|
|
|
|
|
Anàlisi :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
L'Estat: L'empresa d'empreses
|
|
|
per Esteban Vidal |
04 nov 2013
|
|
Publicat al seu bloc, “Reflexiones de un emboscado”, el febrer de 2013. |
La guerra és l'origen de l'Estat en tant que és alhora l'origen d'una força armada que actua en dos sentits diferents: cap a dins per imposar a la resta de la societat la seva llei, i cap a fora per, d'una banda, resguardar-se d'atacs exteriors i, de l'altra, estendre el seu domini sobre altres territoris en clara rivalitat amb altres potències. L'Estat sorgeix, en definitiva, de la conquesta guerrera tant sobre la pròpia població com sobre l'estrangera. Resulten molt reveladores respecte això les paraules de Franz Oppenheimer:
“L'Estat, totalment en la seva gènesi, essencialment i quasi totalment durant les primeres etapes de la seva existència, és una institució social, forçada per un grup victoriós d'homes sobre un grup derrotat, amb l'únic propòsit de regular el domini del grup dels vencedors sobre el dels vençuts, i de resguardar-se contra la rebel·lió interior i l'atac des de l'exterior. Teleològicament, aquesta dominació no tenia altre propòsit que l'explotació econòmica dels vençuts per part dels vencedors. Cap Estat primitiu conegut a la història s'ha originat d'una altra manera”[1].
El poder de l'Estat resideix en última instància en el monopoli de la violència que posseeix sobre la població del seu territori, fet que li permet obligar-la a acatar les seves decisions. Però per conservar aquest monopoli necessita un exèrcit permanent el manteniment del qual requereix l'explotació econòmica de la societat per disposar dels mitjans econòmics, materials i financers precisos, i al mateix temps poder afrontar les exigències que a nivell internacional planteja la lluita amb altres Estats per l'hegemonia mundial.
Al final de l'edat mitjana el rei va crear la burgesia al facilitar el desenvolupament i l'ampliació del comerç amb l'establiment de burgos als confins dels territoris senyorials, de manera que va aconseguir crear una reserva de recursos dels quals en podia fer ús en cas de necessitat[2]. La creació de la burgesia com a classe social va tenir una doble finalitat: d'una banda, proveir al monarca dels mitjans econòmics necessaris per disposar del seu propi exèrcit permanent i, de l'altra, reforçar el poder estatal en la figura del rei amb l'extensió de la seva jurisdicció gràcies al debilitament de la noblesa feudal en el seu enfrontament amb la burgesia naixent. Així mateix, el descobriment de noves rutes transoceàniques i de terres desconegudes va servir per justificar la necessitat d'una instància superior que regulés el comerç a llarga distància i gestionés els conflictes que plantejava, cosa que va contribuir a ampliar i estendre el poder estatal sobre la vella aristocràcia feudal i a facilitar la labor comercial de la burgesia[3]. D'aquesta manera el monarca va poder dotar-se d'una important font d'ingressos provinents del comerç gràcies als aranzels i, en definitiva, al control del tràfic de mercaderies.
En la mesura que l'Estat crea el marc jurídic que regula el comerç crea al mateix temps el mercat del que recapta els corresponents impostos amb els que pot costejar-se un exèrcit permanent i una burocràcia cada vegada major. No obstant, el mercat ha ocupat un espai marginal en la societat fins a finals del s. XVIII i principis del s. XIX quan els Estats, en la seva lluita per l'hegemonia mundial, es van veure amb la necessitat de desenvolupar formes d'explotació més avançades per afrontar els costos creixents d'una política exterior marcada per la competició entre potències imperialistes. Aquestes necessitats van ser les que van exigir de l'Estat una reorganització de les relacions socials per obtenir noves i majors prerrogatives amb les que augmentar el seu poder sobre la societat, i amb això millorar les capacitats d'explotació dels recursos materials i humans del seu propi territori.
L'Estat és qui organitza i transforma les formes de producció per proveir-se dels mitjans necessaris per costejar les seves despeses. La recerca d'un millor aprofitament dels recursos materials i d'una major explotació de la societat va exigir passar d'una economia de subsistència, orientada a satisfer necessitats, a una economia de mercat en la que el principal objectiu és la consecució del màxim benefici. Aquest canvi únicament va ser possible amb la creació de la propietat capitalista com a dret instituït per l'Estat.
La propietat capitalista va canviar la forma de produir a través del treball assalariat i de la conseqüent apropiació de la plusvàlua, fet que va donar lloc, juntament a l'impuls de la indústria i de la tècnica, a un excedent en la producció que va buscar la seva sortida al mercat. D'aquesta manera es va crear un context social i econòmic marcat per la competició d'una multitud d'unitats econòmiques que produeixen per al mercat, i que per tant tenen com a objectiu prioritari aconseguir els majors beneficis possibles. Aquesta dinàmica de competició tendeix a crear una creixent activitat econòmica i un excedent encara major, de manera que, quant majors són els beneficis de les empreses, major és la recaptació que l'Estat, com a empresa d'empreses, aconsegueix. Gràcies a aquesta forma de producció l'Estat ha generat una nova i immensa reserva de recursos econòmics, materials i monetaris que li proveeixen el poder econòmic necessari per a l'assoliment dels seus propis fins.
