Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Anàlisi :: pobles i cultures vs poder i estats
Una perspectiva llibertària del fet nacional català i el moviment social independentista
per Òliver Carou	11 set 2015
Des de bona part del moviment llibertari sovint no es para prou atenció a l’independentisme català. La intenció d’aquest article és contribuir al debat i l’anàlisi d’aquest moviment social des d’una perspectiva llibertària i proposar un projecte d’independència en clau anarquista.
(Artícle públicat originalment a kaosenlared l'1 d'abril de 2015) INTRODUCCIÓ La construcció de l’Estat-Nació L’Estat-Nació és un sistema polític modern. És una creació recent que es va anar configurant durant segles. El seu origen se situa a finals del segle XVIII i s’expandeix al llarg del segle XIX. Tot i que no és fins al segle XX que s’acaba consolidant. És un invent essencialment europeu, que es va gestar mitjançant una gran dosi de violència i que després Europa, aprofitant aquesta experiència de cultura de la violència generada, va imposar amb la colonització imperialista arreu del món, fins a abastar tots els continents (N. Chomsky ). En aquest sentit, la creació d’estats al continent africà és el cas paradigmàtic. Com a conseqüència d’aquesta imposició del sistema estat-nacional, encara ara trobem molts conflictes arreu. Però, abans de l’època contemporània l’Estat-Nació no existia. A l’edat mitjana el sistema polític imperant era el que es coneix com a poliarquia medieval; que es basava en una pluralitat de poders sovint enfrontats entre sí (feus dels senyors feudals, la monarquia, ciutats lliures, jurisdiccions eclesiàstiques...). Amb el temps la monarquia va anar adquirint més poder, gràcies a l’augment de la importància de les ciutats i l’activitat comercial de la burgesia incipient, amb qui establia aliances enfront del poder dels senyors feudals. Fins que a partir del segle XVI la convergència d’interessos dels poders feudals va portar a la implantació de les monarquies absolutes (Kropotkin ). Aquest nou sistema crea l’Estat modern, que és l’embrió del que després esdevindria: l’Estat-Nació. L’Estat modern es basa en una gran concentració del poder i el desenvolupament d’una estructura administrativa-repressiva centralitzada, que unifica el territori, la llei, el sistema fiscal, judicial i militar. De manera que aquesta nova forma d’organització política desenvolupada per la monarquia absoluta va suposar una forma de transició del feudalisme a l’Estat-Nació. I, tot i que hi ha processos posteriors en què l’Estat-Nació es crea a partir de moviments nacionalistes de fusió, com en el cas d’Alemanya o Itàlia que no passen per l’absolutisme, aquests tindran com a referent el model precedent d’estat nacional britànic i francès. Paral•lelament, en el camp econòmic el mercantilisme va ser la forma de transició de l’economia feudal a l’economia capitalista. L’Estat-Nació es fonamenta d’una banda, en l’estructura política centralitzada i territorialment delimitada heretada de l’absolutisme, i d’altra banda, en les revolucions liberals que canvien la font de legitimitat del poder. En aquest, el poder ja no es legitima per la voluntat divina que imposa un ordre social determinat de tipus jeràrquic, sinó per la “voluntat sobirana de la nació”. Passant la població d’ésser súbdits a ésser ciutadans. En aquest procés de naixement de l’Estat i també en consonància amb el canvi de sistema econòmic que suposa l’emergència del sistema capitalista a mitjan segle XVIII (en què la burgesia acabarà fent-se amb el poder polític en molts països occidentals), l’Estat imposa un sistema uniforme sobre societats diverses. Imposa una llengua, uns costums, una cultura... amb el propòsit de crear un imaginari col•lectiu comú i forjar una realitat socioeconòmica comuna. Per dues raons: la primera, per exercir un major control sobre la seva població, i la segona perquè necessita a més, que el poble, ara ciutadans, s’hi identifiqui. És a dir, l’Estat crea de manera artificial la Nació, valent-se de les característiques culturals ètniques en les quals s’ubica la classe dominant que el controla, i d’aquelles normes i tradicions que els són més favorables com a classe. I ho fa, per l’interès polític de l’oligarquia en conformar el consens social, sobre un destí comú, a partir del sentiment de pertinença, per tal de dominar i controlar la societat de manera que aquesta no qüestioni la concentració de Poder i per al desenvolupament d’un mercat. Però, els