàc­ti­ques que, coor­di­na­des entre sí, doten al movi­ment d’una força trans­for­ma­dora immensa.

La potèn­cia inte­gra­dora d’a­questa cos­mo­vi­sió revo­lu­ci­o­nà­ria dista molt del pano­rama que ens tro­bem dins els nos­tres “movi­ments”, amb grups que tre­ba­llen per interes­sos i llui­tes con­cre­tes de forma frag­men­tada (sovint estan­cat-se -o aco­mo­dant-se- en rela­ci­o­nar-se amb un mateix grup o tipus de per­so­nes, que solem ano­me­nar “guetto”), sense veure les cau­ses comu­nes dels sis­te­mes de domi­na­ció que ens tra­ves­sen. ONGs que sus­ten­ten for­mes de neo­co­lo­ni­a­lisme, movi­ments pels drets LGTB que cauen en aspi­ra­ci­ons bur­ge­ses, inde­pen­den­tis­mes esta­tis­tes, capi­ta­lis­mes verds, defen­ses del con­sum ètic sense mirar en què es tre­ba­lla, movi­ments antir­ra­cis­tes pro-assis­ten­ci­a­lisme esta­tal (i pater­na­lista), femi­nisme(s) ins­ti­tu­ci­o­nal(s), anar­quis­mes indi­vi­du­a­lis­tes… Dar­rere d’això hi ha gent amb molt bones inten­ci­ons, sen­si­bi­li­tats impor­tants per a la cons­truc­ció d’al­tres mons i piles de feina. Cal un dià­leg col·lec­tiu, reco­nèi­xer-nos, inte­grar totes aques­tes llui­tes en un movi­ment comú que apunti al sis­tema actual, amb les seves estruc­tu­res de con­cen­tra­ció de poder i els seus meca­nis­mes d’as­si­mi­la­ció, com a causa de tots aquests pro­ble­mes; tro­bar-nos i apro­fi­tar tota aquesta cre­a­ti­vi­tat trans­for­ma­dora en una cosa comuna, quel­com que pugui arri­bar a tenir la força per rein­ven­tar les for­mes de viure.
Pragmatisme (i religió)

La his­tò­ria de la lluita kurda està mar­cada per alguns girs ide­o­lò­gics (i ètics) molt impor­tants, ver­te­brats pel para­digma de la inte­gra­ció: un exem­ple, que no conei­xem sufi­ci­ent, va ser la rela­ció que el PKK tenia res­pecte les tri­bus, forma d’or­ga­nit­za­ció tra­di­ci­o­nal entre els kurds, al pas­sar de per­se­guir-les, per con­si­de­rar-les feu­dals i con­ser­va­do­res, a tenir la visió cons­truc­tiva d’a­pro­fi­tar i apren­dre de tota la tra­di­ció comu­na­lista que les carac­te­ritza.

Un altre exem­ple deter­mi­nant va ser la reli­gió. Al comen­ça­ment es tenia una con­cep­ció mar­xista de la mateixa, degut a la qual va ser per­se­guida pel movi­ment. Les reli­gi­ons, com la musul­mana en el seu cas, han estat uti­lit­za­des com a ins­tru­ments per ene­mis­tar a per­so­nes i pobles, cons­truint dog­mes i doc­tri­nes, dotant de poder diví als oli­gar­ques-patri­ar­ques del moment; les seves vides osten­to­ses sos­tin­gu­des sobre la domi­na­ció i la vio­lèn­cia als pobles als que se’ls hi havia coop­tat el(s) Deu(s).

Aquesta postura dels prin­ci­pis del movi­ment kurd, a part d’es­tar enca­bida en una altra forma de fer reli­gió com era l’es­ta­li­nisme, ali­men­tava els fona­men­ta­lis­mes, ja que es con­fron­tava amb les cre­en­ces espi­ri­tu­als de la major part de la pobla­ció. Això donava peu a enfor­tir encara més els dog­mes ina­mo­vi­bles de les visi­ons fona­men­ta­lis­tes, que com sabem es carac­te­rit­zen per voler impo­sar la seva forma de pen­sar o viure com a única admis­si­ble.

Avui en dia, en canvi, la posi­ció de les kur­des davant la reli­gió és radi­cal­ment inte­gra­dora. Les com­pa­nyes del “Con­grés de les Dones Lliu­res” (KJA) ens expli­ca­ven que, des de les aca­dè­mies, on desen­vo­lu­pen allò que ano­me­nen “jine­o­logi”, estu­dien la his­tò­ria de les reli­gi­ons. I en aquesta es parla que les reli­gi­ons, en el seu ori­gen, es trac­ta­ven de movi­ments popu­lars, cons­tru­ïts des de baix i con­tra sis­te­mes opres­sors. Els pro­fe­tes com Moham­med o Jesús eren revo­lu­ci­o­na­ris -i mís­tics- de la seva època. Les com­pa­nyes deien que hi ha altres mane­res de veure -i viure- les reli­gi­ons. Es tracta de prag­ma­tisme revo­lu­ci­o­nari: segons elles, és absurd anar con­tra les per­so­nes reli­gi­o­ses per les seves cre­en­ces quan aques­tes impli­quen també valors al vol­tant dels quals ens podem tro­bar. En canvi, no inte­grar-les afa­vo­reix els fona­men­ta­lis­mes que, al cap i a la fi, s’o­ri­gi­nen també en l’o­pres­sió.

Des de fa temps també nosal­tres hem rebut­jat la reli­gió, prin­ci­pal­ment la catò­lica, com a ins­tru­ment mit­jan­çant el qual s’ha opri­mit molts pobles. No ens agra­den les esglé­sies, ni els cape­llans, ni el seu Regne de Déu o els seus intents per con­tro­lar els nos­tres ven­tres. Per això rebut­gem tota ins­ti­tu­ció ecle­si­às­tica. Però reco­nei­xem l’e­xis­tèn­cia en la nos­tra his­tò­ria de pràc­ti­ques i vides que es con­si­de­ra­ven cris­ti­a­nes (hete­ro­do­xes, heret­ges, paga­nes) que s’a­pro­pen molt a la “uto­pia comu­nal” que a vega­des ima­gi­nem, com els movi­ments mil·lena­ris­tes de l’E­dat mit­jana o el cris­ti­a­nisme pri­mi­tiu. Podem dis­tin­gir entre les ins­ti­tu­ci­ons que s’han apro­fi­tat d’u­nes cre­en­ces per enfor­tir elits, i les expe­ri­èn­cies par­ti­cu­lars d’al­tres cris­ti­a­nis­mes des de les bases de les seves vides i des d’una auto­no­mia espi­ri­tual.

