Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: @rtivisme
Valoració d’Endavant (OSAN) de la Vaga General del passat 29 de març del 2012
12 abr 2012
El passat 29 de març, centenars de milers de persones arreu dels Països Catalans han participat de la vaga general convocada d’un costat, per CCOO i UGT, i de l’altre, per desenes d’organitzacions, sindicats i assemblees que conformen l’entramat de moviments socials anticapitalistes.
1333010119705.jpg
Davant d’aquesta convocatòria, des d’Endavant (OSAN) hem participat activament en la difusió, organització i dinamització de desenes de mobilitzacions unitàries i combatives tant el dia de la vaga com els dies previs. En tot moment, hem partit de la premissa que aquesta vaga general no havia de ser una mobilització puntual i aïllada, ni havia de ser una demostració de força dels sindicats pactistes per poder negociar la nova Reforma Laboral, sinó que havia de ser un pas més dins d’un procés creixent de mobilització social envers les brutals agressions contra la classe treballadora (retallades laborals, retallades de serveis públics, privatitzacions, salvaments de bancs, desnonaments, etc.). Alhora, des d’Endavant OSAN,enteníem que aquesta convocatòria havia de servir per avançar en la construcció d’una unitat popular sustentada en la lluita pels drets socials, assenyalant el capitalisme com a culpable, i la defensa d’una veritable democràcia i sobirania popular.

Per aquests motius, des d’Endavant OSAN vam encarar la convocatòria de vaga general amb tres grans objectius:

Promoure, dinamitzar i incidir en les mobilitzacions socials per tal que aquestes superessin el discurs enfocat a la reforma laboral i la seva negociació,
Ser capaces de visualitzar un pol de contrapoder al marge de CCOO i UGT conformat per l’esquerra sindical, l’assemblearisme popular i les organitzacions de l’esquerra combativa,
Iniciar unes dinàmiques de protesta que consolidessin els espais de construcció de la unitat popular i d’aglutinació de forces, com ja succeí al voltant del 29 de setembre del 2010 i de les mobilitzacions posteriors al 15 de maig del 2011.
Un cop finalitzada la jornada de Vaga General i la seva cobertura mediàtica a tots els nivells, la valoració que fem de la mobilització i dels objectius marcats és altament positiva. En la majoria de casos s’han acomplert les expectatives i s’ha obert la porta a un escenari de noves mobilitzacions.
L’organització popular ha estat fonamental per a l’èxit d’una mobilització que ha transcendit i desbordat la negociació de la Reforma Laboral.

Per començar, analitzant les mobilitzacions viscudes durant el dia 29 arreu dels Països Catalans, es pot concloure que la vaga ha tingut un clar enfocament anticapitalista que ha sobrepassat l’escenari en el que CCOO i UGT plantejaven la vaga: milers de persones han sortit al carrer no només per rebutjar la reforma laboral, sinó també per rebutjar qualsevol negociació d’aquesta. Alhora, però, també s’ha mostrat un clar rebuig a tot un conjunt de polítiques regressives que conformen el programa polític que estan executant totes les administracions: salvament de la banca, retallades i retrocessos socials a tots els nivells, reformes molt dures contra la classe treballadora, més privatitzacions, etc. Les innumerables mobilitzacions que s’han realitzat arreu dels Països Catalans han servit per denunciar i assenyalar els culpables d’aquestes politiques: la banca, la patronal, els polítics professionals, les institucions europees i les grans multinacionals. D’aquí, la quantitat d’accions de denúncia (pintades, empasquinades, llançament d’ous i objectes i altres accions directes) que s’han realitzat durant la jornada.

Aquest enfocament nítidament anticapitalista de la vaga general només ha estat possible gràcies al fet que una part molt important de les mobilitzacions s’han gestat des d’espais unitaris i populars com ara comitès de vaga i assemblees de poble i de barri, així com algunes assemblees d’estudiants i de centres de treball, els quals han desbordat la burocràcia de les grans centrals sindicals. En aquest context, Endavant OSAN valorem molt positivament la tasca realitzada per la militància de la nostra organització i de la resta d’organitzacions de l’Esquerra Independentista (i mot especialment la militància del sindicat COS – Coordinadora Obrera Sindical) en la tasca d’engegar, construir i/o consolidar, treballant-hi, tots aquests espais unitaris de treball que han fet possible la consecució d’aquesta jornada de lluita tant exitosa. A més, entenem que aquesta força no hagués estat possible sense el treball conjunt de molta d’altra gent organitzada.

