Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Setembre»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
        01 02 03
04 05 06 07 08 09 10
11 12 13 14 15 16 17
18 19 20 21 22 23 24
25 26 27 28 29 30  

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Envia per correu-e aquest* Article
Comentari :: pobles i cultures vs poder i estats
L'Estat turc no parla, només dispara
12 gen 2016
Article d'Ercan Ayboga, publicat originalment en anglès a ROAR Magazine, en català a KurdisCat. Ercan Ayboga, fill de pares kurds-turcs, va estudiar enginyeria mediambiental a Alemanya. A l'edat de 39, participa al Moviment d'Ecologia de Mesopotàmia i treballa per l'administració de la ciutat a Amed/Diyarbakir com a consultor mediambiental i a la oficina de premsa internacional. Presenta el seu punt de vista personal.
Des de l'estiu passat l'Estat Turc ha actuat brutalment contra tota oposició al sud-est de Turquia. Aquest és l'informe d'un resident de Diyarbakir/Amed, la principal ciutat del Kurdistan de Turquia.
Fa un fred que pela a Amed, com és coneguda la ciutat de Diyarbakir pels
seus residents. Més de deu centímetres de neu cobreixen el terra,
quelcom que només passa cada tres o quatre dies. I exactament en aquest
moment, la lluita esta incrementant-se al barri vell d'Amed, Sur, i a
les ciutats de Cizre i Silopi, a la província de Sirnak. Sóc aquí a
l'oficina de premsa de l'administració municipal, amb tres periodistes
més i un investigador. Aquests dies l'oficina serveix de fet com una
base per a periodistes i investigadors de l'Oest de Turquia i d'arreu.
Parlem sobre què ha estat passant a la regió els últims mesos.

Els successos que s'han desplegat aquí són quasi incomprensibles fins i
tot per a aquells que viuen aquí. Cada matí, cada vespre i cada nit una
onada d'esgotament envaeix el meu cos al escoltar dispars, detonacions i
explosions provinents de Sur. També durant el dia, però llavors sóc a la
feina. Els altres diuen el mateix, sovint més dramàticament. Molts
resten desperts durant tota la nit, cada nit. L'última nit un morter va
aterrisar a la teulada on un d'ells s'hostatja.

En aquesta ciutat d'un milió de persones, observem amb basarda com
l'Estat, dotzenes de vegades al dia, utilitza tancs i artilleria per
disparar a la ciutat vella, per intentar trencar la resistència d'entre
200 i 300 joves, organitzades en la il·legal YDG-H. L'Estat no parla,
només dispara.

La darrera primavera el govern turc va trencar unilateralment les
negociacions de pau amb el prohibit PKK (Partit dels Treballadors de
Kurdistan) i llavors al final de juliol desfermaren la guerra al PKK.
Els joves llavors van establir "espais alliberats" a diverses ciutats,
espais lliures de repressió. Alhora, els consells populars democràtics
barrials de Diyarbakir i 20 altres llocs van declarar l'autonomia.

L'Estat llavors va començar a detenir sistemàticament activistes
polítics al Kurdistan Nord - un miler només en tres setmanes.
Intermitentment, entre 2009 i 2012, més de 9.000 persones ja havien
estat detingudes. Moltes persones aquí volen que el llarg conflicte
militar a les muntanyes s'acabi. La majoria estan decepcionats amb el
fet que el president de l'AKP R. P. Erdogan negués l'èxit electoral del
partit esquerrà i pro-kurd HDP el darrer 7 de juny i forcés una segona
elecció sota circumstàncies repressives.



Com una mala pel·lícula

Estic de camí cap a casa i encara neva. Els tancs passen pel costat meu,
dirigint-se cap a la ciutat vella. El seu efecte a la ciutat és
aterrador. Això no s'aguanta. La darrera primavera un ambient de
rebel·lió prevalia a la ciutat, després que la ciutat de Kobanê, a la
part kurda de Síria, fos alliberada. La Revolució a Rojava va propagar
la seva resplendor brillantment. Aleshores hi havia pau, ara hi ha
guerra - i aquesta vegada a la ciutat!

Penso només en categories de llocs "segurs" i "insegurs". Sento com si
estigués en una mala pel·lícula que està empitjorant. Llavors recordo
quelcom que em va dir un amic argentí, mentre feia aquí una pel·lícula:
"Hi ha dos llocs surrealistes en aquest planeta: Mèxic i Kurdistan."

Des d'octubre, molts membres de l'HDP a Amed - on el partit va tenir un
78% dels vots - van qüestionar el sentit de la crida per l'autonomia i
totes rases i barricades dels joves.

Estaven estupefactes. I els més polítics d'entre ells - Amed és una
ciutat molt política - no van aconseguir elaborar un anàlisi raonable.
Molts em preguntaven, "Quant de temps continuarà això? Pararà el proper
mes o què?"

Crec que han despertat d'un somni ara i estan en un estat de xoc.
Durant un segle, nosaltres el kurds hem estat persones de segona classe.
Volem pau, així ho sento, però volem una pau justa. Fins i tot aquells
que van perdre germans o fills en els darrers 30 anys, com a guerrillers
o civils, pel terror estatal, desitgen tan fortament la pau que creuen
amb delit qualsevol espurna d'esperança.

