Envia per correu-e aquest* Article
Anàlisi :: amèrica llatina
En el caliu de la reforma (a propòsit de l'edició del llibre "Tropel. Una dècada de lluita estudiantil a Colòmbia"
per Vargarquista Correu-e: info ARROBA tigredepaper.cat (verificat)	28 nov 2011
En el caliu de la reforma... Reflexions sobre les mobilitzacions estudiantils colombianes a propòsit de l'edició als Països Catalans del llibre “Al calor del tropel” (Tropel. Una dècada de lluita estudiantil a Colòmbia. Tigre de paper Edicions – www.tigredepaper.cat - , setembre de 2011) Vargarquista 24/11/2011 En les últimes setmanes Bogotà s'ha vist visitada per inusuals congestions vials i renascudes consignes escrites a les parets de les principals artèries del centre de la ciutat. Aquestes alteracions de la normalitat són el resultat de la mobilització que des de fa varis dies van fent estudiants de les universitats públiques colombianes buscant retirar del Congrés una llei que transforma l'actual estructura general de l'educació universitària al país. I no només ha estat la capital la que ha viscut aquest moviment; tenint en compte que per tota la geografia s'hi troben més de tres desenes d'universitats locals i regionals públiques, la mobilització també s'ha manifestat en quasi totes les mitjanes i grans ciutats en aquest territori. Tot i que si bé és cert que manifestacions com aquestes no han estat absentes els últims trenta-dos anys -des de l'escriptura del llibre Al calor del tropel-, aquestes més recents s'han vist afavorides per una àmplia atenció mediàtica que ha posicionat les seves paraules en els horaris estel·lars dels noticiaris i a les primeres pàgines dels diaris. Com a conseqüència d'això, i degut a una sèrie de factors polítics interns que posteriorment s'explicaran, el govern nacional es va veure obligat a retirar la seva proposta del Congrés i d'aquesta forma tàcita li va donar la raó i la legitimitat a les crítiques postulades per diferents expressions estudiantils. Si bé és cert que aquest succés pot considerar-se com un guany pels moviments socials enfront al govern (i els sectors financers que defensa), també és precís descriure algunes particularitats que ha pres la mobilització i fer un contrast directe amb el relat històric     que hi ha rere el llibre Al calor del tropel identificant algunes diferències que té l'actual moviment estudiantil amb aquell de la dècada dels setanta. En aquest sentit el present escrit està dividit en tres parts; la primera s'encarregarà de descriure el significat de la reforma en el marc del sistema econòmico-polític colombià, la segona relatarà el procés de mobilització dut a terme pels estudiants i finalment es centrarà amb l'anàlisi del caràcter de l'actual moviment estudiantil. Reforma financera a una llei neoliberal; L'educació superior colombiana segueix sent, tal com va néixer des d'un principi, de tipus exclusiu, ja que només un 10% dels colombians aconsegueixen accedir-hi. Des del seu origen la universitat fou pensada com un espai de qualificació de les èlits econòmiques, però amb el pas del segle XX aquesta també es va constituir en un espai de mobilitat social per les classes mitjanes en creixement i esporàdicament també per algunes poques persones de les classes més baixes. Amb la creació d'universitats públiques de caràcter nacional com ho és la “Universitat Nacional de Colòmbia” a la dècada dels trenta el govern va apostar per ampliar l'accés a l'educació a sectors més populars, construint un campus per la universitat on hi integrà serveis de benestar assistencialista com l'habitatge i l'alimentació pels qui ho requerien. Amb l'adveniment de les reformes estructurals plantejades per la onada neoliberal la universitat a partir dels anys vuitanta va retallar aquests serveis assistencials, mantenint sols la seva tasca docent i investigadora, tornant un cop més a la lògica d'educació per aquell que té com pagar-se-la. A la dècada dels noranta, moment de la obertura del país al procés de globalització mundial, la universitat va sofrir una reestructuració legal que definiria el seu funcionament general en endavant; La llei 30 de 1994 serà la materialització d'aquesta reforma on entre altres es transforma la idea de l'educació com a dret a servei; com a servei, l'Estat s'encarrega de garantir la reglamentació i el compliment de la prestació del servei, però deslliga la seva responsabilitat directa de garantir la cobertura. En aquesta lògica, i igual que es faria amb la salut, s'obrirà la porta perquè el sector privat ingressi directament a prestar el servei a l'educació superior, mentre l'Estat garanteix la seva qualitat mitjançant l'acreditació de les institucions. Amb aquesta nova forma van començar a aparèixer una sèrie d'universitats conegudes com “de garatge”, és a dir, universitats sense infraestructura i dubtosa qualitat