Reptes per a les persones europees conscienciades

Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/

Warning: error_log(/srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/private/log/dadaphp.log): failed to open stream: S’ha denegat el permís in /srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/public/imc_classes/imc_FunctionLibrary.inc on line 494

Warning: error_log(/srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/private/log/dadaphp.log): failed to open stream: S’ha denegat el permís in /srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/public/imc_classes/imc_FunctionLibrary.inc on line 494


Anàlisi :: un altre món és aquí : globalització neoliberal : fòrum 2004 : immigració : laboral
Reptes per a les persones europees conscienciades
per peredelaescullera	17 abr 2009
Abordant les fonts… en lloc de només els efectes simptomàtics de les polítiques, programes i pràctiques europees a l´Àfrica per DOT KEET (Investigadora Associada del Centre per al Desenvolupament i la Informació Alternatives (AIDC), Ciutat del Cap, Sud-àfrica, i Membre de l'Institut Transnacional Internacional (TNI). dkeet ARROBA iafrica.com
REPTES PER A LES PERSONES EUROPEES CONSCIENCIADES Reptes històricament importants confronten als representants europeus electes, tant a nivell municipal, nacional com europeu, al costat de les agències de desenvolupament no governamentals i a les de drets humans, així com a les organitzacions de treballadors i de la societat civil: sobre les polítiques de les organitzacions europees oficials en relació amb Àfrica, i el paper dels governs europeus i de les agències de negocis – i altres organitzacions no governamentals i sense ànim de lucre – a l´Àfrica. Sota la influència dels cada vegada més forts moviments de la gent d'Àfrica i altres gents del “Sud”, així com dels esforços de les ONGs de mentalitat reformada, líders de fe, “personalitats prominents” i altres a Europa, s'han promogut els últims anys més propostes de suport humanitari, fins i tot en els debats oficials intergovernamentals i en els discursos polítics principals a Europa. A tot això se li dóna la benvinguda. Desgraciadament, les formes que moltes d'aquestes propostes s'emmarquen i apliquen són altament qüestionables en molts sentits, encara que es consideren l'avantguarda de les campanyes contra les – ara innegables – injustícies en les relacions Nord-Sud. Moltes de les demandes i propostes dels europeus conscienciats han tendit a reflectir una internacionalització inconscient d'algunes de les (fins a dates recents) idees/suposicions econòmiques neoliberals i hegemòniques. Algunes aproximacions fins i tot reflecteixen altres inclinacions polítiques extremadament problemàtiques (paternalistes i amb ànsies de substitució), així com actituds culturals (prejudicioses i presumptuoses). Sobretot, moltes d'aquestes propostes, fins i tot quan les motiva una preocupació sincera sobre la injustícia i el patiment humà, s'han centrat principalment als efectes simptomàtics en comptes d'en les fonts sistèmiques i en les forces que condueixen els interessos i el paper europeus a l´Àfrica. Són necessaris més anàlisis profunds sobre les causes de les desigualtats i injustícies al món, i a l´Àfrica en particular. El paper dels governs i corporacions europeus han de ser investigats i posats en dubte. Els ciutadans europeus han d'interrogar-se sobre les responsabilitats dels governs europeus a permetre que els interessos financers i altres interessos corporatius creïn i contribueixin a la crisi econòmica global, juntament amb les crisis d'energia, ambiental i social que estan entrellaçades, que estan i estaran estrenyent al món sencer els pròxims anys. En aquest context, alternatives reals han de ser creades pels europeus conscienciats juntament amb els seus homòlegs africans i d´altres a tot el món. Les principals àrees de preocupació per a l´Àfrica així com els reptes clau per als africans i els europeus conscienciats poden resumir-se en el següent: “POBRESA” Després d'anys d'evidències acumulades i de campanyes fetes per moviments africans i altres moviments socials al Sud, així com els seus suports a Europa i altres llocs, “la pobresa” a saltat a la palestra a molts discursos oficials internacionals. Agències especialitzades de l'ONU han calculat que al voltant de 2700 milions de persones viuen amb l'equivalent de 2 dòlars, o menys, al dia. La FAO i UNICEF assenyalen que uns 854 milions de persones, dels quals 140 milions són nens, viuen en condicions d'inseguretat “alimentària” (fam!). Prop d'un 60% d'ells viuen a l´Àfrica sub-sahariana. El Banc Mundial estima que, a causa del recent augment global dels preus dels aliments (i dels combustibles), addicionalment entre 130 i 155 milions més de persones seran llançades a la pobresa a tot el món l'any 2008. Unes altres 53 milions passaran a l'extrema pobresa el 2009 a mesura que la crisi econòmica mundial s'estengui des dels països desenvolupats més rics cap els països “en desenvolupament” i cap els “menys desenvolupats”, la majoria d'ells a l´Àfrica. L'objectiu dominant a l'hora de “reduir la pobresa” s'ha expressat en els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni de l'ONU durant la darrera dècada. Aquests objectius pretenen reduir a la meitat la pobresa global per a l'any 2015, incloent la reducció de la mortalitat infantil en dos terços i la mortalitat materna en tres quarts (1). La base oficial és que aquests objectius són “realistes” i “factibles”. No obstant això, fins i tot aquests objectius s'estan convertint en dubtosos de forma creixent sota l'evidència i els càlculs fets fins ara, així com sota l'aprofundiment i expansió de la crisi econòmica global. De fet, vist sota la perspectiva dels milers de milions de pobres:  Aquests objectius oficials aprovats que són adoptats per molts europeus ben-intencionats, i altres, fallen a l'hora de qüestionar les implicacions de tan limitada “reducció de la pobresa” pel que fa al destí dels altres centenars de milions de persones que, mentrestant, s'espera que es mantinguin a la seva pobresa atroç. Això continuarà durant uns altres quinze anys després de 2015… una altra generació… un altre segle? Quines són les solucions reals a llarg termini de la pobresa més enllà de l'alleugeriment “dins la pobresa” per a alguns de forma limitada al curt termini? I és possible que l'atenció dels ODM amb objectius tan a curt termini no animi a molta gent a pensar que estan “almenys fent alguna cosa”… però no obstant això això distreu l'atenció de les solucions fonamentals. Aquestes solucions no són simples, però no seran creades si la gent ben-intencionada es troba satisfeta amb simples mesures d'alleugeriment parcials.  