Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: @rtivisme
«El ansia de la pandorga» d’Orlando Guillén
per Blanca Llum Vidal Correu-e: floresdeuxmal@yahoo.com.mx	25 nov 2011
Este sábado se presenta «El ansia de la pandorga» en Acayucan (México). El texto de abajo fue leído por la autora en su presentación en Barcelona el día 2. El libro puede adquirirse llamando al móvil de Bruno en BCN: 669 96 79 15
«EL ANSIA DE LA PANDORGA» D’ORLANDO GUILLÉN Blanca Llum Vidal «i ençà i enllà, amunt i avall, la immensitat és oberta»     VERDAGUER «Està molt bé que facis/ volar un estel i que li donis/ corda molt llarga fins a perdre’l/ de vista, lluny, si n’ets capaç. És com si tu/ també volessis i, generalment,/ antics records ajuden/ a fer-ho i se’t revelen amples/ espais de temps, ressaques, plenamars/ de sentiment, les mines de Falun,/ on algun dia vam baixar enfollits,/ potser un moment tan sols i l’oblidàrem». «La vida ¿quién la vive? No un lecho/ banal, no dinero de quien se jacta/ sin tenerlo sino rubíes en la quieta/ palma indefensa de una mano capaz/ de retenerlos y maravillarse;/ o bien el rosado amanecer de una recién parida/ calmada ya, o los ojos todavía limpios/ de un niño, o un lloro secreto». «La vida, qui la viu? No veus/ la immensa quantitat de sofriment/ transmesa d’un a l’altre com en dur/ treball fet en cadena amb implacable/ tenacitat, i que s’ignora?». «Está muy bien que eches a volar/ una pandorga, pero/ de pronto —piénsalo, pero arriésgate—/ se romperán sus varitas, se desgarrará su tela/ crujiendo, y tú caerás sobre la arena/ desde el talud,/ mirando las altas olas grises batir/ sobre la playa, y se te humedecerán/ los huesos y la muerte no te será extraña». Des del talús estant, Vinyoli i Guillén descabdellen el fil perquè voli l’estel fins a no veure’l. Deixat anar, l’aparell giragonsa amb el vent i va enviant cada cop d’aire des del cel fins a la corda i per les mans. A vegades la dansa és molt fina i a vegades és brusca i trencadissa. I a les mans queda el ressò de l’aire suau i del núvol compacte. I la ploma escriu amb una ànsia semblant —com de tempesta i de bon temps que ara s’encalcen i ara no. Guillén canta com l’estel que, amunt i avall, va cuetejant. «Como pandorga que rabea». Com un cop que et desballesta d’inesperat però de precís. Com una coça de mula a punt de parir. De mula furra i sense jous. Que «El ansia de la pandorga» porti al davant un poema de «Tot és ara i res» de Vinyoli ens planta, ja d’entrada, la realitat que de tan ampla sols hi cap dins un moment que si comença és perquè fuig. La realitat que mentre es mou s’està molt quieta. La realitat de ser-hi a dins però no del tot i «queda/ muy lejos,/ pero por el camino/ hay mucho/ camino/ y mucho/ mango, sobre todo mango/ chongolongo». La realitat que vas omplint d’ella que t’omple. La realitat així tal qual de cada forma. La realitat que no té forma o la que sí, «que tampoco me vas a negar/ que en cuanto/ a la forma (...)/ deja/ mucho/ que desear/ su cuerpo/ de fuegodeagua/ La Realidad». La realitat que de tan guapa «es de olor suave/ a yerbabuena,/ y con esto ya te dije que sabe buena». La realitat que «lleva por dentro/ lo que por dentro/amarga». La realitat que fa mal perquè «eso es/ La Realidad./ Quedarse/ a medio ganchete/ bajo el reguero de sangres/ derramadas». Les realitats que Guillén apunta o intueix, però, no són pas realitats que ens estavella al damunt com paranoiques veritats ensotanades. Guillén no revela cap ordre inicial ni cap deliri. Només hi ha la marca de l’home buscant-se amb el món i amb els altres. La metafísica de Guillén és «mata física», cosa que es toca amb les mans o amb les ferides. Amb el cor amagat entre els pulmons o amb la pell de criatura però més gran. Si Vinyoli ens diu que tot és ara i res, Guillén ens convida a «limitar por el Todo y por la Nada», a moure’ns amb ell no pas pel tot absolut que ens cau al damunt com una pedra ni pel no-res violent que se’ns posa al davant i que ens ofega. Aquí hi estem sense fermalls ni mordasses. Perquè limitar pel tot i pel no res és només no limitar. «El ansia de la pandorga» no és tan sols un llibre en què Guillén recorda la infància d’Acayucan (a Veracruz, a Mèxic), però sí que hi torna per sortir-ne disparat fins al present —o més enllà— i arreplegant-ne les flors mortes i les vives pel camí. Se n’hi va cantant la cançó estranya de “Dilluns, dimarts, dimecres, 3; dijous, divendres, dissabte, 6; diumenge 7”. El llibre comença amb un impuls que fa basarda. Amb un estrall d’energia que t’arrossega endins de l’univers que se’t desplega al davant i que no saps ni a què s’assembla ni què hi corre per allà dins. Un univers que se’t presenta esbarriat i, alhora, fermíssim. Cada element, cada pregunta i cada cosa hi té el seu lloc de naixement però també serva el seu misteri. Cada experiència es multiplica i s’expandeix. Entremig d’un guirigall de veus que narren, que recorden, que t’interpel•len, que ara criden i ara canten, se sent cada vers com si sortís d’un pou de fa segles per anar-se’n de dret cap al món d’ara i d’aquí. Tal “magma rústico callado” no es “enigma”. Es “nosaber”. «Del