Així mateix, amb els temps que cor­ren pel que fa al fona­men­ta­lisme islà­mic i el des­co­nei­xe­ment immens que tenim sobre la reli­gió musul­mana i l’Al­corà, bus­quem refe­rèn­cies de lec­tu­res ins­pi­ra­do­res del mateix, com la que fa l’au­tor Abden­nur Prado en el lli­bre “El Islam como anar­quismo mís­tico” intro­duint-nos en la pra­xis pro­fè­tica i la vida comu­nal dels pri­mers ado­ra­dors d’Al-lâh. En aquest lli­bre ens parla de la idea de l’a­nar­quisme mís­tic, i de l’is­lam en el seu ori­gen com a exem­ple del mateix. Volem bus­car els punts de con­ne­xió amb les per­so­nes musul­ma­nes d’una forma crí­tica i des d’una volun­tat de conei­xe­ment, per no caure, d’una banda, en tòpics que ali­men­tin la xeno­fò­bia ni, de l’al­tra, en postu­res “bonis­tes” tant de moda entre l’es­querra que invi­si­bi­lit­zin les ves­sants opres­so­res i patri­ar­cals que es mani­fes­ten des d’al­guns enfocs islàmcs. Les per­so­nes han cons­truït cre­en­ces al llarg de la his­tò­ria com a for­made rela­ci­o­nar-se i rela­tar-se tot allò inex­pli­ca­ble de l’e­xis­tèn­cia i tot allò que mou els cors de les per­so­nes i la vida; han tin­gut expe­ri­èn­cies mís­ti­ques i d’u­nió amb el tot, tro­bant mane­res de viure la vida i la mort que les ele­va­ven per sobre del sense sen­tit que sem­bla que ens rodeja. Les inqui­e­tuds de l’à­nima a vega­des han tro­bat ins­pi­ra­ció en l’o­ri­gen de les reli­gi­ons que ara ens tra­ves­sen. Volem tro­bar-nos en tot allò que aug­menti la nos­tra potèn­cia revo­lu­ci­o­nà­ria.
El moviment de les dones lliures

Les per­so­nes que escri­vim aquest text ens sen­tim his­tò­ri­ca­ment en deute amb les llui­tes de les dones per la seva eman­ci­pa­ció que s’han lliu­rat sota el nom de femi­nisme i sense ell. D’al­guns femi­nis­mes, com el negre o el deco­lo­nial, hem après que des de les llui­tes occi­den­tals a vega­des invi­si­bi­lit­zem o ins­tru­men­ta­lit­zem les llui­tes de ter­res llu­nya­nes, menys­te­nint altres for­mes d’a­fron­tar els pro­ble­mes d’o­pres­sió de gènere.

Volem comen­çar així fent una crí­tica a totes aque­lles com­pa­nyes que ano­me­nen femi­nista el movi­ment de les dones kur­des. En parau­les d’a­ques­tes dones, si s’a­no­me­nen o no femi­nis­tes és una pre­gunta que els hi fan totes les euro­pees. I la res­posta que donen sem­pre és: nosal­tres llui­tà­vem per l’e­man­ci­pa­ció de la dona molt abans de saber que exis­tia una cosa que es deia femi­nisme. Per això, i men­tre elles no diguin el con­trari, cre­iem que cal res­pec­tar aquesta postura i no ser occi­den­tal-cen­tris­tes. Com ente­nem que la forma com s’a­no­me­nin o dei­xin de fer-ho no té cap relle­vàn­cia, sinó que l’im­por­tant és com i en què estan llui­tant, ens reme­tem a això.

El movi­ment kurd con­si­dera que la dona és el pri­mer sub­jecte colo­nit­zat de la huma­ni­tat. Es reme­ten a l’es­tudi de les soci­e­tats neo­lí­ti­ques, l’o­ri­gen de les quals es troba pre­ci­sa­ment a la Meso­po­tà­mia. Rela­ci­o­nen aquesta pri­mera opres­sió amb totes les que van venir des­prés arri­bant a la con­clu­sió que, per aca­bar amb el capi­ta­lisme i les jerar­quies, cal rever­tir la domi­na­ció sobre les dones que impera en el sis­tema actual. Per aquesta inda­ga­ció his­tò­rica han desen­vo­lu­pat una cièn­cia de les dones, que ano­me­nen jine­o­logi, mit­jan­çant la qual pre­te­nen mirar tant el pas­sat com les cièn­cies que avui en dia pre­do­mi­nen en l’a­ca­dè­mia des d’una mirada de la his­tò­ria oculta de totes aque­lles que no sur­ten a la his­tò­ria que el sis­tema ens ha expli­cat, comen­çant per les dones, superant les visi­ons posi­ti­vis­tes i frag­men­tà­ries.

Sense revo­lu­ció de les dones no hi ha revo­lu­ció, d’una banda, per­què impli­ca­ria estar dei­xant mitja part de la soci­e­tat fora i, de l’al­tra, per­què no esta­ria rever­tint l’o­ri­gen fun­da­ci­o­nal de les estruc­tu­res jeràr­qui­ques que ara són hege­mò­ni­ques.

Les dones del KJA amb les que vam par­lar mos­tra­ven una visió binà­ria de la sexu­a­li­tat, par­lant en tot moment en ter­mes d’ho­mes i dones, sense visi­bi­lit­zar les altres rea­li­tats sexu­als que exis­tei­xen. En aquest sen­tit, deien que en gene­ral les dones són més gene­ro­ses que els homes, que les guer­ri­lles no mix­tes fun­ci­o­nen millor que les mix­tes per­què les dones es cui­den millor entre elles i són menys orgu­llo­ses i mes pru­dents, etc. Vam inten­tar inda­gar si es trac­tava d’una certa visió essen­ci­a­lista, i la res­posta que ens van donar va ser que cre­ien que en el cos col·lec­tiu de les dones s’ha­vien trans­mès els valors bàsics per la demo­crà­cia. El sen­tit d’a­questa idea és que les dones són soci­a­lit­za­des en valors com les cures i que, per fer la revo­lu­ció, cal posar aquests valors al cen­tre, en la línia dels femi­nis­mes que par­len de posar les cures al mig de la lluita.

El punt fort de la lluita per l’e­man­ci­pa­ció de les dones kur­des és, com ja hem dit, l’es­truc­tura paral·lela no mixta que con­forma totes les parts del movi­ment, des de comu­nes i con­sells de bar­ris, fins coo­pe­ra­ti­ves i aca­dè­mies, pas­sant pel seu propi cos armat per l’au­to­de­fensa. Les dones són les encar­re­ga­des dels con­sells de pau i con­sens en tots aquells con­flic­tes on el gènere ha estat el fac­tor pri­mor­dial, com ara casos de vio­lèn­cia de gènere. Tenen poder per vetar deci­si­ons dels espais mix­tes quan els hi afec­ten par­ti­cu­lar­ment. La filo­so­fia d’a­ques­tes estruc­tu­res no mix­tes no par­teix només d’una volun­tat de crear espais pro­te­gits, sinó prin­ci­pal­ment de l’e­vi­dèn­cia que per par­ti­ci­par en les estruc­tu­res gene­rals par­tint d’una posi­ció de sub­jecte opri­mit cal par­tir d’una orga­nit­za­ció prò­pia. Això vol dir que cada dona en el movi­ment kurd repre­senta tot el col·lec­tiu de dones, en el qual fan un tre­ball a fons per decons­truir els rols patri­ar­cals i per inda­gar què vol dir ser dona, quin és el paper que ha jugat en la his­tò­ria i que pot jugar en l’ac­tu­a­li­tat per asso­lir la seva eman­ci­pa­ció.

En les con­ver­ses que vam poder com­par­tir amb aques­tes dones, van fer refe­rèn­cia en dife­rents oca­si­ons de forma crí­tica als femi­nis­mes occi­den­tals euro­peus. La major part de la crí­tica a aquests femi­nis­mes és cone­guda per nosal­tres: no cre­uen en una lluita que bus­qui que la dona arribi a posi­ci­ons avui osten­ta­des per homes; “no volem ser homes”, en les seues parau­les, “no volem ser caps, grans empre­sà­ries, capi­ta­lis­tes”. Opi­na­ven que era un pro­blema que la lluita femi­nista esti­gués sepa­rada de la resta de llui­tes i poc con­nec­tada amb la soci­e­tat i la rea­li­tat de la majo­ria de dones, que no esti­gués emmar­cada dins un pro­jecte més gran i que només s’o­cu­pés d’as­sump­tes “de dones”.

