"Les desheredades". Especial eleccions 25N

Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/

Warning: error_log(/srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/private/log/dadaphp.log): failed to open stream: S’ha denegat el permís in /srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/public/imc_classes/imc_FunctionLibrary.inc on line 494

Warning: error_log(/srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/private/log/dadaphp.log): failed to open stream: S’ha denegat el permís in /srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/public/imc_classes/imc_FunctionLibrary.inc on line 494


Notícies :: corrupció i poder
"Les desheredades". Especial eleccions 25N
per CNT-AIT Sabadell Correu-e: cntsabadell ARROBA cnt.es (verificat)	20 nov 2012
Ja disponible al sindicat. Clica a l'enllaç per descarregar-te-la: http://cntsabadell.wordpress.com/2012/11/20/nou-numero-de-la-publicacio-/ Portada: 25 de novembre. Abstenció activa! Pàg.2: Reflexionant sobre la representativitat Visca la Nació Pàg.3: Què faré el 25N? Els cacics Joc de mans Contraportada: Som desunitat popular PD: L’article Reflexionant sobre la representativitat, no la realitzat la Secretaria d’Organització i propaganda, sinó un altre afiliat al sindicat.
Alguns dels articles que podeu trobar: 25 de novembre: Abstenció activa! Aquest 25 de novembre tenen lloc les eleccions al Parlament de Catalunya, convocades anticipadament pel president de la Generalitat, Artur Mas, després que els convergents veuen que poden treure un gran rèdit electoral de la manifestació independentista del 11 de setembre. A més d’haver tapat amb la senyera totes les retallades en sanitat i educació que han realitzat, i tenir com a rival un PSC que no sap què fer davant l’avanç independentista i amb un candidat sense cap tipus de carisma, que sembla ser que en aquestes eleccions aconseguirà els resultats més desastrosos de la seva història. En aquestes eleccions apart dels partits amb representació parlamentària, també es presenten altres partits amb possibilitats d’entrar el parlament, la feixista PxC, i la CUP, impulsada per l’esquerra independentista i que es presenta per primera vegada a unes eleccions autonòmiques. La CUP es presenta com una candidatura que vol portar la veu i representar els moviments socials a les institucions, en tot cas d’alguns moviments socials, perquè hi ha molta gent que participem en ells i som contraris al parlamentarisme. Anteriorment, ja havien existit candidatures al Parlament de Catalunya que es presentaven com la veu dels moviments socials, com la candidatura “des de baix”impulsada per Revolta Global i altres grups, però que no va aconseguir gaires bons resultats, al no tenir una base social, a diferència de la CUP. Per què ens oposem a les votacions? Ens oposem a legitimitzar un sistema, imposat després de la mort del dictador i sota l’amenaça de continuació del règim franquista. No volem finançar amb el nostre vot la seves campanyes electorals, recordar que per cada vot a un determinat partit, aquest s’emporta una subvenció a partir d’un escó: Subvencions a les eleccions generals, municipals i europees: http://www.infoelectoral.mir.es/Partidos/financiacion_cu.html Subvencions eleccions al Parlament de Catalunya: http://www10.gencat.cat/gencat/AppJava/cat/actualitat2/2012/21002convoca Però sobretot estem en contra del sistema de representativitat, perquè votant estem delegant els nostres anhels, inquietuds i problemes a uns intermediaris que molt sovint no acaben responent a les peticions de la població i que fins i tot s’acaben saltant el seu propi programa i promeses electorals. Votant, dónes la teva confiança a un grup de persones imposades per un partit polític, sobre els quals tu no tens cap tipus d’influència, a més, molts partits polítics estan subvencionats per la banca, grans empresaris i persones influents, dels quals el partit polític es deu als seus favors, així podem veure com diversos polítics un cop retirats són endollats en empreses privades o a la banca o com la banca perdona els deutes dels partits. Buidar el parlament des de dins/buidar els comitès d’empresa des de dins: Un dels motius que ens exhibeixen els partidaris de l’esquerra anticapitalista, alguns d’ells que s’autoanomenen llibertaris, per presentar-se al parlament, és que així hi hauria una veu crítica al parlament, que es podrien denunciar els casos de corrupció i realitzar propostes transformadores des de dins, i així tenir més cobertura mediàtica, que la nostra actitud és sectària i infantil, que s’han d’aconseguir els nostres objectius per tots els mitjans possibles, també per la via institucional (típic argument marxista-leninista). Per nosaltres el testimoniatge històric és clar: els que van tractar de fer compatible l’assoliment de la societat sense estat i sense classes amb la conquesta revolucionària del poder polític i la creació d’un estat provisional o transitori van derivar finalment cap a un estat totalitari que oprimeix i oprimia aquests pobles i perseguia i