Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: especulació i okupació
T´estranya la crisi? (article)
per carles suarez	24 jul 2008
Martinsa, la constructora espanyola més important ha fallit. La suspensió de pagaments més important la història del capitalisme espanyol sembla haver estranyat a més d´un. La Societat Anonima de la família Martin estava controlat per Fernando, exmembre d´UCD, expresident del Reial Madrid i president del G-14, el principal lobby constructor espanyol. Cau a l´acumular un deute de 5100 milions d´ €, i de desplomar-se un 56% a la borsa. Martinsa és el primer peix gros que cau, però en vindran més. Colonial (8400m€) o Royal Urbis (5500m€) són algunes de les candidates a compartir sort. Martinsa ha despedit a través d´un ERE a 234 empleats, tot i que el colapse de l´empresa afectarà a més de 3mil treballadors, contant la xarxa de petites empreses subcontractades que hi depenen. Al principat, Martinsa te pendents diferents promocions d´obres, entre les que destaca els 1085 pisos a la estació de la Vall Fosca (Pallars), habitatges d´alta gamma a l´Hospitalet o el complex d´El Bosc de la Grípia, a Terrassa. En total, 2636 habitatges pendents d´entregar. Martinsa arribà a la avantguarda del món de la construcció després d´aliar-se amb Colonial (la societat controlada per La Caixa) i, sobretot, amb la adquisició de FADESA. El mètode: adquirir sòl en orígen no qualificat en urbanitzable i convertir-lo ràpidament a través de complicitats polítiques clientelars. Comprar terra i edificant. I endeutar-se. Comprar FADESA per 400milions€, en base a crèdits a caixes (entre les quals les dos principals catalanes, La Caixa i Caixa Catalunya), i bancs (sobretot Popular) si bé el catapultà al primer lloc, ha estat un suïcidi al no poder renegociar el deute. La història de Martinsa hagués pogut quedar en la d´ una empresa avariciosa amb problemes. Però no és una correcció puntual a una empresa ni és només una crisi del sector immobiliari. Si bé Martinsa té un actiu entre terrenys i pisos que supera el deute, la compra de FADESA quan ja el sector estava en mostres d´esgotament, amb una caiguda en picat de la demanda, la desconfiança en la viabilitat de mantenir la pressió immobiliària i la retroalimentària crisi financera, ha negat a Martinsa un nou credit de 150 milions€ per paliar els primers gastos i cumplir la refinanciació pactada. La culpabilitat és a tres bandes. Martinsa no és una excepció. Arreu dels Països Catalans i de l´Estat espanyol, la construcció ha estat el motor econòmic, i ha suposat l´enrequiment d´uns i l´endeutament de la majoria. Motor basat en primer lloc, de la mercantilització del dret a l´habitatge i, obviament, de l´especulació, arquitecte de la bombolla immobiliària: mentre el 15% dels immobles estan abandonats, s´infla el preu de l´habitatge, i es construeix per inversió i segones residències. I a cases més cares, hipoteques més llargues. Els poders públics tampoc són innocents. No només per permetre-ho, per no intervenir contra l´especulació i donar-li cobertura legal primant la propietat privada a l´habitatge, no només (cal recordar-ho!) per criminalitzar i reprimir les veus dissidents, sinó, sobretot, per dependre-hi, per finançar-hi, sobretot a nivell local, encara que sigui en detriment de les necessitats bàsiques de la població o dels atacs urbanístics. Sobretot segones residències i a la costa, però és una qüestió universal. En 30 anys s´han triplicat les classes propietàries, doctrina (cal recordar-ho també!) proposada pel FMI per augmentar el conservadorisme sociològic de les classes populars, ara propietàries. Però són les entitats usureres les més que han impulsat la bombolla immobiliària, tan acreditant les empreses de construcció com explotant el mercat hipotecari. Arriba, però, també, la contracció financera, derivada del col•lapse hipotecari ianqui, l´especulació i l´augment de la inflació a nivell mundial. Als EUA, com a l´Estat espanyol, ha primat l´estratègia curterminista: les tramposes hipoteques a 40 anys, i amb baix tipus d´interès (baix, però amb un diferencial positiu respecte als salaris!), Hipoteques que servien d´avals per a noves compres i consessions de crèdits, així com per plans de pensió. Que donaven per real el valor especulatiu dels