|
Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
|
|
Notícies :: globalització neoliberal |
|
El 95% dels diners són creats pels bancs privats
|
|
|
per Enric Duran |
01 des 2008
|
|
Els creen del no res a través dels crèdits però ens els fan tornar amb interessos. |
Fa ja més d'un any que la crisi financera és notÃcia. Des que va esclatar a Estats Units amb el nom de crisi sub- prime, s'ha publicat molt, explicant amb més o menys precisió i encert, com s'ha produït aquesta crisi en els aspectes més concrets. El que no s'ha explicat tant, i en cap cas en mitjans de comunicació massius, és com la necessitat de creixement exponencial que té l'actual sistema financer és la causa de fons de la bombolla especulativa, i per tant de la pròpia crisi, a més de tenir una relació directa amb les crisis energètica i alimentà ria. Aixà doncs, aprofitarem aquesta oportunitat d'arribar al públic per explicar no ja la crisi creditÃcia sinó el rerefons que fa que el sistema financer actual sigui una gran estafa per a la gent treballadora, alhora que representa un perill per a la sostenibilitat de la vida al nostre planeta. Entendrem aixà el paper que juguen els bancs com a principals responsables de tot plegat.
Història de la creació de diners
L'origen del negoci bancari ens remunta a quan l'or era el diner real i, com a tal, el guardava l'orfebre en el seu magatzem. Com que l'or era molt pesat i incòmode de moure, els diners en circulació eren participacions d'aquest diner metà l·lic. Un dia, l'orfebre va pensar que podia cobrar interès pel préstec d'aquestes participacions i per compensarho va començar a pagar un interès menor als dipositaris d'aquest or. Aixà es va iniciar a Europa el negoci bancari.
Aquest sistema tenia el problema que la possibilitat de prestar diners estava clarament limitada per la quantitat d'or en circulació; llavors, els orfebres, ja convertits en banquers, van inventar el sistema de reserva fraccionà ria, que consisteix en què només hi ha en reserva una part del que realment es presta. O, dit d'una altra manera, a partir d'un diner real es crea diner del no res en una proporció que, tenint en compte que no tothom retirarà els seus diners alhora, mai no posa en dificultats els banquers a l'hora de retornar dipòsits. Aquesta proporció acostumava a ser del 10 %, és a dir, 10 unitats en circulació per cada unitat real d'or existent a la reserva.
Aquest augment del diner en circulació va afavorir l'expansió comercial al món i, un cop coneguda pels estats, en lloc de prohibir-se, es va regular. Per controlar el risc que això significava si se sabia que no hi havia diners per retornar a tothom, es va crear el sistema de bancs centrals, que disposarien de reserves d'or addicionals per poder prestar als bancs en moments de crisi.
La creació de diners a l'actualitat
Amb el temps, el sistema de bancs centrals i reserva fraccionà ria s'ha convertit en dominant al món; l'or que garantia el diner en circulació va anar minvant fins que el 1971 es va fer desaparèixer el patró or. És a dir, es va deixar d'usar l'or com a base real del diner.
Tot i canviar aquest aspecte fonamental del sistema monetari, els bancs centrals i el sistema de reserva fraccionà ria van continuar, però amb unes reserves que consistien només en anotacions bancà ries creades en algun moment pels bancs centrals. Aquestes reserves significaven diners però no estaven garantides per cap diner que tingués una base material. Això canvià completament la naturalesa del diner; tot el que tenim actualment en circulació surt del no res i per tant és un pur contracte, que només té valor perquè tothom n'hi dóna.
El diner que es crea avui dia, es crea bà sicament a partir de préstecs, és a dir en forma de deute, ja sigui públic, comercial, extern o de particulars. I no només això, sinó que quan es retornen els deutes, aquest diner desapareix, de manera que aixà el sistema financer disposa d'una eina per ampliar o reduir el diner en circulació.
Els diners els creen els bancs centrals i els bancs privats. Només entre el 3 i el 5% dels diners en circulació han estat creats pels bancs centrals, la resta els creen els bancs privats a través dels crèdits aixà com (i cada vegada més) a través de complexos sistemes d'especulació financera.