Una part impor­tant de la pràc­tica que aques­tes dones han desen­vo­lu­pat, mit­jan­çant la crí­tica i l’au­to­crí­tica, ha estat aca­bar amb el “mas­cle domi­nant”, no en sen­tit físic o lite­ral, sinó en el sen­tit de la men­ta­li­tat de mas­cle domi­nant, també la que tenen les dones. Aquest mas­cle domi­nant ha estat el sub­jecte sobre el qual s’ha eri­git el sis­tema actual. Per això, han estat tre­ba­llant colze a colze amb els seus com­panys per aca­bar amb les dinà­mi­ques d’o­pres­sió que aquests ten­dien a exer­cir sobre elles i les dinà­mi­ques de sub­mis­sió que elles mos­tra­ven en res­posta, donant lloc al des­ple­ga­ment d’u­nes rela­ci­ons de pro­funda amis­tat revo­lu­ci­o­nà­ria basa­des en el tren­ca­ment d’a­ques­tes cade­nes.
L’excepció de les minories LGTBI

El movi­ment kurd dista molt d’es­tar en una situ­a­ció en la que, segons els nos­tres parà­me­tres, hi hagi lli­ber­tat sexual i afec­tiva. Aquest és un tema deli­cat i mol­tes coses que ens cos­ten d’en­ten­dre o com­par­tir s’han de pas­sar pel fil­tre d’es­tar par­lant d’un con­text molt dife­rent al nos­tre. Par­lem d’això per­què és una part que, des del nos­tre punt de vista i amb la humi­li­tat que puguem, cre­iem que cal cri­ti­car.

El con­text gene­ral, com des­cri­via una com­pa­nya que escri­via a Kur­dis­Cat, és que a nivell social l’ú­nica forma de rela­ció sexo-afec­tiva que s’ac­cepta és la del matri­moni hete­ro­se­xual. Les rela­ci­ons fora d’això són rebut­ja­des per la gent més con­ser­va­dora, i les d’'o­ri­en­ta­ció sexual no hete­ro­se­xual per una part molt gran de la pobla­ció. Una expe­ri­èn­cia interes­sant ha estat conèi­xer les com­pa­nyes de Keske­sor, una orga­nit­za­ció LGTBI kurda. Ofi­ci­al­ment no per­tany al movi­ment, tot i que les seves mem­bres són al mateix temps mem­bres d’al­tres orga­nit­za­ci­ons kur­des i se sen­ten total­ment part d’ell.

A nivell pràc­tic, mol­tes per­so­nes joves són par­ti­dà­ries dels drets LGTBI, i des dels con­sells de barri les acti­vis­tes LGTBI reben tot el suport quan són repri­mi­des o ata­ca­des. No obs­tant això, el movi­ment rebutja inte­grar aquesta rea­li­tat. Les com­pa­nyes ens expli­ca­ven que això es deu, d’una banda, a l’ho­mo­fò­bia exis­tent en la soci­e­tat kurda, on el patri­ar­cat encara roman molt pre­sent i, de l’al­tra, a una visió estra­tè­gica sobre l’as­sumpte: en teo­ria, la soci­e­tat kurda encara no està pre­pa­rada per assu­mir aques­tes rea­li­tats. Quan han trac­tat d’in­tro­duir el movi­ment o col·labo­rar-hi han rebut atemp­tats, i volen evi­tar que mol­tes veus a l’O­ri­ent Mitjà se’ls posin en con­tra.

Des de Keske­sor estan fent un tre­ball paral·lel d’in­ten­tar intro­duir en l’i­ma­gi­nari revo­lu­ci­o­nari les visi­ons de la his­tò­ria i de la reli­gió musul­mana que inte­gren l’e­xis­tèn­cia i defensa d’al­tres sexu­a­li­tats. Com­par­tei­xen tots els postu­lats gene­rals sobre els orí­gens de les opres­si­ons i la tri­ada Estat-capi­ta­lisme-patri­ar­cat com allò a des­truir. Són, per això, molt crí­tics amb els movi­ments LGTBI que hi ha a Europa (reien quan els hi par­là­vem de que a l’Es­tat espa­nyol els matri­mo­nis homo­se­xu­als són legals, mos­trant una postura con­trà­ria a la ins­ti­tu­ció del matri­moni en si). Inten­ten fer tro­ba­des a les mun­ta­nyes amb les milí­cies, lloc on es forja l’a­vant­guarda de la revo­lu­ció.

Volem tras­lla­dar amb aques­tes parau­les la inqui­e­tud que sen­tim per les per­so­nes de sexu­a­li­tats i gène­res no nor­ma­tius al ter­ri­tori kurd, i ani­mem les com­pa­nyes kur­des a ini­ciar un dià­leg dins i fora de la Meso­po­tà­mia per resol­dre com aco­llir també aquesta diver­si­tat. A més, volem poder qües­ti­o­nar en les nos­tres ter­res si la forma en què estem tre­ba­llant per tren­car amb aques­tes opres­si­ons és la que ens pot con­duir real­ment a l’a­lli­be­ra­ment de les matei­xes o si, al con­trari, cor­rem el risc de no anar més enllà de crear noves iden­ti­tats des­con­nec­ta­des de la resta, nous pro­duc­tes per con­su­mir, etc.
L’economia com a eina política

El movi­ment kurd uti­litza la dimen­sió eco­nò­mica com una eina per afa­vo­rir els seus interes­sos polí­tics:

Millo­rant les seves capa­ci­tats d’au­to­sus­tent pel que fa a les neces­si­tats mate­ri­als. Val a dir que la seva lògica interna va més enllà de qual­se­vol lògica de l’in­ter­canvi. Hi podem tro­bar mul­ti­tud de kurds que van emi­grar en el seu moment a Europa i ara envien part del seu sou al movi­ment (és la seva forma d’a­por­tar, tan vàlida i neces­sà­ria com qual­se­vol altra), així com mul­ti­tud d’ac­ti­tuds de suport mutu entre les per­so­nes que l’in­te­gren, per tal que fun­ci­oni. No n’es­pe­ren res a canvi, doncs se sen­ten part de quel­com més gros. Aju­dant el movi­ment s’es­tan aju­dant a ells matei­xos, i vice­versa. Això es deu prin­ci­pal­ment a dos fac­tors en siner­gia: en pri­mer lloc, que encara és ben pre­sent la cul­tura comu­na­lista kurda; en segon lloc, que el movi­ment s’e­di­fica sobre quel­com que va més enllà dels interes­sos par­ti­cu­lars, una idea de com cons­truir la vida con­jun­ta­ment, i el com­pro­mís amb ella per part de tan­tes i tan­tes per­so­nes (algu­nes d’e­lles esde­vin­gu­des màr­tirs) hi crea un clima de con­fi­ança i amor.

D’al­tra banda, des del movi­ment es fa una lec­tura estra­tè­gica de com auto­de­fen­sar-se de l’es­poli capi­ta­lista, i com con­tra­a­ta­car-hi. Bàsi­ca­ment, s’a­pro­fita la seva força polí­tica per fer fora les macro­em­pre­ses capi­ta­lis­tes, que espo­lien la seva gent, i al seu lloc fer créi­xer una eco­no­mia coo­pe­ra­tiva desen­vo­lu­pada entre per­so­nes poli­tit­za­des i com­pro­me­ses amb el movi­ment, i arti­cu­lada amb aquest.

