Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: un altre món és aquí : globalització neoliberal : ecologia : pobles i cultures vs poder i estats
el jovent independentista, l´alternativa ecologista!
per //*//	20 oct 2008
Terrassa, Vallès Occidental 18 d’octubre del 2008
0 5 10 15 20 25 30 1 �ndex 1. Antecedents. · Ecologisme polític. · Crisi ecològica global. 2. Propostes per nou model social deslligat del creixement econòmic. · Eixos del nou model. 3. L’autosuficiència és independència i seguretat. · Hídrica, energètica i alimentària · Planificació estratègica del territori. o Planes agrícoles. o Indústria. o Urbanisme. 4. Uns Països Catalans lliures i sostenibles. Benestar i justícia social a llarg termini. 5. Anàlisi vectorial · Energia i canvi climàtic. · Planificació territorial i infraestructures. · Aigua. · Agricultura i biodiversitat. · Residus. 1. Antecedents. Les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya, des dels seus orígens ens basem sobre tres pilars ideològics; l’independentisme, la lluita social i la lluita ecologista. Tot i això, ens els darrers anys ens hem dedicat a desenvolupar i formar el nostre discurs en l’àmbit independentista i sobretot en l’àmbit social. Des del XXI Congrés Nacional de 5 les JERC, el 10 i 11 de novembre del 2007 a Mataró, es va agafar la lluita ecologista com l’eix estratègic a desenvolupar, prenent posició a través d’una ponència ideològica sobre aquest àmbit. Tot seguit trobareu la ponència, un document amb la voluntat de ser una eina ideològica i de treball per a les JERC. Ecologisme polític L’ecologisme polític fa una pregunta fonamental al model social actual; “per quin motiu la nostra organització social ha de continuar comportant-se de manera autodestructiva, modificant el medi, de manera que ens acabem suïcidant?�. En el fons d’aquesta pregunta hi ha una clara 15 consciència de la fallida no només del sistema industrial, sinó també del socialisme clàssic, que s’havia volgut presentar com a alternatiu, però que a l’igual que el capitalisme es basa en l’optimisme tecnològic i el creixement econòmic. Tal i com enuncia el filòsof Ramon Alcoberro, de la mateixa manera que el moviment socialista va denunciar que la burgesia llegia en clau insuficient el trilogi de la Revolució Francesa, 20 “llibertat, igualtat i fraternitat� també cal ara replantejar les condicions d’aquest eslògan republicà en un context en què la pressió sobre el medi s’està tornant perjudicial per a la vida humana. Potser és més fàcil comprendre la tasca que es planteja l’ecologia política si es copsa la profunditat de la relectura socialista d’aquests tres ideals: o La llibertat passa a ser “autonomia�, capacitat de dominar la pròpia trajectòria a escala individual o del grup autoconstituït. o La igualtat esdevé “solidaritat�, relació conscient i reflexiva de cadascú amb la resta. o La fraternitat es converteix en “responsabilitat�, de tothom envers la resta i enfront de tothom, presa de consciència de les conseqüències, no sempre controlades, dels propis actes envers qualsevol situació geogràfica i envers les generacions futures. Cal, ara, fer un pas més en l’aprofundiment del trilogi clàssic i adaptar-lo a la nostra relació amb el medi. Fer ecologia política significa assumir que la nostra trajectòria no es pot entendre al marge del medi, que la relació amb els i les altres implica defensa dels biòtops com a inseparable de la dignitat (qualitat de vida) amb el mateix dret i que la responsabilitat implica també una solidaritat amb el Sud i amb l’entorn natural del qual som responsables. Actualment, les idees més prometedores de l’ecologia política fan referència al “decreixement� i a la “relocalització de l’economia�. El primer concepte s’enfronta al de “creixement sostenible� i fa referència als estudis sobre com disminuir la depredació sobre el medi sense disminuir la qualitat de vida. El segon, s’enfronta a “deslocalització� per analitzar com crear comunitats autosuficients. Crisi ecològica global La crisi ecològica a la que ens enfrontem revela el cul-de-sac polític i cultural de la nostra civilització. El concepte de “desenvolupament sostenible�, que en el seu moment va obrir la porta a una 45 nova manera de fer les coses, ha fracassat. I ha fracassat perquè intentava reformar, reorientar un sistema capitalista que falla per la base, i és que no es pot pretendre créixer infinitament en un planeta finit. Les raons físiques de la crisi civilitzatòria es basen en què actualment el 81% de l’energia que es consumeix a nivell mundial té un origen fòssil (carbó, petroli i gas), els quals són per una banda finits i per l’altra impactants. Addicionalment, als Països Catalans hi hem d’afegir un tercer element negatiu, i és que aquests recursos els hem d’importar, i per tant, som dependents dels preus i les voluntats que ens marquin els països exportadors. L’energia nuclear, tants cops proposada com a alternativa als combustibles fòssils tradicionals, tan sols aporta un 6% de l’energia consumida a nivell mundial, i el seu combustible, l’urani, també és un mineral finit. Finalment, d’entre les energies renovables la biomassa és la que té un ús més estès, i les renovables amb una important base tecnològica (eòlica, solar...) tan sols 5 satisfan l’1% del consum general. A més, l’increment constant del consum d’energia fòssil fa que la contribució de les energies renovables sigui marginal. Segons els escenaris de futur l’any 2030 el consum d’energia haurà augmentat un 50% i estarà basat en un 84% en combustibles fòssils. Si aquests escenaris es complissin, i les emissions de gasos d’efecte hivernacle lluny de frenar-se augmentessin, els efectes sobre el clima serien molt aguts. Cal també considerar que el sistema alimentari actual està basat en un model de producció industrial, totalment petrodependent. Davant aquest perfil energètic i les seves implicacions, es veu clara la crisi a la que ens enfrontem, entenent crisi com la necessitat de fer un canvi de model, i entenent canvi de model com una oportunitat per al canvi social, polític i cultural que permeti el manteniment d’unes condicions de benestar a llarg termini, les quals són impossibles en el model actual. Més enllà de les raons físiques pel canvi, hi ha també unes raons ètiques. Si per assolir uns bons nivells de benestar per a tothom fos necessari el consum de recursos fòssils, el seu 20 impacte ambiental associat seria desafortunat. Però si el consum de recursos i l’impacte ambiental no serveixen ni per garantir la qualitat de vida de la població, llavors la situació és tràgica. Actualment el 20% més ric de la població mundial consumeix el 80% dels recursos i el 20% més pobre, tan sols un 1,4%. El 50% de l’energia és consumida tan sols per un 12,7% de la 25 població, i hi ha 1.600 milions de persones sense accés a l’electricitat. Cal també doncs, un canvi de model i de distribució del consum. Certament en aquests escenaris hi ha marge per unes millores tecnològiques. Només per posar un exemple, als EUA l’eficiència energètica és del 44%. Dit d’una altra manera, es perd el 56% de l’energia primària, xifra que podria reduir-se si s’apliquessin sistemes 30 descentralitzats de generació i es reduïssin les pèrdues durant l’etapa de transport, que poden arribar al 10%. No obstant, l’arrel del problema no és un problema d’eficiència sinó de concepció de l’espècie humana com a un ser independent de la resta d’espècies i processos ecològics, físics i geològics de la Terra. Des de la percepció de la humanitat com una espècie més, és possible replantejar les nostres activitats com a processos que tenen lloc dins de la biosfera, i per tant dependents dels recursos materials, de la capacitat d’absorció de residus, de l’energia solar... i no com a processos independents del seu entorn. No obstant, les potències industrials responen a l’amenaça de la crisi energètica aplicant els mateixos raonaments