Envia per correu-e aquest* Article
Comentari :: pobles i cultures vs poder i estats
L'Estat turc no parla, només dispara
per Ercan Ayboga	12 gen 2016
Article d'Ercan Ayboga, publicat originalment en anglès a ROAR Magazine, en català a KurdisCat. Ercan Ayboga, fill de pares kurds-turcs, va estudiar enginyeria mediambiental a Alemanya. A l'edat de 39, participa al Moviment d'Ecologia de Mesopotàmia i treballa per l'administració de la ciutat a Amed/Diyarbakir com a consultor mediambiental i a la oficina de premsa internacional. Presenta el seu punt de vista personal.
Des de l'estiu passat l'Estat Turc ha actuat brutalment contra tota oposició al sud-est de Turquia. Aquest és l'informe d'un resident de Diyarbakir/Amed, la principal ciutat del Kurdistan de Turquia. Fa un fred que pela a Amed, com és coneguda la ciutat de Diyarbakir pels seus residents. Més de deu centímetres de neu cobreixen el terra, quelcom que només passa cada tres o quatre dies. I exactament en aquest moment, la lluita esta incrementant-se al barri vell d'Amed, Sur, i a les ciutats de Cizre i Silopi, a la província de Sirnak. Sóc aquí a l'oficina de premsa de l'administració municipal, amb tres periodistes més i un investigador. Aquests dies l'oficina serveix de fet com una base per a periodistes i investigadors de l'Oest de Turquia i d'arreu. Parlem sobre què ha estat passant a la regió els últims mesos. Els successos que s'han desplegat aquí són quasi incomprensibles fins i tot per a aquells que viuen aquí. Cada matí, cada vespre i cada nit una onada d'esgotament envaeix el meu cos al escoltar dispars, detonacions i explosions provinents de Sur. També durant el dia, però llavors sóc a la feina. Els altres diuen el mateix, sovint més dramàticament. Molts resten desperts durant tota la nit, cada nit. L'última nit un morter va aterrisar a la teulada on un d'ells s'hostatja. En aquesta ciutat d'un milió de persones, observem amb basarda com l'Estat, dotzenes de vegades al dia, utilitza tancs i artilleria per disparar a la ciutat vella, per intentar trencar la resistència d'entre 200 i 300 joves, organitzades en la il·legal YDG-H. L'Estat no parla, només dispara. La darrera primavera el govern turc va trencar unilateralment les negociacions de pau amb el prohibit PKK (Partit dels Treballadors de Kurdistan) i llavors al final de juliol desfermaren la guerra al PKK. Els joves llavors van establir "espais alliberats" a diverses ciutats, espais lliures de repressió. Alhora, els consells populars democràtics barrials de Diyarbakir i 20 altres llocs van declarar l'autonomia. L'Estat llavors va començar a detenir sistemàticament activistes polítics al Kurdistan Nord - un miler només en tres setmanes. Intermitentment, entre 2009 i 2012, més de 9.000 persones ja havien estat detingudes. Moltes persones aquí volen que el llarg conflicte militar a les muntanyes s'acabi. La majoria estan decepcionats amb el fet que el president de l'AKP R. P. Erdogan negués l'èxit electoral del partit esquerrà i pro-kurd HDP el darrer 7 de juny i forcés una segona elecció sota circumstàncies repressives. Com una mala pel·lícula Estic de camí cap a casa i encara neva. Els tancs passen pel costat meu, dirigint-se cap a la ciutat vella. El seu efecte a la ciutat és aterrador. Això no s'aguanta. La darrera primavera un ambient de rebel·lió prevalia a la ciutat, després que la ciutat de Kobanê, a la part kurda de Síria, fos alliberada. La Revolució a Rojava va propagar la seva resplendor brillantment. Aleshores hi havia pau, ara hi ha guerra - i aquesta vegada a la ciutat! Penso només en categories de llocs "segurs" i "insegurs". Sento com si estigués en una mala pel·lícula que està empitjorant. Llavors recordo quelcom que em va dir un amic argentí, mentre feia aquí una pel·lícula: "Hi ha dos llocs surrealistes en aquest planeta: Mèxic i Kurdistan." Des d'octubre, molts membres de l'HDP a Amed - on el partit va tenir un 78% dels vots - van qüestionar el sentit de la crida per l'autonomia i totes rases i barricades dels joves. Estaven estupefactes. I els més polítics d'entre ells - Amed és una ciutat molt política - no van aconseguir elaborar un anàlisi raonable. Molts em preguntaven, "Quant de temps continuarà això? Pararà el proper mes o què?" Crec que han despertat d'un somni ara i estan en un estat de xoc. Durant un segle, nosaltres el kurds hem estat persones de segona classe. Volem pau, així ho sento, però volem una pau justa. Fins i tot aquells que van perdre germans o fills en els darrers 30 anys, com a guerrillers o civils, pel terror estatal, desitgen tan fortament la pau que creuen amb delit qualsevol espurna d'esperança. Molts desconfien de l'Estat, que ha actuat més brutalment des de