Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: corrupció i poder
"Les desheredades". Especial eleccions 25N
per CNT-AIT Sabadell Correu-e: cntsabadell ARROBA cnt.es (verificat)	20 nov 2012
Ja disponible al sindicat. Clica a l'enllaç per descarregar-te-la: http://cntsabadell.wordpress.com/2012/11/20/nou-numero-de-la-publicacio-/ Portada: 25 de novembre. Abstenció activa! Pàg.2: Reflexionant sobre la representativitat Visca la Nació Pàg.3: Què faré el 25N? Els cacics Joc de mans Contraportada: Som desunitat popular PD: L’article Reflexionant sobre la representativitat, no la realitzat la Secretaria d’Organització i propaganda, sinó un altre afiliat al sindicat.
Alguns dels articles que podeu trobar: 25 de novembre: Abstenció activa! Aquest 25 de novembre tenen lloc les eleccions al Parlament de Catalunya, convocades anticipadament pel president de la Generalitat, Artur Mas, després que els convergents veuen que poden treure un gran rèdit electoral de la manifestació independentista del 11 de setembre. A més d’haver tapat amb la senyera totes les retallades en sanitat i educació que han realitzat, i tenir com a rival un PSC que no sap què fer davant l’avanç independentista i amb un candidat sense cap tipus de carisma,  que sembla ser que en aquestes eleccions aconseguirà els resultats més desastrosos de la seva història. En aquestes eleccions apart dels partits amb representació parlamentària, també es presenten altres partits amb possibilitats d’entrar el parlament, la feixista PxC, i la CUP, impulsada per l’esquerra independentista i que es presenta per primera vegada a unes eleccions autonòmiques. La CUP es presenta com una candidatura que vol portar la veu i representar els moviments socials a les institucions, en tot cas d’alguns moviments socials, perquè hi ha molta gent que participem en ells i som contraris al parlamentarisme. Anteriorment, ja havien existit candidatures al Parlament de Catalunya que es presentaven com la veu dels moviments socials, com la candidatura “des de baix”impulsada per Revolta Global i altres grups, però que no va aconseguir gaires bons resultats, al no tenir una base social, a diferència de la CUP. Per què ens oposem a les votacions? Ens oposem a legitimitzar un sistema, imposat després de la mort del dictador i sota l’amenaça de continuació del règim franquista. No volem finançar amb el nostre vot la seves campanyes electorals, recordar que per cada vot a un determinat partit, aquest s’emporta una subvenció a partir d’un escó: Subvencions a les eleccions generals, municipals i europees: http://www.infoelectoral.mir.es/Partidos/financiacion_cu.html Subvencions eleccions al Parlament de Catalunya: http://www10.gencat.cat/gencat/AppJava/cat/actualitat2/2012/21002convoca Però sobretot estem en contra del sistema de representativitat, perquè votant estem delegant els nostres anhels, inquietuds i problemes a uns intermediaris que molt sovint no acaben responent a les peticions de la població i que fins i tot s’acaben saltant el seu propi programa i promeses electorals. Votant, dónes la teva confiança a un grup de persones imposades per un partit polític, sobre  els quals tu no tens cap tipus d’influència, a més, molts partits polítics estan subvencionats per la banca, grans empresaris i persones influents, dels quals el partit polític es deu als seus favors, així podem veure com diversos polítics un cop retirats són endollats en empreses privades o a la banca o com la banca perdona els deutes dels partits. Buidar el parlament des de dins/buidar els comitès d’empresa des de dins: Un dels motius que ens exhibeixen els partidaris de l’esquerra anticapitalista, alguns d’ells que s’autoanomenen llibertaris, per presentar-se al parlament, és que així hi hauria una veu crítica al parlament, que es podrien denunciar els casos de corrupció i realitzar propostes transformadores des de dins, i així tenir més cobertura mediàtica, que la nostra actitud és sectària i infantil, que s’han d’aconseguir els nostres objectius per tots els mitjans possibles, també per la via institucional (típic argument marxista-leninista). Per nosaltres  el testimoniatge històric és clar: els que van tractar de fer compatible l’assoliment de la societat sense estat i sense classes amb la conquesta revolucionària del poder polític i la creació d’un estat provisional o transitori van derivar finalment cap a un estat totalitari que oprimeix i oprimia aquests pobles i perseguia i persegueix la dissidència. D’altre banda, els que van posar tota la seva confiança en la conquesta d’aquest mateix poder polític mitjançant el vot popular, van acabar sent absorbits per la democràcia burgesa, de la qual es van constituïr en fidels administradors. El mateix podem dir dels sindicats, dels que sense cap mirament es van apuntar al carro de la representativitat i les subvencions estatals, convertint-se així, en els administradors