La propietat capitalista ha tingut com a principal finalitat proporcionar a l'Estat els recursos necessaris per sufragar els creixents costos de dominació que la nova situació exigia. Lluny de buscar la riquesa per si mateixa o la simple acumulació, el propòsit de la propietat capitalista no ha estat altre que el de crear el màxim de riquesa possible per maximitzar a nivell intern el sotmetiment de la societat a l'Estat, i a nivell extern per assolir la condició de potència hegemònica doncs, com va apuntar Kenneth Waltz, l'estatus internacional dels països creix alhora que els seus recursos materials, de manera que els països amb gran poder econòmic acaben convertint-se en grans potències internacionals[4].
En tant que l'aparell productiu va ser reorganitzat per complet per crear la major riquesa possible, i amb ella els mitjans per a la guerra i la conquesta, va ser necessària la seva concentració a través d'un sistema tributari en permanent expansió que ha convertit l'Estat en el major poder econòmic[5]. Així s'ha aconseguit una completa monetarització no només de l'economia sinó sobretot de les relacions socials, en les que l'interès material, i més específicament la recerca del màxim benefici, és la principal meta social i cultural. En aquest sentit els impostos de l'Estat han servit també per instituir la competició com a lògica interna del sistema, la qual reverteix en benefici del propi Estat en un doble sentit: perquè li permet presentar-se com a mediador i pacificador entre parts enfrontades i, per tant, com a ens regulador superior; i perquè al canalitzar la competició a través del lliure mercat aconsegueix mercantilitzar totes les esferes de la vida humana, i al mateix temps revolucionar la societat amb la recerca de beneficis a través d'una major producció i activitat econòmica que proveeix l'Estat d'uns ingents ingressos.
D'altra banda, tant a través del sistema tributari com de la legislació, l'Estat afavoreix la formació de grans monopolis en les diferents branques de la producció, fet que serveix per concentrar encara més la riquesa per a un major i millor control estatal de l'economia. Això implica l'interès de l'Estat en què aquestes empreses, generalment amb una projecció internacional, obtinguin els majors beneficis possibles per a una major recaptació de l'Estat. Així mateix, quant major sigui l'excedent productiu major és la reserva de mitjans materials per a la guerra i la conquesta als que recórrer en cas de necessitat, però també major la capacitat exportadora amb la que desplegar una política imperialista sobre altres països. D'aquesta manera el que és bo per a aquestes empreses ho és també per l'Estat, que les utilitza per aconseguir el seu interès nacional definit en termes de poder[6].
De la mateixa manera que l'Estat s'apropia de la plusvàlua a través dels impostos, tant directes (IRPF, cotitzacions a la seguretat social) com indirectes (IVA, taxes, etc.) derivats de la pròpia activitat que desenvolupa el capitalisme, també exerceix el paper d'explotador directe amb les seves innumerables empreses, fins el punt de disposar d'una colossal quantitat de treballadors assalariats a càrrec seu (en el cas de l'Estat espanyol quasi 3 milions, el que significa al voltant del 20% de la població activa). Això fa que l'Estat sigui, a més de la major empresa, el principal receptor de plusvàlua. No es conforma amb apropiar-se de la riquesa generada pels treballadors assalariats de les empreses del capitalisme privat, sinó que es permet el luxe d'explotar directament una substanciosa part de la població activa per mitjà del capitalisme estatal, cosa que el converteix en el principal i major poder econòmic.
L'Estat demostra ser en última instància el creador del capitalisme com la forma més avançada d'explotació dels recursos materials i humans del seu propi territori, i del que la financiarització actual de l'economia constitueix el seu últim estadi de desenvolupament. Per tant, el capitalisme no és més que un instrument del que s'ha valgut l'Estat per, d'una banda, afiançar i profunditzar la seva explotació sobre el poble i, de l'altra, proveir-lo dels mitjans necessaris per al sosteniment dels seus instruments de dominació i per al desenvolupament de la seva política internacional.
__
[1] Oppenheimer, Franz, “The State”, Forgotten Books, 2012, p. 15.
[2] Jouvenel, Bertrand de, “Sobre el Poder. Historia natural de su crecimiento”, Madrid, Unión Editorial, 2011, p. 234.
[3] Vidal, Esteban, “Hacia una nueva edad media global. Maquiavelo y maquiavelismo en la globalización”, Unión Europea, Novum Publishing, 2011, pp. 10-11.
[4] Waltz, Kenneth, “Structural Realism after the Cold War” a International Security Nº 1, 2000, Vol. 25, pp. 33-34.
[5] No oblidem que als països rics l'Estat s'apropia d'una mitjana del 50% del PIB tal i com queda recollit a Rodrigo Mora, Félix, “Estudio del Estado”, Madrid, Federación Local de Madrid, 2012, p. 11.
[6] N'hi ha prou amb recordar la frase pronunciada el 1953 pel Secretari de Defensa Charles E. Wilson davant del Senat dels EUA: “El que és bo per a la General Motors és bo per als Estats Units, i vice versa”. |
Mira també:
http://emboscado.blog.com/
|
This work is in the public domain |
|
|