Avui en dia, la creació de diner només està limitada per un reglament que indica en quines condicions poden prestar diners els bancs.
En el cas de la Unió Europea, el reglament que obliga als bancs amb el BCE (Banc Central Europeu), diu que han de tenir com a reserva com a mÃnim el 2 % del total dels diners; l'altre 98% el poden prestar i invertir. Els diners dipositats a un termini igual o superior a dos anys no estan afectats per aquesta norma, i es poden invertir al 100%. Tot això es pot comprovar a l'article 4 del Reglament (CE) nº 1745/2003 (BCE/2003/9).
Els estats davant la creació privada dels diners
Si el diner ja no és or (que era la justificació amb què es va crear el sistema de la banca comercial i els bancs centrals, com a responsables de guardar l'or i convertir-lo en diner en circulació), com és que segueixen sent només els bancs els únics que poden crear diners? i per què només ho fan en forma de deute que se'ls ha de retornar amb interessos?
Dit d'una altra manera: per què els Estats han de pagar interessos al seu banc central per aixà poder finançar la despesa pública, quan són diners que podrien crear directament els Estats en el moment de realitzar aquestes despeses?
Potser l'única resposta lògica que se'ns pot acudir és que la banca és qui controla els governs i no al revés, oi?
A Mayer Rothschild, membre de la dinastia europea de banquers més poderosa, se'l recorda per una cita que deia: “Deixeu-me emetre i controlar la creació del diner d'una nació i em serà igual qui en faci les lleis�.
Els interessos i la necessitat del creixement exponencial
Quan un banc concedeix un crèdit està creant el diner principal del crèdit, però no el diner corresponent als interessos que el banc farà pagar al deutor durant la vida del préstec. Donat que tots els diners en circulació es creen en forma de deute amb interessos, podem concloure que el diner per tornar tots els interessos del deute simplement no existeix.
Llavors, com és que el sistema financer ha sobreviscut tant de temps? Fonamentalment per dues raons:
1. Perquè es financia amb l'endeutament creixent, és a dir, que el diner en circulació ha d'anar augmentant constantment per tal que es puguin pagar els interessos dels deutes anteriors i el sistema no col·lapsi. Això té a veure amb com el sistema incita cada vegada més a tothom perquè s'endeuti, començant per les persones amb hipoteques, préstecs personals fà cils i rà pids, targetes de crèdit; però també les empreses i els estats. Parlem per tant de creixement exponencial, de l'economia i de l'espoli dels recursos naturals del planeta.
2. Perquè hi ha qui no retorna el diner principal dels deutes i només en paga l'interès. Aquest és el cas dels deutes públics dels estats més poderosos, o de diverses empreses i institucions poderoses que tenen unes condicions privilegiades; o probablement també per totes les figures tipus pòlisses i targetes de crèdit, en les quals tampoc es retorna el diner principal i el contracte s'acostuma a renovar any rera any de manera indefinida.
En tot cas, això ens pot fer entendre fins a quin punt el sistema financer necessita un deute en augment, i com pot arribar a estar de relacionat l'augment de les hipoteques i dels crèdits al consum amb el manteniment del sistema financer actual.
Per tant, dins del context global, tothom està endeutat, i la diferència només es troba entre els que han de tornar els deutes i els que no.
La banca i la bombolla immobilià ria
Si fa 15 anys era impensable que es concedÃs una hipoteca a més de 15 o 20 anys, aquesta possibilitat s'ha doblat expressament, des dels bancs i caixes, fins als 35 i 40 anys d'hipoteca actuals. Amb aquesta acció tan simple i alhora perversa, la banca ha facilitat i provocat l'encariment dels habitatges, ja que augmentant la capacitat d'endeutament de les persones ha fet créixer els preus que tenim capacitat de pagar.
Això ha beneficiat la banca perquè, amb les hipoteques, ha pogut crear diner i cobrar interessos en una quantia molt alta i amb un Ãndex de morositat mÃnim, grà cies a la caracterÃstica de necessitat bà sica de l’habitatge. Amb l'augment de preus, ha provocat el creixement desorbitat dels beneficis de les principals constructores i immobilià ries de l'Estat i aixà dels seus propis beneficis, ja que principals accionistes de la majoria d'aquestes empreses són bancs i sobretot caixes.