que han aplicat fins ara, i per tant, necessiten noves matèries i territoris per abastar la demanda. El G8 reunit el juliol de 2008 a Japó, va decidir que enlloc de reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle en un 20% l’any 2020, els reduiria en un 50% l’any 2050, ajornant així la necessitat de prendre decisions al respecte. A més, va decidir invertir en capacitat de refinament i exploració, el que significa una extensió i generalització dels impactes. Per exemple, les concessions petroleres a la selva amazònica peruana (segon país en 45 superfície amazònica) han passat d’ocupar el 7,5% de la superfície l’any 2003 a ocupar-ne el 50% l’any 2008. Com podem veure per tot el que ha estat exposat, actualment estem vivint en un món irreal, un “bluf� de societat que només pot sobreviure a través dels combustibles fòssils i la desigualtat social. Per tant, el decreixement és inevitable, però es tracta que sigui gradual, voluntari i que 50 canviï la societat. A més, cal un canvi en els objectius de la societat, enlloc de créixer econòmicament, cal que els objectius socials vagin relacionats amb tenir cura de la vida humana i la natura i hi hagi un canvi en els sistemes de valoració, enlloc de monetaris, cal que siguin socials (vida humana) i ecològics (biosfera). El decreixement no inventa res de nou, és una confluència de diferents ideologies de transformació social (esquerres, ecologisme, feminisme...). És un paraigües d’alternatives ja existents, que s’uneixen i es donen solidesa mútua. Dues de les principals virtuts del decreixement són que el problema és al nord, i per tant, fomenta l’autoresponsabilitat, i desemmascara l’esquema tradicional de la dreta i de l’esquerra clàssica, ambdós 5 basats en el creixement i la producció per poder redistribuir la riquesa generada. Alguns dels conceptes que hi ha darrera del paraigües del decreixement són: 1. Relocalització de la producció agrícola, de l’activitat econòmica i política. 2. Seguretat alimentària. 3. Denúncia i destrucció dels aspectes menys sostenibles de la societat actual (mobilitat, energia...), prenent consciència de que no és un problema d’oferta sinó de demanda. 4. Trencar l’imaginari de béns de consum per passar a béns durables. 5. Foment de l’autoproducció de béns i serveis. 6. Lògiques d’intercanvi no mercantil. Actualment no hi ha voluntat política per fer un canvi de model, no obstant, cada cop resulta més evident que el canvi és necessari per a la pròpia supervivència de l’espècie. Per això des de les JERC cal que tinguem valentia i abordem la complexitat del problema que afrontem. Molt probablement no sapiguem com canviar el món, però sí que podem. 2. Propostes per nou model social deslligat del creixement econòmic. Les JERC, en coherència amb el nostre àmbit d’acció política, els Països Catalans, entenem que a dia d’avui es fa impossible deslligar les polítiques internes de la situació global del planeta i per això cal establir un discurs que respongui a aquesta globalitat. Això, significa que hem de partir d’un anàlisi global des d’una perspectiva territorial, vetllant pels nostres 25 interessos i optant per un model globalment sostenible. És per això, que des de les JERC denunciem el paradigma de l’economia mundial, una economia basada en l’explotació insostenible dels recursos naturals per part d’una petita part de la població mundial. No ens pot moure la fal·làcia de voler portar “el desenvolupament�, entenent-lo estrictament com a econòmic, als països subdesenvolupats ja que caldrien de 3 a 6 30 planetes per sostenir-ne el sistema. És per això, que les JERC entenem que el que cal perseguir és un model econòmic basat en el desenvolupament humà, el desenvolupament de les persones, i per sobre de tot, el desenvolupament del medi. Fins ara, només hem entès l’economia com un concepte lligat a la quantitat, al benefici, a l’augment. Segons el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), 35 durant les últimes dècades hi ha hagut un augment sense precedents de la riquesa material i la prosperitat en el món. Aquest augment ha estat profundament desigual i un immens nombre de persones continuen sense participar d’aquest progrés. La pobresa massiva, les desigualtats estructurals profundament arrelades i la debilitat política fa que una gran part de la població mundial es continuï veient privada de la llibertat per prendre decisions reals sobre el seu esdevenir. Actualment, la progressió dels Estats es continua valorant a través de paràmetres exclusivament econòmics com ara el Producte Interior Brut (PIB) i, en canvi, no es prenen en compte aspectes com ara la degradació del medi i l’esgotament dels recursos naturals. I és què el creixement ha deixat de ser un mitjà per aconseguir el benestar de les persones per passar a ser una finalitat en ell mateix. S’entén que perquè un país avanci cal que la seva economia creixi, el pas endavant implica acceptar que aquest creixement econòmic no va lligat necessàriament a una major qualitat de vida. Cal, doncs, abandonar la idea que cal seguir progressant econòmicament i perseguir el progrés de les persones, el desenvolupament humà, entès com un procés multidimensional orientat a millorar les capacitats i a fer possible polítiques socials justes i eficaces per generar cohesió social, tot respectant, el medi, els 50 diversos models culturals i les capacitats decisòries dels països. La petjada ecològica, tot i ser un indicador complicat de calcular, mesura l’impacte de la nostra manera de viure en termes de recursos que es consumeixen i residus que es produeixen, tenint en compte que l’espai bioproductiu (aquell que necessitem per reproduir la nostra vida comptant la capacitat de regeneració del planeta) és limitat. A nivell global, si dividim el nombre d’habitants del planeta per l’espai bioproductiu existent, s’ha estimat que a cada una de les més de 6.500 milions de persones de la Terra els correspondrien entre 1,7 i 1,8 hectàrees per satisfer totes les seves necessitats durant un any. Actualment però, a nivell global ja estem utilitzant entre 2,2 i 2,8 hectàrees per cap. A Europa estem fent servir 5 4,8 hectàrees per persona (3 planetes com hem dit abans) i a Estats Units 9,8 hectàrees (6 planetes). Si el món creixés a un nivell del 2% anual, que és molt poc tenint en compte les previsions, l’any 2050 necessitaríem uns 30 planetes per a viure. La conclusió del càlcul és senzilla: a nivell global (i malgrat les enormes desigualtats en el consum de l’espai bioproductiu en funció dels països) estem consumint més recursos dels que el planeta pot generar i produint més residus dels que el planeta pot absorbir. Cal tenir en compte també la població ja què a un 2% de creixement anual es calcula que la població casi es podria doblar en 35 anys. Lligat amb el que hem dit anteriorment tenim, també, un problema de població Des de les JERC creiem que per aconseguir aquest desenvolupament humà cal apostar pel reajustament del paradigma econòmic, ecològic, social i cultural basat, en primera instància, en un gestió sostenible dels recursos naturals i els seus derivats. Així doncs, no s’ha d’entendre el decreixement econòmic com una recessió que impliqui un retrocés en el benestar, sinó que s’ha d’entendre com una reducció en el consum de matèries primes i energia, que ha de desembocar en la consolidació d’un model del benestar imperible. És evident, però, que per 20 aconseguir això si que cal una reducció en el consum personal i, per tant, una reducció dels béns materials personals; no obstant, aquest fet no s’ha d’analitzar des d’una visió individualista, sinó que cal analitzar-lo des d’un punt de vista col·lectiu per tal de trobar-hi la raó de ser. És evident, doncs, que cal una evolució en els valors socials i culturals per tal de potenciar les relacions socials sobre les quals recolzar el procés de decreixement. Quan proposem el decreixement ens