Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Setembre»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
        01 02 03
04 05 06 07 08 09 10
11 12 13 14 15 16 17
18 19 20 21 22 23 24
25 26 27 28 29 30  

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: @rtivisme : globalització neoliberal : ecologia : amèrica llatina
Història de l´independentisme revolucionari català. Quarta part.
29 ago 2013


L'any 1985 es presentava amb bones perspectives per a l'independentisme. L'estiu del 84 s'havia fundat el Moviment de Defensa de la Terra (MDT), moviment que irrompia amb empenta al si de la societat catalana, i a partir de l'estiu de 1985 esdevenia la casa comuna de l'independentisme combatiu, ja que aplegava aleshores un gran nombre de militants independentistes, i les organitzacions polítiques PSAN i IPC. Les actuacions de Terra Lliure que apareixia com a símbol de voluntat rupturista i de fermesa combativa en la defensa dels interessos del poble català, i la lluita de solidaritat contra la repressió impulsada pels CSPC, havien ajudat a desplegar el moviment polític de suport i havien preparat el terreny per a l'aparició de l'MDT.


Aquestes expectatives, però, també van ser copsades per l'Estat espanyol i tot just començar l'any, la repressió contra l'independentisme català s'intensificava qualitativament i quantitativament. A mitjan gener eren detinguts a Puigcerdà Jaume Fernàndez Calvet, Montserrat Tarragó i Carles Sastre, que aleshores eren refugiats a la Catalunya del Nord. Josep Lluís Rovira va ser detingut a Alcanar, Enric Pascual a Barcelona i Pere Bascompte, Teresa Aragonès i d'altres independentistes van ser detinguts a la Catalunya del Nord. A conseqüència d'aquesta mateixa operació Carles Benítez i Albert Ibàñez es van haver de refugiar. Era l'operació policial més forta contra Terra Lliure des del seu naixement, a causa de la significació dels militants detinguts. Tots van ser traslladats a Madrid a excepció d'Enric Pascual i Teresa Aragonès que va ser deixats en llibertat. Pere Bascompte –que es trobava aleshores refugiat a la Catalunya Nord– va ingressar a la presó de Tolosa-Llenguadoc.Tot i les mobilitzacions populars en contra de les detencions, els diaris van començar a difondre gairebé exclusivament els informes policials, deixant de banda les declaracions dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans i de l'MDT. Així l'Avui titulava: "Terra Lliure pretenia segrestar un metge conegut i un gerent". I El País: "La policía afirma haber evitado, con las últimas detenciones, un endurecimiento en las actividades de Terra Lliure".


El fet que alguns dels detinguts també haguessin estat acusats, uns quants anys abans, de l'assassinat de l'industrial Bultó, també va ser aprofitat pels diaris per lligar-ho tot i embolicar l'operació. Aquests cinc independentistes molt coneguts per la seva trajectòria política van ser empresonats a l'espera de judici. Segons la premsa, la policia havia descobert amagatalls d'armes, refugis, magatzems i locals per a segrestats de l'organització armada, a part de nombrosa documentació, armes de tota mena, goma-2 i material logístic divers.