habitatges. I que, al pujar el preu de la hipoteca mentre baixa el valor de l´immoble converteix (quan no en arruinament) en crònic l´endeutament i provoca la multiplicació de la morositat. I l´endeutament suposa un descens del consum. Si bé la pujada del preu de les matèries primes (sobretot energia i aliment) sembla la justificació, realment incideix de forma brutal. Sobretot el petroli: el capitalisme es basa en la producció i, sobretot, la distribució de mercaderies, i el transport és clau dins el sistema. I si bé el consum de petroli i aliments al bloc occidental està estabilitzat, l´augment de demanda dels països emergents, sobretot Xina i �ndia i, en menys mesura, la transformació del conreu alimentari en parts del 3r món (sobretot Brasil) a productes energètics (etanol) per rendibilitat econòmica ha suposat una disminució de la oferta, una limitació física dels recursos, just quan més demanda hi ha. I l´encariment de les matèries primes vitals suposa un augment del preu final del producte, inflació. L´augment de la inflació amb un descens del consum és la contradicció que es troba ara mateix el capitalisme espanyol, agreujat per la contundència de la crisi immobiliària, inherent a la grandària de la bombolla. Arriba la crisi i, ara sí, la patronal demana la intervenció estatal. Foment, les cambres de comerç, el Cercle d´Empresaris o el Cercle d´Economia, secundats pel PP i CiU demanen que el superàvit estatal (assolit gràcies a la explotació de ma d´obra immigrant) que no ha servit (seguint les directrius de l´OMC i el FMI) per paliar els defectes estructurals d´habitatge, sanitat o educació; subvencioni (de forma encoberta, a través de l´Institut de Crèdit Oficial) els especuladors i usurers. La intocable política del “dèficit 0� que ha servit per desmantellar l´estat del benestar, ara és modificable. Així, la reacció, a part de la subvenció encoberta a empreses i bancs, proposen que els salaris siguin inferiors a la inflació (Oliu, Banc Sabadell, dixit), o que es baixin els impostos directes (sobretot el de societats) i que pugin els indirectes, augment de la “flexibilitat� laboral, etc. El mateix estat que deixa marxar empreses industrials productives amb beneficis, sí que pretén actuar front les entitats usureres que s´han lucrat en base al negoci especulatiu. “No permetrem que caigui cap banc� Castells dixit. Per Fainé, president de La Caixa, cal evitar que la crisi sigui crònica i, per tant, cal repartir-la a tota la societat. De fet, arriben a culpar als salaris de l´espiral inflacionista! Però intervingui o no l´Estat (l´hipòcrita ultraliberalisme del PSOE), el mercat ja s´encarrega de socialitzar els costos de la crisi: del març al juny l´atur ha pujat 200.000 persones, 75.000 d´elles, immigrants. L´atur es situa al 10.5% i encara estem al principi. Cal dir no a les mesures que proposa la reacció i cal dir no la política de no intervenció del govern. Que no es pugin els impostos indirectes, que no es congelin els salaris. L´Estat no pot cedir a les pressions de les patronals: si el capitalisme privatitza els beneficis en pressió, no pot socialitzar les pèrdues en depressió. Ni un Euro de l´eari públic per salvar-los. L´Estat sí que ha d´intervenir, ja fa temps que ho havia de fer. Però no per protegir els especuladors i usurers, sinó per defensar les classes populars. Començant per la renacionalització del sòl, la expropiació i posada en ús dels immobles paràsits. Sortida de la unió monetària europea i alliberament del Banc Central Europeu. Nacionalització de la banca i, sobretot, reorientació i planificació d´una economia sostenible basada en la producció industrial estratègica i la autosuficiència alimentària, la disminució de la dependència amb el comerç internacional i el transport de mercaderies i substituir-los gradualment per l´intercanvi recíproc de recursos, així com la erradicació de la construcció i el turisme com a puntals econòmics. Mesures totes elles, molt em temo, incompatibles amb el govern del PSOE i irreconciliables amb l´estat capitalista espanyol. Car la crisi actual, si bé es poden assenyalar els culpables, és cíclica, i inherent al mode de producció capitalista. Ara més que mai, una altra economia és imprescindible!
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more