que van començar a prestar el nou servei. Pel que fa al finançament, aquesta nova llei va posar èmfasi en la consecució de recursos per part de les mateixes universitats, iniciant així el camí de l'auto-finançament que a llarg termini durà a una reducció del pressupost directe de l'Estat a les universitats públiques. Aquests recursos els aconseguiran per la via dels drets de matrícula en pregrau, obertura de nous nivells d'educació amb despeses altres d'inscripció (Màsters i Doctorats) i l'extensió universitària que, a la pràctica, habilita la universitat a contractar a entitats privades per la realització de projectes, convertint les universitats públiques grans en agències de consultoria i formulació de projectes. Però això només fou l'inici. Seria la radicalització d'aquesta projecte neoliberal el que aguditzaria la crisi del sistema públic d'educació superior, especialment durant les presidències d'Álvaro Uribe, qui sistemàticament va impulsar la “revolució educativa” caracteritzada per més quotes i menys pressupost, i Juan Manuel Santos, qui fa un parell de mesos va anunciar la seva intenció de reformar la famosa llei trenta amb la finalitat d'augmentar la prosperitat del país al incrementar la cobertura de l'educació superior. Santos és fill de la idea de que el desenvolupament econòmic del país va de la mà de l'aniquilament total de la guerrilla sense posar atenció a les raons per les quals aquesta va néixer, tot amb la finalitat de recuperar la confiança del mercat i així incentivar la inversió privada. És a dir, el seu projecte neoliberal es basa en ampliar l'economia colombiana incentivant la inversió estrangera (el que explica la massiva arribada d'empreses mineres) i al mateix temps obrint oportunitats de negoci al capital privat nacional en més i més sectors de la producció de béns i serveis. Aquesta és la raó per la qual la reforma de l'educació està emmarcada en ampliar les possibilitats d'operació dels capitals privats dins de l'educació. La reforma de la llei 30 proposa que per ampliar les quotes en l'educació superior, han de crear-se entitats amb ànim de lucre per la prestació del servei, formalitzant com a estratègia el que havia estat una conseqüència d'un dels buits de la llei 30. A més a més, proposa la creació d'universitats mixtes, de capital estatal i privat, per aprofitar l'aliança entre el sector públic i el privat. Pel que fa a les universitats públiques transforma òrgans de participació de la comunitat universitària deixant només espais de decisió en els que no hi tenen participació efectiva ni estudiants ni professors, i estableix un pla a llarg termini per ampliar la cobertura de les universitats, amb un pressupost insuficient en relació a les exigències que se li fa als claustres universitaris. Això a la pràctica reduirà el pressupost de l'educació pública i farà que la universitat busqui cada cop més recursos per la via de l'auto-finançament, privatitzant al final la seva pràctica. Una de les apostes més perilloses que fa aquesta reforma té a verue amb un nou factor que entraria a ser dels principals en el nou ordre de finançament: Els préstecs del sector financer. Com que l'Estat no pretén ampliar el seu pressupost per la promoció dels qui no poden pagar les sevse matrícules, proposa un paquet de préstecs tan propis com dels bancs privats per poder “recolzar” a aquells que no hi poden accedir. Com ja s'ha vist a Xile, aquesta estratègia només duu a l'afavoriment dels bancs i a l'endeutament endèmic dels estudiants, els qui al final entraran en processos d'empobriment pitjors del que originalment volien sortir-se'n a l'estudiar. Al final, com es pot preveure, aquesta reforma està més pensada per la prosperitat de la inversió privada, que pel desenvolupament en ciència, tecnologia i qualitat humana de la majoria de la població colombiana. La resistència a la reforma, una nova forma de tropel? Si hi ha alguna cosa que ha caracteritzat les universitats públiques a Colòmbia durant els últims trenta anys ha estat el seu alt grau de combativitat, i això ha permès generar un imaginari positiu de resistència entre els sectors populars. Part d'aquesta combatitivitat no només s'ha vist materialitzada en que varis dels líders revolucionaris han provingut d'aquests claustres, sinó també pel constant ritual de confrontació amb la policia conegut com el tropel. Potser el primer que un espera a l'entrar a la universitat, més que la seva primera classe, és el seu primer tropel. I aquesta marca de resistència i rebel·lia s'ha mantingut des de que es va llançar la primera pedra fins que es va pintar la última paret. Particularment, en els últims 13 anys han vist un renaixement de la crítica i la mobilització estudiantil. Des de que el 1998 es donessin les mobilitzacions contra el pla de desenvolupament del president Andrés