Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Desembre»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
  01 02 03 04 05 06
07 08 09 10 11 12 13
14 15 16 17 18 19 20
21 22 23 24 25 26 27
28 29 30 31      

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: un altre món és aquí : globalització neoliberal : ecologia : pobles i cultures vs poder i estats
el jovent independentista, l´alternativa ecologista!
20 oct 2008
Terrassa, Vallès Occidental
18 d’octubre del 2008
0
5
10
15
20
25
30


1

Ã?ndex

1. Antecedents.

· Ecologisme polític.
· Crisi ecològica global.


2. Propostes per nou model social deslligat del creixement econòmic.

· Eixos del nou model.

3. Lâautosuficiència és independència i seguretat.

· Hídrica, energètica i alimentària
· Planificació estratègica del territori.

o Planes agrícoles.
o Indústria.
o Urbanisme.

4. Uns Països Catalans lliures i sostenibles. Benestar i justícia social a llarg termini.

5. Anàlisi vectorial

· Energia i canvi climàtic.
· Planificació territorial i infraestructures.
· Aigua.
· Agricultura i biodiversitat.
· Residus.




1. Antecedents.

Les Joventuts dâEsquerra Republicana de Catalunya, des dels seus orígens ens basem sobre
tres pilars ideològics; lâindependentisme, la lluita social i la lluita ecologista. Tot i això, ens els darrers anys ens hem dedicat a desenvolupar i formar el nostre discurs en lâàmbit
independentista i sobretot en lâàmbit social. Des del XXI Congrés Nacional de 5 les JERC, el 10 i
11 de novembre del 2007 a Mataró, es va agafar la lluita ecologista com lâeix estratègic a
desenvolupar, prenent posició a través dâuna ponència ideològica sobre aquest àmbit. Tot
seguit trobareu la ponència, un document amb la voluntat de ser una eina ideològica i de treball
per a les JERC.

Ecologisme polític

Lâecologisme polític fa una pregunta fonamental al model social actual; âper quin motiu la nostra
organització social ha de continuar comportant-se de manera autodestructiva, modificant el
medi, de manera que ens acabem suïcidant?â?. En el fons dâaquesta pregunta hi ha una clara
15 consciència de la fallida no només del sistema industrial, sinó també del socialisme clàssic, que
sâhavia volgut presentar com a alternatiu, però que a lâigual que el capitalisme es basa en
lâoptimisme tecnològic i el creixement econòmic.
Tal i com enuncia el filòsof Ramon Alcoberro, de la mateixa manera que el moviment socialista
va denunciar que la burgesia llegia en clau insuficient el trilogi de la Revolució Francesa,
20 âllibertat, igualtat i fraternitatâ? també cal ara replantejar les condicions dâaquest eslògan
republicà en un context en què la pressió sobre el medi sâestà tornant perjudicial per a la vida
humana. Potser és més fàcil comprendre la tasca que es planteja lâecologia política si es copsa
la profunditat de la relectura socialista dâaquests tres ideals:

o La llibertat passa a ser âautonomiaâ?, capacitat de dominar la pròpia trajectòria a escala
individual o del grup autoconstituït.

o La igualtat esdevé âsolidaritatâ?, relació conscient i reflexiva de cadascú amb la resta.

o La fraternitat es converteix en âresponsabilitatâ?, de tothom envers la resta i enfront de tothom, presa de consciència de les conseqüències, no sempre controlades, dels
propis actes envers qualsevol situació geogràfica i envers les generacions futures. Cal, ara, fer un pas més en lâaprofundiment del trilogi clàssic i adaptar-lo a la nostra relació amb el medi. Fer ecologia política significa assumir que la nostra trajectòria no es pot entendre al marge del medi, que la relació amb els i les altres implica defensa dels biòtops com a inseparable de la dignitat (qualitat de vida) amb el mateix dret i que la responsabilitat implica també una solidaritat amb el Sud i amb lâentorn natural del qual som responsables.

Actualment, les idees més prometedores de lâecologia política fan referència al âdecreixementâ? i a la ârelocalització de lâeconomiaâ?. El primer concepte sâenfronta al de âcreixement sostenibleâ? i fa referència als estudis sobre com disminuir la depredació sobre el medi sense disminuir la qualitat de vida. El segon, sâenfronta a âdeslocalitzacióâ? per analitzar com crear comunitats autosuficients.



Crisi ecològica global

La crisi ecològica a la que ens enfrontem revela el cul-de-sac polític i cultural de la nostra
civilització.

El concepte de âdesenvolupament sostenibleâ?, que en el seu moment va obrir la porta a una
45 nova manera de fer les coses, ha fracassat. I ha fracassat perquè intentava reformar, reorientar
un sistema capitalista que falla per la base, i és que no es pot pretendre créixer infinitament en
un planeta finit.

Les raons físiques de la crisi civilitzatòria es basen en què actualment el 81% de lâenergia que
es consumeix a nivell mundial té un origen fòssil (carbó, petroli i gas), els quals són per una
banda finits i per lâaltra impactants. Addicionalment, als Països Catalans hi hem dâafegir un tercer element negatiu, i és que aquests recursos els hem dâimportar, i per tant, som dependents dels preus i les voluntats que ens marquin els països exportadors.

Lâenergia nuclear, tants cops proposada com a alternativa als combustibles fòssils tradicionals,
tan sols aporta un 6% de lâenergia consumida a nivell mundial, i el seu combustible, lâurani,
també és un mineral finit.

Finalment, dâentre les energies renovables la biomassa és la que té un ús més estès, i les
renovables amb una important base tecnològica (eòlica, solar...) tan sols 5 satisfan lâ1% del
consum general. A més, lâincrement constant del consum dâenergia fòssil fa que la contribució de les energies renovables sigui marginal. Segons els escenaris de futur lâany 2030 el consum dâenergia haurà augmentat un 50% i estarà basat en un 84% en combustibles fòssils. Si aquests escenaris es complissin, i les emissions de gasos dâefecte hivernacle lluny de frenar-se augmentessin, els efectes sobre el clima serien molt aguts. Cal també considerar que el sistema alimentari actual està basat en un model de producció industrial, totalment petrodependent.
Davant aquest perfil energètic i les seves implicacions, es veu clara la crisi a la que ens
enfrontem, entenent crisi com la necessitat de fer un canvi de model, i entenent canvi de model
com una oportunitat per al canvi social, polític i cultural que permeti el manteniment dâunes
condicions de benestar a llarg termini, les quals són impossibles en el model actual.

Més enllà de les raons físiques pel canvi, hi ha també unes raons ètiques. Si per assolir uns
bons nivells de benestar per a tothom fos necessari el consum de recursos fòssils, el seu
20 impacte ambiental associat seria desafortunat. Però si el consum de recursos i lâimpacte
ambiental no serveixen ni per garantir la qualitat de vida de la població, llavors la situació és tràgica.

Actualment el 20% més ric de la població mundial consumeix el 80% dels recursos i el 20%
més pobre, tan sols un 1,4%. El 50% de lâenergia és consumida tan sols per un 12,7% de la
25 població, i hi ha 1.600 milions de persones sense accés a lâelectricitat. Cal també doncs, un
canvi de model i de distribució del consum.
Certament en aquests escenaris hi ha marge per unes millores tecnològiques. Només per
posar un exemple, als EUA lâeficiència energètica és del 44%. Dit dâuna altra manera, es perd
el 56% de lâenergia primària, xifra que podria reduir-se si sâapliquessin sistemes
30 descentralitzats de generació i es reduïssin les pèrdues durant lâetapa de transport, que poden
arribar al 10%. No obstant, lâarrel del problema no és un problema dâeficiència sinó de concepció de lâespècie humana com a un ser independent de la resta dâespècies i processos ecològics, físics i geològics de la Terra. Des de la percepció de la humanitat com una espècie més, és possible
replantejar les nostres activitats com a processos que tenen lloc dins de la biosfera, i per tant dependents dels recursos materials, de la capacitat dâabsorció de residus, de lâenergia solar... i no com a processos independents del seu entorn. No obstant, les potències industrials responen a lâamenaça de la crisi energètica aplicant els mateixos raonaments que han aplicat fins ara, i per tant, necessiten noves matèries i territoris per abastar la demanda. El G8 reunit el juliol de 2008 a Japó, va decidir que enlloc de reduir les emissions de gasos dâefecte hivernacle en un 20% lâany 2020, els reduiria en un 50% lâany 2050, ajornant així la necessitat de prendre decisions al respecte. A més, va decidir invertir en capacitat de refinament i exploració, el que significa una extensió i generalització dels impactes. Per exemple, les concessions petroleres a la selva amazònica peruana (segon país en 45 superfície amazònica) han passat dâocupar el 7,5% de la superfície lâany 2003 a ocupar-ne el 50% lâany 2008.