Un exem­ple il·lus­tra­tiu que ens van expli­car és el cas del carbó a la zona de Cizre. La situ­a­ció de les explo­ta­ci­ons d’a­quest mine­ral a la zona fa uns anys era que dues macro­em­pre­ses tur­ques s’em­por­ta­ven la majo­ria dels bene­fi­cis de l’ex­trac­ció, men­tre que la resta era por­tada per mul­ti­tud de petits pro­duc­tors. Davant d’a­questa situ­a­ció, la branca eco­nò­mica del movi­ment kurd va pen­sar que podien actuar per treu­re’n par­tit. D’una banda, van ini­ciar reu­ni­ons amb els petits pro­duc­tors i els van con­vèn­cer d’a­jun­tar-se i for­mar una coo­pe­ra­tiva lli­gada a les assem­blees locals i al movi­ment. De l’al­tra, van anar visi­tant totes les assem­bles de barri de la regió per expli­car l’es­tra­tè­gia i pro­po­sar que la gent dels bar­ris dei­xés de com­prar carbó a les grans empre­ses tur­ques i pas­sés a com­prar-ho a la coo­pe­ra­tiva. La gent del movi­ment, és a dir, l’àm­plia majo­ria de la pobla­ció de la regió, va seguir les con­sig­nes i van acon­se­guir dis­mi­nuir sig­ni­fi­ca­ti­va­ment els bene­fi­cis de les empre­ses tur­ques men­tre es comen­çava a desen­vo­lu­par un altre model de ges­tió del carbó de la zona. Tot això grà­cies a tenir una base polí­tica d’as­sem­blees de barri des d’on actuar, així com a com­par­tir les idees del Con­fe­de­ra­lisme Demo­crà­tic entre una majo­ria social àmplia i sen­tint-se part d’un movi­ment que busca desen­vo­lu­par-les; a això ens refe­rim quan diem que l’ac­ti­vi­tat eco­nò­mica és uti­lit­zada com una eina polí­tica, al ser­vei d’un movi­ment d’ar­rel polí­tica.

Cal afe­gir, no obs­tant això, que la lluita en aquesta dimen­sió tot just s’ha comen­çat a desen­vo­lu­par fa uns pocs anys, i gene­ral­ment en aquells llocs on es veien opor­tu­ni­tats com la de Cizre i el carbó. Al movi­ment eco­nò­mic de Bakur encara li falta rodatge per ser capaç de pla­ni­fi­car i tei­xir una estra­tè­gia gene­ral.

De nou, obser­vem con­tras­tos amb els movi­ments a casa nos­tra, on mol­tes coo­pe­ra­ti­ves i ini­ci­a­ti­ves d’au­to­sus­tent no par­tei­xen, no ja d’un movi­ment polí­tic potent com el kurd, sinó ni tan sols d’uns objec­tius polí­tics con­crets. Al no haver-hi aquest subs­trat polí­tic des del qual par­tir, al qual nodrir i del qual ser nodri­des, que­den obli­ga­des a seguir les lleis del mer­cat capi­ta­lista per poder sobre­viure, si és que ho acon­se­guei­xen. Només aque­lles que tenen una massa social de gent dar­rera que les recolza per quel­com més que el seu interès par­ti­cu­lar són capa­ces d’es­ca­par el cer­cle viciós de la com­pe­ti­ti­vi­tat capi­ta­lista.

A mode de pro­posta per avan­çar en aquesta direc­ció, cre­iem que seria bo que les nom­bro­ses ini­ci­a­ti­ves coo­pe­ra­ti­ves i d’au­to­sus­tent (SCCLs, eco­xar­xes, mone­des soci­als, coo­pe­ra­ti­ves inte­grals…) ten­dis­sin a unir la seva acti­vi­tat amb unes idees de trans­for­ma­ció social en la línia que pro­posa el Con­fe­de­ra­lisme Demo­crà­tic, per pos­si­bi­li­tar així que un inci­pi­ent movi­ment de per­so­nes uni­des per aquests fins pogués recol­zar-les, i així inte­grar la seva tasca en quel­com més gran, con­so­li­dant així suports mate­ri­als per a aquest model de vida dife­rent en cons­truc­ció. En aquest sen­tit, resul­ten molt per­ti­nents la ini­ci­a­ti­ves d’au­to­sus­tent eco­nò­mic coo­pe­ra­tiu en l’àm­bit local, vin­cu­la­des a pro­jec­tes polí­tics que es basin en la cons­truc­ció de vin­cles comu­ni­ta­ris entre les veï­nes que habi­ten un poble, una vall o un barri.

Cal­dria, a nivell més gene­ral, que ens anés­sim alli­be­rant de la lògica hege­mò­nica de fer les coses a canvi d’algo, per desen­vo­lu­par una lògica del sus­tent i suport mutu. A la vegada, això impli­ca­ria des­di­bui­xar la forma com ens ente­nem a nosal­tres matei­xes com a indi­vi­dus sepa­rats de la resta, per pas­sar a enten­dre’ns com una part de quel­com més gran: un movi­ment revo­lu­ci­o­nari, la comu­ni­tat, la natura…
Conclusió general i propostes

En un con­text mun­dial deso­la­dor, on la bar­bà­rie sem­bla que es fa hege­mò­nica i costa veure com fer front al seu enorme poder, movi­ments revo­lu­ci­o­na­ris com el kurd s’e­ri­gei­xen com a autèn­tics tre­sors, fonts d’es­pe­rança en la huma­ni­tat que ens empe­nyen a seguir llui­tant allà on vivim, i dels quals podem treu­re’n excel·lents lli­çons revo­lu­ci­o­nà­ries.

Tan­ma­teix, seria un error caure en un elogi acrí­tic del movi­ment, sense veure que té mol­tes con­tra­dic­ci­ons inter­nes, com les difi­cul­tats per inte­grar les mino­ries sexu­als, com hem expli­cat, rep­tes als quals fer front, i que el seu desen­llaç no és clar. De la mateixa manera, tam­poc té sen­tit creure que podem expor­tar el model kurd fil per randa a les nos­tres ter­res, doncs pre­ci­sa­ment una de les vir­tuts d’a­quest és que s’ha sabut ade­quar al con­text de l’O­ri­ent Mitjà, con­nec­tant amb la cul­tura ances­tral kurda i tra­ient par­tit de les seves espe­ci­fi­ci­tats.

El que sí que té sen­tit, i molt, és atan­sar-nos-hi, conèi­xer’l amb pro­fun­di­tat, fer-hi vin­cles i apren­dre’n, de cara a fer la revo­lu­ció comen­çant per casa nos­tra. Refe­rents com el kurd (així com també Chi­a­pas, Oaxaca, o el movi­ment lli­ber­tari de prin­ci­pis de s. XX a Cata­lu­nya) ens poden ator­gar molta més soli­desa en la tasca de cons­truir un altre món, però a par­tir d’a­quí la nos­tra feina con­ti­nua, i no és pas poca.

De cara a cons­truir una força revo­lu­ci­o­nà­ria des de Cata­lu­nya amb aspi­ra­ci­ons de girar la truita al sis­tema, cre­iem, per les següents raons, que el cas con­cret del Con­fe­de­ra­lisme Demo­crà­tic és una gran ins­pi­ra­ció i sedi­ment sobre el qual tre­ba­llar:

Prové en pri­mer lloc d’una pra­xis revo­lu­ci­o­nà­ria, i es retro­a­li­menta amb ella en una rela­ció dia­lèc­tica.