Tot i aquest important cop, l'independentisme —encapçalat per l'MDT i CSPC— i les organitzacions cíviques com la Crida a la Solidaritat i alguns ajuntaments, van organitzar importants mobilitzacions, sobretot a Barcelona i Alcanar. En aquest darrer municipi, l'Ajuntament es va manifestar unànimement, fins i tot amb el suport d'AP (Alianza Popular, partit espanyol de dreta precedent del PP) a favor de la llibertat de Josep Lluís Rovira. Alguns diaris parlaven de "brots de guerrilla urbana". I és que per primer cop, d'ençà la instauració la transició que havia donat pas el naixement de l'"estat de les autonomies", els joves independentistes incorporats de nou al moviment es mostraven mínimament organitzats al carrer quan hi havia mobilitzacions i enfrontaments amb les forces policials. Durant tot el 1985 es van fer un gran nombre d'actes i mobilitzacions contra la tortura, contra la Llei Antiterrorista, per l'Amnistia del 77 i contra les detencions. També es van fer campanyes de catalanització per part dels Grups de Defensa de la Llengua i mobilitzacions contra els judicis als detinguts de gener. Però finalment, Jaume Fernàndez era condemnat a sis anys de presó per militància a Terra Lliure i Carles Sastre i Montserrat Tarragó estaven pendents de judici. Per contra, la denúncia al Tribunal d'Estrasburg per part de Barberà, Messeguer i Jabardo, argumentant que el seu judici no havia estat imparcial, va ser admesa a tràmit.Els cops rebuts feien créixer la capacitat organitzativa i infrastructural de l'MDT i els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans.
D'altra banda, La Crida a la Solidaritat es consolidava com a moviment unitari no parlamentari amb gran capacitat d'agitació i mobilització de militants i simpatitzants en accions concretes a favor de la llengua catalana. En aquest context, el 27 d'agost de 1985, un individu pertanyent al grup armat d'extrema dreta Milícia Catalana, va presentar-se al local nacional de la Crida a Barcelona disfressat amb una carota de carnaval i va amenaçar amb una pistola els quatre "cridaires" presents, va fer-los pujar al terrat amb l'objectiu de posar una bomba al local. L'explosió va deixar molt malmesa la seu de la Crida, però no va causar cap víctima. (1)
La Crida entrava així en una situació més crítica ja que d'una banda aquest increment de la repressió afegia dificultats a l'enquadrament militant i, d'altra banda, els seus plantejaments moderats l'allunyaven de l'independentisme organitzat (2).


Aquell any també va ser l'any de la fundació d'un nou partit d'esquerres, l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra (ENE), com a resultat de l'escissió de Nacionalistes d'Esquerra (NE), que també donaria lloc al MEN. Militants com Jordi Carbonell, Joan Armet, Josep Huguet i Magda Oranich, entre d'altres, van entrar a l'Entesa provinents d'NE. Aquesta organització tot i el seu caràcter nacional, com tots els partits amb aspiracions parlamentàries d'aleshores, rebutjava de ser considerat independentista. La paraula independència encara feia aixecar pors, tant en la societat com en el món polític català; fins i tot, tal com hem apuntat a la nota anterior, la Crida a la Solidaritat no gosava fer servir aquest terme, i en les seves mobilitzacions utilitzava exclusivament la paraula autodeterminació. Però el nou moviment independentista anava desvetllant un interès creixent entre el cercles d'opinió pròxims a l'àmbit parlamentari. Aquest és el cas del Club Arnau de Vilanova, que el 25 de març de 1985 havia organitzat una taula rodona sobre "L'opció independentista", en què es va llegir un manifest signat pel Col·lectiu de Presoners de Terra Lliure de Yeserias i Carabanchel. En el text es podia llegir: "(...) l'experiència històrica demostra que cap poble no ha conquerit mai la llibertat sense recórrer a la utilització de la força, que el poder anomena terrorisme i nosaltres lluita armada. No és el resultat de la determinació d'un grup d'il·luminats més o menys nombrós, sinó l'expressió pràctica de la voluntat d'un poble de no deixar-se exterminar. En un procés d'aquestes característiques, la repressió, amb les seves conseqüències de morts, presons, exilis, tortures, terrorisme d'Estat, en definitiva, si bé pot generar desmoralització en aquells sectors del poble menys conscienciats, mostra la veritable cara de l'Estat i fa avançar la consciència política general". El 16 de desembre de 1985, l'independentisme combatiu rebia una altra sacsejada: el militant de Terra Lliure Quim Sànchez queia mort en esclatar-li una bomba que manipulava. Amb ell ja eren tres els militants morts de l'organització armada, dos dels quals havien mort manipulant artefactes explosius. Arran d'aquesta darrera mort, l'independentista Jordi Cort va ser empresonat.


