Succesives onades especulatives han arrasat Barcelona en el darrer quart de segle. Una rere l’altre, hem sofert les Olimpiades, les places dures (encimentades pels Molins, Nadal i companyia), el 22@, el Fórrum de les Cultures i l’arribada de l’AVE (tren de luxe per connectar capitals). Sant Andreu no ha escapat a l’epidèmia. La macroestació de la Sagrera i els seus “vials” (com el que s’havia de fer al lloc on estava el CSO El Palomar i no es va fer mai) han posat Sant Andreu al punt de mira de l’especulació. Els cinemes Lauren, la Maquinista, l’Heron City i el Corte Inglés en són algunes de les conseqüències. La febre del totxo ha expulsat a moltes persones que no han pogut assumir l’increment del cost de la vivenda; un 1160% des de l’any 1984. Abans, la vivenda era el 10% del pressupost familiar, avui s’enfila més amunt del 40%. Molta gent s’ha quedat sense casa.

Per contra, moltes cases s’han quedat sense gent; cases que els especuladors mantenen abandonades a l’espera del negoci. Els locals han patit el mateix procés; accentuant així el problema de la manca d’espais per a que la gent pugui desenvolupar les seves inquietuts. Part d’aquesta gent no s’ha resignat a marxar ni a no tenir espais i ha triat la via de la okupació. Rehabilitant espais abandonats, les cases i centres socials okupats han donat una resposta efectiva al problema de la vivenda al mateix temps que han generat una enorme quantitat de projectes i activitats. La resposta del govern ha estat sempre la repressió, policial, judicial i mediàtica.

Els bancs s’han llençat de cap al gran botí de l’especulació immobiliària. Oferint tota mena de garanties i facilitats han aconseguit con-tractar milers i milers d’hipoteques astronòmiques. Tothom era feliç, tot anava bé. Però el castell de cartes s’ha desmoronat amb la crisi i l’atur. Avui, moltes famílies no poden fer front a les seves hipoteques. Els bancs, que abans eren amables i sonrients, ara no en deixen passar ni una. Es mostren com els voltors que són, planant damunt les seves preses. El més mínim retràs es converteix en un desnona- ment. I no només es queden el pis, per revendre’l a preus altíssims, sino que obliguen a seguir pagant la hipoteca. No tenen d’escrupols.

El govern envia policies a desallotjar i desnonar mentre injecta diners públics per “rescatar” els bancs i protegeix les cases que l’especula-ció manté abandonades. La crisi la paga el poble. Mentre milers de persones es queden sense casa, milers de cases segueixen sense gent. Per això sortim al carrer a cridar ben fort que no ho entenem, que no ho acceptem i que no ens quedarem de braços creuats.

Estavem indignades ja abans de la crisi. Ara estem decidides, volem passar a l’acció i apostem per autoorgantzar-nos. Ningú ens treurà d’aquest forat, sols el poble salva el poble.

DISSABTE 17 DE DESEMBRE 18h. Plaça Mossen Clapés (<M> L1 Torras i Bages) SANT ANDREU DE PALOMAR

MANIFESTACIÓ “GENT SENSE CASA, CASES SENSE GENT... COM S’ENTEN?”