Com podem veure per tot el que ha estat exposat, actualment estem vivint en un món irreal, un
âblufâ? de societat que només pot sobreviure a través dels combustibles fòssils i la desigualtat
social. Per tant, el decreixement és inevitable, però es tracta que sigui gradual, voluntari i que
50 canviï la societat. A més, cal un canvi en els objectius de la societat, enlloc de créixer
econòmicament, cal que els objectius socials vagin relacionats amb tenir cura de la vida
humana i la natura i hi hagi un canvi en els sistemes de valoració, enlloc de monetaris, cal que siguin socials (vida humana) i ecològics (biosfera).


El decreixement no inventa res de nou, és una confluència de diferents ideologies de
transformació social (esquerres, ecologisme, feminisme...). Ãs un paraigües dâalternatives ja
existents, que sâuneixen i es donen solidesa mútua. Dues de les principals virtuts del
decreixement són que el problema és al nord, i per tant, fomenta lâautoresponsabilitat, i
desemmascara lâesquema tradicional de la dreta i de lâesquerra clàssica, ambdós 5 basats en el
creixement i la producció per poder redistribuir la riquesa generada.

Alguns dels conceptes que hi ha darrera del paraigües del decreixement són:

1. Relocalització de la producció agrícola, de lâactivitat econòmica i política.

2. Seguretat alimentària.

3. Denúncia i destrucció dels aspectes menys sostenibles de la societat actual (mobilitat,
energia...), prenent consciència de que no és un problema dâoferta sinó de demanda.

4. Trencar lâimaginari de béns de consum per passar a béns durables.

5. Foment de lâautoproducció de béns i serveis.

6. Lògiques dâintercanvi no mercantil.



Actualment no hi ha voluntat política per fer un canvi de model, no obstant, cada cop resulta
més evident que el canvi és necessari per a la pròpia supervivència de lâespècie. Per això des
de les JERC cal que tinguem valentia i abordem la complexitat del problema que afrontem. Molt
probablement no sapiguem com canviar el món, però sí que podem.




2. Propostes per nou model social deslligat del creixement econòmic.

Les JERC, en coherència amb el nostre àmbit dâacció política, els Països Catalans, entenem
que a dia dâavui es fa impossible deslligar les polítiques internes de la situació global del
planeta i per això cal establir un discurs que respongui a aquesta globalitat. Això, significa que hem de partir dâun anàlisi global des dâuna perspectiva territorial, vetllant pels nostres
25 interessos i optant per un model globalment sostenible.

Ãs per això, que des de les JERC denunciem el paradigma de lâeconomia mundial, una
economia basada en lâexplotació insostenible dels recursos naturals per part dâuna petita part
de la població mundial. No ens pot moure la fal·làcia de voler portar âel desenvolupamentâ?,
entenent-lo estrictament com a econòmic, als països subdesenvolupats ja que caldrien de 3 a 6
30 planetes per sostenir-ne el sistema. Ãs per això, que les JERC entenem que el que cal
perseguir és un model econòmic basat en el desenvolupament humà, el desenvolupament de
les persones, i per sobre de tot, el desenvolupament del medi.

Fins ara, només hem entès lâeconomia com un concepte lligat a la quantitat, al benefici, a
lâaugment. Segons el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD),
35 durant les últimes dècades hi ha hagut un augment sense precedents de la riquesa material i la prosperitat en el món. Aquest augment ha estat profundament desigual i un immens nombre de
persones continuen sense participar dâaquest progrés. La pobresa massiva, les desigualtats
estructurals profundament arrelades i la debilitat política fa que una gran part de la població mundial es continuï veient privada de la llibertat per prendre decisions reals sobre el seu
esdevenir. Actualment, la progressió dels Estats es continua valorant a través de paràmetres
exclusivament econòmics com ara el Producte Interior Brut (PIB) i, en canvi, no es prenen en
compte aspectes com ara la degradació del medi i lâesgotament dels recursos naturals. I és què
el creixement ha deixat de ser un mitjà per aconseguir el benestar de les persones per passar a ser una finalitat en ell mateix. Sâentén que perquè un país avanci cal que la seva economia
creixi, el pas endavant implica acceptar que aquest creixement econòmic no va lligat
necessàriament a una major qualitat de vida. Cal, doncs, abandonar la idea que cal seguir
progressant econòmicament i perseguir el progrés de les persones, el desenvolupament humà,
entès com un procés multidimensional orientat a millorar les capacitats i a fer possible
polítiques socials justes i eficaces per generar cohesió social, tot respectant, el medi, els
50 diversos models culturals i les capacitats decisòries dels països.

La petjada ecològica, tot i ser un indicador complicat de calcular, mesura lâimpacte de la nostra manera de viure en termes de recursos que es consumeixen i residus que es produeixen, tenint
en compte que lâespai bioproductiu (aquell que necessitem per reproduir la nostra vida comptant la capacitat de regeneració del planeta) és limitat. A nivell global, si dividim el nombre
dâhabitants del planeta per lâespai bioproductiu existent, sâha estimat que a cada una de les més
de 6.500 milions de persones de la Terra els correspondrien entre 1,7 i 1,8 hectàrees per
satisfer totes les seves necessitats durant un any. Actualment però, a nivell global ja estem
utilitzant entre 2,2 i 2,8 hectàrees per cap. A Europa estem fent servir 5 4,8 hectàrees per
persona (3 planetes com hem dit abans) i a Estats Units 9,8 hectàrees (6 planetes). Si el món
creixés a un nivell del 2% anual, que és molt poc tenint en compte les previsions, lâany 2050
necessitaríem uns 30 planetes per a viure. La conclusió del càlcul és senzilla: a nivell global (i malgrat les enormes desigualtats en el consum de lâespai bioproductiu en funció dels països)
estem consumint més recursos dels que el planeta pot generar i produint més residus dels que
el planeta pot absorbir. Cal tenir en compte també la població ja què a un 2% de creixement
anual es calcula que la població casi es podria doblar en 35 anys. Lligat amb el que hem dit
anteriorment tenim, també, un problema de població
Des de les JERC creiem que per aconseguir aquest desenvolupament humà cal apostar pel reajustament del paradigma econòmic, ecològic, social i cultural basat, en primera instància, en
un gestió sostenible dels recursos naturals i els seus derivats. Així doncs, no sâha dâentendre el
decreixement econòmic com una recessió que impliqui un retrocés en el benestar, sinó que
sâha dâentendre com una reducció en el consum de matèries primes i energia, que ha de
desembocar en la consolidació dâun model del benestar imperible. Ãs evident, però, que per
20 aconseguir això si que cal una reducció en el consum personal i, per tant, una reducció dels
béns materials personals; no obstant, aquest fet no sâha dâanalitzar des dâuna visió
individualista, sinó que cal analitzar-lo des dâun punt de vista col·lectiu per tal de trobar-hi la raó de ser. Ãs evident, doncs, que cal una evolució en els valors socials i culturals per tal de potenciar les relacions socials sobre les quals recolzar el procés de decreixement.