Continuar amb la pobresa de molts milions de la població del món té clarament conseqüències espantoses per a la gent que es veu exclosa dels plans limitats de “reducció” de la pobresa. UNICEF ha informat que uns 25000 nens moren cada dia de malalties relacionades amb la malnutrició i la pobresa. Más encara, aquests ben-intencionats activistes que accepten de forma “realista” la persistència d'una “mica de” pobresa, han de ser convençuts perquè reconeguin que les lluites per la supervivència de quantitats ingents de la humanitat inevitablement tindran un impacte, i fins i tot en la següent dècada, no només en les seves pròpies comunitats, països i mig ambients, sinó també a la resta del món, al clima i al sistema ecològic planetari… i fins i tot els pobres són ja les principals víctimes dels “desastres naturals” que van en augment, així com de les crisis climàtiques globals i ecològiques imminents. El IPCC (Panell Intergovernamental del Canvi Climàtic) ha informat que l´Àfrica serà la regió del món que es veurà pitjor afectada, amb sequeres i augments de la desertificación d'algunes regions, patrons de pluja canviants i impredictibles a d´altres llocs, així com pèrdues de boscos i costes a diverses zones.  Aquestes situacions estan ja conduint a milions de persones desesperades a deixar les seves cases i famílies – i fins i tot a posar en risc les seves pròpies vides – per a aconseguir accés a treballs i formes de supervivència a països més rics, com a Europa. Molta gent preparada, com els treballadors de la salut, són també reclutats per a servir a les necessitats europees: una “fugida de cervells” en detriment de la seva pròpia gent i de les seves nacions. Uns altres poden ser immigrants indocumentats (“il·legals”) que busquen formes de supervivència a través d'activitats “informals” de diferents caires. I uns altres busquen asil polític de forma legítima. No obstant això, tots aquests migrants per raons polítiques o econòmiques es veuen pressionats per a deixar les seves llars i països i se'ls ha de concedir tot el suport i comprensió humanes. Però és també essencial que els europeus conscienciats reconeguin que – sent de vital importància defensar els drets humans de tots els migrants – això significa tractar els efectes en lloc de les causes fonamentals de tan grans migracions humanes. Mentrestant, centenars de milions de persones a l´Àfrica, i a tot el món, segueixen lluitant per sobreviure als seus països i comunitats d'origen sota condicions extremadament adverses …. per les quals els governs europeus i les pràctiques de les companyies europees són responsables en gran mesura.  Vist des d'Àfrica, així com des d'altres àrees del món igualment afectades, el compromís convençut de tots els governs, altres autoritats públiques i tota la gent, i la implicació de tots els mitjans financers i tècnics és absolutament fonamental per a respondre a aquest desastre social/econòmic/ecològic imminent. Existeixen ja al món recursos adequats per a respondre a aquests reptes de la nostra època. El que falta és “voluntat política”, per sobre de tot compromís dels governs. Però el que ha de ser canviat fonamentalment són, no només les prioritats i pràctiques dels governs, sinó el seu mateix funcionament – que ara és malfuncionament – del sistema econòmic globalitzat. Les operacions de les corporacions globals i dels operadors financers han estat “alliberats” pels seus governs així com per institucions globals com el FMI/BM i l'OMC. Els cicles incontrolats (desregulats) de la producció en creixement i del consum, així com l'expoli i esgotament dels recursos globals, està creant distàncies cada vegada majors entre els països i la gent rica i els pobres, fent créixer el patiment social i augmentar les inestabilitats ecològiques i climàtiques globals, i fins i tot les crisis socials i polítiques cada vegada més imminents a nivells locals, nacionals, regionals i globals. “AJUDA INTERNACIONAL” Fins ara, l'ajuda oficial dels governs per als països africans i altres països menys desenvolupats ha estat planejada principalment per moltes ONGs europees conscienciades, parlamentaris i altres membres triats, com la resposta essencial a les crisis de pobresa i inestabilitat a la resta del món. Però el primer punt que ha de ser reconegut és que l'ajuda bilateral per si mateixa no és “bona” de forma evident. Fins i tot quan es dóna amb la millor de les intencions – i aquesta no és normalment la realitat – l'ajuda reflecteix, i reforça, relacions de poder objectives entre el donant i el receptor. L'ajuda menysprea als receptors i atorga poder als donants de moltes formes encobertes i obertes. De forma més concreta:  L'ajuda només pot ser realment efectiva i justificable si es concep, es dissenya i s'implementa de forma dirigida i de transició per a superar problemes fonamentals i no simplement alleujar els símptomes. L'ajuda és positiva i efectiva només si es dissenya explícitament per a canviar la natura de les relacions existents, i per a eliminar ràpidament la necessitat de l'ajuda mateixa. De forma més fonamental, no obstant això, l'ajuda no pot ser concebuda i aplicada separadament de i – perversament contradita per altres – polítiques econòmiques, socials, medi ambientals i polítiques que són simultàniament imposades pels mateixos governs “donants” d'aquests països. Són aquestes polítiques les que freqüentment creen i exacerben la mateixa pobresa a la qual se suposa que “l'ajuda” respon.  