Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Comentari :: altres temes
Un patriota Vs. Un apàtrida (1)
per anat de l'olla perillós Correu-e: jconc ARROBA tinet.cat (verificat)	05 oct 2012
Rescato aquest "toma - i -daca" epistolar entre un indepe,Miquel Folquer i un llibertari, Ignasi de Llorens, aparegut (ambdós escrits) en el número 135 de la revista "Estel Negre" de l'Ateneu amllorquí del mateix nom, ja fa uns anys.
Rescato aquest "toma - i -daca" epistolar entre un indepe,Miquel Folquer i un llibertari, Ignasi de Llorens, aparegut (ambdós escrits) en el número 135 de la revista "Estel Negre" de l'Ateneu amllorquí del mateix nom, ja fa uns anys. En la cojuntura actual i, més concretament, en el context d'aquesta web en què els independentistes acostumen a recórrer gairebé sempre als mateixos arguments, crec què pot ser enriquidor per a uns i altres. Cadascú què tregui les seves conclusions, no és amb afany de persuadir a ningú què penjo això, però, en el meu cas, m'identifico plenament amb els arguments apàtrides de de Llorens qui expressa amb d'altres paraules, amb més claredat, contundència i bon verb moltes de les coses què jo he exposat ací reiteradament de manera més enrevesada, éssent titllat, sí o sí d'"espanyolista" (vés quins pebrots!)... EL FINAL DE LA PARTIDA? 0 Reconec que escriure aquest «miserable» escrit em produeix un cert dolor, un dolor,verament corporal, perquè donava per fet que aquesta puta polèmica obre el nacionalisme era una cosa de diaris com La Razón, ABC o La Vanguardia, i que mai de mais no la veuria reproduïda en l’única publicació llibertària de Mallorca, ja que pensava que aquest tema estava resolt des de feia temps. És clar que estava del tot equivocat. Així, aquest escrit és rèplica a un altre d’Ignasi De Llorens titulat «Valga’m Déu!», publicat en el número 129 d’aquesta revista i també de la miserable resposta titulada «El ressentiment i el deliri com a ideologia», que el mateix De Llorens va fer d’un article de Montserrat Alcaraz Vich titulat «La Gauche Divine teoritzant resulta patètica», publicats ambdós en el número 132. 1 No sé si Ignasi de Llorens és professor de Filosofia interí, ni m’importa. Només el conec de servir copes en un conegut bar de Palma i sempre me les ha servides bé. A més, jo venc d’una família de cambrers, de casiners, i per això puc dir amb orgull que em sembla una gran professió. Per tant, no hi ha res personal en tot el que diré a continuació, no hi ha cap atac contra la persona De Llorens, perquè no la conec prou com per sentir-ne res personal en contra. 2 Jo no som professor de Filosofia ni adolescent ni faig feina al CAPRABO, per ara, i per això no vull entrar en el fons de l’obra d’aquest «filòsof» que, per dir-ho en poques paraules, ni em va ni em ve. Una altra cosa diferent és la seva actitud política quant al conflicte del País Basc. Certament, reconec que estar amenaçat de mort pot canviar la perspectiva i pot fer que no vegis les coses amb serenitat, amb la serenitat suficient per a poder emetre opinions encertades sobre un conflicte que t’afecta tan personalment. En La pelota vasca, en canvi, hi ha Eduardo Marquina, que no només ha estat amenaçat sinó que ha sofert un atemptat que li ha deixat seqüeles inesborrables, que sí que ofereix reflexions tranquil·les i raonables, que es troben a anys llum dels nostres estimats «filòsofs». Ara bé, la postura política de Fernando Savater no és, des del meu punt de vista, un atac contra el terrorisme ni contra el nacionalisme, entesos així, genèricament. És un atac contra el nacionalisme basc. I, a més, fica a tothom dins el mateix sac i reprodueix d’una manera absurda i infantil l’esquema de bons i dolents tan recorregut pel govern ultra del PP: Nacionalisme = terrorisme / Solució = aniquilació. Tot això està molt bé si tu ets redactor en