Quan proposem el decreixement ens referim a prioritzar el benestar de la societat per sobre de
les exigències autoimposades de creixement perpetu. El PIB és lâactual indicador de
creixement dâuna societat, no obstant, tan sols és un indicador de consum, no de benestar.
Qualsevol despesa imputa en el PIB, independentment que sigui per construir un hospital, una escola, una nova línia de ferrocarril o sigui per fabricar armament o contenir un vessament de cru. Per tant, si parlem dâassolir un major grau de benestar cal que no ens guiem per lâevolució dâindicadors esbiaixats com el PIB.

Les JERC creiem que un altre món és possible i volem continuar treballant per eliminar-ne les
desigualtats, aconseguir la llibertat individual i col·lectiva, i fer-lo socialment just. Per això,
lâaposta pel decreixement econòmic ens presenta davant un escenari dâembat amb el model
35 capitalista. I és que per aconseguir els nostres objectius cal enderrocar un model que dia rere dia ens apropa més a un escenari de desestabilització política, social i mediambiental a nivell mundial. Tot el que hem dit, són només dades que ens ajuden a entendre o a fer més evident la impossibilitat de conjugar el sistema capitalista amb la supervivència del planeta. Per això, com a organització política que creu en el canvi, volem donar resposta al que hem exposat treballant per fer possible el desenvolupament humà entès de manera global tan als Països Catalans com a la resta del món.




Eixos dâun nou model


1) Agroecologia: Paradigma del âkilòmetre 0â?

Cal apostar per un model agrari i alimentari basat en la gestió òptima dels recursos. Ãs
per això, que cal optar per aquells aliments produïts en el mateix territori, per evitar al
màxim el consum innecessari derivat del transport. Ãs evident, doncs, que caldrà
prioritzar el desenvolupament i la competitivitat de la petita producció local en front de
la gran producció internacional.

2) Fonts dâenergia i recursos: Producció local i sostenible

 Cal apostar per una producció energètica centrada en dos eixos que cal saber conjugar
en un compromís: producció sostenible i producció local. Per això, cal potenciar les fonts dâenergia del mateix territori, seguint sempre, els criteris de sostenibilitat centrats en lâús de fonts renovables. Com hem dit, aquests dos criteris poden no anar cap a la mateixa direcció, per això cal trobar un compromís que satisfaci al màxim possible ambdós factors.

 De la mateixa manera que amb lâenergia, cal una correcta gestió dels recursos naturals, tenint com a primera premissa inamovible la consecució dâun model dâexplotació sostenible i autoregenerable. Per altra banda, també cal una optimització de lâeficiència tant en la producció com en la distribució. Per aconseguir això, la millor solució passa per una correcta planificació
territorial que inclogui tots els aspectes a tenir en compte, urbanisme, transport, etc., és
a dir, de caire transversal.


3) Consum responsable

 Aquest és un dels punts on cal una major tasca social de sensibilització i de canvi de valors. Cal potenciar lâoptimització del consum i la producció de qualitat, tant de les empreses com dels ciutadans i ciutadanes. Per això, cal estudiar propostes que indueixin a la població a ajustar el seu consum, així com optar per intercanvis alternatius al monetari. Dâaquesta manera, es pot reduir el consum a la vegada que
allargar la vida útil dels recursos.


4) Educació

 Com hem anat veient, totes aquestes propostes requereixen dâuna enorme conscienciació social, i és que no podem esperar formules miraculoses que evitin un canvi de perspectiva social. Les dinàmiques mediambientals dâaltres països europeus
demostren que tot i ser una tasca difícil en cap cas és impossible. Per això, cal incidir
directament en àmbits com el de lâeducació formal, però també en tots els altres àmbits
formatius de la societat.




3. Lâautosuficiència és independència i seguretat.


Els Països Catalans, pel fet de no comptar amb un estat propi ens veiem exposats en molts casos a no poder gestionar els nostres propis recursos naturals, energètics, ... i això provoca inseguretat en lâestat del benestar català per la poca intervenció que tenen els nostres governs,
exposats a la voluntat de lâEstat espanyol o francès, o del sistema del lliure mercat.
30 Ens cal la suficient sobirania sobre recursos com lâaigua, lâenergia i lâalimentació, però també
sobre la planificació del territori per a poder incidir amb polítiques efectives que millorin les
condicions de vida de la societat catalana, però sobretot per que la facin més segura, i no
deixar-la exposada a les voluntats de tercers o del sistema.

3.1. Hídrica, energètica i alimentària.

Hidríca

Els Països Catalans, emmarcats al extrem nord-oest del mar mediterrani, ens trobem amb un
clima caracteritzat pel desigual règim pluviomètric i el variable cabal del rius, que fa que cada regió del país tingui una diferent disponibilitat dâaigua. A tot això, cal sumar-hi la intervenció de lâEstat espanyol sobre les conques hidrogràfiques que no es troben en la seva totalitat dins de territori català, entenent com a conca hidrogràfica un riu i tots els seus afluents. Aquesta intervenció de lâEstat espanyol sobre aquest tipus de conques, redueix la capacitat dels governs dels Països Catalans a gestionar els diferents rius i a intervenir amb total llibertat sobre la qualitat de vida que els rius i els seus recursos poden oferir a la societat. En el món actual, on cada cop el recurs hídric es més preuat i quan experts mundials avisen que aquest recurs serà dels més valorats en el futur, es necessari que la titularitat i la gestió dels rius, de les seves conques hídriques, o dels seus trams que es trobin en territori català, pertanyin als diferents governs autònoms dels Països Catalans. Però amb això no nâhi ha prou, des dâun punt de vista ecològic és necessari que en aquelles zones on lâaigua sigui més escassa es prenguin més mesures dâestalvi que no pas en aquelles on el recurs sigui abundant, ja que lâobjectiu final a assolir ha de ser lâautosuficiència de les conques. I es que cada conca, en un clima mediterrani com el nostre, té les seves peculiaritats i sobretot una biodiversitat i entorn adaptat a cadascuna de les conques, per tant és necessari mantenir la seva autosuficiència, però amb el mateix grau dâimportància ho és que aquestes conques siguin considerades i respectades com a elements vius al qual ens hem adaptat durant segles, i ho hem de continuar fent malgrat el distanciament que sâha generat entre el riu i lâésser humà. Altrament, cal avançar cap a lâautosuficiència hídrica de les conques perquè és necessari aplicar mesures dâestalvi i reutilització de lâaigua compaginades amb la utilització de fonts fins ara no explotades, aprofitant així la màxima eficiència en tot el cicle, es a dir, recuperar pous,
fonts i aqüífers, mantenint-los en condicions i plens, per quan el cabal dels rius afectats per la
sequera no sigui suficient per abastar el mínim de consum humà, assegurar-ne amb aquests el
mínim pel consum humà.