Només si l'ajuda dels governs concrets es retira de la seva motivació i del seu propi interès, els propis objectius polític-propagandístics, així com els objectius econòmics (i fins i tot militars) de molta de l'ajuda governamental s'eliminarà. Fins al 60% de l'ajuda dels donants es lliga: això és, ha de ser usada pels governs receptors per a contractar consultors i companyies de serveis dels països donants, o comprar-los béns i equips. Per tant, molta de l'ajuda a l'estranger que es publicita no arriba a sortir dels països donants i s'usa en gran part en aquests països per al benefici econòmic de les seves pròpies companyies i economies; a pesar dels usos polítics i propagandístics de tals governs.  Es fan propostes per una participació més activa dels parlamentaris europeus i de la societat civil en la formulació i implementació dels programes europeus d'ajuda. Però això només pot ser legítim si existeix una participació igual i completa dels seus homòlegs africans, i això és extremadament difícil d'aconseguir en circumstàncies de recursos molt desiguals. La millor forma de garantir l'ajuda internacional seria a través d'institucions multilaterals que hagin estat acordades: PNUD, ACNUR, OMS, FAO, i altres agències de l'ONU, ho han estat algunes vegades i haurien de ser-ho. Però els sistemes multilaterals i totalment globals de planificació, disseny i implementació d´aquests programes haurien d'incloure als governs “receptors” i la seva societat civil, assumint papers actius i col·lectius, així com responsabilitats a tots els nivells.  L'exigència per part de moltes ONGs europees perquè els seus governs compleixin els seus compromisos amb l'ONU de dedicar el 0.7% del seu producte nacional brut a l'ajuda oficial, falla a l'hora de reconèixer que això ha estat sempre un gest mínim. Fins i tot si s'aconseguís, això encara seria escandalosament insuficient al context de les grans disparitats econòmiques entre Europa i Àfrica que han anat creixent des que els objectius originals van ser establerts el 1971 (2). Más encara, a pesar de la promesa dels governs de la UE, a la Conferència del Finançament per al Desenvolupament de l'ONU, que incrementarien l'ajuda a un 0.56% del seu producte nacional brut en 2010 i arribarien al 0.7% en 2015, l'OCDE ha informat que l'ajuda oficial al desenvolupament (AOD: Ajuda Oficial al Desenvolupament) dels seus membres ha disminuït en un 8.4% en termes reals els últims anys (3). Investigadors de la UNESCO subratllen que, sota les condicions actuals de recessió econòmica, centenars de milers de milions de diners públics seran posate a la disposició de bancs “amb problemes”; mentre que l'ajuda promesa als països pobres serà de fet reduïda en un 30% durant 2008, i fins i tot més després d'aquesta data. El FMI ha predit que el total de la AOD per part de la UE baixarà durant 2009 entre 15000 i 25000 milions de dòlars.  En principi, i més enllà dels debats sobre les quantitats, l'ajuda no hauria de veure's com “filantropia” magnànima o “caritat” dels rics cap els pobres. L'ajuda financera i tècnica ha de ser reconeguda com una profunda obligació humana i com una responsabilitat estratègica amb la intenció del futur per a tota la humanitat a un món altament interdependent i en creixent inestabilitat, tant econòmica, ambiental, social com políticament. Sobretot, vist des d'Àfrica, “l'ajuda” és fonamentalment la restitució i la tornada al continent i a la seva gent dels grans trasllats de recursos – humans, materials i financers – des d'Àfrica a Europa, que ha caracteritzat la relació, en contradicció amb els satisfets governs europeus i la propaganda dels principals medis. COMERÇ INTERNACIONAL També el comerç té un paper en totes les economies. Però el lliure comerç internacional no és la força de creixement econòmic inqüestionablement positiva i fonamental que proclama la teoria neoliberal. Tampoc ho és el “creixement” quantitatiu suposadament creat per un augment del comerç que és sinònim del desenvolupament qualitatiu social i econòmic així com la transformació d'economies més febles. El lliure “comerç” pot de fet ser extremadament nociu per a les economies febles i els petits productors, sobrepassats per economies molt competitives i més desenvolupades. Això comença a ser reconegut en alguns discursos internacionals, en particular a les investigacions i anàlisis del PNUD i el UNCTAD, i molts analistes independents. Des del punt de vista d'Àfrica hi ha un nombre de qüestions i reptes més específics.  Amb l´11% de la població mundial, l´Àfrica conta amb el 2.8% de les exportacions globals. No obstant això, el tan venut “accés millorat al mercat” per a l´Àfrica i altres països exportadors menys desenvolupats cap a Europa i altres països rics no és la resposta a les seves limitacions “comercials”… tret que puguin aconseguir que les seves pròpies capacitats productives es beneficiïn (hipotèticament) de l'accés complet. Per a millorar les capacitats productives, analistes africans i activistes han demanat durant anys, com a mínim, la fi de les prescripcions polítiques neoliberals i destructives de FMI/BM i de les regles de l'OMC. Aquestes han estat limitant les opcions polítiques dels governs africans i d'altres països en desenvolupament per a respondre a les demandes de la seva gent i a propostes per a un desenvolupament productiu més efectiu i per a estratègies de diversificació econòmica.  