Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: educació i societat
Perversió de l'escola (reflexions contra la nova Llei d'Educació)
03 jun 2008
Articles sobre l'educació que desemmascaren la tendència que anima la nova Llei d'Educació de l'Ernest Maragall i les "esquerres" que li donen suport.
Sembla que no tots els intel·lectuals són com en Salvador Cardús o en Jordi Sánchez, legitimadors ideològics de les reformes neoliberals que vol aplicar l'Ernest Maragall -amb la necessària col·laboració de mitjans, sindicats oficialistes i partits d'"esquerres"- en el sistema educatiu. També n'hi ha, de pensadors, que amb arguments profunds i mesurats fan anàlisis crítiques que desemmacaren la antifilosofia economicista que inspira la reforma maragalliana. Aquests pensadors, però, no veuen publicades les seves reflexions en els mitjans d'àmplia difusió. Acabo de rebre aquests articles via email. Crec que són mereixedors d'anar-los difonent arreu. Si més no, perquè no acabem creient-nos les mentides repetides de Maragall i els seus intel·lectuals orgànics.



PERVERSIÃ DE LâESCOLA (I)

âEl generalísimo (...) firmó en el frente del Ebro, con la punta de su espada, la Ley del Bachilleratoâ? (Atenas n.119, III-1942). Amb espasa o amb gas, gulag, presó o exili, el poder totalitari ha estat sempre, per ostensible, combatible. O sofert des del dissimul, la paciència, la revolta. O senzillament acceptat o victorejat, tristament.

La dominació, en canvi (per al terme remeto a M. Surya i B. Noël; però també a Schérer, Deleuze..., i enrere, segurament fins a Epicur), genera una adhesió natural, unànime en una societat que no se sent subjugada (no hi ha caps visibles del poder), sinó que sâidentifica amb el llenguatge i les possibilitats dâexistència que ofereix el âdominadorâ?. Ãs a dir, lâeconomia, lâempresa. Que han sabut depurar i rendibilitzar les estratègies ideològiques dels totalitarismes del segle XX. Convertir la política en simple gestora dâun marc idoni per al model econòmic. Reconvertir la comunicació als paràmetres dâempresa (formuladora de lâespai mental i el llenguatge únic on només és possible lâadhesió al model de consum), i rellegir la cultura amb paràmetres de negoci. Fer assumir a aquesta cultura, fins i tot intrínsecament, les premisses de lâ?empresaâ? i el âconsumâ?. Quanta crítica literària dâactualitat no apel·la a la necessitat dâanar a buscar el públic (el âmercatâ?) amb temes i sintaxi predeterminats, a la âtransparènciaâ? âterme fonamental per a lâeconomia-, o a un nou consens on és pa comú afirmar que determinats autors del XX, alliberadors i fundacionals, fulgurants, són âen realitat obscursâ? o âincomprensiblesâ?. Ãs a dir, una relectura mercantilitzada de la tradició.

Complementàriament, és sistemàtica en aquest pensament únic lâacusació de âreaccióâ?, âantisistemaâ? o âingenuïtatâ? (a El pensament captiu, el poeta C. Milosz descriu molt bé aquesta criminalització de la dissidència; Milosz parla del règim soviètic), contra el qüestionament de la tesi inherent que lâeconomia , un medi, no és una fi en si mateixa, un cosmos (la possibilitat de lâunivers en harmonia). I tot seguit es pot parlar sense mala consciència de creixement anual de lâeconomia tot considerant nou milions âcreixents- dâindigents reals a Espanya com un element ânecessari?- dins lâordre harmònic dâaquesta economia satisfactòria. Per posar un cas a lâatzar.

En aquest sentit, són significatives la proposta de Llei dâEducació a Catalunya, o el tomb que han anat prenent les primeres projeccions del Pla de Bolonya.