intents uniformadors del poder no sempre tenen èxit i topen amb la resistència de nombrosos pobles. Això dóna lloc al sorgiment d’un nacionalisme d’oposició antagònic al nacionalisme d’estat. Així doncs, d’una banda el nacionalisme estatalista és un nacionalisme homogeneïtzador dirigit des del poder per esborrar la diversitat cultural i la idiosincràsia dels pobles dins el domini territorial de l’Estat. Per altra, el nacionalisme d’oposició neix com a reacció a la imposició d’una cultura aliena i per a la defensa d’un marc referencial polític i cultural propi. La gènesi de l’Estat espanyol segueix aquesta mateixa pauta amb la següent seqüència històrica: arran del casament dels reis catòlics es produeix una unificació dinàstica que configura una monarquia composta de vàries corones. Després amb Carles V s’unifica la corona (1516), però hi segueixen havent regnes amb institucions pròpies i políticament autònoms. Més endavant se suprimeixen els regnes i principats i els seus sistemes legals-polítics, incorporant-los per la força de la violència al Regne de Castella (guerra de successió -1702-1715- i decret de Nova Planta, 1716), en un procés de centralització del poder i establiment de l’absolutisme. Finalment, al segle XIX es dóna la modernització i aparició del sentiment nacional espanyol (fruit de la guerra del francès, la Constitució liberal de 1812 i el desenvolupament del nacionalisme d’estat). Comença així a desenvolupar-se l’Estat-nacional espanyol. Els resultats que caracteritzen aquest procés són: la imposició de la llengua, les lleis i la cultura del Regne de Castella (seleccionades segons l’interès i benefici de l’oligarquia), als diferents pobles/nacions de tot el territori d’abast estatal; així com la persecució de la diferència. Incloses, pel camí, l’expulsió de jueus i moriscos, com també la persecució dels gitanos als quals se’ls reprimeixen els seus costums i estil de vida, buscant-ne la seva assimilació i aculturació. “L’inici d’aquesta política contra el poble gitano la trobem l’any 1499 amb una Reial Pragmàtica promulgada pels Reis Catòlics simultàniament a Castella i a la Corona d’Aragó que va fer començar la persecució dels gitanos.” (T. San Roman, 1998:19) . D’altra banda, el catalanisme que apareix a mitjans de segle XIX és un exemple de nacionalisme d’oposició. En el qual es dóna tant una versió burgesa que pretendrà la modernització d’una Espanya que manté característiques feudals, com una d’arrel popular que connecta amb el projecte republicà i federalista, proper a l’anarquisme. QUÈ ÉS LA NACIÓ? Per Bakunin “Todo pueblo –por minúsculo que sea- tiene su carácter, su modo específico de vivir, de hablar, de sentir, de pensar y de obrar; y ese carácter, esa modalidad son precisamente las bases de su nacionalidad y los resultados de toda la vida histórica y de todas las condiciones del ambiente de ese pueblo.” En aquesta línia podem dir que una nació és una comunitat amb relacions socials intenses que l’esdevenir històric ha dotat d’una cultura, una psicologia, i una llengua, és a dir, d’una idiosincràsia específica, sovint desenvolupada en un territori menys o més determinat. És esclaridora la distinció que fa el politòleg Miquel Caminal per definir el concepte de nació. Distingeix tres “nivells” o accepcions de Nació: la nació cultural, la nació política i la nació jurídica. Per nació cultural entén, aquella que fa referència a una comunitat amb un caràcter, llengua, cultura,... propis que la defineixen, és a dir la idiosincràsia d’un poble: p.e. els Països Catalans; la nació política seria aquell poble que tenint consciència de sí com a col•lectivitat expressa políticament la seva voluntat d’ésser: p.e. el Principat de Catalunya; i la nació jurídica és aquella que té un estatus legal que la reconeix com a tal a tots els efectes: p.e. Espanya. És aquesta darrera accepció la que porta a confondre Nació i Estat, però és clar, que la Nació no és ben bé l’Estat, sinó que són conceptes que representen realitats no coincidents. A la llum de l’encertada definició de Caminal el que des de l’anarquisme no es pot defensar és la nació jurídica (és a dir, l'Estat). Però, no s’ha de menystenir, en canvi, la nació cultural i la nació política com a realitats socials existents i arrelades en els pobles. Ni tampoc el valor de la diversitat que aporten, així com la funció d’adaptació a l’entorn i la funció de cohesió social que realitzen. I per tant, el que s’ha de reivindicar és que la independència com a eina