del govern dels conflictes laborals, sent responsables de la delegació, i per tant, fomentant la desmobilització de la classe treballadora. Com d’aquells que deien que els comitès d’empresa es podrien buidar des de dins, que era necessari participar en el repartiment del pastís de la representació sindical i les subvencions per no aïllar-se, i han sigut els comitès els que  han acabat buidant de contingut i pràctica llibertària a molts d’ells. Està clar que no tots els  partits ni sindicats són iguals, però si que tots segueixen el mateix model de representativitat  que nosaltres ens oposem a participar-hi. L’acció directa: La nostre tàctica Per acció directa entenem pel rebuig a qualsevol forma de mediació o de renúncia de la llibertat i de la iniciativa individual i col·lectiva en segons o tercers. Aquesta acció directa no suposa l’acció individual i aïllada de la persona, com estem veient en les situacions desesperades d’algunes persones en aquests temps de crisi, sinó l’actuació col·lectiva de tots els oprimits i oprimides per resoldre els seus problemes, enfront els individus que posseeixen el poder o els seus intermediaris. Aquesta acció directa, ens porta a rebutjar parlaments, eleccions parlamentàries i institucions que són clau d’intermediació, i per tant, a rebutjar tot estat. Campanya per l’abstenció activa És per tot això, que des de la CNT Sabadell hem engegat una campanya per l’abstenció activa a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, com ja vam fer a les passades eleccions al Congrés dels Diputats. Aquesta vegada apart de les enganxines hem tret aquesta publicació on donenm la nostra visió d’aquestes eleccions, així com diversos articles sobre temes d’actualitat. Salut i anarcosindicalisme! Secretaria d’organització i propaganda CNT-AIT Sabadell Visca la Nació Els nacionalistes de tot el món fa anys que es freguen les mans. Concretament des de l'any 2008, quan l'actual crisi es va manifestar. De fet, feia anys que mantenien reunions secretes en les quals invocaven la seva deessa particular: la crisi econòmica, fins que finalment aquesta va aparèixer amb tot el seu esplendor i més potent que mai. Diuen que l'aparició més espectacular des de 1929, malgrat que s'ha manifestat en altres ocasions. Els nacionalistes espanyols van començar a tocar els timbals de la victòria i a entonar els seus càntics rituals: que si a fora ens veuen malament i especulen amb la nostra economia perquè som un país solvent, que si tot plegat és un atac orquestat des de despatxos d'especuladors, que si la culpa de la crisi la tenen les autonomies perquè el sistema polític és insostenible, que si ... Els nacionalistes catalans també van fer repicar els seus timbals: que si a Madrid es volen carregar l'estat autonòmic, que si a Madrid ens roben, que si els andalusos i els extremenys viuen molt bé amb els nostres diners. Aquestes misses nacionalistes tenen dos oficiants excelsos; els de la nació espanyola un tal Wert i el de la nació catalana un tal Mas. Les seves homilies als respectius parlaments de la nació han tingut un ressò gairebé mundial. La parròquia pròpia es va emocionar, però van tocar el viu de la parròquia del nacionalisme veí. No cal reproduir les respostes. Són moltes les cerimònies que totes dues religions han oficiat i molts els sacerdots que han executat els rituals. Una gran massa però, es manté agnòstica, per no dir atea directament. Ara que ambdues religions ens tenen convocats a la gran cerimònia del 25 N, què farem els ateus? Personalment fa molts anys que no vaig a missa. Trompitxo Els cacics Tradicionalment la política ha sigut feu dels cacics. En el món rural encara n'hi ha memòria. El caciquisme però, ha canviat la seva forma. No ha desaparegut, ni tan sols ha minvat, senzillament ha canviat els seus mecanismes. Ara es parla de clientelisme polític. És a dir, la xarxa d'agraïments que els polítics han teixit amb subvencions a entitats, llocs de treball regalats, favors i altres actuacions que amb aparença de legalitat no són més que tripijocs. Aquesta actuació per a guanyar clients (o votants) però, no és propiament caciquisme. A les eleccions els cacics actuaven en compte d'altri. Algú decidia qui havia de guanyar les eleccions i la feina dels cacics era transmetre a la gent a qui havien de votar. Ara, és diferent? No totes les opcions polítiques que es presenten a unes eleccions tenen opcions de guanyar. Això és evident i ho trobem normal, però ho és? Una dada. Durant els anys de la guerra freda el partit italià amb més afiliats era el PCI. A les eleccions mai va guanyar. Normal? Quan el sistema italià de partits polítics va petar i va aparèixer el gran Berlusconi es va saber que la CIA tenia un programa a través del qual subvencionava persones i mitjans de comunicació amb una sola finalitat: evitar el triomf dels partits comunistes. La mateixa història es va repetir a França. La