cap de La Razón. Però tant Savater com De Llorens semblava que no ho eren, redactors de La Razón. De Llorens, concretament, és un membre destacat de l’Ateneu Llibertari Estel Negre, valga’m déu! Què putes fa relliscant perillosament per la pendent més putrefacte del nacionalisme? Perquè, diguem-ho clarament d’una puta vegada: al País Basc, a Catalunya, efectivament hi ha nacionalistes, però com deia Joan Fuster: Els «nacionalismes» no emergeixen en el buit. Cada «nacionalisme» s’articula com a tal en funció d’un altre «nacionalisme»: conflictiu amb ell. Seria inimaginable un «nacionalisme» sense un altre enfront1. I si això és efectivament així, per què no en parlen Savater i De Llorens? Quina ceguesa mental, intel·lectual i política els duu a ignorar les arrels d’un conflicte, sobre el qual, malgrat tot, es veuen en coratge de pontificar? Per què s’obliden (voluntàriament?) d’aquest altre nacionalisme, d’aquest nacionalisme espanyol que forma part del conflicte i que, encara diria més, l’ha creat? Per què es posen al costat de l’elefant i denigren amb insults la puça? Per què volen esclafar la puça? No, Savater i De Llorens no critiquen «el» nacionalisme; critiquen «un» nacionalisme, i es posen, en el cas de Savater d’una manera molt clara i evident, del costat del nacionalisme que té un Estat, un exèrcit, una policia, un sistema judicial, una brunete mediàtica, que el defensen enfront de petites puces nacionalistes que malden per subsistir entre el terratrèmol del nacionalisme d’Estat i de la globalització econòmica mundial. Perquè també cal dir-ho clar: el liberalisme econòmic és, juntament amb el nacionalisme d’Estat, un dels grans enemics de les opcions identitàries, i just per això decep molt que persones que es diuen llibertàries, com De Llorens, no es banyin una mica per a defensar la diversitat cultural del nostre petit planeta i es posin de part d’aquests rans liberals que només defensen la Democràcia quan aquesta els va a favor, per a recórrer a la força quan això no és així. Recorda, De Llorens, declararen una guerra per lluitar contra el petit nacionalisme tant o més que contra el moviment llibertari, i bombardejaren Guernika i Barcelona per tal que es visualitzés perfectament contra qui estava declarada aquella guerra, aquella guerra que guanyaren i aquella derrota que ens feren pagar amb sang i molts de morts i de la qual, de qualque manera, tu i jo en som fills. I ara tu, De Llorens, oblides que el PNB va lluitar al nostre costat i vols ignorar que aquells que ens liquidaren en nom d’un nacionalisme tronat i estantís són els mateixos que es manifesten amb Fernando Savater, amb la mateixa bandera que nejava a El Alcázar de Toledo, la mateixa bandera que va entrar a la Barcelona ocupada el febrer de 1939, la mateixa bandera que durant aquella llarga dictadura ens amenaçava des de totes les institucions estatals i municipals: la bandera dels botxins de la República, la bandera dels botxins de la revolució llibertària, la bandera dels botxins de Catalunya. Per tant: crítica al nacionalisme? Tota la que vulguis i més, perquè seguint a Joan Fuster un altre cop, podem afirmar que el nacionalisme és «nacionalitis», una espècie de malaltia mental que assetja els homes a molts moments de la seva història. Ara bé, tu, De Llorens, només veus petits furóncolsdels petits nacionalistes de les petites nacions, i et negues a veure la gran infecció que pateixen els nacionalismes d’Estat; la qual cosa resulta ser molt curiosa en una persona radicalment llibertària com tu: valga’m déu! 3 Tothom té dret a canviar d’opinió, tothom té dret a viure la seva vida com millor li plagui. Però penso que és necessari reproduir ara algunes cites d’un article de Savater del 1977, que crec que poden donar una mica de llum sobre tot els que està passant. La violencia que se pertrecha