El “comerç just” donat suport per consumidors conscienciats a Europa i les ONGs ben-intencionadas poden millorar de forma marginal els preus a Europa i els guanys d'exportació de petits productors africans de cacau, cafè, fruita, flors, verdures i altres. Però sense altres mesures de transformació a les societats africanes i a les seves relacions amb Europa (i altres països rics) en sentit ampli, l'enfocament del “comerç just” podria reforçar en comptes de canviar la pesada dependència de la majoria dels països africans d´aquestes exportacions de mercaderies bàsiques i còmodes cap als mercats dels països rics. Aquest paper exportador perpetuaria també la seva extrema vulnerabilitat a les fluctuacions externes dels preus, manipulacions/especulacions dels mercats, i altres “xocs externs”, com els últims anys, sobre els quals no existeix un control. Després d'un període d'augment als preus de les mercaderies els últims anys, aquests s'han desplomat sobtadament sota l'impacte de la ralentització i ara de la recessió als països desenvolupats i a les economies “emergents” com Xina.  La proposta que es repeteix per part dels analistes d'estratègies i els productors dels països en desenvolupament consisteix en el restabliment dels acords internacionals sobre mercaderies que, durant l'era “del desenvolupament” dels anys 70, acostumava a proporcionar algunes proteccions i amortidors contra aquestes adverses pressions exteriors. No obstant això, a aquestes propostes “anti-lliure comerç” s'han oposat sempre de forma vehement les institucions neoliberals poderoses i els governs de les economies riques que es beneficien del subministrament de mercaderies barates del Sud. Más fonamental que millorar els preus de les seves exportacions, els països d'Àfrica necessiten una producció domèstica més diversificada i forta per a aconseguir reduir la seva dependència en quotes molt estretes d'exportacions de collites i productes. La majoria dels països africans depenen només de les exportacions de dos o tres minerals, fusta i mercaderies agrícoles del (fins al) 70% del seu comerç. Per a contrarestar l'extrema “extorsió” (orientació amb gran pes internacional) de la majoria de la seva producció econòmica, necessiten un comerç més diversificat així com una producció diversificada dins i entre les seves pròpies economies i les seves regions properes.  Una reorientació com aquesta és també molt rellevant dins del context més ampli del reconeixement essencial i global que la gran expansió del comerç internacional, i els seus costos associats de transport i contaminació de l'aire i els mars, és responsable d'un gran malbaratament de recursos i energia i estan contribuint enormement a les emissions de gasos d'efecte hivernacle així com a l'escalfament global. “PROTECCIONISME” Un ltre aspecte del moviment pel “comerç just” se centra a les polítiques aranzelàries i d'altres índoles que la UE (i altres països rics i poderosos) empren per a protegir i donar suport als seus propis productors, particularment el seu agronegoci a gran escala. Això ocasiona de forma oportuna debats dins de la UE sobre els costos dels “subsidis” i les qüestions relacionades amb ells, i aquestes han de ser abordades entre els governs europeus i els seus ciutadans, i els interessos econòmics creats que demanen aquests suports. Però existeixen ja evidències de tendències cap a noves formes de suport domèstic i proteccionisme millorades dins de la UE i molts dels altres països rics desenvolupats. Des del punt de vista dels països africans i altres països del Sud:  En primer lloc, és necessari distingir clarament entre les polítiques proteccionistes del fort enfront del feble, especialment quan l'últim té algunes àrees i sectors amb “avantatge competitiu”, d'una banda; i d'altra banda les polítiques de protecció que els febles necessiten enfront dels forts. Això no és una mera distinció semàntica. Té implicacions polítiques fonamentals. Per tant, tant si els europeus volen protegir als seus grans, o petits, productors (per el que estan en el seu dret), com si no… la qüestió central per a l´Àfrica radica des de fa temps que els excedents agrícoles de producció europeus, o els béns manufacturats, han de ser acompanyats paral·lelament pel dret dels països africans, i d'altres menys desenvolupats, a protegir – per qualsevol mitjà que considerin necessari – als seus productors contra aquesta competició injusta europea i contra el “dúmping” d'exportació subsidiat.  Els drets de protecció i “salvaguarda” per als països més pobres han de ser acceptats, protegits i assegurats universalment, i això és part de les lluites recents de molts països en vies de desenvolupament dins de l'OMC. És particularment important per als països en vies de desenvolupament que depenguin principalment de l'agricultura, que puguin usar mesures de contenció i comercials per a protegir la producció i les formes de vida dels seus centenars de milers de milions de camperols en petites explotacions i en explotacions familiars. Les estructures financeres del FMI i el BM l'hi han posat particularment difícil als països africans a l'hora de mobilitzar-se i aplicar el tipus de subsidis a la producció i altres suports públics que tots els productors en tots els països necessiten en algun moment o altre.  Al mateix temps, altres reptes apareixen a causa de la tendència de molts ben-intencionats europeus a l'hora de veure a l´Àfrica simplement com un continent de petits camperols, i als seus països com economies únicament agrícoles. Al mateix temps que resulta essencial donar suport a la seguretat alimentària familiar i la sobirania nacional alimentària, és també essencial reconèixer que una part considerable de la població africana no és rural sinó que resideix en barriades urbanes enormes en condicions pèssimes (4). Les solucions a la seva pobresa i el seu atur ha de buscar-se en el desenvolupament econòmic i la diversificació més enllà d'un simple desenvolupament rural/agrícola, a pesar de la seva importància. Per tant els activistes europeus han de tenir en compte, igual que els seus homòlegs africans, moltes altres qüestions relacionades. Això es refereix en particular a la dominació d'Àfrica per part de les companyies agrícoles europees (i amb freqüència productors d´agrocombustible) així com les mineres i de serveis, que impedeixen i s'avancen al sorgiment d'indústries i companyies de serveis equivalents, i al desenvolupament d'altres potencials, a l´Àfrica.  