Energètica

El nostre país, en termes energètics i dins el context europeu, ha sigut capaç de generar la
suficient capacitat elèctrica per a poder ser autònom i fins i tot ser-ne exportador al Estat
15 Espanyol amb la població i la industria actual. Tot i això, en energia petrolera, com tota lâEuropa occidental té un dèficit notable que ens fa ser importadors dâaquest element i estar, per tant, condicionats per lâelevat preu del petroli i de la conjuntura política mundial.
Amb dades de lâany 2005, la producció energètica dels Països Catalans és dependent de la importació de petroli i gas, principalment a causa del consum realitzat als sectors del transport i la indústria. Aquest fet, que gairebé el 70% de lâenergia que necessitem lâhaguem dâimportar, juntament amb el fet de no comptar amb un estat propi, posiciona el nostre país a lâexpectativa dels moviments econòmics mundials del petroli i del gas, i sense cap mena de poder dâintervenció sobre el preu dâaquest que repercuteix directament a la societat. Aquestes energies són també les més productores de CO2 a lâatmosfera amb un 71%, i davant dâaquest fet, com a societat i país sí que podem i hem dâintervenir en la reducció del consum del petroli i del gas, i potenciar el consum dâenergies netes. A nivell elèctric, el fet de comptar amb 3 centrals i 4 reactors nuclears, i la producció encara reduïda dâenergies renovables, fa que els Països Catalans tinguin un fort potencial elèctric. Amb això, cal matisar que tant lâexportació com la importació dâenergia nuclear en el sí del nostre país unint-nos a la grans xarxes elèctriques continentals, és totalment innecessària, ja que comportaria la poca seguretat en lâabastament elèctric del país, en no tenir un estat propi a expenses de la conjuntura política europea i de la seva relació amb lâEuropa de lâest i el nord dâAfrica. Ãs per això, que és necessari que tan la generació, aplicació i distribució de lâenergia
als Països Catalans han de ser per llei competència de cadascun dels governs de la nostra
nació.Finalment, cal tenir en compte la gran quantitat dâenergia que es perd en el transport
dâelectricitat, que pot arribar a sobrepassar el 10% de la producció. Aquest fet referma la
necessitat de no crear grans xarxes de transport energètic, però també referma la fortalesa de
la generació i consum elèctric local, és a dir potenciar que la distància entre el punt de
generació energètica i el seu punt consum sigui la menor possible, això és lâautosuficiència
nacional extrapolada a nivell territorial en àmbits comarcals i/o locals; comptar amb petits punts de producció a tot el territori, basats en les energies renovables (amb panells solars a les
vivendes, camps solars als municipis, centrals de biomassa prop de les zones forestals, parcs
eòlics...). Ser autosuficients des de lâens territorial més petit, fins al global de la nació ens assegura una millor seguretat i fiabilitat del consum energètic, i alhora ens fa partícips dâuna generació més neta de lâenergia.


Alimentària

El concepte de sobirania alimentària és el que més sâaproparia a lâautodeterminació en el camp
de la pagesia i en general de lâagroalimentari. Entenent lâalimentació com una necessitat
bàsica, però també com una relació social al darrera de lâaliment exercida per la pagesia en les seves activitats. Entenem doncs la Sobirania Alimentària com el dret que té tot poble i país a
garantir la pròpia alimentació de manera suficient, sana, lligada a les seves tradicions culturals i als mercats locals. Des de que va començar a córrer el terme âglobalitzacióâ? sâhan fet moltes reflexions dâanalitzar les agricultures a nivell mundial, com sâinterrelacionen i quines conseqüències té per a la política agrària a totes les escales (internacional, nacional i regional), i també de la idea de fons de substituir els colonialisme polític pel colonialisme econòmic. Però es pot comprovar que, amb les anomenades negociacions de la liberalització del comerç, i simplement amb lâobertura a lâespai internacional, en qualsevol lloc del món els problemes de la pagesia són els mateixos. Però no es just, ni lògic, que les diferències dels móns siguin problemes de lâagricultura. Es tracta dâun problema de democràcia, de llibertats i dâestatus dâun país, perquè el problema dâavui no és la manca dâaliments en el món, sinó la impossibilitat dâaccedir a ells. Aquest model dâagricultura i alimentació té conseqüències de caire mundial i dâacció nacional: acabant amb una agricultura familiar i un comerç de proximitat vital per a les economies locals; promovent una creixent inseguretat alimentària amb una dieta que sâabasteix dâaliments que recorren milers de quilòmetres abans dâarribar a la nostra taula, i fonamentant una agricultura i ramaderia intensiva, desnaturalitzada, drogodependent (per lâalt ús de pesticides) i on el benefici econòmic sâanteposa als drets socials i mediambientals.
Els aliments sâhan convertit en mercaderies: les terres, les llavors, lâaigua... són propietat de
multinacionals que posen el seu preu exorbitant. I això ens porta a la dependència exclusiva a
tercers, la submissió al joc especulatiu de la distribució (depenent el preu final únicament de la oferta i la demanda) i fins hi tot riscos en seguretat alimentària. Un poderós lobby que ha
aconseguit ser el veritable senyor de lâagricultura i lâalimentació, que decideixen què es produeix, qui ho produeix i, en definitiva què mengem. Hem de lluitar cada dia per construir unes relacions comercials internacionals més justes, afavorint el desenvolupament dâuna agricultura nacional respectuosa amb el medi, no depenent del mercat internacional i amb condicions de vida i treball dignes per les persones que produeixen dels Països Catalans.
Amb la desaparició dâaquestes altres formes de comercialització dâaliments ha sortit perdent el
conjunt de la societat. La pagesia i les indústries locals han perdut punts de venda directa o amb pocs intermedis que li permetien participació del procés. I, en definitiva, ha sortit perdent el conjunt de la societat que ha vist com desapareixien llocs de treball i espais tradicionals de trobada. Destruint la pagesia, no trenquem un sistema de producció i abastiment, sinó uns valors, ja siguin culturals alimentaris de proximitat, com el resultat dâuna feina professional valuosa. Però sobretot com a resultat dâuna combinació complexa dâhistòria, tècnica, activitat socioeconòmica arrelada a la terra i relacionada amb la nostra identitat nacional de gran vàlua. Ãs davant dâaquesta situació que el jovent independentista ha de treballar per un nou model,éssent conscients que lâactuació nacional serà un petit gra de sorra pel problema mundial, però no deixarà de ser un avenç. Cal emplaçar a la militància del territori a treballar colze a colze amb la pagesia i la indústria local, però també com a consumidors i consumidores responsables. Perquè la veu política pot tenir força, però és la veu ciutadana com a
consumidors qui pot fer decantar part de la balança. Cal tenir present els diferents principis de la sobirania alimentària que com a poble ens donarà eines per decidir què menjarem i qui ho produirà, per què els aliments són un dret humà i no una mercaderia. Per això creiem en una agricultura i aliments fora dels acords comercials; amb prioritat pels mercats locals i a uns preus remuneratius; control sobre els recursos de la pagesia, local i gratuït, i per tant, cap a la consecució de la seguretat alimentària a través de la producció pagesa i el consum i el comerç nacional; sense oblidar uns sistemes productius sostenibles i optimitzats per fer aliments sans, nutritius i culturalment apropiats a la nostra dieta, la tant anomenada âdieta mediterràniaâ?.





3.2. Planificació estratègica del territori

3.2.1. Planes agrícoles

Les planes agrícoles dels Països Catalans són un dels indrets més amenaçats, i a la vegada
amb una manca de figures de protecció més important.

La realitat socioeconòmica que es presenta en lâactualitat del nostre país, convida a les
persones del món agrari a abandonar la ramaderia i la terra que sâha treballat durant segles per
10 entrar en un altre sector diferent del primari, ja sigui el sector industrial o dels serveis. Això comporta un deteriorament del camp, el qual per successió natural fa que esdevingui primer una zona de matollar i més tard una zona forestal, en el cas que no hi hagi cap actuació
antròpica. Aquest fet que en principi a ulls de la població és un fet positiu perquè es recuperen
els boscos (paradigmes de natura a la societat actual) fa que en realitat es degradi un espai
15 ecològicament molt ric, i interessant, que permet lâexistència dâinnumerables espècies animals i vegetals adaptades aquests tipus dâespais que contribueixen a enriquir la biodiversitat dels Països Catalans i una pèrdua del paisatge mediterrani (intercalació de diferents conreus mediterranis, amb petites zones forestals).

Lâabandó de les terres agrícoles, cal dir que normalment són espais petits i de difícil accés (els 20 menys rendibles econòmicament) juntament amb del creixement urbanístic (requalificació de
terrenys agrícoles en industrials o urbans), amb la construcció dâinfraestructues són els
principals agents de pèrdua dels terrenys agrícoles.