Des d’a­questa base expe­ri­en­cial rea­litza, en bona part grà­cies als esfor­ços d’Öcalan, una sín­tesi de com­po­nents del pen­sa­ment occi­den­tal i ori­en­tal des d’una pers­pec­tiva mun­dial. Això ens pot per­me­tre al mateix temps anar més enllà del pen­sa­ment dico­tò­mic-cate­gò­ric occi­den­tal, superant dico­to­mies que ens han sepa­rat com la qües­tió del sobi­ra­nisme, la qües­tió de “cons­truir vs. des­truir”… així com la unió des de la plu­ra­li­tat i sota uns objec­tius comuns revo­lu­ci­o­na­ris de movi­ments com el femi­nista, l’e­co­lo­gista, o l’an­tir­ra­cista.

Actu­al­ment s’està desen­vo­lu­pant amb molta força, la qual cosa sig­ni­fica que el podem visi­tar per esta­blir-hi vin­cles i no ens hem d’a­con­ten­tar amb lle­gir-lo als lli­bres, i grà­cies a les seves ges­tes, com les de Kobane o Shen­gal, està adqui­rint un nota­ble ressò inter­na­ci­o­nal.

Algu­nes pro­pos­tes en aquesta línia a Cata­lu­nya serien:

En pri­mer lloc, seria pri­o­ri­tari per als pro­pers anys mar­car-se la tasca de, tot apro­fi­tant les idees força de la pro­posta del Con­fe­de­ra­lisme Demo­crà­tic, bus­car com podríem adap­tar aques­tes al nos­tre con­text i pro­cés. Es podria comen­çar per la cre­a­ció de grups d’es­tudi per al conei­xe­ment en pro­fun­di­tat de les idees del CD, que més enda­vant podrien pas­sar a fer una tasca de recerca i pro­posta més enfo­cada al con­text català. Ja de cara a un ter­mini més llarg, es podria con­tri­buir a la for­ma­ció d’a­ca­dè­mies popu­lars en la línia del CD, que rein­ter­pre­tes­sin i ree­la­bo­res­sin els conei­xe­ments here­tats des de la pers­pec­tiva de poble, de les colo­nit­za­des, de les silen­ci­a­des, bus­cant des­lli­gar-se total­ment de les ins­ti­tu­ci­ons del sis­tema.

En con­cret, seria fona­men­tal l’estudi de la nos­tra prò­pia his­tò­ria, la his­tò­ria del poble, inten­tant des­lliu­rar-nos de la his­to­ri­o­gra­fia feta des de les ins­ti­tu­ci­ons esta­tals, que és par­cial a favor de la legi­ti­ma­ció del sis­tema actual. Resulta sor­pre­nent i molt enri­qui­dor veure com a les nos­tres ter­res tenim un lle­gat d’ins­ti­tu­ci­ons i valors comu­nals i col·lec­ti­vis­tes, que van per­du­rar fins ben tard (van con­nec­tar amb el movi­ment anar­quista de prin­ci­pis del segle XX), mal­grat l’ús rei­te­rat de vio­lèn­cia de les dife­rents elits per tal d’im­po­sar un sis­tema que les pri­vi­le­giés. Fins i tot podem apro­fi­tar alguns tes­ti­mo­nis vivents d’a­quest pas­sat, com la pro­pi­e­tat comu­nal de Gis­cla­reny (Ber­guedà) o, ja una mica més lluny, la quan­ti­tat d’al­dees galle­gues en les quals els seus veïns seguei­xen ges­ti­o­nant les mun­ta­nyes i altres béns de forma comuna. Des­co­brim d’a­questa manera que la nos­tra lluita con­necta amb la dels nos­tres avant­pas­sats, i la mag­ni­tud del roba­tori que com a poble se’ns ha fet. Un excel·lent pri­mer pas és el recent tre­ball El comú català. La his­tò­ria dels que no sur­ten a la his­tò­ria" de David Algarra; cele­brem poder-ho asse­nya­lar.

Ens cal així mateix conèi­xer a fons la rea­li­tat de la soci­e­tat en què vivim per­què el tre­ball per la revo­lu­ció ha de ser un tre­ball con­nec­tat amb aquesta. Això vol dir inte­grar-nos en els nos­tres bar­ris i pobles, conèi­xer la vida i pre­o­cu­pa­ci­ons de les nos­tres veï­nes i enten­dre les dife­rents mane­res en què el sis­tema ens afecta. Per això cal també aca­bar amb fetit­xis­mes i guet­tos que ens fan mar­ci­a­nes als ulls dels demés, doncs si real­ment volem can­viar les coses i cons­truir altres models de vida neces­si­tem ser capa­ces de ser pro­pe­res a aque­lles per­so­nes amb les que hau­rem de tre­ba­llar colze a colze, ja siguin les nos­tres famí­lies, els veïns “pro­gres” o “car­ques”, les com­pa­nyes de feina, etc. Això passa fins i tot per cui­dar aspec­tes com l’es­tè­tica dels nos­tres espais i dels nos­tres aspec­tes físics, la forma de comu­ni­car-nos (sense caure en “rebai­xar el dis­curs”) i les acci­ons que pri­o­rit­zem en cada moment.

Cal detec­tar les agres­si­ons que patim, des de les exer­ci­des sobre la natura fins la vio­lèn­cia eco­nò­mica en forma de pre­ca­ri­e­tat o explo­ta­ció labo­ral, la vio­lèn­cia sobre els nos­tres cos­sos o la repres­sió poli­cial. Així podem foca­lit­zar-nos en crear for­ces capa­ces d’au­to­de­fen­sar-se de forma pro­por­ci­o­nal a les agres­si­ons que patim, per­què els pro­jec­tes i les llui­tes que cons­truïm esti­guin segu­res i pro­te­gi­des. Per això neces­si­tem for­mar-nos inte­gral­ment, des d’as­pec­tes teò­rics fins a físics i pràc­tics. En aquesta línia són interes­sants ini­ci­a­ti­ves com el sin­di­cat de barri del Poble-sec, el sin­di­cat dels man­ters a Bar­ce­lona, el Grupo de Res­pu­esta Inme­di­ata de la Fede­ra­ción anar­quista de Gran Cana­ria, els grups d’au­to­de­fensa femi­nista, etc.

Tre­ball de gènere a fons, seguint les línies tra­ça­des pel movi­ment kurd, i con­nec­tant amb la feina ja feta per part del femi­nisme revo­lu­ci­o­nari català. Posar la dona al cap­da­vant de la lluita revo­lu­ci­o­nà­ria vol dir a la vegada recu­pe­rar el paper que a la his­tò­ria hi ha jugat, grà­cies a la seva soci­a­lit­za­ció en el rol d’a­ten­ció a les rela­ci­ons, les cures i les emo­ci­ons de la comu­ni­tat, pilars bàsics pel fun­ci­o­na­ment d’a­ques­tes, i superar la seva rele­ga­ció a un paper secun­dari. Òbvi­a­ment, això implica un com­pro­mís amb la qües­tió per part de tot­hom, a tra­vés del tre­ball d’uns per sor­tir del rol d’o­pres­sor i de les altres per orga­nit­zar-se i des­lliu­rar-se de tot vic­ti­misme. Tenim la cer­tesa que el fruit d’a­quest tre­ball, com al Kur­dis­tan, pot ser deter­mi­nant­ment empo­de­ra­dor per al movi­ment revo­lu­ci­o­nari que volem cons­truir.