Els productors i exportadors europeus, les companyies de serveis i els inversors han estat rebent suport continu per part de la Comissió Europea a través de les demandes de liberalització agrícola i industrial en el que s'ha donat a dir Acords d'Associació Econòmica (AAE), que Brussel·les està imposant a països africans i altres. Aquests AAE van molt més lluny del comerç de béns per a incloure el tipus de liberalització financera i d'inversió que ha causat ja tanta confusió a tot el món. La UE també ha vingut exigint major accés per a les seves empreses de serveis en aquests països, i moltes altres condicions (5). L'experiència amb les formes ja establertes en certs graus i formes de danyar el comerç i la liberalització financera imposades pel fMI/BM a l´Àfrica durant les últimes dècades apuntalen la negativa de molts governs africans a signar en aquests termes. I és aquesta experiència i comprensió el que du a les organitzacions socials africanes i de treballadors a demanar el suport dels seus homòlegs europeus a la campanya “Atureu les AAE”. INVERSIÓ INTERNACIONAL Les respostes europees oficials a la pobresa i el subdesenvolupament a l´Àfrica són la promesa de "assistència financera i tècnica" - a través de les empreses europees i empreses de consultoria - als governs africans. Això és ara també promès com un mitjà per a ajudar-los a plantar cara als “ajustaments” necessaris (és a dir, els danys causats), a través de les liberalitzacions de les AAE i del comerç internacional i altres acords d'inversió. Alguns dels grups millor informats a Europa són crítics amb la inversió de la UE i els efectes negatius de les pràctiques d'empreses europees als països del Sud; encara que no tots ells qüestionen el paper global i la presència de les empreses transnacionals europees als països d'altra gent. Hi ha una sèrie de qüestions clau pel que fa al paper de la inversió internacional i els fluxos de capital que han de ser perseguides més activament pels europeus.  L'aparentment evident "necessitat" per a la inversió estrangera a l´Àfrica és promoguda activament pels governs de la UE i fins i tot acceptada pel Parlament Europeu i nombroses organitzacions no governamentals. No obstant això, a pesar de la gran expansió de les IED (Inversions Estrangeres Directes) a tot el món els últims anys, un 2,7% va arribar a l´Àfrica. A més, aquesta es concentra en tan sols mitja dotzena de països productors de petroli, o principalment a d´altres operacions extractives (minerals, fusta, pesca) a d´altres països africans. Això reflecteix les prioritats de la majoria dels inversors estrangers en arribar a l´Àfrica, i modela la natura de l'explotació i l'impacte de, suposadament, una inversió estrangera directa (IED) fins i tot "més estable" i "productiva” a l´Àfrica. La inversió estrangera directa diu ser preferible als fluxos internacionals de divises altament volàtils. Però fins i tot les operacions d'inversió estrangera directa a l´Àfrica són molt mòbils i poc fiables, i són relativament estables només en comparació de les extremes desestabilitzacions causades pels “brokers de mercaderies de futur" i les operacions d'altres especuladors de divises cobejats. És més, la IED mundial està disminuint ràpidament a tot el món sota l'impacte de la crisi mundial (6), i l´Àfrica està destinada a ser la més afectada.  La competència per la inversió estrangera entre els governs africans, encoratjada pel fMI i el Banc Mundial, ha donat lloc a cada vegada majors incentius financers i d'altres tipus per part de "els organismes de promoció” africans per als inversors internacionals, provocant una frenètica "carrera a la baixa”. Aquests termes de promoció també invariablement inclouen termes laxos - o inexistents - socials i mediambientals. A més, l'Acord sobre les Mesures d'Inversió al Comerç (AMIC) per part de l'OMC, inhibeix activament als governs fins i tot de tractar d'establir les necessitats d'inversió en empreses estrangeres: com l'ús de matèries locals en la seva producció, la promoció de la gestió i transferència de tecnologia, l'observança dels drets de treball i de gènere i possiblement més condicions de "desenvolupament". La UE ha estat el més enèrgic promotor en l'OMC de les AMIC, els ADPIC (Aspectes dels Drets de Propietat Intel·lectual), el AMNA (accés al mercat no agrícola), el AGCS (Acord General sobre el Comerç de Serveis), i altres acords, en suport de l'expansió i els “drets” de les empreses de la UE a tot el món.  L'impacte negatiu d'aquests acords i de la inversió estrangera a l´Àfrica és clarament evident en els efectes nocius en les persones sobre el terreny. No obstant això, en un plànol més general, una àmplia liberalització financera, i la garantia dels drets de repatriació dels beneficis de les empreses estrangeres, promogut pel fMI / BM i a través d'acords bilaterals i regionals intergovernamentals - inclosa la proposta de la liberalització financera en termes dels acords d'associació econòmica - contribueixen a la gran xarxa de transferències constants de capital fora del continent. Taxes de rendibilitat per a les empreses estrangeres de fins a un 30% anual de la inversió a l´Àfrica, són taxes molt majors que a Europa i fins i tot a l´Àsia. Amb el temps, aquestes i altres sortides de capital signifiquen unes transferències majors cap a fora del continent que les que entren a ell (7). DEUTE INTERNACIONAL Els pagaments del deute internacional són un altre component important de les sortides de capital d'Àfrica. L'endeutament extern dels països d'Àfrica subsahariana es va triplicar durant els anys 80 i 90, encara que molts d'ells gastaven fins al 40% del seu PNB al pagament dels seus deutes. Després d'anys de campanya per part dels activistes contra el deute, és ara reconegut oficialment - fins i tot pel fMI / BM i a les files de la Comissió Europea - que aquesta situació és econòmicament insostenible i un greu obstacle per