El més positiu d'aquest 1985, per a l'independentisme català, va ser que les detencions, les manifestacions, declaracions als diaris, titulars, mobilitzacions i, en resum, tota l'agitació social sorgida arran de la primera operació policial del gener, havia fet de caixa de ressonància de l'MDT i Terra Lliure. En aquestes circumstàncies, en alguns instituts, escoles i ambients juvenils i adolescents, expressions com "Visca Terra Lliure" van començar a fer-se comunes. L'organització armada començava a esdevenir una mena de mite per a alguns sectors juvenils del país.


[Expansió social de l´independentisme català]

A finals d'aquest any 1985 les manifestacions aplegaven més jovent que els anys anteriors i mantenien un caire reivindicatiu semblant al que s'havia assolit des del final de la dictadura. Era, en bona part, el resultat del desencís d'importants sectors socials, principalment de la joventut de les classes populars, que havien trobat un referent clar en el nou moviment que es distanciava clarament de les opcions polítiques de l'espanyolisme i l'autonomisme en el poder. L'Onze de Setembre en va ser un clar exemple: segons el diari El País: "Los 10.000 asistentes al mitin independentista del Fossar de les Moreres superan la concentración de años anteriores". Com a fets anecdòtics, la premsa barcelonina recollia que s'havien cremat set banderes espanyoles (una a Lleida i sis a Girona) i que hi havia hagut enfrontaments amb la policia i còctels molotov contra el Govern Civil de Barcelona. Al final, catorze detinguts. A banda de la manifestació de l'MDT, la Crida havia aplegat "10.000 persones, unes 40.000 segons els organitzadors" (3), en una manifestació encapçalada per Àngel Colom, líder de la Crida, Jon Idigoras, d'Herri Batasuna, Lluís Maria Xirinacs, ex-senador, i Miquel Sellarès, ex-director general de Seguretat Ciutadana de la Generalitat.


El 1986 seria un any en què el desencís autonòmic en l'àmbit parlamentari havia de contrastar amb l'extensió social de l'independentisme al carrer. Al gener esclatava un artefacte a la delegació d'Hisenda d'Arenys de Mar, al Jutjat de Blanes, a la delegació d'Hisenda de Mataró i a l'oficina de l'Inem de la plaça Lesseps de Barcelona. Terra Lliure remuntava els cops de l'operació policial del 85. Al febrer, però, la policia faria noves detencions, aquest cop al Baix Llobregat. Els detinguts eren els coneguts militants independentistes, Antoni Ribas de l'Hospitalet de Llobregat i Joan Mateu de Castellbisbal.


Aquell mateix mes de febrer la revista setmanal Presència publicava una entrevista de vuit pàgines a Terra Lliure sota el títol "Parla Terra Lliure". A l'entrevista —la primera que concedia l'organització armada a un mitjà de comunicació— el portaveu de TL es desmarcava de les versions policials que titllen TL d'organització terrorista i messiànica i mostra uns plantejaments d'una certa maduresa política: "Creiem que hem ajudat a crear una esperança, però no som els salvadors de la pàtria. Tenim una estratègia política que comparteixen el Moviment de Defensa de la Terra i els partits que li donen suport, PSAN i IPC. Però, en aquests moments, més que una presència armada cal una consolidació del moviment polític". "Nosaltres volem desmitificar totalment la lluita armada, només som una part de l'estratègia total, i els mites cauen", afirmava el portaveu de Terra Lliure.Durant tot aquest any 1986, l'MDT s'eixamplarà seguint la mateixa línia d'agitació, manifestacions contra els incendis forestals al Bages, Barcelona i Reus, manifestació contra el V Centenario, manifestació a València per la llengua catalana, concentració al Puig (País Valencià)... Les línies d'acció eren entenedores i fàcils d'assimilar per a amplis sectors descontents de la societat catalana.