de armas, que consulta mapas, que paga jueces y verdugos, que levanta cárceles: la violencia que se presenta como antídoto de una «mala naturaleza», egoísta y asocial, que hay que domeñar hasta el aniquilamiento, una mala naturaleza tan presente en el rebelde que no se doblega ante los poderes establecidos como en el desaprensivo industrial que no renuncia a enriquecerse con el sudor de los oprimidos. La violencia así planificada es siempre estatal: se propone aniquilar lo que «es» pero no «está», o sea, lo que se resiste a ser convertido en institución universal, sea ética, política, subjetiva, etc. (...) La cruzada contra el terrorismo puede dar a los Estados el nuevo tipo de oxígeno bélico que necesitan para subsistir. (...) El estéril humanismo hipócrita se preocupa ante todo por lo que le ocurre a la víctima del terrorista, como si éste hubiese inventado la muerte y el terror; pero nosotros podríamos preguntarnos qué le ocurre al terrorista mismo que aprieta el gatillo. Esta es la respuesta: se convierte en soldado. Soldado: a sueldo. ¿Quién paga o pagará soldada de violencia, dado que toda soldada debe ser de un modo u otro pagada? Y, aún más grave: ¿cuándo sabrá ese soldado que ya ha recibido la licencia desmovilizadora? (...) No menos estimulante es escuchar las palabras que el camarada Carrillo dedicó a su público en la entretenida verbena del PCE, cuando afirmó que «tras la amnistía, ya nadie tendría derecho a invocar motivos políticos para cometer delitos”. Mira por dónde la democracia española va a ser la primera en abolir el delito de intencionalidad política, tal como ya se ha logrado en fórmulas de democracia más avanzadas que las occidentales, tales como las de la Europa del Este. Sí, ciertamente: al leer estos recortes de prensa y escuchar a estos líderes populares, incluso quienes más alejados nos encontramos de sus postulados quisiéramos poder colocar sobre la tumba de Ulrike Meinhof y sus camaradas un fresco puñadode rosas rojas2. (...) Aquestes roses roges que Savater va posar sobre la tomba d’Ulrike Meinhof el 1977, encara són fresques? Penso que sobren els comentaris. 4 Una altra cosa que m’ha sorprès moltíssim de l’article d’Ignasi De Llorens, és que caigui en el tòpic en el qual han caigut moltes vegades les esquerres, sobretot els comunistes, l’última expressió de la qual que recordo és del mateix Julio Anguita, quan encara era secretari general del PCE i coordinador d’EU, segons el qual això del nacionalisme català era i és una cosa de burgesos, i que De Llorens hi afegeix que «prevenia (sic) de les sagristies i dels aplecs excursionistes amb el que s’educava sanament a la joventut sana». Sincerament no sé què pensar: ignorància, mala fe, les dues coses a la vegada? Només un nom, un sol nom, bastaria per a enderrocar d’una puta vegada aquest tòpic. I aquest nom és Francesc Layret i Foix (1880.-1920)3. Efectivament, Layret era de família benestant i era nacionalista, però morí assassinat per defensar la CNT i els seus dirigents. Per tant, a ca una puta amb aquest tòpic! I, per favor, tampoc no t’oblidis d’Andreu Nin, que no va morir de vell ni a Salamanca ni a Berlín, i que va teoritzar4, sempre des de l’esquerra, sobre la qüestió nacional. És clar que potser em diràs que Nin era comunista. Sí, ho era, i va morir assassinat pels comunistes. I què? Però era català i no tenia cap complex d’inferioritat per aquest fet; al contrari. Va creure, sempre des de l’esquerra, en una Catalunya lliure i va traduir al català algunes de les novel·les clàssiques de la literatura russa, perquè creia en el futur de la nostra llengua, i no com altres... desanimats, espanyolitzats, idiotitzats, acomplexats, que van encalçant naMaria per sa cuina, una cuina com més allunyada millor: a la selva Lacandona, per exemple5. 