aire cayó una flecha/ y cayendo se enterró,/ y enseguidita brotó,/ como un rayo/ brota de un lirio». «No hay/ más azar/ que uno/ y camina/ turulato». « La naturaleza de la cosa/ por dentro/ y por fuera porosa:/ puro sentimiento». «Una duenda/ y un duende/ poemaban duendejadas/ diciendo la duenda/ al duende:/ «Si por la rueda de Oriente/ se ven venir las cascadas/ es que el Sol está caliente/ y está cogiendo a vaciadas/ con la Noche que se queda/ muerta de tantas culeadas». «Eres medio/ de cambio y en ciclo de formas su andadura». «Pero arde tu apariencia sin remedio/ en la vida mortal». «El ansia de la pandorga» comença com una selva que enlluerna i fa vertigen, que s’allarga i no veus cel de tanta branca i d’horitzons saps que n’hi ha però n’hi ha tants que se t’amaguen. I una selva és no sortir-ne fins que una mà t’acompanya vora un riu i et diu que avall, havent creuat el laberint, hi ha el primer poble. I si un poble vol dir gent, paraula viva, amor pertot i escapar-se de nit per les margeres, la mort amiga i l’enemiga, la lluita que es palpa a la barraca, la mare plena i l’àvia sàvia, la cançó antiga a la boca d’un nen, la terra marcada i la marca de l’home, a «El ansia de la pandorga», després del doll d’espai obert —de món amplíssim—, se’ns porta al poble i la memòria és qui el reviu. Guillén recorda —li dóna corda i de nou tot passa pel cor. «La Bruja Kori barría como un astro/ con la escoba/ polvo cósmico». «Así/ se abría/ al Patio/ el universo/ dándose impulso/ nomás/ de su bastante maravilla». «Cuando regresamos la mesa estaba puesta/ y estas cosas de morir/ eran cosas/ de otros». «El caso es que alguna mañana/ dejó de ser vecino/ del ciruelo/ del patio de mi vecino». «Pichichis de los que guardé pamí porque los demás están pa Lope/ de Vega humilmente en este verso siendo asados en ajito». I com si de Llull es tractés «lo amor/ era materiaoscura,/ y de eso precisamente/ estaban hechos las sueñas y los cosas,/ y lo forma no era/ porque era a lo espíritu lo que amor/ era a lo alma/ y tú y Todo lo era lo amor» i eren «los días en que lo amor/ era lo quintoelemento». Mirant el passat des del present —la cua d’un gos ens va dient que allò existeix però que és des d’ara i des d’aquí des d’on es veu, que no fos que ens hi quedéssim—, Guillén ens estira endavant i ens porta de nou a la realitat de mil formes. Aquesta vegada, però, ho fa amb l’ull viu de qui ha viscut ja molta vida i de qui parla havent patit de mal de món però que quan parla és per fer vida. «Pelaos de amor de mundo/ en amor de muerto enterrada toda Nada». Si Celan diu que «la poesia, ella també, crema les nostres etapes», la darrera part de «El ansia de la pandorga» apareix, no com un foc, sinó com la mescla viscuda i vivent que de tan plena i complexa és transformant i transforma. “Sortir amb un diumenge 7” és com sortir amb una atzagaiada que desconcerta o que fa riure o tot alhora. L’estirabot de Guillén, però, és una mena d’explosió o de traca final i alhora un respir. «La Realidad es como si la Realidad dijera:/ “La vida es sueño, pero la muerte también”», «esa es La Realidad. El ansia/ de la pandorga rabeando/ entre las primeras estrellas», «y la ves cuadrada pero es redonda La Realidad». L’univers infinit que «pertot acaba i comença» és intuït. No hi ha afany de dir-ho tot. Potser un intent de dir que en tot hi ha molta amplària i que «allà on tu veus lo desert eixams de mons formiguegen». Nascut quan s’esbucaven les portes d’Auschwitz i quan ja només podien sortir-ne pocs milers; quan es llançaven tres mil tones de bombes a Berlín; quan espetegaven Hiroshima i Nagasaki; quan la noble civilització se n’havia anat a parir panteres amb les panteres terribles, que deia en Carmona; «El ansia de la pandorga» és la història d’un mateix però empeltada amb la història del trau colossal del segle XX. «“La vida es otra copla”/ dijo entonces/ La Muerte/ sabia y monda/ y echó a andar de mi esqueleto la canción./ Partido en mitades/ el mes de junio de 1945,/ el día/ que sigue/ de su primera tajada/ a destiempo,/ sucedí./ Y de pronto/ todo sucedió./ Einstein pintó al óleo/ un retrato/ de Truman/ y lo acabó/ añadiendo,/ chiquitito/ en un rincón,/ su autorretrato,/ el 7/ de agosto/ de aquel/ año volandero/ en pedazos./ La CIA/ en pedazos/ se lo mandó por e-mail/ a Stalin/ directamente a su gulag de orégano,/ y Stalin a Churchill/ a Estocolmo/ y a Mao, que tenía Marcha Para Rato,/ a algún lugar en el bosque/ de la China,/ y en el bosque de la China una china se perdió/ y parece/ que con ella/ se perdió su rastro...». I si «la poesia no és altra cosa que trencar-se les costelles» potser és perquè en ella hi ha una traça de la noia perduda... Una traça. Un senyal que deixa una cosa per allà on ha passat. La noia de la Xina, la noia que el món esmicolat va fer perdre, l’ésser humà que la guerra moderna ha fet volar pels aires, ha quedat, per sort, en la poesia, en la poesia de l’Orlando, en la memòria de la poesia, en el combat que és la poesia. Barcelona-Casserres, setembre-octubre 2011
Mira també: http://www.floresdeuxmal.com
This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more