Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: un altre món és aquí
La revolució tunisiana i magrebina està en marxa!
per Liberta	01 feb 2011
El poble tunisià ha derrotat al clan de l’expresident dictatorial, Zine L’Abidine Ben Alí, per mitjà d’una revolta històrica amb una mobilització permanent i heroica en tot el país.
L’espurna que va donar pas a la insurrecció va ser la immolació del jove aturat, Mohamed Bouazizi, el 17 de desembre de l’any passat, en protesta per què uns policies bolquessin el seu carro de venedor ambulant per no tenir llicència. El gest de sacrifici d’aquest jove llicenciat en informàtica i el menyspreu dels cossos de seguretat del règim eren tan brutal que tot un poble, amb els joves al capdavant, ho va prendre com l’última gota que desbordava la paciència de les masses davant un règim dictatorial, corrupte i al servei de l’imperialisme, sobretot el francès. Des d’allà les protestes es van estendre a totes les ciutats –fins i tot a altres països com Algèria i Jordània- convertint-se en una insurrecció nacional. Tant la repressió brutal que va exercir el règim contra les masses que van prendre els carrers –deixant 78 morts i 98 ferits-, com les “concessions” de Ben Ali –primer va declarar que no anava a presentar-se a les eleccions presidencials del 2014, i després que convocaria les eleccions en sis mesos- no van convèncer al poble, que coneixia molt bé el cinisme d’un règim hipòcrita. La pressió de les mobilitzacions era tan forta que la burocràcia de la UGTT (Unió General dels Treballadors Tunecinos), el fidel aliat del règim militar-policíac, es va veure obligada a recolzar les protestes i obrir les seves oficines els rebels perquè les utilitzessin com a centres de reunió i coordinació. Mentrestant, sectors de treballadors –sobretot sanitat, transport, mineria i educació- van declarar vagues reivindicant democràcia i treball. Amb l’entrada de la classe obrera en el procés revolucionari el règim va esgotar totes les seves possibilitats d’aguantar la revolta, amb Ben Ali encara encara al poder, i al final va enviar al clan del President a l’exili el 14 de gener, que va aterrar a Aràbia Saudita després de ser rebutjat pel seu fidel aliat benefactor, el francès Nicolás Sarkozy. La revolució en curs Amb la fugida de Ben Ali, el primer ministre del règim, Mohamed Ganouchi, va assumir les funcions presidencials, però poc després va ser rellevat pel fins llavors president del Parlament, Fued Mebaza, que va encarregar a Ganouchi la formació d’un nou govern de “concentració nacional”. Així van començat les maniobres del règim intentant canviar-ho tot perquè res no canviï. Ganouchi va incorporar al seu govern dirigents de tres partits legals i poc significatius al país –Partit Democràtic Progressista, Fòrum Democràtic pel Treball i les Llibertats, i Ettajdid (“Renaixement”)- i alguns “independents” per donar al nou executiu un format democràtic i d’unitat nacional. No obstant això, va conservar tots els llocs importants –ministeris d’interior, exterior i defensa- per al seu partit, el Reagrupament Constitucional Democràtic (RCD), que ha governat al país de manera dictatorial durant més de 50 anys. La primera reacció de la majoria dels tunisians davant aquesta maniobra va ser de desconfiança, fins al punt que desenes de milers de persones van prendre una altra vegada els carrers per exigir la dissolució del partit de Ben Ali, cridant “La revolució continua… Fora l’RCD…” Mentre la policia dispersava als manifestants amb canons d’aigua, gasos lacrimògenes i trets a l’aire, Ganouchi va intentar calmar i desmobilitzar a les masses amb noves promeses: que les formacions polítiques que ho sol•licitin serien legalitzades de cara als propers comicis legislatius, "que se celebrarien en sis mesos", i que els presos de consciència serien alliberats. Els “canvis” també incloïen l’eliminació del Ministeri d’Informació i la investigació de tots els sospitosos de corrupció. D’altra banda, davant les provocacions i pillatges de les bandes d’esbirros i dels membres de la vella guàrdia presidencial de Ben Ali, que van intentar crear confusió i caos entre la població, es van crear milícies populars de vigilància entre els veïns a diverses ciutats i barris. Aquestes milícies també es van posar a la recerca dels col•laboradors del règim i van començar a confiscar diversos béns de “la família” de Ben Ali robats del poble. També regna la desconfiança cap al nou govern en els sectors que ara com ara no veuen condicions perquè puguin celebrar-se eleccions realment democràtiques. El més important és que dins del sindicat de la UGTT, hi ha forces que rebutgen la formació d’una govern en què estigui representat el partit del règim de Ben Ali. Aquests grups temen que es produeixi una transició política tutelada per la formació que ha dirigit el país durant la dictadura. Les bases regionals de la UGTT de l’oest i del sud aposten per una ruptura amb el règim anterior. Es tracta dels sectors de les zones on es va forjar “la revolució del gessamí” i estan en contra de les posicions de la direcció estatal del sindicat, que s’ha mostrat partidària d’entrar al govern d’unitat nacional. Una prova d’aquest rebuig frontal és la manifestació del dilluns 17 de gener per demanar la dissolució del partit del règim a Gafsa, una zona del