persegueix la dissidència. D’altre banda, els que van posar tota la seva confiança en la conquesta d’aquest mateix poder polític mitjançant el vot popular, van acabar sent absorbits per la democràcia burgesa, de la qual es van constituïr en fidels administradors. El mateix podem dir dels sindicats, dels que sense cap mirament es van apuntar al carro de la representativitat i les subvencions estatals, convertint-se així, en els administradors del govern dels conflictes laborals, sent responsables de la delegació, i per tant, fomentant la desmobilització de la classe treballadora. Com d’aquells que deien que els comitès d’empresa es podrien buidar des de dins, que era necessari participar en el repartiment del pastís de la representació sindical i les subvencions per no aïllar-se, i han sigut els comitès els que han acabat buidant de contingut i pràctica llibertària a molts d’ells. Està clar que no tots els partits ni sindicats són iguals, però si que tots segueixen el mateix model de representativitat que nosaltres ens oposem a participar-hi. L’acció directa: La nostre tàctica Per acció directa entenem pel rebuig a qualsevol forma de mediació o de renúncia de la llibertat i de la iniciativa individual i col·lectiva en segons o tercers. Aquesta acció directa no suposa l’acció individual i aïllada de la persona, com estem veient en les situacions desesperades d’algunes persones en aquests temps de crisi, sinó l’actuació col·lectiva de tots els oprimits i oprimides per resoldre els seus problemes, enfront els individus que posseeixen el poder o els seus intermediaris. Aquesta acció directa, ens porta a rebutjar parlaments, eleccions parlamentàries i institucions que són clau d’intermediació, i per tant, a rebutjar tot estat. Campanya per l’abstenció activa És per tot això, que des de la CNT Sabadell hem engegat una campanya per l’abstenció activa a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, com ja vam fer a les passades eleccions al Congrés dels Diputats. Aquesta vegada apart de les enganxines hem tret aquesta publicació on donenm la nostra visió d’aquestes eleccions, així com diversos articles sobre temes d’actualitat. Salut i anarcosindicalisme! Secretaria d’organització i propaganda CNT-AIT Sabadell Visca la Nació Els nacionalistes de tot el món fa anys que es freguen les mans. Concretament des de l'any 2008, quan l'actual crisi es va manifestar. De fet, feia anys que mantenien reunions secretes en les quals invocaven la seva deessa particular: la crisi econòmica, fins que finalment aquesta va aparèixer amb tot el seu esplendor i més potent que mai. Diuen que l'aparició més espectacular des de 1929, malgrat que s'ha manifestat en altres ocasions. Els nacionalistes espanyols van començar a tocar els timbals de la victòria i a entonar els seus càntics rituals: que si a fora ens veuen malament i especulen amb la nostra economia perquè som un país solvent, que si tot plegat és un atac orquestat des de despatxos d'especuladors, que si la culpa de la crisi la tenen les autonomies perquè el sistema polític és insostenible, que si ... Els nacionalistes catalans també van fer repicar els seus timbals: que si a Madrid es volen carregar l'estat autonòmic, que si a Madrid ens roben, que si els andalusos i els extremenys viuen molt bé amb els nostres diners. Aquestes misses nacionalistes tenen dos oficiants excelsos; els de la nació espanyola un tal Wert i el de la nació catalana un tal Mas. Les seves homilies als respectius parlaments de la nació han tingut un ressò gairebé mundial. La parròquia pròpia es va emocionar, però van tocar el viu de la parròquia del nacionalisme veí. No cal reproduir les respostes. Són moltes les cerimònies que totes dues religions han oficiat i molts els sacerdots que han executat els rituals. Una gran massa però, es manté agnòstica, per no dir atea directament. Ara que ambdues religions ens tenen convocats a la gran cerimònia del 25 N, què farem els ateus? Personalment fa molts anys que no vaig a missa. Trompitxo Els cacics Tradicionalment la política ha sigut feu dels cacics. En el món rural encara n'hi ha memòria. El caciquisme però, ha canviat la seva forma. No ha desaparegut, ni tan sols ha minvat, senzillament ha canviat els seus mecanismes. Ara es parla de clientelisme polític. És a dir, la xarxa d'agraïments que els polítics han teixit amb subvencions a entitats, llocs de treball regalats, favors i altres actuacions que amb aparença de legalitat no són més que tripijocs. Aquesta actuació per a guanyar clients (o votants) però, no és propiament caciquisme. A les eleccions els cacics actuaven en compte d'altri. Algú decidia qui havia de guanyar les eleccions i la feina dels cacics era transmetre a la gent a qui havien de votar. Ara, és diferent? No totes les opcions polítiques que es presenten a unes eleccions tenen opcions de guanyar. Això és evident i ho trobem normal, però ho és? Una dada. Durant els anys de la guerra freda el partit italià amb més afiliats era el PCI. A les eleccions mai va guanyar. Normal? Quan