d’alliberament nacional vagi més enllà de l'Estat propi (assoliment de la nació jurídica) i sigui entesa com un alliberament de l’organització política estatal opressora en sí. Que proposi principis i institucions polítiques en concordança amb un alliberament integral del poble; tals com els municipis lliures, l’autogestió, el (con)federalisme, etc. Així Bakunin proposa: “Reconocimiento del derecho absoluto de toda nación, grande o pequeña, de todo pueblo, débil o fuerte, de toda provincia, de toda comuna a una completa autonomía, siempre que su constitución interior no sea una amenaza y un peligro para la autonomía y la libertad de los países vecinos. Del hecho de que un país haya constituido parte de un Estado, aunque se hubiera agregado libremente a él, no se desprende de ningún modo la obligación de quedar asociado siempre a ese Estado. Ninguna obligación perpetua podría ser aceptada por la justicia humana, la única que puede constituir autoridad entre nosotros, y no reconoceremos nunca otros derechos y otros deberes que los que se fundan en la libertad. El derecho de la libre reunión y de la secesión igualmente libre es el primero, el más importante de los derechos políticos; sin él la confederación no sería más que una centralización enmascarada.” En congruència, des d’una perspectiva anarquista s’ha de defensar un internacionalisme antiimperialista que participi de les lluites d’alliberament nacional, en coherència amb la lluita de l’anarquisme contra tota opressió. Un internacionalisme que consideri tota nació política amb el deure d’autodeterminar-se i defensar-se de les situacions d’opressió nacional ; i també que reconegui les nacions culturals amb el dret d’esdevenir nacions polítiques (si ho desitgen), és a dir, subjecte polític. Sens perjudici que qualsevol comunitat, es basi o no en la nació cultural, pot ser o esdevenir nació política. Un internacionalisme molt allunyat per tant, de la globalització propagada i utilitzada pel Capital a fi d’imposar arreu polítiques neoliberals i escapar del control de qualsevol institució política mínimament democràtica. I que, per contra, fomenti la unitat en la diversitat. Una unitat respectuosa amb la diferència, o sia, basada en la igualtat de les diferències i en el pacte lliure i solidari entre iguals. Mai basada en concepcions fal•laces que parlen d’igualtat per a negar les diferències, de la mateixa manera que tampoc en aquelles que usen les diferències per a justificar les desigualtats. Cal distingir doncs entre diferència i desigualtat. La segona implica la idea de jerarquia i en canvi la primera no. Cal també apuntar que reconèixer el fet nacional, l’existència de la nació com a realitat social (producte del devenir històric), no significa per sí mateix ser nacionalista. Però, sí que és en canvi, una condició necessària per a l’internacionalisme sincer que pretén la fraternitat i solidaritat entre pobles. PER LA CONFEDERACIÓ CATALANA. Un projecte anarquista d’independència per al poble català Als Països Catalans, i especialment a Catalunya ens trobem en una cruïlla històrica. La crisi multidimensional que travessem, així com l’embranzida i l’augment quantitatiu i qualitatiu del moviment social independentista ens ofereix a tots una oportunitat única que obre la possibilitat de canvi. Com en altres molts moviments socials les pràctiques llibertàries han calat en bona part del moviment independentista. Així, a banda com és natural d’en els col•lectius pròpiament anarquistes que formen part d’aquest moviment, a la resta tampoc no li són estranyes les pràctiques assembleàries ni d’organització horitzontal (influència present en l’esquerra independentista, en el ProcésConstituent, i en la ANC de manera més suau), o fins i tot, en alguns sectors de la CUP i l’esquerra independentista la referència a un municipalisme d’alliberament amb l’objectiu d’exercir la democràcia directa. Els anarquistes hem d’aprofundir en aquest bagatge popular, involucrant-nos en el moviment amb les nostres propostes de transformació i emancipació social. En congruència faig la següent proposta: -Proposta oberta d’independència catalana més enllà de l’Estat-nació. La independència des de la perspectiva llibertària es basa en: l’autonomia local que parteix del municipi, o mancomunitat de municipis, i la comarca. Aquest àmbit local, propi de la tradició política anarquista, és l’espai territorial natural per al desenvolupament de les relacions sociopolítiques a escala humana, de manera que