La inflació com a robatori silenciós del nostre poder adquisitiu
En crear diner i cobrar interessos sobre aquest, els bancs estan creant inflació, és a dir, estan augmentant la quantitat de diner disponible sense augmentar al mateix temps la oferta de béns i serveis. Si augmentéssim la quantitat de moneda en circulació al doble sense augmentar la quantitat de productes en un mode equivalent, no ens convertirÃem en el doble de rics, ja que, com que hi haurien els mateixos béns, els preus també es doblarien.
Aquesta sobrecreació d'un diner que estem obligats a utilitzar ens afecta a totes les persones (siguem o no clients dels bancs), i quan aquest privilegi es manté en exclusiva per un grup d'institucions privades podem concloure que es tracta d'un robatori legal pel qual els diners perden valor en cada porció de temps en què els tenim. Tot plegat significa una quantitat robada immensa.
A més, la inflació també serveix per a tancar el cercle, ja que fa que els diners només tinguin un lloc fà cil on refugiar-se de la pèrdua de valor i aquest lloc és un banc. Aixà les persones, i especialment les que estalvien, estem forçades a protegir-nos de la devaluació buscant refugi en un banc, el qual amb aquest nou ingrés podrà crear més diners i produir més inflació fent que la roda no s'aturi. La inflació atrapa els nostres diners en el sistema bancari i és el millor incentiu que té per a captar dipositaris.
Una de les conseqüències d'aquest procés és la despossessió que pateixen els jubilats. Les treballadores retirades veuen com tot i haver tingut una vida sencera dedicada a la feina, al final de la seva vida productiva es troben amb què la seva renda de jubilació els dóna un poder adquisitiu cada vegada més baix. Precisament a l'edat en què haurien de poder gaudir de tot l'esforç realitzat, resulta que és quan menys tenen.
El robatori financer en l'Ã mbit internacional.
El finançament també intervé dins del context dels intercanvis econòmics internacionals, és a dir de les importacions i de les exportacions de matèries primeres i productes manufacturats. Si un paÃs té una balança de pagaments negativa, és a dir que paga més pel que importa que no pas cobra pel que exporta, no podria comprar tot el que voldria si no s'endeutés.
El deute extern, per tant, és conseqüència del dèficit comercial de les empreses i el govern d'un paÃs en el seu balanç de pagaments internacionals.
Des de després de la segona guerra mundial aquest comerç internacional es fa bà sicament en dòlars i des del 1971, en eliminar el patró or, la Reserva Federal Americana (FED) té total llibertat per posar o deixar de posar en circulació els dòlars que vulgui, ja que no ha de donar explicacions a ningú ni demostrar cap garantia. I tres quarts del mateix per la banca privada d'Estats Units, amb l'únic lÃmit de la fracció de reserva que ha de mantenir. Per tant, controlant la creació de dòlars, una minoria financera (recordem que la FED és una entitat privada) controla els valors de les relacions econòmiques internacionals. D'aquesta manera EEUU pot comprar tot el que vulgui a fora, mentre que els altres països contreuen deutes que han de pagar. Els poders internacionals aprofiten aquest deute per obligar als països endeutats a assumir determinades polÃtiques d'obertura de fronteres per a les mercaderies i l'especulació financera, forçant aixà que els poderosos s'apropiïn de les seves produccions i recursos naturals a preus irrisoris.
El diner tal i com està concebut és una eina a partir de la qual determinats poders financers s'apropien de tots els recursos naturals i humans del planeta.