el sistema italià de partits polítics va petar i va aparèixer el gran Berlusconi es va saber que la CIA tenia un programa a través del qual subvencionava persones i mitjans de comunicació amb una sola finalitat: evitar el triomf dels partits comunistes. La mateixa història es va repetir a França. La pregunta del milió, qui decideix qui té possibilitat de guanyar unes eleccions? Tots coneixem la resposta; els poders fàctics. Els poders fàctics no són més que la xarxa d'interessos que cal protegir i les persones que tenen aquests interessos. Aquest teixit de persones i interessos són els que determinen quins partits polítics tenen opcions de guanyar. Actualment només dues opcions tenen possibilitats reals de formar govern: el centre dreta i el centre esquerra. I la resta? La resta són simples aspirants sense possibilitats reals. I si cal, si tots els mitjans de pressió i dissuasió fracassen, sempre queden les trampes. Recordeu les eleccions presidencials als Estats Units de l'any 2000 i el recompte de vots a Florida? Per què a Florida? Allí el governador era el germà de George Bush, a qui finalment es va proclamar guanyador. Aquest paper de pressió i dissuasió la fan actualment els mitjans de comunicació majoritaris, els "mass media". Els mitjans de comunicació de masses defensen en primer lloc els interessos de les empreses que en tenen la propietat, els seus interessos econòmics i ideològics (de classe) i seguidament de les formacions polítiques que millor els representen. Algú dubta de quin partit defensarà millor els interessos de la burgesia catalana a les properes eleccions? Algú dubta de quina és l'opció política que tindrà el recolzament mediàtic. Tenim dubtes de quin tema tractaran les portades de tots els diaris fins el 25N? Ja saben quin no tractaran: els cops de guillotina a la redistribució de les rendes que significaven l'educació i la sanitat públiques. Sou burgesos? Què tocarà fer el 25N? Quins són els vostres interessos com a persones i com a treballadors? Penseu-hi i no crec que trobeu una opció millor que l'abstenció. Trompitxo Joc de mans. Qui se'n recorda del 21 de gener de 2006? Aquell dia es va signar el pacte de l'estatut entre Zapatero i Mas. O sigui que totes les coses que per l'actual president són tan negatives en aquella data li semblaven positives, o al menys això és el es dedueix del seu somrís, que a totes les fotografies era d'orella a orella. Avui, paradoxalment, fins i tot sembla que aquell pacte el van signar en Zapapero i el <<sursum corda>>. És clar que aquella signatura i aquesta desmemòria tenen la seva explicació. Aquell gener el govern català estava presidit per en Maragall. En la distància, ara, sembla fàcil signar un acord que havia de portar a la pràctica un govern que no era el de CiU. Clar que més tard es va conèixer el rerefons d'aquell pacte: en el cas que Convergència i Unió fossin la força més votada el PSC els donaria suport i CiU donaria suport al govern fins al final de la legislatura. Tot plegat, quina pinta fa? A mi em recorda el llegenda de l'Esaú i el Jacob. Sí, aquella en què l'hereu (Esaú) li canvia la primogenitura al petit (Jaocb) per un plat de llenties. Tant se val qui era qui. Van signar un acord en què aparentment tots hi guanyaven, però, pel que sembla, tots hi hem perdut. I vist amb perspectiva un pacte que cap de les dues part pensava complir. A les eleccions de novembre de 2006 el PSC no va fer cas del pacte de gener i va tornar a governar amb Esquerra i Iniciativa malgrat que CiU va ser la força més votada. Al seu torn, per a les eleccions de 2010, CiU ja portava al seu programa el que anomenen pacte fiscal. De manera que els socialistes quan van tenir l'oportunitat de tornar a governar la van aprofitar, malgrat haver pactat el suport a CiU en cas de ser el partit més votat i el uniconvergents, que trobaven el pacte per l'estatut tan afavoridor pels interessos de Catalunya quan governaven uns altres, quan van governar ells ja el tenien per paper mullat. Tot plegat molt edificant, la mena d'actuació que dóna confiança en la política i els polítics. Gairebé 7 anys després en quina situació ens trobem? Doncs en una posició de fracàs. La societat en el seu conjunt ha fracassat. D'aquest fracàs col·lectiu no se'n salva ni la política, ni l'economia, ni les persones. Però toca analitzar el fracàs de la política. Mentre les vaques han pujat grasses els polítics ho ha tingut fàcil, han pogut fer obres amb uns preus inflats i de vegades innecessàries, han pogut anomenar amics i coneguts per a tots els càrrecs de confiança haguts i per haver, han pogut apujar-se el sou i sobre tot, han pogut fer-nos creure que vivíem en el millor dels mons possibles. Ara tot allò que ens explicaven ha esdevingut una gran mentida. Però ells han seguit fent el seu paper, i en un gran exercici de prestidigitació ens han fet creure que la culpa és nostra i que calien aplicar mesures traumàtiques pel nostre bé. Ens ho creiem? Que ho expliquin a les persones que no treballen i no troben feina, a les persones que