Les planes agrícoles es poden entendre de tres formes diferents: en primer lloc, com a recurs
productiu, en segon com a espai dâinterès natural i en tercer lloc com a unitats paisatgístiques.

Els espais agraris són els recursos productius alimentaris per excel·lència de les societats
passades i actuals. Inicialment lâaliment es consumia gairebé el lloc on es produïa, o si més no a pocs quilòmetres de distància, actualment amb el fenomen de la globalització ha comportat
que els productes alimentaris no siguin propers a la zona on es consumeixen, sinó que recorren grans distàncies.

Ãs necessari reorganitzar els terrenys i els seus respectius recursos per tal de restablir lâordre,
reduir costos i augmentar considerablement la seguretat alimentària, intentant apropar-nos a la
sobirania alimentària.

La pèrdua del terreny productiu afecta a diferents sectors, tant a nivell social, pèrdua de llocs de treball, com a nivell cultural (pèrdua de tradicions, aliments propis...), com a nivell ambiental:

pèrdua dâespècies autòctones tant vegetals com animals, augment de les emissions de CO2 a
causa del transport dels productes a centenars de quilòmetres, augment de la utilització de
productes químics degut al tractament dâaliments...

Les planes agrícoles són un espai dâinterès natural de primer ordre, malgrat la impressió que
donen de zones altament antropitzades (que és el cert, ja que lâesser humà les manté constantment en els primers estadis de successió natural), les comunitats naturals que sâestableixen en els propis camps, o en les zones limítrofes de marges fan que sâhi puguin establir innumerables espècies tant vegetals com animals, enriquint de forma considerable la biodiversitat dels Països Catalans. Segons la superfície de la zona agrària sigui superior o inferior, permetran lâestabliment dâunes espècies o altres, així per exemple les grans superfícies estepàries de la plana de Lleida permeten lâestabliment de grans rapinyaires, mentre que petites zones agrícoles intercalades en zones forestals actuen com a ecotò (espai de transició entre dos habitats diferents) i com a tallafocs naturals.

Així les zones agràries sâhan de considerar com un espai dâinterès natural més (protegit o no)
però se lâha de reconèixer com a tal.

La pèrdua de la discontinuïtat de les zones forestals on hi havia camps de conreu fa que es
produeixin els grans incendis forestals (com els de la dècada dels 90 a la Catalunya central).
Lâincrement de la massa boscosa, en detriment dels espais oberts i la pèrdua dels cultius
tradicionals, suposa a la pràctica una disminució de les espècies animals i vegetals dâespais
oberts. Per exemple, les típiques espècies de rapinyaires de les planes obertes com ara lâaligot
(Buteo buteo) o el xoriguer (Falco tinnunculus), o espècies amb interès cinegètic, com el conill
de bosc (Oryctalagus cuniculus), la llebre (Lepus europaeus) o la perdiu (Alectoris rufa). En
canvi en resulten molt beneficiades les espècies forestals (degut a lâaugment dels boscos) com
són: el senglar (Sus scrofa), la geneta (Genetta genetta), la guilla (Vulpes vulpes), entre moltes
altres.

Les planes agrícoles configuren unitats paisatgístiques de gran valor. El paisatge és un
element constantment canviant, però ha estat en els darrers 40 anys i especialment en els
darrers 10 anys degut al boom immobiliari i a la bonança econòmica que el paisatge dels
Països Catalans, ha canviat de forma radical i segurament irreversible.

Lâactivitat agrària fa que gaudim dâun paisatge mil·lenari completament adaptat a lâentorn, o
almenys fins fa poc temps. Aquest paisatge integrat i compost per diferents cultius, com poden ser:
farratges, cereals, vinya, oliveres, pastures..., juntament amb les masses boscoses típiques dâaquests entorns (com són els alzinars, rouredes, suredes i pinedes), formen el típic paisatge mosaic mediterrani.

La importància dâaquest paisatge no solament es limita a la bellesa visual, sinó que darrere
dâaquest entorn es troba una gran riquesa dâespècies animals i vegetals; el conjunt de camps
de conreu, espais oberts i massa forestal constitueixen un ecosistema ric en diversitat
dâambients i per tant potencialment ric en diversitat biològica. Gràcies a la gran varietat
dâhàbitats que es formen, lâàrea mediterrània és una de les zones amb més diversitat biològica
del planeta (hot spot). A més el paisatge forma part del patrimoni cultural, és lâevolució de
lâentorn, on cada generació realitza alguna aportació en la composició del paisatge.
No obstant, el paisatge típicament mediterrani que es trobava als Països Catalans esta en greu
perill de desaparició, la intensificació de lâagricultura, juntament amb la homogeneïtzació de
conreus (grans extensions amb només una tipologia de conreus), juntament amb la desaparició
de les planes agràries a causa de la construcció fan que un paisatge mil·lenari desaparegui
davant dels nostres ulls i que aquesta desaparició sigui irreversible.

Així, a nivell de Països Catalans els principals problemes o amenaces que sâenfronten les grans planes agrícoles són:

- Infraestructures

- Polígons industrials

- Creixement urbanístic


Aquests problemes sorgeixen a partir de punts en comú. Les zones agràries les més
productives són les que es troben en sòls profunds, de pendents suaus i amb aigua abundant.

En el cas dels Països Catalans la orografia complexa fa que hi hagi poques zones planes i
aquestes és on sâhi localitzen les grans planes agrícoles, però també és per on hi circulen les
grans infrastructures de comunicació A-II, AP-7, tren convencional, TAV... també és on sâhi
localitzen tradicionalment els nuclis habitats (propers als camps de conreu, disponibilitat
dâaigua...) i actualment és on aquests hi planifiquen el creixement, tant industrial com urbà, ja que les condicions del terreny són òptimes per a la construcció (poc desnivell, infrastructures properes...).

Les causes dâaquest fet han estat el declivi de lâagricultura com a principal activitat productiva
en detriment de la indústria que ha fet que aquesta es considerés una activitat residual, i com a conseqüència no sâha valorat el que realment aporten o poden aportar els espais agrícoles.

No obstant, sâha de tenir clar que els espais agrícoles no són només paisatge, sinó que són uns
equipaments per a la població que proporcionen els aliments. Actualment amb la globalització
sâha perdut aquesta consciencia, però no per aquest motiu aquests espais sâhan de poder
alterar de manera irreversible.

En la planificació territorial sâha de tenir una visió de futur, no sâha de permetre la destrucció
50 dels espais agrícoles productius, que en un futur si no són destruïts poden tornar a produir
aliments per a la població.

Això no implica necessàriament aturar el creixement, però si reconsiderar els llocs de
creixement. A part de la proximitat amb les àrees urbanitzades sâhaurien de realitzar estudis
dâimpacte ambiental, considerant totes les àrees, incloses les forestals per poder establir la
zona òptima de creixement.

Actualment les zones forestals són les zones més protegides per a la urbanització, però es
donen casos en que la importància ecològica dâuna pineda (per exemple) és molt inferior al
dâuna plana agrícola, i malgrat aquest fet es permet la urbanització de la plana 5 agrícola i es
preserva la zona forestal (La línia costera del Maresme, és un exemple). El canvi de concepció
implica la dessacralització dels espais forestals com a paradigma de natura, i posar sobre el
paper els espais forestals més degradats com a possibles punts on es poden ubicar si és el cas
dels nous establiments industrials.



3.2.2. Indústria

Ãs ben clar que la indústria ha fet que la societat evolucionés cap a una societat amb un
benestar més elevat, tot i així concentracions dâindústria repercuteixen de forma negativa a la
qualitat de vida de la gent.