L’organització popular a través dels comitès de vaga locals i de les assemblees de barri o de poble han tingut una forta incidència en l’opinió pública, en els mitjans de comunicació i, com no, en les pròpies centrals sindicals de CCOO i UGT, que han percebut clarament com en aquesta jornada de lluita arreu del territori s’han realitzat multitudinaris piquets i blocs anticapitalistes. Una mostra d’aquesta incidència són les declaracions de CCOO i UGT que van realitzar el mateix dia 29M, anunciant que el proper 1r de maig hi hauria noves mobilitzacions. Això demostra que aquests sindicats es veuen empesos per una demanda creixent de mobilitzacions i que el moviment popular està essent capaç d’incidir en el calendari “oficial”, ja que han captat el missatge que la seva proposta de pacte social no serveix i que el que cal és lluitar, treballant en tots els fronts.
Per tant, tot i que l’esquerra sindical i els moviments socials populars encara no tinguem força suficient per executar un calendari propi de mobilitzacions, sí que hem tingut capacitat per generar un model de mobilització propi i al marge dels grans sindicats, de desbordar-los, i fins i tot, de posar sobre la taula dates concretes de mobilització, com poden ser la convocatòria de la jornada de lluita pel proper 12 de maig o la de vaga social de 15 de maig. Tot i trobar-nos encara en un estadi molt incipient d’acumulació de forces rupturistes, cal treballar per tal que cada una d’aquestes mobilitzacions serveixi per aglutinar i fer confluir més i més sectors en lluita, amb l’objectiu final d’esdevenir un moviment popular tan fort que pugui plantar cara i aturar les polítiques regressives amb el trencament dels marcs polítics i econòmics actuals.


L’esquerra anticapitalista ens hem visualitzat molt clarament com un pol creixent de contrapoder a l’esquerra de l’esquerra oficial.

Arreu dels Països Catalans, l’Esquerra Independentista hem sortit al carrer conjuntament amb la resta de sindicats, organitzacions i assemblees populars i anticapitalistes. Durant el matí del dia 29, es van realitzar gairebé un centenar de piquets anticapitalistes i combatius que van alterar la circulació de persones i mercaderies amb desenes de talls de carreteres i vies de tren; es van tancar milers de comerços i indústries en desenes de pobles i ciutats i es van realitzar centenars d’accions de denúncia contra la banca, els partits polítics i la patronal. Pel que fa a les manifestacions, a ciutats com Girona, Tarragona, València, Palma o Castelló, aquestes van comptar amb blocs anticapitalistes molt nombrosos o bé amb mobilitzacions multitudinàries al marge de CCOO i UGT. En molts dels casos, com va succeir a Vilafranca o a Sabadell, les manifestacions alternatives a les oficials, van superar les primeres i van batre el rècord d’assistència en la història local. La combativitat tant en els piquets com en les manifestacions tampoc han tingut precedents recents, amb enfrontaments entre policia i manifestants en ciutats com Tarragona, Sabadell o el Poblenou, cosa que cal remarcar. A Barcelona, els piquets anticapitalistes dels barris que van confluir al centre de la ciutat van duplicar l’assistència de la vaga del 2010 gràcies a l’enfortiment que han tingut les assemblees de barris després del 15M. El resultat de tot aquest augment de la mobilització ha estat una clara visualització d’aquest espai de contrapoder a l’esquerra de l’esquerra oficial, que entra en l’escena pública com un agent polític propi i que tant els mitjans de comunicació com la classe política, aquesta vegada, no ha pogut obviar.