han perdut la casa, a les persones que han vist tots els seus projectes de vida enfonsats. I ara el senyor Mas ens planteja la solució: la independència. Portugal és independent, Grècia és independent, França és independent, Gran Bretanya és independent, Itàlia és independent, Alemanya és independent. La indepèndencia, els ha lliurat del fracàs? La independència no és la solució. La política no és la solució. La independència és la nova gran mentida del senyor Mas. La primera mentida va ser el pacte de l'estatut, la segona mentida va ser el pacte fiscal i ara ens presenta el pacte per la independència. La rialla de costat a costat, la mateixa energia aparent. Poca diferència hi ha entre les fotografies que li han fet al senyor Mas després de convocar les eleccions i les que li van fer el gener de 2006. Està a punt de fer un nou truc, però hi ha trampa. Sempre hi ha hagut trampa. Trompitxo Aquest 25-N... Abstenció activa! Altra vegada, les castes polítiques dirigides pel capital lasciu que ens subjuga, ens ofereix el seu circ mediàtic per a demostrar la seva suposada adhesió a les formes democràtiques de participació política. El dogma general que se’ns presenta en aquesta crida electoral a toc de trompeta, planteja la problemàtica de la nació catalana. Res més que focs artificials que els poders parlamentaris estan utilitzant per a tapar la veritable qüestió de fons: la situació de precarietat econòmica, la pèrdua dels drets socials, la uniformitat entre la patronal i el sindicalisme groc, la pèrdua d’estabilitat i l’entrada en massa de la flexibilitat laboral, l’extensió dels contractes escombraria, la trepitjada constant dels convenis col·lectius i les polítiques de desmovilització social. Aquest fet no apareix definit en els draps de colors que són les banderes nacionals, sinó que la situació s’observa en les condicions materials, socials i econòmiques que viuen els/les treballadors/es. Les preteses crisis econòmiques sempre han estat baluards a través dels quals reestructurar les modalitats d’explotació capitalista. A partir del refinament de la crisi, els explotadors de tots els països acceleren les mesures contra la classe treballadora. Els governs de tot el món, siguin del color que siguin, apliquen mesures que amplifiquen enormement la situació pejorativa que viu de la classe treballadora: acomiadaments, reformes laborals en benefici de la patronal, pactes amb els sindicalisme groc, intensificació i extensió del treball, precarietat laboral, inseguretat, etc. Tot per ser atractius pels nostres estimats pretendents: els inversors; nom sota el qual es col·loquen les sangoneres capitalistes que volen adquirir força de treball dòcil i a cost zero. Hem pogut veure com les reformes en matèria laboral, les rebaixes de les partides econòmiques en salut, educació i ajuts socials, i la protecció dels interessos del capital per damunt dels treballadors/es, ha comportant una reorganització de la repressió per a frenar les organitzacions sindicals i socials (combatives i de classes). Davant aquest descrèdit, ara se’ns mostra un grup polític màrtir i combatiu per una causa que defuig de la realitat de la població. De la mateixa manera, se’ns crida a les urnes, aplicant un discurs de col·laboració interclassista en benefici d’un objectiu: l’estat nacional. No els ho posarem fàcil Recordem que som un producte històric, i que la història resta configurada per les accions d’homes i dones transformant el seu món material a partir del treball. Les condicions en les quals s’efectua aquesta transformació manifesta l’estat de salut de les relacions socials existents; actualment estan en un estat de salut pèssim. La producció objectiva socialment causes i coses; així doncs, construïm el món al fer les coses materials que ens envolten, passant a ser matèria social. Així, la matèria de la qual estem fets i la que manipulem en qualsevol activitat en la que ens trobem involucrats, és fruit d’unes relacions socials que ens transcendeixen i recobreixen. Cap estat pot alliberar-nos de les condicions d’explotació que avui dia subjuguen a la pràctica totalitat de la població. Només mitjançant la lliure associació entre els treballadors/es podrem teixir el camí cap a la destrucció dels mecanismes que actualment intercedeixen en la llibertat material, econòmica i social, passant per damunt dels voluptuosos galls d’indi del capital que, amb les seves plomes, intenten captar la nostra atenció i vincular-nos a la seva òrbita de precarietat social. Quan es parla de llibertat, sembla que tots sabem de què parlem. Tanmateix, aquest mot resta reservat als grups dominants i posseïdors dels mitjans de producció, constituint-se com una realitat material que experimenten dia rere dia, però que s’allunya cada cop més del gruix de població. Hem de deixar de ser joguines de la història dels altres.
Mira també: http://cntsabadell.wordpress.com/2012/11/20/nou-numero-de-la-publicacio-les-desheredades-especial-eleccions-25n/ http://cntsabadell.wordpress.com/
This work is in the public domain

