Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
Història de la celebració de l'Onze de Setembre
06 set 2007
Recuperem un article encarregat ara fa un any per La Fàbrica que fa un recorregut per la història dels Onzes de setembre. La Diada hi apareix com una celebració on el record dels que varen caure en defensa de Barcelona el 1714 serveix per denunciar un poder central repressiu i hostil als Països Catalans i per expressar els anhels de justícia i llibertat d´un sector del poble català.
http://www.fabrica.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=153&Ite


er manca de temps i de coneixements, em limito a fer un breu recorregut per la història dels Onze de setembre centrant-me en 4 etapes i, per tant, saltant-me'n d'altres: el meu interès està en remarcar el contingut històric de l'Onze i la seva vigència com a jornada de lluita. Les quatre etapes són: a) de 1886 a 1923, és a dir la institucionalització de la Diada a nivell popular; b) la República i la Guerra; c) els anys de la dictadura, començant pràcticament de zero fins la transició i d) una breu conclusió a partir d'avui. Ãs obvi que passo molt de puntetes sobre la tercera etapa i que ni tan sols esmento els anys de la represa autonòmica,els anys del desencís.



De la missa de 1886 al conflictiu Onze de 1923

Tot i que l'acte de 1886 fou criticat pels sectors republicans del catalanisme de l'època pel seu caràcter religiós, des d'un punt de vista historiogràfic es considera que per primera vegada es commemorava la caiguda de Barcelona i els lluitadors que âmoriren defensant les llibertats catalanesâ? amb un contingut que superava l'àmbit estrictament cultural o històric. El cert és que això fou percebut per les autoritats de l'època, en concret pel bisbat, el qual prohibí l'oració fúnebre.



Fins 1923, i lligat al creixement de la consciència nacional que es produiria en els anys a venir i també en relació amb la conflictiva situació social i política d'aquells temps, la diada de l'Onze de setembre passaria de ser una petita acció simbòlica d'un petit grup de ciutadans, a comptar amb la participació de importants sectors populars i la corresponent desconfiança i activitats repressives de l'Estat. Passo a fer una petit resum del període basant-me en El triomf de la memòria, de Ballester, Risques i Sobrequés.



El 1888, coincidint amb la inauguració de l'Exposició Universal s'instal·la un monument a Rafael de Casanova; aquesta estàtua es convertiria en el punt de referència dels actes de l'Onze. Al cap de quatre anys, el 1892 es recupera la idea de 1886 (l'acte de record als caiguts), però aquesta vegada amb un major contingut âpatriòticâ? de denúncia dels atacs del centralisme. L'any 1894 la celebració ja va més enllà de les pràcitques religioses a partir de les ofrenes florals que hom fa, anònimament, a l'estàtua de l'últim conseller en cap. Les autoritats segueixen d'a prop la Diada i l'Onze de setembre de 1896 és segrestat el número especial que el periòdic Lo Regionalista dedicava a la diada.



El 1901 es produeix un primer salt qualitatiu en les commemoracions de l'Onze gràcies a la següent successió d'esdeveniments: 30 joves són detinguts per la policia quan anaven a dipositar la seva ofrena a l'estàtua de Rafael de Casanova; més tard també eren detinguts els membres d'una comissió de Catalunya i Avant - a la qual pertanyien la majoria dels joves â quan anaven a interessar-se pels represaliats a la Jefatura. L'indignació popular pels fets va generar una gran solidaritat que es traduí en una gran manifestació al cap de quatre dies convocada per la Unió Catalanista amb l'adhesió de vàries associacions catalanistes i republicanes: segons la premsa de l'època foren 12.000 persones les que es concentraren a Plaça de Catalunya i desfilaren fins el Saló de Sant Joan on penjaren una corona de llorer davant l'estàtua de Casanova. Arrel d'aquest fet, els sectors que més havien patit la repressió varen fundar La Reixa per tal d'assistir els lluitadors represaliats per defensar els Països Catalans.



A partir de 1905 s'incorporaria a l'organització de l'acte un actor que en seria protagonista principal en els següents anys; el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, amb el plantejament de celebrar unitàriament la Diada. També per primera vegada participava la Lliga Regionalista. La comissió organitzadora cridà a portar ofrenes florals i a endolar els balcons. Les prohibicions i multes del govern civil generaren l'anomenat conflicte de les banderes que culminà amb els atemptats contra les seus de diferents publicacions catalanistes i populars; la llei de jurisdiccions en defensa de l'honor de l'exèrcit i de la unidad de la patria fou la resposta del govern espanyol.