Molts desconfien de l'Estat, que ha actuat més brutalment des de
l'estiu. Els seus actes de crueltat amb els seus tocs de queda
recurrents - a Sur, des de l'1 de Desembre - estan despertant cada
vegada més gent.

Primer, només van ser els activistes polítics i ara fins i tot els
residents sovint diuen coses com "la resistència ha començat" i "no en
queda res més que lluitar amb dignitat".



Les crítiques són silenciades

Desafortunadament tenim un president que, a un nivell sense precedents,
està perseguint totes les recerques de pau que els kurds i els no kurds
demòcrates de l'Oest de Turquia - ells es troben potser en un estat de
xoc encara major del que tenim aquí - per establir-se com l'etern
governant. Hem de resistir! Això pot sonar com un eslògan de propaganda
o per pujar la moral. Però quina solució tenen els crítics? En el passat
només la resistència ha tingut algun efecte.

I mentrestant què estan fent els governs europeus? Envien diners al
President Erdogan per parar els refugiats a Turquia, i per la resta
tanquen els ulls. La UE fins i tot està parlant novament d'adhesió, per
enfortir més el vincle amb Turquia. De sobte totes les crítiques dels
últims anys han estat silenciades. Sí, les polítiques d'Estat són una
merda. Però aquells que esteu a Europa - que encara teniu una esfera
pública independent a mitges, que estem perdent aquí - poseu-vos a
treballar, i no permeteu que aquest acord sòrdid passi!



"Has matat la meva mare"

Tres hores després estic traduint una carta, una persona jove de Silopi,
Inan, la mare del qual va ser disparada al carrer fa un més. Va morir
per les seves ferides perquè els franctiradors de la policia van
disparar qualsevol que intentés ajudar-la. Fa una setmana un periodista
va publicar la història al bloc d'un diari turc.

Aquesta és potser la traducció més difícil de la meva vida. Vull
compartir-la amb vosaltres. "Quan vam saber que havien disparat la meva
mare vam córrer al lloc. Abans que hi arribéssim, el meu oncle havia
intentat arribar a ella, però l'havien disparat. Mentre arribava, els
veïns s'estaven emportant el cos del meu oncle mort. Vaig preguntar per
la meva mare i em van dir que encara era estesa al carrer. Quan vaig
intentar arribar on estava em van agafar. Vaig plorar, plorar i plorar.
La meva mare havia caigut al mig del carrer i seguia estesa allí. Al
principi s'havia mogut una mica, però després els seus moviments anaren
a menys.

Tota la gent que cridàvem - representants, consellers regionals, el
governador provincial - deien que els franctiradors haurien de
retirar-se per tal que poguéssim retirar el seu cos. "Què estava sentint
la meva mare allí estesa? Sofria. Durant set dies va romandre allí
estesa. Cap de nosaltres va dormir, per tal de mantenir els gossos i els
ocells lluny d'ella; seguera allí estesa, a 150 metres, i vam veure com
perdia la vida. En aquells set dies, l'Estat va causar-nos tant
sofriment com el que tot ésser humà pugui causar a un altre. La meva
mare encara duia el seu xal a una mà, les seves mans s'havien tornat
rígides, la posició del seu cos reflectia la seva lluita per sobreviure.
La sang era seca.

Les seves mans, la seva cara, on havia caigut al terra, estava coberta
de brutícia, la seva roba estava plena de sang.

"Els creients han arrencat l'ànima de la meva mare. Els ulls de la meva
mare resten oberts, la seva cara s'inclina cap a casa nostra. No puc
expressar el dolor que estic sentint. Ha estat estesa al carrer durant
set dies en el més dur hivern. El més dolorós és no saber quant temps va
estar viva. Espero que morís immediatament. Han matat la meva mare."

Si no sentiu res, rellegiu aquesta carta. Una i altra vegada.

Escalada

Durant les darreres setmanes, a les parts kurdes de Turquia, les ciutats
i els barris s'han transformat en zones de guerra. Amagats del públic,
les forces militars i policials de Turquia s'han mogut amb armes pesades
contra els rebels, sovint gent jove, i fins i tot contra no
participants. Human Rights Watch ha ajuntat testimonis oculars que
mostren que les forces de seguretat han obert foc fins i tot contra
aquells que intenten deixar les seves cases. Els grups locals de drets
humans informen que han matat més de 150 civils.

Després de les eleccions parlamentàries de novembre van sorgir
esperances que el govern turc acabaria amb la dinàmica de confrontació
que havia començat el juliol. Aquestes esperances han estat aixafades.
Al contrari, la repressió s'ha intensificat, fins i tot sobre oficials
electes del partit pro-kurd (HDP). Molts d'ells, inclòs el co-líder
Selahattin Demirtas, han estat amenaçats amb càrrecs de separatisme.
Mira també:
http://kurdiscat.blogspot.com.es/2016/01/lestat-no-parla-nomes-dispara-cronica.html

This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more