Comentaris

Re: "Les desheredades". Especial eleccions 25N
per ¬¬	20 nov 2012
Vaya tela, a algunos les preocupa más la CUP que CiU... Mira que gastar el dinero en sacar publicaciones contra éstos, en vez de criticar la que está cayendo y poder explicar vuestras alternativas y ideas a la gente... Tenéis mucho mal karma en vuestro interior colegas.

Re: "Les desheredades". Especial eleccions 25N
per pep	20 nov 2012
Felicitats al les autores de la publicació. M'alegra saber que no estem sols. Salut i anarquia, sense adjectius clar! ;)

Re: "Les desheredades". Especial eleccions 25N
per ><	20 nov 2012
1. la cnt es gasta la pasta (que obte dels afiliats no com altres) en el que els afiliats volen. no en el que tu diguis. 2. "la que esta cayendo" tambe es la cup, i si has pasat de la segona linia tambe veuras que es parla mes de convergencia que de dels indepes. 3. de colegas nada, i el mal karma ens els genera que uns aspirants a directors a "la que esta cayendo" es venguin com a alternativa i la gent encara vagi i s'ho cregui. 4.si no tagrada la publicació l'utilitzes per fregar, que depres de escriurela, maquetarla i pagar limpresio pels nostres propis mitjans (cosa que pocs poden dir) ens la sua lo que pensi un pallasso com tu, colega

Re: "Les desheredades". Especial eleccions 25N
per susceptibilitat	20 nov 2012
Joder, quina pell tan fina...