Al Principat de Catalunya, la sensació generalitzada era de desencís. CiU anuncia una Operació Reformista per tal de convertir la coalició en una força amb possibilitats d'entrar al govern de Madrid: "Una altra forma de fer Espanya". La Generalitat fa una emissió de deute públic de 20.000 milions de pessetes per poder pagar mestres, metges... Reapareix el cas Banca Catalana que involucrava Jordi Pujol en una gestió irregular i il·legal de la banca. Una operació de descrèdit contra CiU. Es declaren inconstitucionals alguns articles de la Llei de Normalització Lingüística. Les televisions privades anuncien que no tindran en compte la Llei de Normalització Lingüística de Catalunya. Calviño es nega a cedir la xarxa de TVE a TV3, desautoritzant una proposició no de llei del Parlament català...


La sensació de la societat civil no era la d'anar cap endavant autonòmicament, sinó més aviat el contrari. El pessimisme i la impotència planaven sobre l'opinió pública catalana. Dins aquest context, l'independentisme agafa embranzida al carrer. El 17 d'abril és jutjat de Girona, l'independentista Quim Tell, acusat d'haver pintat rètols del MOPU escrits només en espanyol. Al judici hi van assistir uns "330 independentistas que cantaron Els Segadors en la sala del Juzgado (...) y lanzaron posteriormente huevos y piedras contra las fuerzas de la Policía Nacional destacadas en la puerta de la Audiencia Provincial (4). L'endemà, 19 d'abril, El País publica una informació policial en què s'afirma que "se busca a un presunto miembro de Terra Lliure acusado de una explosión". L'acusat era Albert Estivill Pallejà, a qui, segons les informacions publicades al mateix diari, li havia esclatat un artefacte a casa seva, el dia 18. El mateix dia 19, la policia va detenir 17 membres de la Crida i 8 de l'MDT, "en varias acciones para catalanizar rótulos en castellano" (5). El mateix diari publicava fotografies d'enfrontaments entre membres de l'MDT i un taxista que els havia increpat mentre catalanitzaven els rètols. Dues fotografies i sis columnes parlaven dels fets. Però mentre l'article reflectia declaracions de la direcció general de Política Lingüística de la Generalitat, i també de les Juntas Españolas i de la secretaria de premsa de les Nuevas Generaciones de Alianza Popular, no recollia ni una sola declaració de l'MDT o de la Crida.


La diada de Sant Jordi també va ser molt concorreguda: la Crida va aplegar 500 denúncies referents a la discriminació del català i va repartir més de 1.000 cartes escrites per particulars sobre el mateix tema. 5.000 independentistes es van manifestar a la Rambla en la convocatòria de l'MDT. Un abril en què els diaris barcelonins van fer referències constants a l'independentisme dins el qual ja s'hi incloïa la Crida a la Solidaritat, identificada –d'ençà d'aquest mateix any 1986– amb aquest objectiu polític.

El 7 de setembre, la Crida va aplegar 5.000 persones a Montserrat, en solidaritat amb els afectats pels incendis forestals de l'estiu. El punt àlgid de l'any, però, seria la Diada Nacional: "Los independentistas protagonizaron la Diada en la calle" escriu El País(6). El mateix diari informava de l'assoliment de "30.000 personas en las manifestaciones radicales". "Los radicales, protagonistas de la Diada" s'afirmava en la portada d'El País del mateix dia. Al final, els enfrontaments amb la policia van acabar amb la detenció de 33 independentistes. Els diaris també es referien a la col·locació d'una pancarta de Terra Lliure al Fossar de les Moreres per part de dos encaputxats. El 1986 va ser l'any en què els independentistes van fer més accions d'agitació al carrer, en clara oposició al desencís generat al Parlament i les institucions autonòmiques.