Tradicionalment la indústria sâha localitzat en les zones on les comunicacions han estat fàcils, i
hi ha hagut disponibilitat energètica. Les característiques de Catalunya, amb una manca
important de recursos fòssils (les principals fonts dâenergia fins a aquest moment) ha fet que
lâenergia sâhagués dâimportar de lâexterior, ubicant les principals indústries en la zona
dâarribada, o transformació dâaquesta energia, i en zones amb infrastructures per poder
importar i exportar tant lâenergia com les matèries elaborades.

Actualment amb lâaparició de les energies renovables existeix la possibilitat de no dependre
exclusivament de lâenergia fòssil, apareixent una gran diversificació de les fonts energètiques.
Aquestes fonts energètiques com ara: geotermal, mareomotriu, eòlica, solar, biomassa... fan
que es puguin produir arreu dels Països Catalans, fent que la indústria no es vegi obligada a
transportar a grans distàncies lâenergia produïda, (combustibles fòssils o energia elèctrica), sinó que es pot produir en teoria al lloc on es consumeix, augmentant així lâeficiència energètica i reduint els costos de transport i els problemes ambientals de les energies tradicionals.

Els darrers models de âdesenvolupamentâ? es basen en els polígons industrials, una acumulació
de naus de diferents sectors ubicats als afores dels municipis, per evitar trànsit de vehicles
pesants, sorolls... el problema dâaquest model és la gran mobilitat que produeix a la població
(desplaçaments des del domicili a la fàbrica).
Per una banda, la indústria ha estat i continua sent bàsica per al desenvolupament humà, no
obstant, es dóna la paradoxa que el creixement econòmic causa greus perjudicis al medi
ambient i a la població.

Per tal de poder solucionar els problemes endèmics de la indústria, que principalment són el
consum dâenergies dâorigen fòssil, i la mobilitat sâha de realitzar una nova revolució tant
tecnològica com cultural.

Lâenergia sâha de produir a la zona on es consumeix (abaratiment de transport, menor quantitat dâinfraestructures de transport....) i les energies renovables poden oferir aquesta solució, ja que la seva gran varietat permeten que es pugui aprofitar lâenergia de gairebé qualsevol indret dels Països Catalans.

Per altra banda per solucionar problemes de mobilitat sâha de tornar a conceptes âanticsâ?,
apropar la indústria a les zones on hi ha la mà dâobra (similar als inicis de la revolució
industrial). Aquest concepte vol dir deixar dâinstal·lar la indústria fora dels nuclis urbans, i començar a integrar les indústries netes (que no produeixin olors, fums...) i compatibles amb el teixit urbà, fent que els treballadors de lâempresa puguin anar a la feina a peu o bé amb transport públic, dâaquesta forma sâaconseguiria reduir dâuna forma considerable la utilització del vehicle privat per poder anar a la feina.



3.2.3. Urbanisme

Lâordenació urbanística era als anys 70 i 80 lâesperança col·lectiva de recuperació dels nostres pobles i ciutats. Aquest fet era sinònim de creixement i expansió del territori.

Durant els anys 90, en plena normalització democràtica de la gestió municipal van tenir lloc les grans revisions de plans generals. Ãs durant aquesta dècada quan la construcció va
experimentar el seu moment més àlgid, però també es fa necessari destacar lâincrement de
població esdevingut durant aquesta època. En molts pobles i ciutats és necessari, per tant,
buscar una ubicació a aquest nou 5 volum demogràfic.

Inicialment i a curt termini no esdevé un problema la creació de sòl urbà i urbanitzable, però arriba el punt en què cal preveure aquests creixement progressiu dels nostres pobles i ciutats.

Actualment, a les ciutats ens trobem amb unes àrees urbanes compactes bastant recuperades
però en un territori i un medi ambient notablement degradat, i als pobles hi troben el centre històric amb les construccions majoritàriament originals i amb un cert valor històric i lâincrement progressiu de les urbanitzacions aïllades al voltant dâaquests nuclis urbans.

Des de les JERC creiem que cal potenciar les Agendes 21 que començaren a crear-se durant
els anys 90 i que alguns municipis estan aplicant. Ãs necessari adquirir instruments específics per tal de millorar lâequilibri ambiental dels municipis i al mateix temps dotar-se dâeines dâordenació urbanística per millorar el medi ambient global. Al mateix temps, creiem que cal cedir la gestió del sòl del municipi als mateixos Ajuntaments, però cal seguir uns criteris
estàndards comuns per tal de respectar les zones verdes i zones dâinterès medi ambiental
urbanitzant les zones de menor valor ecològic assegurant la seva provisió de recursos.

Les JERC apostem per la ciutat moderna i cosmopolita amb la diversitat dâespais dedicats als nuclis de població, fent de lâaccessibilitat una qüestió efectiva de país, és per això que les
zones de nova construcció han de ser espais totalment accessibles a les persones amb
discapacitats. Dâaltra banda, cal avançar en la supressió de totes les barreres arquitectòniques.
Dâaquesta manera tota la ciutadania podrà gaudir en igualtat de condicions de lâespai públic.
Apostem per la ciutat sostenible on les zones verdes, els equipaments multidisciplinars,
monuments, hotels, mercats municipals i zones dâoci es fusionin amb el teixit urbà: els edificis
històrics amb els edificis de nou disseny i creació, i finalment es cohesioni el territori.

Pel que fa als pobles som partidaris de fusionar la modernitat amb la tradició i el valor històric de cada poble. Cal potenciar el centre històric i recuperar i rehabilitar els edificis dâinterès arquitectònic, però cal també dotar de tots els serveis i equipaments aquesta població.

Cal planificar i posar especial èmfasi en la ordenació dels voltants dels nuclis històrics, on
caldrà fer arribar serveis comuns, més costosos per als municipis i que acabaran revertint sobre
l'economia del ciutadà, serà important també, de recuperar els espais dâinterès medi ambiental,
i cal construir de forma ecològica. No dedicar tants esforços econòmics a construccions aïllades on caldrà fer arribar serveis comuns, sinó que cal fomentar les construccions sostenibles plurifamiliars i les zones compactades per aquests habitatges.





4. Uns Països Catalans lliures i sostenibles. Benestar i justícia social a llarg termini.


Ãbviament lâobjectiu de tots els principis i línies a seguir exposades fins ara ha de ser dotar-nos dâun model vàlid per aplicar a la nostra nació. La construcció dâuns Països Catalans lliures necessita, sense cap mena de dubte, anar acompanyada dâunes bases ecològiques clares, modernes i pensades a partir de la totalitat del seu territori. Ãs imprescindible allunyar-nos de les visions excessivament localistes, o dâaquelles que ens venen imposades per la fragmentació administrativa que pateixen els Països Catalans, en definitiva aplicar el que en podríem dir âsentit dâEstatâ?, ja que un dels factors claus que definirà el futur del nostre país estarà estretament vinculat amb com afrontem els reptes actuals, relacionats amb lâenergia,
lâurbanisme, el tractament de residus, etc. Per desgràcia moltes decisions claus en aquests
aspectes han estat decidides durant les darreres dècades sense tenir en compte cap dels
principis ecològics defensats en aquest document, i encara menys en clau nacional. Ãs per tant
dâextremada urgència posar fil a lâagulla per corregir uns danys que en molts casos podrien
arribar a ser irreparables.

Aquest esforç per tal de prendre decisions des dâuna visió complerta del país comportarà com a
conseqüència inevitable, en primer lloc la redistribució dels impactes negatius, i en segon lloc, la minimització dâaquests, encara que difícilment es podran fer desaparèixer. Això vol dir una repartició de les càrregues negatives, fugint de les concentracions territorials que en molts casos provoquen una sobrecarrega en zones concretes del territori, molt superior a les seves
necessitats (pensem per exemple en la producció elèctrica al Principat, situada en la seva
majoria en unes poques comarques de la demarcació de Tarragona), mentre en canvi altres
zones amb un gran consum de recursos no es veuen tan afectats. Aquest fet requereix una redistribució progressiva, per tal de tendir cap a una relació més equitativa entre 5 allò que cada
territori consumeix i aquelles infraestructures necessàries. No podem pretendre construir un
model nacional sostenible, equilibrat i coherent a partir de la juxtaposició de totes les demandes
locals, sinó que, tot i ser importants, caldrà optar sempre per aquella decisió que afavoreixi al
màxim al conjunt de la nació, amb un impacte ambiental menor.