Re: "Les desheredades". Especial eleccions 25N
per Como?	21 nov 2012
Si, y? A ver que VA A PASar? No quiero hablar. Mira que como empieze a hacerlo va a quedar en entredicho todo aquello que tu ya sabes? Eh!? Quieres que empieze? Tu mismo Andres! Pero ya sabes

Re: "Les desheredades". Especial eleccions 25N
per c	21 nov 2012
La CUP no nos representa. Por eso algunos no ’indepes’ vamos a votarla Las Candidaturas de Unitat Popular (CUP) han decidido presentarse por primera vez a las elecciones autonómicas catalanas. Se trata de un proyecto de municipalismo asambleario en el que conviven sensibilidades y trayectorias que van desde el independentismo de izquierda a corrientes libertarias, pasando por infinidad de matices y posiciones que, a menudo, tienen que ver más con el contexto local en el que hacen política que con identidades ideológicas cerradas. La decisión de concurrir a las elecciones al Parlament se ha tomado tras un proceso de debate que ha durado meses, no exento de conflictos y controversias internas. Dicho esto, la CUP no es perfecta. No comparto todas sus posiciones ni estoy de acuerdo con muchas opiniones de alguna gente de la CUP. Pero estas son las razones por las que yo, que no soy independentista, que me puedo llegar a definir como antinacionalista –evidentemente, no es lo mismo ser nacionalista que defender políticamente la independencia–, voy a votar a la CUP. No pienses en un elefante independiente La habilidad de CiU para rentabilizar la manifestación y el trabajo de la Assemblea Nacional Catalana y el anhelo independentista ha sorprendido más de uno. Ha sido una maniobra ciertamente hábil, desde luego, pero no tan difícil de entender. La sensación de hartazgo es generalizada. En Catalunya y en todo el sur de Europa. El independentismo transversalista, el de “primero la independencia y luego ya veremos qué tipo de país queremos”, ha crecido paradójicamente no tanto como consecuencia de un debate ideológico sino de gente que está cansada, que quiere “un cambio”. El éxito de CiU radica en su capacidad de haber sido permeable al discurso del “tenim pressa” (tenemos prisa); en su habilidad para contraponer un discurso articulado, generador de sentido para sus audiencias, en un momento en el que, a causa de la crisis, cualquier propuesta que aparentemente signifique una ruptura con lo actual puede generar adhesiones. En el libro No pienses en un elefante Georges Lakoff explica la importancia del discurso en la política. No es nada nuevo y las consecuencias son evidentes: mientras debatimos sobre la independencia, no hablamos de los recortes sociales. En esta campaña electoral hay tantas banderas y tan grandes que están consiguiendo tapar a las tijeras. Pero mientras los no independentistas digan “no pienses en la independencia”, el debate seguirá siendo ese y sólo ese. Por decirlo de manera aun más clara: a las CUP se les presupone el independentismo, por lo que puede permitirse no hablar de él y centrar su campaña en la deuda, los recortes, la ausencia de democracia: “¿Independencia? Sí, claro. Fin del debate. Ahora hablemos de lo importante”. El eje “democracia radical” La izquierda independentista catalana ha defendido desde 1968 la existencia de dos ejes de lucha: la liberación nacional y la liberación social. No es posible, según su discurso, pensar en el uno sin el otro. No es posible pensar en la independencia si ésta no va acompañada de la superación de la forma de producción capitalista y las desigualdades que provoca. Pero la CUP aporta un tercer eje que sitúa en el mismo plano de relevancia que los dos anteriores y que para mí es el más importante: la radicalidad democrática. Su propuesta se basa en la concepción asamblearia de la política partiendo desde abajo, desde el municipio y los barrios. Antes de decidir si presentarse a las elecciones, se convocaron más de 100 asambleas abiertas en todo el territorio, en las que la militancia de la CUP escuchó mucho más de lo que habló. Si consiguen entrar al Parlament convocarán una asamblea en enero para decidir colectivamente los sueldos de sus diputados, en qué comisiones parlamentarias estar y de qué manera, qué mecanismos de control democráticos establecer para sus diputados y asesores, qué hacer con el dinero que reciban del Parlament, etc. La dimensión europea del conflicto La noche en la que comenzaba oficialmente la campaña electoral, la CUP resignificó el ritual en el que los candidatos enganchan el cartel de la campaña. David Fernàndez, cabeza de lista por Barcelona e Isabel Vallet, cuarta, taparon completamente una oficina de La Caixa en Gracia con enormes