5 Però parlem de la CNT. La més gran organització llibertària creada a l’estat espanyol i que resulta que té una N així de grossa en el seu nom. Una N que significa nacional i, a més, té una Federació Regional de Catalunya. Tot això, pensant-ho bé, ens estalviaria de fer moltes disquisicions. La CNT participa d’una idea nacional, hi participa tant, valga’m déu!, que fins i tot la incorpora en el seu nom des del mateix moment de la seva fundació l’any 1911. Per tant, l’ombra del nacionalisme és allargada, tan allargada que ni els suposats internacionalistes anarquistes i llibertaris se n’han pogut sostreure fins ara. I quin nacionalisme és aquest? L’espanyol, per suposat, ja que molts infeliços anarquistes encara es pensen que és més internacional que el català. És clar que dins la pròpia CNT això va produir tensions i malestar, perquè no podia ser compartir ideologia nacional amb personatges tan sinistres com Menéndez y Pelayo, Américo Castro, Menéndez Pidal, Antonio Ballesteros, Ramiro de Maeztu, Manuel Azaña, etc. Però les coses són així com són i no d’una altra manera. I per això encara sobta més que De Llorens no comenci la seva crítica del nacionalisme per una autocrítica, per una autocrítica sincera d’una punyetera vegada i no vulgui fer-nos combregar amb rodes de molí ni fer-nos empassar l’equació: Nacional + Socialisme = Nacionalsocialisme = Hitler. Això, De Llorens, no és jugar net; és més, això és jugar brut, molt brut. Primer calrentar la pròpia roba abans d’exigir que els altres vagin pel món nets i polits Perquè tothom té morts dins el seu armari. S’ha matat en nom del nacionalisme, és cert i debatut. Però, De Llorens, també s’ha mort en nom de la democràcia, del feixisme, del cristianisme, del socialisme, del comunisme, del sionisme, de l’islamisme, del liberalisme, de l’imperialisme, del colonialisme i, és clar, de l’anarquisme. I si no pregunta-ho al teu vell camarada català Joan Peiró6, que ho denuncià a la premsa confederal arriscant la pròpia vida. 6 A més, posats a comparar, si el nacionalisme basc i català tenen res a veure amb Hitler, per què no hi té res a veure l’indigenisme que s’està estenent per Chiapas, per exemple? Per cert, l’Ateneu Llibertari Estel Negre, a les seves VIII Jornades Llibertàries, sota el títol genèric de «Deu anys de zapatisme», ha presentat un vídeo titulat Crónica de una rebelión. De Llorens, seria molt interessant que ens expliquessis per què els catalans no tenim dret a la rebel·lió i sí el tenen els zapatistes, per què els catalans no tenim dret d’existir i sí en tenen els indígenes de Mèxic o Guatemala. Realment seria molt interessant que ens ho expliquessis fil per randa. Cal xerrar clar d’un puta vegada: l’internacionalisme comença a casa, la solidaritat es dóna als qui tens al costat i no només als que són a milers de quilòmetres. Cal ser valent i acceptar que aquí també hi ha motius de revolta, que també hi ha indígenes que volen subsistir i ser respectats i sobreviure en aquest gran sotrac que és la liberalització econòmica portada fins a les darreres conseqüències, i no riure-se’n, d’una manera prepotent, des d’un suposat cosmopolitisme (espanyol) que a l’únic que deixa en ridícul és a qui el practica. Riure’s dels dèbils sempre ha estat un exercici de covards que no s’atreveixen a riure’s dels poderosos, i al final l’únic que aconsegueixen és ser els bufons de la cort, de la cort dels poderosos, de la cort dels porcs. Però encara hi ha més. Aquest De Llorens, valga’m déu!, del qual en parlem tant avui, és el mateix que el dia 10 de novembre passat, sota el títol genèric de «Sembrando la esperanza», després d’un documental i d’una exposició titulades Magonisme avui, va fer una xerrada sobre eltema del magonisme. I alguns es preguntaran: i què putes és això del magonisme? Bé idò: El magonismo, a través de muchas de sus