Creixement infinit vs planeta finit
Aquest sistema financer depèn de la concessió de cada vegada més quantitat de diners en préstecs. Els préstecs es tradueixen finalment en impacte ambiental, donat que la gent els demana per comprar-se un cotxe, per viatjar, per ampliar una indústria o per construir cases, entre d'altres exemples. Podem veure, doncs, que aquest sistema de creixement de l'economia mitjançant el préstec depèn de la conversió constant i creixent de recursos naturals en CO2 i residus. I per tant, en un moment en què estem arribant als lÃmits del creixement de la producció d'energia a causa del declivi del petroli i quan també s'apropen els lÃmits de moltes explotacions mineres, podem concloure que aquest sistema creat fa més de 300 anys en base al crèdit creixent no pot continuar tal i com ara el coneixem.
Aquesta reflexió coincideix amb una gran crisi financera global, aixà que ens atrevim a preguntar-nos: significa la crisi actual el fi del sistema financer basat en el creixement?
Guerres i finances
Potser no us sorprendrà sentir que darrera de totes les guerres hi ha interessos de la indústria d'armament per a vendre més armes i embutxacar-se molts diners. La generació de necessitats on no n'hi havia és comuna a totes les prà ctiques del capitalisme actual. Ja siguin armes, nous televisors, sistemes de videovigilà ncia o aparells elèctrics domèstics, sempre ens trobem amb importants interessos comercials al darrera.
Més desconeguda pel gran públic és la utilització de les guerres pel món de les finances. La banca utilitza les guerres almenys de dues maneres fonamentals. Per una banda, les astronòmiques despeses econòmiques que genera una guerra permeten al poder financer fer-se amb el domini dels països en lluita: aquests hauran d'estar-se molts i molts anys fent front al deute extern contret, com històricament ha estat el cas de Nicaragua, Filipinas, Nigeria, Camerun, Costa de Marfil i Zaire.
D'altra banda les guerres en què intervenen principals potències, com és el cas de EEUU, permeten crear una gran quantitat de diners en forma de deute públic dels quals només se'n paguen interessos, i d'aquesta manera es dóna al sistema la liquidesa monetà ria que necessita. La guerra d'Iraq ha permès als bancs d'EEUU crear 3 bilions de dòlars des del seu inici. Aquest ha estat el cost de la guerra per EEUU i alhora és la quantitat en que ha augmentat el seu deute nacional en el mateix perÃode, que actualment és de prop de 10 bilions de dòlars. Són uns diners que no paguen els ciutadans nordamericans sinó els de tot el món, a través de la inflació.
Enllaços de referència i per ampliar la informació:
· Capitalismo (financiero) global y guerra permanente. El dólar, wall street y la guerra contra Iraq. Ramon Fdez Duran, Virus Editorial
· El diner és deute. Video animat sobre el funcionament del sistema monetari, pots trobar-lo en cercadors doblat al castellà : http://www.moneyasdebt.com
· Documents, llibres i articles en relació a com funciona el sistema monetari a: http://www.altruists.org/375
· Un noticiari digital: una altra manera de pensar els fets econòmics a: http://www.altereconomia.org
· Fòrums de debat i aprenentage sobre la bombolla financera i immobilià ria a: http://www.burbuja.info
Versió Castellano
http://www.17-s.info/es/el-95-del-dinero-es-creado-por-bancos-privados
Versió English
http://www.17-s.info/en/95-money-created-private-banks |
Mira també:
http://www.17-s.info/ca/el-95-dels-diners-son-creats-pels-bancs-privats
|
Comentaris
|
Re: El 95% dels diners són creats pels bancs privats
|
|
per enric duran heroi popular |
02 des 2008
|
|
molt bó el text. força clarificador. Molaria per això reexplicar d'una manera una mica més planera i detallada lo de com fabriquen diners les banques privades, pq encara que s'entén, ho has de llegir més d'una vegada per entendre-ho i dibuixar al cap les fórmules matemàtiques que operen. |
|
Re: El 95% dels diners són creats pels bancs privats
|
|
per Sarsamarcuello |
02 des 2008
|
Escuhé algo de la cumbre de wasinton y mi mis conocimientos junto a los de la reportera no dieron para entender de qué se trataba...
Era sobre algo de la fracción de reserva que deben tener los bancos... entendí que se reducía, para favorecer el prestamo. Pero no tengo ni pajolera idea...
¿sabes tu algo? Ya que le das al tema así como de lleno y tal... |
Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more
|