referim a prioritzar el benestar de la societat per sobre de les exigències autoimposades de creixement perpetu. El PIB és l’actual indicador de creixement d’una societat, no obstant, tan sols és un indicador de consum, no de benestar. Qualsevol despesa imputa en el PIB, independentment que sigui per construir un hospital, una escola, una nova línia de ferrocarril o sigui per fabricar armament o contenir un vessament de cru. Per tant, si parlem d’assolir un major grau de benestar cal que no ens guiem per l’evolució d’indicadors esbiaixats com el PIB. Les JERC creiem que un altre món és possible i volem continuar treballant per eliminar-ne les desigualtats, aconseguir la llibertat individual i col·lectiva, i fer-lo socialment just. Per això, l’aposta pel decreixement econòmic ens presenta davant un escenari d’embat amb el model 35 capitalista. I és que per aconseguir els nostres objectius cal enderrocar un model que dia rere dia ens apropa més a un escenari de desestabilització política, social i mediambiental a nivell mundial. Tot el que hem dit, són només dades que ens ajuden a entendre o a fer més evident la impossibilitat de conjugar el sistema capitalista amb la supervivència del planeta. Per això, com a organització política que creu en el canvi, volem donar resposta al que hem exposat treballant per fer possible el desenvolupament humà entès de manera global tan als Països Catalans com a la resta del món. Eixos d’un nou model 1) Agroecologia: Paradigma del “kilòmetre 0� Cal apostar per un model agrari i alimentari basat en la gestió òptima dels recursos. És per això, que cal optar per aquells aliments produïts en el mateix territori, per evitar al màxim el consum innecessari derivat del transport. És evident, doncs, que caldrà prioritzar el desenvolupament i la competitivitat de la petita producció local en front de la gran producció internacional. 2) Fonts d’energia i recursos: Producció local i sostenible Cal apostar per una producció energètica centrada en dos eixos que cal saber conjugar en un compromís: producció sostenible i producció local. Per això, cal potenciar les fonts d’energia del mateix territori, seguint sempre, els criteris de sostenibilitat centrats en l’ús de fonts renovables. Com hem dit, aquests dos criteris poden no anar cap a la mateixa direcció, per això cal trobar un compromís que satisfaci al màxim possible ambdós factors. De la mateixa manera que amb l’energia, cal una correcta gestió dels recursos naturals, tenint com a primera premissa inamovible la consecució d’un model d’explotació sostenible i autoregenerable. Per altra banda, també cal una optimització de l’eficiència tant en la producció com en la distribució. Per aconseguir això, la millor solució passa per una correcta planificació territorial que inclogui tots els aspectes a tenir en compte, urbanisme, transport, etc., és a dir, de caire transversal. 3) Consum responsable Aquest és un dels punts on cal una major tasca social de sensibilització i de canvi de valors. Cal potenciar l’optimització del consum i la producció de qualitat, tant de les empreses com dels ciutadans i ciutadanes. Per això, cal estudiar propostes que indueixin a la població a ajustar el seu consum, així com optar per intercanvis alternatius al monetari. D’aquesta manera, es pot reduir el consum a la vegada que allargar la vida útil dels recursos. 4) Educació Com hem anat veient, totes aquestes propostes requereixen d’una enorme conscienciació social, i és que no podem esperar formules miraculoses que evitin un canvi de perspectiva social. Les dinàmiques mediambientals d’altres països europeus demostren que tot i ser una tasca difícil en cap cas és impossible. Per això, cal incidir directament en àmbits com el de l’educació formal, però també en tots els altres àmbits formatius de la societat. 3. L’autosuficiència és independència i seguretat. Els Països Catalans, pel fet de no comptar amb un estat propi ens veiem exposats en molts casos a no poder gestionar els nostres propis recursos naturals, energètics, ... i això provoca inseguretat en l’estat del benestar català per la poca intervenció que tenen els nostres governs, exposats a la voluntat de l’Estat espanyol o francès, o del sistema del lliure mercat. 30 Ens cal la suficient sobirania sobre recursos com l’aigua, l’energia i l’alimentació, però també sobre la planificació del territori per a poder incidir amb polítiques efectives que millorin les condicions de vida de la societat catalana, però sobretot per que la facin més segura, i no deixar-la exposada a les voluntats de tercers o del sistema. 3.1. Hídrica, energètica i alimentària. Hidríca Els Països Catalans, emmarcats al extrem nord-oest del mar mediterrani, ens trobem amb un clima caracteritzat pel desigual règim pluviomètric i el variable cabal del rius, que fa que cada regió del país tingui una diferent disponibilitat d’aigua. A tot això, cal sumar-hi la intervenció de l’Estat espanyol sobre les conques hidrogràfiques que no es troben en la seva totalitat dins de territori català, entenent com a conca hidrogràfica un riu i tots els seus afluents. Aquesta intervenció de l’Estat espanyol sobre aquest tipus de conques, redueix la capacitat dels governs dels Països Catalans a gestionar els diferents rius i a intervenir amb total llibertat sobre la qualitat de vida que els rius i els seus recursos poden oferir a la societat. En el món actual, on cada cop el recurs hídric es més preuat i quan experts mundials avisen que aquest recurs serà dels més valorats en el futur, es necessari que la titularitat i la gestió dels rius, de les seves conques hídriques, o dels seus trams que es trobin en territori català, pertanyin als diferents governs autònoms dels Països Catalans. Però amb això no n’hi ha prou, des d’un punt de vista ecològic és necessari que en aquelles zones on l’aigua sigui més escassa es prenguin més mesures d’estalvi que no pas en aquelles on el recurs sigui abundant, ja que l’objectiu final a assolir ha de ser l’autosuficiència de les conques. I es que cada conca, en un clima mediterrani com el nostre, té les seves peculiaritats i sobretot una biodiversitat i entorn adaptat a cadascuna de les conques, per tant és necessari mantenir la seva autosuficiència, però amb el mateix grau d’importància ho és que aquestes conques siguin considerades i respectades com a elements vius al qual ens hem adaptat durant segles, i ho hem de continuar fent malgrat el distanciament que s’ha generat entre el riu i l’ésser humà. Altrament, cal avançar cap a l’autosuficiència hídrica de les conques perquè és necessari aplicar mesures d’estalvi i reutilització de l’aigua compaginades amb la utilització de fonts fins ara no explotades, aprofitant així la màxima eficiència en tot el cicle, es a dir, recuperar pous, fonts i aqüífers, mantenint-los en condicions i plens, per quan el cabal dels rius afectats per la sequera no sigui suficient per abastar el mínim de consum humà, assegurar-ne amb aquests el mínim pel consum humà. Energètica El nostre país, en termes energètics i dins el context europeu, ha sigut capaç de generar la suficient capacitat elèctrica per a poder ser autònom i fins i tot ser-ne exportador al Estat 15 Espanyol amb la població i la industria actual. Tot i això, en energia petrolera, com tota l’Europa occidental té un dèficit notable que ens fa ser importadors d’aquest element i estar, per tant, condicionats per l’elevat preu del petroli i de la conjuntura política mundial. Amb dades de l’any 2005, la producció energètica dels Països Catalans és dependent de la importació de petroli i gas, principalment a causa del consum realitzat als sectors del transport i la indústria. Aquest fet, que gairebé el 70% de l’energia que necessitem l’haguem d’importar, juntament amb el fet de no comptar amb un estat propi, posiciona el nostre país a l’expectativa dels moviments econòmics mundials del petroli i del