acciones, proclamas, artículos, programas, rebeliones, asambleas, se muestra como un movimiento vinculado a la tradicional lucha de resistencia de las naciones indígenas. Esta vinculación entre resistencia indígena y magonismo es parte de una tradición socialista y se presenta determinada por el comunalismo de los pueblos indios7. Valga’m deu! Nacions i socialisme surten gairebé junts en aquesta cita. He de fer l’idiota i parlar de nacionalsocialisme? Valga’m deu, De Llorens! Però si tu mateix has dit: «Que es pugui ser nacionalista i socialista alhora és un invent portat a terme per Hitler». Idò, què putes hi pintes tu en tot això del magonisme? De Llorens, no t’entenc si no t’expliques millor! I no em surtis amb la comèdia aquesta que els indis són els indis i els putes catalans són els putes catalans, i que no té res a veure una cosa amb l’altra. Perquè sí que té que veure, De Llorens, i molt que té que veure! 7 Però és que, a més, De Llorens, amb la seva neura antinacionalista (només d’Euskadi i Catalunya, per suposat), llança a les escombraries tota la tradició federalista i de lliure associació que es troba a la base del pensament anarquista i llibertari. I jo em demano: riure les gràcies als espanyols com Savater, és suficient motiu per renegar de tot aquest pensament llibertari? Quina obcecació mental ha fet que De Llorens no pugui ni intuir que les llibertats nacionals són una de les llibertats bàsiques propugnades pels clàssics del pensament anarquista? Vegem, però, què diu Bakunin: Queremos plena libertad para todas las naciones, con el derecho a una plena autodeterminación para cada pueblo de acuerdo con sus propios instintos, necesidades y voluntad. Todo pueblo, como toda persona, sólo puede ser lo que es, e indudablemente tiene el derecho a ser él mismo8. (...) No admitiendo otro principio que el de la libre federación de los individuos en comunas, de las comunas en provincias, de las provincias en naciones y, finalmente, de las naciones en los Estados Unidos de Europa, y después en los Estados Unidos del Mundo. (...) Reconocimiento del derecho absoluto de cada nación pequeña o grande, de cada pueblo fuerte o débil, y de cada provincia o cada comuna, a una completa autonomía, dado que la constitución interna de tales unidades no es una amenaza para la autonomía y la libertad de sus vecinos. (...) Del hecho que un determinado territorio forme parte de una Estado –aunque se haya unido a ese Estado por su propia y libre voluntad- no se deduce que esté en la obligación de permanecer para siempre ligado a él. (...) El derecho de libre unión, así como el derecho a la secesión, son los primeros y más importantes de todos los derechos políticos; faltando estos derechos, una confederación sería simplemente una centralización disfrazada9. (...) Per tant, no penseu que s’avindria molt més amb el pensament llibertari mostrar-se favorables a la lliure determinació dels pobles, que fer el joc als nacionalistes espanyols? No cal ser nacionalista català o basc per a veure clar això; basta tenir una mica de sensibilitat i un cert respecte per la llibertat. No, De Llorens, no cal ser nacionalista per a això: només cal tenir un mínim de dignitat. Una sociedad que se basara en la libertad de todos no podría ser jerarquizada: es necesariamente federalista. (...) Considerando que toda ley no es voluntad impuesta desde fuera sino una regulación inherente de las cosas, Bakunin cree poder afirmar que los Estados centralizados no han surgido de una evolución conforme a la ley, porque resultan de lo arbitrario; lejos de haber nacido de determinaciones que les son propias, deben su existencia a un Absoluto por definición ilusorio y engañoso, de lo cual proviene su organización desde arriba hacia abajo. Toda sociedad, en cambio, que siguiera su propio camino sin ser desviada ni por la teología ni