Envia per correu-e aquest* Article
Entrevista :: altres temes
JESUS LIZANO, DEMIÜRG DE LA INNOCÈNCIA i visionari de l'acràcia. (Entrevista en català i castellà).
per Txema Bofill Correu-e: txemabo@gmail.com	18 gen 2010
La poesia d'en Lizano és missatge. Ens comunica el retorn a la infància, a la innocència, a la natura, on les coses són com són, sense màscares, enganys, mentides. Tan en els escrits com amb l'exemple personal, Lizano critica la política i la cultura del consum i ens convida a la cultura de la creativitat, de l'autonomia de cada un, l'ajuda mútua i les assembles.
Jesús Lizano és un poeta llibertari, nascut a Barcelona, castellanoparlant de família aragonesa, de 80 anys, molt sociable i bon orador. L'entrevista la varen fer conjuntament en Joni i jo a casa en Jesús Lizano. El que presentem és una resum fet pel propi Jesús Lizano a partir d'una llarga transcripció de l'entrevista. Ell ha seleccionat el que ha cregut essencial. Coherent amb la seva forma de pensar, ha tret el que eren preguntes i discussions personals, o que es desviaven massa de la seva obra, per a ell, el tema essencial de l'entrevista. Ens ho deia: “l'important és la meva obra, no l'autor. Les preguntes personals sobren. No són rellevants. Jo dedico la meva vida a la meva obra”. El poeta Jesús Lizano, em recorda alguns vells de la CNT, que vaig conèixer en l'exili de París a la dècada del 70. . Eren uns homes especials i dignes, molt diferents a nosaltres. Ells no bevien alcohol, no fumaven, i duien una vida austera, sana, com en Jesús. Gent senzilla, herois anònims. M'agradava escoltar-los. No oblidava que aquells vells anarquistes varen aconseguir una de les revolucions més importants del segle XX. Jesús Lizano i aquells vells de la CNT tenen en comú una gran fe en l'home, i fe en una futura revolució social. Un intel·lectual estranger va escriure, i amb raó, que no es podia comprendre la revolució espanyola del 1936, i tot el que varen aconseguir els anarquistes, sense tenir en compte que eren gent amb una gran fe , compromís i solidaritat. Tenien fe de que era possible aconseguir el que es proposaven, fe en que era possible canviar el mon, fe en la revolució i que construirien ells mateixos un mon sense dominants i explotadors. Jesús Lizano és també un poeta amb una gran fe en l'home, un poeta i profeta de la gran revolució social sense dominants i dominats, un poeta de l'esperança, un visionari de l'acràcia. Sobre la fe en l'home, un últim comentari. Jo, que em considero una persona sense fe i sense creure en el futur, la considero positiva. La fe té un gran potencial i genera força en l'individu i en la comunitat. La fe en nosaltres mateixos és com l'auto-estima, ens permet valorar-nos i creure en el nostra potencial, que està adormit. La fe en una societat sense dominants-dominats és el que ens pot ajudar a aconseguir-ho. Ens han inculcat una gran mentira, que ens repeteixen sovint, que els petits grups, organitzacions, sindicats no poden canviar la societat, que els explotats no hi tenen res a fer, que els dominats seguiran dominats perquè ha sigut així sempre, i que el capitalisme com a sistema ens sobreviurà. Fals. Mentides per a mantenir-nos sotmesos. En Lizano, a contracorrent, repeteix tossudament que hi ha futur, que un dia sortirem del pou, del femer, i construirem una societat sense dominants i dominats. Ens deia a l'entrevista que alguns el tracten d'ingenu per anunciar que és possible un mon on tots soms iguals, mamífers, i únics, sense explotadors i explotats. Invito als amables lectors a llegir la seva obra, la millor manera per a conèixer i apropar-nos al mon de Jesús Lizano, poeta de l'acràcia.     Com és la teva poesia? és autobiogràfica? La meva poesia és un missatge. L'autor només és un intermediari. La poesia, tot el que ella implica, està en la natura i la seva obra no és per a ell sinó per als altres. És més: l'obra no neix fins que arriba als altres. D'aquí el greu que és que la cultura, tot el implicat en ella, estigui en mans del poder.     Quina relació té aquest "enginyós llibertari" amb el Quixot? En els seus temps l'anarquisme estava molt lluny d'aparèixer. L'anarquisme és la denúncia de tot poder, de l'estructura dominants-dominats que encara ens determina. L'any 1850 va aparèixer el primer MANIFEST anarquista que ho deia molt clar: "Cal acabar amb tot poder, amb la política, que és la lluita pel poder, acabar amb aquesta estructura que fa que uns quants ens governin, ens mentalitzin, ens manipulin i si convé, ens sacrifiquin (El que jo anomeno la PANCRÀCIA)”. Cal que ens organitzem, però no que uns quants ens organitzin.     