Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: antifeixisme : globalització neoliberal : corrupció i poder
Occident paralitza el pensament, article de Denis Duclós a Le Monde Diplomatique
06 ago 2007
Desafiaments de la Història - Als països rics, la societat pren consciència dels grans perills ecològics. El sud comença a organitzar-se sota lâimpuls de Veneçuela i Brasil per tal dâiniciar una nova dinàmica de no-alineament. Però els confosos dirigents polítics del nord, tant de dretes com dâesquerres, continuen presoners dâuna actitud, ja obsoleta, de fidelitat al president nord-americà George W. Bush, en creixent descrèdit al seu país.




Denins Duclós, és Director dâestudis al Centre Nacional dâInvestigació Científica (CNRS), París. Autor, entre altres, de âLe complexe du loup-garou. La fascination de la violence dans la culture américaineâ?, Pocket Agora, París, 1998. També és autor de novel·les de ciència ficció, especialment la tetralogia âLe Cycle de lâancien futurâ?, Jâai lu, Paris, 1999-2000.
De forma general es pot reduir la política occidental, tant si es vol com si no, a lâexpressió brutal dâuna guerra encapçalada des de fa sis anys pel president dels Estats Units George W. Bush contra el âterrorisme internacionalâ? i llur traducció en termes dâocupació militar al Pròxim Orient. Aquest fet roman com un âtotâ? en lâimaginari dels occidentals. Potser la fascinació paralitzant alimenta la temàtica del perill dâun âfeixisme islàmicâ? i emmascara qualsevol pregunta capdal que el món ha de resoldre.

A la perifèria de lâimperi, sobretot a Europa, aquest efecte hipnòtic es reforça, alhora que comença a escapçar-se al cor del sistema: en vistes a les eleccions primàries de novembre de 2008 als Estats Units, la paraula sâallibera i entre els candidats demòcrates i republicans hi apareixen posicions que critiquen radicalment Bush, el qual es troba en el punt més baix en les enquestes. Molts comentaristes ja no dubten a demanar la retirada incondicional de lâIraq i lâAfganistan i sâacusen retrospectivament els magnats de lâadministració Bush de mentir desvergonyidament al poble americà. Alhora, a les províncies imperials, mai no sâha estat tan empeltat, prudent i disposat per a comprendre-ho tot i per acceptar qualsevol compromís.
Moltes qüestions secretes han anat modificant la posició de la majoria de les formacions polítiques occidentals i ja no reproven la posició francesa defensada per Dominique de Villepin a les Nacions Unides el febrer de 2003: âI si haguéssim entrat realment en una guerra de civilitzacions?â?; âI si el nostre deure era el de focalitzar totes les polítiques contra una voluntat estranya als nostres valors comuns?â?

âI si només hagués dâexistir una única preocupació, la de lâamenaça de lâaltre, que unifiqués els nostres esforços a lâhora de reprimir la violència de joves descendents dâimmigrants, dâimpedir la clandestinitat, de protegir el transport públic amb la determinació dels efectius militars?â? Encara que els millors intel·lectuals americans haguessin entès, ja fa cinquanta anys, que aquestes idees pertanyien âal passat, de la mateixa manera que el xovinisme i el telèfon fixâ?, una mena de gregarisme espaordit aconsegueix adhesions dâun magnetisme desconegut.

Aquesta obnubilació ha comportat la indiferència de molta gent davant el perjudici humà de la política dels Estats Units. Aïllar el ciutadà a través dâuna comunicació limitada també ha bloquejat també la capacitat de pensar i dâimaginar. Ha impossibilitat que la política desplegués el joc al servei dels grans problemes actuals.

Un dels símptomes més flagrants dâaquest bloqueig és lâesfondrament de lâautèntica pluralitat de les representacions polítiques: lâestupor passiu dels senadors demòcrates americans davant el âbushismeâ?, la decadència del Partit Liberal canadenc, lâenfonsament del Partit Quebequès, el desgast sense alternativa del blairisme al Regne Unit, la derrota dâun Partit Socialista en les eleccions presidencials de França, el retrocés dels moviments âverdâ? o antiglobalització, la fusió italiana de la dreta cristiana i de lâesquerra socialista, la unió sagrada alemanya, etcètera.

Només es pot comprendre la confusió o la regressió de posicions concretes si es té en compte que els temes defensius âmarcats per la lassitud de la política presidencial americanaâ sâhan quedat buits de contingut davant una altra perspectiva.