Els anys següents veuen l'impuls del moviment catalanista, el qual es veu limitat en el seu creixement per la dretanització de la Lliga, que provoca el rebuig de les masses obreres en un marc de forta conflictivitat social. En aquest marc apareix un debat molt significatiu sobre el contingut i el sentit de la celebració: Prat de la Riba, es posiciona en contra de la celebració pel seu contingut de âromàntica intransigènciaâ?, mentre que Luís Marsans defensa el record de 1714 per afirmar la necessitat de la lluita per la llibertat.



Una altra qüestió que es planteja amb força en aquest període és la participació de les institucions en els actes de la Diada. El 1912 s'insta l'Ajuntament a fer una ofrena a Casanova, cosa que és rebutjada en una votació guanyada pels lerrouxistes. L'ofrena es farà igualment, a càrrec del grup minoritari a l'ajuntament. L'any següent, la mateixa proposta serà aprovada â l'explicació: s'estava en període electoral. Hi ha coses que mai no canvien. Però no serà l'única novetat de l'Onze de 1913: aquell any, per primera vegada, s'impulsarà l'homenatge als caiguts per Catalunya al mateix Fossar de les Moreres.



Més canvis es produeixen l'any 1916: l'emplaçament del conjunt monumental de Rafael de Casanova passa a ser l'actual i s'hi posa un nou pedestal. La nova inscripció provoca un nou conflicte entre catalanistes i lerrouxistes per una al·lusió âals borbónichsâ? que finalment no s'inclourà. Aquell mateix Onze hi ha importants càrregues i tres detencions. Aquella època coincideix amb una radicalització i una gran empenta de l'espai catalanista de la qual la fundació d'Estat Català l'any 1922 n'és un clar exponent. La figura de Francesc Macià, per altra banda, comença a ser reconeguda com un mite vivent fins al punt que, en la iconografia de l'època, és comparada amb la de Rafael de Casanova. Per altra banda, la Lliga dóna suport a la repressió de l'estat contra el poble, la qual cosa continua frenant la difusió del catalanisme dins el moviment obrer.



L'Onze de setembre de 1923 es converteix en una gran celebració de masses: més d'un miler d'ofrenes florals, multiplicació dels actes arreu del Principat de Catalunya i una certa participació institucional. Però les provocacions del govern civil no es farien esperar: el conflicte provocà ferits â entre ells cinc policies i dotze manifestants â i diverses detencions. La indignació popular arribà fins als sectors més moderats, i fou el president de la Mancomunitat que expressà en persona la seva queixa al governador civil. El cop d'estat que instaurà la dictadura de Primo de Rivera el convertiria en l'últim Onze en molts anys.


El significat de l'Onze entre 1931 i 1939

L'Onze de setembre de 1931 es celebrà en un context molt concret: el mes d'agost s'acabava d'aprovar l'Estatut de Núria en plebiscit amb un suport certament massiu malgrat l'abstenció (del 38%) i la manca de vot femení (que encara no estava regulat). Quedava encara el pas de l'Estatut per les Corts espanyoles â on seria durament retallat â però el cert és que l'Onze es celebrà amb gran suport popular. El plantejament no era en cap cas cofoista, sinó ben al contrari, l'objectiu majoritari era refermar les conquestes assolides que, més enllà de les limitacions ben clares de l'estatut, s'havien aconseguit. I això malgrat el desencís i fins i tot el rebuig generat pel que importants sectors entenien com a renúncies. En el seu parlament públic, l'alcalde de Barcelona afirmava: âvenim a celebrar ací la reconquesta de les llibertats que en aquells data ens foren arrabassades. L'any 1714 caigué la Generalitat de Catalunya i avui, l'any 1931, l'hem tornada a reconstruir. (...) Si algun dia altres Borbons o altres opressors ens [les] volguessin arrabassar (...) com els herois de 1714 moriríem defensant-lesâ?.



L'any següent, l'aprovació de l'Estatut per part de les Corts espanyoles, produïda dos dies abans de l'Onze, en va tornar marcar el seu significat. En el seu pas per Madrid, i després d'una forta campanya propagandística adversa semblant a la d'enguany, l'estatut fou durament retallat. A diferència d'enguany, però, la defensa que en feren els parlamentaris catalans fou d'una remarcable dignitat, i foren rebuts a Barcelona enmig d'un gran entusiasme, sens dubte per l'estrena de l'autonomia. L'adhesió als actes de més de mil ajuntaments catalans i la participació popular convertiren la jornada en massiva. Una altra vegada tenir en compte les paraules de l'alcalde Aiguader pot ajudar a entendre la diferència entre l'actitud de les institucions d'aleshores respecte d'ara: âl'Estatut és el començament d'un altre camí que ha de portar-nos al desig de noves llibertatsâ?: l'Estatut era entès com un principi, com un punt de partida, no com un final. I sobretot, es donava a les masses populars un paper actiu, un paper principal en el seu desenvolupament, es feia sentir al poble protagonista dels fets històrics que s'estaven esdevenint.