També va ser un any d'avanços polítics amb l'adopció, tal com s'acaba de dir, per part de la Crida de les referències independentistes. La Crida continuava així el seu procés de radicalització i polítització que s'havia mostrat ja al llarg de 1985 en les seves mobilitzacions contra l'OTAN i la VI flota USA i contra el rei d'Espanya. Però malgrat aquests avanços en la concreció política, l'octubre d'aquest any el líder del moviment, Àngel Colom decideix deixar la militància, després d'un llarg debat intern que va acabar amb discrepàncies. Colom volia apropar la Crida a ERC per tal d'evitar que CiU capitalitzés les accions de la Crida. Però la direcció de la Crida no va estar-hi d'acord. Dos mesos més tard, Colom ingressa a ERC, juntament amb d'altres militants.


En aquestes circumstàncies es va començar a formar el nucli de la Convenció per la Independència Nacional, a partir d'un grup de contertulians no militants en cap partit però d'ideologia moderada i amb vocació independentista, però propera a l'autonomisme. La Convenció anà aplegant gent lligada a la Crida i a ERC i, en ser un nucli de reflexió, va patir discussions internes i divisions a l'hora de posicionar-se en contra de la lluita armada. Un dels ideòlegs més destacats en aquest posicionament, dins la Convenció, va ser Lluís Sala-Molins, catedràtic de Filosofia Política a la Sorbona.


Des de la intel·lectualitat més "orgànica" en relació amb el catalanisme governant, també es produeix una acceleració de l'interès pel debat entorn del fet nacional i així el 1987 s'inicien unes Jornades de Nacionalisme Català que han continuat en anys posteriors. Els resultats són escassos ja que tal com constata Xavier Ferré (7) "no ha contrarestat la cultura política estatal: el nacionalisme espanyol, el caràcter perifèric de la nostra economia, l'ambigüitat d'una política lingüística que no aconsegueix d'integrar les bosses d'immigració o bé la incidència constant d'una retòrica legitimadora de l'estatus polític actual....". Però a la nostra manera de veure, l'existència d'aquest nou pol de reflexió que representen aquestes Jornades, és un altre dels efectes produïts per l'efervescència generada per l'extensió social del sentiment independentista.


L'independentisme començava doncs a estendre la seva influència indirecta més enllà de les organitzacions que encapçalaven el moviment. Semblava que, malgrat el desencís polític generat envers el marc autonòmic, l'independentisme creixia i començava a penetrar en el teixit social. Aquesta consciència aniria creixent malgrat que el 1987 l'independentisme organitzat passarà per un moment de forta desestructuració.




[[El NO a l'OTAN i les eleccions generals del 22 de juny de 1986]]

L'hivern del 1981 havien tingut lloc al Principat i al País Valencià les primeres mobilitzacions contra la integració de l'Estat espanyol a l'OTAN, mobilitzacions que havien trobat la seva màxima expressió el mes de maig de 1984 amb la Cadena per la Pau a Barcelona, que havia reunit a més de cent mil persones.


En aquest moviment antiOTAN hi participaven molt activament ex-militants de partits, especialment del partit socialista i del partit comunista, que volien sortir del desengany polític creat pel nou tarannà del règim parlamentari recentment instaurat, i també partits de l'extrema esquerra d'àmbit estatal. Era igualment un punt de trobada dels militants del comunisme estatal que s'havien escindit a principis de la dècada dels vuitanta. Cal tenir en compte que tot i tractar-se d'un moviment força despolititzat i amb moltes contradiccions havia sabut vertebrar una força seriosa oposició pel fet d'haver aglutinat sectors molt diversos de les classes populars i un nombre important de col·lectius.