Com es pot comprendre la seducció de la cantarella patriòtica entre les dretes âliberalsâ?? I lâabandonament de les masses en situació de precarietat per part de les esquerres perquè prefereixen els temes de seguretat? Com es pot explicar que sâimposi el retorn de demagogs carismàtics (recordant una nefasta tendència del segle XX) mentre que els programes de les formacions polítiques pixen fora de test, siguin autèntica palla i estiguin enfeinats ânomésâ en la gestió? Com sâexplica tot això si no és a través de la reproducció acrítica dâun principi unificador eradicat feia temps i que repeteix indefinidament la mateixa croada (anticomunista, antiterrorista, anti, antiâ¦)?

Però no és lâúnica prima causa de fibril·lació política. El seguidisme noctàmbul obstaculitza la percepció de tres o quatre problemes molt complexos.

En primer lloc es produeix un fenomen de fons positiu però que irrita lâepidermis del âmón ricâ?: el nou impuls de no-alineament del Brasil del president Lula da Silva i de la Veneçuela del president Hugo Chavez. LâAmèrica Llatina es permet el luxe dâatribuir un valor de destí històric a la vella revolució cubana. Sigui quina sigui la imatge negativa que tenen els intel·lectuals europeus del âdictador malaltâ? Fidel Castro, no sembla que tinguin en compte la dimensió dâhomenatge que li reten les potències sud-americanes aliades per haver sabut ser el queixal dâun alleugeriment perdurable del domini nord-americà. La lliçó és prou clara: els serveis de Bush difícilment podran fomentar un enèsim cop dâestat a lâAmèrica Llatina mentre morin diàriament soldats americans a lâIraq. Alguna cosa nova està passant, la qual cosa també significa que el âNord-Sud és notíciaâ? per als països europeus i no només lâefecte de la bona voluntat filantròpica dels militants de les ONG. El nostre inconscient col·lectiu de ârics del Nordâ? ens impedirà anar ràpidament cap al reconeixement dâaquesta emergència política i econòmica?

Dâuna manera més general, per què ens costa de reconèixer que sota aquesta voluntat de redirigir recursos que fins ara sâhan drenat dâaltres llocs hi ha una pluralitat de mètodes en què âequitatiuâ? rima amb âeducació sobre el terrenyâ? i âresistència a la metròpoliâ?, i que per tant representa un respecte envers la societat local? No podem oblidar que aquesta voluntat és víctima de lâallau tecno-econòmica que continua arrossegant molta gent cap a la desgràcia en conurbacions gegants. Ni tampoc que actualment lâúnic que pot oposar-se a la migració com a element generador dels desequilibris més grans és el suport financer controlat pel Sud (i no lâactual regressió que programen el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial sota el paper dâapèndixs ideològics de fons de pensions).

En segon lloc, lâalineació del G8 al voltant de la interpretació més minimalista de lâescalfament climàtic com a mostra de solidaritat (els Estats Units i alguns dels seus amics íntims van oferir tot un espectacle) indica que a la pràctica estem poc disposats a admetre canvis que ens allunyin del nostre antic ideal de vida ostentosa, per no dir insultant per a la resta del món.

Tanmateix, el reconeixement compromès de lâamenaça implicaria immediatament un gran esforç per part dels Estats Units per tal de reduir un consum energètic desenfrenat, associat a un estil de vida absurdament contaminant i que comporta lâescalfament âen tots els sentits del termeâ de les noves âbosses de mà dâobraâ?. Dâaltra banda, nâhi hauria prou en modificar la política petrolera dels Estats Units (augmentant insignificativament el preu irrisori de la benzina que paguen els nord-americans) per a solucionar part del problema del CO2 durant uns dècades i accelerar la modernització i millora de trens, tramvies i noves fonts energètiques. Lâimpuls que ha donat la Casa Blanca amb la grotesca âsolucióâ? dels agrocarburants (que a curt termini encarirà el preu⦠dels aliments bàsics, i que a partir dâara competirà amb la producció dâetanol!) hauria dâincitar la creació immediata dâun centre de suggeriments alternatiu als recursos predominants dels Estats Units. Ara bé, només la unió de diversos països decidits a donar un exemple, independentment de la maquinària internacional que es refugia inconscientment sota lâantic model âoccidentalâ?, podrien exercir una força creïble.
En lloc dâaixò, sembla que el conjunt de les âprovíncies imperialsâ? âesquerres i dretes recombinadesâ sâuneixin per recuperar la petita elit americana (cada vegada més milionària) amb la finalitat de prohibir que lâEstat americà canviï de rumb i per tal dâimpedir que els americans âcreatius i dinàmics quan no tenen travesâ alliberin les fronteres del desafiament ecològic. Lâespectre dâun occident dominant segueix prohibint fins i tot la idea de formar aliances concretes entre països rics, en un acte de llibertat adulta, que faci avançar més de pressa la revolució ecològica. Ara bé, si el Brasil de Lula gosa avançar cap a una política solidària envers els països emergents, què impedeix el Canadà, Suècia, Irlanda, Finlàndia, etc. dâencapçalar una posició decididament ecològica, encara que ranquegin el Japó i la Noruega de les balenes, la Rússia del gas, lâAmèrica de lâexcés consumista, o la França de lâenergia nuclear?