gas, i sense cap mena de poder d’intervenció sobre el preu d’aquest que repercuteix directament a la societat. Aquestes energies són també les més productores de CO2 a l’atmosfera amb un 71%, i davant d’aquest fet, com a societat i país sí que podem i hem d’intervenir en la reducció del consum del petroli i del gas, i potenciar el consum d’energies netes. A nivell elèctric, el fet de comptar amb 3 centrals i 4 reactors nuclears, i la producció encara reduïda d’energies renovables, fa que els Països Catalans tinguin un fort potencial elèctric. Amb això, cal matisar que tant l’exportació com la importació d’energia nuclear en el sí del nostre país unint-nos a la grans xarxes elèctriques continentals, és totalment innecessària, ja que comportaria la poca seguretat en l’abastament elèctric del país, en no tenir un estat propi a expenses de la conjuntura política europea i de la seva relació amb l’Europa de l’est i el nord d’Africa. És per això, que és necessari que tan la generació, aplicació i distribució de l’energia als Països Catalans han de ser per llei competència de cadascun dels governs de la nostra nació.Finalment, cal tenir en compte la gran quantitat d’energia que es perd en el transport d’electricitat, que pot arribar a sobrepassar el 10% de la producció. Aquest fet referma la necessitat de no crear grans xarxes de transport energètic, però també referma la fortalesa de la generació i consum elèctric local, és a dir potenciar que la distància entre el punt de generació energètica i el seu punt consum sigui la menor possible, això és l’autosuficiència nacional extrapolada a nivell territorial en àmbits comarcals i/o locals; comptar amb petits punts de producció a tot el territori, basats en les energies renovables (amb panells solars a les vivendes, camps solars als municipis, centrals de biomassa prop de les zones forestals, parcs eòlics...). Ser autosuficients des de l’ens territorial més petit, fins al global de la nació ens assegura una millor seguretat i fiabilitat del consum energètic, i alhora ens fa partícips d’una generació més neta de l’energia. Alimentària El concepte de sobirania alimentària és el que més s’aproparia a l’autodeterminació en el camp de la pagesia i en general de l’agroalimentari. Entenent l’alimentació com una necessitat bàsica, però també com una relació social al darrera de l’aliment exercida per la pagesia en les seves activitats. Entenem doncs la Sobirania Alimentària com el dret que té tot poble i país a garantir la pròpia alimentació de manera suficient, sana, lligada a les seves tradicions culturals i als mercats locals. Des de que va començar a córrer el terme “globalització� s’han fet moltes reflexions d’analitzar les agricultures a nivell mundial, com s’interrelacionen i quines conseqüències té per a la política agrària a totes les escales (internacional, nacional i regional), i també de la idea de fons de substituir els colonialisme polític pel colonialisme econòmic. Però es pot comprovar que, amb les anomenades negociacions de la liberalització del comerç, i simplement amb l’obertura a l’espai internacional, en qualsevol lloc del món els problemes de la pagesia són els mateixos. Però no es just, ni lògic, que les diferències dels móns siguin problemes de l’agricultura. Es tracta d’un problema de democràcia, de llibertats i d’estatus d’un país, perquè el problema d’avui no és la manca d’aliments en el món, sinó la impossibilitat d’accedir a ells. Aquest model d’agricultura i alimentació té conseqüències de caire mundial i d’acció nacional: acabant amb una agricultura familiar i un comerç de proximitat vital per a les economies locals; promovent una creixent inseguretat alimentària amb una dieta que s’abasteix d’aliments que recorren milers de quilòmetres abans d’arribar a la nostra taula, i fonamentant una agricultura i ramaderia intensiva, desnaturalitzada, drogodependent (per l’alt ús de pesticides) i on el benefici econòmic s’anteposa als drets socials i mediambientals. Els aliments s’han convertit en mercaderies: les terres, les llavors, l’aigua... són propietat de multinacionals que posen el seu preu exorbitant. I això ens porta a la dependència exclusiva a tercers, la submissió al joc especulatiu de la distribució (depenent el preu final únicament de la oferta i la demanda) i fins hi tot riscos en seguretat alimentària. Un poderós lobby que ha aconseguit ser el veritable senyor de l’agricultura i l’alimentació, que decideixen què es produeix, qui ho produeix i, en definitiva què mengem. Hem de lluitar cada dia per construir unes relacions comercials internacionals més justes, afavorint el desenvolupament d’una agricultura nacional respectuosa amb el medi, no depenent del mercat internacional i amb condicions de vida i treball dignes per les persones que produeixen dels Països Catalans. Amb la desaparició d’aquestes altres formes de comercialització d’aliments ha sortit perdent el conjunt de la societat. La pagesia i les indústries locals han perdut punts de venda directa o amb pocs intermedis que li permetien participació del procés. I, en definitiva, ha sortit perdent el conjunt de la societat que ha vist com desapareixien llocs de treball i espais tradicionals de trobada. Destruint la pagesia, no trenquem un sistema de producció i abastiment, sinó uns valors, ja siguin culturals alimentaris de proximitat, com el resultat d’una feina professional valuosa. Però sobretot com a resultat d’una combinació complexa d’història, tècnica, activitat socioeconòmica arrelada a la terra i relacionada amb la nostra identitat nacional de gran vàlua. És davant d’aquesta situació que el jovent independentista ha de treballar per un nou model,éssent conscients que l’actuació nacional serà un petit gra de sorra pel problema mundial, però no deixarà de ser un avenç. Cal emplaçar a la militància del territori a treballar colze a colze amb la pagesia i la indústria local, però també com a consumidors i consumidores responsables. Perquè la veu política pot tenir força, però és la veu ciutadana com a consumidors qui pot fer decantar part de la balança. Cal tenir present els diferents principis de la sobirania alimentària que com a poble ens donarà eines per decidir què menjarem i qui ho produirà, per què els aliments són un dret humà i no una mercaderia. Per això creiem en una agricultura i aliments fora dels acords comercials; amb prioritat pels mercats locals i a uns preus remuneratius; control sobre els recursos de la pagesia, local i gratuït, i per tant, cap a la consecució de la seguretat alimentària a través de la producció pagesa i el consum i el comerç nacional; sense oblidar uns sistemes productius sostenibles i optimitzats per fer aliments sans, nutritius i culturalment apropiats a la nostra dieta, la tant anomenada “dieta mediterrània�. 