l'estiu. Els seus actes de crueltat amb els seus tocs de queda recurrents - a Sur, des de l'1 de Desembre - estan despertant cada vegada més gent. Primer, només van ser els activistes polítics i ara fins i tot els residents sovint diuen coses com "la resistència ha començat" i "no en queda res més que lluitar amb dignitat". Les crítiques són silenciades Desafortunadament tenim un president que, a un nivell sense precedents, està perseguint totes les recerques de pau que els kurds i els no kurds demòcrates de l'Oest de Turquia - ells es troben potser en un estat de xoc encara major del que tenim aquí - per establir-se com l'etern governant. Hem de resistir! Això pot sonar com un eslògan de propaganda o per pujar la moral. Però quina solució tenen els crítics? En el passat només la resistència ha tingut algun efecte. I mentrestant què estan fent els governs europeus? Envien diners al President Erdogan per parar els refugiats a Turquia, i per la resta tanquen els ulls. La UE fins i tot està parlant novament d'adhesió, per enfortir més el vincle amb Turquia. De sobte totes les crítiques dels últims anys han estat silenciades. Sí, les polítiques d'Estat són una merda. Però aquells que esteu a Europa - que encara teniu una esfera pública independent a mitges, que estem perdent aquí - poseu-vos a treballar, i no permeteu que aquest acord sòrdid passi! "Has matat la meva mare" Tres hores després estic traduint una carta, una persona jove de Silopi, Inan, la mare del qual va ser disparada al carrer fa un més. Va morir per les seves ferides perquè els franctiradors de la policia van disparar qualsevol que intentés ajudar-la. Fa una setmana un periodista va publicar la història al bloc d'un diari turc. Aquesta és potser la traducció més difícil de la meva vida. Vull compartir-la amb vosaltres. "Quan vam saber que havien disparat la meva mare vam córrer al lloc. Abans que hi arribéssim, el meu oncle havia intentat arribar a ella, però l'havien disparat. Mentre arribava, els veïns s'estaven emportant el cos del meu oncle mort. Vaig preguntar per la meva mare i em van dir que encara era estesa al carrer. Quan vaig intentar arribar on estava em van agafar. Vaig plorar, plorar i plorar. La meva mare havia caigut al mig del carrer i seguia estesa allí. Al principi s'havia mogut una mica, però després els seus moviments anaren a menys. Tota la gent que cridàvem - representants, consellers regionals, el governador provincial - deien que els franctiradors haurien de retirar-se per tal que poguéssim retirar el seu cos. "Què estava sentint la meva mare allí estesa? Sofria. Durant set dies va romandre allí estesa. Cap de nosaltres va dormir, per tal de mantenir els gossos i els ocells lluny d'ella; seguera allí estesa, a 150 metres, i vam veure com perdia la vida. En aquells set dies, l'Estat va causar-nos tant sofriment com el que tot ésser humà pugui causar a un altre. La meva mare encara duia el seu xal a una mà, les seves mans s'havien tornat rígides, la posició del seu cos reflectia la seva lluita per sobreviure. La sang era seca. Les seves mans, la seva cara, on havia caigut al terra, estava coberta de brutícia, la seva roba estava plena de sang. "Els creients han arrencat l'ànima de la meva mare. Els ulls de la meva mare resten oberts, la seva cara s'inclina cap a casa nostra. No puc expressar el dolor que estic sentint. Ha estat estesa al carrer durant set dies en el més dur hivern. El més dolorós és no saber quant temps va estar viva. Espero que morís immediatament. Han matat la meva mare." Si no sentiu res, rellegiu aquesta carta. Una i altra vegada. Escalada Durant les darreres setmanes, a les parts kurdes de Turquia, les ciutats i els barris s'han transformat en zones de guerra. Amagats del públic, les forces militars i policials de Turquia s'han mogut amb armes pesades contra els rebels, sovint gent jove, i fins i tot contra no participants. Human Rights Watch ha ajuntat testimonis oculars que mostren que les forces de seguretat han obert foc fins i tot contra aquells que intenten deixar les seves cases. Els grups locals de drets humans informen que han matat més de 150 civils. Després de les eleccions parlamentàries de novembre van sorgir esperances que el govern turc acabaria amb la dinàmica de confrontació que havia començat el juliol. Aquestes esperances han estat aixafades. Al contrari, la repressió s'ha intensificat, fins i tot sobre oficials electes del partit pro-kurd (HDP). Molts d'ells, inclòs el co-líder Selahattin Demirtas, han estat amenaçats amb càrrecs de separatisme.
Mira també: http://kurdiscat.blogspot.com.es/2016/01/lestat-no-parla-nomes-dispara-cronica.html
This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more