|
|
|
|
|
Notícies :: @rtivisme |
|
VOLODJA de Wu Ming 1 (en català)
|
|
per Wu Ming 1
Correu-e: info ARROBA tigredepaper.cat (verificat) |
30 nov 2011
|
|
El 1969 just abans de la Tardor Calenta a la fàbrica de Mirafiori de la FIAT, s'apareix el fantasma del poeta Maiakovski als treballadors en lluita. |
Per a aquests homes [els treballadors] la poesia perd fatalment tot significat. No els hi resta més que el llenguatge. Els seus amos no els l’han tret, necessiten massa que el conservin, però els l’han castrat per privar-lo de qualsevol desig d’evocació poètica, reduint-lo al llenguatge degenerat del “deure” i del “tenir”.
Benjamin Péret, La parole est à Péret, 1943
[...] Objectivament | descriuré un home | del sistema: | el “buròcrata”. | A dalt la calba, | a baix els talons, | o sigui un organisme com un altre. | Però dins | en el lloc de la veu té | un dispositiu per a l’emissió | d’ algunes locucions.
B. B. Маяковский, Uomini artificiali, 1926
Els dies van ser diferents un cop el poeta va acampar a la fàbrica. Entre altres coses, ningú sap on es va instal·lar exactament, ni tan sols llavors no ho sabia ningú, com a màxim podies intentar endevinar-ho, però sigui com sigui no hi havia dubtes sobre el fet que dormia a la fàbrica, estirat dins de qualsevol amagatall o traster, o en una sala tancada des de ves a saber quan, a qualsevol racó oblidat per tothom… Per força havia de dormir allà, perquè ningú l’havia vist mai entrar o sortir. En canvi, treia el cap per les seccions a cada torn, de dia i de nit, amb la jaqueta rebregada, la camisa groga on s’hi podien entreveure les taques de suor sota les aixelles, tot despentinat, la barba de molts dies. Semblava un pidolaire, un vagabund, però amb bona planta. A vegades apareixia des d’un passadís soterrani, potser dormia allà, perquè en aquells corredors hi ha portes que ningú sap on van. Sigui com sigui, es plantava on tothom pogués veure’l i declamava, declamava, declamava i, tomba que gira, abans o després havia passat per totes les seccions. Tenia una veu pertorbadora.
Al principi el prengueren per boig, li demanaren: – Però tu, qui ets?
Respongué que es deia “Valodia”, “Volodia”, una cosa així.
– Quin cognom més estrany que tens, què és, gal·lurès?, segur que no és calabrès, i de totes maneres, company, ens agrada allò que dius però va, no et facis el boig, ves-te’n abans que et facin fora a cops de peu.
Ell, però, digué: – Tranquils, no em poden veure.
I nosaltres: – Què dius, que no et poden veure?
I tanmateix era veritat! El veien i el sentien només els obrers, no importava qui ni on: el veien els de les grues, els dels carretons, aquells de la impremta, aquells dels torns, els de la premsa… Però només els obrers, els caps de colla no, ni els caps de secció, ni els caps d’oficina ni els vigilants, i encara menys els peixos grossos, que de totes maneres no hi eren quasi mai. I tampoc aquells empleats del palauet que de tant en tant passaven amb feixos de papers, corrents, perdent grapes (collons, me’n recordo d’aquelles grapes, estaven per tot arreu: sobre el paviment, rere les portes, sota les sabates).
Tampoc els esquirols veien a Volodia, encara que també fossin obrers. En resum, anem al gra: Volodia el veien i el sentien només els companys, sense distinció sectària: gent sindicada però no necessàriament, PSIUP1, membres de grupuscles diferents, pro-xinesos (alguns ja els anomenaven “M-L”) i finalment Ameduri, que es definia com a “lliurepensador”, i Bovenzi, que entre bromes s’anomenava “comunista genèric”, és a dir, sense sigles. Els altres no veien Volodia perquè no era del seu món, i punt.
A la fàbrica hi ha dos móns, no només un, i Volodia estava en el nostre.
Que si hi havia una “zona grisa”? Obrers que no eren companys ni púrria? I tant! Només que, quan es va –o més aviat, s’hi torna– al quid de la qüestió, però al quid de veritat de veritat, el món es divideix en dos: hi ha els explotats i hi ha els explotadors. Nosaltres hem entès més tard que Volodia era allà perquè el món de la fàbrica tornava al quid. Volodia havia vingut a dividir el món en dos. I el senyal era: algú el veia, algú altre en canvi no.
Una vegada, a més a més, aquell merda de Pirasto, un “Mariscal de Camp” del Taller 22, va passar a través de Volodia, com si el poeta fos de vapor. Va tornar-se evanescent per una fracció de segon; després, quan Pirasto ja l’havia traspassat, va tornar a ser com abans. I semblava que ni ell se n’hagués adonat, perquè no havia perdut el fil del poema, estava recitant: També Lenin | ha començat |des de l’ABC, i pensa que Pirasto li passà pel mig entre l’A i la B. Aquell dia, fins i tot es degueren quedar amb la boca oberta –és un dir– els pistons i els arbres de transmissió.