3.2. Planificació estratègica del territori 3.2.1. Planes agrícoles Les planes agrícoles dels Països Catalans són un dels indrets més amenaçats, i a la vegada amb una manca de figures de protecció més important. La realitat socioeconòmica que es presenta en l’actualitat del nostre país, convida a les persones del món agrari a abandonar la ramaderia i la terra que s’ha treballat durant segles per 10 entrar en un altre sector diferent del primari, ja sigui el sector industrial o dels serveis. Això comporta un deteriorament del camp, el qual per successió natural fa que esdevingui primer una zona de matollar i més tard una zona forestal, en el cas que no hi hagi cap actuació antròpica. Aquest fet que en principi a ulls de la població és un fet positiu perquè es recuperen els boscos (paradigmes de natura a la societat actual) fa que en realitat es degradi un espai 15 ecològicament molt ric, i interessant, que permet l’existència d’innumerables espècies animals i vegetals adaptades aquests tipus d’espais que contribueixen a enriquir la biodiversitat dels Països Catalans i una pèrdua del paisatge mediterrani (intercalació de diferents conreus mediterranis, amb petites zones forestals). L’abandó de les terres agrícoles, cal dir que normalment són espais petits i de difícil accés (els 20 menys rendibles econòmicament) juntament amb del creixement urbanístic (requalificació de terrenys agrícoles en industrials o urbans), amb la construcció d’infraestructues són els principals agents de pèrdua dels terrenys agrícoles. Les planes agrícoles es poden entendre de tres formes diferents: en primer lloc, com a recurs productiu, en segon com a espai d’interès natural i en tercer lloc com a unitats paisatgístiques. Els espais agraris són els recursos productius alimentaris per excel·lència de les societats passades i actuals. Inicialment l’aliment es consumia gairebé el lloc on es produïa, o si més no a pocs quilòmetres de distància, actualment amb el fenomen de la globalització ha comportat que els productes alimentaris no siguin propers a la zona on es consumeixen, sinó que recorren grans distàncies. És necessari reorganitzar els terrenys i els seus respectius recursos per tal de restablir l’ordre, reduir costos i augmentar considerablement la seguretat alimentària, intentant apropar-nos a la sobirania alimentària. La pèrdua del terreny productiu afecta a diferents sectors, tant a nivell social, pèrdua de llocs de treball, com a nivell cultural (pèrdua de tradicions, aliments propis...), com a nivell ambiental: pèrdua d’espècies autòctones tant vegetals com animals, augment de les emissions de CO2 a causa del transport dels productes a centenars de quilòmetres, augment de la utilització de productes químics degut al tractament d’aliments... Les planes agrícoles són un espai d’interès natural de primer ordre, malgrat la impressió que donen de zones altament antropitzades (que és el cert, ja que l’esser humà les manté constantment en els primers estadis de successió natural), les comunitats naturals que s’estableixen en els propis camps, o en les zones limítrofes de marges fan que s’hi puguin establir innumerables espècies tant vegetals com animals, enriquint de forma considerable la biodiversitat dels Països Catalans. Segons la superfície de la zona agrària sigui superior o inferior, permetran l’establiment d’unes espècies o altres, així per exemple les grans superfícies estepàries de la plana de Lleida permeten l’establiment de grans rapinyaires, mentre que petites zones agrícoles intercalades en zones forestals actuen com a ecotò (espai de transició entre dos habitats diferents) i com a tallafocs naturals. Així les zones agràries s’han de considerar com un espai d’interès natural més (protegit o no) però se l’ha de reconèixer com a tal. La pèrdua de la discontinuïtat de les zones forestals on hi havia camps de conreu fa que es produeixin els grans incendis forestals (com els de la dècada dels 90 a la Catalunya central). L’increment de la massa boscosa, en detriment dels espais oberts i la pèrdua dels cultius tradicionals, suposa a la pràctica una disminució de les espècies animals i vegetals d’espais oberts. Per exemple, les típiques espècies de rapinyaires de les planes obertes com ara l’aligot (Buteo buteo) o el xoriguer (Falco tinnunculus), o espècies amb interès cinegètic, com el conill de bosc (Oryctalagus cuniculus), la llebre (Lepus europaeus) o la perdiu (Alectoris rufa). En canvi en resulten molt beneficiades les espècies forestals (degut a l’augment dels boscos) com són: el senglar (Sus scrofa), la geneta (Genetta genetta), la guilla (Vulpes vulpes), entre moltes altres. Les planes agrícoles configuren unitats paisatgístiques de gran valor. El paisatge és un element constantment canviant, però ha estat en els darrers 40 anys i especialment en els darrers 10 anys degut al boom immobiliari i a la bonança econòmica que el paisatge dels Països Catalans, ha canviat de forma radical i segurament irreversible. L’activitat agrària fa que gaudim d’un paisatge mil·lenari completament adaptat a l’entorn, o almenys fins fa poc temps. Aquest paisatge integrat i compost per diferents cultius, com poden ser: farratges, cereals, vinya, oliveres, pastures..., juntament amb les masses boscoses típiques d’aquests entorns (com són els alzinars, rouredes, suredes i pinedes), formen el típic paisatge mosaic mediterrani. La importància d’aquest paisatge no solament es limita a la bellesa visual, sinó que darrere d’aquest entorn es troba una gran riquesa d’espècies animals i vegetals; el conjunt de camps de conreu, espais oberts i massa forestal constitueixen un ecosistema ric en diversitat d’ambients i per tant potencialment ric en diversitat biològica. Gràcies a la gran varietat d’hàbitats que es formen, l’àrea mediterrània és una de les zones amb més diversitat biològica del planeta (hot spot). A més el paisatge forma part del patrimoni cultural, és l’evolució de l’entorn, on cada generació realitza alguna aportació en la composició del paisatge. No obstant, el paisatge típicament mediterrani que es trobava als Països Catalans esta en greu perill de desaparició, la intensificació de l’agricultura, juntament amb la homogeneïtzació de conreus (grans extensions amb només una tipologia de conreus), juntament amb la desaparició de les planes agràries a causa de la construcció fan que un paisatge mil·lenari desaparegui davant dels nostres ulls i que aquesta desaparició sigui irreversible. Així, a nivell de Països Catalans els principals problemes o amenaces que s’enfronten les grans planes agrícoles són: - Infraestructures - Polígons industrials - Creixement urbanístic Aquests problemes sorgeixen a partir de punts en comú. Les zones agràries les més productives són les que es troben en sòls profunds, de pendents suaus i amb aigua abundant. En el cas dels Països Catalans la orografia complexa fa que hi hagi poques zones planes i aquestes és on s’hi localitzen les grans planes agrícoles, però també és per on hi circulen les grans infrastructures de comunicació A-II, AP-7, tren convencional, TAV... també és on s’hi localitzen tradicionalment els nuclis habitats (propers als camps de conreu, disponibilitat d’aigua...) i actualment és on aquests hi planifiquen el creixement, tant industrial com urbà, ja que les condicions del terreny són òptimes per a la construcció (poc desnivell, infrastructures properes...). Les causes d’aquest fet han estat el declivi de l’agricultura com a principal activitat productiva en detriment de la indústria que ha fet que aquesta es considerés una activitat residual, i com a conseqüència no s’ha valorat el que realment aporten o poden aportar els espais agrícoles. No obstant, s’ha de tenir clar que els espais agrícoles no són només paisatge, sinó que són uns equipaments per a la població que proporcionen els aliments. Actualment amb la globalització s’ha perdut aquesta consciencia, però no per aquest motiu aquests espais s’han de poder alterar de manera irreversible. En la planificació territorial s’ha de tenir una visió de futur, no s’ha de permetre la destrucció 50 dels espais agrícoles productius, que en un futur si no són destruïts poden tornar a produir aliments per a la població. Això no implica necessàriament aturar el creixement, però si reconsiderar els llocs de creixement. A part de la proximitat amb les àrees urbanitzades s’haurien de realitzar estudis d’impacte ambiental, considerant totes les àrees, incloses les forestals per poder establir la zona òptima de creixement. Actualment les zones forestals són les zones més protegides per a la urbanització, però es donen casos en que la importància ecològica d’una pineda (per exemple) és molt inferior al d’una plana agrícola, i malgrat aquest fet es permet la urbanització de la plana 5 agrícola i es preserva la zona forestal (La línia costera del Maresme, és un exemple). El canvi de concepció implica la dessacralització dels espais forestals com a paradigma de natura, i posar sobre el paper els espais forestals més degradats com a possibles punts on es poden ubicar si és el cas dels nous establiments industrials. 