Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Anàlisi :: pobles i cultures vs poder i estats
L'actualitat dels béns comuns [Reconstruir el Comunal]
17 abr 2015
Article de Luis Enrique Alonso, catedràtic de Sociologia a la Universidad Autónoma de Madrid i membre d’Economistas sin Fronteras, publicat a eldiario.es el 20 de febrer de 2015. Sobre els comuns com a alternativa a la gestió mercantil i a la burocràtica-estatal. Afegit a la Biblioteca el dossier d’EsF El procomún y los bienes comunes.
esf procomún.jpg
En els últims anys ha sorgit en el debat públic internacional un interès notable pel tema dels béns comuns com a formes no convencionals de regulació i gestió de la propietat dels recursos socioeconòmics. Aquest interès sobrepassa amb molt l’àmbit estrictament acadèmic per entrar en el vocabulari dels moviments socials actuals. S’ha introduït el discurs d’allò comú –en totes les seves dimensions (cíviques, econòmiques, socials, antropològiques, etc.)– en el procés de construcció d’unes noves identitats reivindicatives que es connecten amb transformacions profundes del mateix concepte de ciutadania.

Els moviments indignats han rescatat el discurs d’allò comú, intentant trobar un espai entre l’omnipresent i omnipotent avanç de la privatització mercantil global en el cicle històric neoliberal i un sector públic percebut com a burocratitzat i distant, cada vegada més depenent dels grans poders financers i governat per polítics i tècnics absolutament submisos als dictats d’aquests poders mercantils, presentats com inapel·lables i màximament racionalitzats.

Però l’apel·lació al procomú i els béns comuns no només ha tingut un lloc important en la protesta. Moltes pràctiques socials han recorregut a formes de supervivència i gestió dels seus recursos així com a la creació d’espais d’intercanvi, que es basen en una filosofia econòmica popular molt allunyada de la de la privatització mercantil a l’ús i abús o de la de la formació de béns públics estatals: consums col·laboratius, recursos informàtics i continguts d’ús no privatiu, formes d’intercanvi no monetari local i veïnal, usos comunitaris i no mercantils del territori i la natura, bancs de temps, monedes virtuals o populars, fórmules avançades de crowdfunding i micromecenatge, noves cooperatives de producció i consum d’aliments i béns de proximitat, etc.

D’aquesta forma hem anat coneixent un bon nombre d’experiències que, protagonitzades per comunitats ciutadanes activades, intenten dissenyar vincles que, com va assenyalar en el seu dia David Anisi, no estan vinculats fonamentalment pels preus o per les normes derivades de la burocràcia estatal, sinó pels valors de les comunitats reals que s’entesten en resoldre col·lectivament els seus problemes i organitzar els seus recursos. És la solució col·laborativa de la gent corrent per als seus problemes quotidians, que no passa per l’entrega de la seva sobirania ni al mercat ni a l’Estat.

A més, no són poques les fites intel·lectuals que han legitimat l’ús del concepte d’allò comú com a forma cooperativa i activa de generació i gestió de recursos. L’economia acadèmica ha donat la figura de la Premi Nobel Elinor Ostrom i les seves tesis sobre el govern racional i plausible de les unitats econòmiques comunes, demostrant analíticament la possibilitat de la seva gestió, enfront la tesi tradicional, extrapolada del clàssic treball de Garret Hardin. Aquesta tesi sobre la tragèdia dels béns comuns, tan utilitzada pel neoliberalisme, és una espècie d’anunci d’una llei inexorable que conclou que allò que és de tots no és de ningú i per tant caurà en el descuit i la ineficàcia dels quals només se salvarà si es tornen a establir drets de propietat (individual i privada, és clar) sobre els béns públics, o comunals.