Si bé al principi una de les demandes era: – Però on menja, aquell? (“aquell” referint-se a Volodia, no a Pirasto), perquè certament no venia a la cantina, doncs, després d’aquell episodi de Pirasto vam entendre que Volodia estava en el nostre món però no ben bé com hi estàvem nosaltres. Ell venia al nostre món, i no anava a aquell dels amos i dels llepaculs, però diguem que… En definitiva, era en el nostre món, no del nostre món. Per tant, segons nosaltres no tenia necessitat de menjar. Què dius? Ah, sí… mmm… potser. Nosaltres aquella paraula no l’havíem utilitzat mai, “esperit”. Els obrers no parlen d’esperits, o almenys no en aquells temps. Els esperits són cosa dels burgesos que fan trobades espirituals, fan moure taules i coses per l’estil. Com a màxim, una vegada, vaig sentir un torner dient “fantasma”, però ho estava dient a un company que s’havia aprimat molt, li deia: – Sembles un fantasma, ho sembles, ja menges? Però com anava dient: els dies van ser diferents un cop Volodia va acampar a Mirafiori (ha estat després que hem sabut que “Volodia” en rus és el diminutiu de Vladimir).
Aquesta nit he somniat amb Viktor Xklovski. Estàvem a Norderney, vestits de tons clars, a la platja. El mar convidava a viatges ancestrals, viatges somniats durant llargs mesos quan érem fetus i després oblidats, però de tant en tant… Com un sacseig, un sotrac, llambregades de memòria pre-individual: l’arca de Noè, l’expedició dels Argonautes, la nau d’Odisseu, el líquid amniòtic… El mar era un convit a nàixer de nou. Érem en una illa al Nord, es parlava alemany. Xklovski i jo capturàvem crancs. Estàvem enamorats d’algú. Ja s’havia fet la revolució, vivíem un parèntesi de tranquil·litat. Xklovski havia arribat de Berlín, jo no sé d’on. No estàvem sols. No sabíem ballar. Al vespre, al saló de l’hotel, miràvem com ballaven les mares amb pares, pares amb filles ja casades, mares amb fills adolescents. Pensàvem amb Rússia, tots els dies, sempre, també mentre caçàvem crancs o ens consumíem per les estimades. Corrien torts, els crancs. Les pinces semblaven guants de boxa. Els tornàvem a llençar a la marea baixa. La revolució m’esperava, esbufegant. Havia de tornar, fer el meu deure. No recordo com va acabar: tinc un forat a la memòria. Sé que estic mort, això sí. Sé que això és el futur, això sí. Hi ha encara l’explotació, hi ha el capital. Hi ha amors infeliços. Sóc a Itàlia. No goso demanar per Rússia. Faré també aquí el meu deure de poeta. Recordo el dia que vaig partir de Norderney, el somriure trist de Xklovski. Ens ho prenguérem amb calma, vam perdre el tren.
En el somni això no passa. Corredisses rere la locomotora, i Xklovski amb mi, com a bon company, encara que anàvem a llocs diferents. Vaig atrapar el tren, vaig arribar puntual a la cita amb la Història i amb el destí. A Xklovski, mentre corria, se li va trencar el rellotge. Qui sap si restaré sempre aquí. Qui sap si em llevaré en un altre lloc. Qui sap si això és un somni. No importa: somni o realitat, faré el meu deure. Aquests obrers necessiten poesia.
Era la primavera del ’69. Recitava els seus versos per nosaltres. Algun dels companys creia conèixer-lo.
– Us dic que és ell! Hi ha els seus llibres, a la secció de l’avinguda Sicília. Hi ha la foto. No, no sé com es diu, perquè els llibres estan en rus, les lletres són diferents a les nostres. Recordo que abans del cognom hi havia escrit “B. B.”. –Be be? Però no ha dit que es diu Volodia? Després, un company que en sabia una mica (o més ben dit, n’havia sentit alguna cosa) va dir que la B russa es transcriu V, i per tant aquell B.B. era V.V. , i llavors quadrava que el seu nom fos Volodia. – Però a aquells del partit els ho hem de dir que al taller ha aparegut aquest paio? – deien molts. Es decidí que era millor que no, corríem el risc de que ens prenguessin per bojos. I després, ningú sabia si algú que no treballava al taller el podia veure. Potser era allà només per nosaltres. Un dia el company que deia abans portà el llibre, a la coberta estava escrit tal qual, com tu m’havies fet veure: B.B. Маяковский».