La llei de Conreus de la Generalitat fou l'orígen de la polèmica de l'Onze de 1934: els sectors propietaris, els isidristes, anaren a Madrid a fer un acte amb diputats de la Lliga, Trias de Bes, Calvo Sotelo i Gil Robles, que pronuncià la frase âCatalunya resurgirá, netamente españolaâ?. Això provocà la reacció a l'altre bàndol, soldant les relacions entre el moviment obrer i el moviment de reivindicació nacional: mentre les Joventudes Comunistas convocaven una vaga general en protesta contra l'acte isidrista, les forces obreres i catalanistes convocaven una manifestació demanant la dissolució de l'associació isidrista, l'expropiació dels propietaris, la col·lectivització de terres i l'armament del poble, cloent amb un âPer la República Socialista Catalanaâ?. El president Companys, que rebé el document de mans dels manifestants, i la totalitat del govern de la generalitat serien empresonats poc després amb motiu dels fets d'octubre de 1934.



El Bienni negre donaria pas a un Onze de setembre de 1935 en el qual els actes es celebraren semi-clandestinament. Els representants municipals de la Lliga foren rebuts amb hostilitat pel poble al portar la seva ofrena a Rafael de Casanova. Els aldarulls amb la policia es saldaren amb setze detinguts. Malgrat el desplegament policial i les prohibicions, una multitud reclamà la recuperació de les llibertats, l'autonomia i l'amnistia, les bases electorals del Front d'Esquerres el febrer de 1936.



Els anys de la guerra l'Onze passà a ser un acte amb un profund contingut antifeixista, amb la participació de tot el conjunt de forces populars incloent, a partir de 1937 la CNT, que ja a partir de 1936 declarava el seu suport implícit a l'acte malgrat la seva no-participació activa. Ben significatives són les paraules del seu manifest: âLos catalanes de antaño peleaban en defensa de sus fueros tradicionales, de sus anhelos autonómicos y nosotros, los de hoy, damos el alma y la vida defendiendo esa misma libertad, los mismos anhelos, los mismos derechos ciudadanos, que la canalla fascista, la más sanguinaria y cruel que registra la Historia, ha intentado destrozar bajo sus pezuñas. La lucha es otra, pero el pueblo es el de siempre, aunque con una medida más ambiciosa y también más generosa de su poder (...) con una concepción ideológicamente socialista el que hoy guerrea, con una mentalidad no revoltosa sino revolucionaria, produndamente revolucionariaâ?. I acabaven: â¡Proletarios! ¡Viva la unión de los trabajadores! ¡Viva la Alianza Revolucionaria! ¡Viva Cataluña!â?. En el context de guerra, el significat de l'Onze era més clar que mai i així ho podien veure fins i tot la CNT, que havia estat qui més crítica havia estat sempre amb el contingut simbòlic de la celebració. Les celebracions tingueren manifestacions, desfilades, el cant dels Segadors i de la Internacional, etc., però les ofrenes florals es substituïren per col·lectes econòmiques de fons destinats al front.



Tant d'entusiasme, tanta lluita i tanta generositat revolucionària fou en va. L'Onze de setembre de 1938, celebrat a partir dels mateixos paràmetres que els anteriors, seria l'últim en molts anys. El 26 de gener de 1939, igual que l'11 de setembre de 1714, les tropes espanyoles entraven a Barcelona com un exèrcit d'ocupació.


1976 i 1977: l'esperança de tornar a ser

Ãs prou sabut que la pèrdua de la guerra comportaren la mort, la presó o l'exili de la immensa majoria dels homes i les dones més compromeses amb el moviment d'alliberament nacional i social. Suposaren un immens pas enrere des del punt de vista històric. La fi de tantes esperances, el silenci, la repressió, la por, tot això comportà un llarg silenci que és el que metafòricament molts historiadors han anomenat com la llarga i fosca nit franquista. Però també és cert que des de bon principi les mostres de resistència i de supervivència, encara que testimonials, serviren per mantenir viva la flama de l'esperança en un redreçament proper, començant per les detencions el mateix Onze de l'any 1939 per dipositar flors en honor dels màrtirs de Catalunya.