Els historiadors, com el gran Edward Thompson o l’inclassificable Karl Polanyi, ens han fet el relat de l’enorme importància que les costums i modes econòmics comunals han tingut en la supervivència de la humanitat; i, paral·lelament, de l’esforç i la violència privatista que va suposar la primera acumulació històrica de capital, amb resultats màximament depauperitzadors i predadors per a les masses (o sigui, per a «la gent comuna»). La filosofia política radical de Hard i Negri troba, derivada de la noció d’allò comú, una forma constituent que, sorgint de la resistència, és capaç de connectar-se amb modes de vida que utilitzen el seu capital intel·lectual per plantejar mapes de necessitats (i desitjos) alternatius i emancipadors. Finalment, l’antropologia ens ha llegat suficients testimonis, des de Marcel Mauss a l’escola anti-utilitarista actual, sobre la centralitat del do, la gratuïtat i els intercanvis simbòlics i reals horitzontals com per desmuntar qualsevol tesi sobre la pretesa essència mercantil de l’ésser humà i la dominació universal de l’homo economicus.

En tot cas, encara que amb un to que alguns han anomenat «nostàlgic», en el sentit que torna a ressuscitar una mentalitat mítica d’allò comunal precapitalista, el cert és que aquest tema ha obert una enorme línia de pensament sobre com gestionar recursos en àmbits on ni la definició de drets de propietat privatius i excloents ni l’estatalització clàssica semblen ser ni eficients ni equitatius: la gestió dels recursos naturals, l’àmbit de les cures, la gestió dels continguts a les xarxes informàtiques, la creació cultural i les formes de propietat intel·lectual, la producció i distribució cooperativa, etc.

Igual que en els orígens del capitalisme històric un conjunt de tancaments va anar expropiant i convertint en propietat privada i mercantil els recursos de les comunitats locals històriques, en els últims anys, amb l’hegemonia neoliberal, hem assistit a una autèntica política de tancament dels béns públics, privatitzant-los i dissolent-los en el capital financer, alhora que fent-los inassequibles per a importants sectors d’unes classes mitjanes descendents, a les quals –en una espècie d’analogia una mica macabra amb el període d’expulsió dels comuns– també se’ls ha expropiat de bona part d’un capital social col·lectiu que s’havia format a l’era keynesiana i en les seves extensions.

No és d’estranyar, per tant, que en les mobilitzacions socials en defensa d’allò públic hagi aparegut un fort comunitarisme com a reivindicació de fons. I així, a les demandes de manteniment d’allò públic s’uneix una desconfiança radical dels tipus actuals de gestió (destrucció) d’allò col·lectiu, que desemboca en una sol·licitud expressa de major participació i control en la gestió dels recursos econòmics que es generen en la societat perquè, de fet, el seu govern s’ha fet cada vegada més opac-privatiu i apartat de la més elemental lògica democràtica.

Aquest és el principal interès del discurs emergent dels béns comuns: planteja una crida a la ciutadania activa, al control directe per la comunitat i per col·lectius dels recursos naturals i econòmics, a l’obertura d’espais autogestionats, cooperatius i d’intercanvis horitzontals. Més que «la gran alternativa» en majúscules –com ha suggerit Jeremy Rifkin des d’una postura més tecnocràtica que política i gairebé exclusivament associada als nous recursos tecnològics, l’apel·lació als béns comuns és una reivindicació de democràcia econòmica, que limita el pensament únic, obligatori i imposat en aquesta última època de l’individualisme radical associat a l’homo economicus i a la mercantilització de tot.

Però és també un enorme toc d’atenció als excessos de la burocratització estatal i a la usurpació dels governs públics pels agents polítics dels poders econòmics i financers. Entre allò privat i allò públic està allò comú, i aquest redescobriment d’allò comú ens condueix a una nova trobada entre allò polític, allò econòmic, allò social i allò natural. (...)
Mira també:
http://reconstruirelcomunal.net/lactualitat-dels-bens-comuns/
http://reconstruirelcomunal.net

This work is in the public domain
Sindicat