Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: altres temes
Breu comentari sobre les ponències presentades a l’AN Extraordinària de la CUP
per n	08 gen 2009
Per Jordi Villena, membre de la CUP de Terrassa
El proper 11 de gener, la Candidatura d’Unitat Popular celebra una Assemblea Nacional Extraordinària que hauria de debatre i acordar els aspectes primordials cara al desplegament d’aquest projecte polític. I parlo d’hauria de debatre i no pas debatrà perquè, al meu entendre, es parteix d’un error metodològic en l’estructuració de tot el procés que ha impedit realment el debat, la confrontació pública de propostes i la possibilitat de consensuar, si més no, parts importants de la ponència final. En aquest sentit, abans de comentar les ponències que finalment arribaran a l’AN, em sembla molt interessant comentar la que no arribarà, o més ben dit, que arribarà refosa dins d’una altra ponència: la ponència original de la CUP de Vilafranca del Penedès. Aquesta ponència, tot i les seves reticències pel que fa als paràmetres organitzatius d’abast nacional, establia en el gruix de les seves anàlisis i propostes d’actuació una línia política totalment coherent amb el que és un procés de construcció d’unitat popular: reforçament de l’aliança amb les lluites populars, maduració del programa de ruptura, articulació d’eines com l’Assemblea de regidors dels PPCC, treball dins plataformes més enllà de l’estricta EI, creació d’un espai polític propi a nivell nacional, possibilitat i necessitat a mitjà termini d’eixamplar la lluita institucional més enllà dels ajuntaments... En resum, una ponència perfectament compatible i complementària amb la presentada per les assemblees de Badalona, Cerdanyola-Ripollet i Sabadell, diferenciada tan sols per matisos, en la major part dels casos derivats més de la tradició política i de les diferents fonts ideològiques i de formació (més marcadament marxistes i gramschianes en el segon cas) que no pas de divergències essencials sobre el full de ruta a aplicar. Paradoxalment, però, aquesta ponència (Vilafranca) ha acabat refosa amb la presentada per les assemblees de Sallent, Valls i Vilanova, que ja des de les primeres planes deixava clar que partia d’uns plantejaments ideològics més propers al radicalisme social d’arrel idealista (i de base petit-burgesa) i al liberalisme d’aparença llibertària que no pas al comunisme, a l’anàlisi materialista de la realitat i al paper central de la classe treballadora en el procés revolucionari. Aquesta ponència ve a proposar un model organitzatiu cantonalista, més pensat per a la pròpia supervivència de diferents experiències a nivell local, que no pas per al desplegament d’una línia de masses capaç d’incorporar el gruix del poble català a la lluita pels drets nacionals i socials. Un model que, lluny d’afavorir el debat col•lectiu de la línia política i el seu contrast amb la realitat social i política de la nostra nació, tendeix a recloure cada CUP local en el guetto de l’autoconsum i l’autisme respecte al combat polític global per a l’alliberament del nostre poble. Per un altre costat, la ponència de Sant Celoni-Lleida-Manresa, que tot i certes mancances conceptuals (i no sé si degudes a la dèria de renovació del llenguatge que sembla afectar a part de l’EI, o a l’origen de classe d’algun redactor o a la seva formació política), apunta també a grans trets, com ho fa la de Badalona-Cerdanyola/Ripollet-Sabadell a la construcció d’un referent de masses i d’una eina d’intervenció política per al conjunt del poble català en lluita. La primera de les mancances que caldria comentar és l’exaltació i mitificació del terme consens que en darrer terme no és sinó la negació de la dialèctica que, recordem-ho, fou l’arma per a la rendició de les forces populars al reformisme transfranquista. La segona ha estat la caiguda (en el procés de refosa) de la classe treballadora del redactat. No entendre i assumir el contingut de classe de la lluita per la independència suposa retrocedir més de 40 anys en la història del nostre moviment. Deixar-se arrossegar per les modes estètico-lingüístiques és fer un flac favor a la maduració ideològica del moviment i a la formació de properes generacions de militants. Finalment, quant a la ponència presentada per Berga, em sembla que si bé és cert que aposta per anar en la línia d’articular un projecte polític d’abast nacional té, al meu entendre, dos errors fonamentals: definir la CUP com a organització de masses de l’EI (no de la Unitat Popular) i una sorprenent deriva dirigista i contrària a qualsevol procés dialèctic i d’interacció social quan proposa un model supeditat a una Direcció Política escollida en una mena de congrés bianual no de la CUP, sinó de les organitzacions de l’EI. En resum, entenc que una refosa de bona part dels conceptes continguts en les ponències originals de Vilafranca, Badalona/Cerdanyola/Sabadell i Sant Celoni/Manresa/Lleida hagués pogut superar moltes de les mancances que cada una d’elles presenta per separat i definir un full de ruta que, a més de ser compartit per la immensa majoria de la CUP, hauria permès el desplegament d’aquest projecte polític en condicions òptimes. Amb una d’aquestes ponències esvaïda en la proposta cantonalista i les altres dues sense una refosa que les hagués pogut enriquir, la meva aposta és que, com a mínim, la ponència que surti guanyadora sigui una de les que superen de manera definitiva el localisme i fixen un horitzó de desplegament d’una alternativa política de masses i de combat per al conjunt del poble català.
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more