(pro­ba­ble­ment la més impor­tant de totes) Desen­vo­lu­pa­ment de la crí­tica i auto­crí­tica en els nos­tres pro­jec­tes, a tra­vés de diver­ses eines com els cer­cles de crí­tica i auto­crí­tica, així com tre­ball ètic de millora per­so­nal i revo­lu­ci­o­nà­ria, des­ti­nat a refor­çar el nos­tre com­pro­mís amb aquest camí que ens faci for­tes davant els pro­ble­mes que ani­rem afron­tant. Això inclou­ria també anar dei­xant de banda les anti­gues divi­si­ons i eti­que­tes (com ara “inde­pes” i “anar­cos”), per reco­nèi­xer-nos i deba­tre con­jun­ta­ment sobre com podem impul­sar aquest nou món que volem cons­truir des de Cata­lu­nya. El model del CD pot ser un molt bon nexe d’u­nió en aquest sen­tit, com hem inten­tat expli­car.
Mira també:
http://www.grupreflexioautonomia.org/ca/el-kurdistan-amb-catalunya-i-bakur/

This work is in the public domain

Comentaris

Re: El Kurdistan amb Catalunya (I - Bakur). Idees-força del Confederalisme Democràtic de cara a construir una força revolucionària a Catalunya
09 mar 2016
No m'he llegit el text ni de bon tros, peò d'entrada ja hi veig una errada de concepció:

El moviment kurd és un moviment profundament "identitari", no en el sentit que l'extrema dreta utilitza aquest terme sinó en el sentit de tenir en la identitat nacional (llengua, cultura, història, etc.) un dels seus principals valors. L'estratègia ha anat canviant (marxisme-leninisme cap a confederalisme democràtic) però l'objectiu sempre ha estat la preservació i plenitud nacional com a poble.

I com a poble, tenen clar que més enllà de les divisions administratives, són un sol subjecte. Dóna igual que el Kurdistan històric que es reclama mai hagi estat una única realitat estatal, que entre determinats cantons les varietats dialectals de kurd que es parla (Rojava i Iran) pràcticament no s'entendrien o què fins i tot històricament diverses tribus kurdes han estat segles matant-se entre elles. Són un sol poble, el poble de la llengua kurda.

Ja que voleu traslladar l'experiència, per a fer-ho bé haurieu de pendre exemple, deixar de parlar només d'una administració regional com és la Comunitat Autònoma d eCatalunya i parlar de Països Catalans, el projecte nacional homologable a Kurdistan.


PS: Un altre dia podrieu abordar com és la sobtada conversió al confederalisme democràtic d'Öcalan. Per a qui no ho sàpiga, un maxista-leninista amb la ratio més alta d'eliminació dels seus propis combatents (més de 2000 militants del PKK purgats, que pel tamany del seu moviment d'alliberament nacional no està malament) que durant els 90, quan Turquia va començar l'operació militar de guerra total i va veure que el cercle s'estrenyia i s'acostava la seva captura, es va convertir a un plantejament que ja no qüestionava la integritat de l'estat turc. Però vaja, que queda més guai parlar sempre en termes idealistes i no saber d'on venen els canvis...
Re: El Kurdistan amb Catalunya (I - Bakur). Idees-força del Confederalisme Democràtic de cara a construir una força revolucionària a Catalunya
09 mar 2016
Si s'estudia el tema es veu que no hi ha res de "sobtada".
Re: El Kurdistan amb Catalunya (I - Bakur). Idees-força del Confederalisme Democràtic de cara a construir una força revolucionària a Catalunya
09 mar 2016
La revolución no es cosa de "estudio", así ya tenemos a unxs hipotéticxs especialistxs que no hablan de las necesidades de la calle, sino de lo que dicen los estudios que se necesita.

En cuanto a Ocalán, para aclararlo un poquito más, el "giro" hacia el confederalismo no se produjo cuando se acercaba su captura sino cuando ya llevaba años preso.

Lo que sí que es muy probable, es que llegara al confederalismo para dar salida al planteamiento del no cuestionamiento del estado turco.

Y sí, el planteamiento ideológico original era marxista-leninista y el PKK no sólo hizo purgas contra sus militantxs, sino también contra militantxs de otros planteamientos políticos, como por ejemplo, contra anarquistas.

Pese a ello, el proceso revolucionario se produce cuando empiezan a desarrollar y poner en práctica el confederalismo, tomando distancia de sus pasados planteamientos políticos.

No podemos olvidar el pasado, pero tal vez más importante es vivir el presente y ver cómo evoluciona todo. Y para que sea así, la solidaridad y el apoyo mutuo, son imprescindibles. No podemos tener miedo de lo que pueda venir, sino de permanecer conscientes de lo que está siendo para que, los de siempre, no acaben desvirtuando y domesticando la revuelta.

No son comparables el proceso kurdo y el dels Països Catalans. No hemos visto ningún levantamiento armado y sí mucho levantamiento de copas de cava para celebrar la nada.
Re: El Kurdistan amb Catalunya (I - Bakur). Idees-força del Confederalisme Democràtic de cara a construir una força revolucionària a Catalunya
09 mar 2016
Hi ha traduccio de aquest texte al castella?
Re: El Kurdistan amb Catalunya (I - Bakur). Idees-força del Confederalisme Democràtic de cara a construir una força revolucionària a Catalunya
10 mar 2016
Bones! Responc al primer comentari. No parlem de Catalunya en un sentit de regió equivalent al Kurdistan. Potser és cert que el títol no es prou clar i s'hauria de buscar un de millor. La idea del text és traslladar idees d'allà a aquí (i viceversa) en un sentit pràctic, no pretenent fer un anàlisi del Kurdistan que, si us interessa, ja hi ha molts llibres que ho aborden en profunditat. I tampoc fent un anàlisi de Catalunya-P.Catalans en un sentit identitari.

A part d'això, crec que la crítica no és del tot correcta. L'origen del PKK és un partit dels treballadors, i en el grup inicial hi havia kurds i turcs. La lluita al començament no era identitària, sinó que, per lo que expliquen, van utilitzar la idea de Kurdistan en un sentit més aviat pragmàtic, com un territori estratègic a reclamar on podrien construir el seu Estat socialista i lliure.

El gir cap al confederaisme democràtic ja el coneixeu i el rebuig actual a la idea de construir cap Estat o establir fronteres.

Salut i merci pels comentaris!
Re: El Kurdistan amb Catalunya (I - Bakur). Idees-força del Confederalisme Democràtic de cara a construir una força revolucionària a Catalunya
10 mar 2016
Provaré d'explicar-ho millor: l'esquerra abertzale al nord defensa un estatut d'autonomia pels 3 territoris sota domini francès. Vol dir que a diferència del sud no vol la independència? NO, vol dir que llegeix les condicions concretes, la societat que té, l'enemic que té al davant, i en funció d'això, planteja.

Tornem ara al Kurdistan: en quin context el PKK fa el canvi? que passa als anys 90? fi del món bipolar, desaparició d'un potencial aliat (URSS) que anys enrere podia estar interessat en tenir un segon estat aliat a la zona (el primer sempre ha estat Síria). Turquia decideix fer una GUERRA D'EXTERMINI contra el PKK, i recordem: Turquia és el 2n país de l'OTAN amb l'exèrcit més potent.