Com es conquesta la innocència? No és que hagem de conquerir la innocència, sinó que és la innocència la que ha de poder conquerir-nos. La innocència, és a dir, el que és natural. La natura és innocent. Els éssers humans estem sumits en el que jo anomeno el pou polític, molt lluny de la natura i és la natura el que ens fa humans, el que permet que la nostra espècie aconsegueixi la plenitud.     Aleshores com ens conquesta la innocència? A mesura que ens acostem a la natura, la natura ens va comunicant la seva innocència i va solucionant la descoordinació que ens viu entre el natural, el social i l'individual fins al punt que vivim com si fóssim un fragment del social, des del pou polític en que seguim amb una infinitat d'idees per sobre de les nostres vides oblidant o ignorant que som mamífers, un fragment de la natura com tot el que existeix.     I com es surt del pou polític? Vivim mentalitzats, desviats del que és natural. Els dominants, des dels polítics als religiosos, impedeixen que la nostra ment visqui lliurement, compleixi la seva funció de relacionar-se amb la natura. Vivim desviats de la natura (només ens faltava la "idea" del sobrenatural ...). I aquesta és la llibertat necessària per sortir del pou polític. La idea llibertària és el que ens condueix a això. Com vas arribar a l'anarquisme? En el meu viure, en aquesta aventura que em viu, s'han fusionat el poètic i el llibertari i així ha sorgit la meva visió de la ACRÀCIA, evolucionant del cristianisme heretat a l'existencialisme i d’ací al comunisme polític fins arribar al humanisme llibertari. El primer vers del meu primer llibre (1950) és: "He descubierto tierra". Amb el temps aquella terra s'ha identificat com la ACRÀCIA, el humanisme llibertari fusionat amb el sentit contemplatiu que sempre m'acompanya. Creus que s’arribarà a aquesta societat sense dominants i dominats? La pregunta és: creus possible el que ens organitzem construint una societat assembleària, composta d'assemblees humanes, no religioses o polítiques, i coordinades a partir del pensament llibertari? És possible, però no crec en el futur i menys una societat sense poders, l'acràcia. En efecte. Caldrà veure com evolucionem, si seguim cap a la autodestrucció o cap a una societat assembleària. Ara sortirà un dels meus últims llibres "VISIÓN DE LA ACRACIA" en el qual tracto del que hauria de succeir per canviar l'estructura i com s'hauria de començar.     Com veus llavors el futur de la Acràcia? Es sosté en la fe en l'humà, ja que els éssers humans no només tenim una gran capacitat de planificació i execució, bases del domini, sinó que a més som sensibles, creatius i conscients. És clar que es veu difícil, ja que la nostra és una espècie malalta, però d'això es tracta, de curar les nostres ments ... En LIZÀNIA, a part d'altres escrits hi ha un capítol anomenat "La salvación de la mente o la fín del mundo real político”. Per això anomeno a l'anarquisme el comunisme poètic, lluny del religiós, que ens divideix en bons i dolents, i del polític, en amics i enemics, perquè formem una mateixa espècie, perquè realment tots som companys amb els mateixos problemes essencials. Per més numeradors diferents i enfrontats, d'aquí la nostra gran complexitat tenim un denominador comú, formar una mateixa espècie, que l'actual estructura ens impedeix veure. I d'aquí la "ajuda mútua" llibertària. "La meva pàtria és el món, la meva família, la humanitat” és un dels màxims ideals llibertaris... Hi ha, com veus, molt per a pensar, molt a desmitificar, molt de coordinar, molt a canviar per arribar a veure al poètic com una cosa essencial, no com un simple adorn, i l’anarquisme com un humanisme, no com una altra idea política més. Txema Bofill i Joan Anton JESÚS LIZANO, DEMIURGO DE LA INOCENCIA Y VISIONARIO DE LA ACRACIA Y LO NATURAL VIRUS EDITORIAL acaba de publicar “El ingenioso libertario LIZANOTE de la ACRACIA o la conquista de la inocencia” que reúne algunos de los poemas más singulares de su obra LIZANIA (aventura poética), editada por Lumen, a la espera de la aparición de los últimos poemas y pensamientos en LIZANIA (aventura libertaria) que va a publicar la FAL.     ¿Cómo es tu poesia? ¿es autobiográfica? Mi poesía es un mensaje. El autor sólo es un intermediario. La poesía, todo lo que ella implica, está en lo natural. Su obra no es para él sino para los demás. Es más: la obra no nace hasta que llega a los demás. De ahí lo grave que es que la cultura, todo lo implicado en ella, esté en manos del poder.     ¿Que relación tiene este “ingenioso libertario” con el Quijote? En sus tiempos el anarquismo estaba muy lejos de aparecer. El anarquismo es la denuncia de todo poder, de la estructura dominantes-dominados que aún nos determina. En el año 1850 apareció el primer MANIFIESTO anarquista que lo decía muy claro: “Hay que acabar con todo poder, con la política, que es la lucha por el poder, acabar con esta estructura que hace que unos pocos nos gobiernen, nos mentalicen, nos manipulen y si conviene, nos sacrifiquen. (Lo que yo llamo la PANCRACIA). Es necesario que nos organicemos, pero no que unos pocos nos organicen.     ¿Cómo se realiza la conquista de la inocencia? No es que hayamos de conquistar la inocencia, sino que es la inocencia la que tiene que poder conquistarnos. La inocencia, es decir, lo natural. Lo natural es inocente. Los seres humanos estamos sumidos en lo que yo llamo el pozo político, muy lejos de lo natural y es lo natural lo que nos hace humanos, lo que permite que nuestra especie alcance una plenitud. Entones ¿Cómo nos conquista la inocencia? A medida que nos acercamos a lo natural, lo natural nos va comunicando su inocencia y va solucionando la descoordinación que nos vive entre lo natural, lo social y lo individual hasta el punto que vivimos como si fuéramos un fragmento de lo social, desde el pozo político en que seguimos con un sin fin de ideas por encima de nuestras vidas olvidando o ignorando que somos mamíferos, un fragmento de lo natural como todo lo existente.     ¿Y cómo se sale del pozo político? Vivimos mentalizados, desviados de lo natural. Los dominantes, desde los políticos a los religiosos, impiden que nuestra mente viva libremente, cumpla su función de relacionarse con lo natural. Vivimos desviados de lo natural (sólo nos faltaba la “idea” de lo sobrenatural…). Y esa es la libertad necesaria para salir del pozo político. La idea libertaria es lo que nos conduce a ello.     ¿Cómo llegaste al anarquismo? En mi vivir, en esta aventura que me vive, se han fusionado lo poético y lo libertario y así ha surgido mi visión de la ACRACIA, evolucionando del cristianismo heredado al existencialismo y de ahí al comunismo político hasta llegar al humanismo libertario. El primer verso de mi primer libro (1950) es:“He descubierto tierra”. Con el tiempo aquella tierra se ha identificado como la ACRACIA, el humanismo libertario fusionado con el sentido contemplativo que siempre me acompaña     ¿Crees que se llegará a esta sociedad sin dominantes y dominados? La pregunta es: ¿crees posible el que nos organicemos construyendo una sociedad asamblearia, compuesta de asambleas humanas, no religiosas o políticas, y coordinadas a partir del pensamiento libertario?     Puede, pero no creo en el futuro, tampoco en en futura acracia... ...En efecto. Habrá que ver cómo evolucionamos, si seguimos hacía la autodestrucción o hacía una sociedad asamblearia. Ahora saldrá uno de mis últimos libros “VISIÓN DE LA ACRACIA” en el que trato de lo que debería suceder para cambiar la estructura y cómo debería comenzar.     ¿Cómo ves entonces el futuro de la ACRACIA? Se sostiene en la fe en lo humano, ya que los seres humanos no sólo tenemos una gran capacidad de planificación y ejecución, bases del dominio, sino que además somos sensibles, creativos y conscientes. Claro que se ve difícil, puesto que la nuestra es una especie enferma, pero de esto se trata, de sanar nuestras mentes. En LIZANIA, a parte de otros escritos hay un capítulo llamado “La salvación de la mente o el fin del mundo real político”. Por eso llamo al anarquismo el comunismo poético, lejos del religioso, que nos divide en buenos y malos, y del político, en amigos y enemigos, porque formamos una misma especie, porque realmente todos somos compañeros con los mismos problemas esenciales. Por más numeradores distintos y enfrentados, de ahí nuestra gran complejidad tenemos un denominador común, formar una misma especie, que la actual estructura nos impide ver. Y de ahí la “ayuda mutua” libertaria. “Mi patria es el mundo, mi familia la humanidad” es uno de los máximos ideales libertarios. Hay, como ves, mucho que pensar, mucho que desmitificar, mucho que coordinar, mucho que cambiar para llegar a ver a lo poético como algo esencial, no como un simple adorno y a lo libertario como un humanismo, no como otra idea política más. Txema Bofill, Joan Anton
Mira també: http://www.pangea.org/catalunyacgt/cat113.pdf
This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more