Una altra conseqüència d’aquest enfortiment del pol de contrapoder que s’està gestant és la dura repressió que es va viure durant la jornada, especialment a Barcelona i a altres poblacions del Principat. Tot i que durant el matí hi van haver nombrosos enfrontament amb la policia, els fets més greus van originar-se als voltants de la Pça. Catalunya de Barcelona, on la policia va detenir a desenes de vaguistes, va ferir-ne a centenars i va gasejar-ne a milers. Per això, cal denunciar molt clarament l’actitud de la conselleria d’interior de la Generalitat de Catalunya i el seu màxim responsable, Felip Puig, en l’operació de bloqueig i desallotjament de la plaça Catalunya, no per acabar amb els avalots, sinó per impedir per tots els mitjans la celebració de la manifestació anticapitalista que hauria estat multitudinària. Finalment, la campanya de criminalització dels mitjans de comunicació durant la cobertura de la vaga i durant l’anàlisi posterior també ha estat molt important. Arrel de la vaga, s’ha iniciat una campanya cap a la opinió pública de Catalunya en contra de la ràbia dels vaguistes, titllant-la de violència, que permetrà accions repressives molt dures (noves lleis, més detencions, presons preventives, etc.) com les viscudes durant els anys 1992 i 1999.

Aquesta criminalització serveix, a part de part justificar la repressió, corre una cortina de fum sobre allò realment important: malgrat les precàries situacions en què cada cop viu més gent, desenes de milers de persones van sortir al carrer. Les condicions laborals i socials són cada cop pitjors, i és per això que cal defensar aferrissadament les minses conquestes que encara ens queden. Van ser desenes de milers de persones, que és necessari que s’organitzin en sindicats o comitès d’empresa amb la força que ens va donar el carrer el 29M. Aquest era un missatge també clar i directe cap als sindicats grocs: la dinàmica derrotista del pacte social ens duu a un atzucac del qual n’hem de sortir si volem viure dignament. L’estratègia d’evitar el conflicte social, davant dels constants atacs de polítics i empresaris, s’ha mostrat com una pota més de les agressions contra els i les treballadores.

Les conclusions que cal extreure d’aquest context de mobilització són:

Una part molt important de l’èxit de la vaga anticapitalista ha estat la seva extensió territorial, ja que no només hi ha hagut grans mobilitzacions als centres de Barcelona o València, sinó en pobles i ciutats de mida petita i mitjana que han batut rècords històrics i han guanyat en poder de convocatòria als sindicats grocs. Per tant, cal seguir treballant en la organització a nivell local i en la feina política arreu del territori, ja que un contrapoder popular només és possible si és present arreu del territori i no només al centre de les grans metròpolis.
La dura repressió viscuda durant el 29 de març pot fer perillar la continuïtat d’aquest procés creixent de mobilització social. Per aquest motiu, no podem retrocedir per culpa de la repressió. Per un costat, cal fer una legítima defensa del dret a la manifestació per sobre de la suposada garantia de l’ordre públic, donat que totes les persones oprimides tenen el dret a la rebel•lió i a l'autodefensa. Per aquest motiu, cal entendre la lluita popular del 29-M com la legítima i necessària resposta a la socialització de les pèrdues i la privatització dels guanys.
Davant la campanya de criminalització engegada tant des de les administracions públiques com des dels mitjans de comunicació oficials, cal seguir conscienciant a la població de quines són les veritables violències a les que tots i totes estem sotmeses i que interactuen entre elles:
- Violència econòmica, en robar, cada cop més, a través d’ajuts als bancs, reduccions salarials i d’impostos als rics, abaratiment de l’acomiadament, desnonaments, augments d'impostos indirectes, desaparició de serveis públics, etc.

- Violència política, amb la justificació que els diferents governs fan d'aquest sistema econòmic com l'únic viable, i les mesures antisocials, com imprescindibles.

- Violència mediàtica, perquè els grans mitjans d'informació justifiquen a tort i a dret les constants agressions als i les treballadores mentre, al mateix temps, alcen el crit al cel davant d'un vidre trencat o un contenidor en flames

- Violència policíaca, ja que la brutalitat dels cossos repressors de l'Estat ha anat en augment i sens dubte aquesta serà la tònica habitual en temps de reacció antisocial. És la única cosa en que l’Estat no estalviarà mai.