Per tant, el canvi d'estratègia, té 2 lectures: una, la "propagandística", per als propis militants (igual que els bascos venen que el canvi d'estratègia és decisió seva, res de derrota militar). És la que diu que "els estats són eines d'opressió, per a que volem un estat, blablabla".

Una altra la que fan els alts comandaments del PKK, més realista, que diu que el PKK i de retruc part de la població kurda a Turquia pot ser eliminada físicament, que en el nou context (hegemonia EEUU) ningú intervindrà. Davant d'això, RELAXAR posicions, dir que ja NO qüestiones la integritat ni la unitat nacional Turca, i que el que demanes es que deixin con-federar-te amb poblacions d'altres estats al voltant, però repeteixo, sense atemptar contra la unitat turca, té sentit. Sentit de supervivència, les condicions són les que són i no pots fer massa més.


I respecte l'idealisme del PKK del que parteixes... en Jordi Vazquez ho explica bé: el PKK entre la seva llarga llista de morts hi ha militants de l'esquerra turca, precisament perquè no admetien cap altra posició que no fos la independència (i els 15.500 grups de l'esquerra turca són bastant com l'esquerra espanyola, en quan a nacionalisme). Qualsevol alternativa era considerada col·laboracionisme.


El debat sobre el confederalisme democràtic és interessant, en tant que proposta a plantejar. Ara, vendre el PKK com si no portés a terme una lluita "identitària", on hi havia turcs i no sé quina història més... només cal que repassis que els hi fan als professors turcs que l'estat envia en zona kurda. Pista: no es regeixen per la "solidaritat entre treballadors", que diguem...
Re: El Kurdistan amb Catalunya (I - Bakur). Idees-força del Confederalisme Democràtic de cara a construir una força revolucionària a Catalunya
11 mar 2016
company de mes amunt, puc estar d'acord en què potser s'ha volgut resumir massa la història del canvi de paradigma i hi ha algunes coses que valdria la pena explicar millor, però la lectura que en fas em sembla esbiaixada i desconnectada de la realitat.
Reduïnt-ho tot a propaganda i relacions exteriors estàs faltant a la veritat. Si bé el canvi de context internacional va ser un factor que va influir, estàs oblidant el factor intern de l'autocrítica dins el moviment, que és molt important i potent (jo defensaria que és el més important i tu diries que no, però almenys no el passis per alt!). A través d'aquesta van posar sobre la taula que el paradigma marxista els estava apartant dels seus objectius també a nivell intern, reproduïnt les mateixes dinàmiques de dominació (desthilatdar) de l'Estat dins el partit.
El 1993 Öcalan escriu un 1r text en aquest sentit dient que el problema kurd no es pot resoldre amb guerra, que cal diàleg i poder construïr les bases d'un nou model de societat. I el canvi es va cuinant-digerint a poc a poc... hi ha qui diu que el procés finalitza el 2006, però de fet podem pensar que d'alguna manera encara dura, tenint en compte que el PKK conceb l'organització revolucionària com a algo dinàmic, en permanent intercanvi dialècti entre teoria i pràcitca.

Aquí és on he de criticar la teva concepció de Confederalsime Democràtic, va molt mes enllà del que dius:

"dir que ja NO qüestiones la integritat ni la unitat nacional Turca, i que el que demanes es que deixin con-federar-te amb poblacions d'altres estats al voltant, però repeteixo, sense atemptar contra la unitat turca, té sentit. Sentit de supervivència, les condicions són les que són i no pots fer massa més."

...es tracta d'una nova síntesi, adaptada i provenint de la praxis del PKK els anys anteriors (i intentant aprendre dels múltiples errors que van cometre), i en absolut suposa deixar d'atemptar contra la unitat turca. Al revés, tracta d'anar mes enllà per construïr un altre model de societat fora del model Estatal-capitalista-patriarcal, un contrapoder que s'extengui més enllà de les identitats nacionals (veure la feina actual a Rojava, on molts pobles de majoria àrab s'estan apuntant al carro amb empenta) per acabar enderrocant tots els estats. Una prova d'això, per als desconfiats, és que la hostilitat de l'Estat Turc no disminueix amb el canvi de paradigma.

Afortunadament, en breus els 5 llibres bàsics del Confed Democ. estaràn traduïts al castellà (crec q arribaràn abans que la versió anglesa). De moment, tenim un llibre molt ben parit d'Editorial Descontrol, altres llibres q poden ser esforços lloables però amb visions molt condicionades (com en J. Vàzquez, que tot i ser un superestudiós del tema al mateix temps encara dóna suport a Barzani i al seu model de petro-estat neoliberal proyankee- "kurd"), i l'experiència directa. El model del Confederalisme Democràtic, tot i ser quelcom que parteix d'un lloc en concret, és una proposta per tots els pobles del món i com a catalans o castellans o bascos o d'on sigui (com a dones, com a homes...) hem de rebre'l com un missatge crític constructiu a les maneres com estem intentant cercar la llibertat dels nostres pobles (i amb ella, mai sense, la nostra pròpia). Això és el que el text intenta fer i, si algunes parts no queden suficientment explicades (com sembla que és el cas) anotarem les crítiques (moltes gràcies per elles!) i intentarem fer-ho millor.

Respecte lo de l'identitarisme, vells quadres del PKK expliquen que des del principi era super important el fet que el moviment era internacional. Els turcs de dins l'organització argumentaven que "quan els kurds puguessin acabar amb la seva opressió els altres pobles també podrien". Expliquen que aquesta gent va ser clau per caure el mínim possible en l'identitarisme i tenir present la idea de que el Kurdistan havia de ser per tota la gent que hi viu, que les fronteres i el sistema de fronteres no tenia sentit i que finalment calia superar la idea d'Estat. Evidentment, però, a l'altra banda hi ha hagut una tendència a l'identitarisme (i inclus xovinisme kurd), sobretot als cercles simpatitzants, però la dinàmica claríssimament és a superar aquestes idees.

Salut!
espero no haver-me deixat res...
Re: El Kurdistan amb Catalunya (I - Bakur). Idees-força del Confederalisme Democràtic de cara a construir una força revolucionària a Catalunya
11 mar 2016
ai, i tb volia dir q encara no està traduït al castellà, però crec q està en procés
Re: El Kurdistan amb Catalunya (I - Bakur). Idees-força del Confederalisme Democràtic de cara a construir una força revolucionària a Catalunya
11 mar 2016
els primers atemptats del pkk van ser contra caps de tribus kurds, terratinents que explotaven als seus veins.