Un dels principals problemes que el país ha tingut, i segueix tenint, a lâhora de fer planificació ha estat la manca de poder polític dels diversos governs dels Països Catalans en molts aspectes claus (a part de la manca expressa de voluntat política de molts ells). Les mancances
competencials són una dificultat realment molt important a lâhora de poder pensar i construir un
país en la seva totalitat.

Ãs doncs necessari poder exercir el dret a decidir també en tots aquets àmbits. Ãbviament
sâhan dâaprofitar al màxim les minses possibilitats que els diversos marcs legals ens doten, ja que no podem esperar a què el deteriorament sigui irreversible, però també hem de tenir clar que fins el dia en què tinguem totes les estructures de les que es dota un Estat bona part del que puguem fer seran poc més que pedaços.

De la mateixa manera que en el nostre corpus ideològic tenim incorporada la idea que no pot
haver-hi alliberament nacional sense justícia social, hem de tenir clar que sense sostenibilitat
no serà possible gaudir dâun país amb opcions reals de desenvolupament. La qualitat de vida
present i futura dels catalans i catalanes està vinculat amb la nostra capacitat de planificar el
territori, la seva gent, les seves infraestructures i de construir un país on poder-hi viure en benestar, i tal com sâha exposat anteriorment, un benestar no entès com a simple creixement econòmic. Totes aquelles persones preocupades i conscienciades per les problemàtiques territorials han de saber, i hem de saber explicar-ho, que la millor manera de protegir el nostre territori és finalment la independència, ja que amb ella finalment podrem dissenyar i executar la totalitat dâaquells aspectes claus per dur endavant polítiques ecològiques coherents, duradores i eficaces, i no les simples operacions de maquillatge puntuals en que molts cops consisteixen algunes polítiques actuals anomenades âecològiquesâ?.

Només dâaquesta manera podrem construir uns Països Catalans âresistentsâ?, és a dir viables i
sostenibles a llarg termini.






5. Anàlisi vectorial



Energia i canvi climàtic

La situació del planeta està en profund perill, a punt de sofrir una desestabilització ambiental
amb conseqüències devastadores per la humanitat. Tot i que pot semblar 5 una afirmació
profundament catastrofista no sâallunya gens ni mica del futur que ens espera si no realitzem
canvis profunds en el sistema productiu i energètic mundial. Aquesta situació ve donada,
principalment, per lâemissió incontrolada de gasos compostos per diòxid de carboni a
lâatmosfera, produint lâanomenat âefecte hivernacleâ?.

Lâatmosfera és la coberta gasosa que envolta el planeta, i és un dels elements que determinen
el clima. La seva composició és el producte de milions dâanys dâevolució i sâha mantingut en
equilibri des del desenvolupament de les plantes i animals, en estar formada pels mateixos
gasos en proporcions força regulars. Alguns dâaquests gasos fan que part de la calor del sol no sâescapi a lâespai, i gràcies a aquest "efecte hivernacle" es mantingui la temperatura que fa
possible lâexistència de la vida. A la vegada, amb el seu procés de respiració i fotosíntesi els
éssers vius fan que la proporció dâaquests gasos es mantingui constant.

Ja fa més dâun segle, però, que els humans estem desestabilitzant aquest equilibri, principalment a causa de lâenorme consum de combustibles fòssils. Degut a lâacció humana lâatmosfera ha incrementat en un 30% la seva proporció de CO2 en els últims temps.

Probablement com a conseqüència dâaquest increment, la temperatura del planeta és la més
alta des de que sâenregistren les temperatures en el món, fa ja 130 anys. Per altre banda, el
nivell del mar ha pujat arreu del món més de 25 centímetres en un segle. A la vegada els
fenòmens climàtics durs (tempestes, ciclons, huracans, sequeres, despreniments dâicebergs,...)
es produeixen molt més sovint. I és que, lâús del petroli ha aconseguit desenvolupar les
25 societats occidentals de tal manera que la població ha anat creixent molt al llarg del temps. El petroli ha incrementat substancialment la capacitat de produir i distribuir recursos.

Sâespera que al 2010 la població arribi als 7.000 milions, 8.000 milions al 2020, 9.000 milions el 2028 etc. La crisi energètica, per tant, també és un factor determinant de reflexió. El petroli es troba en la majoria de productes i serveis que utilitzem habitualment i mou el 95% del transport mundial.

Tenint en compte la nostra dependència del petroli (i de les energies fòssils en general) en
augmentar el preu de lâenergia, augmentarà la inflació de tots els sectors econòmics afectats i
ens trobarem davant de greus desequilibris en el sistema financer i crisis socials.
Ãs davant dâaquesta situació que les JERC veiem imprescindible pensar en un nou model que
segueixi, per ordre de prioritat, els següents eixos:

1) Disminució de lâemissió de diòxid de carboni a lâatmosfera: Aquest és el punt clau sobre el qual sâha de centrar el nou model energètic que des de les JERC proposem. Desgraciadament, no és un eix definitori sinó una mesura urgent i necessària a causa de la complicada situació actual. Per això, és imprescindible que tots els governs seân
40 responsabilitzin i compleixin les diferents directrius internacionals, en aquest aspecte
les JERC demanem que es compleixi immediatament el compromís assolit en el protocol de Kyoto. Per altra banda, creiem imprescindible elaborar unes bases internacionals obligatòries més contundents i amb dures penes per incompliment regulades per lâONU (que ha de gaudir de suficient poder com per poder garantir-ne 45 lâexercici).

2) Utilització i millora de lâeficiència de les energies renovables: En segon lloc, des de
les JERC optem per lâelaboració dâun model energètic basat en les energies renovables. Per això, és imprescindible acompanyar aquesta planificació dâuna forta inversió en investigació per tal de millorar lâeficiència dâaquest tipus dâenergies alhora que eradicar el concepte dâalternativa pel concepte de millora. Ãs a dir, cal plantejar les energies renovables no com una alternativa a lâactual model energètic sinó com la
millora natural dâaquest. I és que quan parlem dâenergies renovables, simplement estem incidint sobre lâobtenció de les energies, i no sobre la distribució i consum, que seguiria sent, com ara, principalment elèctric. Aconseguir aquest punt suposaria immediatament una reducció de lâemissió de diòxid de carboni alhora que situaria lâeconomia dels estats que en participessin en una situació més estable que podria evitar la ja imminent crisi energètica derivada de la reducció de les reserves de petroli

3) Creació dâuna xarxa de producció i distribució basada en les necessitats locals:

Aquest punt es basa sobre un canvi de concepte que pretén per una banda augmentar lâeficiència i evitar costos innecessaris, i per lâaltre, augmentar la 5 independència dels territoris envers els desequilibris energètics als quals, avui en dia, som extremadament vulnerables. Per això, cal un model basat en la gestió dels recursos locals per a una producció i un consum locals. Dâaquesta manera un territori ha de dependre dels seus propis recursos, sempre que compleixin al màxim possible les premisses anteriors.

4) Elaboració dâun pla transversal i conseqüent amb la realitat del territori:

Un cop definits els primers tres paràmetres sobre els quals guiar lâestratègia energètica cal
lâelaboració dâun pla que contempli la realitat del territori dâuna manera transversal.
Dâaquest manera, quan parlem de producció i distribució energètica, hem de tenir en
compte les necessitats del territori, la seva capacitat de producció, les infraestructures
existents, les que cal construir, el model de transport, etc. Dâaquesta manera hem dâaconseguir saber què cal fer, de manera que lâimpacte mediambiental conseqüent sigui mínim i garanteixi la sostenibilitat del medi, és a dir, que el territori sigui capaç dâoferir permanentment allò que li demanem. Aquest concepte, sâha de nodrir dâaltres conceptes àmpliament tractats al llarg de la ponència com la gestió de recursos i residus i el decreixement econòmic, a la vegada que en forma una petita part.