L'independentisme català va restar, en general, més aviat al marge de tot aquest ampli moviment als seus inicis. Solament, la Crida a la Solidaritat i alguns sectors de l'independentisme del moment van desplegar un gran esforç en aquesta lluita sectorial. Això va fer que el moviment d'alliberament nacional enquadrat al si de l'MDT elaborés a nivell oficial un discurs propi desconnectat de la realitat, tot dient que l'OTAN (i el referèndum que es proposava entorn del tema) era una qüestió espanyola. El fet és que es considerava que era quasi impossible d'incidir en aquella gran contestació popular, la primera d'ençà de la transició. Però no tot l'MDT combregava amb aquesta posició: els sectors organitzats a l'entorn d'IPC i que feia poc que s'havien integrat a l'MDT manifestaven que calia participar en les mobilitzacions tot denunciant alhora l'ocupació militar que patia la nació catalana per part de l'Estat espanyol. Per aquesta raó, la posició d'abstenció que va promoure l'MDT oficialment va ésser durament criticada per aquests militants que fins i tot van decidir promoure la posició del NO. Terra Lliure, la Crida a la Solidaritat i d'altres sectors sectors de l'independentisme també van criticar la posició abstencionista i la resta del moviment Anti-OTAN no la va entendre.


I com que s'havia demanat l'abstenció, després del referèndum l'MDT no va tenir aleshores autoritat per a poder interpretar el rebuig a l'OTAN al Principat (50,7% a favor del NO i 43,6% a favor del Sí) també com un rebuig contra l'ocupació militar espanyola. Tampoc no podia monopolitzar l'abstenció, un 37%, perquè tot i que havia estat elevada —no tant com s'esperava— AP havia propugnat també l’abstenció i CIU s'havia mantingut al marge donant llibertat de vot, una llibertat de vot que havia estat considerada una abstenció implícita com a forma de protesta contra la política autonòmica del govern socialista. D’altra banda, cal assenyalar que malgrat els resultats contraris que hem comentat per al Principat, en el conjunt de la nació catalana va guanyar el Sí a la integració a l'OTAN.El resultats del referèndum van capgirar la situació política, ja que el PSOE va capitalitzar l'èxit que havia obtingut a favor de la integració a nivell de tot l'Estat espanyol, convocant eleccions anticipades el 22 de juny de 1986.


Un element nou d'aquesta convocatòria electoral va ser l’anomenada operació reformista: Miquel Roca havia llançat des del Principat la idea de crear un Partit Reformista que havia d'actuar en l'àmbit de tot l'Estat i situar-se políticament entre el PSOE i AP. Amb aquesta iniciativa s'intentava donar més protagonisme a la coalició CiU dins de la política estatal i contribuir així a la reconstrucció d'un espai de centre a l'estat espanyol (8). L'operació va ser un fracàs estrepitós ja que no es va obtenir ni un sol diputat. No obstant això, al Principat, CiU va experimentar en aquesta nova consulta electoral una pujada en percentatge i en nombre de vots en relació amb les generals de 1982 (de 22,2% va passar a un 31,8%). L'estratègia Roca havia tocat sostre abans de desenvolupar-se. No obstant això, els resultats al Principat de la coalició deixaven el camí lliure a Jordi Pujol per promoure unes relacions directes amb la Corona. Per la seva banda, els socialistes havien baixat i ERC havia perdut l'escó que tenia anteriorment. L'embranzida independentista que es notava aleshores al carrer només havia tingut com a resultat un interès per la reflexió entre els sectors nacionalistes moderats crítics amb l'autonomisme que no havien vist amb bons ulls l’operació reformista. Són aquests sectors els que es comencen a organitzar en plataformes de debat que un any més tard es presentarien a la llum pública: ens referim a la "Convenció per la Independència" i al grup dinamitzador de les "Jornades sobre el Nacionalisme Català a la Fi del Segle XX".

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Història de l´independentisme revolucionari català. Quarta part.
29 ago 2013
Ufff, vaya txapa per tant a poca història...
Re: Història de l´independentisme revolucionari català. Quarta part.
29 ago 2013
Segur que l'ha pujat el mateix del text antimilitarista de 1993... Quin plom de text per a tant poca història....

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more