és com la cup però al contrari, que es baixa els pantalons davant la burgesia catalana (hi ha CIU més enllà d'Artur Mas) i les seves estructures

així que l'identitat està estupenda, però no per davant de la lluita contra la burgesia i l'Estat, sigui de la nació que sigui.
Re: El Kurdistan amb Catalunya (I - Bakur). Idees-força del Confederalisme Democràtic de cara a construir una força revolucionària a Catalunya
12 mar 2016
troll, la CUP importa 3 pitus aquí, és una eina i com a tal és fàcilment eliminable, recuperable o el que calgui. La història del moviment kurd és la història precisament dels canvis d'estructures, de noms, etc. de les seves organitzacions. Això és secundari, l'important aquí és entendre que estem davant d'una lluita d'alliberament nacional no en la forma clàssica (estat-nació) sinó en una nova fòrmula. Però el component identitari, és a dir, el dir que existeix una nació kurda més enllà dels límits administratius, més enllà que mai hagi hagut una realitat estatal que aglutinés tots els territoris històrics, etc. és la que és. Bona part de l'anarquisme et nega aquí plantejaments ("els Països Catalans són una nació") que reconeix a milers de km's de distància com a vàlids. Per exemple, quan es diu que si les matances/deportacions de moriscs no se què... però que es pensen que van fer (també) kurds amb els armenis i els assiris? Si això s'ha d'organitzar en forma d'estat o en forma de confederació de municipis (Negres Tempestes sempre ha defensat això darrer) ja estem en una altra fase de discussió. I si trobes molt proletari executar per exemple curreles, com ara professors turcs que són enviats per 4 durus a ensenyar la llengua turca... i podríem parlar d'altres exemples, que jo els trobo normals en tant que els conflictes nacionals tenen el que tenen.

un del GRA: sens dubte trobo interessant el plantejament del confederalisme democràtic, si més no com a proposta d'estudi i per contrastar. Però una cosa són els plantejaments ideològics i l'altra ideologitzar la realitat, fer-la passar per un esquema de bons-dolents, purs-pecadors i altres inèrcies que reproduïm tenim instalades de la cultura catòlica.

Öcalan fa la primera reeflexió al 1993 dius... vaja, molt bé i tal, però quan portes més de 2000 companys assassinats a les teves ordres, de la teva pròpia formació, i alguns amb un criteri purament d'eficiència (x comandament no ha assolit x objectiu militar malgrat una clara aventatge numèrica), altres per no haver resistit tortures brutals de l'exèrcit turc... que vols que et digui. El "canvi de tesi" me'l crec tant com el basc, l'irlandès o el colombià.

Clar que el problema kurd, ni el basc, ni l'irlandès ni el colombià es pot resoldre amb guerra: concretament, no es poden resoldre en tant que estan jugant en el terreny adient d'un enemic molt superior militarment. Els kurds porten 1 segle de revolta per la independència (podríem tirar molt més enrere, però deixem-ho en "des de la IGM"), ho han provat com altres i han analitzat que anaven cap a la liquidació política (com altres). Com tu teoritzes aquest canvi i quin contingut li dónes ja depen de la idioscincràcia de cada moviment, però fer passar un carnisser (amb tot el respecte, eh) com l'Öcalan per un convers del pacifisme i el rebuig a la guerra... no sé, no m'ho trago.
Re: El Kurdistan amb Catalunya (I - Bakur). Idees-força del Confederalisme Democràtic de cara a construir una força revolucionària a Catalunya
13 mar 2016
A mi el tema identitari em planteja dubtes, tan a casa nostre com a Kurdistan. Potser m'equivoco fent la jerarquització, però no crec que nosaltres tinguem ni de lluny un problema semblant respecte als trets nacionals (no parlo de l'època de Franco, sino d'ara), i això des de la postura llibertària em fa empatitzar mes amb la seva lluita des d'aquesta defensa que la que hi ha aquí. Vull dir, la nostra llengua és oficial i hi ha consciència sobre la necessitat de protegir-la, i ningú et prohibeix ballar sardanes (una altra cosa és que la gent hagi abandonat totalment els trets de la cultura on ha nascut en pro de les discoteques i la música pop vària).

Lo que vull dir, és que la major colonització que tenim ara no és la d'Espanya contra Països Catalans, sinó la (per posar-li algun nom) del "american lifestyle" contra totes les cultures en general, fent per exemple que nosaltres mateixes considerem les sardanes un ball ranci, antiquat i avorrit. I la modernització en general ha fet el mateix efecte arreu.

A més, un altre tret molt diferent del Kurdistan és la quantitat de cultures que hem de conviure a les mateixes terres pels fluxos migratoris. Com defensar i recuperar la cultura dels pobles catalans sense invisibilitzar o menysprear d'altres que conviuen amb nosaltres, començant per l'andalusa a la que tant li debem i acabant per la senegalesa o peruana?

Aquestes són les meves contradiccions. No m'agrada per un costat el cosmopolitanisme-modernitat que aixafa totes les cultures i busca homogeïnitzar, però tampoc veig sentit a moviments com el nacionalisme català en el context històric i regional que ens trobem avui en dia. Si algú té idea de quin és el punt mig m'agradaria molt escoltar-lo.
Re: El Kurdistan amb Catalunya (I - Bakur). Idees-força del Confederalisme Democràtic de cara a construir una força revolucionària a Catalunya
14 mar 2016
Per parts:

Això de "consciència de protegir la llengua" i poca cosa més té més a veure amb "l'almoina política" que amb la lluita política. La llengua és només un pilar més, el problema principal és la dominació extrangera (franco-espanyola) del nostre país: això és manifesta amb exèrcits foranis, banderes d'imposició, i un llarguíssim etc. d'elements més que se'ns imposen per "derecho de conquista" (Nova Planta i totes les seves actualitzacions).

El que passa aquí passa arreu: l'estat és monopoli, sobretot, de la força. En tant que qüestionis aquest monopoli, tindràs una resposta més dura. Quedem-nos a l'estat espanyol: a quina zona han prohibit partits, il·legalitzat organitzacions, tancat diaris, creat organitzacions de terrorisme estatal,...? anant a fora, veus això: allà on hi ha oposició armada (Palestina, Kurdistan, etc.) l'opressió estatal no pot amagar-se i es mostra amb la seva crudesa.

Arribats aquí, ens hauríem de preguntar: perquè hi ha pobles que estan en aquesta fase i altres que no?

Diuen que la definició d'història més senzilla és l'operació espai x temps. En el nostre espai, hi ha hagut resistència armada a la dominació, com en altres. Però en altres temps. M'explico: Palestina fa 60 anys que està ocupada, el Kurdistan va estar a punt d'assolir l'estat fa un segle, el Sàhara del Polisario ho va tenir a tocar als 70... els PPCC fa més de 350 anys que estan ocupats per algun dels 2 estats actuals, i 25 anys més tard de 1714, continuava havent-hi guerrilla antiborbònica a les muntanyes.

Tota ocupació però tendeix a la "pacificació": de la militar als efectes d'assimilació cultural que tan bé explicava Frantz Fanon.

En quant a la suposada homogeneïtat kurda envers la hetereogeneïtat catalana... no puc estar més en desacord. No només perquè a cantons que són considerats històricament kurds (la mateixa Rojava) hi ha "molt més" que kurds autèntics, sinó per la pròpia concepció del nacionalisme: el factor tribal, i per tant, ètnic, pesa moltíssim en el cas kurd. En el cas català la construcció de la identitat, que no pot recolzar-se en qüestions tribals, és infinitament més "voluntària" i de lliure adscripció al projecte nacional que molts altres pobles. La prova està en els darrers anys: per on ha penetrat més el discurs sobiranista? on hi ha el major % de creixement? en els entorns sociològics del nostre poble que si fa no fa sempre ho havien estat o en sectors que ni tenen el català com llengua d'ús?


En resum, tot el respecte a la teva posició, però per mi la dialèctica és clara: o cosmopolitanisme uniformador i supresor a la llarga de pobles, o internacionalisme conseqüent des dels pobles, estiguis al teu o a un altre, sempre en defensa d'aquests. Entre altres per impedir que no sigui el fenomen ultradretà "identitari" el que es quedi també aquesta part de patrimoni nostre. Potser la meva posició s'entén millor amb aquest vídeo: https://www.youtube.com/watch?v=1rfrS7zfODs

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more