3.2.2. Indústria És ben clar que la indústria ha fet que la societat evolucionés cap a una societat amb un benestar més elevat, tot i així concentracions d’indústria repercuteixen de forma negativa a la qualitat de vida de la gent. Tradicionalment la indústria s’ha localitzat en les zones on les comunicacions han estat fàcils, i hi ha hagut disponibilitat energètica. Les característiques de Catalunya, amb una manca important de recursos fòssils (les principals fonts d’energia fins a aquest moment) ha fet que l’energia s’hagués d’importar de l’exterior, ubicant les principals indústries en la zona d’arribada, o transformació d’aquesta energia, i en zones amb infrastructures per poder importar i exportar tant l’energia com les matèries elaborades. Actualment amb l’aparició de les energies renovables existeix la possibilitat de no dependre exclusivament de l’energia fòssil, apareixent una gran diversificació de les fonts energètiques. Aquestes fonts energètiques com ara: geotermal, mareomotriu, eòlica, solar, biomassa... fan que es puguin produir arreu dels Països Catalans, fent que la indústria no es vegi obligada a transportar a grans distàncies l’energia produïda, (combustibles fòssils o energia elèctrica), sinó que es pot produir en teoria al lloc on es consumeix, augmentant així l’eficiència energètica i reduint els costos de transport i els problemes ambientals de les energies tradicionals. Els darrers models de “desenvolupament� es basen en els polígons industrials, una acumulació de naus de diferents sectors ubicats als afores dels municipis, per evitar trànsit de vehicles pesants, sorolls... el problema d’aquest model és la gran mobilitat que produeix a la població (desplaçaments des del domicili a la fàbrica). Per una banda, la indústria ha estat i continua sent bàsica per al desenvolupament humà, no obstant, es dóna la paradoxa que el creixement econòmic causa greus perjudicis al medi ambient i a la població. Per tal de poder solucionar els problemes endèmics de la indústria, que principalment són el consum d’energies d’origen fòssil, i la mobilitat s’ha de realitzar una nova revolució tant tecnològica com cultural. L’energia s’ha de produir a la zona on es consumeix (abaratiment de transport, menor quantitat d’infraestructures de transport....) i les energies renovables poden oferir aquesta solució, ja que la seva gran varietat permeten que es pugui aprofitar l’energia de gairebé qualsevol indret dels Països Catalans. Per altra banda per solucionar problemes de mobilitat s’ha de tornar a conceptes “antics�, apropar la indústria a les zones on hi ha la mà d’obra (similar als inicis de la revolució industrial). Aquest concepte vol dir deixar d’instal·lar la indústria fora dels nuclis urbans, i començar a integrar les indústries netes (que no produeixin olors, fums...) i compatibles amb el teixit urbà, fent que els treballadors de l’empresa puguin anar a la feina a peu o bé amb transport públic, d’aquesta forma s’aconseguiria reduir d’una forma considerable la utilització del vehicle privat per poder anar a la feina. 3.2.3. Urbanisme L’ordenació urbanística era als anys 70 i 80 l’esperança col·lectiva de recuperació dels nostres pobles i ciutats. Aquest fet era sinònim de creixement i expansió del territori. Durant els anys 90, en plena normalització democràtica de la gestió municipal van tenir lloc les grans revisions de plans generals. És durant aquesta dècada quan la construcció va experimentar el seu moment més àlgid, però també es fa necessari destacar l’increment de població esdevingut durant aquesta època. En molts pobles i ciutats és necessari, per tant, buscar una ubicació a aquest nou 5 volum demogràfic. Inicialment i a curt termini no esdevé un problema la creació de sòl urbà i urbanitzable, però arriba el punt en què cal preveure aquests creixement progressiu dels nostres pobles i ciutats. Actualment, a les ciutats ens trobem amb unes àrees urbanes compactes bastant recuperades però en un territori i un medi ambient notablement degradat, i als pobles hi troben el centre històric amb les construccions majoritàriament originals i amb un cert valor històric i l’increment progressiu de les urbanitzacions aïllades al voltant d’aquests nuclis urbans. Des de les JERC creiem que cal potenciar les Agendes 21 que començaren a crear-se durant els anys 90 i que alguns municipis estan aplicant. És necessari adquirir instruments específics per tal de millorar l’equilibri ambiental dels municipis i al mateix temps dotar-se d’eines d’ordenació urbanística per millorar el medi ambient global. Al mateix temps, creiem que cal cedir la gestió del sòl del municipi als mateixos Ajuntaments, però cal seguir uns criteris estàndards comuns per tal de respectar les zones verdes i zones d’interès medi ambiental urbanitzant les zones de menor valor ecològic assegurant la seva provisió de recursos. Les JERC apostem per la ciutat moderna i cosmopolita amb la diversitat d’espais dedicats als nuclis de població, fent de l’accessibilitat una qüestió efectiva de país, és per això que les zones de nova construcció han de ser espais totalment accessibles a les persones amb discapacitats. D’altra banda, cal avançar en la supressió de totes les barreres arquitectòniques. D’aquesta manera tota la ciutadania podrà gaudir en igualtat de condicions de l’espai públic. Apostem per la ciutat sostenible on les zones verdes, els equipaments multidisciplinars, monuments, hotels, mercats municipals i zones d’oci es fusionin amb el teixit urbà: els edificis històrics amb els edificis de nou disseny i creació, i finalment es cohesioni el territori. Pel que fa als pobles som partidaris de fusionar la modernitat amb la tradició i el valor històric de cada poble. Cal potenciar el centre històric i recuperar i rehabilitar els edificis d’interès arquitectònic, però cal també dotar de tots els serveis i equipaments aquesta població. Cal planificar i posar especial èmfasi en la ordenació dels voltants dels nuclis històrics, on caldrà fer arribar serveis comuns, més costosos per als municipis i que acabaran revertint sobre l'economia del ciutadà, serà important també, de recuperar els espais d’interès medi ambiental, i cal construir de forma ecològica. No dedicar tants esforços econòmics a construccions aïllades on caldrà fer arribar serveis comuns, sinó que cal fomentar les construccions sostenibles plurifamiliars i les zones compactades per aquests habitatges. 4. Uns Països Catalans lliures i sostenibles. Benestar i justícia social a llarg termini. Òbviament l’objectiu de tots els principis i línies a seguir exposades fins ara ha de ser dotar-nos d’un model vàlid per aplicar a la nostra nació. La construcció d’uns Països Catalans lliures necessita, sense cap mena de dubte, anar acompanyada d’unes bases ecològiques clares, modernes i pensades a partir de la totalitat del seu territori. És imprescindible allunyar-nos de les visions excessivament localistes, o d’aquelles que ens venen imposades per la fragmentació administrativa que pateixen els Països Catalans, en definitiva aplicar el que en podríem dir “sentit d’Estat�, ja que un dels factors claus que definirà el futur del nostre país estarà estretament vinculat amb com afrontem els reptes actuals, relacionats amb l’energia, l’urbanisme, el tractament de residus, etc. Per desgràcia moltes decisions claus en aquests aspectes han estat decidides durant les darreres dècades sense tenir en compte cap dels principis ecològics defensats en aquest document, i encara menys en clau nacional. És per tant d’extremada urgència posar fil a l’agulla per corregir uns danys que en molts casos podrien arribar a ser irreparables. Aquest esforç per tal de prendre decisions des d’una visió complerta del país comportarà com a conseqüència inevitable, en primer lloc