carteles, mientras se repetía el gesto por los demás pueblos y barrios de todo Catalunya. En ellos destacaba la crítica a las ayudas recibidas por la banca y los desahucios, y recordaba que la CUP es la única candidatura que no ha pedido un préstamo bancario para concurrir a las elecciones. La izquierda independentista catalana, al igual que la extrema izquierda de casi toda Europa, ha sido tradicionalmente euroescéptica. Una parte de las CUP también lo es; es uno de los aspectos que yo no comparto. Coincidimos en entender la deuda como mecanismo de control autoritario de la Troika, la necesidad de declarar un impago democrático. Pero la posición defendida por Syriza en Grecia, impago democrático dentro del euro, es defendida dentro de la CUP por menos gente de la que a mí me gustaría. Es, creo, uno de sus debates pendientes. No están detrás o delante del movimiento, están al lado La CUP va a seguir siendo una propuesta municipalista. La labor de los diputados no va a ser liderar nada. La CUP hace política de base y la entrada al Parlament no va a cambiar ni eso ni sus prioridades. Como recordó Quim Arrufat, tercero por Barcelona, van a seguir siendo esa fuerza que ha conseguido la única dimisión por corrupción de CiU (gracias a su único concejal de Reus), que someten a referendum la recalificación de terrenos (Viladamat), que consiguen frenar planes urbanísticos como las Áreas Residenciales Estratégicas (Berga), que municipalizan la gestión del agua en donde gobiernan obedeciendo, que ponen como condición para los pactos de gobierno que los alcaldes y concejales no cobren más que la media del municipio. La CUP no nos representa, porque nadie nos representa. No es la vanguardia, ni la correa de transmisión de los movimientos. Simplemente es parte de los movimientos. Sus militantes participan cotidianamente en las luchas por la vivienda, los servicios públicos, el cooperativismo, el feminismo, la ecología, el movimiento vecinal. Los movimientos le exigirán, como hasta ahora, que no sea una participación interesada y electoralista; por lo que conozco de la CUP, el principal riesgo no es ese sino que, de tener éxito, las energías de mucha gente se centren en el trabajo parlamentario en vez de en seguir participando en otros espacios. La entrada en el Parlament la han planteado como un experimento del que aprender. Quieren ser una caja de resonancia que se relacione de tú a tú con los movimientos desde el respeto por la autonomía de éstos. Serán el único grupo parlamentario que no firmará un comunicado conjunto agradeciendo la labor de los Mossos y criminalizando al movimiento la próxima vez que rodeemos el Parlament, porque lo estarán rodeando con nosotras sin siglas y sin tratar de rentabilizarlo, como ya hicieron el 15 de junio de 2011. Independentismo sin fronteras David Fernàndez, tras ser presentado como cabeza de lista de la CUP por Barcelona, escribía en su twitter (@higiniaroig) “El 1r tuit va, obertament, pels 170.000 invisibles del règim: els "sense papers". Països Catalans lliures de Guantànamos #CIESNO #hovolemtot”. Es el único candidato que durante la campaña se ha referido al régimen de fronteras y los CIE, con una posición radicalmente contraria. Es también el único que ha mencionado como referente a Ecuador, único estado en el mundo que reconoce y blinda constitucionalmente el principio de ciudadanía universal. Ningún otro estado reconoce en su constitución el derecho a emigrar e inmigrar. Porque, ¿qué significa independencia? ¿Crear más fronteras, un nuevo estado con su aparato represivo que discrimine en función de criterios etno-raciales y reproduzca lo mismo que tenemos pero con barretina y banda sonora de Manel? Para mí, la única independencia deseable es aquella que, desde el principio de ciudadanía universal, invente formas de autoorganización que nos permitan ’independizarnos’ del 1%, del régimen de fronteras, de la Troika, de la deuda, del chantaje del trabajo asalariado... Es decir, una independencia sin fronteras, contra las fronteras. Como dicen las Iaioflautas, “volem la república catalana del 99%”. La CUP no lo va a hacer. Hoy la democracia no se construye dentro de los parlamentos sino entre la gente que los rodea. Pero que haya un trocito de esa calle en el Parlament que haga de caja de resonancia, que alguien le lleve a Puig las pelotas disparadas en las manifestaciones, que CiU tenga que escuchar cada día a uno de los periodistas que más casos de corrupción ha destapado, que se impulse también desde dentro del Parlament el debate sobre el necesario proceso constituyente, es un experimento que merece ser probado.

