Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: sense clasificar
Els amos de l'Administració
per vesnin	18 abr 2010
Amb la seva lògica programàtica, jeràrquica, formulista, l’estructura burocràtica-administrativa és tan exasperant per als que hi treballen, com inabastable per a la resta de ciutadans. Però sobretot és un instrument idealment adaptat als interessos dels partits polítics i els grups de poder. No hi ha polític que no hagi augmentat el nivell de renda després d’estar governant. Cito tres exemples qualsevol relativament allunyats els uns dels altres. Un, el cas recent del matrimoni Kirchner capaç d’acumular una fortuna de milions de dòlars en pocs anys a la presidència d’Argentina. L’altra, el de la Xina popular que, després de 60 anys de la revolució, intenta fer front a la corrupció gegantina que s’estén a tots els nivells. Finalment, el dels diputats britànics cobrant per despeses abusives sense cap mena de control. Però això val per a tot els països i continents, on la classe política dirigent prospera, gràcies als negocis nets o bruts, davant l’estupefacció de la majoria de la població. Apart de representar un negoci directe pels governants escollits, l’administració és una font contínua d’enriquiment per a sectors propers. Governs de tot el món promouen a empresaris amics, tot fent que creixin les fortunes amb les contractacions públiques. Moltes empreses es capitalitzen gràcies als contractes de l’administració, això quan no reben directament els ajuts estatals. Hi ha, com se sap, individus que han passat en poc temps de xofer o conserge a gerent i milionari. Per a això la relació amb l’elit governant és fonamental. Els partits de govern de Catalunya i l’Estat espanyol han sabut treure el suc de la potent estructura administrativa bastida a partir la transició. Han pogut aprofitar-se’n i sabut tapar els possibles escàndols de corrupció, a base de pactar entre ells una mena de treva permanent. I molts n’han viscut i en viuen còmodament. Això no vol dir que en d’altres èpoques i contextos no hi hagués corrupció, al contrari. De fet tots els sistemes polítics permeten que proliferin les irregularitats i l’abús de poder, i si ara resulta més visible és segurament perquè s’investiga més. En realitat, aquesta maquinària especialitzada i jerarquitzada anomenada Administració és un formidable recurs per a trepes amb aspiracions, mentre es constata dia a dia que no hi ha control efectiu d’una organització tan gran com centralitzada, que depèn massa sovint del caprici del regidor o la regidora, o del impuls autoritari d’un conseller. Algú ha anomenat “llei de ferro de l’oligarquia” a la tendència a consolidar-se el govern d’uns pocs situats a la cúspide de tota gran estructura social. L’administració pública és de fet una corporació privatitzada. I no només per la proliferació d’empreses privades promogudes pels mateixos governs, o d’empreses mixtes fortament participades pel capital privat, creades durant aquests anys de creixent confusió entre públic i privat...sinó perquè té propietaris particulars. Però la forma d’apropiar-se de l’Administració és senzillament ocupant-la, instal•lant-s’hi, ja que de fet proporciona una còmoda alternativa laboral per a polítics professionals i sectors de la militància, que es disfressen d’abnegats servidors públics. El cas de l’Ajuntament de Barcelona és paradigmàtic. Un mateix partit manté l’alcaldia i en controla el govern municipal des de fa més de 30 anys. Com a conseqüència d’això l’entramat administratiu està copat per càrrecs de nomenament polític o de confiança, força ben pagats, llocs de responsabilitat de contínua creació. Davant d’això és inevitable la sensació d’abús, d’apropiació, de nepotisme... El mateix ha passat durant anys a la Generalitat convergent i succeeix ara amb el govern socialista, o tripartit. Actualment, en plena crisi, el nombre d’alts càrrecs del sector públic no deixa d’augmentar. Però recentment alguna cosa s’està movent, i després d’anys de crítiques desoïdes, el poder judicial està destapant múltiples casos de corrupció. A l’Estat li preocupa la llei i la transparència però sobretot l’estabilitat, i aquesta està clarament amenaçada per la desconfiança que crea aquesta situació. El darrer cas ha estat l’acusació per presumpta corrupció a diversos ajuntaments de Catalunya, per part d’un jutge famós. El fet fa anys que es denunciava per part dels moviments socials o veïnals sense cap repercussió. En el moment de les detencions, una contradictòria informació apuntava que també s’estava escorcollant la seu d’urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona... Tant se val si és cert o no... Perquè poca gent dubta que, en aquest ajuntament, està per esclatar la mare de totes les corrupcions: trenta anys de corruptel.la on pràcticament no es deu salvar ningú.
This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more