la redistribució dels impactes negatius, i en segon lloc, la minimització d’aquests, encara que difícilment es podran fer desaparèixer. Això vol dir una repartició de les càrregues negatives, fugint de les concentracions territorials que en molts casos provoquen una sobrecarrega en zones concretes del territori, molt superior a les seves necessitats (pensem per exemple en la producció elèctrica al Principat, situada en la seva majoria en unes poques comarques de la demarcació de Tarragona), mentre en canvi altres zones amb un gran consum de recursos no es veuen tan afectats. Aquest fet requereix una redistribució progressiva, per tal de tendir cap a una relació més equitativa entre 5 allò que cada territori consumeix i aquelles infraestructures necessàries. No podem pretendre construir un model nacional sostenible, equilibrat i coherent a partir de la juxtaposició de totes les demandes locals, sinó que, tot i ser importants, caldrà optar sempre per aquella decisió que afavoreixi al màxim al conjunt de la nació, amb un impacte ambiental menor. Un dels principals problemes que el país ha tingut, i segueix tenint, a l’hora de fer planificació ha estat la manca de poder polític dels diversos governs dels Països Catalans en molts aspectes claus (a part de la manca expressa de voluntat política de molts ells). Les mancances competencials són una dificultat realment molt important a l’hora de poder pensar i construir un país en la seva totalitat. És doncs necessari poder exercir el dret a decidir també en tots aquets àmbits. Òbviament s’han d’aprofitar al màxim les minses possibilitats que els diversos marcs legals ens doten, ja que no podem esperar a què el deteriorament sigui irreversible, però també hem de tenir clar que fins el dia en què tinguem totes les estructures de les que es dota un Estat bona part del que puguem fer seran poc més que pedaços. De la mateixa manera que en el nostre corpus ideològic tenim incorporada la idea que no pot haver-hi alliberament nacional sense justícia social, hem de tenir clar que sense sostenibilitat no serà possible gaudir d’un país amb opcions reals de desenvolupament. La qualitat de vida present i futura dels catalans i catalanes està vinculat amb la nostra capacitat de planificar el territori, la seva gent, les seves infraestructures i de construir un país on poder-hi viure en benestar, i tal com s’ha exposat anteriorment, un benestar no entès com a simple creixement econòmic. Totes aquelles persones preocupades i conscienciades per les problemàtiques territorials han de saber, i hem de saber explicar-ho, que la millor manera de protegir el nostre territori és finalment la independència, ja que amb ella finalment podrem dissenyar i executar la totalitat d’aquells aspectes claus per dur endavant polítiques ecològiques coherents, duradores i eficaces, i no les simples operacions de maquillatge puntuals en que molts cops consisteixen algunes polítiques actuals anomenades “ecològiques�. Només d’aquesta manera podrem construir uns Països Catalans “resistents�, és a dir viables i sostenibles a llarg termini. 5. Anàlisi vectorial Energia i canvi climàtic La situació del planeta està en profund perill, a punt de sofrir una desestabilització ambiental amb conseqüències devastadores per la humanitat. Tot i que pot semblar 5 una afirmació profundament catastrofista no s’allunya gens ni mica del futur que ens espera si no realitzem canvis profunds en el sistema productiu i energètic mundial. Aquesta situació ve donada, principalment, per l’emissió incontrolada de gasos compostos per diòxid de carboni a l’atmosfera, produint l’anomenat “efecte hivernacle�. L’atmosfera és la coberta gasosa que envolta el planeta, i és un dels elements que determinen el clima. La seva composició és el producte de milions d’anys d’evolució i s’ha mantingut en equilibri des del desenvolupament de les plantes i animals, en estar formada pels mateixos gasos en proporcions força regulars. Alguns d’aquests gasos fan que part de la calor del sol no s’escapi a l’espai, i gràcies a aquest "efecte hivernacle" es mantingui la temperatura que fa possible l’existència de la vida. A la vegada, amb el seu procés de respiració i fotosíntesi els éssers vius fan que la proporció d’aquests gasos es mantingui constant. Ja fa més d’un segle, però, que els humans estem desestabilitzant aquest equilibri, principalment a causa de l’enorme consum de combustibles fòssils. Degut a l’acció humana l’atmosfera ha incrementat en un 30% la seva proporció de CO2 en els últims temps. Probablement com a conseqüència d’aquest increment, la temperatura del planeta és la més alta des de que s’enregistren les temperatures en el món, fa ja 130 anys. Per altre banda, el nivell del mar ha pujat arreu del món més de 25 centímetres en un segle. A la vegada els fenòmens climàtics durs (tempestes, ciclons, huracans, sequeres, despreniments d’icebergs,...) es produeixen molt més sovint. I és que, l’ús del petroli ha aconseguit desenvolupar les 25 societats occidentals de tal manera que la població ha anat creixent molt al llarg del temps. El petroli ha incrementat substancialment la capacitat de produir i distribuir recursos. S’espera que al 2010 la població arribi als 7.000 milions, 8.000 milions al 2020, 9.000 milions el 2028 etc. La crisi energètica, per tant, també és un factor determinant de reflexió. El petroli es troba en la majoria de productes i serveis que utilitzem habitualment i mou el 95% del transport mundial. Tenint en compte la nostra dependència del petroli (i de les energies fòssils en general) en augmentar el preu de l’energia, augmentarà la inflació de tots els sectors econòmics afectats i ens trobarem davant de greus desequilibris en el sistema financer i crisis socials. És davant d’aquesta situació que les JERC veiem imprescindible pensar en un nou model que segueixi, per ordre de prioritat, els següents eixos: 1) Disminució de l’emissió de diòxid de carboni a l’atmosfera: Aquest és el punt clau sobre el qual s’ha de centrar el nou model energètic que des de les JERC proposem. Desgraciadament, no és un eix definitori sinó una mesura urgent i necessària a causa de la complicada situació actual. Per això, és imprescindible que tots els governs se’n 40 responsabilitzin i compleixin les diferents directrius internacionals, en aquest aspecte les JERC demanem que es compleixi immediatament el compromís assolit en el protocol de Kyoto. Per altra banda, creiem imprescindible elaborar unes bases internacionals obligatòries més contundents i amb dures penes per incompliment regulades per l’ONU (que ha de gaudir de suficient poder com per poder garantir-ne 45 l’exercici). 2) Utilització i millora de l’eficiència de les energies renovables: En segon lloc, des de les JERC optem per l’elaboració d’un model energètic basat en les energies renovables. Per això, és imprescindible acompanyar aquesta planificació d’una forta inversió en investigació per tal de millorar l’eficiència d’aquest tipus d’energies alhora que eradicar el concepte d’alternativa pel concepte de millora. És a dir, cal plantejar les energies renovables no com una alternativa a l’actual model energètic sinó com la millora natural d’aquest. I és que quan parlem d’energies renovables, simplement estem incidint sobre l’obtenció de les energies, i no sobre la distribució i consum, que seguiria sent, com ara, principalment elèctric. Aconseguir aquest punt suposaria immediatament una reducció de l’emissió de diòxid de carboni alhora que situaria l’economia dels estats que en participessin en una situació més estable que podria evitar la ja imminent crisi energètica derivada de la reducció de les reserves de petroli 3) Creació d’una xarxa de producció i distribució basada en les necessitats locals: Aquest punt es basa sobre un canvi de concepte que pretén per una banda augmentar l’eficiència i evitar costos innecessaris, i per l’altre, augmentar la 5 independència dels territoris envers els desequilibris energètics als quals, avui en dia, som extremadament vulnerables. Per això, cal un model basat en la gestió dels recursos locals per a una producció i un consum locals. D’aquesta manera un territori ha de dependre dels seus propis recursos, sempre que compleixin al màxim possible les premisses anteriors. 