permetin la pressa de decisions directament pel poble, de baix a dalt. Aquestes comunitats locals autònomes lògicament tindran motius i interessos compartits per coordinar-se amb el seu entorn en federacions d’àmbit territorial més ample, anant del més proper i immediat com ara l’àmbit de les vegueries, fins a la federació d’aquestes per al tractament de temes que afectin tot el país. I la confederació d’aquest amb la resta de Països Catalans (sense delimitacions prefixades ni fixes). Com alhora, la relació d’aquestos amb els altres pobles d’Europa i la mediterrània, així com de la resta del món. Entenent sempre aquest federalisme com a lliure pacte entre iguals que va de baix a dalt i en què l’espai de sobirania es correspon sempre a l’àmbit territorial més petit possible per a cada cas o competència política. Pel que fa a l’economia, desenvolupament d’una nova economia: una economia social basada en l’autogestió dels treballadors, els valors cooperatius, la possessió social dels mitjans de producció, la solidaritat social i la sostenibilitat ecològica. En el terreny dels drets: l’establiment de la ciutadania universal que reconegui la plenitud dels drets de ciutadania (és a dir, els drets civils, polítics i socials) i lliure circulació a tothom. Tot plegat, d’acord amb l’ètica de suport mutu i solidaritat que faci efectiva la justícia social. A més, aquesta Confederació Catalana precisarà d’un sistema de defensa (no ofensiu) basat en la milícia popular d’autodefensa (àmplia i no professional) localment organitzada i coordinada, en cas necessari, federalment. De fet, podem trobar exemples en la nostra història com les milícies del 36 o el sometent, i altres més enllà com la milícia suïssa, que salvant les distàncies i circumstàncies concretes, ens serveixin de punt de partida en què inspirar-nos en aquest camp. Per acabar vull manifestar que la lluita per la independència del poble català és la lluita per la dignitat d’una nació que és negada, menystinguda i menyspreada com a tal pels Estats espanyol i francès. Aquesta lluita se’n marca en el context de les lluites d’aprofundiment democràtic i per la sobirania popular, que s’estan realitzant al llarg del planeta. Des de l’anarquisme ens hem d’implicar en aquesta lluita justa d’alliberament nacional. És evident que representa una oportunitat única, en mig d’una crisi de sistema, per al canvi de model polític, econòmic i social massa important per a deixar-la escapar. No és doncs de rebut buscar falsos pretextos d’aparença progre per justificar posicions de fet conservadores; ni tampoc d’adduir arguments maximalistes que a la pràctica sovint esdevenen comportaments reaccionaris (ja que s’oposen a tota acció). Si fins fa poc la Caixa, el Barça i la Moreneta eren institucions hegemòniques en la representació simbòlica de Catalunya, ara és l’hora de passar a una Catalunya simbolitzada per l’autonomia local, l’autogestió obrera i la llengua i cultura popular catalanes. És caminant com avancem i és la lluita la que ens dóna l’experiència política que ens ensenya el camí. Ara som un poble lluitant contra l'Estat opressor i els interessos del Capital, per la dignitat! i Per la llibertat! PER LA CONFEDERACIÓ CATALANA! VISCA lA TERRA, MORI L’ESTAT! 1. CHOMSKY, N. El Estado y las corporaciones. Entrevista de ZNet Alemanya, 2005, en http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=64 2. KROPOTKIN, P. El Estado y su papel histórico. Madrid: Fundación de Estudios Libertarios “Anselmo Lorenzo”, 1996. 3. SAN ROMAN, Teresa. La diferència inquietant. Barcelona: Editorial Alta Fulla, 1998, pàg. 19. 4. BAKUNIN, M. Estatismo y anarquía. Madrid: Ediciones Júcar, 1977, pàg. 109. 5. CAMINAL, Miquel. Nacionalisme i partits nacionals a Catalunya. Barcelona: editorial Empúries, 1998. 6. Els exemples són meus. 7. BAKUNIN, M. Federalismo, socialismo y antiteologismo. Madrid: Ediciones Júcar, 1977, pàg. 61. 8. Per no allargar-me no entro, en aquest article, en les característiques concretes de l’opressió nacional del poble català, d’altra banda àmpliament debatudes i exposades en tota mena de formats. 9. Crisi econòmica, crisi de model polític i crisi nacional que han agreujat i fet evidents la situació de dèficit fiscal, democràtic i nacional que patim. A banda de la crisi ecològica i de valors.
Mira també: http://kaosenlared.net/una-perspectiva-llibertaria-del-fet-nacional-catala-i-el-moviment-social-independentista-versio-revisada
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more