a plantar cara als problemes socials calamitosos, econòmics i ambientals d'Àfrica. Part del "alleugeriment del deute" ha estat concedit a 18 dels països deutors "més afligits" a l´Àfrica i en d´altres llocs, però això també planteja una sèrie d'importants qüestions i desafiaments:  Moltes d'aquestes ofertes es fan per a assolir el màxim “efecte” polític amb poc guany real per als receptors d'aquests “alleugeriments”. Hi ha molta exageració de les quantitats reals involucrades i d'una fusió i confusió deliberades dels termes - tals com "socors", "reducció", "pas a pèrdues i guanys" i "cancel·lació" - a fi de transmetre la impressió que s'està assolint més del que de fet s'aconsegueix. Alguns Estats membres de la UE han proporcionat l'alleugeriment del deute a alguns governs africans. Però, per a la majoria dels països africans, els seus deutes envers les Institucions Financeres Internacionals (IFI) oficials i amb els bancs privats continuen. Els parlamentaris europeus i les ONG haurien de desafiar als seus respectius governs a actuar d'acord a les seves pròpies obligacions morals. Si aquests governs s'han mostrat disposats a deixar a un costat "perills de risc moral" a les fallades dels bancs privats, ja no poden reclamar els imperatius de mantenir la "obligació moral" dels països en desenvolupament a seguir pagant el seu deute extern.  Pel que fa a la qüestió dels "condicionaments" que les institucions i els governs “creditors” han insistit sempre haurà d'adjuntar-se a l'alleugeriment del deute: la primera és que aquests termes no es poden deixar en mans d'aquells que han contribuït a crear la crisi , és a dir, bancs irresponsables, els governs creditors i les institucions financeres internacionals. Ha de ser la població dels països afectats la que estigui facultada per a vetllar perquè es tingui major control futur sobre els seus governs en aquestes qüestions. Considerant que actualment, i al contrari, fins i tot l'alleugeriment limitat de deute ha estat vinculat directament pel creditor de les institucions i els governs a una continuació dels condicionaments i controls del tipus de «ajustament estructural» (neoliberal) del FMI i el Banc Mundial. No obstant això, aquests han estat des de fa molt temps els inexcusables factors de la deterioració de la situació econòmica i social als països sota el seu domini.  Per sobre de tot, no obstant això, tota la conceptualització - i el mite - de ’l'endeutament’ africà (i d'altres països en desenvolupament) ha de ser interrogat i exposat. La xarxa dels fluxos financers són, i han estat durant molt temps, des dels deutors als creditors, dels pobres als rics, del Sud al Nord. I, tal com els activistes en aquests països calculen els nombrosos deutes econòmiques, socials i ecològics contrets pels rics als països pobres i els pobles durant molts anys, amb raó es pregunten "qui deu a qui?" El major deute pendent i les grans indemnitzacions han de ser pagades pels països rics a la resta del món que ara sofreix les conseqüències climàtiques i mediambientals de les pràctiques dels països industrialitzats a través dels segles, i especialment el paradigma del “creixement” no regulat imposat els últims decennis. Les alternatives resideixen, en primer lloc, en cada vegada major suport financer i tecnològic dels països desenvolupats als països en desenvolupament a fi que puguin plantar cara a l'efecte de l'escalfament global i a les tensions socials i econòmiques que l´acompanyen als seus països. Les obligacions més importants dels governs dels països enriquits consisteixen a cooperar amb tots els pobles del món per a crear modalitats polítiques fonamentalment diferents i els mitjans econòmics / tècnics per a respondre a les necessitats dels pobles del món, altres espècies, i tot el planeta. “BON GOVERNAMENT” La UE, i altres governs com els EUA, es refereixen rutinàriament a la necessitat de “bon governament”. Això està lligat de forma invariable a la “bona gestió econòmica”, el que per a ells significa liberalització del comerç i la inversió, comercialització de serveis i privatització generalitzada i altres polítiques “de mercat”. Aquestes es veuen com integrals en la definició del “bon *governament” a l´Àfrica. D'altra banda també hi ha condicionaments polítics imposats per la UE i altres governs poderosos. Aquests inclouen – aparentment bones – demandes d'evidències de respecte per la democràcia i els drets humans als països que rebin la seva ajuda. Molts ben-intencionats europeus donen suport a un major foment de la capacitat institucional, l'imperi de la llei i la rendició de comptes per part dels governs africans. No obstant això, la fi més important dels europeus conscienciats hauria de ser el permetre a la gent i als governs d'aquests països “recuperar” de les mans d'institucions externes i governs estrangers els seus propis drets i responsabilitats polítiques nacionals i humanes. Això planteja un major nombre de qüestions i desafiaments:  L'èmfasi de la UE es troba gairebé sempre en les fallades i els abusos dels governs africans. Aquests abusos i altres factors interns – com la debilitat general, o la supressió activa de treball independent i les forces de la societat civil en general a la majoria d'aquests països - certament exigeixen atenció urgent i esforços enèrgics en la seva contra. Aquests han de ser donats suport activament. Però ha de també reconèixer-se que els abusos interns dels governs a l´Àfrica són tant un problema en si mateixos com un efecte d'altres factors i forces. Els governs europeus i d´altres governs poderosos fallen no reconèixent explícitament i actuar amb eficàcia contra les poderoses forces en el marc de les seves pròpies societats - econòmic i política, pública i privadament - fomentant la dolenta gestió pública en d´altres llocs. Això inclou a Europa i altres governs de connivència amb, o fins i tot creant activament, règims molt qüestionables de promoció dels seus propis interessos geopolítics i geoeconòmics quan i com els convé.  