4) Elaboració d’un pla transversal i conseqüent amb la realitat del territori: Un cop definits els primers tres paràmetres sobre els quals guiar l’estratègia energètica cal l’elaboració d’un pla que contempli la realitat del territori d’una manera transversal. D’aquest manera, quan parlem de producció i distribució energètica, hem de tenir en compte les necessitats del territori, la seva capacitat de producció, les infraestructures existents, les que cal construir, el model de transport, etc. D’aquesta manera hem d’aconseguir saber què cal fer, de manera que l’impacte mediambiental conseqüent sigui mínim i garanteixi la sostenibilitat del medi, és a dir, que el territori sigui capaç d’oferir permanentment allò que li demanem. Aquest concepte, s’ha de nodrir d’altres conceptes àmpliament tractats al llarg de la ponència com la gestió de recursos i residus i el decreixement econòmic, a la vegada que en forma una petita part. Elecció de les fonts d’energia: Des de les JERC, creiem que un bon model energètic no s’ha de limitar a cap font energètica en concret, la tecnologia permet que dia a dia apareguin noves formes d’obtenció d’energia que evidentment tenen inconvenients i avantatges. Les nostres prioritats han estat desglossades, i és a partir d’aquí on s’ha de decidir per quina energia en concret apostar. Aquesta, no és una tasca fàcil i desgraciadament ha estat carregada de tòpics moltes vegades erronis. És per això que cal tenir en compte tots als aspectes, i fins i tot buscar compromisos que no sempre han de complir estrictament totes les premisses. La següent taula, mostra el prejudici que tenen les fonts d’energia més utilitzades en diferents fenòmens mediambientals. En aquesta, es pot observar clarament que les energies basades en els combustibles fòssils són les més perjudicials en general, a la vegada que suposen l’emissió incontrolada de diòxid de carboni, fet que, com s’ha dit, cal eradicar. Seguidament trobem l’energia nuclear, que tot i oferir una emissió de diòxid de carboni pràcticament nul·la i una eficiència energètica enorme suposa un gran risc per la generació de residus altament radioactius. Per últim, trobem les energies renovables que ofereixen un compromís mediambiental gairebé òptim a costa d’una eficiència més reduïda. Evidentment, aquest és un anàlisi simple i del qual se’n poden extreure poques conclusions, però si que demostra, que en matèria energètica hi ha poques veritats absolutes i tota elecció suposa un risc. No obstant, des de les JERC tenim com a objectiu la consecució d’un model sostenible i respectuós basat en energies renovables, és a dir, que no depenguin de recursos finits. Planificació territorial i infraestructures Diagnosi situació actual Quan parlem de planificació territorial, parlem de dissenyar la situació al territori d’on i com es situa la població i les seves activitats. Els Països Catalans, es centren al voltant de les polaritats de les grans ciutats de la nostra nació amb Barcelona i València al capdavant, seguida per la resta com Alacant, Castelló, Elx, Tarragona, Reus, Lleida, Girona, Perpinyà i Palma de Mallorca. Aquests nodes territorials agrupen la majoria de població dels Països Catalans, en elles mateixes o en les seves àrees metropolitanes. Si ens fixem en la ubicació territorial d’aquests nodes els trobem principalment a la franja costera, exceptuant el cas de Lleida, evidenciant el gran pes demogràfic de la costa envers l’interior català, produint una situació de desequilibri territorial sobretot entre l’interior i la costa pel que fa al pes demogràfic, i això implica també en la indústria, els serveis i les infrastructures. Actualment, quan parlem sobre la planificació territorial dels Països Catalans hem de tenir present la situació geopolítica de la nostra nació. Ens trobem dividits en dos estats, i en el cas espanyol, dividits en comunitats autònomes que dificulten la planificació del territori com un mateix ens. Això, cal sumar-hi la tendència política i social de diferenciar a l’hora de planificar entre el camp/territori i les ciutats. Aquest fet provoca la sensació urbana que el territori que s’estén fora de les ciutats perd valor i està subjecte a donar els serveis a la massa urbana, sense tenir en compte les activitats i la població que allà hi viu, fet que com s’ha comprovat en els darrers anys per falta de planificació a llarg termini, i evoca cap a tensions entre territoris principalment entre l’urbà i el rural. En la situació global actual, on s’està començant a posar en dubte l’eficàcia de la metròpoli com a ens de benestar i seguretat, i s’està produint un retorn al territori a la cerca del benestar, cal com a país i societat redefinir el model de país que volem, però definir-lo com un mateix ens global i tenint en compte el dret de totes les persones d’arreu del país de tenir la possibilitat d’accedir als mateixos serveis en igualtat de condicions. I aquest model és necessari aplicar-lo a hores d’ara ja en comarques en actual desenvolupament com el Bages, Osona i La Selva, que estan recobrant pes demogràfic i econòmic, i per radiació les del seu entorn. A l’hora de definir aquest model de país, s’ha de fer a llarg termini i amb visió de país, sense caure en localismes. Aquest nou model, com s’esmentava anteriorment, s’ha de basar en la possibilitat de la població a accedir als serveis bàsics amb facilitat, i això vol dir dotar tot el territori de les infraestructures necessàries perquè això sigui possible. Aquest canvi de model, que d’altres societats ja han dut a terme, es fonamenta en una comunicació àgil, ràpida, constant i neta. Construint un país en xarxa, amb eixos principals de comunicació, vertebradors del territori en tota la xarxa, abandonant el model actual radial, i apostant pel ferrocarril i les noves tecnologies de la informació com a eines de comunicació. Som actualment de les regions europees amb més quilòmetre de via asfaltada per habitant, i de les regions amb menys via de ferrocarril per habitant, però també, amb un deficient o nul accés a la banda ampla d’Internet a molts indrets del territori català. A tot això no cal oblidar la millora de les vies asfaltades, millorant-ne traçats i calçades, però sobretot eliminant peatges interns que perjudiquen la comunicació interna de la nació. En aquest sentit és necessari potenciar el corredor del mediterrani tant a nivell viari com de 20 ferrocarril, eliminant-ne els peatges existents i apostant per l’alta velocitat d’Alacant a Perpinyà. D’altres eixos, necessaris per a vertebrar la nació, son els eixos ferroviaris: - Lleida, Mollerussa, Tàrrega, Cervera, Manresa, Vic i Girona . - Balaguer, Lleida, Tortosa, Amposta. - Sort, La Seu d’Urgell, Puigcerdà, Ripoll, Olot, Girona (Eix pirinenc) - València, Gandia, Dénia, Alacant i Elx. - València, Xàtiva i Alcoi. Tots i aquests eixos, la xarxa de petita distància i més radial és necessària que existeixi als principals nodes de població, en molts dels casos com a vies llançadores de les ciutats a les rodalies, amb una xarxa constant, àgil i ràpida, que faci innecessari l’ús del vehicle rodat per accedir a les ciutats. Tan mateix, cal augmentar la sensibilitat social cap a l’ús dels transports públics i nets ( tren, metro, bicicleta, a peu, ..) amb més pedagogia en tots els nivells. Un altre aspecte prou important atès l’efecte a què ha sotmès el nostre territori en els darrers 35 quaranta anys, és l’urbanisme, sobretot el residencial. Cal canviar el concepte actu
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more