|
|
|
Notícies :: educació i societat |
|
Algunes reflexions sobre els fets de dimecres i el moviment estudiantil.
|
|
|
per Maurici |
23 mar 2009
|
|
Algunes reflexions sobre els fets de dimecres i el moviment estudiantil. |
La repressió policial del dimecres
Diverses són les especulacions sobre el perquè de l’extrema violència que va mostrar la policia el passat dimecres contra els estudiants, periodistes i persones en general. D’entre elles, la més versemblant per a mi és la que apunta que els conflictes entre mossos i comandaments els vam pagar tots els que aquell dimecres ens manifestàvem contra la violència policial i en defensa de la universitat pública. Si naveguem pels fòrums dels Mossos o per pàgines referencials com la del Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya http://www.ceec-cat.org/, el director del qual és Miquel Sellarès, exdirector general de seguretat ciutadana de la Generalitat de Catalunya i que acaba de publicar Un pas endavant, un llibre sobre la creació del cos policial dels Mossos d’Esquadra, podem observar com les crítiques als dirigents de la Conselleria d’Interior són duríssimes. Saura i companyia són acusats de no defensar mai els policies públicament, d’expedientar policies sense que les sentències judicials en contra d’aquests siguin fermes, de posar càmeres a les comisaries i sobretot de no creure en el model policial en general. Així, sembla que la violència de dimecres passat estaria buscant una reacció de la societat en contra del Conseller Saura i que aquesta reacció podria fer caure’l del càrrec. Altres factors van ajudar al desallotjament del rectorat de la UB, entre ells, el fet que la policia havia entrat quatre vegades en dos setmanes a la UPF i la reacció en contra no va ser clamorosa.
La reacció a la repressió
Però més enllà dels motius de la violència policial, el que ens importa és que la reacció contra aquesta ha estat força potent. I aquesta potència és la collita que el moviment estudiantil de la Comunitat Autonòma Catalana (CAC) porta sembrant durant fa com a mínim 15 anys. Si analitzem el moviment estudiantil de principis dels 90, veiem com la majoria dels sindicats estudiantils representats en els claustres i en les mobilitzacions estudiantils contra les taxes, en defensa de la universitat pública... són sindicats molt pròxims als partits polítics. La FNEC (pròxim a Convergència Democràtica de Catalunya), l’AJEC (al Partit Socialista de Catalunya), el BEI ( a Esquerra Republicana de Catalunya) i l’AEP (a Iniciativa per Catalunya) eren els sindicats majoritaris a l’ensenyament universitari. Alguns d’aquests sindicats mobilitzaven als estudiants quan hi havia descontentament i després signaven quatre acords ridículs a l’estil del Sindicato de Estudiantes a l’Estat Espanyol. Però amb l’expansió de les assemblees d’estudiants i la creació de sindicats que no responen a cap lògica de partit com el SEPC, la dinàmica ha canviat totalment. A Universitats com la UAB més del 80% dels representants estudiantils als òrgans de govern de la universitat són representants de les assemblees de facultat i el SEPC és el sindicat majoritari als òrgans de govern de les universitats del país en el seu conjunt.
Però més important encara que la representació als claustres, juntes... és la immensa i constant feina que a favor de la universitat pública estant desenvolupant els nous agents mobilitzadors. Estem parlant d’un moviment que arrenca ara fa uns 10 anys i que no ha parat de treballar com una formigueta. El fet que aquest formigueta no estigui recolzada explícitament ni pels mitjans de comunicació ni pels partits polítics, crea un cert recel entre molts estudiants, que tot i veure amb molt més recel l’anomenat procés de Bolonya, no s’acaben d’implicar en lluites protagonitzades per estudiants radicals, en el sentit transformador. Però una cosa és veure amb recel els teus companys antibolonya de la classe i una altra és permetre que la policia els apallissi per fer xerrades, manifests, manifestacions i ocupacions en contra d’un procés (el de Bolonya) que com ja hem dit crea més recels que adhesions entre els estudiants.
El que ens juguem amb Bolonya.