Amb problemes molt greus en educació, la priorització de lâeducand passaria, en un pla ideal (oh, parlar dâideal comença a ser reaccionari; la dominació només admet lâexplicació del món des de si mateixa), per qüestionar-se un seguit llarg de punts. Lâexcés dâhores (vegeu els estudis dels pedagogs) dels més petits a escola. La necessitat que els pares passin més hores amb els nens: permisos per maternitat âdeixem un infant en una guarderia als quatre mesos!; a Suècia el permís per maternitat és de 96 setmanesâ, canvis en els horaris laborals (flexibilitat, retribucions). Necessitat dâuna televisió amb programació en llengua estrangera, que estalviaria hores potser innecessàries als més petits (vegeu els models al nord dâEuropa, on lâanglès es comença a estudiar a Secundària). Menys poder de les editorials sobre el llibre escolar (del contingut al preu). Una inversió molt superior en ensenyament (en percentatge sobre el PIB), ni que fos fins equiparar-nos amb els països amb millors resultats: és simptomàtic que el nostre model dâescola sigui cada vegada més el dels països capdavanters econòmicament però amb resultats escolars pitjors als nostres o molt dolents (EE.UU., Gran Bretanya...). Millor preparació del professorat (els nous projectes, que sí que esmenten aquesta necessitat, estimulen la competència i el màrqueting en els instituts âse nâestan impartint cursos a directivesâ, de nou calcant el discurs del model econòmic). Menors ràtios per classe. Qüestionament del resultat real de la manera com sâarticula actualment la doble xarxa, pública i privada, i de la progressiva dualització social que està comportant, etcètera.

Però aquests aspectes són negligits, o dissimulats, en les noves propostes de llei (âcal que tot canviï perquè tot segueixi igualâ?). Tocarien el sistema econòmic. Tocarien lâúnica possibilitat dâexistència dâaquest sistema, en creixement continu, en contínua fagocitosi i autofagocitosi (un creixement del mercat borsístic del 10% anual quan lâeconomia âcreixâ? un 2 o 3 %? Si la bombolla sâatura esclata).


Què es legisla, doncs, amb les noves lleis?


Josep Lluís Badal

PERVERSIÃ DE LâESCOLA (II)

Els nous projectes de llei integren, encara més, lâescola en el paradigma econòmic. La converteixen en vicària dâaquest paradigma. Lâescola li fa de guardador de nens (o alliberador de pares, amb més disponibilitat per a lâempresa). Dâinsertor, no social, sinó dâempresa. Lâescola, la universitat, preparen per a una bona col·locació, és a dir, per a un lloc predeterminat. I classifica, fins i tot socialment: en tal concertada ofereixen golf o hípica als alumnes, en tal pública els pares poden costejar uns excel·lents laboratoris, en tal altra els esforços i medis només arriben a poder preparar lâadolescent per a un petit ofici manual, i encara gràcies. En tal universitat privada, etc.
...
Els esborranys de la nova LEC, amb la proposta de directives externes i la porta oberta a la capitalització privada de lâescola pública (ah, les Escoles McDonaldâs, als EE.UU!) apunten a una escola pre-empresa. Ãs clar que fa falta més autonomia per a les direccions. Però el salt al cos de directors extern al claustre, la gestió de patrimoni, recursos i objectius immediats per part dâempreses externes, és, de nou, el braç per la màniga que va agafar lâeconomia occidental quan va caure el mur de Berlín. I així amb cada un dels punts. I cap dels punts verament necessaris que havíem esmentat.

Ãs la perversió de lâescola: no una â?educació de lâesperitâ? entesa a la manera humanista, sinó la âeducación del espíritu nacionalâ?, on ânacióâ? sâhauria de substituir per una altra cosa (model econòmic?, consum?).

