Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Juliol»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
          01 02
03 04 05 06 07 08 09
10 11 12 13 14 15 16
17 18 19 20 21 22 23
24 25 26 27 28 29 30
31            

Accions per a Avui
Tot el dia

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: globalització neoliberal : corrupció i poder : criminalització i repressió : pobles i cultures vs poder i estats
Els miners asturians: de fer la revolució a lluitar per no desaparèixer
14 jul 2012
La història dels miners asturians és plena de lluites: la Revolució d’Astúries d’octubre del 1934, la vaga silenciosa al franquisme i, des de fa quasi 20 anys, les vagues per evitar la desaparició de la indústria minera.
minerooo.jpeg
miners_cohets_02.jpg
miners_cohets_01.jpg
Històricament, el poble asturià és un dels més combatius a l’hora de defensar-se dels atacs del govern i la patronal. Fa uns dies compartíem el documental “El astillero”, en el qual es mostra la lluita dels treballadors de les drassanes asturianes per evitar el tancament d’aquestes en pos d’interessos especulatius. Malauradament, no ho aconseguiren. Els miners asturians també han estat un dels sectors obrers que més guerra han donat durant la seva existència. De fet, alguns els arriben a considerar com l’avantguarda de la classe obrera espanyola, ja que les seves lluites no sols han estat defensives, sinó revolucionàries. Com veurem a continuació, repassant breument les principals lluites que han protagonitzat, s’han merescut àmpliament aquesta consideració.

Els miners asturians no sols han ofert resistència quan han estat atacats, sinó que també han intentat conquerir l’emancipació de la classe treballadora. De fet, varen ser els principals artífexs de la revolució obrera d’Astúries a l’octubre de 1934 en què socialistes, comunistes i anarquistes s’uniren sota la consigna Uníos Hermanos Proletarios, per tractar d’abolir les classes socials i conquerir unes aspiracions que la II República no aconseguí satisfer. Aconseguiren, en pocs dies, fer-se amb el control de totes les conques mineres asturianes, de bona part d’Astúries i de les fàbriques d’armes. A Oviedo, des de la balconada de l’Ajuntament, es declarà la República d’Obrers i Camperols d’Astúries i es creà un Comitè Revolucionari, conformat per les diferents forces de l’aliança obrera, per assumir el poder. La insurrecció fracassà perquè, entre d’altres coses, no fou secundada per la resta de pobles de l’Estat espanyol i el Govern de la República aconseguí esclafar-la en poques setmanes mitjançant l’exèrcit, al qual li va seguir una salvatge repressió. Podeu ampliar la informació amb el documental “Asturias, la última revolución obrera” de RTVE, el llibre “Incendiarios de ídolos” d’un periodista belga que la visqué i l’article a la Viquipèdia.
Quasi dos anys més tard, el 18 de juliol de 1936, coneguda la sublevació militar que esdevindria en la Guerra Civil, els miners asturians i altres obrers partiren en dues columnes, una en tren i l’altre en vehicles motoritzats, d’unes 3.000 persones en total, cap a Madrid per defensar la República. El coronel Antonio Aranda Mata assegurava que a Astúries no hi havia perill de rebel·lió militar, per la qual cosa els obrers decidiren anar a Madrid per ajudar a sufocar l’intent de cop d’estat. No obstant això, el 20 de juliol, assabentats que Aranda els traí i se sublevà a Oviedo, els miners tornaren per tractar d’esclafar l’aixecament militar, però no aconseguiren recuperar Oviedo. Astúries resistí fins l’octubre de 1937, quan fou totalment dominada pels nacionals. D’ençà llavors, començà una cruenta repressió contra el poble, ja que l’exèrcit encara tenia el record de 1934 ben viu. Segons un estudi de la Universidad de Oviedo, a Astúries hi ha 267 fosses comunes producte de la repressió franquista, amb un total d’uns 21.000 represaliats.

Durant la dictadura franquista, els miners asturians foren els primers a iniciar un conflicte laboral important. Sense fer propaganda sindical de cap tipus, puix que estava prohibida, aconseguiren dur endavant una vaga en el sector de la mineria. Tot començà el dia 6 d’abril de l’any 1962 quan set miners decidiren no baixar a la mina ja que no acceptaven les miserables condicions laborals i salarials. Foren immediatament acomiadats, la qual cosa inicià un moviment de solidaritat i suport a les seves reivindicacions per part de la resta del sector. Mitjançant gestos silenciosos i accions simbòliques es va córrer la veu arreu entre els miners dels pous miners, i se secundà els dies següents l’aturada. És per això, a més que els mitjans de comunicació del règim la silenciaren totalment, que se la coneix com “la vaga del silenci”, per com es va propagar la solidaritat envers aquells miners rebels, que va esdevindre en una vaga a tot el sector. El règim decretà l’estat d’excepció per tractar d’aturar la vaga i evitar un possible contagi a la resta dels sectors obrers de l’Estat espanyol, en els quals començaren a sorgir accions solidàries. Al final, féu unes breus concessions als miners, les quals varen consistir en l’augment del salari, i s’acabà així el conflicte. No obstant això, el mal ja estava fet: s’havia recuperat la lluita obrera paralitzada per la por a la repressió de la dictadura feixista de Franco. A partir d’aquell any, s’anaren produint altres conflictes obrers, els quals s’intensificaren especialment a la dècada dels 70, amb els moviments d’autonomia obrera. Podeu veure el recent reportatge “La huelga del silencio” que el programa Documentos TV va dedicar a la vaga de l’any 1962.