Molts són els articles, treballs i manifestos que denuncien la mercantilització i elitització que suposa l’aplicació que el Govern de l’Estat i de la Generalitat fan de la Declaració de Bolonya. En aquest sentit ja existeix molta informació i voldria assenyalar un altre aspecte molt preocupant. Com assenyala Terry Eagleton, fruit de l’accés de milers de persones a la universitat, les mobilitzacions estudiantils que tingueren lloc als anys 60 i 70 a països com França i Itàlia van convertir la universitat, que tradicionalment havia estat el verdader lloc de la cultura tradicional, el baluard de la investigació desinteressada, en el pont de la cultura entesa com a lluita política. Per a Eagleton, la societat de classe mitja havia estat bastant imprudent al crear institucions en que les persones joves, intel·ligents i amb consciència moral no tenien altra cosa a fer durant quatre anys que llegir llibres i pensar, i la conseqüència va ser la revolta. Revolta que va aconseguir fer esclatar les revoltes obreres.
Salvant les distàncies, l’aplicació espanyola de la Declaració de Bolonya, amb els interminables treballs necessaris que requereix l’avaluació continuada, l’assistència obligatòria a les classes, l’encariment dels estudis a conseqüència de la implantació del sistema de graus i màsters... pot provocar una reducció d’aquesta potencialitat combativa de l’estudiantat. En un país com el nostre, on molts estudiants necessiten treballar per contribuir a les despeses familiars que suposen els estudis universitaris, el fet d’haver de realitzar cada semestre desenes de pràctiques, resums, exposicions a classe... suposa no tenir gaire temps per estudiar en profunditat ni reflexionar sobre res. L’estudi es converteix en un treball estressant i acrític, on els terminis de lliurament responen més a la lògica empresarial que a la del coneixement. El que està passant avui en dia és que quan els estudiants fan vaga, la majoria d’aquests aprofita per anar a la biblioteca i intentar enllestir algun lliurament, o fer aquelles coses (tràmits, anar al metge...) que entre la feina i l’estudi mai tens temps.
Estudiants i treballadors
Des dels mitjans de comunicació són varis els arguments que es llancen contra els antibolonya. Que si són violents, encara que ningú hagi vist aquesta violència, que si no tenen ni idea pel que lluiten, encara que no s’hagin llegit els treballs crítics que el moviment estudiantil elabora, i sobretot, que si són uns nens de papà que no han donat “un pal a la seva vida”. Aquest últim és el que trobo més perillós i el que hem de desmuntar més ràpidament. Hem de ser molt conscients que a la universitat no accedeix ni el 30% dels joves, i d’aquests, evidentment la majoria no provenen de famílies treballadores. Així, tot i que el moviment estudiantil lluita en pro dels interessos de la classe treballadora, la manipulació mediàtica en una societat tant individualista i desmobilitzada ens està fent mal.
Davant d’això, només l’esforç col•lectiu, el treball constant, aconseguirà tendir ponts de solidaritat amb els sectors populars de la nostra societat. I així es va demostrar el passat dimecres. No és el mateix que la policia carregui contra quatre nens de papà que no tenien res més a fer aquell dimecres, que contra persones que porten dies i mesos trencant-se les banyes en defensa de la universitat pública, a part d’estudiar i treballar. Dimecres passat, els estudiants aguantaven les càrregues policials amb una dignitat important, i si van haver-hi centenars de contusionats, és perquè els estudiants es reagrupaven constantment i insistien, malgrat la por, en la defensa de la seva lluita i de la seva llibertat d’expressió. I això succeí perquè no es tracta d’un moviment que hagi sorgit del no res sinó d’un moviment que porta anys gestant-se amb treball i esforç. I aquesta és la línia a seguir, com més treballem en pro de la universitat pública més simpaties despertarem entre els treballadors d’aquest país.
Així van guanyar els autobuseros la lluita pels dos dies, amb constància i anant a explicar la seva lluita per tot arreu. Quan un defensa els interessos dels treballadors amb valentia, ja siguin els dos dies o la universitat pública, a la llarga aconsegueix el recolzament d’aquests. Per això és necessari que tendim ponts amb totes les lluites obreres que s’estan produint en aquest moments, començant per la manifestació del dissabte 28 de març contra els acomiadaments.
Guanyarem?