Pastrana, aquests anys han viscut almenys 5 vagues universitàries a les aules de la universitat pública més gran de Colòmbia, la Nacional. Seguint patrons semblants, fa pocs mesos els estudiants van començar a agitar crítiques a la reforma anunciada pel president; organitzant mítings i assemblees es van començar a informar, discutint la necessitat d'alterar la normalitat acadèmica per pressionar al president perquè retirés la seva proposta al Congrés. A poc a poc les diferents facultats han començat a articular-se en assemblees generals i han decretat l'inici d'una vaga estudiantil que s'ha vist multiplicada en altres ciutats. La postura era unànime: demanar-li al govern la retirada de la reforma i la construcció de forma democràtica d'una nova llei. En qüestió de setmanes, el moviment ja constituia una expressió nacional en la que hi particvipaven més de seixanta universitats, entre elles la totalitat (excepte una) de les universitats públiques, i com a fet per ressaltar també diverses universitats privades. Aquest moviment aviat s'ha articulat en el que es coneix com la Taula Ampliada Nacional Estudiantil, qui es va constituir en la portaveu del moviment i principal espai d'interlocució amb el govern. Per tot el país s'han començat a desenvolupar campaments, ocupacions d'universitats i manifestacions massives que han cridat l'atenció de la opinió pública i han fet manifestar al govern en contra de tal anormalitat, cridant als estudiants a que llegissin la reforma i veiéssin els avantatges que aquesta tenia. No només s'ha quedat a gust amb utilitzar els espais periodístics en els que participava el govern, sinó que ha llançat una agressiva campanya de comunicació fent gala de les bondats de la reforma, denunciant als estudiants mobilitzats com a minories que impedien a les majories que volien estudiar. El debat s'ha convertit en tema de discussió en els principals mitjans de comunicació, i aviat aquest impacte mediàtic ha anat fent variar la opinió colombiana, que cada cop s'ha anat veient més favorable a recolzar la postura dels estudiants. Tot i així el govern nacional no ha volgut variar la seva opinió, sinó que fins i tot varis dels senadors de la seva pròpia bancada començaren a fer crítiques al projecte i han demanat la seva retirada del Congrés. Davant d'aquesta novedosa situació, el govern decideix cedir i crida als estudiants a acabar la vaga mentre es compromet a retirar el projecte del Congrés. El cap de setmana del 12 al 14 de novembre a la Universitat Nacional de Colòmbia s'hi va reunir de forma extraordinària la MANE, qui després de caloroses discussions va decidir proposar-li al govern la fi de la vaga amb la condició de l'efectiva retirada i la proposta de condicions democràtiques per la construcció d'una nova llei. D'acord amb les declaracions del president, res indica que aquest no accepti aquestes condicions. Hi ha tropels de tropels El moviment que hem vist en els últims dies ha estat marcat per mantenir la línia històrica de protesta universitària però també ha demostrat una marcada singularitat en les seves pràctiques; en aquest mes i mig de mobilitzacions hem observat formes noves de mobilització, comunicació i protesta. Definitivament el món virtual ha estat un dels grans protagonistes en aquesta vaga, i sense por a equivocació podria afirmar-se que aquesta és la primera vaga que se segueix en massa per les xarxes socials. Però evidentment si s'hagués quedat aquí no hauria aconseguit el seu èxit. També ha estat dels moviments més innovadors en la forma com han informat les seves crítiques i propostes, pujant al sistema de transport públic i visitant centres comercials portant a la gent de peu les seves idees. La capacitat efectiva de convocar a la població és un dels majors guanys que han tingut. D'altra banda, ha sigut un moviment que ha aconseguit convocar no només a les universitats públiques, sinó que també a les privades, convertint la discussió de l'educació en un problema no només pels ens estatals, sinó també col·locant un qüestionament en l'alt cost de les matrícules a les universitats privades, i en la pèrdua de qualitat. Aquest moviment ha aconseguit posar en evidència que sigui pel sector privat o pel públic, l'educació no només ha de ser d'alta qualitat sinó que també ha de deixar de ser un negoci. En aquest sentit, el moviment actual també ha aconseguit posar en evidència que això no només és una inquietud a Colòmbia, sinó que recull i alimenta la que en altres bandes s'està donant, sent el més característic el cas de Xile. Tot i així, també hem vist un moviment que ha perdut una mica la radicalitat dels seus mètodes, i amb ella la radicalitat de la seva ètica, i per què no, de les finalitats que havien caracteritzat el moviment estudiantil de caire més revolucionari. Una de les millors mostres d'això