I fou el Front Nacional de Catalunya una de les organitzacions que més importància van tenir en aquells anys, amb una incansable tasca d'agitació i propaganda, si bé de poca importància diguem-ne quantitativa, de gran valor simbòlic. El règim no s'estava per bromes, i el 1944 assassinà un vianant quan la policia tirotejava uns militants del Front que repartien propaganda al carrer Gran de Gràcia. El 1946 fou assassinat a trets per la policia Josep Corbella, després d'una persecució a trets contra un grup de joves que enganxava convocatòries de la diada. De resultes de la mateixa acció, un militant del Front fou ferit, detingut i sotmès a Consell de Guerra.



Aquells Onze de setembre els militants nacionalistes es dedicaven a la distribució de propaganda contra el règim i alguna acció simbòlica. El 1963, coincidint el 250 aniversari de l'ocupació de Barcelona per les tropes de Felip V amb la celebració del règim franquista dels 25 años de paz, una manifestació sorprengué la mateixa policia. L'any següent, tornaren les ofrenes florals, fins a mitja dotzena segons la policia, la qual hagué d'intervenir practicant fins a set detencions per dissoldre una manisfestació que la mateixa policia, amb el seu particular mètode, xifrà en 200 assistents. El cert, és que hi ha qui la xifra en fins a 3.000 manifestants (4.000 segons els organitzadors), moltíssims tenint en compte el seu contingut estrictament polític.



Els anys posteriors, amb l'ascens dels moviments obrer i estudiantil, la configuració del moviment d'oposició a la dictadura, fortament condicionat per l'organització que a poc a poc s'anava convertint en hegemònica, el PSUC, i també per la creació de l'independentisme modern a partir de l'escissió del Front Nacional de Catalunya l'any 1968 i la fundació del Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans, s'aniria perfilant el nou contingut i les noves formes de fer de l'Onze de Setembre. Es tractava de la denúncia de l'opressió social i nacional i la reivindicació de les llibertats arrabassades a través de la propaganda als barris populars i als centres de treball.



Però no fou fins després de la mort de Franco quan es materalitzà la incorporació d'una majoria social a les protestes de l'Onze de Setembre, a partir dels punts de l'Assemblea de Catalunya, que repetien algunes de les consignes de la Diada de 1934, excepte pel què fa al seu contingut revolucionari, això és: llibertats, amnistia i estatut d'autonomia. Si ja l'Onze de Setembre de 1976 grans masses es manifestaren al carrer, suposant la primera gran mobilització política després de les manifestacions per l'amnistia de febrer de 1976, fou l'Onze de 1977 la diada en què es superaren tots els rècords de participació en una Diada, amb tota seguretat per les esperances dipositades en un procés de transició democràtica que havia de conduir finalment a la conquesta de la llibertat i de l'autodeterminació a través de la recuperació de l'Estatut d'autonomia. Fou la diada del mític milió de persones al carrer. Alguns sectors han rebatut en els darrers temps la tesi del milió de persones, però en qualsevol cas és ben clar que fou la manifestació més gran de la transició, tant als Països Catalans com, probablement, al conjunt de l'Estat.



Però la repressió no s'havia aturat: si l'Onze de 1976 es va haver de lamentar la mort a mans de la policia del jove militant del PCI Gustau Muñoz, l'Onze de 1977 fou Gustavo Frecher qui hi deixà la vida. Però no fou la repressió de l'Estat l'únic fre a les aspiracions de llibertat i de justícia del poble català. Foren els seus representants els que, traint l'única força de la qual disposava el poble, el van desmobilitzar, van desactivar la plataforma de masses de la qual s'havia dotat (l'Assemblea de Catalunya) i es van repartir el pastís en forma de percentatges electorals: l'aprovació de la Constitució espanyola de 1978 i de l'Estatut de Sau (l'Estatut de la Moncloa versió 1.1) ajornava sine die la conquesta de les llibertats per les quals els i les catalanes havien sortit al carrer i havien patit la repressió de l'Estat. Serien aquells que no acceptaren l'arrenjament fet per dalt, per les elits polítiques, els que continuaren patint aquesta mateixa repressió, amb noves formes i amb una nova legitimació.



Un nou Estatut: la fi de la història?

[... continua a La Fàbrica]
Mira també:
http://www.fabrica.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=153&Itemid=53
http://www.fabrica.cat

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Història de la celebració de l'Onze de Setembre
06 set 2007
Aquest article rellisca per moltes bandes:
en Gustau Muñoz va ser assassinat el 1978, i no el 76!!!!!! Ja que citen el PCE-i estaria bé parlar dels altres anys que aquest partit va realitzar convocatòries amb altres grups de l'esquerra extraparlamentària

Tampoc parla dels promotors de les convocatories independentistes a partir del 1976 al Fossar... i altres tants aspectes.

si us plau, rigor
Sindicat Terrassa