pregunta del milió, qui decideix qui té possibilitat de guanyar unes eleccions? Tots coneixem la resposta; els poders fàctics. Els poders fàctics no són més que la xarxa d'interessos que cal protegir i les persones que tenen aquests interessos. Aquest teixit de persones i interessos són els que determinen quins partits polítics tenen opcions de guanyar. Actualment només dues opcions tenen possibilitats reals de formar govern: el centre dreta i el centre esquerra. I la resta? La resta són simples aspirants sense possibilitats reals. I si cal, si tots els mitjans de pressió i dissuasió fracassen, sempre queden les trampes. Recordeu les eleccions presidencials als Estats Units de l'any 2000 i el recompte de vots a Florida? Per què a Florida? Allí el governador era el germà de George Bush, a qui finalment es va proclamar guanyador. Aquest paper de pressió i dissuasió la fan actualment els mitjans de comunicació majoritaris, els "mass media". Els mitjans de comunicació de masses defensen en primer lloc els interessos de les empreses que en tenen la propietat, els seus interessos econòmics i ideològics (de classe) i seguidament de les formacions polítiques que millor els representen. Algú dubta de quin partit defensarà millor els interessos de la burgesia catalana a les properes eleccions? Algú dubta de quina és l'opció política que tindrà el recolzament mediàtic. Tenim dubtes de quin tema tractaran les portades de tots els diaris fins el 25N? Ja saben quin no tractaran: els cops de guillotina a la redistribució de les rendes que significaven l'educació i la sanitat públiques. Sou burgesos? Què tocarà fer el 25N? Quins són els vostres interessos com a persones i com a treballadors? Penseu-hi i no crec que trobeu una opció millor que l'abstenció. Trompitxo Joc de mans. Qui se'n recorda del 21 de gener de 2006? Aquell dia es va signar el pacte de l'estatut entre Zapatero i Mas. O sigui que totes les coses que per l'actual president són tan negatives en aquella data li semblaven positives, o al menys això és el es dedueix del seu somrís, que a totes les fotografies era d'orella a orella. Avui, paradoxalment, fins i tot sembla que aquell pacte el van signar en Zapapero i el <<sursum corda>>. És clar que aquella signatura i aquesta desmemòria tenen la seva explicació. Aquell gener el govern català estava presidit per en Maragall. En la distància, ara, sembla fàcil signar un acord que havia de portar a la pràctica un govern que no era el de CiU. Clar que més tard es va conèixer el rerefons d'aquell pacte: en el cas que Convergència i Unió fossin la força més votada el PSC els donaria suport i CiU donaria suport al govern fins al final de la legislatura. Tot plegat, quina pinta fa? A mi em recorda el llegenda de l'Esaú i el Jacob. Sí, aquella en què l'hereu (Esaú) li canvia la primogenitura al petit (Jaocb) per un plat de llenties. Tant se val qui era qui. Van signar un acord en què aparentment tots hi guanyaven, però, pel que sembla, tots hi hem perdut. I vist amb perspectiva un pacte que cap de les dues part pensava complir. A les eleccions de novembre de 2006 el PSC no va fer cas del pacte de gener i va tornar a governar amb Esquerra i Iniciativa malgrat que CiU va ser la força més votada. Al seu torn, per a les eleccions de 2010, CiU ja portava al seu programa el que anomenen pacte fiscal. De manera que els socialistes quan van tenir l'oportunitat de tornar a governar la van aprofitar, malgrat haver pactat el suport a CiU en cas de ser el partit més votat i el uniconvergents, que trobaven el pacte per l'estatut tan afavoridor pels interessos de Catalunya quan governaven uns altres, quan van governar ells ja el tenien per paper mullat. Tot plegat molt edificant, la mena d'actuació que dóna confiança en la política i els polítics. Gairebé 7 anys després en quina situació ens trobem? Doncs en una posició de fracàs. La societat en el seu conjunt ha fracassat. D'aquest fracàs col·lectiu no se'n salva ni la política, ni l'economia, ni les persones. Però toca analitzar el fracàs de la política. Mentre les vaques han pujat grasses els polítics ho ha tingut fàcil, han pogut fer obres amb uns preus inflats i de vegades innecessàries, han pogut anomenar amics i coneguts per a tots els càrrecs de confiança haguts i per haver, han pogut apujar-se el sou i sobre tot, han pogut fer-nos creure que vivíem en el millor dels mons possibles. Ara tot allò que ens explicaven ha esdevingut una gran mentida. Però ells han seguit fent el seu paper, i en un gran exercici de prestidigitació ens han fet creure que la culpa és nostra i que calien aplicar mesures traumàtiques pel nostre bé. Ens ho creiem? Que ho expliquin a les persones que no treballen i no troben feina, a les persones que han perdut la casa, a les persones que han vist tots els seus projectes de vida enfonsats. I ara el senyor Mas ens planteja la solució: la independència. Portugal