Aquesta incansable imatge de bloc occidental, púdicament subliminal, impedeix que les lògiques âdâidentitat nacionalâ? o de âseguretat nacionalâ? expandeixin el diàleg entre cultures si no és limitant-lo a la vessant pedagògica dâuna desconfiança repressiva. També impedeix que sâaïlli la imaginació científica del desafiament militar i policíac, el qual abasta des del control biomètric de la població fins lâinesgotable âgagâ? de la âguerra de las galàxiesâ?, estenent-lo, o no, a lââ?aliat rusâ?.
Quan arribarà el moment en què alguns països atrevits âFrança?â tinguin iniciatives dâàmbit mundial que inverteixin lâantiga temptació dâalguns manipuladors a infeudar la determinació dâobjectius, i comencin dâuna vegada a empènyer els investigadors a treballar per les qüestions vitals com les ciències humanes, les formes de legitimitat antropològica, política i democràtica convenients per a una societat-món en formació; en ciències tecnològiques, la ruptura necessària amb els grans sistemes energètics, la qual permetria assegurar a les societats âlocals, urbanes, regionalsâ un futur alimentari i energètic autònom sense desvincular-los del diàleg mundial que és possible gràcies a la circulació instantània de dades?


En resum, els efectes de la solidaritat defensiva ja no podran ocultar les qüestions que són, ja, dâabast planetari:

âuna qüestió que ja no trobarà excuses perquè es designi simplement ânaturalesaâ? al suport de la vida terrestre i no com a passió per un miratge de valor econòmic;

âla qüestió de la âculturaâ?, tant identitària, artística com científica, i que constitueix un vast univers dâactivitats essencials âtant o més que la producció material ara ja tecnològicaâ la lògica oberta de la qual no podrà condicionar-se al rendiment industrial o financer quan signifiqui un perill mortal per a la humanitat civilitzada, i per a la pluralitat democràtica;

âi, finalment, la qüestió capdal de societats més autònomes en relació a âlâespiral tecno-crematísticâ? (1), i que proporcionaran, en el futur, feina més estable, activitats amb menys despesa energètica i menys contaminants, i també lâorigen dâun diàleg polític proper al ciutadà.
Naturalesa, cultura, societats: tres pilars dâuna política planetària necessaris encara que el seu contingut vital sâescapi als jocs egocentristes dels partits socio-estatals o estatals-liberals. Les tres grans lògiques, lâecològica, la cultural i la social augmenten la capacitat dâintervenció i són les úniques capaces dâassegurar una pluralitat humana equilibrada⦠només cal esperar que triomfin.
Si la irrupció dâaquestes posicions encara no ha trastornat lâescena mundial és perquè encara espurneja sobre la visió política aquest astre moribund en què sâha transformat occident

â fins quan?â i que sâamaga darrera la seva força de dissuasió: els gegantins fons financers dâinversió, que representen vint vegades la suma dels PIB nacionals, un dia o un altre sâhauran de dipositar allà on hi viu la gent, no pas allà on es fa pencar el món.


Traduït per Judit Farrerons
(1) La crematística és una noció creada pel filòsof grec Aristòtil (384-322 aC) per a descriure lâestat dâesperit de qui per simple plaer acumula una fortuna. Aristòtil condemnava aquesta actitud.

This work is in the public domain
Sindicat Terrassa