ha estat el caràcter policíac que ha caracteritzat a molts dels líders estudiantils, els quals han acusat d'infiltrats a aquells companys que han decidit en el seu moment prendre accions ofensives contra símbols de poder, fossin aquests policies o bancs. De la mateixa manera, han estat completament estranyes algunes tàctiques que han utilitzat de protesta en la que fent una apologia al pacifisme creatiu acaben ratllant amb la denúncia de l'acció directa. I de fet, algunes pràctiques ja directament reaccionàries s'han vist en algunes de les manifestacions, com aquella que va acabar amb l'abraçada dels policies (inclosos els antiavalots), tot amb la finalitat de “canviar la imatge” de violents dels estudiants. Al final, aquest tipus d'actituds col·laboren amb la formalització de la idea del bon protestant davant del mal protestant, donant-li eines a la repressió per caure més fort sobre aquells qui defensen les vies de fet extra-legals. Precisament és aquí quan pensem com ha canviat la universitat des de l'època que retrata el llibre Al Calor del Tropel; no només ha variat la universitat (ara no existeixen ni residències ni restaurants i les matrícules estan pels aires) sinó que a més a més ha variat substancialment el moviment estudiantil; aquest cada cop més menys divers, ja no hi participen tants estudiants de diferents regions del país, i en canvi la universitat pública (almenys a Bogotà) està ingressant en la seva majoria a joves de classes mitjanes que per l'alt preu de la matrícula a les universitats privades decideixen matricular-se a una de pública. Aquest canvi ha fet que la universitat pública comenci a perdre molt del seu talant popular, i que reflecteixi més les dinàmiques de les classes mitjanes. Aquesta podria ser una de les raons per les quals s'ha vist una pèrdua de compromís per part de la majoria dels estudiants amb el paper sovcial de la universitat. Tot i que aquesta mobilització ha demostrar la defensa de l'educació pública, un podria qüestionar el fet de que els estudiants demanin el recolzament i la mobilització de la societat en favor de les seves lluites, però que ells no es pronunciin ni es mobilitzin en moments de tensió i agressió a altres sectors socials, i això ho dic, per exemple, amb els recents casos d'agressió de multinacionals a sectors de treballadors i camperols als departaments del Meta i el Huila. Ara, l'altra és que cada cop s'observen a menys estudiants als barris populars arriscant-se a integrar-se a aquests sectors populars, i en canvi veiem més estudiants que creuen que la seva entrega social sols es mesura per ser bons professionals. Ara, aquest canvi ideològic no és gratuït; tal com ho assenyala en el seu llibre Medina Gallego, en la seva època les organitzacions guerrilleres i polítiques radicals tenien una presència molt forta a les universitats, i això feia que constantment estiguessin proposant reflexions socials i apostes revolucionàries. Però la Colòmbia del segle XXI va trobar en retirada a les organitzacions guerrilleres, tan per la derrota militar que estan sofrint, com per l'estigmatització social que estan vivint elles i el pensament-acció crític en la societat. Degut a això, moltes de les persones que van participar en aquestes organitzacions en el seu moment, i l'esquerra en general, ha anat apostant-li a la via parlamentària fent dels espais universitaris escenaris de confrontació i reclutament, però electoral. Deixant de banda l'aposta extraparlamentària i socio-revolucionària que va caracteritzar l'esquerra als anys setanta. Amb això no vull dir que a les universitats hi han deixat d'existir completament les apostes crítiques o, de fet, que no hi hagi cap presència de la guerrilla, només vull posar en evidència que aquestes apostes són més difícils de comunicar en una societat de la pacificació virtual i l'amenaça latent paramilitar. Tot i així, aquest mateix escenari de guerra virtual i física fa que la mobilització social sigui molt difícil, i el sol fet de que estiguin sortint al carrer els estudiants i estiguin posant en discussió les propostes del govern és esperançador per un país que havia viscut la seva última dècada en una passivitat imposada per l'autoritarisme d'estat. Els estudiants han demostrat que es pot enfrontar el govern, i que amb determinació es pot arribar a aconseguir els objectius esperats. Tan de bo que aquests mateixos estudiants, o en general la resta de la població, avanci no només en posar en evidència com de nociu és el règim en el que s'està vivint, sinó que estigui disposat a lluitar per transformar-lo i crear un món menys egoista i més solidari, on l'educació no sigui un privilegi ni la universitat un espai exclusiu per la èlit social.
Mira també: http://www.tigredepaper.cat/wordpress/?p=677
This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more