és independent, Grècia és independent, França és independent, Gran Bretanya és independent, Itàlia és independent, Alemanya és independent. La indepèndencia, els ha lliurat del fracàs? La independència no és la solució. La política no és la solució. La independència és la nova gran mentida del senyor Mas. La primera mentida va ser el pacte de l'estatut, la segona mentida va ser el pacte fiscal i ara ens presenta el pacte per la independència. La rialla de costat a costat, la mateixa energia aparent. Poca diferència hi ha entre les fotografies que li han fet al senyor Mas després de convocar les eleccions i les que li van fer el gener de 2006. Està a punt de fer un nou truc, però hi ha trampa. Sempre hi ha hagut trampa. Trompitxo Aquest 25-N... Abstenció activa! Altra vegada, les castes polítiques dirigides pel capital lasciu que ens subjuga, ens ofereix el seu circ mediàtic per a demostrar la seva suposada adhesió a les formes democràtiques de participació política. El dogma general que se’ns presenta en aquesta crida electoral a toc de trompeta, planteja la problemàtica de la nació catalana. Res més que focs artificials que els poders parlamentaris estan utilitzant per a tapar la veritable qüestió de fons: la situació de precarietat econòmica, la pèrdua dels drets socials, la uniformitat entre la patronal i el sindicalisme groc, la pèrdua d’estabilitat i l’entrada en massa de la flexibilitat laboral, l’extensió dels contractes escombraria, la trepitjada constant dels convenis col·lectius i les polítiques de desmovilització social. Aquest fet no apareix definit en els draps de colors que són les banderes nacionals, sinó que la situació s’observa en les condicions materials, socials i econòmiques que viuen els/les treballadors/es. Les preteses crisis econòmiques sempre han estat baluards a través dels quals reestructurar les modalitats d’explotació capitalista. A partir del refinament de la crisi, els explotadors de tots els països acceleren les mesures contra la classe treballadora. Els governs de tot el món, siguin del color que siguin, apliquen mesures que amplifiquen enormement la situació pejorativa que viu de la classe treballadora: acomiadaments, reformes laborals en benefici de la patronal, pactes amb els sindicalisme groc, intensificació i extensió del treball, precarietat laboral, inseguretat, etc. Tot per ser atractius pels nostres estimats pretendents: els inversors; nom sota el qual es col·loquen les sangoneres capitalistes que volen adquirir força de treball dòcil i a cost zero. Hem pogut veure com les reformes en matèria laboral, les rebaixes de les partides econòmiques en salut, educació i ajuts socials, i la protecció dels interessos del capital per damunt dels treballadors/es, ha comportant una reorganització de la repressió per a frenar les organitzacions sindicals i socials (combatives i de classes). Davant aquest descrèdit, ara se’ns mostra un grup polític màrtir i combatiu per una causa que defuig de la realitat de la població. De la mateixa manera, se’ns crida a les urnes, aplicant un discurs de col·laboració interclassista en benefici d’un objectiu: l’estat nacional. No els ho posarem fàcil Recordem que som un producte històric, i que la història resta configurada per les accions d’homes i dones transformant el seu món material a partir del treball. Les condicions en les quals s’efectua aquesta transformació manifesta l’estat de salut de les relacions socials existents; actualment estan en un estat de salut pèssim. La producció objectiva socialment causes i coses; així doncs, construïm el món al fer les coses materials que ens envolten, passant a ser matèria social. Així, la matèria de la qual estem fets i la que manipulem en qualsevol activitat en la que ens trobem involucrats, és fruit d’unes relacions socials que ens transcendeixen i recobreixen. Cap estat pot alliberar-nos de les condicions d’explotació que avui dia subjuguen a la pràctica totalitat de la població. Només mitjançant la lliure associació entre els treballadors/es podrem teixir el camí cap a la destrucció dels mecanismes que actualment intercedeixen en la llibertat material, econòmica i social, passant per damunt dels voluptuosos galls d’indi del capital que, amb les seves plomes, intenten captar la nostra atenció i vincular-nos a la seva òrbita de precarietat social. Quan es parla de llibertat, sembla que tots sabem de què parlem. Tanmateix, aquest mot resta reservat als grups dominants i posseïdors dels mitjans de producció, constituint-se com una realitat material que experimenten dia rere dia, però que s’allunya cada cop més del gruix de població. Hem de deixar de ser joguines de la història dels altres.
Mira també: http://cntsabadell.wordpress.com/2012/11/20/nou-numero-de-la-publicacio-les-desheredades-especial-eleccions-25n/ http://cntsabadell.wordpress.com/
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more