Elecció de les fonts dâenergia:

Des de les JERC, creiem que un bon model energètic no sâha de limitar a cap font energètica
en concret, la tecnologia permet que dia a dia apareguin noves formes dâobtenció dâenergia que
evidentment tenen inconvenients i avantatges. Les nostres prioritats han estat desglossades, i
és a partir dâaquí on sâha de decidir per quina energia en concret apostar. Aquesta, no és una
tasca fàcil i desgraciadament ha estat carregada de tòpics moltes vegades erronis. Ãs per això
que cal tenir en compte tots als aspectes, i fins i tot buscar compromisos que no sempre han de
complir estrictament totes les premisses. La següent taula, mostra el prejudici que tenen les
fonts dâenergia més utilitzades en diferents fenòmens mediambientals. En aquesta, es pot
observar clarament que les energies basades en els combustibles fòssils són les més perjudicials en general, a la vegada que suposen lâemissió incontrolada de diòxid de carboni, fet
que, com sâha dit, cal eradicar. Seguidament trobem lâenergia nuclear, que tot i oferir una
emissió de diòxid de carboni pràcticament nul·la i una eficiència energètica enorme suposa un
gran risc per la generació de residus altament radioactius. Per últim, trobem les energies
renovables que ofereixen un compromís mediambiental gairebé òptim a costa dâuna eficiència més reduïda. Evidentment, aquest és un anàlisi simple i del qual seân poden extreure poques conclusions, però si que demostra, que en matèria energètica hi ha poques veritats absolutes i tota elecció suposa un risc. No obstant, des de les JERC tenim com a objectiu la consecució dâun model sostenible i respectuós basat en energies renovables, és a dir, que no depenguin de recursos finits.




Planificació territorial i infraestructures

Diagnosi situació actual


Quan parlem de planificació territorial, parlem de dissenyar la situació al territori dâon i com es situa la població i les seves activitats. Els Països Catalans, es centren al voltant de les
polaritats de les grans ciutats de la nostra nació amb Barcelona i València al capdavant,
seguida per la resta com Alacant, Castelló, Elx, Tarragona, Reus, Lleida, Girona, Perpinyà i
Palma de Mallorca. Aquests nodes territorials agrupen la majoria de població dels Països
Catalans, en elles mateixes o en les seves àrees metropolitanes. Si ens fixem en la ubicació
territorial dâaquests nodes els trobem principalment a la franja costera, exceptuant el cas de Lleida, evidenciant el gran pes demogràfic de la costa envers lâinterior català, produint una
situació de desequilibri territorial sobretot entre lâinterior i la costa pel que fa al pes demogràfic, i això implica també en la indústria, els serveis i les infrastructures.

Actualment, quan parlem sobre la planificació territorial dels Països Catalans hem de tenir
present la situació geopolítica de la nostra nació. Ens trobem dividits en dos estats, i en el cas espanyol, dividits en comunitats autònomes que dificulten la planificació del territori com un mateix ens. Això, cal sumar-hi la tendència política i social de diferenciar a lâhora de planificar entre el camp/territori i les ciutats. Aquest fet provoca la sensació urbana que el territori que sâestén fora de les ciutats perd valor i està subjecte a donar els serveis a la massa urbana, sense tenir en compte les activitats i la població que allà hi viu, fet que com sâha comprovat en els darrers anys per falta de planificació a llarg termini, i evoca cap a tensions entre territoris principalment entre lâurbà i el rural.

En la situació global actual, on sâestà començant a posar en dubte lâeficàcia de la metròpoli com
a ens de benestar i seguretat, i sâestà produint un retorn al territori a la cerca del benestar, cal com a país i societat redefinir el model de país que volem, però definir-lo com un mateix ens
global i tenint en compte el dret de totes les persones dâarreu del país de tenir la possibilitat
dâaccedir als mateixos serveis en igualtat de condicions. I aquest model és necessari aplicar-lo
a hores dâara ja en comarques en actual desenvolupament com el Bages, Osona i La Selva,
que estan recobrant pes demogràfic i econòmic, i per radiació les del seu entorn. A lâhora de
definir aquest model de país, sâha de fer a llarg termini i amb visió de país, sense caure en
localismes.

Aquest nou model, com sâesmentava anteriorment, sâha de basar en la possibilitat de la
població a accedir als serveis bàsics amb facilitat, i això vol dir dotar tot el territori de les infraestructures necessàries perquè això sigui possible. Aquest canvi de model, que dâaltres societats ja han dut a terme, es fonamenta en una comunicació àgil, ràpida, constant i neta. Construint un país en xarxa, amb eixos principals de comunicació, vertebradors del territori en tota la xarxa, abandonant el model actual radial, i apostant pel ferrocarril i les noves tecnologies de la informació com a eines de comunicació. Som actualment de les regions europees amb més quilòmetre de via asfaltada per habitant, i de les regions amb menys via de ferrocarril per habitant, però també, amb un deficient o nul accés a la banda ampla dâInternet a molts indrets del territori català.

A tot això no cal oblidar la millora de les vies asfaltades, millorant-ne traçats i calçades, però
sobretot eliminant peatges interns que perjudiquen la comunicació interna de la nació. En
aquest sentit és necessari potenciar el corredor del mediterrani tant a nivell viari com de
20 ferrocarril, eliminant-ne els peatges existents i apostant per lâalta velocitat dâAlacant a Perpinyà.

Dâaltres eixos, necessaris per a vertebrar la nació, son els eixos ferroviaris:

- Lleida, Mollerussa, Tàrrega, Cervera, Manresa, Vic i Girona .

- Balaguer, Lleida, Tortosa, Amposta.

- Sort, La Seu dâUrgell, Puigcerdà, Ripoll, Olot, Girona (Eix pirinenc)

- València, Gandia, Dénia, Alacant i Elx.

- València, Xàtiva i Alcoi.


Tots i aquests eixos, la xarxa de petita distància i més radial és necessària que existeixi als principals nodes de població, en molts dels casos com a vies llançadores de les ciutats a les rodalies, amb una xarxa constant, àgil i ràpida, que faci innecessari lâús del vehicle rodat per accedir a les ciutats. Tan mateix, cal augmentar la sensibilitat social cap a lâús dels transports públics i nets ( tren, metro, bicicleta, a peu, ..) amb més pedagogia en tots els nivells.

Un altre aspecte prou important atès lâefecte a què ha sotmès el nostre territori en els darrers
35 quaranta anys, és lâurbanisme, sobretot el residencial. Cal canviar el concepte actu

This work is in the public domain

Comentaris

Re: el jovent independentista, l´alternativa ecologista!
20 oct 2008
Aneu a fer publicitat a la pàgina web de la Generalitat, que és la vostra. No teniu vergonya.

HIPÒCRITES!
Re: el jovent independentista, l´alternativa ecologista!
20 oct 2008
bla bla bla bla blo blo blO bl0 blO blu blu blew...
Re: el jovent independentista, l´alternativa ecologista!
21 oct 2008
Bla bla bla bla bla bla bla bla blablabla blablabla ble ble ble bliblibli blablabla .....
Re: el jovent independentista, l´alternativa ecologista!
21 oct 2008
carai, quina parrafada, no? si aquests han de ser els futurs polítics és que no en saben massa, perquè això de penjar una cosa que no importa a ningú que pugui mirar indymedia i a més tan llarg...no hi toquen ni a quarts ni a quinzes

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more