Des de la transició fins avui dia, s’han produït nombroses vagues al sector de la minera com les dels anys 1985, 1990, 1991 i 2005. En aquest període, la vaga passa a utilitzar-se com a eina defensiva amb un mateix denominador comú: impedir la desertització industrial de les conques mineres, coneguda amb l’eufemisme de “reconversió industrial”. A causa de la dependència de la indústria, tant de les mines com de les drassanes, a l’economia asturiana, la conflictivitat social ha estat molt present durant la dècada dels 90, com mostra el reportatge de 1997 “El polvorín asturiano” de Canal +. Les vagues, totes aquestes amb un seguiment majoritari, han aconseguit prolongar la vida del sector miner d’Astúries, però la sangria de llocs de feina ha estat constant: es calcula que, des del 1991, el sector ha perdut 41.000 llocs de feina. L’article “Minería y huelga general” de Ramón García Piñeiro analitza les reivindicacions i incidència d’aquestes vagues.

El Pla del Carbó en vigència, va ser rubricat per Zapatero després de les revoltes mineres del 2005. La dinàmica que es troba de fons és el desmantellament progressiu (fins a 2018) de tot un sector estratègic com és el de la mineria de carbó. El govern de Mariano Rajoy, en el Projecte de Llei dels Pressuposts Generals de l’Estat per al 2012, va proposar una reducció del 64% per a tot el muntant econòmic del Pla: els 703 milions que havien de rebre es queden en únicament 253. Aquesta retallada no afecta tant la producció, com les condicions de feina, prevenció de riscos, la seguretat en el lloc de treball i s’eliminen la majoria de les beques per als joves de les conques mineres.

Actualment, hi ha uns 4.000 obrers (sense contar subcontractats) treballant a la mineria, però es calcula que al voltant d’aquesta activitat es generen 30.000 llocs de feina indirectes dels quals en depenen unes 200.000 persones. La sobtada reducció dels ajuts podria obligar al tancament immediat d’algunes explotacions. Per tant, existeix una necessitat vital d’una activitat econòmica que ha passat a ser una forma de vida a les Conques després de més de 150 anys amb mines obertes. Generacions senceres de veïns han treballat a la mina, cosa que coneixen bé les centrals sindicals, que criden a «tota la societat» de les comarques carboneres a sumar-se a les protestes.
Davant d’aquests atacs al sector i de la situació alarmant a la qual aboquen a més de 200.000 persones, els sindicats miners començaren les mobilitzacions. Convocaren vaga general pels dies 23, 24, 30 i 31 de maig, amb un seguiment pràcticament total. A més, algunes treballadores anunciaren tancaments indefinits a les mines, fins que no se’ls donés una solució; alguns romanen a la mina des del passat 21 de maig, d’altres ja han estat rellevats per altres companys. En vista de la reafirmació del Ministeri d’Indústria a mantenir la retallada dels pressupostos, del seguiment massiu de la vaga i del recolzament d’uns pobles conscients de la necessitat de la importància que té la mineria per a l’economia local, la vaga va esdevenir indefinida. Les aturades convocades varen ser secundades per la majoria dels treballadors dels sector, que varen prosseguir amb bloquejos a les carreteres i vies ferroviàries amb les quals els miners pretengueren donar a conèixer la seva situació d’emergència i desesperació. Els intents de negociació amb la Comissió de Seguiment del Pla del Carbó varen ser nul·les davant la postura tancada i no dialogant del Ministeri d’Indústria.
La vaga indefinida porta ja 45 dies. Conegudes són les accions que han dut a terme els miners aquests dos mesos per visibilitzar el seu conflicte: tancaments als pous, espectaculars talls de carreteres amb enfrontaments contra els antiavalots, moltes mobilitzacions de les famílies dels miners i una marxa des de les conques mineres fins a Madrid per a manifestar-se, per segona vegada, davant del Ministeri d’Indústria. Aquesta marxa ha servit per veure l’ampli recolzament que estan obtenint els miners allà per on passen; particularment emocionant va ser l’arribada a Madrid, on varen rebre un massiu suport per part del poble madrileny.

Tot coincideix amb l’anunci del Govern espanyol d’unes esfereïdores retallades que patiran, sobretot, les classes populars: la pujada de l’IVA, la retallada a les prestacions d’atur a partir del sisè mes i l’eliminació de la paga extra de Nadal als funcionaris són sols algunes de les dràstiques mesures. Les protestes espontànies succeeixen arreu de l’Estat, els sindicats majoritaris anuncien mobilitzacions pel mes que ve… i els miners ens han ensenyat com es lluita per la dignitat. Caldria aprendre d’ells i de la seva història ara que hi som a temps, abans que no s’hagin extingit.
Mira també:
http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=BtTXWJyVIpE
http://contrainfo.cat/difusio-i-pensament-critic/els-miners-asturians-de-fer-la-revolucio-a-lluitar-per-no-desapareixer/

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Els miners asturians: de fer la revolució a lluitar per no desaparèixer
14 jul 2012
Podéis también ampliar info con el peasso libro editado por Muturreko llamado "La revolución sin jefes", sobre la revolución de 1934

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more