Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: altres temes
Preguem per totes les famílies
per Maria-Josep Hernández	28 gen 2008
Encara que voldria mirar-m’ho amb indiferència, miro l’acte d’avui “per fes famílies� amb dolor, no pel dolor que pugui sentir jo, sinó pel dolor que generen en moltes persones creients. Mentre uns eren en una missa majestuosa a Barcelona, jo era a una humil parròquia de barri. Escoltava la carta de Sant Pau: “que no hi hagi divisions entre vosaltres, estigueu ben units en una sola manera de pensar i en un sol parer�. Però la dissort és que en la fe hi ha uns que es volen imposar als altres, i el que és pitjor, alguns que des de la fe es voldrien imposar al conjunt de la societat laica. Al migdia, veient la notícia a TV3, pensava en els cristians ferits, a qui aquesta “missa - acte – manifestació� d’avui a Barcelona els fa sentir més marginats recordant-los que hi ha qui els exclou de la taula del Senyor: cristians homosexuals, divorciats creients i practicants, parelles no casades per diferents opcions o circumstàncies... i els infants que hi pugui haver en totes aquestes famílies on potser (no som ningú per dir-ho) hi ha tant o més com en qualsevol altre. "On hi ha amor, hi ha Déu" A priori em pot costar, per exemple, imaginar-me una família amb dues mares o dos pares, però si vaig a l’essència em costa ben poc: on hi ha amor hi ha Déu. I qui sóc jo per dir que no són una família? I, sobretot, com podria pretendre que tinguessin menys drets que la meva? Això és evangèlic? Un altre exemple: jo no sóc favorable a l’avortament, perquè no seria capaç ni en certes circumstàncies que la llei permet. Però la meva forma de pensar i sentir com a mare que sóc, qui sóc jo per pretendre imposar-la als altres? Aquests que tan jutgen i condemnen, ajuden a alguna mare adolescent? Condemnen igualment a l’home i pare que abandona la dona embarassada? Tenen cases d’acollida... o més aviat tenen “col•legis majors� i universitats privades? El posicionament de la Jerarquia... Ja ho veieu: els bisbes es posen al costat dels que es consideren “perfectes�, unes famílies que es creuen amb autoritat moral per autoproclamar-se com a modèliques, i que en molts aspectes potser ho són, però segur que en altres no (perquè sinó no serien humanes). Jo em pregunto: Amb qui s’aniria a seure Jesús? Amb els que es consideren perfectes i van donat lliçons o amb els que accepten les seves mancances? Jo demanaria al germà cardenal arquebisbe Sistach que un dia s’assegués entre les altres famílies i pregués amb i per elles. I que no es deixés arrossegar per aquests actes tan clarament pre-electorals (sinó els haguessin fet d’aquí a un mes i mig, oi?) ...i la necessitat de posicionar-nos nosaltres I també vull compartir una reflexió. El silenci pot ser una bona resposta, però també el silenci pot ser còmplice. Per això, tot i no ser ningú per proposar-ho, consideraria oportú respondre des de tots els col•lectius cristians que no pensem així, amb una pregària conjunta, serena, assenyada i acollidora, de l’estil de la Pregària per la Pau que es va fer l’11 de març de l’any passat a l’Església del Pi de Barcelona. Perquè aquesta església de la comprensió i de l’amor, la que no té poder ni diners ni col•lectius organitzats, també s’hauria de fer sentir molt humilment. I no per donar-se importància ni per guanyar “eleccions�, sinó per ser al costat de tots aquells que la necessiten, que necessiten d’aquesta veu de la fe que els recordi que hi ha un Jesús que acull i perdona, fins i tot als que som més ignorants i pecadors, per ensenyar-nos a millorar cada dia. L’església de l’esperança i no la de la condemna i la prepotència, és la que em mou a pertànyer a una comunitat cristiana. Maria-Josep Hernàndez (Periodista)
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more