Educar no hauria de ser convertir un individu en una peça vàlida per a la col·locació que el sistema necessita (vegeu models soviètic, maoista, el formiguer i el rusc, o 1984 i Un món feliç, per exemple). Als EE.UU, una tesi arriba a la conclusió que en aquell país lâescola ensenya als adolescents a obeir i consumir. No puc resumir tot el que hauria de ser lâescola. Pares i professors encara ho saben, segurament. Però educar en lâalegria, en el âcamp de la llibertatâ?, que passa per la possibilitat de poder ârebutjarâ?, en el pensament ètic (no en la inserció en una moral dictada) i el sentiment estètic, en la individual i lliure participació en la col·lectivitat, en el maneig dels mil dolors connaturals (vegeu les dades de la progressió en la salut emocional dels ânostresâ? joves, i després Ciceró, Montaigne, qualsevol clàssic: âFilosofar és aprendre lâart de morirâ?) i les mil alegries de viure. També en les habilitats i coneixements tècnics, és clar. Tot això és fonamental. Aprendre a veure per un mateix que âser tonto i tenir un bon treball, heus ací la felicitatâ? (escriu el poeta G. Benn, i ho recull, recentment, Sloterdijk) no és veritat. Tot això que els savis de la tribu, o els que han sabut escriure aquesta aventura humana, ens diuen des dels seus freds marbres, o vivents encara. I que sâestudiava, sobretot, a les assignatures dâhumanitats. Assignatures que, de nou simptomàticament, desapareixen progressivament (es dissimuli com es dissimuli) dels nous plans. La perversió de lâescola.

âLa catàstrofe ja sâanunciava en lâembrutiment de la llenguaâ?, escriu Joseph Roth, el 1937, quan ja parla dâApocalipsi a Alemanya. Karl Kraus, un dels fundadors del pensament més lúcid dâEuropa, culpava de la catàstrofe de la primera Gran Guerra lâembrutiment del llenguatge i el seu ús periodístic (âLa humanitat acabarà amb un titular de diariâ?). La poesia, la literatura, des de 1945, ha intentat donar veu a les víctimes dâAuschwitz, Stalingrado, Hiroshima, Sibèria, Dresde, Armènia, Congo... Al seu crit i al seu silenci. Veure com pot parlar encara un ésser humà, âsi això és un homeâ?. En canvi, la dominació està usurpant la llengua de lâindividu per parlar. Per parlar (no repetir) amb si mateix, amb el seu dolor, la seva alegria, el seu déu o el seu no-res, i al seu través amb la comunitat. I aquesta usurpació es realitza, també, des de lâescola. Vegeu com a darrer exemple els informes i cartes que especialistes i professors estan enviant al Departament (cartes mortes: cap diari dels de âgran tiradaâ? no les ha volgudes publicar, anava a dir âincreïblementâ?,per més signatures insignes que les acompanyaven) sobre la reducció dâhores de llengua i de literatura, sobretot, filosofia, història..., al batxillerat. Potser la cultura quedarà per a individus que, al marge de lâescola, la interioritzin i âsâorganitzin en col·lectius monàsticsâ? (B. Noël).


Es faran lleis, no canviarà el que ha de canviar. LâÃrea de Guisona tindrà el seu institut, i els professors passaran hores justificant lâacompliment de programes i omplint papers on els tants per cents siguin indicadors dâèxit escolar, davant de directives alienes i de votants quan toqui. Ãs el vell acudit: âDoctor, vaig venir perquè tenia molta tos i em va receptar un laxant per a cavalls!â? âNo em vaig equivocar... Provi, provi, si no, de tossir ara...â? Perquè aparentar té més lletres que ésser (K. Kraus).
...
No vol ser desesperança sinó ràbia, aquest discurs. Si la llibertat és vençuda, âtota la terra en sofreix. / Sí, però lâesperança meravellosa traspassa.â? Ãs Carles Riba. Que, com Kraus, està sent foragitat de les aules. Perquè encara sóc professor, vull apostar per lâesperança que âa la força més forta que estreny o que inundaâ? (encara Riba), sapiguem oposar âraó i escomesaâ?. âPer merèixer lâorgull dâésser i de dir-nos humans.â?


Josep Lluís Badal
Mira també:
http://terrassa-o-culta.blogspot.com/

This work is in the public domain
Sindicat