sud-oest del país on hi ha mines de fosfats (una de les principals fonts d’ingressos de Tunísia). Les manifestacions dels treballadors del dimarts 18 han obligat la direcció de la central sindical a retirar els seus tres membres del govern de Ganouchi i a demanar la dissolució de la RCD. A les ciutats de Gafsa, Kasserine, Sidi Bouzid o Tala, on les mobilitzacions compleixen ja més d’un mes, després de la fugida de la policia i de les autoritats municipals, s’han organitzat comitès populars que s’encarreguen d’organitzar la seguretat, el proveïment, la sanitat, la neteja… en alguns casos són electes i estan formats majoritàriament per sindicalistes, mestres i els advocats que s’han enfrontat al règim. Són aquests comitès els que segueixen convocant les manifestacions contra una transició pactada. Que no ens robin la revolució! Tot indica que el règim policíac tunisià, amb el suport de l’imperialisme nord-americà i europeu, intentarà sufocar la revolució en curs combinant la repressió amb una política de reacció democràtica, a través d’un nou parlament electe entre els partits burgesos i aliats de l’imperialisme. Un parlament i un govern que tal vegada investigaran els “excessos” de corrupció dels Ben Ali, però que seguiran amb les privatitzacions de les empreses públiques; que tal vegada castigaran a un parell d’alts càrrecs de les institucions de seguretat de l’antic govern, però que no desmantellaran essencialment la maquinària de repressió estatal; que potser legalitzaran els partits polítics, però que copejaran a tots els corrents revolucionaris amb la justificació de la “lluita contra el terrorisme”. Però les cíniques manipulacions de l’imperialisme no acaben amb la formació d’un nou govern amb l’eina del vell règim (l’RCD): mentre Sarkozy forma un “govern a l’exili” a Paris amb polítics fidels, Gran Bretanya es prepara a enviar a Tunísia al líder del partit islamista Ennadah, Rached Ghanuchi, exiliat a Londres des del 1989. Per la seva banda, EUA garanteix la permanència del país en el mercat capitalista internacional amb la col•locació de Mustafa Kamel Nabli, un alt funcionari del règim de Ben Ali que va col•laborar estretament amb el Banc Mundial en l’espoli de Tunísia, com a director del Banc Central tunisià. El futur de la revolució tunisiana depèn ara de la mobilització permanent de la classe treballadora, les bases de la UGTT i de la joventut, i en la permanència, la generalització i la centralització de les milícies populars. La dissolució de l’RCD i el desmantellament dels aparells de repressió del règim (la policia i l’exèrcit) pels treballadors i les organitzacions populars semblen ser els primers passos per acabar amb el règim bonapartista regnant al país des de la seva fundació. Aquest règim és l’instrument perfecte de l’imperialisme per dominar a Tunísia com un país semicolonial, per espoliar-ho i utilitzar-ho com a punta de llança per sotmetre als pobles àrabs al Magrib. Per això, fins a l’últim moment, la Unió Europea, i particularment l’imperialisme francès, ha sostingut a Ben Ali. La complicitat de l’imperialisme amb la dictadura queda clara amb les paraules de la ministra d’Exteriors francesa, Michèle Alliot-Marie, que va oferir la setmana passada formació antidisturbis al règim quan estava assassinant a manifestants als carrers. El dilluns, el Parlament Europeu va desestimar, amb vots de la dreta i la socialdemocràcia, una resolució en suport a la revolució tunisiana i condemna a la dictadura. La legalització de tots els partits i la formació d’una Assemblea Constituent sobirana que assumeixi tots els poders seran les garanties per acabar amb l’antic règim i donar els primers passos cap a un sistema veritablement democràtic. I també, per tenir una econòmica més justa, amb salaris dignes i treball per a tots, sembla ser essencial la confiscació dels béns del clan de Ben Ali robats al poble, l’expropiació dels interessos de l’imperialisme al país i el disseny d’un pla econòmic centralitzat sota el control dels treballadors. El poble tunisià no ha de carregar-se amb el deute extern: Que la paguin Ben Ali, la seva família i els lladres de l’antic règim! La revolució tunisiana serà el primer cop a l’imperialisme i els seus governs servils al Magrib. De fet ja han començat mobilitzacions a Egipte, Algèria, el Marroc, Mauritània, Jordània, Aràbia Saudita… Gaddafi, a Líbia, està elogiant per la seva “labor” a Ben Ali per por de les masses que esperen acabar amb el dictador. Els països imperialistes demanen “tornar a la normalitat” a Tunísia per seguir amb el seu espoli a Àfrica del Nord i Orient Mitjà. Una victòria obrera i popular revolucionària a Tunísia canviarà tota la situació a la zona i donarà una empenta cap a l’emancipació social i política dels pobles àrabs. La solidaritat internacional és clau per al triomf dels treballadors i els joves tunisians. Les organitzacions obreres i democràtiques a Europa han de prendre com una prioritat el suport a la revolució en curs. Visca la revolució tunisiana! Visca la revolució àrab internacional! Imperialisme fora del Magrib! Comitè d’Enllaç Internacional
Mira també: http://luchainternacionalista.org/spip.php?article937 http://luchainternacionalista.org
This work licensed under a Creative Commons license

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more