Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: globalització neoliberal : laboral : mitjans i manipulació
No deixeu que els demagogs del dèficit us espantin per a què accepteu l'austeritat
per Mark Weisbrot*	18 jun 2010
Nota: Des de la Fàbrica, si bé no podem compartir la confiança de l'autor en la capacitat de fer polítiques que resolguin els problemes estructurals que no sigun realment radicals, i menys en mans dels actuals governants, considerem interessant la reflexió al voltant de com les actuals polítiques de retallades responen als interessos de les elits financeres i no són en cap cas l'única possibilitat davant a la situació econòmica actual, al contrari del que afirma la propaganda hegemònica.
Els EUA i la Unió Europea junts conformen gairebé la meitat de l'economia mundial, i la recuperació d'aquestes dues grans economies és bastant incerta. Al contrari de la idea que s'ha popularitzat i del que sostenen gran part dels posicionaments polítics que veiem, el problema no és una despesa governamental irresponsable en cap dels casos, sinó la manca de compromís de les autoritats de les dues àrees per assegurar una recuperació econòmica robusta de la més profunda recessió mundial des de la Gran Depressió. Això també és cert en molts altres països. La continuada feblesa de l'economia dels EUA es va recalcar la setmana passada amb l'informe d'ocupació mensual de maig. La creació de només 20.000 llocs de treball de maig, davant els 217.000 del mes anterior, va causar commoció en els mercats financers. Els problemes de la zona euro es veuen determinats per una crisi financera, i això és parcialment cert, en el sentit que els mercats financers han adoptat una actitud escèptica cap a la deute sobirà de Grècia, l'Estat espanyol, i algunes de les altres economies europees més febles. Però els problemes financers de la zona euro també es poden resoldre amb una recuperació econòmica robusta. els problemes econòmics de l'Estat espanyol, igual que les dels Estats Units, van ser causats pel col lapse d'una bombolla immobiliària enorme. El seu deute públic, actualment en un nivell relativament baix del 60 per cent del PIB, serà bastant manejable quan la seva economia estigui creixent a un ritme raonable. De fet, podria ser bastant manejables en aquest moment, només que les autoritats europees estiguessin d'acord a finançar els seus costos d'endeutament a un nivell d'interès baix (o fins i tot a una taxa zero) fins que l'economia estigués creixent de nou. L'Estat espanyol ha demanat al voltant de 68 milons de dòlars prestats per a la resta de l'any, el cost per a les autoritats la zona de l'euro de finançar aquest préstec a interès zero seria mínim. De fet, tant a Europa com els Estats Units tenen una inflació molt baixa en l'actualitat - menys del dos per cent als EUA i al voltant de l'u a la zona euro. Això permet tant la Fed com al BCE a participar en la creació de diners sense por de repercussions inflacionistes. Els EUA la Reserva Federal ha duplicat el seu balanç durant aquesta recessió, creant més de d'1 trilió[1] de dòlars de base monetària en els últims dos anys sense cap efecte apreciable sobre la inflació. Com el meu col lega de Dean Baker ha assenyalat, en aquestes circumstàncies, el banc central pot comprar bons del Tresor dels EUA per finançar la despesa deficitària, eliminant així la càrrega d'aquest deute. Japó ha usat una mica aquest tipus de finançament en els darrerss anys. El deute públic brut del país és més de 220 per cent del PIB (gairebé el doble que el de Grècia), però ningú no està parlant d'una crisi del deute "sobirà" al Japó, i actualment el govern pot demanar prestat a l'1,24 per cent per als seus bons a 10 anys. El govern japonès paga actualment menys del 2 per cent del PIB en interessos nets del deute públic - una baixa càrrega del deute. Tot això no és ignorar els problemes estructurals en aquestes dues mega-economies, o en l'economia mundial en conjunt. Com molts economistes han assenyalat des de l'adopció de l'euro, hi ha greus problemes amb una moneda comuna entre els països amb grans diferències en la productivitat i l'absència d'una política fiscal comuna. Els problemes estructurals en l'economia dels EUA són també greus: el dòlar ha estat sobrevaluat des de fa molts anys, causant dèficit comercial crònic i una dependència en el consum impulsat per la bombolla (stocks en primer lloc, i després, béns immobles) per mantenir el creixement econòmic. Com a resultat, la majoria dels baby boomers no tenen gairebé cap estalvi net per a la seva jubilació, i la taxa d'estalvi de l'economia ha estat massa baixa en general. Però aquests problemes hauran de resoldre´s en el context d'una economia en creixement, no amb un atur massiu, amb la demagògia del dèficit, ni totes les polítiques associades disfuncionals. Això també és cert de la transició mediambiental que s'ha de fer si volem evitar una catàstrofe climàtica. És per això que és una llàstima que els governs i bancs centrals més rics del món tinguin només un compromís vacil·lant, sense entusiasme, per la recuperació econòmica - i estan activament inhibint-se'n en el cas de les economies més febles de l'eurozona. (També estan retardant la recuperació activa en el món en desenvolupament: un informe d'UNICEF a l'abril va observar 86 informes de països de l'FMI i va trobar que gairebé el 40 per cent dels governs estan planejant reduir les despeses durant 2010-2011, en relació a 2008-2009, i algunes d'aquestes retallades estan sent encoratjades per l'FMI.) En els nivells més alts, sens dubte, hi ha economistes que entenen què suposa per als ingressos nacionals basics del que està passant -d'aquí que un alt assessor econòmic del president Obama, Larry Summers, hagi donat suport recentment a un "mini-estímul" de 200.000.000.000$-. Però el poder del sector financer, al qual li importa poc el creixement econòmic i moltes vegades el veu com una amenaça a la seva riquesa, és molt fort. No és cap coincidència que la Xina, on el govern controla el sector financer, i no al revés, sigui l'única de les grans economies del món que ha passat a través de la recessió mundial amb un creixement 8,7 per cent l'any passat. Els falcons del dèficit i altres ideòlegs econòmicament desafiants, amb accés desproporcionat als grans mitjans de comunicació, també fan políticament difícil per a molts governs a fer la feina correctament per als seus ciutadans. Tanmateix, hi ha polítiques concretes per a les grans economies del món que poden restaurar el creixement i l'ocupació, i tampoc són radicals. Caldria només una mica de coratge polític que manca al més alt nivell. ([1]un trilió americà: 1.000.000.000.000) * Mark Weisbrot és co-director del Center for Economic and Policy Research, de Washington, EUA. Aquest article va ser publicat al diari de Londres The Guardian l'11 de juny de 2010. Traducció de La Fàbrica. http://www.fabrica.cat Nota: Des de la Fàbrica, si bé no podem compartir la confiança de l'autor en la capacitat de fer polítiques que resolguin els problemes estructurals que no sigun realment radicals, i menys en mans dels actuals governants, considerem interessant la reflexió al voltant de com les actuals polítiques de retallades responen als interessos de les elits financeres i no són en cap cas l'única possibilitat davant a la situació econòmica actual, al contrari del que afirma la propaganda hegemònica.
Mira també: http://www.fabrica.cat/index.php?option=com_content&task=blogsection&id=9&Itemid=31
This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more