Finalment, lamentem que el desplegament i la violència exercida per la policia autonòmica va impedir la celebració de la manifestació que havia de sortir de Plaça de Catalunya a la tarda. Ho lamentem especialment perquè l'alternativa anticapitalista als sindicats pactistes que s'havia pogut visualitzar durant el matí a pobles, barris i ciutats no es va poder visualitzar a la tarda a la ciutat de Barcelona. Una major fortalesa i coordinació de les organitzacions convocants hauria permès superar l'actitud provocadora i clarament violenta de la policia, i hauria donat lloc a una de les manifestacions de caire sociolaboral alternatives als sindicats CCOO i UGT més grans que es recorden. Per tant, les organitzacions i sindicats de l’esquerra anticapitalista barcelonina tenim la responsabilitat de reconduir aquesta situació convocant i realitzant mobilitzacions que puguin ser alhora cada cop més multitudinàries i també cada cop més combatives, però en les que el control de la situació i la capacitat de convocar i desconvocar manifestacions estigui en mans dels col•lectius organitzadors i no en mans de la policia.


S’han iniciat i reforçat dinàmiques noves de lluita que donen resposta a una nova realitat social i laboral, i caldrà treballar per consolidar i reforçar aquestes dinàmiques durant els propers temps.

La vaga no només ha deixat un conjunt d’indicadors i percentatges sobre el seu seguiment, ni un seguit de declaracions de polítics, empresaris i líders sindicals, sinó que ha deixat tota una xarxa d’espais de treball unitari en els que durant setmanes milers de persones arreu dels Països Catalans han estat compromeses. És a dir, de la mateixa manera com succeí el 29 de setembre del 2010, la convocatòria de vaga ha servit de nou com a revulsiu i catalitzador per a la organització de comitès de vaga locals. Aquella vegada, després de la vaga del 29S la intensitat de la lluita va reduir-se, però en alguns llocs (com ara molts dels barris de Barcelona i en alguns de València), l’experiència d’aquests comitès de vaga de finals d’estiu del 2010 va ser clau per organitzar i estructurar el moviment 15M a nivell de barri. És a dir, tot i que les dinàmiques de mobilització social siguin cícliques (amb períodes de lluita més intensos i altres de menys intensos) l’element d’èxit passa per que al final de cadascun d’aquests cicles el procés d’acumulació de forces anticapitalistes s’hagi incrementat.

Per això, la experiència viscuda durant la vaga del 29M i durant les setmanes prèvies i posteriors ha de ser aprofitada per seguir treballant en la organització de les properes mobilitzacions. Ara més que mai, cal que l’Esquerra Independentista ens bolquem en celebrar el 1r de maig arreu del país i que aconseguim convertir-la en una data que els centenars de milers de persones que ja van sortir al carrer el 29M sentin com a pròpia. També caldrà aprofitar el ressò mediàtic i social de les convocatòries del proper maig (el 12 i el 15 de maig) per seguir acumulant forces i suport, però també per seguir repensant i reinventant nous models de lluita i confrontació amb els interessos dels poderosos. Davant d’un model de lluita sindical pactista i reformista que està estancat, i davant d’una situació sociolaboral de canvi constant que obliga a replantejar tota mena de models de lluites (més d’un milió d’aturades als Països Catalans que no poden fer vaga en un sentit clàssic, la necessitat de compaginar la lluita dintre i fora dels centres de treball, etc.), els moviments populars ens hem de prendre aquestes dates com a reptes polítics que només superarem amb èxit si ens serveixen per millorar i créixer (qualitativa i quantitativament). Si aquestes dates només serveixen per seguir manifestant-nos per inèrcia i amb una lògica mobilitzadora sense rumb no haurem aconseguit aprofitar el potencial social de la vaga del 29M i per tant, haurem fracassat. Per evitar que això passi, cal mantenir els espais unitaris de treball gestats durant aquesta vaga general, i treballar-hi per tal que tota la esquerra sindical i política compartim uns objectius clars: marcar un calendari propi de lluita que serveixi per assenyalar els culpables de la crisi, les privatitzacions, les retallades i la repressió; seguir creixent i consolidant-nos com a pol de contrapoder al marge dels grans sindicats grocs; seguir generant estructures com les xarxes de solidaritat i suport mutu i seguir avançant en la unitat de la esquerra sindical a tots els nivells. En definitiva, seguir avançant en la construcció de la unitat popular.



Perquè al capitalisme no se’l reforma, se’l destrueix, ens calen tots els esforços i tots els mitjans de lluita per aconseguir una vida digna! Perquè la lluita és l’únic camí!



Endavant (OSAN) Països Catalans
dilluns 9 d’abril del 2012
Mira també:
http://www.endavant.org
http://www.sindicatcos.cat

This work is in the public domain
Sindicat Terrassa