por la metafísica, ambas portadoras de lo Absoluto, se encaminaría hacia la federación, que es el orden mismo de los átomos, cuyas acciones y reacciones se combinan hasta el infinito. (...) Para realizar una federación de comunas agrarias autodirigidas, Bakunin había contado con las aspiraciones nacionales de los pueblos oprimidos, en especial los eslavos que, por ser «la raza más oprimida», no podía menos que construir la más amplia y la más libre de las democracias10. (...) Tota comunitat té el dret absolut de ser lliure, autònoma de viure, i en aquest dret totes les comunitats són solidàries en tal grau que no és pas possible violar aquest principi respecte a una sola d’elles, sense posar simultàniament en perill a totes les altres11. (...) Bé, idò, ho torn a repetir: per què abandonar d’una manera tan gratuïta aquests principis? Ressentiment i deliri? Qui està ressentit i qui delira? Aquesta prepotència, tan cara a molts nacionalistes de tots els pelatges, sembla que s’ha encomanat a molta gent que diuen que no ho són. De Llorens, si cal lluitar per la llibertat contra l’autoritarisme, no és reforçant els nacionalismes la manera més adient de ferho, però de cap de les maneres ens podem carregar, així tranquil·lament com ho fas tu, tots aquests principis bàsics sobre les llibertats dels pobles. Ja sé que molts dels teus col·legues d’Euskadi i també d’aquí (tots ells espanyolíssims, per suposat), neguen l’existència dels pobles i han posat de moda, per tant, que si no hi ha pobles ni nacions, per què volem el principi d’autodeterminació? Però, De Llorens, valga’m déu!, aquests canalles sí que reclamen el seu dret a l’autodeterminació i neguen fins i tot el dret d’existir als altres. Ja hem vist que Bakunin pensava el contrari i, per tant, no cal insistir en què el teu ressentiment i el teu deliri antinacionalista i contrari a la llibertat dels pobles, no té res a veure amb el pensament anarquista. Considera Pi y Margall que el gobierno, aunque pasajero, es una necesidad. Y esa fue sin duda su equivocación. Parecida a la de Costa que pedía un cirujano de hierro para curar los males nacionales. Careció del arranque decisivo para atacar la mixtificación del Estado. Claro está que Pi busca la manera de dividirlo, subdividirlo, descuartizarlo y hacerlo polvo para llegar a su destrucción completa, total12. No creus que aquest camí que assenyalava Pi i Margall, és molt millor i s’adiu més amb el tarannà llibertari, que els estats autoritaris i centralitzats? 8 La partida no s’acaba, el que s’acaba és aquest miserable escrit. Perquè la partida, com he dit, continua a molts llocs on la injustícia i la manca de llibertat són el pa nostre de cada dia: aquesta partida es juga a Chiapas, a l’Iraq, a Algèria, a Bolívia, però també a Euskadi i a Catalunya. Que els arbres no ens impedeixin veure el bosc! Que el terrorisme internacional (tant el dels conductors suïcides, com el dels que disparen a la nuca, com el d’aquells que amollen bombes de fragmentació sobre poblacions indefenses) no ens impedeixi escoltar el clam de llibertat de molts pobles! Acceptem el principi d’autodeterminació sense por, sense complexos, i condemnem la violència i la mort! I siguem un poc coherents i conseqüents, i que el ressentiment i el deliri no deformin la nostra mirada sobre la crua realitat, una distorsió que a vegades ens impedeix veure les mancances d’aquí i només ens deixa fixar en les mancances de llocs remots i allunyats. I no puc acabar d’una altra manera que amb una cita més de Joan Fuster: En un instant d’eufòria arribo a suposar que tot funcionaria millor si ells –«elles»- renunciessin a ser «nacionalistes», i no ens obliguessin a ser «nacionalistes» als altres... Una il·lusió passatgera, ai!...13 Subcomandante Miquel Flaquer
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more