Re: "Les desheredades". Especial eleccions 25N
per Pablo Iglesias	21 nov 2012
Yo tenía un discurso más radical que la CUP y ya veis como está actualmente mi partido... Si al final Bakunin tenía razón

Re: "Les desheredades". Especial eleccions 25N
per jon	21 nov 2012
resulta agobiante el machake sindicalista en imc bcn dia si y dia tambien, ¿por ke no pegais vuestras convocatorias, valoraciones de huelga, opiniones... en la pagina del sindicato?, ya iremos alli a mirarlas indymedia no nacio para ser el organo de comunicacion de los sindicatos, pesaos! ¿no funcionan vuestras webs?, iros a pastar artaburus!

Re: "Les desheredades". Especial eleccions 25N
per em dóno de baixa	21 nov 2012
Felicitats. Ho heu aconseguit. Hem dóno de baixa de la CNT. I em sap greu perquè ho estan fent molt bé a la meva comarca, però no puc aguantar ni un segon més amb gent com vosaltres. Sou lliures de creureu o no. Ja poc m'importa.

Re: "Les desheredades". Especial eleccions 25N
per Felicitats a la CNT de Sabadell	21 nov 2012
La publicació aquesta no és que parli gaire de la CUP la veritat, només en el primer article i no és per criticar-la gaire, en tot cas es crítica la via parlamentària i amb arguments. Felicitats als companys/es de Sabadell per donar arguments de pes per no donar i realitzar una crítica constructiva, més enllà de quatre eslogans i cartells. Potser perdre el temps, recursos i esforços, és presentar-se el parlament, en tot cas, ja es veurà. Salut!

Re: "Les desheredades". Especial eleccions 25N
per a jon	21 nov 2012
El que és agobiant són els teus comentaris estúpids a indymedia i la propaganda electoral.

Re: "Les desheredades". Especial eleccions 25N
per Cupaire	21 nov 2012
Sense compartir molts coses d'aquesta publicació, evidentment pel meu distanciament ideològic de l'anarquisme o anarcosindicalisme, he de reconéixer que tampoc es fiquen gaire amb la CUP i em semblen arguments respectables. Això de criticar sense llegir també és molt típic dels moviments socials. Ara bé, si hagués de escollir una via sindical, la CNT crec que representa la millor opció, més realista que d'altres i sense perdre la dignitat.

Re: "Les desheredades". Especial eleccions 25N
per Arkaitz	21 nov 2012
No diguis ximpleries cupaire. El que menys comparteixo de gent de la CUP, independentment de com pensi, és el seu "cristianisme": la seva capacitat per posar l'altre galta. Per mi qualsevol persona que vegi repartint això és un objectiu del mateix nivell que un falangista, un Ciutadanu pepero convergent o la resta de púrria. Enemics del poble, forts amb ells!

Re: "Les desheredades". Especial eleccions 25N
per per Arkaitz	21 nov 2012
Espera que potser vas pel teu objectiu i has de fugir cames ajudeu-me... jajajaja

Re: "Les desheredades". Especial eleccions 25N
per per ><	21 nov 2012
Que la gent per votar-los tampoc s'ha cregut ni que son alternativa, ni representen a X, ni el sistema electoral, ni els partits, ni tantes mandangues... Vols defensar l'abstenció? perfecte, però no vagis perdonant-li a ningú la vida ni de sobrat, alguns sou pitjors que els mossens

Re: "Les desheredades". Especial eleccions 25N
per xd	22 nov 2012
pues para no creerte todo eso y votarles tienes un problema, xd felicidades

Re: "Les desheredades". Especial eleccions 25N
per lluís	22 nov 2012
Molt bé!