Igualment significatiu, quan el FMI i el BM condemnen la corrupció dels governs sota la seva influència, no només ignoren habitualment el paper de governs externs, corporacions transnacionals i bancs que encoratgen i actuen amb connivència en aquesta corrupció. Ells també deixen de veure que les seves pròpies polítiques oficials i prescripcions fan el mateix. Els governs europeus, directament o a través del FMI/BM, insisteixen que els governs dels països en desenvolupament han de perseguir una ràpida i àmplia privatització de les seves empreses estatals i serveis públics. Això es veu com una evidència de la “bona” gestió econòmica. La interacció intensificada resultant entre els interessos públics i privats, i la fusió del poder/responsabilitats polítiques dels funcionaris i polítics amb interessos econòmics estrets, i amb els aspirants al negoci entre les files del govern, està generant majors nivells de corrupció i clientelisme, i l'ús indegut i abús de càrrecs públics com mai abans. És precisament la imposició externa d´aquestes polítiques el que ha contribuït a les crisis de govern: l´afebliment i la deslegitimació de govern a molts d'aquests països. Hi ha moltes causes internes del mal govern a l´Àfrica. No obstant això, la campanya ideològica del FMI / BM contra el paper de l'Estat en si en aquests països ha bloquejat des de fa dècades la necessitat d'aquest paper, i ha negat els justificables objectius i fins i tot els assoliments de desenvolupament dirigits per l'Estat en molts d'aquests països al passat. Això ha impedit l'atenció interna seriosa i els esforços cap al desenvolupament de polítiques adequades per a plantar cara a les debilitats i els errors dels models de desenvolupament impulsats per l'estat al passat, i per a reconèixer i reforçar els aspectes que eren necessaris i positius. Amb el seu afany de reforma dels governs, per a reduir els seus recursos i tot el seu paper, els enginyers socials internacionals del FMI i el Banc Mundial van ajudar a crear governs depenents de l'exterior, indiferents i irresponsables davant les seves pròpies poblacions, i han manllevat activament en el procés la democràcia real. El tardà reconeixement a contracor al Banc Mundial de la funció necessària de l'Estat a l´Àfrica (o la seva versió del mateix) es produeix després de dècades d'imposicions de polítiques desastroses a la majoria dels països d'Àfrica. Són aquestes polítiques les que tenen la major responsabilitat, directa i indirectament, de la deterioració econòmica, social i política, aprofundint a la pobresa i l'actual crisi econòmica i política al continent.  La majoria de les observacions crítiques anteriors s'apliquen igualment a la proposta que la pau i l'estabilitat als països d'Àfrica és una condició prèvia essencial per a la lluita contra la pobresa de manera eficaç. Això no és incorrecte, per descomptat, però és molt superficial i no se centra en la complexa interacció de factors interns i externs que generen les tensions socials, els conflictes civils i guerres entre els Estats, les guerres feudals, i fins i tot estats “col·lapsats”. Campanyes en contra de la venda legal i il·legal d'armes pels individus i les empreses europees en aquests països és fonamental i ha de ser enèrgicament perseguit. Però d´altres factors causals subjacents també han de ser reconeguts i tractats. Una observació útil per part de la resolució parlamentària de la UE sobre els països menys desenvolupats l'any 2001 és que "les causes dels conflictes armats poden ser la desigualtat econòmica i els conflictes d'interessos a nivell local, regional i internacional, i…. la prevenció dels conflictes ha de ser definida de tal manera que trobi solucions a aquestes causes estructurals". La inestabilitat social, els conflictes i la violència són principalment un efecte o resultat - així com una de les causes - de deterioració econòmica i de les crisis econòmiques. MIRANT CAP A LES AUTÈNTIQUES ASSOCIACIONS ÁFRICANES-EUROPEES Aquests són alguns dels principals problemes i desafiaments que enfronten els països africans i els pobles, en particular a les seves relacions amb els governs europeus i les corporacions. Aquests reptes també són pertinents, i han de ser adoptats pels europeus de mentalitat progressista i conscienciada. Aquests últims són fonamentals per a la creació d'alternatives a la dinàmica descrita anteriorment. El poble d'Europa pot ser d'importància vital i aliats actius - més que solament “simpatitzants” i seguidors - dels seus homòlegs africans. La contribució més important que els ciutadans europeus conscienciats poden fer és abordar aquestes fonts de molts dels problemes d'Àfrica que sorgeixen i resideixen a Europa: a les polítiques dels governs europeus, al paper de les empreses transnacionals i d´altres interessos empresarials, als mitjans de comunicació que els donen suport, i a la resta de les institucions de poder d'influència a Europa. Això no significa suggerir que no existeixen molts factors negatius i forces internes a Àfrica! Però aquests han de ser tractats essencialment per moviments socials, laborals i polítics a l´Àfrica. En aquest sentit, el suport actiu dels seus homòlegs i col·legues europeus pot prendre moltes formes, però la seva forma més important serà plantant cara als que a Europa donen suport i creen molts dels problemes a l´Àfrica. Aquest paper dels ciutadans europeus informats i conscienciats no és senzill, però també és essencialment en el seu propi interès. L'agressiva estratègia "Europa Global" que els últims anys ha estat promoguda a i des de Brussel·les no és només una amenaça per als pobles africans i d´altres. L'ofensiva geo-econòmica mundial i els requisits d'aquestes empreses al servei d'Europa també tenen implicacions molt negatives per als drets i les esperances dels europeus. Els africans i els europeus han d'actuar junts per a detenir aquest gegant. En aquest context, i pel que fa a la possibilitat concreta dels acords d'associació entre la UE i