El que està passant aquest curs a les universitats s’ha d’entendre en els seu context històric. En els últims 20 anys no s’havia produït una contestació estudiantil tant forta. Estant succeint fets del tot inusuals: ocupacions de desenes de facultats, tancament de facultats per part de degans, entrada sistemàtica de la policia als espais universitaris, referèndums obviats per les autoritats... Si aquestes setmanes que venen aprofitem la ràbia contra la repressió i els recels contra l’aplicació sui generis de Bolonya, podem construir un moviment que a la llarga suposarà un pas endavant en la defensa dels interessos dels oprimits. Vivim en un país on el moviment estudiantil no té el reconeixement que pot tenir en altres indrets per una mancança històrica. En part, si el moviment estudiantil a Grècia ha aconseguit aturar l’aplicació de Bolonya és perquè als anys 70 el moviment estudiantil va ser la punta de llança de l’enderrocament de la dictadura militar. A Catalunya, els polítics que diuen que van córrer contra els grisos són els actuals gestors del país. Però si repassem l’hemeroteca, en el moment que Franco agonitzava, pels militars del règim hi havia dos problemes: la ETA i Cornellà. Sí, Cornellà i no la UB, el moviment obrer i no el moviment estudiantil. Ara doncs, amb aquesta crisi que cada dia està afectant a més i més treballadors, treballadors i estudiants hem d’aconseguir ser els dos problemes dels adictes al règim capitalista a Catalunya.
Maurici X, treballador i estudiant de la UB |
This work is in the public domain |
|
Re: Algunes reflexions sobre els fets de dimecres i el moviment estudiantil.
|
|
per victor |
23 mar 2009
|
Primer de tot l'agraiment per escriure'l i per escriurel amb aquest to d'optimisme. He gaugit de llegir-lo i em fa sentir que l'escletxa encara està viva. Aquest dijous torna a haver-hi movilització.
Amb lo de la repressió psicològica (els estudiants són uns nens de papa) és curiós que abans (als 70's) s'entenia a l'inversa. Era un valor afegit el fet de tot i tenir una vida més regalada voler i tenir ganes de lluitar per coses que potser no anaven amb tu.
Crec que si es fes evident el suport estudiantil a altres lluites podria trencar aquest bloqueig. Aquest és però el problema de ser assemblees i no sindicats. Als sindicats ingú els qüestina mai la legitimitat i tenen una flexibilitat suficient com per emetre comunicacions i tenir una veu única de cara en fora (que dóna confiança). En canvi quan això es porta tot des de les assemblees les convocatòries solen ser creuades, i per tant hi ha una minva de confiança. Això no vol dir que les assemblees no puguin treballar aquest (per mi) punt feble. |
|
Re: Algunes reflexions sobre els fets de dimecres i el moviment estudiantil.
|
|
per UBer |
23 mar 2009
|
El BEI no estava vinculat de CAP manera a esquerra republicana de catalunya; ja va nèixer com un sindicat que tenia com a referent polític l´ESQUERRA INDEPENDENTISTA.
De l´unió del BEI (Principat i Illes Balears), l´AEN (País Valencià) i l´ACE (Catalunya Nord) en va nèixer la CEPC i de la unió d´aquesta amb l´Aleternativa Estel ha nascut el SEPC. Tots els sindicats esmentants han format part de l´Esquerra Independentista i han tingut aquesta com a referent polític. |
|
Re: Algunes reflexions sobre els fets de dimecres i el moviment estudiantil.
|
|
per Grenouille |
23 mar 2009
|
Quantes vegades va entrar la policia a la universitat durant l'etapa obscura de Valdecasas?
Quantes vegades s'ha fet amb el mandat del tripartit? |
|
Re: Algunes reflexions sobre els fets de dimecres i el moviment estudiantil.
|
|
per comuniska |
23 mar 2009
|
La pregunta és quan el responsable polític de la policia de torn s'ha negat a enviar policia quan ho ha demanat un rector?
La policia entra quan el rector ho demana i no quan li dona la gana, excepte amb doña Julia Garcia Valdecasas, que per alguna cosa va ser declarada persona non grata. El llavors rector de la UAB, no va autoritzar la prèsencia de policia al Campus.
El què passa a la Universitat és responsabilitat quasi exclusiva dels seus rectorats, el què passa a fora, òbviament no.
Siguem seriosos i serioses i comparem el comparable. Que una cosa és demanar la dimissió de Saura (cosa que, per cert, comparteixo) i una altra molt diferent és fer gala d'ignorància! |