– I tant, hòstia, és Maiakovski! – va dir algú, amb un to com si parlés delseu propi germà, com per dir: – Ignorants! No el coneixeu el Maiakovski! – Mira tu, conèixer-lo, conèixer-lo no, però uns quants l’havíem sentit anomenar. Mai n’havíem llegit res, però. I segur que ningú no s’havia esperat mai veure’l a Mirafiori! Va continuar apareixent fins poc després de la Tardor Calenta, després s’esvaí. Ningú l’ha vist mai més, i ningú n’ha parlat més. T’ho he dit: corríem el risc de que ens prenguessin per bojos. L’última vegada que l’he vist? Me’n recordo, sí. Hi havia una manifestació interna i…
blanc
MANIFESTACIÓ INTERNA 1969
Company xiulet! Fastigueja
la Cartago del cartílag
de l’atenció!
Vol de mosquit d’Ílion,
entestat fibló
que trapana
(o potser «trepana»? Perdoneu-me, camarada,
sóc rus!)
la potència de la indolència!
Company megàfon! «Magnificasò»
significa el teu nom
la veu treballadora ressona entre màquines i parets.
S’esvera, l’esquirol,
cridat a la manifestació pels tallers.
Companya escombra! Tu colpeges sobre els caixons,
tu colpeges, caos sons
de fletxes de trons claves les puntes
a les insígnies blanques i vermelles
dels caps de colla.
Companys tambors de Mirafiori! Companyes cordes!
Vosaltres cenyiu els vacil·lants com ovelles
desbrosseu els caps de secció com males herbes
espolseu medalletes blanques i verdes
arrastreu amb vosaltres qui no marxava.
I vosaltres males herbes, companys a la força,
obligats a brandar banderes vermelles
Vosaltres vexàveu bramàveu crivellàveu
de part d’Agnelski
mireu-vos ara!
Repetíeu els ukas del patró
com tantes cacatues,
us veiés ara el capellà, quina figura!
(Ja, però què us dic?
Perquè m’adreço a vosaltres?
No em veieu ni sentiu.)
La manifestació esbocina la fàbrica
rodeja els vigilants i dansa en cercle
«Agnelski, l’Indoxina
la tens a l’oficina!»
«Ho! Ho! Ho!
Ho Chi Minh!»
(Recordo aquell company annamita.
El vaig trobar a Moscou
fa tantes èpoques.)
Fos només per aquest moment
el moviment el té el poder
i ara se’n va a la sortida,
Ho! Ho! Ho!
El palauet dels empleats:
dues ales de treballadors enfurismats
estret de Bonifaci del «vent de l’Est»
i enmig desfilen, a empentes, rebregats,
els «homes artificials »
els burocratchik.
Tireu, companys, les monedes de cinc lires!
També els delfins poden volar
és un mar de cares atònites que us miren.
Companys telèfons! No és més bonic
ser usats així
pel treballador que truca a la mare o esposa
que s’ha quedat al país, què paga Agnelski
més que per al profit
més que per al robatori?
Companys, jo us agraeixo!
Perquè de tant temps
no sé ni tan sols quant
no marxava com he marxat amb vosaltres.
Em dono per satisfet.
La poesia està a les coses.
Volodia s’adorm
i somriu.
Recordo que algú ho escrigué sobre el mur de tanca, tens present aquelles cases amb la placa: “Aquí ha dormit Garibaldi per error”, “Aquí ha dormit Rossini sorprès per una tempesta”… Una mà anònima ho escrigué sobre el mur, amb brotxa vermella, de nit:
EL FANTASMA DE MAIAKOVSKI
HA OMPLERT DE POESIA MIRAFIORI
Crec que no havia passat ni una setmana quan, sortint cansats de la fàbrica o anant directes a les portes per a l’inici del torn, la llengua que semblava un drap amarat de cafè, fos de dia o de nit, del darrere un paravent o amb les jaquetes ajustades esperant el transport, en els murs del barri vam començar a veure una altra pintada, sempre aquella, i cada vegada ens semblava que canviava de lloc, com si es desplacés d’un mur a l’altre o algú – impossible, clar– l’esborrés per reescriure-la en un altre lloc.
Després que has conegut un poeta mort, encara més, un company poeta mort!, i amb qui hi has fet fins i tot una manifestació, una pintada que apareix i desapareix no et sembla qui sap quin misteri: et fas un parell de preguntes, clar, però és una cosa que acceptes i tires endavant.
De totes maneres, no era pas una al·lucinació: aquella pintada l’hem vista tots, en els últims mesos del ’69. La recordo bé. Deia:
AQUESTA TARDOR CANVIA EL MÓN
LA POESIA ESTÀ ALS CARRERS.
No és veritat que els poetes no escriuen per al poble. Els millors cants són acollits per ell.
Els noms s’esborren, es canvien les estrofes, però el cant es canta. Al seu voltant se’n crea un de nou que després torna al poeta.
Viktor Xklovski, «Maiakovski»
1 Partito Socialista Italiano di Unità Proletaria
Autoria de Wu Ming 1, sota llicència Creative Commons
Traducció de Núria Morell @knur
Extret de: http://imuridimirafiori.wordpress.com/ |
Mira també:
http://www.tigredepaper.cat/wordpress/?p=663
|
This work is in the public domain |
|
|