els països d'Àfrica i les regions, els africans i els europeus han de discutir junts que si aquests acords han de ser justos i beneficiosos per als nostres pobles, no poden seguir l'actual model neoliberal ni les normes de lliure comerç. No volem "lliure comerç" ni tots els altres aspectes "relacionats amb el comerç" ni les qüestions de "nova generació" que es promouen a través de la proposta d'acords d'associació econòmica entre Europa i els països d'Àfrica, del Carib i el Pacífic (ACP) (8). Volem que les relacions comercials i oportunitats per a una veritable cooperació que afavoreixin el benestar dels nostres pobles i la sobirania dels nostres països i que respectin la diversitat econòmica i cultural, i que no destrueixin el nostre medi ambient ni afegeixin més pressions sobre el clima mundial i els sistemes ecològics. Ens oposem a una agenda europea que serveix de forma aclaparant als interessos de les empreses transnacionals europees, i que (lleugerament) beneficia només a escasses elits polítiques i econòmiques a l´Àfrica, Àsia, Amèrica Llatina i el Carib. Nosaltres els pobles d'Àfrica i Europa hem de treballar junts per a un sistema econòmic internacional diferent al que es promou a les institucions neo-liberals internacionals, com l'OMC, i per mitjà de l'actual proliferació d'acords bilaterals i regionals en virtut d'acords de lliure comerç, sigui el que sigui el títol que es projecta. Tots necessitem • un sistema de comerç internacional que afavoreixi marcs justos i diferenciats per al comerç entre països amb molt diferents nivells de desenvolupament, i com ells ho desitgin; • un sistema de relacions internacionals que encoratgi una cooperació mútuament beneficiosa, la complementarietat de les economies i el desenvolupament i l'intercanvi de tecnologies apropiades; • un sistema que acabi amb el paper dominant de les forces financeres internacionals i les operacions financeres especulatives, i que (re)reguli, o substitueixi, a operadors financers que siguin explotadors i destructius; • un sistema que reconegui drets humans, socials, econòmics i ambientals fonamentals així com funcions globals apropiades d'acord a capacitats diferencials i a responsabilitats diferenciades; • un sistema que garanteixi que la propietat dels recursos naturals i béns i serveis públics serà determinada i controlada pels pobles respectius; i que els béns comuns són garantits per al benefici de tota la humanitat; • un sistema internacional d'acords, institucions i relacions que faci possible tancar l´esquerda entre el Sud i el Nord, entre els rics i els pobres, entre els enriquits i els empobrits, i entre les necessitats humanes i les necessitats del complex de sistemes ecològics inter–depenents en el que vivim. Aquesta molt diferent cooperació i veritable col·laboració entre els pobles africans i europeus i els seus governs és possible i essencial per al nostre benefici mutu i dins d´un marc més ampli de la cooperació entre tots els pobles del món. Això, al seu torn, en última instància, és essencial per a tota la humanitat, per a la nostra llar planetària compartida i per al nostre destí comú. NOTES (1) UNICEF informa (10/12/2007) que la mortalitat infantil a l'Àfrica subsahariana és de 160 per 1.000, mentre que la mortalitat materna és més de 920 per 100.000 nascuts vius, en comparació del 8 per 100.000 als països rics! (2) L'Informe “sobre Comerç i Desenvolupament”(2007) de UNCTAD fa notar que els ràtios / disparitats a l'ingrés per càpita entre països desenvolupats i en desenvolupament es manté en 18: 1! (3) Només Noruega, Suècia, Dinamarca, Luxemburg i els Països Baixos estan al 0,7% o (lleugerament) més amunt. (4) A pesar de la xifra que fins a un 70% de la població d'Àfrica és rural, i l'altre 30% lluita per sobreviure a les zones urbanes. A més, aquest terme mitjà abasta fins i tot el fet que a molts països africans la proporció de les seves poblacions que viuen a les zones urbanes és molt major que el 30% - com el 52% a Bostwana, al voltant del 40% (Zàmbia) i prop del 60% ( Sud-àfrica). Tenint els més alts índexs d'urbanització aquestes xifres s'estan expandint ràpidament! (5) Termes similars s'estan incorporant als Acords de Lliure Comerç bilaterals i regionals que Brussel·les està promovent en nom de les empreses europees al Carib, Amèrica Llatina i Àsia. (6) Aquests corrents internacionals de capital, que van ser de l'ordre de més de 929.000 milions de dòlars el 2007, es van reduir a 466.000 milions en 2008, i el FMI preveu que hi haurà noves reduccions el 2009 a prop de 165.000 milions. També es preveu que haurà sortides netes de capital dels països en desenvolupament de prop de 61.000 milions de dòlars a mesura que les empreses transnacionals amb problemes redueixin les seves operacions internacionals i treguin els seus actius per a retornar-los als seus llocs d'origen. (7) El Finançament per al Desenvolupament de l'ONU, entre el 18 i el 22 de març (2002), informa que les sortides netes financeres dels països en desenvolupament estan en l'ordre de més de 111.000 milions anuals. (8) “Acords d'Associació Econòmica” (AAE)- Respostes a l'Ofensiva de la UE contra les Regions de Desenvolupament del ACP", Institut Transnacional, Amsterdam, maig de 2007. ... DOT KEET (Investigadora Associada del Centre per al Desenvolupament i la Informació Alternatives (AIDC), Ciutat del Cap, Sud-àfrica, i Membre de l'Institut Transnacional Internacional (TNI). dkeet ARROBA iafrica.com
Mira també: http://federacio.ongd.org/recursos
This work is in the public domain

Comentaris

Re: Reptes per a les persones europees conscienciades
per Joan joanagea@gmail.com	18 abr 2009
Feliçitats per l'article, Feia temps que no llegia un article tant complet i ben documentat. La única cosa constructiva que vull aportar, es que probablement el que ha portat a Àfrica on està és la pròia llògica del sistema neoliberal que ens envolta, i que les solucions passen com crec que apuntaves per desmantellar aquesta llògica i repensar el món.